La nit més clara

Marc Parera

Fragment

cap-1

Preludi

Quan tenia disset anys ho podia fer tot. Hi havia sempre uns ulls que em seguien. El meu cos era fresc, concentrava llum, era susceptible a la novetat i a l’emoció, i vibrava i s’expandia constantment, sense fi.

El temps ha resultat un cop de pala al cap: sec i inesperat. Ara cada vegada em resulta més difícil recuperar aquella sensació, encara més difícil experimentar-la de manera fortuïta, i gairebé impossible retenir-la durant més d’un instant.

He perdut moltes coses. Algunes, com la joventut, semblen diluir-se intermitentment. Altres, com la innocència, desapareixen i ja no tenen retorn.

Per culpa de les novel·les i les pel·lícules havia imaginat que els enterraments se celebraven en dies grisos o plujosos, però el 5 de novembre, quan van enterrar el meu pare, feia un sol brillant i una calor pròpia de principis de setembre.

L’àvia plorava de manera tranquil·la, però sense parar. Jo serrava les dents, premia els punys, tancava els ulls i obria les mans enèrgicament. Mirava la llum fins que ja no ho podia resistir i abaixava la vista. Un cop i un altre, i quedava encegat.

Quan van col·locar la làpida, es van atansar familiars llunyans i amics del pare a qui pràcticament no coneixia. Totes les frases sonaven igual i no volien dir res. L’àvia es va agafar al meu braç i, d’aquesta manera, ella i jo, ara només dos, ens vam dirigir cap a casa.

Els arbres van deixar de ser arbres, el so va quedar esmorteït, i les persones es van tornar invisibles.

En canvi, tot allò relacionat amb el meu pare va passar a escriure’s en majúscula: la seva Cadira de la taula del menjador, el Coixí Marró de Vellut, el seu Llit, el Sofà de Pell on s’asseia, la Roba desada a l’Armari, la Tovallola amb les seves Inicials, els Discos de Vinil, les Fotografies envermellides pel pas del temps que retrataven Escenes de Felicitat, les Revistes de Cinema, les Ulleres de sol Ray-Ban dins la Funda de color beix, l’Últim Diari que va llegir, plegat a la Tauleta de Nit, Cintes de Vídeo amb Pel·lícules gravades sense anuncis...

Dissabte al matí l’àvia em va agafar de bracet i vam anar al mercat. Vèiem els cossos lluents dels peixos, les boques obertes i les cares tristes amb ulls vidrencs, com si es penedissin d’haver mossegat l’ham. Les venedores ens saludaven i feien petar la xerrada. Deien el nom del pare, recordaven les seves ulleres rodones i la barba. El seu posat seriós, els silencis amples i les paraules breus, calculades i precises.

Jo també havia mossegat l’ham del record.

A classe, els companys se n’havien assabentat. No sabia què era pitjor: que n’estiguessin al corrent o que no. Ho vaig notar per les mirades. En les dels professors hi havia compassió, fins i tot empatia. La mirada dels companys em semblava ben diferent. La majoria eren malvats. En aquest sentit, coincidia amb Hobbes.

Em figurava que devia ser una gran tasca enfrontar-se amb totes aquestes persones i sortir-ne il·lès.

En el camí de tornada de l’escola cap a casa buscava el trajecte més llarg. Anava sol. Vaig descobrir tots els tipus de rajoles que hi havia a Barcelona: amb sanefes rodones, quadrades, diagonals... Totes grises. També observava els cotxes i les persones que els conduïen, la gent menjant als restaurants, els semàfors que s’il·luminaven intermitentment. La vida s’havia convertit en escenes de pel·lícula muda.

Els preparatius de l’enterrament ens havien deixat esgotats a l’àvia i a mi, però sabíem que els tràmits tot just havien començat i que encara ens quedava la part més feixuga. Un senyor escanyolit amb ulleres i nas corbat va convertir les últimes voluntats del pare en un text monòton i convencional. L’advocat ens va assessorar. Després de pagar el pis del pare, l’àvia es va quedar amb pocs diners. «Venen temps difícils», em va dir.

Certament, la seva pensió no prometia una vellesa sense preocupacions. Tot i que li va saber greu i li va fer vergonya alhora, em va demanar si creia que podria trobar una feina.

A l’escola, els nois només pensaven en els pits de les noies. Les noies, en quin vestit posar-se per agradar els nois. Tampoc no m’atreien les classes. Se’n salvava la de literatura, quan fèiem poesia. Tots els altres odiaven la poesia i jo, en canvi, la sentia com una part de mi. De vegades un vers em quedava gravat al cap durant dies i li donava sentit en situacions poc previsibles. Fer encaixar les peces i rumiar l’enigma era un dels pocs estímuls intel·lectuals que em produïa una mica de plaer.

Van llançar una pedra a una cabina i el vidre es va trencar en mil bocins. M’hi vaig atansar. Ningú no diria, veient-ne aquells trossos, que allò hagués estat una pantalla tan gran, uniforme, i que, alhora, fos tan fràgil per haver-se esmicolat d’un sol cop. No podia deixar de tocar-ne els fragments; feien pampallugues amb la llum del sol. Em vaig tallar. A casa m’hi vaig posar aigua i sal. Aquell dolor, tan a la punta de mi mateix, em va permetre, per uns segons, oblidar l’altre.

L’àvia fumava i mirava per la finestra. De nit la sentia plorar. A fora hi havia un pati interior. De vegades s’hi passejava un gat negre amb la cua tallada. Jo li feia «mixi mixi» i ell es girava encuriosit, però continuava a la seva, com si sentís ploure. Caminava amb parsimònia, fora del temps. No sabia si pertanyia a alguna casa o al carrer, però estava molt gras, com embotit. Tenia menjar en un dels teulats del pati.

Aquell era un escenari fantàstic per passar-se hores mirant, molt millor que la televisió. Un llum s’encenia al fons, algú estenia la roba, una persiana s’abaixava de cop, se sentia algun soroll llunyà i, en un sol fotograma, el gat havia desaparegut.

Entenia que fos el lloc preferit de l’àvia.

A l’institut hi havia un terapeuta que em va aconsellar que mantingués la ment ocupada, que estava passant un dol i que podia trigar més d’un any a deixar-lo enrere. Em va sobtar que el dolor tingués un límit de temps. Què havia de fer durant les estones en què em trobés sol? Podien realment les accions físiques desviar l’atenció dels processos mentals dolorosos? Si un minut resultava una experiència dura i difícil, com podia creure que perquè les coses milloressin n’havien de passar cinc-cents vint-i-cinc mil si

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos