10.000 milles per trobar-te (edició en català) (Bali 2)

Mercedes Ron

Fragmento

10000_milles_per_trobar-te-3

1

NIKKI

Les flames que cremaven davant meu se’m reflectien als ulls.

Vaig observar, immòbil, com el cos del tiet Kadek era engolit pel foc i vaig notar que l’àvia, al meu costat, tremolava sacsejada pel plor. En l’hinduisme, els cossos dels morts s’incineren per ajudar les ànimes a reencarnar-se en una vida nova; se suposa que el foc és sinònim de purificació i d’alliberament… i, per un instant, vaig voler creure-hi amb totes les meves forces.

A prop meu, els meus amics s’aguantaven l’alè davant del que, sens dubte, era un ritual al qual no estaven avesats. Se suposava que la mort no havia de ser una cosa trista… si més no en aquell racó de món. A Bali creiem en la reencarnació, celebrem la mort i recordem els difunts amb banquets i menges abundants.

Mai de la vida he odiat tant la religió com en aquell instant.

Estava totalment destrossada… Al meu cor només hi podia haver tristesa i un odi infinit envers qui fos que havia decidit tornar a arrabassar-me la persona que sens dubte, per a mi, havia estat com un pare.

Els metges que el van trobar van dir que havia estat un infart… Un «infart»… Potser havia estat culpa meva? L’acte de rebel·lia que implicava haver-me’n anat amb l’Alex havia provocat que el meu tiet morís d’un atac de cor?

No podia pensar d’aquesta manera. No podia carregar-me la creu a les espatlles si volia aconseguir superar la pèrdua, si no volia que la culpabilitat m’absorbís del tot. Però alguna cosa dintre meu no podia parar de pensar què hauria passat si hagués estat al seu costat, a prop d’ell…

I no era pas únicament jo: l’illa sencera estava submergida en la tristesa. El seu líder havia mort, i només calia mirar a banda i banda per comprovar fins a quin punt havien estimat i respectat el tiet durant tots aquells anys. Pràcticament tots els habitants de l’illa havíem fet acte de presència per acomiadar-lo.

Seguint les tradicions de l’hinduisme, els deu dies posteriors al funeral havíem de portar dol. Els homes no podien tallar-se els cabells ni afaitar-se, i les dones tampoc no ens podíem rentar els cabells ni anar a temples o llocs sagrats.

Jo vaig optar per tancar-me a casa.

Vaig decidir deixar-me consumir per la por i la tristesa i vaig allunyar de mi tot aquell que provés d’impedir-m’ho. Només em llevava del llit per visitar la meva àvia, que a l’edat de vuitanta anys acabava de viure l’experiència de perdre els seus dos únics fills.

Ens agenollàvem i resàvem juntes… Bé, ella resava i jo… jo intentava comprendre que en qüestió d’hores la meva vida hagués canviat d’una manera tan dràstica.

Amb tot allò del meu tiet, gairebé no havia pogut aturar-me a pensar que s’havien acabat les darreres hores amb aquell home irresistible que s’havia endut part del meu cor. Vaig fer tots els possibles per guardar l’Alex i les seves veritats en un calaix tancat amb clau, un compartiment de la meva ment que ja obriria quan hi estigués preparada. Però per molt que els guardés en un lloc molt fondo, els records, les paraules, les carícies i els petons acudien dia rere dia al meu subconscient i em consolaven com sabia o creia que ho faria ell si hagués estat allà per fer-me costat.

Tanmateix, tot plegat només eren imaginacions. No havíem tornat a parlar més.

Per a què?

Ell havia marxat i jo havia d’afrontar la segona desgràcia més gran que havia caigut mai sobre la meva família. No calia parlar-ne.

Al començament em va escriure, però amb totes les coses que van passar tot just vaig tornar a l’illa, quan vaig llegir els seus missatges ja era tard per intentar mantenir una història que clarament s’havia acabat. No tenia forces per recórrer mentalment la distància, no tan sols física, que ens separava. Ell pertanyia a un altre món i no ho abandonaria tot per aquesta illa, per mi. I jo sentia el mateix. La connexió que havíem tingut era salvatge, però jo sabia que havia de ser capaç de guardar-la en aquell calaix tancat amb clau, que calia saber renunciar al que era impossible. Londres no era el meu lloc, no es podia imaginar res més allunyat del que jo era en aquella ciutat. Malgrat tot, les últimes paraules que em va dir abans de marxar continuaven ressonant en el meu cap com un mantra que semblava que no tingués fi.

«Fa vint anys, un avió privat Gulfstream V es va estavellar quan sobrevolava el mar del Nord amb destí a Londres, procedent d’Amsterdam». «En aquest avió viatjaven Jacob Leighton, el seu fill Adam de set anys i la presumpta mainadera del nen…». «Crec que no es tracta d’un simple accident d’avió, Nicole. Estic convençut que hi ha moltes coses més».

Per molt que hagués volgut continuar amb la meva vida, ignorant el que m’havia dit… era impossible. Quan em relaxava, quan abaixava les defenses, sobretot quan estava a punt de quedar-me adormida, les paraules de l’Alex tornaven per turmentar-me i no em deixaven descansar.

«Suposo que el teu tiet tem per la teva vida, perquè creu o sap que l’accident aeri va ser provocat. Com molts britànics, deu ser conscient que algú es volia desempallegar del teu pare i del seu hereu. Pot ser que aquest algú sigui la persona que ara dirigeix la farmacèutica».

«Si el que he descobert és veritat, i no en tinc cap mena de dubte… Nicole, tu series l’hereva legítima de l’imperi Leighton. Ho entens? Tot seria teu».

Vaig tancar els ulls amb força, provant de treure’m del cap les seves paraules.

«Tot seria teu».

Tot… Què era tot? Jo no volia res, només volia recuperar el meu tiet, els meus pares, volia viure tranquil·la, no desitjava reclamar res, no volia res…

L’últim missatge que m’havia enviat l’Alex deia això:

M’hauria encantat tornar a sentir la teva veu, encara que fos per telèfon, Nikki. Entenc que els darrers descobriments t’hagin ferit profundament i que això t’hagi dut en part a no voler saber res de mi. No et tornaré a molestar, respecto la teva decisió de continuar vivint com fins ara… No tots estem fets per afrontar la veritat, i el teu lloc és allà, a Bali.

Trobaré a faltar la teva companyia, el teu somriure i la teva boca sobre la meva.

Et desitjo el millor.

No li vaig respondre.

No podia.

Ni tan sols l’havia informat de la mort del tiet; no vaig voler alimentar el monstre que començava a créixer sense parar al meu voltant i que amenaçava de destrossar-ho tot.

Llegir que trobaria a faltar la meva boca sobre la seva va despertar el desig que havia quedat adormit des de la mort del tiet. Ni tan sols havia pogut fantasiejar amb els darrers records que tenia de l’Alex, quan passejàvem agafats de la mà entre els arrossars, amb els petons qu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos