Pròleg

Llegir el llibre Deu lliçons per salvar el català, que ara teniu a les mans, m’ha despertat sensacions contradictòries. D’una banda, l’alegria i l’estímul de retrobar, tots junts, els textos esparsos de Carme Junyent i poder gaudir ordenadament del seu discurs desplegat a VilaWeb durant més de deu anys. L’he absorbit sense parar. D’una altra, la tristor perquè la saviesa i l’observació que conreava, amb perseverança i intel·ligència, han deixat d’acompanyar-nos de manera activa en aquest futur incert que ella mateixa havia anunciat. He constatat que la seva absència serà dura, i això només es pot contrarestar no deixant caure en l’oblit el seu llegat. Amb aquest llibre, la seva obra es dibuixa com un camí, com un fil conductor, com un antídot contra l’oblit. És com si hagués deixat les pedretes posades perquè no ens perdéssim.

La feina de Jordi Badia és extraordinària perquè ha aplegat tot aquest corpus i ens el presenta de manera condensada i ordenada. Llegir l’essència de tot allò que va aportar Carme Junyent perquè el català no esdevingui una llengua morta és com refer aquest camí. La tria és reveladora. Els articles i les entrevistes publicats entre el 2013 i el 2023 ens mostren la profunditat del seu pensament, amb matisos, formes i intensitats diversos, però sempre amb una línia contínua en la mateixa direcció: aplicar tot el seu coneixement com a lingüista per evitar que el català es mori.

L’estructura en deu capítols, d’extensió variada, permet de copsar l’abast de la seva obra més enllà de la tasca a la universitat i dels llibres publicats. És immensa. Jo, que en aquests últims dos anys havia convertit el dilluns en una cita per a llegir-la parlant de la vida en els seus «Mails oberts» (ella s’havia imposat de no parlar gaire de llengua en aquesta secció de VilaWeb), no era conscient fins a quin punt havia creat un discurs tan ben travat i ambiciós sobre el català. En aquest moment en què les xarxes socials ho converteixen tot en estereotip, aquest llibre amplia el focus i desfà els prejudicis. Deixa sense arguments aquells que, amb afany de simplificar, redueixen Junyent a la qüestió del gènere i del desdoblament.

Rellegir-la també desvetlla el sentit de la responsabilitat personal per a evitar que el català es mori. Això no deu ser pas casual, sinó que rau en l’ADN de la seva escriptura. Ella era una intel·lectual militant, que sabia per què feia les coses. En el llibre es palesa que va ser de les primeres a destapar les trampes al solitari que feia el Govern amb la immersió i, a partir d’un moment determinat, deixa clar que no creu que la política pugui canviar les llengües, ni que amb una Catalunya independent el català se salvi miraculosament. Tot això ho fa al mateix temps, que diu que, si no actuem, el camí cap a la desaparició esdevindrà inevitable. Realista però no catastrofista, acompanya aquesta anàlisi científica sobre el català amb propostes directes, obrint escletxes que són oportunitats o avisos per a tenir els ulls ben oberts. En ella no hi ha mai res estèril, banal ni destructiu.

Afegir-hi les entrevistes fetes a VilaWeb durant aquests anys és un encert del llibre. Llegint-les, és fàcil de capbussar-se en alguns temes d’una manera diferent que en un article de diari, que potser, a vegades, fa curt. La més llegida de totes ha estat la de Bel Zaballa, del 2013, amb qui Junyent va escriure després el llibre El futur del català depèn de tu. Aquell titular era contundent —«Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení»— i va córrer com la pólvora. Va ser com si molta gent hagués esperat que algú digués allò que deia ella, amb fonaments lingüístics.

Com a editora, estic contenta i agraïda d’haver pogut crear aquest espai per a la reflexió al meu diari. Hi ha aquella frase tan clarivident d’Arthur Miller que diu que un gran diari és una nació que parla amb si mateixa, i crec que Carme Junyent, des de VilaWeb, va poder contribuir a aquest diàleg.

Deixeu-me explicar una anècdota personal. A mi em va marcar molt l’entrevista que li vaig fer, juntament amb Jordi Badia, el 2014 dins la sèrie «Llengua viva». Em va canviar per sempre. No sé si als lectors els passarà igual. Va ser la primera vegada que la vaig sentir parlar del multilingüisme per a allunyar el bilingüisme i de la importància d’aprofitar i preservar la quarantena de llengües que poden conviure amb el català. Tot allò que explica sempre té el punt positiu, l’alternativa. Aquesta crec que és la clau de Junyent i d’aquest llibre: obre portes, ens ensenya a no rendir-nos, a no claudicar.

Vull agrair a Josep i Andreu Junyent la seva generositat. Conèixer-los ha estat un regal. Hi he trobat la mateixa generositat i franquesa que amb la Carme.

Hi ha una frase d’un dels articles que trobo perfecta com a final: «Si confiem en la política lingüística, en quatre dies ens quedarem sense llengua. I malgrat tot, jo espero que hi hagi una política lingüística que faci entendre que la llengua no és un apèndix gestionat des d’una direcció general, sinó un projecte de país amb què tothom està implicat. Una mena d’immersió lingüística general».

ASSUMPCIÓ MARESMA MATAS

editora de VilaWeb

Introducció

Carme Junyent: una tria

Teniu a les mans una selecció d’articles publicats a VilaWeb, durant més de deu anys, per la lingüista Carme Junyent. El primer és del 15 de febrer de 2013 i el darrer del 9 de juliol de 2023. En total, hi ha trenta-sis articles, a més de quatre entrevistes que també va concedir a aquest diari.

Fou una gran sort que Junyent, una experta en llengües africanes i en llengües amenaçades, volgués examinar el cas del català a partir del seu bagatge. I també fou una sort que se servís d’un mitjà com VilaWeb, compromès amb la llengua, per fer arribar senyals d’alerta, reflexions i propostes a la societat.

Tots els texts que us presentem tracten, doncs, de llengua. Hem dividit el llibre en deu apartats, variats i heterogenis, sense preocupar-nos que tinguessin una extensió semblant, sabent que ella va dedicar més hores a uns temes que a uns altres.

El primer apartat, «El català, llengua de convivència», conté dos articles aprofundits en què l’eix central és la seva proposta que la llengua pròpia tingui un paper cabdal en el futur del país, com a eina de cohesió de tota la societat.

Tot seguit, a «El multilingüisme supera el parany del bilingüisme» —que comença amb una entrevista—, hi trobareu arguments que ajuden a veure el perill del bilingüisme per al futur de la llengua. L’antídot i la possible salvació d’aquest perill, ens diu l’autora, estan en el multilingüisme i, especialment, en el respecte i l’empatia envers totes les llengües parlades ací. És, segurament, una de les grans contribucions que fa Junyent a la tasca de garantir el futur del català.

L’apartat tercer, «Llengües amenaçades, ments colonitzades», aplega sis articles variats amb què el lector es convencerà de la importància de preservar les llengües, totes les llengües, tenint una cura especial de les més petites i sotmeses al setge de les grans. El darrer text de la secció, «La mort de les llengües», és una lliçó magistral, segurament el millor escrit d’aquest llibre.

«Contra les polítiques lingüístiques» inclou dos articles i una entrevista de fons. Ací hi veiem una dona crítica amb la política lingüística que s’ha seguit durant aquests decennis a Catalunya, però que alhora fa propostes de redreçament consistents.

Seguint en la mateixa línia, «El fracàs de la immersió» conté tres articles amb arguments de pes per a desemmascarar el suposat «èxit» de la immersió lingüística a l’ensenyament. Són escrits contundents, en què —ja l’any 2015— pren una posició arriscada en favor del 25 % de castellà, com a tallafoc per a frenar l’extensió de la llengua dominant als instituts.

El sisè apartat, «Lingüistes i filòlegs», hi havia d’ésser, en aquest llibre, perquè Carme Junyent sempre va voler precisar que ella no era filòloga. En aquests tres articles estableix nítidament les diferències entre l’un camp i l’altre i defineix amb precisió i amb exemples què fa o ha de fer un lingüista.

«Llengua inclusiva?» és l’apartat més extens del volum. Comença amb una entrevista de l’any 2013 que va tenir un gran ressò, «Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení». I tot seguit podreu llegir un reguitzell d’articles en què va exposar amb claredat i exhaustivitat per què anava desencaminada l’anomenada «llengua inclusiva», va explicar l’origen del malentès, va desemmascarar falsedats i, fins i tot, es va haver de defensar dels atacs que rebia.

El vuitè apartat, «Mites, tòpics i prejudicis», és interessant per a desfer teories i explicacions lingüístiques errònies o falses que s’han anat escampant amb el pas del temps.

«Els joves tenen la clau» és un apartat en què es palesa la voluntat de Junyent de connectar amb les generacions que van pujant. Malda per entendre-les i mirar-les amb optimisme i, alhora, en destaca el talent i els motius per a confiar-hi.

I, per a acabar, «Encara hi som a temps» aplega una entrevista i tres articles en què Junyent fa propostes per a avançar, per a reeixir en l’esforç de preservar la llengua. «La salvació ens vindrà del sud o d’ultramar», diu en el darrer article, que és un cant a la unitat de la llengua i a la fermesa de la gent de tots els racons del país.

Carme Junyent és una autèntica donassa, d’acord amb la nova definició del DIEC: ‘dona significada per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica’. I darrere aquests articles es pot descobrir la profunditat dels seus coneixements, però també la passió amb què els llega i els defensa.

Ella no parlava per parlar. I, sobretot, no perdia el temps, perquè sabia que en tenim poc.

JORDI BADIA I PUJOL

Cap d’estil de VilaWeb

1

Català, llengua de convivència

El català, una llengua per a conviure

Una noia eslovena entra en un forn de pa i s’adreça a la fornera en català. La fornera li respon en castellà. La noia insisteix en català. La fornera en castellà. Al cap d’uns quants torns de paraula, la fornera reacciona i diu: «Ai, em pensava que eres estrangera!». L’anècdota té tantes versions com vulgueu: l’africà a qui etziben «em pensava que eres negre», la russa que veu com el metge amb qui parlava en català canvia al castellà quan llegeix el seu cognom, l’amazic a qui feliciten pel seu domini del català… en castellà…, el catalanòfil de l’altra banda de món que arriba sense saber castellà i l’ha d’aprendre a Catalunya perquè és la llengua en què tothom se li adreça i un llarguíssim etcètera de situacions que mostren com els parlants d’una llengua subordinada no la conceben com un instrument per a fer servir amb tothom, sinó com una mena de codi intragrupal que és impensable fora de la tribu.

El comportament que ens fa canviar a la llengua dominant quan percebem que l’interlocutor és aliè al grup no és només característic dels catalans. És descrit en nombroses llengües subordinades. Però el fet que sigui tan habitual que ni tan sols el percebem com a anòmal no ens hauria de fer creure que no s’hi pot fer res o no s’hi ha de fer res. Ben al contrari, és un dels comportaments més nefastos per a la supervivència de la llengua.

En la reunió d’experts que hem tingut recentment al Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) per a la preparació d’un macroprojecte de revitalització de llengües a Europa, una de les constants a l’hora de descriure els obstacles amb què topem habitualment quan es tracta de revitalitzar una llengua és l’enorme dificultat de guanyar nous parlants. Una experta frisona ho deia amb aquestes paraules: «Parlem la llengua si és la nostra».

De fet, si repassem les llengües que tenen un nombre considerable de parlants de segona llengua, sempre ens acabem trobant amb llengües que, d’una manera o d’una altra, s’imposen. El xinès mandarí, per exemple, ha guanyat la majoria de parlants de segona llengua a la Xina mateix, mitjançant la imposició de la llengua oficial. Les llengües colonials —especialment, anglès, espanyol, francès i portuguès— han aconseguit difusió essent imposades com a llengües oficials a poblacions que parlen altres llengües. El suahili, que va aconseguir escampar-se com a lingua franca, ha consolidat aquesta expansió mitjançant la imposició com a llengua oficial a Tanzània. És a dir, pels exemples més vistosos sembla que l’única manera de difondre la llengua sigui la imposició. A vegades sembla que el nombre de parlants d’una llengua actuï com un imant per a la suma de parlants, però això no és sempre així. El panjabi, el javanès o el vietnamita, que són entre les vint-i-cinc llengües més parlades del món, amb prou feines tenen parlants de segona llengua. I si fem una repassada a les llengües subordinades d’Europa, veurem com es compleix l’observació de l’experta: només les parlen aquells a qui els ha «tocat», però rarament aquells que, tot i conviure amb els marcats pel destí, són parlants de la llengua dominant i/o oficial. Arreu del món, però, hi ha comunitats on les llengües no estan jerarquitzades i la gent acostuma a aprendre les llengües dels veïns i viceversa. Són les comunitats multilingües que han resistit millor les pressions cap a l’homogeneïtzació.

En aquest context, la situació del català és una raresa, perquè, sense haver tingut la potència d’un estat que la imposi (i quan l’ha tinguda —Andorra— sembla que li ha anat a la contra), ha aconseguit guanyar un gran nombre de parlants de segona llengua, de manera que a hores d’ara podem dir que si la llengua no ha seguit el destí de la majoria de llengües subordinades d’Europa és, en bona part, perquè molts catalans que no la tenien com a llengua familiar l’han feta seva i l’han transmesa als fills.

No cal dir que l’explicació d’aquest fenomen ha de ser multifactorial, però és evident que, sense tenir a favor la pressió de l’estat ni l’estímul de les xifres, hi ha hagut alguna altra mena de força que ha fet possible aquesta raresa en el context europeu. La llengua és un sistema d’identificació tangible, transmissible i acumulable. Si pensem en uns altres com ara allò que anomenem «raça» i que molt sovint es redueix al color de la pell, o en la religió, o en la «sang», és evident que, per més tangibles que siguin, no són fàcilment transmissibles i encara menys acumulables. No hem de renunciar a la nostra llengua per parlar-ne una altra, podem sumar-ne tantes com vulguem. Per a molts, parlar català ha estat, doncs, una manera de participar en la vida col·lectiva sense trencar els vincles amb la comunitat d’origen. És per això que aquesta vinculació no s’acostuma a viure com una experiència traumàtica, com sí que ho és, en molts altres casos, quan l’adopció d’una nova llengua implica la renúncia a la primera.

El GELA ha engegat des de fa un temps un procés de reflexió sobre aquest fenomen perquè creiem que comprendre’l ens pot ajudar a desenvolupar un model per a societats que no han aconseguit compartir la llengua. Amb jornades, reculls d’autobiografies i més activitats, anem descobrint quins mecanismes porten a aquests canvis i gairebé sempre ens trobem amb experiències de convivència. La llengua s’aprèn i es parla perquè és la llengua dels veïns, dels amics, i perquè parlar-la et fa membre del grup, una cosa que no s’aconsegueix pel fet de parlar una llengua dominant si, a més, no es compleixen alguns altres requisits.

Tenint en compte, doncs, que en molt bona part si el català ha estat adoptat per molts parlants d’altres llengües ha estat perquè hem aconseguit crear vincles personals i de convivència i no pas perquè hàgim pogut recórrer a la imposició, hauríem de rectificar molts dels comportaments com els relatats a l’inici d’aquest article. És evident que el català no és només dels catalans, però també és evident que, per a aquells que ho vulguin, parlar català és «ser català». Aquest regal de la fortuna que ens permet una forma d’incorporació tangible en la societat s’hauria de promoure. I hauríem de ser conscients que cada vegada que neguem als altres la possibilitat de participar en la nostra vida i la nostra llengua fem un pas més cap a l’extinció.

27 d’octubre de 2016

Les llengües en la Catalunya independent

Ja fa uns mesos vaig llegir en un tweet que, als anys setanta, els independentistes eren els filòlegs i que ara ho són els economistes. Potser sí, i potser per això el debat sobre la llengua ha estat notablement absent en les propostes per a la Catalunya independent, si més no si tenim en compte la recurrència del tema en la nostra vida quotidiana.

I no vull dir amb això que no se n’hagi parlat. Jo mateixa vaig participar en un debat organitzat per ERC amb Eduard Voltas i Albert Branchadell, ambdós partidaris de l’oficialitat o cooficialitat del castellà. El que va ser simptomàtic d’aquell debat és que, segons els organitzadors, no hi havia volgut assistir ningú que estigués clarament a favor de l’oficialitat única del català. Potser aquesta dificultat estava relacionada amb el fet que, pocs dies abans, Oriol Junqueras havia publicat un article on es manifestava a favor de l’oficialitat del castellà. També Artur Mas s’ha pronunciat a favor d’aquesta opció i, per tant, potser el debat és inútil, però jo no voldria deixar d’aportar alguna reflexió sobre aspectes que s’haurien de tenir en compte.

El primer aspecte és la idea mateixa d’oficialitat. Per a alguns, el concepte d’oficialitat ja apareix com una garantia de protecció, fins i tot quan ells mateixos afirmen que no va ser així en el cas de l’irlandès. Hi ha altres casos que podríem prendre en consideració: la majoria d’estats africans tenen una llengua europea com a «oficial» que no ha aconseguit bandejar les llengües africanes. Però no cal anar tan lluny: el català és oficial a casa nostra i jo diria que és prou evident que no para de recular (i no estic parlant d’Andorra, on la reculada encara és més evident). L’oficialitat sembla que només funciona quan la llengua ja està implantada, o bé quan es disposa de la força bruta per imposar-la; i, en el cas del català, em sembla que el primer cas no es dóna i el segon no volem que es doni.

El segon aspecte és el bilingüisme, entès com l’ús equitatiu, alternatiu o com es vulgui de dues llengües en una societat. I això no existeix, si més no de manera estable. No es coneix cap societat, ni històricament ni arreu del món, en la qual tots els membres hagin parlat les dues mateixes llengües durant diverses generacions. La sociolingüística canònica diu que això sempre acaba en normalització o en substitució. Aquesta deu ser la teoria, perquè a l’hora de la veritat sempre s’acaba en substitució. De fet, la bilingüització de la societat és el pas previ i imprescindible perquè es doni la substitució, ja que ningú no pot deixar de parlar una llengua si no en té una altra. El bilingüisme com a objectiu ens porta, doncs, a la substitució.

El tercer aspecte és la política lingüística. I aquí cal fer una distinció: hi ha una política adreçada a la difusió de les llengües dominants, que funciona com un procés acumulatiu i que, amb l’argument de la comunicació, ens fa víctimes del mercat i ens deixa sense recursos; i n’hi ha una altra de destinada a la preservació de les llengües amenaçades. Ambdues han fracassat. La primera perquè, amb la seva lògica imperialista, conculca els drets humans; la segona perquè calca els models de la primera com si fos

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X