L'endemà de totes les nits

Gemma Asins

Fragmento

LENDEMA_TOTES_LES_NITS-3

1

L’angoixa és un gas sense forma ni volum propi. S’expandeix per a ocupar el cos que la conté i fa que n’augmente la pressió, fins que una espurna xicoteta ho fa saltar pels aires i tot s’esfondra, irreversiblement. «Gas» prové del llatí, vol dir «caos».

A mi em va passar així.

I hui, mentre escric aquesta història, sé que si mire el caos des d’on soc ara, des d’aquesta perspectiva que m’he construït, té sentit. I aquesta certesa m’asserena. I m’empeny a escriure, perquè les paraules em permeten mirar el caos i veure-hi l’ordre. I perquè escriure em repara. I fissura el silenci. Perquè des d’aquesta manera de mirar soc jo i aquesta és la meua victòria.

Vaig obrir els ulls a les fosques, espurnes de llum s’escolaven per les escletxes de la persiana i una humitat entre les cuixes m’havia tret d’un somni profund. Les hores de son, com sempre, havien passat massa de pressa. De mala gana vaig anar al lavabo i em va vindre un esglai: tenia les calces tacades de sang. Estava embarassada de nou setmanes, del meu primer fill, i alguna cosa no anava bé. El sagnat va fer-se més intens de camí a l’hospital, ho notava. Segur que no era res, em repetia a mi mateixa, però en el fons no m’ho creia. Vam anar cap a la porta d’urgències. Marc va seure al meu costat en una sala de parets blanques, impertorbables, m’agafava la mà i el temps es dilatava. En silenci, un «com estàs?» de tant en tant; ell també se sentia amoïnat. Em vaig permetre pensar que riuríem del nostre ensurt quan ens n’anàrem a casa, havent-nos dit que tot estava bé, que com a embarassats primerencs havíem exagerat l’efecte d’un sagnat xicotet. Beneïda exageració si ho fos. Una veu de dona va cridar el meu nom des d’un passadís, vam seguir aquella veu i una ginecòloga em va demanar que em despullara de cintura cap avall i que m’estirara a la llitera. Faria una ecografia. Jo resseguia els seus moviments com buscant pistes que em confirmaren que tot era normal; l’única cosa que volia sentir era que tot anava bé. Però va abaixar el volum de l’aparell. No em vol espantar, vaig pensar. Uns murmuris metàl·lics i després silenci, res.

—No hi ha batec… Em sap greu.

El cap se’m va buidar de sobte. Llavors vaig entendre que ja no hi era.

—Em sap greu —em va repetir.

—Ha sagnat molt? —va preguntar a Marc.

—Sí —li vaig poder dir—. Més que amb una regla.

—A l’ecografia no es distingeix l’embrió. A vegades, quan l’embaràs no és viable, es va dissolent. O potser ja l’has expulsat amb el sagnat.

Es va girar cap a Marc i li va explicar que havia de fer una mica de repòs, que el sagnat seria abundant, que no ens amoïnàrem, que era un procés fisiològic. Que el cos havia de fer la feina d’expulsió. Que si tenia dolor podia prendre paracetamol i que en una setmana faríem una ecografia de control per a veure si ho havia expulsat tot.

No vaig escoltar res d’això. I vam anar-nos-en de l’hospital.

Feia el fred intens d’un matí de febrer. El sol m’escalfava la cara, però no aconseguia treure’m la gelor, la buidor. Ahir a la nit estava embarassada. Estàvem plens d’il·lusió. Ja ho havíem dit a la família. Havia de ser el meu primer fill, el primer net a la família de Marc. Però ara tot anava massa ràpid per a poder-ho entendre. Marc també estava trist, em va abraçar. I jo no podia fer ni una passa més. Volia aturar el temps.

—Tot anirà bé —em va xiuxiuejar—, millor que hagi passat ara i no més endavant.

No era capaç d’imaginar si més endavant m’hauria sentit més trista. Potser sí, tant de bo tingues raó. En començar a caminar em vaig sentir rajar la sang amb més intensitat. Un flux calent que em recordava que l’havia perdut.

Marc em va portar a casa, li vaig dir que estava bé, que anara a la feina i no patira per mi. Que m’estiraria al llit i no em mouria, només escoltaria música i intentaria dormir. Que no tenia dolor, simplement estava una mica cansada. I va acomiadar-se a contracor. Em vaig preparar una infusió calenta i vaig seure al sofà. Necessitava estar sola i pensar, sense parlar. Que ningú m’intentara animar. I treure’m el fred. Ja trucaré a la mare quan em trobe millor. No em sentia amb forces d’haver-la d’animar. Hui no. Buscaria una manta i m’estiraria al sofà, i potser entraria en calor i demà ja estaria bé. Amb la música de fons. Però la humitat tèbia que em rajava va fer que m’alçara per a anar al lavabo. Em sentia feble. Malgrat la compresa, tenia les calces i els pantalons tacats de sang. Em vaig eixugar i vaig llençar el paper, amb la mirada fixa en el remolí d’aigua que s’emportava els coàguls. I la cançó que sonava, des del menjador, que sempre aconseguia emocionar-me.

Em vaig mirar fixament a l’espill. No em mires així! No és culpa meua!

Dreta, vaig recolzar les dues mans sobre la pica del lavabo. Aquells acords. Vaig abaixar els ulls. Tenia la taca de sang, roja, clavada al cap. I aquella tristor, que la volia arrencar de mi i no podia. Respirava de pressa. Vaig tornar a clavar la mirada en l’espill. Una punxada de dolor a la part baixa de l’abdomen em va fer corbar el cos i agafar-me la panxa. La por va arribar com un tro sec. Se’m van doblegar les cames, i el rajar de la sang i el dolor a la panxa es van evaporar. El roig es va fondre en negre engolit pel forat que se m’havia obert a l’úter, i una bombolla minúscula va començar a emergir des d’un lloc molt antic. Una imatge, l’única dels meus onze anys. Una por antiga, la més antiga que recorde, sigil·losa i constant, em pujava fins a la boca de l’estómac. I aquell record persistent, que sempre havia estat amb mi com un quadre mut i estàtic, que mai l’havia pogut oblidar, va agafar moviment i dimensió damunt de l’espill. Em vaig veure amb onze anys, sola al mig del passadís de casa, perduda. Aterrida. Sense res on agafar-me. I vaig sentir aquella por, per primera vegada després de vint anys. I la por es va acoblar a la imatge. Un circuit intern s’havia reconnectat. Les imatges havien estat guardades dins meu, la xiqueta va emmudir, mai ho diria a ningú, i va deixar de sentir. Vaig tapar-me la boca per a aturar el crit. Havia emergit de la foscor.

Asseguda sobre el vàter, amb la mirada fixa a la paret blanca, em va atrapar. El caos va arribar i tota la meua normalitat es va esfondrar sota els peus. I aquella visió muda de quan tot va començar passava per davant meu, com una balisa encesa que em posava la veritat davant dels ulls. Va ser en aquell moment en què dolor i imatges es van aplegar, hermèticament. I vaig tornar a emmudir arraulida a terra.

Sempre havia tingut aquelles visions en mi, però durant molts anys les havia confinat en un racó de la memòria. Ara sé que el que va passar va amagar-se entre els records de la infantesa, però desconnectat de qualsevol emoció. I això va ser el meu salvavides. La meua manera de fugir. Sempre n’havia tingut totes les pistes, tanmateix, vaig decidir, inconscientment, no seguir-les i escapar-ne. Un instint primari de supervivència, quasi animal, m’havia arrossegat cap endavant amb tanta força que m’havia fet ignorar les petjades d’aquell monstre que dormia, silent, al fons de mi.

Marc va tornar de la feina i em va trobar desperta, arraulida al sofà, la casa en silenci. Fora també

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos