Tot el que no sigui morir-se

Marc Sarrats

Fragmento

cap-2

Tres postals i un pot de cendres

19.30 h

 

El sol comença a amagar-se sota l’horitzó, amb els tons habituals, i deixa a centenars de fluorescents de la petroquímica la responsabilitat d’il·luminar una planícia manxega que poc li manca per ser un desert. Aquest era el senyal que esperaven les nou siluetes que hi ha quietes a dalt del turó per començar el ritu que han vingut a fer.

Ell havia volgut que li enterressin les cendres allà, en aquell revolt de carretera on durant els anys de joventut s’aturava cada dia a fumar-se una cigarreta després de visitar la noia amb la qual festejava i que avui plora entre les seves dues filles. Allà contemplava la petroquímica en permanent expansió, elucubrant uns plans de futur i de progrés que acabarien passant per marxar ben lluny.

Ara, una vida després, un dels gendres, el que va arribar primer, aparta pedres i rasca la terra seca amb les mans per excavar una petita sepultura i dispara malediccions entre dents, però no pas contra les restes del sogre, sinó contra el familiar que, quan li ha preguntat on podia comprar alguna cosa per picar, referint-se a una pala o a un rasclet, l’ha enviat a una fleca on feien magdalenes.

«Potser no és el més solemne, obrir un sepulcre amb les mans descobertes, però crea un aire de cruesa i masculinitat arcaica que lliga molt amb l’actitud del Floreal», pensa el gendre tot recordant-lo quan caçava cabirols amb llaç de boles, quan menjava llangardaixos i quan es jugava la paga a cartes i s’emborratxava entre setmana per fugir d’una tensió domèstica que mai s’havia vist preparat per abordar. Al final havia decidit deixar-se morir, que no li fessin res ni que el toqués cap metge, i que quan enterressin les seves cendres ho fessin en aquell revolt de carretera i, si podia ser, amb el marit de la filla gran agenollat a terra deixant-s’hi les mans en fer el forat.

El gendre està cansat, ha conduït nou hores des de Barcelona fins a Puertollano i no ha menjat res en tot el dia perquè ha aprofitat la pausa de dinar per dormir una estona. Necessita acabar això com més aviat millor, derrapar fins on sigui que els posin unes cerveses amb les tapes consegüents, i posposar a l’endemà al matí qualsevol altra catarsi familiar que quedi pendent.

Quan considera que el forat és prou profund, s’acosta a la sogra i li fa un gest perquè s’atansi a dipositar-hi la cendra, però ella, seguint la litúrgia, no apropa l’urna a la tomba, sinó que agafa un grapat de les restes del seu marit i les hi llança amb l’esperança de fer cistella. Però bufa el vent, i part del polsim del Floreal s’encasta contra una mata seca. El net petit riu, i sa mare el mana callar per evitar riure ella també.

La matriarca es rendeix ràpidament i dona l’urna al seu gendre al·legant que «ella no ho sap fer, això, que no es pot ajupir», i el gendre, abans de continuar, mira de reüll la seva dona, que l’autoritza a ser, ja plenament, l’enterramorts de la jornada. Així doncs, s’ajup altra vegada amb l’urna a les mans, la tomba suaument i en fa vessar el contingut a dins del forat amb lleugers sacsejos, intentant donar pompa al decantament, però fracassant de nou per culpa de la ventolera, que respecta la caiguda de la cendra però se l’endú tan bon punt fa muntanyeta.

Sense alçar els genolls de terra, el gendre se situa contra el vent per tapar la via de fuita de la cendra amb l’entrecuix. En buida una mica i la compacta amb la mà perquè, com a mínim, en quedi una part dins del forat. Se sent, d’alguna manera, acotxant el seu sogre amb el palmell de la mà, per primera vegada petit, per primera vegada dòcil, per primera vegada vulnerable, i li sembla que de les cendres encara en prové escalfor, tot i que segurament és la que emana del seu propi cos, tenint en compte la terrible suada que li davalla per la regatera del cul.

Que curiós que, al final, un enterrament improvisat que ha començat de la manera més brusca i descuidada acabi en un procediment tan meticulós i delicat fins al punt de sumir la postal en el més pregon dels silencis i donar respir a la família en un moment d’interiorització i comiat que permeti avaluar la possibilitat de fer les paus amb el pass...

«Bé, això ja està».

El gendre colpeja el cul de l’urna com si fos un pot de cigrons precuits perquè caiguin les últimes cendres i ràpidament arrossega al damunt del sot tota la terra que n’havia apartat. S’aixeca, trepitja dues o tres vegades la tomba amb el peu per compactar-la i s’espolsa les mans als laterals dels pantalons.

Gairebé amb el mateix gest es treu de la butxaca l’estoig on porta la picadura de tabac i el paper, es fabrica una cigarreta i se l’encén en una sort d’homenatge cap al sogre, que, a aquelles altures de la cerimònia, s’hauria fumat mig paquet.

Just en aquell moment un Seat León atrotinat que baixa temeràriament per la carretera els passa pel costat i pita tres vegades, ves a saber per què.

Potser algú trobava a faltar també un repic de campanes.

Dues hores abans

La família, suada després de pujar sis pisos per les escales, recupera l’alè asseguda com pot pels sofàs i les cadires d’un menjador desconegut. Tots han fet recaure damunt l’àvia el deure d’iniciar una conversa, però ella sembla que encara pot resistir uns segons més sense trencar aquella tensió hostil.

Fa mitja hora que piquen tots els timbres del carrer, en corrua, per trobar aquell pis, el de la germana del Floreal, amb qui ningú parlava des de feia més de trenta anys, ni tan sols el mateix Floreal. L’àvia, però, s’ha encaparrat que cal trobar-se amb ella malgrat no haver rebut cap invitació, ni haver-la avisat, ni tan sols saber on viu.

Han sigut els veïns els qui, amb més xafarderia que voluntat d’ajudar, han tret el cap per les finestres i han indicat al grup on resideixen la senyora i el seu marit. I són aquests dos personatges els qui ara escruten la família sencera sense fer escarafalls al fet que, després de cinc minuts, encara ningú no hagi dit res.

—I aquest qui és? —pregunta finalment la germana, acte que no només trenca el gel sinó que el dinamita, tot referint-se al xicot de la neta gran que està vivint el primer viatge amb la família de la seva parella.

—Ell? És el palomo de la nena —li respon l’àvia.

—Quina nena? —continua la germana.

—La meva neta gran.

—I on és?

La neta gran, en aquells moments, és amb el pare donant voltes per Puertollano intentant comprar algun tipus d’eina que els serveixi per picar la terra i enterrar les cendres de l’avi. El xicot ha pensat que es deslliurava d’una tasca si no anava a comprar amb ells, però s’ha topat de morros amb el significat de l’expressió «sortir del foc per caure a les brases».

—Han anat a la Puri a comprar unes magdalenes —diu el germà de l’àvia.

—Com que unes magdalenes, Antonio? —li pregunta la filla petita, que té quaranta-set anys.

Però l’àvia sembla més interessada en la redempció familiar que en la geolocalització del seu gendre i la seva neta, i obvia aquest malentès per continuar temptejant la cunyada.

—I com esteu?

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos