1

L’angoixa és un gas sense forma ni volum propi. S’expandeix per a ocupar el cos que la conté i fa que n’augmente la pressió, fins que una espurna xicoteta ho fa saltar pels aires i tot s’esfondra, irreversiblement. «Gas» prové del llatí, vol dir «caos».

A mi em va passar així.

I hui, mentre escric aquesta història, sé que si mire el caos des d’on soc ara, des d’aquesta perspectiva que m’he construït, té sentit. I aquesta certesa m’asserena. I m’empeny a escriure, perquè les paraules em permeten mirar el caos i veure-hi l’ordre. I perquè escriure em repara. I fissura el silenci. Perquè des d’aquesta manera de mirar soc jo i aquesta és la meua victòria.

Vaig obrir els ulls a les fosques, espurnes de llum s’escolaven per les escletxes de la persiana i una humitat entre les cuixes m’havia tret d’un somni profund. Les hores de son, com sempre, havien passat massa de pressa. De mala gana vaig anar al lavabo i em va vindre un esglai: tenia les calces tacades de sang. Estava embarassada de nou setmanes, del meu primer fill, i alguna cosa no anava bé. El sagnat va fer-se més intens de camí a l’hospital, ho notava. Segur que no era res, em repetia a mi mateixa, però en el fons no m’ho creia. Vam anar cap a la porta d’urgències. Marc va seure al meu costat en una sala de parets blanques, impertorbables, m’agafava la mà i el temps es dilatava. En silenci, un «com estàs?» de tant en tant; ell també se sentia amoïnat. Em vaig permetre pensar que riuríem del nostre ensurt quan ens n’anàrem a casa, havent-nos dit que tot estava bé, que com a embarassats primerencs havíem exagerat l’efecte d’un sagnat xicotet. Beneïda exageració si ho fos. Una veu de dona va cridar el meu nom des d’un passadís, vam seguir aquella veu i una ginecòloga em va demanar que em despullara de cintura cap avall i que m’estirara a la llitera. Faria una ecografia. Jo resseguia els seus moviments com buscant pistes que em confirmaren que tot era normal; l’única cosa que volia sentir era que tot anava bé. Però va abaixar el volum de l’aparell. No em vol espantar, vaig pensar. Uns murmuris metàl·lics i després silenci, res.

—No hi ha batec… Em sap greu.

El cap se’m va buidar de sobte. Llavors vaig entendre que ja no hi era.

—Em sap greu —em va repetir.

—Ha sagnat molt? —va preguntar a Marc.

—Sí —li vaig poder dir—. Més que amb una regla.

—A l’ecografia no es distingeix l’embrió. A vegades, quan l’embaràs no és viable, es va dissolent. O potser ja l’has expulsat amb el sagnat.

Es va girar cap a Marc i li va explicar que havia de fer una mica de repòs, que el sagnat seria abundant, que no ens amoïnàrem, que era un procés fisiològic. Que el cos havia de fer la feina d’expulsió. Que si tenia dolor podia prendre paracetamol i que en una setmana faríem una ecografia de control per a veure si ho havia expulsat tot.

No vaig escoltar res d’això. I vam anar-nos-en de l’hospital.

Feia el fred intens d’un matí de febrer. El sol m’escalfava la cara, però no aconseguia treure’m la gelor, la buidor. Ahir a la nit estava embarassada. Estàvem plens d’il·lusió. Ja ho havíem dit a la família. Havia de ser el meu primer fill, el primer net a la família de Marc. Però ara tot anava massa ràpid per a poder-ho entendre. Marc també estava trist, em va abraçar. I jo no podia fer ni una passa més. Volia aturar el temps.

—Tot anirà bé —em va xiuxiuejar—, millor que hagi passat ara i no més endavant.

No era capaç d’imaginar si més endavant m’hauria sentit més trista. Potser sí, tant de bo tingues raó. En començar a caminar em vaig sentir rajar la sang amb més intensitat. Un flux calent que em recordava que l’havia perdut.

Marc em va portar a casa, li vaig dir que estava bé, que anara a la feina i no patira per mi. Que m’estiraria al llit i no em mouria, només escoltaria música i intentaria dormir. Que no tenia dolor, simplement estava una mica cansada. I va acomiadar-se a contracor. Em vaig preparar una infusió calenta i vaig seure al sofà. Necessitava estar sola i pensar, sense parlar. Que ningú m’intentara animar. I treure’m el fred. Ja trucaré a la mare quan em trobe millor. No em sentia amb forces d’haver-la d’animar. Hui no. Buscaria una manta i m’estiraria al sofà, i potser entraria en calor i demà ja estaria bé. Amb la música de fons. Però la humitat tèbia que em rajava va fer que m’alçara per a anar al lavabo. Em sentia feble. Malgrat la compresa, tenia les calces i els pantalons tacats de sang. Em vaig eixugar i vaig llençar el paper, amb la mirada fixa en el remolí d’aigua que s’emportava els coàguls. I la cançó que sonava, des del menjador, que sempre aconseguia emocionar-me.

Em vaig mirar fixament a l’espill. No em mires així! No és culpa meua!

Dreta, vaig recolzar les dues mans sobre la pica del lavabo. Aquells acords. Vaig abaixar els ulls. Tenia la taca de sang, roja, clavada al cap. I aquella tristor, que la volia arrencar de mi i no podia. Respirava de pressa. Vaig tornar a clavar la mirada en l’espill. Una punxada de dolor a la part baixa de l’abdomen em va fer corbar el cos i agafar-me la panxa. La por va arribar com un tro sec. Se’m van doblegar les cames, i el rajar de la sang i el dolor a la panxa es van evaporar. El roig es va fondre en negre engolit pel forat que se m’havia obert a l’úter, i una bombolla minúscula va començar a emergir des d’un lloc molt antic. Una imatge, l’única dels meus onze anys. Una por antiga, la més antiga que recorde, sigil·losa i constant, em pujava fins a la boca de l’estómac. I aquell record persistent, que sempre havia estat amb mi com un quadre mut i estàtic, que mai l’havia pogut oblidar, va agafar moviment i dimensió damunt de l’espill. Em vaig veure amb onze anys, sola al mig del passadís de casa, perduda. Aterrida. Sense res on agafar-me. I vaig sentir aquella por, per primera vegada després de vint anys. I la por es va acoblar a la imatge. Un circuit intern s’havia reconnectat. Les imatges havien estat guardades dins meu, la xiqueta va emmudir, mai ho diria a ningú, i va deixar de sentir. Vaig tapar-me la boca per a aturar el crit. Havia emergit de la foscor.

Asseguda sobre el vàter, amb la mirada fixa a la paret blanca, em va atrapar. El caos va arribar i tota la meua normalitat es va esfondrar sota els peus. I aquella visió muda de quan tot va començar passava per davant meu, com una balisa encesa que em posava la veritat davant dels ulls. Va ser en aquell moment en què dolor i imatges es van aplegar, hermèticament. I vaig tornar a emmudir arraulida a terra.

Sempre havia tingut aquelles visions en mi, però durant molts anys les havia confinat en un racó de la memòria. Ara sé que el que va passar va amagar-se entre els records de la infantesa, però desconnectat de qualsevol emoció. I això va ser el meu salvavides. La meua manera de fugir. Sempre n’havia tingut totes les pistes, tanmateix, vaig decidir, inconscientment, no seguir-les i escapar-ne. Un instint primari de supervivència, quasi animal, m’havia arrossegat cap endavant amb tanta força que m’havia fet ignorar les petjades d’aquell monstre que dormia, silent, al fons de mi.

Marc va tornar de la feina i em va trobar desperta, arraulida al sofà, la casa en silenci. Fora també s’havia fet de nit.

Va seure al meu costat, em parlava mentre m’acariciava els cabells. El vaig mirar. Cap resposta. El mirava, però no podia parlar-li. Al meu cap només hi havia caos. I aquella revelació. Em va abraçar, preocupat. «Què et passa?», em deia. I la seua escalfor em va traslladar al present. I un plor com un doll subterrani em va arribar a la gola. Vaig escoltar-me els sanglots. Volia aturar-los. El cos no em responia. El plor no em deixava articular ni una paraula. Res. Agafava aire, provava d’emetre un so. No volia espantar-lo. Només escoltava els batecs taquicàrdics del cor enmig d’un espai on les formes es desdibuixaven. Res on agafar-me. Queia al buit.

—Parla’m, Mònica, sisplau.

—He recordat una imatge.

—Mònica, una imatge de què? Explica-m’ho, va!

Agafava aire a cada síl·laba. Però, tot i això, no ho podia pronunciar.

No vaig retrobar les paraules fins que vaig poder articular-ne quatre. Només quatre. I li ho vaig dir. I en sentir-les amb la meua veu, que omplia el silenci, pronunciades per primera vegada, vaig posar un nom a tot. Es feien realitat. I malgrat el terror que em produïen, sabia que eren certes. Tan certes com la meua veu i els meus records. Ho vaig entendre tot de cop. Allò tenia un nom. I llavors sí que va començar, i aquesta vegada no vaig poder escapar-ne.

Va escoltar mut tot el que mai havia explicat a ningú. Perquè jo, amb onze anys, no tenia paraules, només por. Després vaig fugir-ne. I ara, aquell vòmit de records em situava en el límit de mi mateixa. La pressió dins del meu cap era incontrolable. L’única manera de deixar de caure era parlar, obrir comportes per a despressuritzar la ment. Parlava per a buidar aquell dolor asfixiant que em xuclava com un vòrtex cap a l’abisme. Parlava per a agafar-me a Marc i no precipitar-me al buit. Ara ho sé.

Marc m’abraçava fort i no sabia què fer, però em repetia: «No estàs sola, ho solucionarem, confia en mi». I jo, tot i escoltar-lo i creure-me’l, sabia que no seria així. Tenia la sensació que aquell dolor no es calmaria mai. Tot havia canviat, em sentia perduda i aquell monstre que m’escanyava havia arribat per a quedar-se. Havien passat vint anys. Vint anys d’un silenci imposat. Callava. Tot i saber que allò que em va fer no hauria d’haver passat mai, aquella xiqueta, aquell matí, va decidir callar. Fer-se invisible. I fer de la resistència l’alenada d’aire que la va mantindre viva.

2

Tenia nou anys a tot estirar. Quan acabàvem de sopar, la mare i jo recollíem els plats i els portàvem a la cuina. Mentrestant, els meus germans bessons, sis anys majors que jo, seien a les cadires orientades cap a la televisió, al voltant de la taula del menjador. Miràvem una estona de qualsevol cosa abans d’anar a dormir, asseguts en aquelles cadires de fusta, folrades d’escai verd oliva. A casa no arribarien els sofàs fins molts anys després. Només dues butaques de braços de fusta i folrades amb una tela freda de quadres verds diferents, reservades per al pare i la mare. Cap de nosaltres seia a les butaques després de sopar. I quan sonaven les nou al rellotge del campanar de l’església, anàvem a dormir. Jo tenia una habitació per a mi sola, a l’altra hi dormien els meus dos germans, i al fons del passadís, havent travessat el menjador, els meus pares. Una nit de tempesta elèctrica, amb el so dels trons fent tremolar les finestres, em vaig despertar espantada per l’esclafit d’un llamp. L’habitació quedava il·luminada per moments amb els llampecs intermitents i cada cop més freqüents. Tenia por i sabia que no em podria tornar a adormir. Em vaig alçar i a les fosques vaig recórrer el passadís per a entrar a l’habitació dels meus pares, sigil·losa, i em vaig apropar al costat del llit on dormia la mare.

—No puc dormir, mare.

Li ho vaig xiuxiuejar fluixet, mirant de no despertar-la del tot.

No em va contestar, dormia profundament. La mare feia temps que necessitava pastilles per a agafar el son. M’hi vaig apropar encara més, escoltava els seus roncs intensos, vaig provar de tocar-li fluixet el braç amb la meua mà.

—Mare, puc dormir amb tu? Tinc por.

—Au va. Ves a dormir, que és tard…

No la volia molestar.

No sabia què dir-li, tenia gairebé nou anys, i em feia molta por la foscor, els trons, els llamps, els sorolls de la casa quan tothom dormia. I també els monstres que entraven als meus somnis i em feien patir. Però no li ho vaig dir, perquè sabia que no em sentiria, perquè dormia profundament. I tampoc em sentia quan la cridava. El meu pare aquella nit ja no era al llit. Se n’havia anat a treballar. Jo adorava el pare, però mai hi era quan arribaven els trons. Així que em vaig gitar al costat del llit que havia deixat buit. Els llençols estaven freds i vaig provar d’estirar la manta que havia quedat enrotllada al cos de la mare i em vaig tapar. Tremolava, però em vaig adormir sense acostar-me a ella, per a no molestar-la. I ara sé que hauria d’haver-la cridat cada nit que la vaig necessitar. I insistir fins que haguera vingut a socórrer-me totes les nits en què la por em paralitzaria. A traure’m d’aquell malson. Haver-la cridat, com ho faria una xiqueta quan està espantada. Per què no ho vaig fer?

3

Cada dia d’aquella setmana va passar molt lentament. El sagnat diari, la feblesa del cos, la sensació de cansament contínua i la visita amb el ginecòleg, set dies després, em van fer sentir que havia passat una eternitat des de l’avortament.

A la visita em van fer una ecografia; el sagnat, malgrat que havia sigut intens, no s’havia emportat totes les restes. I el ginecòleg va decidir que m’havia de fer un raspat, si no cabia el risc d’infecció. Em va citar l’endemà a primera hora del matí. Seria una operació molt ràpida i senzilla, em va dir, sense ni tan sols anestèsia. A contracor, vaig accedir que Marc parlara amb la meua mare per a explicar-li-ho. Amb la condició que li telefonaria quan estiguera fet el raspat. No volia que vinguera a l’hospital amb mi; aconseguiria posar-me encara més nerviosa.

El ginecòleg va entrar a la consulta, jo l’esperava estirada a la llitera, preparada per a la intervenció. Em va dir que seria ràpid i podria anar-me’n a casa de seguida. Que no em preocupara per res. Que tornaria a sagnar una mica més, com els primers dies de l’avortament i després tot hauria acabat. Mentre parlava jo tenia la mirada fixa en el monitor de l’ecografia, penjat a la paret del meu davant, on veia nítidament i en blanc i negre la topografia del meu úter, ara buit. Vaig girar el cap a la paret blanca. Marc al meu costat m’agafava la mà. Em rajaven unes llàgrimes fines. I no volia plorar allà. Sentia un fred intens a les cames nues. I vaig notar com una tremolor em començava a recórrer el cos. No la podia aturar. M’havia de deixar fer.

Quan vam tornar a casa em vaig estirar al llit, atordida, sentia que tot em donava voltes. Només eren les deu del matí, però estava esgotada. Vaig tancar els ulls i de seguida em va envair una son profunda que em va portar fins a poqueta nit.

Em vaig despertar en sentir la seua veu, parlant pel mòbil, asseguda a la vora del llit, al meu costat. Mentre dormia, Marc havia parlat amb ella, i en assabentar-se’n, neguitosa, havia agafat el cotxe i en tres hores s’havia plantat a casa.

—Ara la tinc al davant, sí, té la cara com la cera. Quan penge li faré una sopeta calenta, segur que no ha menjat res de bo en tota la setmana. Ja saps, menja com un pardalet… Els metges li han dit que ha de fer repòs uns dies, i Marc m’ha demanat que em quede a ajudar-lo mentre Mònica estiga malalta.

—Mare, però què dius? No estic malalta. Això t’ho inventes!

—Hola, filla. Xssst.

Em va contestar amb un to de veu agut, com si parlara a una criatura. Com si no m’haguera escoltat.

Girada cap a mi, amb el mòbil a l’orella, em va somriure. Llavors es va aixecar i, caminant cap a la finestra, va continuar parlant amb la seua amiga al telèfon. Feia només unes setmanes que no veia la mare i no acabava d’entendre per què hui la sentia tan llunyana, tan absent. Em vaig girar de costat i vaig tancar els ulls, no tenia forces per a discutir. I les imatges es van tornar a reproduir al meu cap. I si ho vaig somiar? Un somni d’aquells que semblen tan reals que et despertes atordida i aterrida. Però era el record més nítid que conservava dels meus onze anys. I tu, mare, on estaves quan tot va passar? —li deia amb els ulls tancats mentre escoltava de fons el repic dels seus talons contra el terra.

Vaig obrir els ulls de cop quan vaig sentir la seua mà sobre el cap, el cos em va fer un salt.

—Dorm.

No estava acostumada al seu contacte afectuós, la mare no era de moixaines ni besos ni abraçades amb ningú. Si tire enrere tot el que la memòria em permet, no tinc cap record d’una abraçada seua, ni tampoc d’una carícia sobre la meua pell. Cap registre tàctil. Aquella reacció del cos em va trasbalsar. El cos s’havia tensat.

—No tinc son, mare. Estic bé. —Vaig serrar les dents.

—Tens gana? Et porte alguna cosa per a menjar.

—No! Que estic bé, només una miqueta cansada. —Vaig intentar calmar-me—. Mare, explica’m alguna cosa de quan era xicoteta. Com era jo?

Va arronsar les espatlles.

—Ai, no sé filla, eres normal. Com qualsevol altra xiqueta. Callada, com jo. Tranquil·la, amb qualsevol cosa t’entretenies. Et donava un retallet de tela i podies estar-t’hi hores jugant. Normal, filla.

I em va començar a contar coses dels meus germans.

—Els teus germans, ells sí que eren trapatroles, no paraven, no en feien una que ja estaven pensant la següent. Fins i tot per a emmalaltir ho feien junts, aquella varicel·la que els va tindre dues setmanes al llit. Un infern, gairebé destrossen l’habitació; sort que es van curar i van tornar a l’escola. Quin calvari que em van fer passar. I el teu pare fora, com sempre.

4

De xicoteta sempre m’havien fascinat els espills, com s’ho feien per a construir una imatge clara i idèntica de qualsevol que s’hi posava al davant? Solia anar a buscar el de l’habitació de la mare, obria la porta de l’armari, me’l mirava. L’examinava des d’un punt en què ell no em poguera construir, així evitava veure’m.

Un matí, mentre em rentava les dents davant de l’espill, em va tornar la imatge d’una dona amb els cabells recollits amb una cua, una samarreta ampla i uns pantalons texans d’un gris descolorit. Havien passat dues setmanes des de l’avortament espontani, així ho van escriure a l’informe de l’hospital. I tot i que s’havia aturat el sagnat, encara em sentia fluixa i sense gaire esma per a tirar endavant la rutina diària. Prenia més cafè per a suplir el dèficit d’energia i així poder dissimular la feblesa, sobretot a la feina. Ningú havia d’esbrinar la meua vulnerabilitat, mai ho permetria.

Sempre hi havia passat fugaç per davant de l’espill, tot just per a reconèixer la cara i els cabells. Res més. Aquell matí hi vaig identificar els meus ulls, la meua boca. Era jo, però no m’hi veia. Em vaig obligar a fixar-me en els detalls del meu rostre, però no gosava quedar-m’hi, per a no haver de reconèixer la tristesa profunda que arrossegava i que em consumia. No la volia mirar, apartava la vista de mi, i escapava a preparar una rentadora, a corregir exàmens, a estendre la roba humida. I, sobretot, evitava la música. Les cançons que sempre m’emocionaven aconseguien que abaixara la guàrdia i que em submergira en els records i desapareguera. Tenia trenta-un anys, i en aparença, podia semblar que estava trista perquè estava fent el dol després de perdre el meu fill. Sí, durant nou setmanes havia sigut el meu fill i no sabia per què, però m’imaginava que hauria sigut un xiquet. La meua vida, ara, pendulava entre la imatge clara i perfecta de normalitat que donava quan estava a la feina, quan em relacionava amb el món exterior, i l’angoixa que dilatava les esquerdes del meu cos. Sense saber quant trigaria a aturar-se l’oscil·lació.

5

Vaig necessitar sis setmanes per a dormir una nit sencera, sense malsons, sense desvetllar-me amb les imatges projectades sobre l’espill. La primera que no havia necessitat obrir el llum de la tauleta de nit per a comprovar que era a casa, a la meua, i al meu llit d’ara, amb Marc al costat. Havia pogut dormir tota la nit. Em vaig despertar i, amb els ulls tancats encara, sentia un benestar serè. Per primera vegada, des de feia dies, em sentia tranquil·la i el silenci de la casa no se’m feia incòmode. Em vaig alçar i vaig decidir que esmorzaria a la terrassa, donava a un pati interior silenciós i assolellat, deixaria que em tocara el sol a tot el cos. Era dissabte i no tenia res urgent per a acabar, podria esmorzar sense pressa i asseguda, gaudint d’una torrada i un cafè. I Marc encara dormia. Vaig entretenir-me molent els grans de cafè, olorant-lo en eixir de la cafetera i amb la tassa entre les mans vaig seure al sol, inspirant profundament amb els ulls tancats, i vaig notar com els músculs de l’espatlla es destensaven, com si el nivell d’alerta haguera baixat d’intensitat. Necessitava l’escalfor del sol.

Instintivament, vaig repassar els missatges del telèfon mòbil, als grups de WhatsApp s’acumulaven converses en què no havia intervingut. I els últims missatges de Vanessa, a ella tampoc li havia contestat. I el perquè no volia contestar-li se’m feia feixuc. I se’m va tornar a activar un clic intern d’alerta, persistent. No sabia què dir-li. Ni què dir-me. No tenia respostes als perquès que m’orbitaven i em perseguien, com els perquès dels xiquets xicotets que tot ho volen saber. Per què va passar allò, per què no vaig dir res, per què ara em fa tant de mal si han passat tants anys. Vaig agafar la tassa de cafè, s’havia gelat i la sensació freda als llavis em va fer notar una respiració superficial i el cos tornava a tancar-se. I el neguit, que em portaria a la tristesa una altra vegada.

Vaig anar a buscar un full, escriure sempre m’havia guarit, com quan era adolescent i escrivia per a no sentir-me sola. Vaig tornar a seure a la cadira de fusta, el sol es reflectia en el blanc del full i el feia més intens, resplendent. Tenia el bolígraf sostingut entre els dits, a punt per a transcriure els pensaments. Però de sobte el caos va aparèixer i va deixar la ment en blanc, d’un blanc encegador. Records com molècules de gas en moviment caòtic, xocant contra les parets. No podia escriure res. Vaig deixar el bolígraf al costat de la tassa de cafè, mirant el full buit, sense saber per on començar. Sense saber què fer amb aquell esvoranc que s’havia obert, i sobre el qual ara ni tan sols podia posar paraules.

Quan era xicoteta, al menjador de casa hi havia un prestatge ple de llibres. Ara, quan el recorde, sé que no faria més de metre i mig de llargada, però per a mi era una biblioteca sencera. Mai havia vist tants llibres junts. Quan em quedava sola al menjador, agafava una cadira de fusta, m’hi enfilava i m’entretenia llegint els títols de les novel·les, i m’imaginava de què podrien parlar. Sempre anava a parar a una: Los renglones torcidos de Dios. Em feia por, m’imaginava Déu amb barba blanca, escrivint els seus mandats sense poder evitar que les fileres de paraules li isqueren tortes. Com és que Déu no podia escriure recte? Potser li calia una plantilla com la que usàvem a l’escola, a sota del full en blanc. La mare, que era creient, sabria per què a Déu no li havien ensenyat aquest truc de la plantilla? Mai em vaig atrevir a preguntar-li-ho. A la mare, tot el que venia de Déu li semblava bé i no li calia qüestionar-s’ho. Mai el vaig llegir, tampoc ara. De tota aquella col·lecció, només dos eren llibres infantils. I aquests sí, els vaig obrir i me’ls vaig llegir. Ara, quan observe aquell prestatge, veig que no són més de trenta llibres, i em fa pensar en l’admiració que em produïen. La mare sempre explicava que havia llegit molt abans de tindre’ns a nosaltres, que des que havien nascut els bessons no tenia temps per a res. Sempre havien sigut molt moguts; a la que es descuidava li desmuntaven la casa. Quan tenia un moment per a descansar preferia escoltar la ràdio; els llibres la feien patir. Els diumenges es comprava el diari, el fullejava i llegia els titulars, i quan arribava al final s’entretenia amb els mots encreuats i somreia quan aconseguia completar-los. De música no en sonava gaire a casa.

Em recorde escrivint, dins d’aquell refugi em sentia segura. Primer amb el diari que em va regalar la iaia per la comunió. Després amb fulls solts, per a tindre la llibertat d’escriure quan m’abellira, guardats en una capsa verda rectangular, de cartó. Escriure era estar amb mi, parlar com no podia fer amb ningú. I sempre em reconfortava, fins i tot en els moments més foscos. Escriure sempre m’havia anat bé.

La vesprada de dijous m’havia quedat sola a casa i em vaig obligar a trucar a Vanessa. Era el seu aniversari i, tot i que se’m feia molt difícil parlar amb ella, l’havia de felicitar. Abans parlàvem gairebé un cop per setmana, m’explicava la seua relació amb Eduard, que encara s’estaven coneixent, però que estava molt il·lusionada. Sempre parlava més ella, i a mi m’agradava escoltar-la, amb aquell ànim de beure’s el món a glops. I parlàvem de la feina, de la seua classe d’infantil. Ens trobàvem quan totes dues tornàvem al poble per a visitar la família durant les vacances de Nadal i d’estiu, buscàvem el dia que ens anava més bé, mesos abans, i quan el trobàvem passava a ser una data inamovible. Les últimes telefonades que m’havia fet ni tan sols li vaig despenjar el telèfon. Li intentava explicar per missatge que no podia parlar. Ella em contestava amb un «OK». I els seus missatges començaven a arribar amb menor freqüència. De la trucada per l’aniversari no me’n podia escapar, no fer-la suposaria portar al límit l’elasticitat de la nostra amistat. Les últimes setmanes, però, ni tan sols li havia contestat els missatges. Vaig marcar de memòria el nombre que havia picat tantes vegades. Van sonar tres piiips i va contestar:

—Vanessa! Felicitats, bonica! Com estàs?

—Per fi t’escolte! Mira que t’he telefonat vegades i tu sense donar senyals de vida!

Escoltar la seua veu em transportava. Em feia sentir com si res haguera canviat. Érem amigues des de ben xicotetes, ens havíem conegut jugant a la placeta on convergien el seu carrer i el meu. Havíem anat sempre juntes a l’escola. A classe, intentàvem seure a prop, malgrat que les mestres ens feien separar perquè férem altres amigues, i les teníem, però s’anaven afegint al nostre nucli indivisible. I també juntes amb la moto, anant cap a l’institut explicant-nos coses dels xics que ens agradaven, perquè allà anàvem a classes separades i només ens vèiem al pati. A l’estiu fugíem a la platja de la Malva-rosa, quan totes dues teníem carnet, però només el meu pare em deixava conduir. I descobríem València.

—Ja no vols saber res de mi? —I va riure sorollosament—. Com estàs? Com et va a la feina?

—La feina m’agrada molt… Està bé aquest institut, em sent còmoda, però vaig molt enfeinada, tinc moltes assignatures noves…

—Però ja tens plaça, això és l’important. I ara només us falta tindre un fill! — va riure—. Què, ja ho esteu intentant?

Silenci.

—Va, Mònica… Què et passa? Et note apagada… Estàs bé?

Vanessa

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X