1

El nen que mira, el jove que escolta

Tot artista és un arbre amb arrels i branques. En el cas de Ser­rat, els fruits han crescut fins a arribar a un públic universal, gràcies a una veu singular que ressona al cor de cultures germanes. De la mateixa manera que la seva vida ha estat objecte de múltiples biografies, també cal escoltar el murmuri de les fonts que l’han alimentat i veure els ingredients que ha fet servir per elaborar les seves cançons. Cada compositor té el seu criteri a l’hora de garbellar les melodies i les rimes d’avantpassats i contemporanis que influiran en la conformació de la seva obra. Aquest passeig al voltant de l’univers sonor del cantautor explora el rastre de les músiques i els músics que l’han fet créixer, així com la varietat del seu repertori i el pòsit artístic que ha deixat a les generacions posteriors.

Com que neix a prop del mar, en una ciutat portuària, Ser­rat estén les xarxes per pescar cançons populars d’aquí i de més enllà, que inunden un barri amb una intensa història artística a l’esquena. Les músiques que l’emocionen ja no les abandonarà, li assenyalen el camí. Pel lligam amb la terra, ha llaurat els cants i els ritmes que xiula el vent, i els ha anat regant per recollir-los com fruita madura. L’art prové de la natura, no es crea ni es destrueix, simplement circula i es transforma. Com el fabricant de teixits, ell ha ordit peces de tots els estils, i com el corredor de comerç, les ha distribuït pel món. El seu ofici discorre frec a frec amb el del mag que treu del barret de copa unes notes en un mocador de versos i enlluerna el personal. El joc no té truc, però sí que té misteris per desxifrar.

Les mares d’abans eren les primeres mestres. Cantaven a la cuina o mentre sargien mitjons. Però la gent no només cantava a casa, sinó també passejant pel carrer o des de dalt d’una bastida. Cantar i ballar eren maneres de treure’s la mandra de sobre, i qui no sabia cantar ni ballar era considerat un marginat social, a diferència d’avui, que amb prou feines es canta, i es balla molt malament.

En aquella època, la ràdio constitueix la primera banda sonora que permet a l’oient imitar les cançons que difon i absorbir els títols un a un, com una esponja, per acariciar la primera guitarra, assajar quatre acords precaris i començar a somiar amb un esclop i una espardenya. Mentre la cançó francesa, les melodies italianes i el pop britànic s’obren camí a Espanya, a la Catalunya dels anys seixanta algunes d’aquestes influències desemboquen en els recitats simples, gairebé nus, dels primers compassos de la Nova Cançó. La virtut de Serrat s’explica per l’esperit eclèctic de les seves apetències musicals, amb què abraça el copiós material compositiu que anirà emmagatzemant al seu taller.

Quan neix en Joan Manuel, no han passat tants anys des de la mal anomenada «pau de Franco», però, per sort, la infantesa endolceix les penes i els obstacles. A més, forja la memòria de la persona, n’assenta els fonaments i construeix un món màgic d’olors i d’imatges. Ell creix feliç i lliure en una Barcelona fuetejada però que encara conserva espais de diversió. Hi conrea els cinc sentits sense adonar-se’n, obeint uns instints que es convertiran en el principal ànim de la seva vida artística. La mirada l’empeny a tocar amb les mans tot el que descobreix fora de casa, i per a un futur músic l’olfacte és tant o més important que l’oïda. A partir d’aquests quatre sentits anirà fabricant el cinquè, un gust personal ampli, sense prejudicis contra cap estil, atent sempre a les veus del seu temps. Vet aquí la columna vertebral d’un ofici que desenvoluparà durant l’adolescència.

EL CARRER, L’ESCOLA I ELS AMICS

Els pares de Serrat es coneixen a Barcelona. La futura mare del cantautor, Ángeles Teresa, arriba a la ciutat caminant per la via del tren i camps a través amb una brigada que recull joves i nens. Fuig de Belchite, on els nacionals, així que esclata la Guerra Civil, afusellen els seus pares i bona part de la família a la tàpia del cementiri. Els seus cossos estan mal enterrats en una feixa. El futur pare, Josep Serrat, nascut al car­rer Nou de la Rambla, lluita al costat de l’exèrcit republicà. Al final de la contesa passa un temps detingut al camp de concentració d’Urduña, al País Basc, i quan torna a Barcelona, la història acaba en casament. La núvia es casa de negre, com totes les dones a la postguerra.

Serrat neix el 1943 a la clínica L’Aliança, situada al barri del Guinardó, on llavors vivia la família. Era un nadó de cinc quilos que va omplir d’orgull la seva mare, que l’aixecava amb els braços com si ja estigués mig criat. Al cap de poc, es traslladen al Poble-sec, sota la falda de Montjuïc. Des del bressol, situat a la dreta del llit dels seus pares, pot veure els barrots del balcó. Anys després, li queda la imatge de si mateix amb una samar­reta imperi. Recorda també el fotògraf que va a casa seva per captar la primera instantània d’ell, assegut en una butaca, amb un suèter de coll alt i un tebeo a les mans. L’inseparable carrer del Poeta Cabanyes serà per sempre més la seva pàtria infantil, la que no canvia mai de bàndol. A l’indret, li dedica una de les seves primeres cançons, «El meu carrer», tota una declaració de principis que un pot entendre com a text constitucional particular.

En la delimitació simple d’un espai físic i sentimental, el carrer de la infantesa, s’inscriu l’única pàtria possible de les persones amb esperit universal. No es pot dir més en una cançó amb tan poques paraules. Un Serrat madur compartirà aquesta cançó amb el veí que viu davant de casa seva, que també emprèn la carrera de cantautor, Jaume Sisa. I, anys després, en un enregistrament de temes antològics, la canta a duo amb Miguel Poveda en una interpretació que arrenca de forma convencional i que deriva en soleá temperamental amb un fons de palmas. El cantaor, que també fa incursions en la copla i posa música a poetes catalans, repeteix el tema de Serrat en un parell de discos antològics més. A Poveda, de ben petit, la música li arriba per la finestra del seu barri natal de Llefià, a Badalona. Es cria a la seva habitació i, quan la mare és fora, agafa els seus discos, obsessionat per la música. També escolta cassets i segueix els programes de cante jondo de l’emissora local. Així que pot, recorre les penyes de flamenc de Catalu­nya, comença a guanyar concursos i emprèn una carrera que el porta a actuar per tot el món.

Poveda és un artista proper al cantautor del Poble-sec degut a la seva extracció social, malgrat la diferència generacional. Serrat, de nen, també havia trobat l’aparador predilecte en els balconets de l’entresol de cinquanta metres quadrats on vivia, un mirador privilegiat, perfumat amb alguna planta aromàtica i ideal per observar l’exterior. Així, entre els primers estímuls, gaudeix de la contemplació del carrer i del murmuri de la gent.

A casa del cantautor hi conviuen, units com terra d’al·luvió, dos nois i dues noies, que es crien com quatre germans. En Carles és el germà gran, fill d’un anterior matrimoni del pare, i les noies són la María i la Manolita, filles d’una germana de la mare que confecciona pijames per guanyar alguns calerons. El petit l’ajuda i fins i tot aprèn a cosir: ara un botó, ara els baixos d’uns pantalons. Primer l’anomena mama, però després passarà a ser la senyora Ángeles, una dona de caràcter, forta i decidida, que imposa respecte. En Josep, el pare, treballa de lampista a Catalana de Gas. Tots el recorden amb la granota blava tornant a casa després de la feina. Si hi ha alguna avaria al veïnat, l’arregla, i fins i tot instal·la una dutxa al domicili d’alguna família.

El carrer constitueix la primera escola del noi i on troba els amics de veïnat, per als quals ell sempre ha estat en Juanito. Nois i noies són legió, des del carrer de Magalhães fins a dalt de tot del seu. Entre els habituals, en Paco, l’Alfredo, l’Aquilino, la Maite, en Tito, la Lola, la Cuqui, l’Isaac, la Cheles, en Manel, l’Albert… A més de Serrat i Sisa, un altre nom assolirà també fama i reconeixement: el del futbolista Ferran Olivella. Les criatures de llavors encara recorden quan el jugador va patir una infecció en un ull i van aparèixer pel barri Kubala, Manchón i Biosca. El dia del casament del futbolista encara va despertar més expectació, perquè s’hi va presentar tota la plantilla del Barça. Quan el menjar està a punt, el crit familiar avisa que és hora de tornar a casa: «Juanito!», «Jaumet!».

L’olor de les magdalenes que elabora la mare i el de les vaqueries properes —barreja d’estable, animals i llet— li entra per la pell. També la de la carboneria del carrer que subministra combustible per a les estufes i les cuines de l’època, la de la humitat de l’escola i la de Zotal, gas i naftalina, no tan agradables. També li entren per la pell les músiques i cançons que poc després li aniran conquerint el cor de manera natural, sense sentir necessitat de prestar-los una atenció especial, ni tan sols pensar en el fet que les havia d’estudiar. 

Les noies, amb les mans a la cintura, canten en rotllana «la xata merenguera, com que és tan fina, trico trico trau…», «Margarita tiene un gato en la punta del zapato» o «qui té l’anell picapedrell». Ells juguen a futbol al carrer i, és clar, com que fa pujada guanyen sempre els que ataquen pendent avall. Les bitlles i les baldufes també els entretenen, i també unten xapes amb sabó per fer gol a la claveguera del contrari, que simula una porteria. Els botons també s’utilitzen com a matèria primera per articular joguines, i fabriquen els seus propis patinets i pistoles improvisades amb un parell d’agulles d’estendre que fan servir per llançar pinyols de cirera. No s’obliden d’altres jocs com el de les clàssiques bales i sobretot el cavallfort, en què uns han d’endevinar on tenen la mà els altres al so de «churro, media manga o mangotero» i que destrossa més d’una esquena. Junts s’asseuen a explicar aventures, s’inventen històries i mig d’amagat juguen a pares i mares i a metges. Aleshores, els nois van al seu aire i les noies descobreixen que han anat a festes pel seu compte sense dir-los-en res.

En Juanito va a l’escola des dels tres anys. No se li esbor­rarà mai el record de les seves mestres, la senyoreta Brígida i sobretot la senyoreta Conxita, filla de la lletera que viu davant de casa seva. És ella qui l’acompanya cada dia fins a l’escola dels escolapis, can Culapi, a la ronda de Sant Antoni. La Conxita el recorda de quatre grapes, embrutant-se sempre per terra. La mare el renta i el canvia de roba. És un nen entremaliat que no s’està quiet. Mentre caminen cap a l’escola, agafats de la mà, ell li pregunta el nom de les lletres dels cartells que veu penjats a les botigues i què diuen els anuncis dels tramvies i, frase a frase, aprèn a llegir en ple carrer. Aquesta mestra és una excepció dins de la rigidesa d’aquells religiosos que imposaven la missa diària a l’alumnat.

Serrat retrata el seu carrer en una de les seves primeres cançons.
El 1970 torna a Poeta Cabanyes acompanyat d’una veïna i un nen.
Foto Serrat amb la seva veïna del Poble-sec, Barcelona, 1970, © Archivo Colita Fotografía.

Un Serrat adult recollirà els records escolars a «Cançó per a la meva mestra», centrada en el nacionalcatolicisme de la seva infantesa. Vet aquí l’aula, presidida pel crucifix entre el retrat del dictador i el de José Antonio, la pissarra, el guix, les olors, mentre el nen fixa la mirada en els genolls de la senyoreta. Sens dubte, el pas del temps permet a l’artista fabricar un cant nostàlgic d’aquells moments. L’ambient de l’escola, no obstant això, contrasta amb el de casa. Entre els seus es parla sense embuts de la guerra. Aquesta postal amarga serà sempre present en la memòria de la família, ja que la mare i el pare han patit en carn pròpia i en la dels seus predecessors represàlies esborronadores. L’anomenat alzamiento per part dels vencedors deixa una marca inesborrable en el cantant, defensor incansable de causes humanitàries, solidari de naixement. L’art, per a ell, sempre ha estat un crit des del celobert de la consciència. Es canta tant per plorar com per riure.

A l’estiu, la calor convida a estar més temps fora de casa. L’ociosa temporada és idònia per perdre’s pel barri, especialment durant la nit, quan les hores són més propícies a les aventures de carrer. És l’època de les festes majors, tant les de cada carrer com les del barri. Els veïns alcen portalades de cartó pedra i envelats. Els ornaments són monumentals i els motius variats. Destaquen l’exòtica estètica mossàrab i la temàtica marinera, més casolana. S’organitzen xocolatades i el joc de trencar l’olla atapeïda de caramels i monedes per als nens. El passeig dels gegants s’alterna amb els concursos de bellesa. Les competicions esportives es vesteixen de gala, des de les carreres ciclistes fins als combats de boxa, les partides d’escacs i els partits de futbol. A la plaça de les Navas no hi falten les atraccions ambulants, com ara els cavallets amb els animals de fusta que giravolten i fins i tot una nòria.

Les llargues taules per dinar junts que s’estenen al carrer donen pas als balls nocturns amb orquestres i vocalistes als entarimats ocasionals que s’hi munten. Per falta de pressupost, a la plaça del Sortidor sovint hi sonen discos dedicats. Són els grups del moment: The Platters, Los Cinco Latinos, Lucho Gatica… amb les seves melodies emblemàtiques «Only You», «El humo ciega tus ojos»... També s’hi sent la veu de celebritats com Estrellita Castro o Antonio Molina. Dos joves de Barcelona aviat arriben a actuar al Teatre Còmic del Paral·lel, el Dúo Dinámico. Aquell dia les noies embogeixen. Les que no aconsegueixen entrar-hi espien el concert des de fora a través de petites escletxes. Manuel de la Calva i Ramón Arcusa es coneixen a l’empresa Elizalde, que fabrica motors d’avió. Un tira pel jazz i l’altre per cantar jotes i boleros. Debuten junts el 1958 a la ràdio i al cap d’un any deixen l’ocupació ordinària per començar a gravar discos. Aquest és un dels primers grups que Serrat segueix amb atenció. El duo escriu un dels capítols més determinants de la música pop espanyola.

Es mantenen durant dècades en la memòria col·lectiva perquè representen l’inici dels moviments de fans, el fenomen social més vistós de la dècada rupturista. La seva eclosió marca un estil singular tant de composicions personals com d’adaptacions i constitueix un esdeveniment que s’expandeix per tot Espanya i Amèrica Llatina. L’estètica innovadora que exhibeixen, les seves veus perfectament acoblades, tot resulta innovador en el Dúo Dinámico. Però mentre s’encadenaven aquelles festes i actuacions de barri, això quedava encara molt lluny. La tropa ronda per les celebracions estiuenques amb més ganes de fer entremaliadures i enrenou que no pas res més, encara que alguna cosa d’aquelles músiques els deu entrar. El calendari de festes anuals és interminable: el Carnaval amb l’enterrament de la sardina i el Dijous Llarder, les dues Pasqües, les processons de nens i nenes que celebren la pri­mera comunió, la festa de l’arbre, les revetlles estivals… Les gresques i cantades floreixen especialment durant la nit de Sant Joan. El ritual de collir llenya, trastos vells i encendre el foc ho il·lumina tot. També les malifetes. Uns roben la fusta que han apilat els altres perquè la seva foguera sigui més espectacular.

«Per Sant Joan» és de les primeres cançons de Serrat. El tema descriu la tradicional celebració, sens dubte sota la inspiració de les vivències de carrer. En firma tan sols la lletra, un procediment molt poc habitual en la seva obra. Els versos converteixen una taula vella en un tresor, encara que al final només queda el desconsol respecte a la festa perquè el temps ho crema tot i res no és com abans. La música, gloriosa i lleugera alhora, és de Juan Pardo, un dels cantautors més brillants del pop espanyol. El prolífic compositor neix amb una intuïció musical prodigiosa perquè amb cinc anys és capaç de cantar una sarsuela després de sentir-la tan sols una vegada. És membre de Los Relámpagos, Los Pekenikes, Los Brincos, abans de formar el popular duet Juan & Junior i cantar després en solitari. Dos artistes coetanis versionen la cançó en les seves actuacions, Bruno Lomas i Glòria. El valencià debuta com a intèrpret de rock amb els seus antics companys d’escola, sota la influència dels cantants americans, italians i francesos. Glòria, una mica més jove, defensa «Per Sant Joan» al Festival Internacional de Barcelona del 1968. El primer disc de la cantant, que grava amb tan sols catorze anys, conté un tema de Joan Baez. En els concerts, exerceix de telonera de Serrat.

Les revetlles que els veïns organitzen al carrer per celebrar el solstici d’estiu inspiren el cantautor a l’hora de compondre «Fiesta» el 1970, amb música i lletra pròpia. Així dibuixa la gresca al voltant dels entarimats que munten al barri durant les commemoracions estiuenques, una postal que cada any es materialitza puntualment. La cançó constituirà el colofó dels concerts de Serrat. La marxa animosa cavalca cap a un clímax que encomana una sana alegria. L’artista, en un enregistrament antològic, inclou una versió del tema a l’uníson al costat d’un nombrós grup de cantants sud-americans: Fito Páez, César Isella, Alejandro Dolina, Patricia Sosa, Adriana Varela, León Gieco, Ricardo Mollo, Celeste Carballo i Víctor Heredia. L’himne, de naturalesa explosiva, és objecte d’atenció per part de la banda navarresa Tahúres Zurdos, d’arrels mineres. La vocalista del grup, Aurora Beltrán, subratlla amb total rotunditat la versió electrificada del grup. El madrileny Depedro amb el seu conjunt també interpreta una contundent Fiesta, entre altres temes serratians. Al llarg de la seva carrera, el cantautor del Poble-sec es convertirà en mirall per als seus col·legues, un mirall grandiós i senzill alhora.

Jaume Sisa absorbeix també l’ambient de Sant Joan que es respira al barri. El 1981 dedica tot un àlbum a la nit del solstici d’estiu dins de l’espectacle que el grup Dagoll Dagom estrena sota el títol Nit de Sant Joan. Es tracta d’un treball musical molt elaborat que obté una notable acollida popular. Els moments vitals prenen cos gairebé involuntàriament en l’obra de tot artista. Serrat canta al bressol, la mare, el carrer, la mestra, la infantesa, la primavera, la matinada i els cirerers florits, sense moure’s de Poeta Cabanyes. Corre amunt i avall a cor què vols perquè als anys cinquanta gairebé ningú no té cotxe. Com a màxim, algú aparca a la cantonada. Hi ha bars com el Martí, cellers, botigues i el popular restaurant Oliveta... Paco González Ledesma, fill d’una modista del Poble-sec, ho descriu a les seves novel·les. És un barri de vençuts. Alguns, com el pare de Serrat, són de la CNT. El barri creix arran de l’Exposició Internacional del 1929. Passada la guer­ra, les cases buides són ocupades per franquistes, com algun policia nacional, que al final també s’adona que havien perdut.

Entre la tropa d’amics hi ha en Manolón, a qui anomenen «Abuelillo». Toca la bateria amb més soroll que encert. Però Serrat encara no toca res. Cap indici no apunta a la futura carrera, tot i que canta el que sent a casa o per la ràdio. És pudorós i una mica tímid. A en Juanito també l’anomenen el Cani, ja que a un altre l’anomenen el Can. La vida anirà afegint sobrenoms a la identitat oficial que adopta en la seva car­rera artística. A més de Juanito i el Cani, serà batejat com el Noi del Poble-sec —entre els seus—, el Nano —sobrenom que sorgeix a Ràdio Barcelona i pel qual és conegut a Sud-amèrica—, el Flaco —denominació que rep a l’Argentina perquè de jove estava extremadament prim— o simplement Ser­rat, sense oblidar l’alter ego de Tarrés que s’inventa en un dels seus àlbums.

Al final del carrer Poeta Cabanyes, una frontera imaginària delimita el conjunt de barraques que ocupen famílies encara més humils. És un terreny que no fa pendent. En una placeta gairebé escampada, els nens de dalt i de baix juguen a futbol plegats hores i hores. De tant en tant imiten les corrides de toros amb capes improvisades. Els uns i els altres conviuen sense problemes, encara que provenen de mons diferents. Fins i tot veïns de les dues zones arriben a casar-se entre ells. A l’època és normal veure un marit pegant la seva dona a la vorera. Tan normal com comprovar que treuen la cadira al carrer i parlen de les seves coses mentre fan mitja. Es parla català i castellà indistintament, o una barreja dels dos idiomes, fet que demostra una imaginació idiomàtica pràctica.

La muntanya de Montjuïc, tan a prop, és com qui diu el pati de casa. Quan cal celebrar alguna cosa no hi ha lloc més ideal. Per als joves constitueix un espai d’esbarjo. El primer esport comunitari consisteix a robar els fruits de les figueres del veïnat. Hi ha descampats i pendents que no s’acaben mai, un món propi als seus peus, ple d’amagatalls on s’hi poden guardar secrets. L’escenari perfecte també per al despertar dels primers amors, i els posteriors. També hi ha una zona fosca, batejada com a Terra Negra, paratge d’una prostitució sòrdida. El nom prové del fet que s’hi descarregava el carbó que arribava amb vaixell i que després s’escampava per l’entorn. És un lloc recòndit entre arbres i matolls on resulta fàcil convertir-se en espectador nocturn d’escenes desproveïdes d’intimitat. Les prostitutes velles que s’aposenten a la zona fan fora els nens a crits. No tenen res a veure amb les prostitutes del barri que quan tornen a casa es converteixen en respectables mestresses de casa.

Entre la curiositat i la inconsciència, visitar carrers propers forma part de les aventures infantils. Ben a la vora hi ha el barri xino, un territori que la colla recorre amb naturalitat, però només per veure què hi troben i prou. Serrat té llavors entre cinc i sis anys i els seus passejos per la zona de perdició són del tot innocents, encara que dominats per la curiositat. Els carrers de Robadors, Sant Ramon, i el de les Tàpies són tan seus, doncs, com de les dones de vida alegre. Un espai compartit on la realitat es contempla sense filtres, diàriament.

En les tortuoses corbes de les calçades que volten Mont­juïc s’hi celebren competicions de cotxes i motos. El petit Serrat, guiat per veïns encara més esmunyedissos que ell, burla les entrades del circuit amb l’objectiu de contemplar les carreres, tot i que a partir de llavors es mostra més partidari del ciclisme. També s’endinsen amb el grup al recinte del Teatre Grec perquè per a ells no existeix cap barrera, i menys en els seus dominis. A Poeta Cabanyes algun entreteniment els permet fins i tot imaginar-se que estan pedalant.

D’això tracta el joc que munten sobre la taula de ping-pong que un de la colla té a casa seva. Utilitzen petites figures de ciclistes, que pinten amb el color dels equips participants. Com si fos el joc de l’oca, els daus indiquen els avenços de cada corredor pel circuit establert. Serrat retalla de la premsa les etapes i classificacions i n’elabora un àlbum minuciós. Ara rememoren el Tour, ara la Vuelta… És un noi amb iniciativa, decidit. Organitza esdeveniments i anima els altres a participar-hi. Coincidint amb les Olimpíades de Melbourne del 1956 prepara uns jocs per als amics del barri, amb marató i llançament de javelina i tot. La infantesa sens dubte no pregunta per la vida, perquè la vida arriba de qualsevol lloc i amara els porus de la pell sense avisar. És el temps d’aprendre. Per això els sentiments forjats en els primers anys d’existència, i la casa i el carrer, constitueixen l’origen definidor d’un mateix. I a partir d’aquest origen, es descobreixen mons desconeguts que transformen la persona en algú universal.

Entre els sons més apreciats pel noi, recorda el de la seva mare que a la cuina fregeix albergínia i bat ous per preparar una gran truita i entrepans. És el presagi d’un dia de platja a Can Tunis. Hi solen anar els diumenges i cal matinar molt per emprendre una llarga caminada fins a arribar a la sorra per estirar-hi les tovalloles. La tropa dels Serrat és nombrosa. Caminen junts, en processó. A la platja, el noi veu per primera vegada el mar, una Mediterrània que encara no sap que s’anomena així. La primera sensació entre les ones que venen i se’n van és el gust de l’aigua salada.

Però no és l’únic lloc on es remulla durant el bon temps. Amb la quadrilla del carrer fiquen el nas per tot arreu. Un lloc predilecte són els banys de Sant Sebastià, al barri de la Barceloneta, les emblemàtiques piscines dels senyors. Hi arriben a través d’un accés públic des d’on van saltant tanques, cada un amb el seu farcell, fins a assolir els banys amb tot de piscines de diferents mides. Per a ells allò és Hollywood, tot i que en l’entorn més pròxim hi tenen l’autèntic niu de l’espectacle.

ELS ARTISTES DEL BARRI

Al mateix carrer Poeta Cabanyes però tocant el Paral·lel neix a començaments dels anys seixanta un grup que destaca pel seu èxit. Es coneix amb el nom de Los de la Torre. Primer són tres nois i dues noies. El més gran, l’Emili, i una de les germanes, la Glòria, canten a les festes del carrer. Cada any els veïns l’adornen amb banderetes que estenen de banda a banda lligades als balcons. A mesura que avança la dècada, l’Emili, juntament amb els seus germans, Carles i Joan, i amb un amic, triomfen com a conjunt musical de moda, amb el nom de Los 4 de la Torre. Quan queden només els tres germans, passen a ser simplement Los de la Torre. Tenen formació de conservatori i dominen amb destresa el baix, el piano, el saxòfon i la bateria. És una formació d’èxit que amb el temps es farà càr­rec de la direcció musical de sales de ball com La Paloma i la Cibeles. Graven discos senzills dels quals, a la cúspide de l’èxit, n’arriben a vendre més de cent mil còpies. Amb prou feines coneixen Serrat, malgrat els pocs anys que els separen.

El 1964 els germans Vercher, Robert i Joselín, del barri, funden juntament amb José María Garcés i Ramon Colom el conjunt Los Cheyenes. Els integrants es deixen els cabells llargs d’una manera exagerada, com a actitud contestatària. El grup constitueix el germen d’una orquestra de ball molt popular, La Salseta del Poble Sec, a finals dels anys setanta. El més habitual entre els músics consisteix a alternar la pràctica de l’instrument amb alguna feina remunerada. Sisa, que ha estat company d’escola d’en Joselín, als 14 anys ja treballa en una fàbrica de bàscules del carrer Borrell. La mare no vol que segueixi els passos del pare, jugador professional i viatjant per lliure. Té cinc anys menys que Serrat, així que, de nens, no arriben a jugar junts, encara que es conserva alguna foto d’ells dos al costat d’altres amics del carrer. Reté el record de sentir-lo cantar i tocar dins de casa des de la vorera del carrer. Llavors les finestres eren altaveus.

Poc després, el futur cantautor galàctic es compra la primera guitarra. Un veí d’escala, en Ricardo, li ensenya els primers acords. D’aquí ve que, anys després, utilitzi el sobrenom de Ricardo Solfa. Als 18 anys viatja a França, exercint de tècnic d’un grup que actua pels voltants de París. Els amics del carrer, de sobte, comproven que l’artista, quan torna, ha deixat enrere la timidesa i la introversió perquè exhibeix casaques extravagants de colors i una cabellera escampada com una immensa escarola oberta. Serrat i Sisa al llarg del temps mantenen bones relacions. En trobades privades es canten mútuament els seus temes, i en públic actuen més d’una vegada. Els veïns recorden una festa popular en què munten un empostissat a Poeta Cabanyes. Llavors els dos cantautors comparteixen repertori de boleros, un gènere que tots dos adoren. Un altre dia, un cor del barri es presenta sota el balcó d’en Serrat i hi interpreta una cançó seva, però tan sols hi troben la seva mare. 

Les societats corals tenen un passat històric notable al bar­ri, des de mitjans del segle XIX. Des d’aleshores se’n comptabilitzen una vintena. Neixen com a espai de socialització fora de les tavernes, l’únic lloc de trobada fins al moment. Constitueixen la base dels futurs moviments socials i sindicals. Entre les veteranes, la Palma Moderna del carrer Blasco de Garay, la Viola Barcelonense del carrer Salvà i la Penya Choral La Sirena, amb seu al bar La Campana del carrer del Roser. També destaquen Els Moderns del Poble Sec, la Nova Lira i la societat coral La Camelia. A Poeta Cabanyes, l’Agrupació Coral La Nova Colla té la seu social al bar Fortuny. Totes les formacions exhibeixen un estendard propi amb l’escut i el nom brodat sobre la tela que sol ser de vellut. Cada una té la seva banda de tambors, cornetes i trompetes, i la majoria estan integrades tan sols per veus masculines, com és costum en l’època.

Són agrupacions que perduren en el temps, més enllà dels anys seixanta. Cada any per Pasqua surten a cantar les caramelles pel barri, i per Pentecosta acostumen a fer actuacions fins i tot fora de Catalunya i, en tornar, desfilen pels carrers. Les tonades tradicionals de Pasqua permeten als cantants repartir els clavells que duen a les cistelles adornades amb llacets i cascavells, que enfilen amb les ballestes fins als balcons per recollir monedes entre el públic. L’uniforme de les corals no canvia amb el temps: camisa blanca, faixa vermella i barretina. A més d’amenitzar les festes, aquests grups participen en els concursos dels Cors de Clavé. El pare de Serrat, que canta caramelles amb veu discreta de baríton, recorda la figura paternal de Clavé, tan proper a la classe treballadora, l’esperit del qual impregna totes aquelles societats.

Josep Anselm Clavé funda a mitjans del segle XIX un moviment de formacions corals que arriba a tenir una gran popularitat, al qual dota d’un marcat caràcter social i obrerista. Exerceix, a més, una influència notable en la música popular del seu temps. Nascut a Barcelona el 1824, una malaltia ocular de petit l’empeny a tocar el violí i la guitarra de manera autodidàctica. Recorre les tavernes cantant les seves pròpies cançons. Hereta del pare les idees republicanes i socialistes, i als dinou anys ja està afiliat a grups antimilitaristes. Funda una societat filharmònica que motiva el naixement d’orfeons a Catalunya, mentre fomenta la primera societat coral a Espanya: La Fraternidad.

El camí artístic no li impedeix d’assumir compromisos polítics. Encara que defuig exercir de governador provincial, resulta elegit diputat a les Corts constituents del 1873, les de la Primera República. Es trasllada a Madrid, però la salut li impossibilita participar a fons en el fòrum públic i mor al cap d’un any, quan ha complert els quaranta-nou, just quan el cop del general Pavía posa fi al breu període republicà. Llavors neix el Clavé mític. La veneració que encén la seva mort inspira els prohoms que aixequen el Palau de la Música Catalana el 1908 a col·locar el seu rostre escultòric davant el de Beethoven i les valquíries de Wagner en l’arc de l’escenari. Els himnes i el llegat d’aquest influent músic català són vius en l’imaginari d’aquelles corals del Poble-sec que agiten l’ànima social dels carrers on transcorre la infantesa de Serrat.

Però els temps canvien. En un local del carrer Salvà neixen Los Salvajes. Tres joves es reuneixen per començar sense saber-ho una de les carreres més intenses del rock hispànic. Gaby Alegret viu a l’altre costat del Paral·lel, al carrer del Tigre, tot i que el seu pare té un taller al barri. A través de la seva mare, coneix Delfín Fernández i Francesc Miralles. Són fundadors del conjunt el 1962 al costat d’Andy González i Sebastián Sospedra. En Delfín és el benjamí. Amb catorze anys té clar que es dedicarà a tocar la bateria. Assaja al balcó de casa seva amb unes improvisades baquetes sobre la barana. Al davant hi viu en Francesc, que toca amb Los Pumas, un grup anterior. Més endavant assagen al soterrani del bar Chipirón del Paral·lel. El local està equipat amb un ampli mirall, ideal perquè l’utilitzin també els ballarins de flamenc.

En Gaby, que es posa al capdavant de la formació, havia començat imitant les ranxeres de Miguel Aceves Mejía, mentre que el pare és un aficionat a la sarsuela, i la mare, a les cantants folklòriques. La primera música que arriba de fora és francesa —Johnny Hallyday i Eddy Mitchell—, i italiana —Peppino Di Caprio i Tony Dallara—. El grup comença versionant temes d’Adriano Celentano i Pino Donaggio. Sisa és, al seu torn, company d’escola d’en Delfín i en Francesc. A tots ells els atreuen els primers grups de rock britànics fins que la figura d’Elvis Presley els hipnotitza definitivament i s’erigeix com a referent indiscutible.

Serrat i Los Salvajes es coneixen per la proximitat circums­tancial, però no comparteixen gaires afinitats. En Gaby i ell coincideixen algun dia. Asseguts a la vorera, xerren de forma ocasional. Fins i tot prenen alguna cosa en un dels bars de les cantonades de Poeta Cabanyes i enfilen algun tros de cançó que els ve al cap. Però res més. Anys després es retrobaran en diferents

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X