Em dic Goa 3 - Oh my Goa!

Míriam Tirado

Fragmento

oh_my_goa_cat-2

Klaus, em perdones? La vaig cagar… Ara ja has vist que no soc perfecta ;)

La Goa li va escriure aquest missatge amb ironia quan va tornar a casa de conèixer el Marc a l’hospital. Havia nascut el seu germà i era molt feliç. Tenia ganes de compartir-ho amb el Klaus, però ell no responia.

CubiertaL’embolic de la goma ho havia enredat tot. El cap de setmana que la Goa i la seva mare van anar de visita a casa del Klaus, ella s’hi va descuidar una goma de cabells, i ell va pensar que la hi havia deixat expressament com a mostra que entre ells dos hi havia alguna cosa més que amistat. Des de llavors, l’havia portat al canell, fins que un dia la Goa, que no recordava que s’hagués deixat cap goma a casa del Klaus, la hi va veure en una foto i va deduir erròniament que era un regal d’alguna altra nena. L’embolic la va fer quedar com una gelosa histèrica, i ell es va sentir com un idiota per haver-se fet il·lusions.

La Goa se sentia fatal cada cop que ho recordava, i no suportava pensar que ell estava molest amb ella. La neguitejava molt pensar que potser ara, després de tot allò que havia passat, el Klaus no la voldria tornar a veure mai més.

CubiertaD’altra banda, ara que havien passat unes quantes hores i que havia viscut un moment importantíssim de la seva vida (acabava de conèixer el seu germà!!!), la Goa trobava que tot el tema de la goma era una ximpleria monumental. Si només tenien dotze anys! «És normal que no sapiguem gaire com relacionar-nos amb algú que ens agrada!», pensava la Goa, i recordava el que li havia explicat la seva profe, la bomba Judit. Però tenia un rum-rum a dins, i és que no li havia agradat gens mostrar-se tan ofesa i gelosa davant del Klaus. Què devia pensar d’ella, ara? I si es pensava que era una histèrica? Era veritat que, a vegades, les emocions l’aclaparaven i no sabia gaire què fer-ne o com actuar, però ella no era una histèrica! Potser una mica «drama queen» sí, d’acord, però res més. Havia de parlar amb ell ja, abans que la pilota es fes més grossa.

I què, i què, i què? Com és? És mono? Plorava? Cagava? Què feia? L’has agafat?

Era l’Anna, que l’escrivia emocionada.

És un bombó preciós. L’he agafat a coll i m’ha mirat i no plorava, i era com si ens coneguéssim de tota la vida… Tinc tantes ganes de tornar-lo a veure. Aiiiiiiiii… Soc tan feliç, Anna!!!

La Goa li va contestar per àudio amb una veu tan aguda que la seva amiga va haver d’abaixar el volum del mòbil. De sobte a la Goa li va entrar una trucada de l’Anna per Instagram.

—No vull xatejar, vull veure’t la cara —va dir l’Anna, que estava estirada al seu llit—. Aiiiiii! Fas cara de germana gran, tia! Que fort! Si sembla que hagis envellit i tot!

La Goa va fer com la seva amiga i també es va estirar al llit. Ara sí, ja estava del tot còmoda per parlar amb l’Anna del gran esdeveniment del dia.

—Però què dius? I de què vas?!

—Ha, ha, ha… Va! Jo també el vull veure!!! En plan… quan podré?

—Doncs quan tornin a casa de l’hospital, pots venir un dia. Ja veuràs quina monada!

—Ai… Tinc tantes ganes de ser mare!

—Però què dius, Anna! —va exclamar la Goa—. Que t’has tornat boja?!

—Què passa? Ho tinc claríssim, encara que els hagi de tenir sola, jo seré mare, LITERAL, i tindré una panxa grossa, i els pariré, i tipo… seré una mare lleona!

—Estàs com una cabra boja, nena! Però si no tens ni la regla, encara!

—NO m’ho recordis! A vegades penso que seré l’última de tenir-la de tota la classe ! Soc una desgraciada… No et faig pena?!

imagen

—Però què dius? Millor per a tu! I no et diguis desgraciada o li diré a la bomba Judit que et parles malament.

—Però, tia, que jo vull ser com vosaltres, en plan cícliques, menstruals, amb les hormones que em facin tenir aquella mala llet i aquella plorera… I tenir fills, perquè són tan monoooooosss… O sigui: que em vingui la regla JA. No vull ser una nena!

Cubierta—De debò, Anna, a vegades tinc la sensació que vens d’un altre planeta, o que ets un robot i que un dia descobriré on guardes les piles!

—Ha, ha, ha, ha! T’ho imagines? «Soc un ro-bot, vinc de Mart i tinc la mis-sió d’ab-duir-te, Goa!».

L’Anna feia veu de robot i es movia davant de la pantalla amb moviments bruscos i rítmics i, com que s’havia desfet les seves cues de sempre i duia tots els cabells deixats anar, se li posaven per davant de la cara i feia molta gràcia. La Goa no podia parar de riure.

Quan finalment va recuperar la respiració, va dir amb veu apagada:

—Per cert, Anna, el Klaus no em respon.

Cubierta—No? A veure… Deu estar mort de vergonya d’haver pensat que li havies deixat la goma i descobrir que no, que simplement te l’havies descuidat a casa seva. Ell, pobre, duent-la en plan: «Estem junts», i vas tu i li muntes aquell pollastre… És que quina cagada, Goa!

—«Anna, la que sap consolar i animar més del món». Qui no et voldria d’amiga?

—Les amigues bones de veritat som les que també som sinceres!

—I les que animeu, cony!

—D’acooord… Ara que ja t’he enfonsat, et refloto: mira, tens dotze anys, què vols?! Si a aquesta edat no la caguéssim, seríem nenes rares mig adultes que farien molt «cringe», no trobes? Li truques, li dius, en plan, que et perdoni i ja està!

—Ara ho has fet millor… Però trucar-li? Així del pal? Quina vergonya!

—Doncs et fots, no haver-la cagat. Li truques i ho arregles, d’acord? I ara et deixo, que he d’anar a anglès d’aquí a no res. Per cert, com portes l’examen de mates?

—Pfff, no he estudiat gaire. Aquesta tarda ho intentaré.

Cubierta—Estudiem juntes demà?

—Sí, si us plau!

—Em deixes que li expliqui a la Nàdia per WhatsApp que ja has conegut el Marc? Li encantarà saber-ho, i com que tu no li pots escriure perquè ella no té Insta i tu no tens WhatsApp… De veritat, no sé què els passa als vostres pares!

—D’acord, digue-l’hi. I pregunta-li com està i si necessita que fem «missió ajuda» per als seus atacs d’ansietat.

—L’hi diré. Va, adeu, germana gran!

—Adeu! T’estimo!

—Jo més!

Quan la Goa va haver penjat, es va adonar que no li havia explicat que havia vist el Leo a l’hospital amb una nena sense cabells que semblava que fos la seva germana. L’endemà al matí li ho havia d’explicar sens falta.

oh_my_goa_cat-3

CubiertaLa Goa es va carregar de valentia i va trucar al Klaus per Instagram. No volia enviar-li més missatges. Però ell no va respondre. O estava molt enfadat o, simplement, no podia agafar el telèfon en aquell moment. Va decidir deixar-ho d’intentar i dedicar-se a pensar en el Marc, aquell bebè tan petitó i tan bonic que de sobte s’havia convertit en el seu germà. Que fort, pensava cada cop que li venia al cap aquella cara tan rodona i bonica…

Al cap de poca estona la Júlia va arribar a casa i va pujar corrents a l’habitació de la seva filla. Duia una faldilla llarga, de les que tenen un bon caient i es mouen amb el vent, i una brusa verda que li quedava molt bé. Quan va entrar a l’habitació de la Goa, es va treure les sabates de taló i, en un moment, es va lligar tots els cabells en un monyo desmanegat però elegant a dalt de tot del cap que deixava el seu llarg coll al descobert.

—Hola, guapa! Com ha anat? Com és el Marc? —li va preguntar, i li va fer un petó al cap, cosa que la Goa no suportava perquè la feia sentir com si encara tingués set anys.

—Molt bé. És tan petit!

—Quines ganes que tinc de veure’l! I la Carla, com està?

Cubierta—Doncs crec que molt cansada, però bé i contenta. I el papa està que no caga… Va estar així quan vaig néixer jo?

—I tant! Tots dos estàvem tan emocionats i perduts que no podíem ni parlar… No en teníem ni idea d’això de tenir fills, i tot era nou. Recordo el primer bolquer que et vam canviar a l’hospital… Ha, ha, ha… Crec que te’l vam posar i treure quatre vegades! I quan ploraves ens posàvem supernerviosos… Però érem tan feliços que, d’alguna manera, ens n’anàvem sortint…

Sentir la seva mare dir allò la feia sentir bé, a la Goa. Mai havia preguntat per com havien anat les coses quan ella havia nascut, però ara que el Marc ja era aquí, tenia ganes de preguntar-ho, com si necessités saber si la seva arribada també havia estat important per a ells.

—Per cert, recorda que aviat marxarem amb la Zu i els nens a l’apartament que els avis del Klaus i el Marcus tenen a la platja. Quines ganes, oi?

CubiertaWow.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos