Os

Marian Engel

Fragment

cap-1

1

A l’hivern era com un talp, soterrada al seu despatx, furgant entre mapes i manuscrits. Vivia a prop de la feina i anava a comprar de camí a l’Institut Històric, guimbant amb presses d’un refugi a l’altre pel túnel de l’hivern, sense perdre el temps. No li agradava sentir l’aire fred damunt la pell.

El seu despatx era al soterrani de l’Institut, a prop de les canonades de la caldera, protegit per rengleres de llibres, arxivadors de fusta i marcs amb fotos marronoses i molt velles de gent estranya: el general Booth i l’àvia d’algú; la ciutat, França des de l’aire el 1915, grups d’atletes i sapadors; coses que la gent li duia perquè no volien llençar-les i perquè la feina d’ella era conservar-les.

«No ho llencis, això —deia la gent—. Porta-ho a l’Institut Històric, potser t’ho volen. Potser era algú més important que no ens crèiem, malgrat que begués». Així, gràcies a la generositat de la gent, havia recuperat una postal de Nadal amb una bota de cel·luloide enviada des de les trinxeres, un poema dedicat al municipi de Chinguacosy, escrit en un pergamí i decorat amb un ble de cabells humans o una fotografia signada del fundador d’una empresa de llavors que feia molt de temps que la competència havia absorbit. Banalitats que feia servir per recordar-se que feia molt de temps havia existit el món exterior, que el present era més que l’ahir, amb els seus papers esgrogueïts i la tinta marronosa i els mapes que s’esquinçaven en desplegar-los.

I tanmateix, quan el temps feia un tomb i el sol es filtrava fins i tot per les finestres del seu soterrani, quan la pols de primavera surava entre els rajos de llum i els vells cendrers de llauna començaven a fer pudor d’un hivern de nicotina i contemplació, afloraven, fins i tot per a ella, els defectes del seu món privat i feixuc, perquè per molt que li agradessin totes aquelles rampoines atrotinades, que ja havien estat estimades i patides, objectes amb un passat, en veure’s els braços pàl·lids com un llimac i els capcirons dels dits tacats de tinta molt i molt vella, en veure que les restes de les notes que havia penjat al seu tauler d’anuncis estaven arrugades i no servien per a res, en descobrir que els seus ulls ja no enfocaven quan hi havia llum, sempre s’avergonyia, perquè la imatge de la Bona Vida que feia molt de temps havia gravat a la seva ànima era molt diferent d’aquella, i el contrast la feia patir.

Aquest any, no obstant, s’escaparia d’aquella vergonyosa hora de la veritat. El talp no es veuria forçat a admetre que hauria d’haver estat un antílop. El director va trobar-la entre els arxius i els mapes enrotllats i es va quedar dret, solemnement, al davant d’una renglera de retrats de família donats a la institució amb l’excusa que no seria pietós penjar-los al lavabo, com era moda en aquells temps, i li va anunciar que la disputa per la propietat Cary s’havia resolt a favor de l’Institut.

Ell la va mirar, ella el va mirar a ell: havia passat. Per una vegada, en lloc de certificats d’assistència a la catequesi dominical, vells documents d’emigració, sobres amb fotografies de grangers endiumenjats i cartes d’amor descolorides de grangers desconeguts, els havien deixat alguna cosa de valor.

—Serà millor que vagis fent les maletes, Lou, i te n’ocupis —li va dir—. El canvi et farà bé.

Quatre anys enrere havien rebut la carta d’un bufet d’advocats d’Ottawa en què se’ls comunicava que els béns residuals del patrimoni d’un tal Coronel Jocelyn Cary, incloent-hi l’illa de Cary, la propietat coneguda com a Pennarth i tot el contingut dels seus edificis, havien estat llegats a l’Institut. Els advocats hi afegien que a Pennarth hi havia una gran biblioteca amb documentació rellevant sobre els assentaments primitius de la zona.

La Lou i el director havien buscat referències sobre en Cary als seus arxius i també van enviar investigadors al registre provincial. Van desenterrar un document amb la cal·ligrafia arcaica de la senyoreta Bliss, la predecessora de la Lou, amb relació a la visita de Jocelyn Cary, el 1944, en el transcurs de la qual es va proposar la donació. El director era a l’estranger, en aquell moment; l’Institut no passava un bon moment. No va fer-se res per concretar l’oferta i, quan la Lou va parar de créixer i va començar a treballar a l’Institut, la senyoreta Bliss feia temps que s’havia donat a la beguda i omplia els seus arxius amb comentaris inversemblants.

—Bé —va dir el director amb prudència—, millor que no ens fem gaires il·lusions. Això no ens havia passat mai, abans.

Els familiars, naturalment, van impugnar el testament. Tots sabien que l’illa de Cary ja no era un llogarret aïllat en un riu solitari: els cotxes, les llanxes, les motos de neu i els diners l’havien transformat en una propietat immobiliària.

Mentre el director s’encarregava d’aconseguir ajuda legal al Govern Provincial (que havia anat agafant el control de l’Institut), la Lou va regirar i remenar la biblioteca i els arxius, resant, mentre treballava, perquè la recerca revelés prou coses per donar personalitat al seu subjecte. Va descobrir que la tradició canadenca era, en general, hipòcrita. Qualsevol document que provés que un avantpassat havia fet alguna cosa més que resar i treballar, s’acostumava a destruir. Això feia que, retrospectivament, les famílies esdevinguessin convenientment respectables, però, com ella i el director lamentaven sovint, era fatal per a la història. Si un dels Cary havia tingut prou diners i energia per construir una casa al nord remot i omplir-la de llibres, és que era algú poc comú. Depenia d’ella esbrinar fins a quin punt ho era i, mentrestant, resar als déus, a les muses o als parlamentaris que supervisaven els temes de l’Institut perquè sortissin prou proves per revelar el negatiu de la història d’aquella regió.

El coronel Cary que havia fet la donació hi havia inclòs un resum de les gestes del seu avantpassat immediat. Va resultar que el vell coronel, nascut l’any en què va esclatar la Revolució Francesa en el si d’una família respectable però plebea de Dorset, s’havia allistat com a soldat de ben jove i havia servit a Portugal i a Sicília durant les guerres napoleòniques. Als vint anys es va casar amb una tal senyoreta Arnold, el pare de la qual era l’ajudant de les tropes destinades a Messina. Va ascendir a les files de l’artilleria, va engendrar un grap

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos