Pregària a Prosèrpina

Albert Sánchez Piñol

Fragmento

g-1

1

Jo, Marc Tul·li Ciceró, fill de Marc Tul·li Ciceró, que he viscut l’hecatombe de Roma i la fi de la civilització humana. Jo, de qui les aventures van fer un Ulisses dels inframons. Jo, estimada Prosèrpina, puc afirmar que la causa i origen de tots els mals és aquesta: que els homes estem disposats a canviar l’univers abans que afrontar el deure, molt més humil i necessari, de canviar-nos a nosaltres mateixos.

Però això només és una declaració pomposa. Que com va començar la Fi del Món? Crec, Prosèrpina, que va ser amb la derrota de Catilina, a la batalla campal de Pistoia.

Una piràmide d’espases. Allò era tot el que quedava del famós Catilina i la seva revolta contra la República. Els últims catilinaris, rendits a les legions, desfilaven entre dues rengleres de soldats i llançaven les armes a una pila. A aquell petit túmul d’espases, llances i escuts. A allò havia quedat reduït Catilina i les seves boges ambicions: a una suma d’homes derrotats i piràmides de ferro.

L’espectacle d’aquella trista desfilada no em plaïa gens, així que vaig tornar al campament de l’exèrcit. Allà l’ambient era molt diferent. Sobretot a la magna tenda del pretor: molt abans d’arribar-hi, ja es podien sentir crits, riallades i soroll de trencadissa de vaixella.

A dins de la gran tenda hi havia el meu amic Gneus, i amb ell un grapat de joves nobles, exaltats i borratxos. Tots teníem més de catorze anys i menys de vint. Suposo, Prosèrpina, que pot semblar estrany que la tenda del comandant en cap d’un exèrcit romà fos plena de mocosos cridaners i beguts com faunes. Però té una explicació molt senzilla. A Roma era tradició que els fills de la noblesa integressin el seguici dels generals en campanya. Així aprenien l’ofici de les armes, es preparaven per exercir les magistratures i, encara més important, es fomentaven els llaços solidaris entre els membres de la casta superior romana. Per exemple: la meva amistat amb Gneus Iunni, més conegut com «Rinxolets». Gneus Rinxolets era ros i frívol, molt ros i molt frívol, i amb uns rínxols d’allò més radiants. (Vet aquí el sobrenom).

Et deia, Prosèrpina, que als fills de l’aristocràcia romana tot els era permès. M’acuso: érem joves, molt joves i molt arrogants, privilegiats, consentits i pretensiosos fins a l’insult. I que el nostre comandant fos una soca inútil no ajudava, precisament, a contenir-nos. Perquè per a la campanya contra Catilina, el Senat havia escollit un dels seus, un tal Gai Híbrida. Això, que formés part del cercle senatorial, importava molt més que el fet que fos un vell xaruc, militarment inepte i un alcohòlic sense remei. Et ben asseguro, Prosèrpina, que el mèrit de la victòria va ser dels legionaris i centurions, en absolut del vell Híbrida: abans de la batalla estava tan begut que quan els combats van començar no van poder despertar-lo ni submergint-li el cap en aigua gelada. I així seguia ara: roncant amb la boca oberta, entre singlots pudents i efluvis de vi.

Rinxolets, molt de la broma, havia assegut Híbrida al bell mig de la tenda mentre els altres nois feien retronar càntics, brindaven i victorejaven al seu voltant. Híbrida tenia el pit indignament brut de vòmits. Els seus servus domèstics no l’havien pogut netejar per un bon motiu: estaven morts. A algú li havia semblat molt divertit provar la resistència del casc de Catilina. Com? Posant-lo al cap dels servus i colpejant-los amb aquella maça que els sacerdots fan servir per sacrificar bous. Quan el nostre general es despertés, toparia amb un bonic espectacle: tots els seus servus morts als seus peus. Ah!, i el cap decapitat de Catilina, que Rinxolets havia dipositat a la falda d’Híbrida.

Gneus i els seus rínxols en bucle em van donar la benvinguda:

—Guaita qui entra: Marc Tul·li Ciceró en persona! Crèiem que t’havien matat. Ni per a això ha servit, el pocapena de Catilina... En fi, t’haurem de continuar suportant a les classes de retòrica.

Va venir i em va abraçar el coll, entusiasta:

—Ja hem participat en la nostra primera batalla! Això ens obrirà les portes de les magistratures.

Pudia a vi fort, estava tan feliç com borratxo.

—Participar? —vaig replicar, burleta—. Però si érem tan lluny de primera línia que només vèiem els crits!

Ens va interrompre un missatger.

—Ets Marc Tul·li Ciceró? —va preguntar venint cap a mi. Havia sentit Rinxolets cridant el meu nom—. T’he estat buscant per tot el campament. Et duc un missatge.

I me’l va lliurar. Era del meu pare, que em manava tornar a Roma immediatament.

I aquí, Prosèrpina, t’he d’aclarir que el meu pare, el digne i probe Marc Tul·li Ciceró, de qui hereto el nom, va ser el romà més eminent del segle.

—El teu pare? —va admirar-se Rinxolets—. Quan el vegis felicita’l de part meva. Aquesta victòria és seva. Almenys, molt més que d’Híbrida —va afegir amb una rialla—, això segur. Saps què? Ja es parla de concedir al vell Ciceró el títol de «pare de la pàtria» o alguna cosa així.

Quan pugui, Prosèrpina, et faré un breu resum de la intervenció del meu pare en la derrota de l’afamat i alhora infame Catilina. Ara només et diré que jo havia d’obeir el missatge, i ben de pressa: a Roma, un pare tenia dret sobre la vida i la mort dels fills. Tot i que ja era una norma en desús, per arcaica, el meu pare era d’allò més conservador. Quan va veure que em disposava a marxar sense companyia, Rinxolets em va preguntar pels meus servus. Li vaig explicar que havia sortit de Roma amb un sol servus i que havia desaparegut durant la batalla, mort, fugat o ves a saber.

—Oh, Déus! —es va escandalitzar Gneus Rinxolets—. Com se t’acut sortir de casa amb només un esclau per companyia?

Just en aquell instant, els nois, per diversió, estaven a punt de matar l’últim servus d’Híbrida, a qui ja havien encasquetat el casc robat al cadàver de Catilina. Un d’aquells galifardeus va alçar la maça de sacrifici per estavellar-l’hi al cap. El servus va tancar els ulls, tremolant de por, i, just abans de l’impacte, Rinxolets el va estirar cap a ell i la maça només va trobar el buit. «Oooh!», van exclamar tots entre decebuts i morts de riure.

Rinxolets va dirigir-se al servus que acabava de salvar d’una mort segura:

—Tècnicament ets mort —va anunciar-li—. En conseqüència, ja no pertanys a Híbrida. I al mateix temps, segons la llei, ets meu, perquè t’he salvat. I, com que ets meu, puc fer amb tu el que em doni la gana, com per exemple regalar-te a qui vulgui. —Va empènyer el servus cap a mi—: És teu.

—Seràs un gran advocat —vaig dir a Rinxolets.

Ara l’esclau em pertanyia. Era tan propietat meva com les meves sandàlies.

—No pots viatjar sol —va replicar Rinxolets—. Els camins fins a Roma són insegurs. I a més: què diria la gent? Un patrici sense escorta ni servei! Híbrida no el trobarà a faltar. A més, quan es desperti tindrà coses més importants a fer, com ara escriure a Roma que Júpiter li ha dipositat el cap de Catilina a la falda.

Vaig dedicar una ullada ràpida al regal de Rinxolets. Era un servus com qualsevol altre, rapat al zero com tots els esclaus. Duia una pobra túnica violeta amb una fran

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos