PRÒLEG

En general, els llibres tenen pròleg. Per explicar el què, el perquè i el com. Ajuda el lector, diuen, a entendre el que té entre les mans. Hi estem d’acord. De la mateixa manera que sabem que, en general, els llibres no els prologuen les escriptores. Així guanyen en seriositat, en solvència.

Però nosaltres, potser perquè som una mica anàrquiques, heterodoxes i assilvestrades —i perquè fem tard, cosa habitual en aquelles persones que tenen el cap ple de plans diversos, canviants, segurament poc importants, però molts—, ho fem a la nostra manera. O no ho fem.

No recordem com ens vam conèixer. A la corda que ens vincula hi ha el Raül, que va portar el Pere, que va portar el Joan i la Roser, i del Joan a l’Alfons.

Gràcies, gràcies, mil gràcies a tots. Sou responsables subsidiaris de tot plegat.

L’amor compartit de tots nosaltres per la muntanya i la natura ha trenat la corda amb un seguit d’«ens coneixem-connectem-riem-parlem, parlem, parlem... i acabem amb un llibre escrit a quatre mans».

La nostra cordada ha volgut repartir els llargs equitativament. Cadascuna empeny on el terreny és més favorable a les seves habilitats i coneixements i, a poc a poc, anem pujant la muntanya.

Catorze capítols barrejats amb quilòmetres de guagua a la Seu, intents de pastissos, no tots reeixits, l’activisme ambiental i rigorós del Marc, sopars i més sopars, recomanacions de sèries, un restaurant japonès a Llívia, algun campament amb les furgos, argila polimèrica i resines, projectes de cases, improvisades galetes casolanes, cafès i infusions a dojo, i tantes altres coses.

En resum, molta conversa, molts riures i molts valors compartits. Una amistat «contundent».

I arribem al moll de l’os perquè això és el pròleg d’un llibre i n’hauríem de parlar. Totes dues ens fem una pregunta: calia un altre llibre sobre sostres de vidre? Què es diu aquí que no s’hagi dit abans? Què pretenem explicar?

Per a nosaltres la resposta és clara: som persones de fets, més que de paraules. El concepte d’expedició ens agrada perquè implica moviment. Fer més que dir, en un món on tothom té opinió de tot, però on només uns pocs es mouen per defensar els seus ideals. I aquesta acció permanent és la que creiem que cal per a aquesta lluita.

La muntanya és casa nostra, però també és una metàfora. Anar d’expedició és el que fan cada dia moltes persones que viuen en llogarets, pobles o ciutats, i que treballen en petits negocis o en grans multinacionals. Tant se val.

Aquest relat pretén, o aquesta és la intenció, despertar consciències, fer visible el llarg camí que ens queda, a nosaltres les dones i als homes que ens vulguin acompanyar —que ja són uns quants i esperem que en siguin molts més— per fer justícia. Volem parlar de l’esforç, dels sacrificis, de la constància, de l’energia individual i col·lectiva que caldrà per assolir el nostre objectiu, un objectiu comú.

Hem volgut ser concretes, enfrontar les lectores i els lectors amb situacions que els resultin conegudes, properes, que els portin a dir «això ho he viscut» o «això ho he vist abans», perquè reconèixer el problema és sempre el primer pas per actuar.

Perquè cal que tots i cada un de nosaltres actuï si volem avançar. La igualtat no és negociable.

Si una sola persona de les que llegeixin aquest llibre dedica un sol minut a reflexionar i després agafa la motxilla i comença a caminar, ens donem per ben pagades. Segur que al llarg del camí ens acabarem trobant.

Un consell? Agafeu escombres i pales. Els vidres trencats, ja ho sabeu, són difícils de recollir.

CARRER JÚPITER

«L’instint més gran dels nens és precisament el d’alliberar-se de l’adult». 

Maria Montessori, pedagoga italiana

Araceli Segarra

Ningú sap que he vingut fins aquí, ningú em vigila, ningú pot aturar-me i jo no ho faré. Només tinc vuit anys, ho sé perquè l’any que ve començaré a fer piragüisme, i en una competició a Zamora tothom em preguntarà quants anys tinc, i jo respondré que nou i tots em miraran i em tractaran com a la seva mascota; per això sé exactament els anys que tinc abans d’arriscar-me a fer el que estic a punt de fer.

Llisco avall pel vertiginós pendent a tota velocitat sobre l’asfalt, amb aquells patins de quatre rodes, ronyosos i desbaratats, que em tremolen als peus com la càpsula de comandament de l’Apollo 13 quan va ser llançada a l’espai. Els he manllevat als meus germans, sense que ells ho sàpiguen, és clar. Som a finals dels setanta, i no és que hi hagi gaires cotxes pel carrer, però els pocs que hi ha et maten igual. Si de qualsevol encreuament me’n surt un, el meu petit cos espetegarà sense cap mena de dubte contra el parabrisa i provocarà aquell xof que fan els insectes grossots i molsuts en esclafar-se contra un vidre. També hi ha la possibilitat que el vehicle m’engoleixi per sota, però jo soc més de sortir disparada cap amunt, com els gats. La veritat és que no soc gaire conscient d’aquest perill; prou feina tinc atacant el carrer més costerut del barri sense perdre ni la concentració ni l’equilibri sobre els patins, alhora que esquivo alguna pedra solta a l’asfalt mentre baixo a tota merda, per preocupar-me de si sortirà un cotxe o no.

M’escapava cada tarda que podia després de posar oli a les rodes, prémer fort els cargols o arreglar les corretges trencades de tant aprestar-les perquè els meus peus massa petits no se sortissin. Me n’anava entre decidida i atemorida a provar aquell carrer que no m’havia atrevit a fer el dia abans, cada cop des d’una mica més amunt, i després, quan ja creia que tenia prou pràctica, el feia tot seguit i sense frenar, bàsicament perquè aquelles peces arcaiques no en duien, de frens. Cada carrer costerut es convertia en una gran victòria, un encoratjador de l’ànima, que em feia anar a buscar un altre carrer més costerut, ara ja fora del barri. Algun dia provava d’anar pel pla i fer alguna pirueta, però aquelles figures estilitzades talment femenines em resultaven poc atractives, ja que la meva manca de flexibilitat no jugava al meu favor. Recordo que a l’escola, mentre que totes les nenes de la classe feien l’espagat a gimnàstica, jo amb prou feina arribava als 120 graus. Però això no em preocupava massa, perquè en el fons el que a mi m’agradava era anar ràpid, anar ràpid i passar por, aprofitant sobretot que ningú em vigilava per renyar-me i dir-me el que no podia fer.

Per a bé o per a mal, durant la meva infantesa, les figures parentals van ser poc presents. Jugava, corria, saltava, m’esgarrinxava les cames pujant als arbres i feia tot allò que feien els meus germans sense cap mena de vigilància, sense que ningú m’ho qüestionés ni m’influenciés. A ells ningú els ho feia i, per sort, aquesta diferència, de ben petita, no la vaig percebre mai... o gairebé mai. Només quan la meva mare em va ensenyar com s’havia de netejar el terra amb el pal de fregar i als meus germans, no, però per la resta, tots caçàvem llangardaixos o fèiem pólvora amb nitrat de potassi, sofre i carbó i després la fèiem explotar fent picar dues pedres.

Com explicava abans, sempre m’ha agradat passar por, tot i que jo no n’hi dic ben bé així. Bé, sí que n’hi dic així, però no ho sento així. Georgia O’Keeffe (1887-1986), una artista dels Estats Units, deia: «He estat absolutament aterrida en cada moment de la meva vida i mai he deixat que això m’impedís fer res del que volia fer». Així que podreu entendre que no em refereixo a la por de morir, aquesta n’és una altra. Em refereixo a la por de la incertesa que es transforma en un desig irreprimible que m’empeny a explorar què passarà, perquè inevitablement em portarà a viure una emoció, i només això ja és un plaer i una satisfacció. Tenim dos tipus de pors. Bé, de fet en tenim moltes més, però per simplificar direm que n’hi ha d’objectives i de subjectives.

Les objectives són aquelles pors que et glacen la sang o et fan sortir corrents per salvar la vida quan l’amenaça és real, palpable, directa, com ara trobar-se sota una caiguda de pedres o una allau, o que s’obri una esquerda al terra que trepitges o que et persegueixi un caiman nadant al riu Orinoco. Aquestes pors tenen una finalitat de supervivència i han d’existir, però no les hem de confondre amb les pors subjectives, aquella angoixa que de vegades tenim al pit i que no ens deixa respirar, tot i que sembli que surtin del mateix lloc. Les pors subjectives, les que ens impedeixen millorar o atrevir-nos a fer alguna cosa, són les que hem de controlar i dominar, i surten d’una altra banda; de vegades són causades per la influència dels altres, sovint en la nostra infància, d’algú que ens ha dit que no podem fer alguna cosa o que millor que ni ho intentem. Aquest llast el podem arrossegar al llarg de la vida, un llast que no era nostre, que ens va penjar un dia algú i del qual no vam saber desfer-nos a temps. Aquesta àncora pot anar afavorint i enganxant unes altres pors, i tot per no haver desterrat la primera a temps. Desfer-te de la primera por et dona la primera valentia, el primer triomf, i aquesta és la flama que ho alimentarà tot.

La meva parella va ser instructor tècnic del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya. Un o dos cops a l’any, el centre feia una sortida en què els pares podien acompanyar els seus fills. En alguna ocasió es donava un fet significatiu, i és que en aquestes sortides la seguretat i l’autoconfiança d’un dels nois baixava significativament amb la presència del pare, ja que les pors del pare es transmetien inevitablement al fill. Aquest fet no es donava quan les sortides eren només amb els tècnics, que eren persones que els encoratjaven i els proporcionaven el convenciment moral que eren capaços de fer un tram difícil.

Aquesta història deu haver-se repetit milers de cops al llarg dels segles amb nens en altres situacions, parcs, aules, gimnasos, piscines, etc., així que, en certa manera, he d’agrair als meus pares haver-se passat la vida pencant, no tan sols perquè així van tirar la família endavant, sinó perquè el fet d’haver estat tan ocupats no els deixava temps per interposar-se ni immiscir-se en els meus plans d’obrir-me el cap per les rampes del carrer Júpiter. Quin lloc millor per veure les estrelles i fer el primer tast d’atreviment i assaborir així la satisfacció que et deixa? Un sabor que un cop has paladejat és difícil d’oblidar.

La manca de supervisió, aquells patins i aquelles rampes van marcar el que seria la meva autoconfiança com a persona i, el que és més important i jo encara no sabia, la meva fortalesa com a dona.

LA PITJOR MARE DEL MÓN

«Fes alguna cosa que t’atemoreixi». 

Eleanor Roosevelt

Marta Duran

L’any 2008, Lenore Skenazy, periodista batejada als Estats Units com «la pitjor mare del món», va titular la seva columna a The New York Sun, «Per què he deixat que el meu fill de nou anys vagi sol en metro». L’article era el reflex exacte del que havia fet: portar el seu fill de nou anys a una estació de metro de Nova York i deixar-lo sol perquè tornés a casa. El nen l’hi demanava de feia dies, i ella tornava a casa sola a la seva edat, així que es va decidir. Amb un plànol del metro i diners, sense mòbil i sense supervisar-lo ni amagada ni disfressada, li va fer confiança. Al cap d’una hora, el seu fill, més madur, més autònom i extremament orgullós de si mateix, entrava per la porta de casa. El primer de molts viatges.

Diu el pedagog italià Francesco Tonucci que un dels mals dels joves avui dia obeeix a un excés de vigilància que fa que s’alliberin tard de la tutela adulta i, en conseqüència, tinguin unes ganes descontrolades de viure tot el que se’ls ha prohibit. Els adults priven d’autonomia els menors i amb l’excusa de la protecció els roben la llibertat i no els permeten assumir riscos. I el risc és el contenidor dels dos sentiments més necessaris per créixer: la frustració i la satisfacció. Perquè el risc et fa savi o sàvia, i et protegeix. La sobreprotecció, en canvi, genera por i dependència.

Sense llibertat no hi pot haver creixement personal. I la llibertat es guanya fent. Diuen els paperets amagats dins les conegudes galetes de la fortuna xineses que Confuci va dir:

M’ho van dir i ho vaig oblidar,

ho vaig veure i ho vaig entendre,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X