1

NIKKI

Les flames que cremaven davant meu se’m reflectien als ulls.

Vaig observar, immòbil, com el cos del tiet Kadek era engolit pel foc i vaig notar que l’àvia, al meu costat, tremolava sacsejada pel plor. En l’hinduisme, els cossos dels morts s’incineren per ajudar les ànimes a reencarnar-se en una vida nova; se suposa que el foc és sinònim de purificació i d’alliberament… i, per un instant, vaig voler creure-hi amb totes les meves forces.

A prop meu, els meus amics s’aguantaven l’alè davant del que, sens dubte, era un ritual al qual no estaven avesats. Se suposava que la mort no havia de ser una cosa trista… si més no en aquell racó de món. A Bali creiem en la reencarnació, celebrem la mort i recordem els difunts amb banquets i menges abundants.

Mai de la vida he odiat tant la religió com en aquell instant.

Estava totalment destrossada… Al meu cor només hi podia haver tristesa i un odi infinit envers qui fos que havia decidit tornar a arrabassar-me la persona que sens dubte, per a mi, havia estat com un pare.

Els metges que el van trobar van dir que havia estat un infart… Un «infart»… Potser havia estat culpa meva? L’acte de rebel·lia que implicava haver-me’n anat amb l’Alex havia provocat que el meu tiet morís d’un atac de cor?

No podia pensar d’aquesta manera. No podia carregar-me la creu a les espatlles si volia aconseguir superar la pèrdua, si no volia que la culpabilitat m’absorbís del tot. Però alguna cosa dintre meu no podia parar de pensar què hauria passat si hagués estat al seu costat, a prop d’ell…

I no era pas únicament jo: l’illa sencera estava submergida en la tristesa. El seu líder havia mort, i només calia mirar a banda i banda per comprovar fins a quin punt havien estimat i respectat el tiet durant tots aquells anys. Pràcticament tots els habitants de l’illa havíem fet acte de presència per acomiadar-lo.

Seguint les tradicions de l’hinduisme, els deu dies posteriors al funeral havíem de portar dol. Els homes no podien tallar-se els cabells ni afaitar-se, i les dones tampoc no ens podíem rentar els cabells ni anar a temples o llocs sagrats.

Jo vaig optar per tancar-me a casa.

Vaig decidir deixar-me consumir per la por i la tristesa i vaig allunyar de mi tot aquell que provés d’impedir-m’ho. Només em llevava del llit per visitar la meva àvia, que a l’edat de vuitanta anys acabava de viure l’experiència de perdre els seus dos únics fills.

Ens agenollàvem i resàvem juntes… Bé, ella resava i jo… jo intentava comprendre que en qüestió d’hores la meva vida hagués canviat d’una manera tan dràstica.

Amb tot allò del meu tiet, gairebé no havia pogut aturar-me a pensar que s’havien acabat les darreres hores amb aquell home irresistible que s’havia endut part del meu cor. Vaig fer tots els possibles per guardar l’Alex i les seves veritats en un calaix tancat amb clau, un compartiment de la meva ment que ja obriria quan hi estigués preparada. Però per molt que els guardés en un lloc molt fondo, els records, les paraules, les carícies i els petons acudien dia rere dia al meu subconscient i em consolaven com sabia o creia que ho faria ell si hagués estat allà per fer-me costat.

Tanmateix, tot plegat només eren imaginacions. No havíem tornat a parlar més.

Per a què?

Ell havia marxat i jo havia d’afrontar la segona desgràcia més gran que havia caigut mai sobre la meva família. No calia parlar-ne.

Al començament em va escriure, però amb totes les coses que van passar tot just vaig tornar a l’illa, quan vaig llegir els seus missatges ja era tard per intentar mantenir una història que clarament s’havia acabat. No tenia forces per recórrer mentalment la distància, no tan sols física, que ens separava. Ell pertanyia a un altre món i no ho abandonaria tot per aquesta illa, per mi. I jo sentia el mateix. La connexió que havíem tingut era salvatge, però jo sabia que havia de ser capaç de guardar-la en aquell calaix tancat amb clau, que calia saber renunciar al que era impossible. Londres no era el meu lloc, no es podia imaginar res més allunyat del que jo era en aquella ciutat. Malgrat tot, les últimes paraules que em va dir abans de marxar continuaven ressonant en el meu cap com un mantra que semblava que no tingués fi.

«Fa vint anys, un avió privat Gulfstream V es va estavellar quan sobrevolava el mar del Nord amb destí a Londres, procedent d’Amsterdam». «En aquest avió viatjaven Jacob Leighton, el seu fill Adam de set anys i la presumpta mainadera del nen…». «Crec que no es tracta d’un simple accident d’avió, Nicole. Estic convençut que hi ha moltes coses més».

Per molt que hagués volgut continuar amb la meva vida, ignorant el que m’havia dit… era impossible. Quan em relaxava, quan abaixava les defenses, sobretot quan estava a punt de quedar-me adormida, les paraules de l’Alex tornaven per turmentar-me i no em deixaven descansar.

«Suposo que el teu tiet tem per la teva vida, perquè creu o sap que l’accident aeri va ser provocat. Com molts britànics, deu ser conscient que algú es volia desempallegar del teu pare i del seu hereu. Pot ser que aquest algú sigui la persona que ara dirigeix la farmacèutica».

«Si el que he descobert és veritat, i no en tinc cap mena de dubte… Nicole, tu series l’hereva legítima de l’imperi Leighton. Ho entens? Tot seria teu».

Vaig tancar els ulls amb força, provant de treure’m del cap les seves paraules.

«Tot seria teu».

Tot… Què era tot? Jo no volia res, només volia recuperar el meu tiet, els meus pares, volia viure tranquil·la, no desitjava reclamar res, no volia res…

L’últim missatge que m’havia enviat l’Alex deia això:

M’hauria encantat tornar a sentir la teva veu, encara que fos per telèfon, Nikki. Entenc que els darrers descobriments t’hagin ferit profundament i que això t’hagi dut en part a no voler saber res de mi. No et tornaré a molestar, respecto la teva decisió de continuar vivint com fins ara… No tots estem fets per afrontar la veritat, i el teu lloc és allà, a Bali.

Trobaré a faltar la teva companyia, el teu somriure i la teva boca sobre la meva.

Et desitjo el millor.

No li vaig respondre.

No podia.

Ni tan sols l’havia informat de la mort del tiet; no vaig voler alimentar el monstre que començava a créixer sense parar al meu voltant i que amenaçava de destrossar-ho tot.

Llegir que trobaria a faltar la meva boca sobre la seva va despertar el desig que havia quedat adormit des de la mort del tiet. Ni tan sols havia pogut fantasiejar amb els darrers records que tenia de l’Alex, quan passejàvem agafats de la mà entre els arrossars, amb els petons que em robava cada cop que en tenia ocasió, sense perdre el temps, perquè temps era justament el que ens mancava.

Em despertava algunes vegades amb el cor accelerat i el record enterrat de les seves mans acaronant-me la pell, de la seva llengua fent-me estremir i dels nostres cossos units com un tot, provocant un plaer inexplicable i tremendament addictiu.

Aquelles nits em bellugava, amarada de suor, fregant-me contra els llençols, amb el cos cercant entre els plecs de la roba la possibilitat d’algun record seu, demanant a les meves mans, encara en l’entreson, que repliquessin allò que les seves m’havien fet tantes vegades. Però no era el mateix.

Encara en conservava el tacte present a la meva pell; deu ser veritat allò que diuen que el cos té memòria, perquè el meu recordava cada plec, cada racó, cada centímetre on ell havia estat. Podria haver dibuixat un mapa de les rutes dels seus llavis sobre el meu cos. Acabava excitada i trista, amb una nostàlgia profunda d’aquella connexió que m’havia fet arribar a indrets insospitats.

Però tot allò s’acabava… l’instant en què encenia el llum. I ha-via de recordar-me a mi mateixa que havia estat un somni. Fins i tot quan ell hi era, en persona, a l’illa, havia estat un somni. Ho havia de considerar així, si volia ser capaç de tirar endavant.

No havia de pensar en ell. Això només passava en el meu subconscient, en els moments en què el meu cap es desconnectava de la tragèdia i emprenia camins que jo li havia prohibit reprendre…

Finalment, vaig tornar a la meva vida, vaig tornar a la feina, als meus animals, a les classes de ioga, però sense ser capaç d’oblidar el que havia passat. La meva ment i el meu cos es preparaven, encara que jo no ho sabés, per al moment en què em pogués armar de valor i afrontar la veritat.

Un mes després de la mort del tiet, l’àvia em va demanar ajuda per guardar les seves coses en caixes, ordenar la casa i escollir el que donaríem i el que ens quedaríem com a record. Ella no es veia capaç de deixar res enrere i per això vaig anar a ajudar-la, per prendre les decisions difícils.

No va ser fàcil entrar a l’habitació del tiet, violar la seva intimitat i triar què havíem de guardar, llençar o donar, tenint en compte com havia estat sempre de reservat. Vaig tenir la sensació que feia alguna cosa incorrecta, em vaig sentir com una nena petita que fa entremaliadures tot i saber que hi haurà conseqüències si l’enxampen.

Hi havia molta paperassa als calaixos, sobres, factures, cartes d’amics… Fins i tot vaig trobar cartes d’una nòvia que havia tingut i de la qual no sabia res. Era dur descobrir facetes del tiet Kadek que mai no havia arribat a conèixer i que ja no coneixeria, com per exemple que guardava una quantitat ingent de cigars a sota del llit, malgrat que ens havia jurat a l’àvia i a mi que havia deixat de fumar feia més d’un any.

Vaig somriure amb nostàlgia i em vaig acostar el cigar per aspirar-ne l’aroma. Feia olor d’ell… Era una fragància molt característica. Vaig trobar curiós que una cosa que sempre havia criticat i odiat, en aquell instant, me’l fes sentir tan a prop.

Me’n vaig ficar uns quants a la butxaca sense dir-ne res a l’àvia i vaig saber que, si el tiet m’estava veient en aquell moment, segurament hauria girat els ulls en blanc.

El tercer dia que recollíem coses i feinejàvem a la seva habitació, vaig trobar una cosa diferent que em va provocar un esglai al cor. Vaig saber que era diferent només de veure’n la cal·ligrafia, abans fins i tot de comprovar que la carta estava escrita en un anglès molt polit.

La carta deia això:

Estimat Kadek,

Em reconforta haver arribat tan de pressa a un acord que satisfà les dues parts. Entenc que no vulguis que la teva neboda es vegi exposada a una vida que sens dubte faria d’ella algú que no desitgem que sigui.

Estic d’acord amb tu que la Nicole estarà més bé i més segura vivint amb vosaltres, lluny del caos que s’ha generat a Londres i del qual seria molt difícil excloure-la, si finalment decidíssim educar-la a Anglaterra.

És important que entenguis això: la Nicole no pot tornar a la Gran Bretanya.

Recau sobre tu la responsabilitat plena de tenir-ne cura i de mantenir-la allunyada de tot plegat. No voldria haver-me d’assabentar que els mateixos que van assassinar el meu germà han aconseguit també posar fi a la vida de la meva única neboda viva.

Vaig advertir en Jacob que això passaria si no anava amb cura i, per desgràcia, tenia raó. Obriré una investigació per provar d’esbrinar què va succeir en realitat amb l’accident aeri que ens ha arrabassat els nostres éssers estimats i t’informaré de qualsevol novetat que hi hagi.

Sé que la vida de la Nicole serà plena, feliç i meravellosa al vostre costat, exclosa del recordatori constant al qual es veuria sotmesa aquí i que la perseguiria tota la vida. Confio que sabràs explicar a la nostra neboda les raons per les quals no ha d’abandonar mai Indonèsia.

Déu no volgués que li passés també a ella alguna desgràcia.

Us desitjo el millor, de tot cor.

DEVON LEIGHTON

Vaig llegir la carta tres vegades seguides.

Va ser aleshores que ho vaig saber.

Tot era veritat.

Tot.

Va ser com si em traguessin finalment la bena dels ulls. I al mateix temps com si tota la meva vida tornés a passar per davant meu, però reinterpretada. Em vaig haver d’asseure a terra, perquè tenia por de desmaiar-me.

No em vaig arribar a desmaiar. Sentia una barreja estranya. Acabava de trobar una peça del trencaclosques que no sabia que faltava. Va ser dur saber que hi havia tantes coses que desconeixia en relació amb mi mateixa. Era com si les persones de què es parlava a la carta pertanyessin a un altre món, com si no tinguessin res a veure amb mi. Però eren la meva família. Era jo qui havia estat vivint trasplantada en un altre món que no era el meu. Per molt que ara sí que ho fos. Allò que pensava que era, allò que estimava, estava basat en una mentida. Vaig haver de reinterpretar la meva situació al món, i em va fer mal, com si m’haguessin arrencat l’única cosa que m’havia pertanyut mai.

I al mateix temps… va ser un alleujament sentir que per fi rebia respostes d’una font fiable i no d’algú que simplement me les deia esperant que les cregués. Amb això no vull dir que hagués pensat que l’Alex provava d’enganyar-me, però costa de creure una cosa d’aquesta magnitud només perquè te la diuen, i encara més si això capgira la teva vida. L’Alex, abans de marxar, m’havia demanat que parlés amb el meu tiet, que li fes preguntes.

Doncs bé, el tiet ja no hi era, però hi havia aquesta carta, i a la carta… Collons, a la carta descobria que molt lluny d’allà hi havia algú que s’havia pres la molèstia de pensar en el meu benestar.

Devon Leighton era el meu tiet, com ho havia estat en Kadek, i tots dos havien decidit ocultar-me la veritat pel meu bé.

Em molestava?

És clar que sí.

Canviaria el meu passat, la meva criança i la meva infantesa per una altra de diferent?

No.

Vaig créixer sent una nena feliç, sense pares, però feliç.

No tenia la més petita idea de què faria a partir d’ara. La mort del tiet m’havia trencat i, més que mai, sentia la necessitat de trobar respostes i de conèixer els meus orígens… Sempre havia tingut curiositat per aquesta part de mi, per la meva sang anglesa, per com seria viure en una ciutat com Londres, i la por m’havia paralitzat forçant-me a acontentar-me amb el que tenia i el que coneixia, però la mort tan sobtada del meu tiet…

Sentia que hi havia moltes més coses per esbrinar, per conèixer…

I no mentiré… Trobava a faltar l’Alex amb tot el meu cor. Aquells darrers dies havia obert i tancat la conversa del mòbil unes cent vegades. Sentir la seva veu hauria estat com un ibuprofèn per a l’ànima, però no volia iniciar alguna cosa que només serviria per fer-nos més mal a tots dos, perquè… Quines possibilitats hi havia que ens tornéssim a veure?

Vaig continuar buscant entre els objectes personals del tiet i no vaig trobar res més que fes referència a en Devon o als meus pares. Vaig acabar desant totes les seves coses en caixes, vaig classificar el que era important guardar de record, encara que sabés amb certesa que ni l’àvia ni jo tornaríem a passar pel dolor que implicava remoure aquests objectes, i tota la resta la vam donar o llençar.

Va ser dur veure l’habitació del tiet buida i encara més dur deixar sola l’àvia, immersa en el dolor i sense voler fer cap altra cosa que pregar. Però jo també necessitava estar sola una estona amb els meus pensaments, deixar-me sentir.

Aquella tarda vaig anar al meu lloc segur, vaig decidir posar-me el vestit de bany i agafar la planxa de surf. Feia setmanes que no anava a la platja i per fi tenia forces per fer-ho.

No vaig avisar ningú, malgrat que els meus amics estaven ansiosos per veure’m fer alguna cosa a part de plorar o d’estar amb la meva àvia, però necessitava estar sola.

Entrar a l’aigua em va ajudar. No vaig fer gaire surf, només em vaig quedar asseguda sobre la planxa, observant l’horitzó fins que el sol va començar a baixar i a omplir-ho tot de colors impressionants.

Sense ser-ne conscient, vaig mirar enrere, cap al lloc on hi havia el balcó de l’habitació de l’Alex…

Vaig notar una pressió molt desagradable al pit… Vaig recordar aquella primera trobada, quan, sense saber per què, vaig deixar que aquell desconegut em veiés nua sobre les pedres que hi havia una mica més enllà. Vaig recordar la connexió, la força de la seva mirada, que em va embadalir fins i tot en la distància, i després vaig somriure en recordar el dia que li vaig robar l’onada i vam parlar per primer cop.

No tornaria a sentir mai res tan intens per ningú… Ho sabia, i era trist pensar que fos així. No estava dient que mai més no em tornaria a enamorar, era clar que sí. Al món hi havia milions d’habitants, no hi podia haver només una persona per a mi, però les circumstàncies que havíem viscut, el moment i el lloc… sabia que això no es podria repetir perquè són coses que només passen una vegada a la vida.

Un dolor profund al centre del pit em va obligar a tancar els ulls.

Sentia tant de dolor… pel tiet, per l’Alex, per no tornar-lo a veure mai més, per haver-lo perdut en tan poc temps…

Vaig saltar de la planxa i em vaig submergir a l’aigua, cercant oxigen en un lloc que m’oferia de tot menys això, però que, en certa manera, em donava pau.

Vaig baixar i baixar —era bona practicant free diving—, i quan ja no vaig poder aguantar més, em vaig impulsar amb els peus a la sorra i vaig pujar deixant anar l’aire en petites bombolles. En sortir a la superfície, vaig respirar com si l’aire m’entrés als pulmons després de setmanes sense fer-ho de veritat. Vaig mirar cap a la costa, vaig veure que al bar ja hi havia força gent bevent cervesa… El Batú esperava amb paciència que tornés. Mai no li havia agradat veure’m nedar mar endins. Vaig sospirar amb força i vaig pujar altre cop a la planxa, que s’havia allunyat una mica durant el petit viatge submarí. Vaig remar a poc a poc fins a la vora i em vaig posar la planxa sota el braç. El Batú em va venir a saludar emocionat, i tots dos vam anar al Mola Mola, on vaig veure els meus tres millors amics bevent cervesa i observant-me amb els ulls molt oberts.

En acostar-m’hi, vaig intentar ignorar com vaig poder els seus gestos de sorpresa. Vaig treure la tovallola de la motxilla i m’hi vaig embolicar, tremolant una mica de fred.

—Com va? —vaig preguntar, ignorant aquella manera de mirar-me que semblava que s’hagués convertit en la preferida de tothom…, amb llàstima i preocupació.

No ho suportava.

La Maggie va mirar l’Eko i en Gus i, tot i que al començament va tartamudejar un xic, per fi es va dignar a dir alguna cosa coherent:

—Em podries haver avisat que aniries a fer surf. T’hi hauria acompanyat.

—Em venia de gust estar sola —vaig respondre, i vaig fer que sí amb el cap quan en Gus em va portar una cervesa—. De què parlàveu?

Tots tres van tornar a intercanviar mirades.

—Doncs… del casament —va dir l’Eko amb la boca petita.

El casament… el casament que em perdria perquè era una covarda, el casament de dos dels meus millors amics, el casament al qual no aniria per la meva fòbia als avions.

Pensar en avions em va dur a pensar en l’Alex, i això em va dur inevitablement a pensar un altre cop en la carta… la maleïda carta. La carta de la veritat, la carta que confirmava que l’Alex havia tingut raó en tot.

Vaig agafar el telèfon i vaig obrir la conversa, que en realitat mai no havia arribat a ser-ho, perquè només m’havia escrit ell.

L’hi explicava?

Li explicava que havia descobert que, efectivament, era filla d’en Jacob Leighton?

Però com li podia escriure, si feia un mes del seu darrer missatge?

Quina merda.

Durant uns segons, vaig lamentar la decisió d’haver sortit de la zona de confort. Em trobava més segura amb la meva àvia, compartint el nostre dolor i allunyades del món.

—Ja en tenim la data —va dir en Gus. Va tornar a fer servir aquell to entre la pena i la cautela que començava a xerricar-me massa, però va aconseguir que els tornés a parar atenció.

Vaig forçar un somriure.

—Ah, sí? Quan serà? —vaig preguntar, acostant-me la cervesa als llavis.

—Doncs ens volem casar a la primavera, de manera que hem escollit el 14 d’abril.

—Serà genial —vaig dir, notant una fiblada al pit.

Els meus amics es van mirar l’un a l’altre.

—Hem estat pensant… —va començar l’Eko, passant el dit índex per la boca de l’ampolla. Quan feia això, volia dir que estava nerviós.

—Sí, n’hem parlat i pensem que has de venir, Nikki.

Vaig callar uns segons, i la Margot ho va aprofitar per intervenir:

—M’he estat informant sobre uns cursos molt bons per superar fòbies i… Sabies que el pànic a volar és un dels més sol·licitats? Normalment, tenen un noranta per cent d’èxit, Nikki. Em sembla que ho hauries de provar, no volem que t’ho perdis.

Hi havia estat pensant molt més del que ho havia fet al llarg de la meva vida. Ho havia estat sospesant des del mateix moment que l’Alex em va deixar al port de Sanur sabent que no el tornaria a veure més.

Hi creia, en un curs per superar el pànic a volar?

No gaire… Però i si funcionava?

En cas que pogués controlar la por que m’envaïa només d’imaginar-me a bord d’un avió, podria assistir al casament dels meus amics, podria viatjar a Londres… Podria… podria tornar a veure l’Alex i potser… potser trobaria respostes sobre la meva família, sobre el meu pare, sobre allò que va provocar l’accident d’avió.

—Hi pensaré —vaig dir, i no em vaig adonar que els meus amics es miraven els uns als altres amb esperança. No em vaig adonar que la Maggie va obrir els ulls amb il·lusió, ni que en Gus i l’Eko van aguantar-se l’entusiasme per no atabalar-me. No em vaig adonar de cap d’aquestes coses perquè per un instant de no res em vaig visualitzar sent una altra persona, una dona que viatjava pel món, em vaig visualitzar sent la filla del meu pare, em vaig visualitzar sent com els milers de turistes que passaven per l’illa tots els anys, i la imatge que vaig projectar no em va agradar.

Jo no era aquella persona, i mai no ho seria.

Em vaig acomiadar dels meus amics, tallant la conversa i sense esperar resposta. Vaig agafar la moto i la planxa de surf i vaig tornar a casa.

Ja n’havia tingut prou, per un dia.

2

ALEX

Vaig fixar la mirada en els centenars de vianants que passaven sota el Shard de Londres i vaig intentar que deixessin de semblar-me formiguetes que es bellugaven apressades. Només feia un parell de setmanes que havíem traslladat la ubicació de l’empresa al gratacel més alt d’Europa i no afirmo ni desmenteixo que hagués estat idea meva.

Era el més semblant a volar que podia aconseguir en una feina cent per cent d’executiu. La majoria de dies, el cel estava tan ennuvolat que realment semblava que fóssim al cel, sense poder distingir el que hi havia als nostres peus, però evidentment no era el mateix.

Feia un mes que havia tornat de Bali. Feia un mes que havia abandonat la feina de pilot a temps complet… Ja no podia perdre’m entre els núvols. Només m’havia acostat a un hangar per examinar els detalls de la compra d’un parell d’avions que farien augmentar la facturació de l’empresa del meu pare. O, més ben dit, la meva empresa. Encara em costava assimilar-ho i m’havia de corregir a mi mateix. Feia un mes que n’era el CEO, un mes des que passava els dies tancat en aquesta torre de vidre opulenta amb l’única companyia d’uns homes de més de cinquanta anys que sempre necessitaven o exigien alguna cosa de mi.

Esdevenir el CEO de Lenox Executive Aviation sempre havia estat una possibilitat; remota, és veritat, però com a fill del meu pare, sempre havia notat una mà que m’escanyava i amenaçava d’ofegar-me d’un moment a l’altre.

No ser el primogènit no m’havia tret ni de bon tros les responsabilitats, però sí que havia tingut més llibertat que en Ryan, el meu germà gran. Després d’acabar les carreres respectives, jo la de pilot i el meu germà la d’enginyeria aeronàutica, tots dos havíem hagut d’estudiar negocis i econòmiques; en això mai no hi va haver marge de negociació. Almenys al meu germà li havia agradat el camí que els pares havien construït tan meticulosament per a ell; a mi, en canvi, encara que sempre vaig tenir la possibilitat d’heretar un tros d’aquell imperi, només m’havia interessat volar.

Mai no em va importar gaire «defraudar» els meus pares rebutjant allò que per a molts hauria estat la feina de la seva vida. De fet, a mi no m’importava i a ells tampoc, perquè hi havia en Ryan.

Però quan ja no hi va ser… Bé, aquí van començar els problemes.

Van trucar a la porta i vaig saber que era el pare en veure que no esperava resposta per entrar.

Vaig girar la butaca mentre l’home alt, de cabells blancs i amb una mica d’entrades, amb un vestit de tres peces i un aspecte amenaçador, s’acostava a la meva taula.

—Bon dia, pare —vaig dir, indicant-li que segués al mateix instant que ell enretirava la cadira i ocupava el seient.

Malgrat que feia temps que havia deixat de dur les regnes de l’empresa, continuava bellugant-se per l’edifici com si en fos l’amo, cosa que tècnicament sempre seria, encara que totes les decisions passessin per mi.

—Has parlat amb la teva mare? —em va preguntar després d’asseure’s.

Vaig tornar a girar el seient i em vaig centrar en les «formigues». No era habitual que a Londres fes un dia tan assolellat com aquell, i no me’n volia perdre cap detall.

—Et refereixes a avui? —vaig preguntar amb la veu cansada.

—M’ha dit que continues sense acceptar la invitació a sopar, Alexander.

—Vaig sopar amb vosaltres divendres, pare.

—Saps perfectament a què em refereixo.

Vaig deixar anar un sospir.

—La Lilia acaba de començar el curs, papa. No la puc treure de l’escola cada vegada que la vulgueu veure.

—Ni tan sols l’hem conegut, encara!

—La coneixereu quan ho trobi convenient —vaig dir, girant-me per mirar-lo de cara un altre cop i dotant el meu to d’una seriositat que poques vegades feia servir amb ell.

—Fa un mes que és a Anglaterra. És la nostra neta, per l’amor de Déu! La nostra única neta!

«I l’única que tindreu», vaig pensar interiorment.

—S’està adaptant… Cal donar-li temps.

—Tancant-la a l’escola no esborraràs la realitat, Alexander!

Vaig prémer els llavis. Havia perdut la paciència.

—La realitat és que jo soc el seu pare i que faré allò que cregui convenient —vaig replicar, fent servir el mateix to.

El pare em va observar mentre jo desviava la mirada cap a l’ordinador.

Hi havia moltes coses per fer i només m’estava retardant la feina.

—M’és igual que estiguis emprenyat amb el món, m’és igual que estiguis tan tancat en tu mateix que no hi vegis més enllà del teu nas. Aquest dissabte la teva mare fa seixanta anys i li portaràs la neta perquè la pugui conèixer.

Vaig tornar a clavar-li la mirada.

—Valoraré si porto la Lilia a l’aniversari de la mare, però et diré una cosa, pare —el vaig amenaçar, posant-me dret—: que sigui l’última vegada que entres al meu despatx exigint coses que són assumpte exclusivament meu. M’has entès?

El meu pare es va aixecar traient fum per les orelles. Es va cordar l’americana i es va dirigir cap a la porta, però abans de sortir es va girar de cara a mi.

—De vegades encara em pregunto què vam fer la teva mare i jo per merèixer això de tu.

—I jo em pregunto cada dia per què no vaig morir jo en aquell accident de moto en comptes del meu germà. Així les coses serien molt més fàcils, oi, pare?

De seguida vaig lamentar el que acabava de dir, però no me’n vaig retractar.

Els ulls del meu pare es van humitejar i em van mirar, i vaig tenir la sensació que se m’escapava alguna cosa.

—Res no és fàcil quan t’arrabassen un fill —va dir, mirant-me molt afectat—. Espero que mai no hagis d’experimentar un dolor semblant, i per això mateix et demano que vinguis a l’aniversari de la teva mare. Veure’t i conèixer la seva neta és l’única cosa que la farà llevar-se del llit.

El pare va marxar i jo em vaig tornar a asseure. Els meus ulls es van desviar cap a la foto que hi havia al costat de l’ordinador. Hi apareixien dos nois pèl-rojos somrient a la càmera. Tots dos duien ulleres i gorres d’aviador, i al fons s’entreveia una pista d’aterratge i una avioneta de color vermell.

Érem en Ryan i jo. Ell amb setze anys acabats de fer i jo amb vuit. Recordo perfectament aquell dia i el moment exacte en què es va fer la foto. Tot just acabàvem de baixar de l’avioneta, el pare ens havia dut a volar i en Ryan havia agafat els comandaments per primer cop. Tots dos estàvem plens d’adrenalina i felicitat, havíem gaudit com mai.

Al meu germà també l’havia apassionat volar, però li interessava més tot el que estava relacionat amb els avions: el funcionament, el desenvolupament… El desig de voler involucrar-se en l’empresa familiar havia anat creixent des que era molt petit, tot i que el somni es va interrompre quan, degut a l’accident dels pares de la Nikki, el meu pare va haver de tancar tota la part d’enginyeria i quedar-se només l’empresa de vols privats.

Malgrat aquest desengany, el meu germà va acceptar fer-se càrrec de l’empresa i va ocupar el lloc del meu pare els dos primers anys, abans de morir.

Jo sempre em vaig sentir com l’ovella negra de la família. El fill que va arribar de rebot i que va complicar els plans de tothom.

«Tant de bo pogués ser com tu, Ryan», vaig pensar interiorment. «Tant de bo pogués seguir endavant sense mirar enrere, tant de bo pogués ser menys egoista».

No estava orgullós dels meus actes, no aplaudia les meves decisions ni em convencia de coses que no eren veritat.

I la veritat era que jo no era bona persona.

Si algun cop ho vaig ser, va ser durant aquells trenta dies a milers de milles de distància, amb una noia que va aconseguir trobar el meu cor per agafar-lo i endur-se’l amb ella.

Vaig mirar el mòbil i vaig tornar a entrar al xat.

Ni una paraula.

De vegades em torturava veient que estava en línia i els dits em feien pessigolles per les ganes de tornar-li a escriure, però li havia promès que no ho tornaria a fer. No després d’haver actuat com si no hi fos durant tantes setmanes…

Des d’aleshores tenia un mal pressentiment, tot aquell afer dels Leighton, de la Nikki com a hereva, tot el que havia descobert…

Vaig obrir el calaix que hi havia a la meva esquerra i en vaig treure el correu imprès amb l’amenaça que havia rebut només d’arribar a Bali.

«Ets home mort, Lenox».

Vaig prémer la mandíbula amb força.

No era la primera vegada que rebia algun tipus d’amenaça, era una cosa habitual quan ets un personatge públic i la gent sap que posseeixes quantitats indecents de diners, però aquella carta… Aquella carta tenia un to diferent, tan diferent que havia decidit reforçar la seguretat de casa meva i gairebé sempre anava amb xofer, un conductor qualificat per matar si feia falta.

No m’agradava… No m’agradava una merda. No ho havia parlat amb ningú excepte amb en Carter, l’únic a qui havia recorregut per buscar respostes.

—Et vaig dir que no era bona idea remoure aquell assumpte —m’havia dit quan li vaig trucar per veure què n’opinava.

—Cal esbrinar la veritat —vaig respondre amb les dents serrades.

—Doncs a mi no m’hi fiquis —va contestar en Carter—. Jo no vull saber res més d’aquest assumpte, tu tens diners per pagar-te un guardaespatlles, però jo visc en una casa adossada i espero un fill amb la meva dona. No vull drames.

En part, tenia raó.

Vaig saber que no aconseguiria res més d’ell, li vaig donar les gràcies i vaig penjar el telèfon.

Van passar els dies i l’amenaça va continuar surant al meu voltant. Estava amoïnat per la Nikki, però tot indicava que ningú no sabia que existia, ni tan sols el mateix Devon Leighton. Si hagués estat així, ja haurien assassinat la Nikki molt temps enrere, tal com havien matat els seus pares i el seu germà Adam.

La Nikki en perill… Només de pensar-hi ja em venien ganes d’agafar un vol i comprovar en persona que estava bé, però m’havia d’apartar de tot allò… Havia de centrar-me en les meves coses i respectar la seva decisió de mantenir-se en l’anonimat. Més bé que ningú, entenia el que volia dir que et llancessin a una vida que no era la que volies viure.

El divendres va arribar abans del que m’hauria agradat. Era el dia que l’escola de la Lilia permetia que els alumnes passessin fora el cap de setmana, sempre que s’hagués avisat amb una setmana d’antelació, cosa que òbviament jo no havia fet, perquè fins aleshores no havia tingut clar si la duria o no a l’aniversari de la mare.

—Ho sento, senyor… No trobo el nom de la seva filla en el registre de sortides d’aquest cap de setmana —em va dir una noia jove, que segurament devia ser una professora en pràctiques.

—Sí, pel que fa a això… No vaig poder avisar, ha estat una decisió d’última hora.

La noia va aixecar els ulls del petjapapers que no parava de fullejar i els va clavar en mi, desconcertada.

—Però, senyor Lenox…, crec que està al corrent de les normes… Els alumnes no poden…

—Sortir sense avisar amb una setmana d’antelació, ja ho sé, però és la meva filla i necessito que surti aquest cap de setmana.

La noia va tornar a parpellejar, confosa.

Déu meu.

—Puc parlar amb la directora?

En sentir això, va semblar que empal·lidia. És clar, l’última cosa que volia aquella noia era que la deixés en evidència davant la seva superior, però si havia de ser sincer…, tant se me’n fotia.

—És clar… És clar, senyor, torno d’aquí a un minut.

Vaig esperar recorrent les instal·lacions amb la mirada. L’última vegada que hi havia posat els peus havia estat exactament tretze anys abans; el dia que em vaig graduar vaig jurar que no tornaria a trepitjar aquell recinte, i ara hi tornava a ser. Era un home adult, o almenys ho semblava, i tenia una filla d’onze anys a qui no veia des de feia gairebé un mes, des que l’havia portat des de Boston a viure amb mi perquè la seva mare s’havia mort de càncer… Una mare que mai no m’havia informat de l’existència d’aquesta filla meva.

Em vaig fixar en els quadres d’exalumnes que hi havia penjats a la paret. Vaig localitzar el meu any i, just quan començava a buscar-me entre la gent, em van cridar des de darrere.

—Senyor Lenox?

Em vaig girar i em vaig trobar la dona amb qui feia mesos que intercanviava correus electrònics.

—Senyora Simmons —vaig saludar-la, obligant-me a dibuixar una línia als llavis, que va ser el més semblant a un somriure que vaig ser capaç de formular—. És un plaer conèixer-la per fi en persona.

La senyora Simmons era una dona d’uns cinquanta anys, elegant, alta, ben vestida, amb ulleres i un monyo perfecte recollit al clatell.

—Igualment, senyor Lenox —va respondre ella amb un somriure igual de tens que el meu, o fins i tot més.

Quedava clar que no li queia gens bé. Bé…, benvinguda al club.

—Què el porta fins aquí?

—He vingut a recollir la meva filla —vaig dir, i encara em costava dir aquestes darreres paraules. «La meva filla».

Hòstia…, tenia una «filla».

—La senyoreta Clemens diu que no està registrada per sortir aquest cap de setmana, senyor.

Vaig deixar anar un fort sospir.

—Ja ho sé… Ha estat una cosa del darrer moment.

La directora va prémer els llavis.

—Senyor Lenox, les normes d’aquest establiment estan fetes per a alguna cosa… Creiem que treure els infants de l’escola sense avís previ els desestabilitza i els fa perdre les activitats que programem específicament per a cada alumne.

—Ho sé, senyora, vaig estudiar aquí, no sé si ho recorda, però necessito que aquest cap de setmana la Lilia vingui amb mi. Li prometo que no la tornaré a treure sense avisar prèviament… D’acord?

La directora em va observar uns instants amb cara de pomes agres, però la realitat era que no em podia prohibir treure la meva filla. Podia expulsar-la per mala conducta parental? Sí, és clar. Ho faria? És clar que no… Tenint en compte que els donatius que havia fet la meva família al col·legi no eren precisament poc generosos.

—Senyoreta Clemens…, vagi a buscar la senyoreta Lenox i digui-li que el seu pare ha vingut per endur-se-la el cap de setmana.

La noia va marxar ràpidament i vaig somriure a la directora, satisfet.

La directora va continuar estudiant-me amb atenció.

—Aprofitant que és aquí, senyor Lenox, i mentre la Lilia recull les seves coses per al cap de setmana, m’encantaria poder parlar amb vostè sobre la situació de la seva filla.

«Oh, merda».

—Quina situació? —vaig preguntar.

—Passem al meu despatx, hi estarem molt més còmodes.

La vaig seguir, amb la sensació que de sobte m’havien parat una trampa.

El despatx era tan opulent com ho pot ser el d’una escola que costa quinze mil lliures el trimestre.

Em vaig asseure en una de les cadires de vellut victorianes i vaig encreuar els dits de les mans.

—Vostè dirà.

—Bé, en primer lloc vull que sàpiga que a l’escola tots estem al corrent de la situació difícil que ha hagut de viure la seva filla en els darrers mesos. Perdre la mare, traslladar-se a un altre país, canviar d’escola, d’amics, conèixer el seu pare…

Em vaig mantenir impassible mentre la sentia parlar.

—Som molt conscients que tots aquests traumes poden fer baixar el rendiment escolar, i estem disposats a donar a la Lilia l’oportunitat que mereix, sobretot tenint en compte que vostè és exalumne de Hampton. Tanmateix, creiem que la Lilia hauria de visitar-se amb un terapeuta…, com a mínim durant un temps, que l’ajudi a suportar els canvis que ha hagut d’afrontar a una edat tan primerenca. Potser amb aquesta ajuda el seu rendiment pugi al que nosaltres considerem que és el nivell mínim per estudiar en aquest centre.

Vaig arrufar el front de manera automàtica.

—Som una de les millors escoles d’Anglaterra, senyor Lenox. Què esperava? La seva filla ni tan sols ha fet prova d’accés. Hi ha una llista d’espera de més de deu anys per poder estudiar aquí. Hem fet un esforç enorme per tenir la seva filla entre nosaltres, però…

—Crec que l’esforç l’he hagut de fer jo, senyora Simmons. Si no m’equivoco, les donacions que ha rebut el col·legi de la nostra família han augmentat enormement en els darrers mesos, o sí que m’equivoco?

—I n’estem molt agraïts, senyor Lenox, però vull que comprengui que…

Em vaig posar dret.

No volia continuar escoltant bajanades.

—La meva filla és perfectament capaç de seguir el nivell d’aquesta escola, senyora. I ara, si em disculpa…

Vaig sortir del despatx i vaig tornar al vestíbul. Allà, vestida amb l’uniforme blau marí i verd, pentinada amb una cua alta i amb una bossa a l’espatlla, hi havia la Lilia.

—Tens tot el que necessites? —li vaig preguntar, com a única salutació.

Va assentir en silenci.

—Som-hi, doncs.

—Senyor, ha de signar el registre de sortida —va dir la senyoreta Clemens.

Me li vaig acostar i vaig signar el maleït registre.

—Bona tarda. Anem, Lilia.

Vam sortir junts a l’exterior. El sol ja desapareixia per l’horitzó i feia moltíssim fred.

Vaig mirar la Lilia.

—No dus abric, a part del blazer de l’escola?

—Me l’he deixat a dalt. Pujo a buscar-lo?

No, Déu meu. No pensava tornar-me a esperar en aquell lloc, Déu no volgués que hagués de tornar a suportar la directora.

—No, puja al cotxe, ja en comprarem un altre —vaig dir mentre el cotxe s’obria i hi pujàvem tots dos.

Vaig engegar la calefacció i vaig mirar un instant la Lilia abans d’arrencar el cotxe.

—Tot bé? —vaig preguntar, i els seus ulls blaus es van desviar de la finestra i es van centrar en mi.

—Per què m’has tret de l’escola? —em va preguntar sense respondre’m.

Vam sortir a la carretera i vaig sospesar bé les paraules abans d’obrir la boca.

—Els meus pares…, bé, els teus avis… et volen conèixer.

Vaig rebre silenci com a resposta i em vaig girar per mirar-la.

—És l’aniversari de la meva mare, en fa seixanta… Faran una festa i vol que hi anem… junts.

—Per això m’has tret?

Vaig assentir i, no sé per què, em vaig sentir culpable per la meva manera de respondre.

Vaig obrir la boca una vegada i la vaig tancar… Ho vaig tornar a fer i vaig tornar a tancar-la.

—Ens pot anar bé, no et sembla? Ens podem conèixer una mica…, ja m’entens…, xerrar sobre el que t’agrada i el que no…

—No cal —va dir simplement, mirant per la finestra.

Hòstia.

—Escolta, Lilia… Sé que el que has passat és molt dur… i sé que per a tu soc un desconegut, però… —Vaig respirar fondo abans de continuar, perquè em costava molt dir aquestes paraules en veu alta—. Al capdavall, soc el teu pare… Estic intentant fer-ho tan bé com puc.

La nena va tornar a desviar la vista de la finestra per mirar-me.

—Tu m’estimes? —em va preguntar aleshores, cosa que em va deixar una mica de pedra.

Ostres… l’estimava? No la coneixia, però alguna cosa en el meu interior la reconeixia com a meva, em feia pànic que li passés alguna cosa, em preocupava per ella…

—És clar que t’estimo —vaig dir, intentant sonar sincer.

—Doncs aleshores deixa’m tornar amb el meu avi —va deixar anar, i em vaig tornar a quedar de pedra—. No vull quedar-me aquí, no m’agrada aquesta escola on m’has portat, no em cau bé la gent, no m’agrada Anglaterra, hi fa fred, sempre hi ha núvols, no hi tinc cap amic, no m’hi vull quedar.

Hòstia.

—Sé que és complicat, però faràs amics.

—No vull fer amics! —El crit em va sobresaltar.

—Escolta, Lilia, no cridis —la vaig renyar, sense poder contenir-me.

—Tu no m’hi vols, aquí, tu no m’estimes! Has mentit quan ho has dit.

—Això no és veritat.

—Sé distingir quan una persona em menteix, l’hi veig als ulls. Tu no m’estimes, però ho has de fer, hi ha una gran diferència.

Estàvem arribant a Primrose Hill i va començar a caure una pluja torrencial, com si el temps volgués donar la raó a la nena.

—Aprendrem a estimar-nos —vaig dir aleshores, sense saber què més podia dir o afegir.

—Jo no vull aprendre a estimar-te! Vull tornar a casa meva.

Vaig aparcar i vaig apagar el cotxe pitjant el botó.

—Ara això és casa teva, Lilia.

—Jo no hi tinc casa, aquí —va dir baixant del cotxe. Plovia moltíssim i em vaig afanyar a baixar jo també per obrir ràpidament el paraigua i no quedar xop.

—Lilia, vine aquí! —la vaig cridar en veure que s’estava mullant.

Va trucar al timbre i, en el temps que vaig trigar a arribar-hi, la Hannah ja havia obert la porta.

Es va sorprendre de veure la nena i se li va glaçar el somriure quan la Lilia va passar corrent pel seu costat i va pujar les escales cap a l’habitació que li havia assignat per quan fos a casa.

—Senyor Lenox, què ha passat? —em va preguntar, angoixada, sense perdre de vista les escales.

—No ha passat res, Hannah. Només està una mica empipada amb mi.

Vaig sacsejar el paraigua i l’hi vaig donar per poder-me treure la gavardina.

—Seré al despatx —vaig anunciar.

—No pujarà a parlar-hi, senyor?

Em vaig girar per mirar la meva assistenta.

—Està enrabiada… No crec que vulgui parlar amb mi, Hannah.

—Però, senyor…

—M’agradaria sopar d’hora. Estic cansat, avui ha estat un dia esgotador.

La Hannah va prémer els llavis i va desaparèixer.

Genial… Aquell dia tothom semblava empipat amb mi.

Vaig mirar un instant en direcció a les escales blanques i vaig dubtar si havia de provar de parlar-hi, però l’instint em deia que fugís tan lluny d’allà com fos possible.

Ja s’acostumaria a viure aquí. Encara era aviat, però ho faria.

Quan vaig arribar al despatx, em van trucar per telèfon. Vaig treure el mòbil de la butxaca del darrere dels pantalons i vaig veure que era en Nate.

Em va estranyar, perquè gairebé no havíem parlat des que havíem tornat del viatge i jo havia estat molt enfeinat amb l’assumpte de la Lilia, els pares, l’empresa…

Vaig respondre.

—Soc al Garden amb la Giselle. Vine i prendrem unes copes! —em va cridar per sobre del brogit de la música que sonava de fons.

Qui dimonis era la Giselle?

—No puc, aquesta nit la Lilia és a casa —vaig respondre.

—Qui? —va preguntar—. Ah, sí, sí! Ostres, la nena! Encara no la conec.

—He de penjar, Nate.

—Espera! —va tornar a cridar. Vaig respirar fondo—. No la pots deixar amb l’assistenta? És divendres, ja fa més d’un mes que no et veig… Passa una estona, vinga!

Vaig dubtar… i ho vaig fer perquè sabia que l’endemà m’esperava una tortura amb la meva família, vaig dubtar perquè des que havia tornat de Bali no havia tingut ni un moment per a mi mateix, ni una hora de desconnexió, i vaig dubtar perquè sabia quin seria el pla d’en Nate. Des que havíem tornat de Bali, s’havia posat en mode autodestructiu, i això volia dir que ja devia anar pet i es devia estar embolicant amb alguna noia, per a la qual cosa jo encara no estava preparat, perquè encara tenia la Nikki al cap.

—Vinga, home! Un parell de copes i després te’n vas a casa d’hora, t’ho prometo —va insistir.

Vaig dubtar, perquè sabia que, si em quedava, el pla seria sopar amb una preadole

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X