Pròleg

Hi ha una antiga discussió sobre la naturalesa humana que queda representada especialment per les posicions polaritzades de dos filòsofs: Thomas Hobbes i Jean-Jacques Rousseau (segles XVII i XVIII, respectivament). Per al primer, l’home era intrínsecament dolent i violent i necessitava l’Estat per dominar els seus instints; en canvi, per al segon, els éssers humans es mostraven bondadosos i pacífics de manera natural i era la societat la que els corrompia.

La nostra societat s’ha desenvolupat sota una forta influència de creences religioses que ens adjudiquen un pecat original des del naixement, el qual necessita ser redimit, i que ens ha ensenyat, a més, a desconfiar de la nostra mateixa naturalesa essencial. Per bé que de forma conscient pot semblar que aquestes creences estan superades, en l’inconscient col·lectiu es troben plenament vigents i ens condicionen en la manera com ens percebem i en la nostra capacitat de confiar en nosal­tres mateixos i guiar-nos a través de la nostra manera de sentir, més que no pas en els estàndards de comportament acceptables socialment. Hobbes ha guanyat el pols.

Des d’aquest punt de vista, les nenes i els nens són vistos com éssers amb instints que cal reprimir, modelar i ensinistrar per tal de «socialitzar-los». No és estrany que, pel que fa a la criança, s’hagi desenvolupat el paradigma de criança tradicional adultocèntrica (citant l’autora), basat en el control del comportament dels infants a través de la por, el crit, l’amenaça, la culpa, el suborn, el xantatge i fins i tot justificant l’agressió física.

Des del primer minut de lectura d’aquest text, la Míriam ens deixa molt clara la seva confiança en la naturalesa essencialment bondadosa de l’ésser humà, i defensa especialment aquesta qualitat en les nenes i els nens, éssers humans complets però immadurs que mereixen tot el respecte i tota l’atenció. No es tracta de deixar-los «en llibertat» perquè sense la influència corruptiva dels adults siguin capaços de desenvolupar els seus dons, com diria Rousseau, sinó tot el contrari: d’acompanyar-los molt de prop amb respecte, empatia i assertivitat per tal que puguin desenvolupar tot el seu potencial.

Convé entrar en el seu món, comprendre’l i establir des d’allà un espai de seguretat en el qual puguin gestionar, transitar i superar totes les dificultats que se’ls presenten en el desenvolupament. Ah, i el més important és que la Míriam ens proposa aquest acompanyament des del desenvolupament de la mateixa consciència, presència i autenticitat.

No es tracta d’aplicar mètodes ben estructurats, ja documentats i avalats per estudis de prestigi. El repte és molt més profund: establir un compromís amb la introspecció i l’autoconeixement; entrar en la propiocepció tot detectant els nostres clixés, els patrons de creences inconscients; ordenar el nostre món intern, prendre consciència, alliberar i guarir els bloquejos emocionals que arrosseguem des de la infantesa per poder acompanyar «els nostres petits» sense responsabilitzar-los dels nostres prejudicis i limitacions.

Cal realment una atenció plena, profunda i elevada per no deixar-nos endur per «aquesta creença injusta, falsa, simplista, adultocentrista, irrespectuosa i mancada de base segons la qual els petits són cruels i et prenen el número a la mínima ocasió», especialment quan ens enfrontem a la difícil tasca (tema central d’aquest llibre) d’acompanyar els nostres fills durant la intensa etapa de les enrabiades.

A partir d’un gran coneixement de la psicologia infantil i amb un llenguatge planer però profund, la Míriam ens ajuda a entendre el món intern dels infants i la seva percepció de la realitat. Ens ajuda a entendre l’abisme que moltes vegades existeix entre la comprensió d’allò que s’esdevé en la realitat quotidiana percebuda per un adult i la percebuda per un infant, i ho fa amb l’ajut d’exemples; fins i tot ens revela les seves experiències i vivències de manera senzilla i sincera. Ens proposa estratègies d’actuació, però sobretot ens acompanya a superar la por de la introspecció, així com enfocar la nostra atenció a percebre i comprendre amb claredat la nostra forma d’actuar i les «nostres raons» des del respecte i l’autoestima pròpies, cosa que ens permet actuar menys per reacció i més des de la consciència i l’empatia.

Per assegurar que la comprensió del text no és únicament intel·lectual, de tant en tant ens proposa aturar la lectura i entrar en els «Explora...» per prendre consciència del que sent el nostre cos, per incorporar a partir del sentiment allò que la lectura està bellugant en el nostre interior.

En aquest llibre hi ha una constant: la confiança en la nostra capacitat d’evolucionar i de transformar-nos, la possibilitat sempre present de reparar els vincles afectius amb els nostres fills i, sobretot, de millorar de manera eficient i plena el trànsit per aquesta etapa.

En vista de la gran confiança que transmet, podries pensar que la Míriam ha viscut una infància en un entorn familiar ideal i sense dificultats. Deixa que t’expliqui algunes coses...

Vaig conèixer la Míriam quan tot just havia fet cinc anys. Em vaig enamorar profundament de la seva mare i de seguida la realitat em va ensenyar que, al costat d’aquella dona que estimava, hi venia «enganxada» una nena. Ara, quan ho recordo, em sorprèn que no oposés cap resistència a aquella situació, i en molt poc temps em vaig veure convivint amb aquell duet i formant un nucli familiar com si sempre hagués viscut així.

Jo vivia aquesta situació de manera natural i amb ganes, però, la veritat sigui dita, amb poca consciència i sense gaire reflexió. No em vaig plantejar «fer de pare», perquè la Míriam ja en tenia un, en actiu. Però és clar, amb la convivència, amb naturalitat es va establir també una relació en la qual jo exercia normalment la funció paterna.

Els pares de la Míriam s’acabaven de separar i les relacions entre els adults, adaptant-nos a la nova situació, eren bones, de respecte, comprensió i estima. Sempre he tingut una bona relació amb el pare de la Míriam. Aquest trànsit era viscut pels adults de manera prou bona, però la complaença no ens va deixar veure, moltes vegades, el patiment, la inseguretat i el dolor que la Míriam vivia en aquella nova realitat. La llar coneguda i segura es desintegra i cal adaptar-se a una situació nova amb altres membres adults que cal conèixer i amb els quals cal conviure obligatòriament, etc.

La Míriam va créixer en aquest nou entorn familiar. Durant aquest temps, vaig anar entrant en un llarg procés d’introspecció, teràpia i desenvolupament personal, i mentre la Míriam creixia, també ho feia la meva capacitat de presència, consciència i empatia. El vincle amb la Míriam va anar augmentant i millorant dia a dia. Els nostres fills són molt generosos i poc o gens rancorosos, perdonen fàcilment les carències dels adults, i s’acosten i confien de bon grat en l’acompanyament de l’adult de referència quan aquest evoluciona i recupera «el nord».

La proposta de la Míriam de focalitzar l’acompanyament dels fills en el seu procés de creixement, i en especial en el trànsit i gestió de les enrabiades, té valors afegits. Posar l’èmfasi en la introspecció i el desenvolupament personal no és solament una manera molt eficient i positiva d’ajudar els fills, sinó també una oportunitat per millorar i ressituar-se en la vida de manera més fluida i plena per a les mares, els pares i els adults de referència.

Al mateix temps, és una oportunitat per millorar i reforçar els vincles amb els adults que ens envolten. És emocionant contemplar com, de mica en mica, la família es va reestructurant. Filles i fills, pares, mares, germans, avis (en el nostre cas, fins i tot besavis), cada generació des del seu moment i la seva mirada, aporten el seu saber i capacitat, que reverteixen en el conjunt d’una família extensa que pot expressar tot el seu potencial amb relacions fluides i plaents.

Doncs bé, no t’entretindré més; t’animo a llegir, seguir i deixar-te endur pel viatge interior que proposa aquest llibre. Estic convençut que arribaràs al final del llibre no només amb un enteniment que faciliti l’art d’acompanyar els teus fills en l’aprenentatge de gestionar les seves emocions, sinó també amb la sensació de transformació i creixement com a persona més lliure i més plena que aquesta obra haurà produït en tu. Que sigui així!

JOSEP M. GARCÍA SOLÀ

Psicòleg i terapeuta psicocorporal

Introducció

Fa molt de temps que vaig perdre el compte de les enrabiades que m’ha tocat suportar, i t’ho dic d’entrada perquè no pensis que jo no n’he hagut de patir. Ben al contrari. Si soc aquí parlant d’enrabiades i de com afrontar-les és perquè, precisament, n’he viscut un munt. Dit d’una altra manera, que en un concurs de mares i pares que més enrabiades han viscut, em sembla que fins i tot tindria possibilitats de guanyar!

Sí, ja sé que tu també creus que en tindries, i segurament és cert. Vaja, que aquí no se’n deslliura ningú i totes tenim opcions al podi. O gairebé. Però, perquè no et deprimeixis, et diré que això té moltes coses bones, tot i que ara mateix no t’ho pensis ni et serveixi de consol. Més endavant, en aquest llibre, trobaràs el perquè.

En qualsevol cas, vull deixar molt clar, abans de començar, que no posseeixo una vareta màgica que farà desaparèixer les enrabiades de casa teva d’un cop de ploma. En cas de tenir-la, jo no hauria viscut les que he viscut i, segurament, ara no estaria escrivint aquest llibre. A més, deixa’m dir-te que si algú et promet que, si segueixes les seves passes, te’n podràs deslliurar, desconfia-hi. No solament perquè no sembla possible, sinó perquè penso que no és bo.

El que vull dir és que, amb aquest llibre, jo no pretenc que elimineu les enrabiades dels teus fills de la vostra vida, sinó que aconseguiu fer-les més suportables i entenedores, i que en tragueu el màxim profit possible per aprendre i créixer plegats. I ja que hi som, que pugueu mirar-vos-les amb humor i amb molt d’amor i consciència.

Això és, de fet, el que realment m’ha servit més: entendre tot allò que amaga una enrabiada, entrar-hi, entrar en la meva pròpia (quan ells s’enrabien, sovint nosaltres també ho fem) i explorar-ne tots els racons. Només submergint-m’hi de ple vaig aconseguir començar a afrontar-les, a perdre’ls la por, a estimar-les. I, d’aquesta manera, també vaig aprendre a estimar les meves filles profundament quan es trobaven en plena enrabiada.

Ja ho sé: no és gens fàcil, i et juro que a mi tampoc m’ha resultat fàcil. De vegades he plorat en sentir que les enrabiades de la gran em passaven, literalment, pel damunt. Suposo que havia de tocar fons per entrar, veritablement, en el món «apassionant» de les enrabiades. I no pensis que estic fent broma: es tracta d’un món apassionant, i en aquest llibre te n’explicaré la raó.

Aquest és el meu objectiu: que quan acabis el llibre visquis i vegis les enrabiades del teu fill o filla com una oportunitat de creixement i de transformació, i no com un conflicte més que us distancia en la vostra vida. Que quan acabis el llibre hagis canviat la mirada; tinguis una visió de tu mateixa o de tu mateix i dels teus fills i filles més conscient, més global, més profunda.

Una cosa que ens passa sovint és que comprenem a la perfecció la teoria, però, en canvi, ens costa molt dur-la a la pràctica. Per tal que aquest no sigui el cas d’aquest llibre, i per què la seva lectura t’ajudi a integrar allò que s’hi exposa i puguis fer efectiu un canvi veritable en tu i en la manera d’acompanyar els teus fills en les seves enrabiades, hi trobaràs una part pràctica. Et proposaré que aturis la lectura de tant en tant per entrar en el teu cos i perquè tot allò que hagis llegit pugui ser viscut posteriorment dins del teu cos i transformat des d’una comprensió i des d’una presa de consciència profunda de la nostra pròpia història. Per això, et proposo que tinguis a mà una llibreta, per si volguessis fer aquest camí en companyia de l’escriptura. De vegades, posar negre sobre blanc les nostres sensacions ens ajuda a ordenar les idees i a prendre encara més consciència de com estem. Així doncs, si ho desitges, pots agafar algunes notes després de fer els exercicis que et proposo en els apartats «Explora...». També et vull avisar que, per escriure aquest llibre, he fet servir tant el masculí genèric com expressions neutres per referir-me a persones de sexes o gèneres diferents. En cap cas vull que ningú se senti discriminat per raons de sexe.

No vull que aquest llibre sigui un de tants que acaba omplint-se de pols a la prestatgeria. Ni que sigui un d’aquells que anomenem quan diem «jo he llegit molt i em sé de memòria la teoria, però a l’hora de passar a la pràctica, no em surt». Al contrari, escric aquestes pàgines amb la intenció que aquest llibre sigui diferent per a tu i et serveixi per dur a terme una veritable transformació al teu interior: perquè t’ajudi a canviar la mirada, però no solament en el camp teòric, sinó perquè dintre teu (al teu cos, al teu cervell i a la teva ànima) es produeixi el clic necessari que t’ajudi a trobar l’harmonia entre allò que creus que has de fer i allò que fas.

Jo hi posaré totes les meves forces perquè sigui així, i espero aconseguir-ho.

En qualsevol cas, em ve molt de gust fer aquest viatge amb tu. M’hi acompanyes?

1

QUAN TOT ERA FÀCIL

Després d’un part més que difícil, costós i complicat que em va deixar gairebé en KO tècnic, la vida em va regalar una lactància feliç i una adaptació fàcil. Tenint en compte el que havia viscut en el part, tot em resultava més o menys senzill. Allò que la meva filla Laia volia i necessitava era justament el mateix que a mi em sortia donar-li: contacte, llet, braços, mirada, acompanyament, empatia, temps, paciència...

Va ser una època plàcida. Em van sorprendre moltes coses de la maternitat, i algunes no precisament de manera positiva, com el fet de sentir-me invisible al món. Però he de reconèixer que els dos primers anys de la seva vida, que jo vaig passar al complet en excedència laboral, em van resultar certament feliços i plaents.

Tenim un nadó que (gairebé) només té ulls per a la mama i a més és preciós, que somriu de manera natural, els empipaments del qual li passen en un instant i que és massa petit per dur-nos la contrària. Sé que alguns deveu pensar que el vostre nadó, a partir dels dotze mesos, ja no era tan «fàcil», però, en realitat, encara és una edat durant la qual els infants fan allò que els pares diuen que facin. Potser protestaran un moment, és cert, però no costa gaire distreure’ls, canviar-los el xip i fer que oblidin en un instant allò que hagi passat.

Un nadó ens connecta amb la vulnerabilitat, amb la fragilitat, i el que ens demana el cos és acompanyar-lo, ajudar-lo, tractar-lo bé. La nostra necessitat d’atendre’l i la seva de ser atès es troben i ens aplanen el camí, que tot i ser nou i de vegades costós, és també molt instintiu.

És en aquests moments, i també quan no tenim fills, que gosem jutjar escenes com la següent: vas pel carrer, o ets al súper o en un restaurant, i veus una família amb una filla que sembla posseïda per la nena de L’exorcista. Normalment, quan veiem un nen o una nena desbocats (tant hi fa, perquè afecta els dos sexes per igual) i uns pares desbordats, de seguida pensem allò de «si algun dia tinc fills, això no em passarà pas», o «la meva filla preciosa no farà això perquè estem vinculades i ens adorem».

L’última cosa que voldríem en aquell moment és veure’ns en la situació d’aquests pares desbordats. No, no mola gens, i estem convençuts que això, a nosaltres, no ens passarà mai. I en cas que ens passés, alguna cosa ens diu que sabríem perfectament com actuar i com sortir amb èxit de la situació.

Santa innocència! Santa ingenuïtat! Voldria saber quants pares hem pensat en algun moment, en veure l’enrabiada d’una criatura, allò de «això no em passarà a mi». Però en tres, dos, u ens hem trobat en situacions com aquesta o encara pitjors i hem pensat: «Déu meu, soc com aquells pares als quals vaig gosar jutjar!». Estic segura que entre tots ompliríem un munt de camps de futbol. La maternitat i la paternitat són un bany d’humilitat que ho posa tot a lloc i que ofereix una perspectiva molt bona per seguir educant i per intentar deixar de jutjar.

La crua realitat és que, ni quan no tenim fills ni quan gronxem un nadó somrient entre els braços, tenim la més petita idea del que sentirem quan aquest es posi a plorar, com un posseït, udolant, enmig d’un supermercat. No tenim ni idea de què sentirem nosaltres, de com actuarem en aquesta situació. De què se’ns despertarà per dintre.

Les coses que imaginem o que pensem són des de la perspectiva de la persona que som en aquell moment precís i que no tindrà res a veure, molt probablement, amb la persona en la qual ens haurem convertit després de tenir els fills. Tot allò que pensem serà fruit de la nostra fantasia i de les nostres expectatives. És així. Tan senzill i alhora tan profund.

Però si suposem que allò que pensem en un moment donat amb relació al futur es complirà, és perquè no creiem fermament en allò que pensem, no ens adonem que allò que pensem és producte de qui estem segurs que som en cada moment; i això va canviant de minut a minut. D’aquesta manera, el que planegis ara amb relació a com actuaràs amb els teus fills i filles quan tinguin quinze anys és probable que no s’arribi a complir mai, perquè no saps com seràs en aquell moment ni saps com seran ells.

Ah! I ningú et prepara per a això! Per a aquest bany d’humilitat, per navegar amb un rumb desconegut... Ningú. I encara que algú ens hi volgués preparar, tampoc no ho aconseguiria. Són la classe de coses que cal viure si vols saber què faries tu.

Algunes persones diuen allò de «és que això no t’ho explica ningú», i jo penso que la qüestió no és que no t’ho expliquin (perquè moltes persones sí que ho fan, i internet va plena d’informació), sinó que no estem preparats per escoltar aquestes coses ni tampoc és el nostre moment. Per molt que ens ho expliquessin, tampoc no ho podríem comprendre en profunditat.

I aleshores, un dia, de cop i volta i sense avisar, allò que et semblava tan fàcil i plàcid (criar el teu nadó) es converteix en una dura tasca que no saps com afrontar.

Aleshores, et preguntes: «Però, es pot saber qui m’ha canviat la filla? Ella no era així!».

ON ÉS LA MEVA FILLA?

Recordo el que vaig sentir quan va començar l’etapa d’enrabiades fortes. Us mentiria si us digués que sé exactament quin dia va ser, però sí que recordo la sensació que vaig tenir al començament. Estava absolutament descol·locada, no la reconeixia. Hi havia estones que era la de sempre i hi havia estones que semblava que m’haguessin canviat la nena. Era aquella sensació de «On és? Trobo a faltar com era abans... I ara, què?». Hi havia una mica de por amagada.

Tenia la sensació d’estar navegant per aigües turbulentes sense saber gaire bé quin rumb havíem de prendre. Em sentia totalment insegura. Durant molt de temps m’havia sentit justament de la manera contrària: segura i convençuda de tot el que feia. Sentia que sabia el que necessitava ella i vivia amb la sensació de «situació controlada». Allò em donava tranquil·litat, calma i un cert sabor de felicitat i victòria. Sentia que era fàcil i que jo ho feia «bé».

Però quan va començar l’etapa de les enrabiades, recordo que, quan el seu pare arribava a casa, li deia: «Avui hem tingut dues nenes a casa, i una d’elles em fa molta por!». Les primeres vegades, quan li explicava com s’havia posat, a ell li costava de creure. Veia com corria a rebre’l, amb aquell somriure, a mostrar-li totes les coses noves que havia fet i après, i a ell li era difícil de pensar que aquella nena era la mateixa que tot just feia una estona s’havia enrabiat tant. El que jo li explicava no encaixava en absolut amb allò que ell veia ni amb la imatge que tenia d’ella.

En certa manera era irritant viure-ho i haver-ho de ges­tionar, la major part de les vegades, tota sola (més endavant aprofundiré en això). Amb prou feines sabies per què s’estava enrabiant i, de sobte, sense temps per preparar-te o per gestionar res, es posava a udolar com si el demà no existís. Amb un udol agut que em rebentava els timpans i em destrossava els nervis. En efecte, els nervis.

Suposo que ja t’has adonat que cada criatura (i no tant criatura) té una capacitat innata per fer allò que irrita més els seus pares. Què hi farem, tenen aquesta «habilitat»! No ho fan per fer la guitza, ni tan sols ho fan d’una manera conscient, però cada fill o cada filla sap quina nota ha de tocar perquè la part racional i adulta dels seus pares esclati i surti volant. En realitat penso que ens fan un favor, perquè això fa que ens posem les piles i entrem de ple en la necessitat de transcendir aquesta irritabilitat. Però fins que no te n’adones, creus que la teva filla, i en concret les seves enrabiades i la forma d’expressar-les, acabaran amb tu. Per això vaig triar aquest subtítol per al llibre: «...amb consciència, amor i humor».

És a dir, que jo creia que algú m’havia canviat la filla, o que tenia algun problema, o que passava alguna cosa, perquè allò no podia ser normal. Jo era de les que deia, ingènuament: «Això no ho havia fet mai», com si això fos garantia d’alguna cosa. Ara, amb els anys, me’n ric de mi mateixa i d’aquesta frase, perquè és clar que no ho havia fet mai, perquè encara era massa petita per tenir consciència del que volia i del que no. No ho havia fet mai perquè abans no havia entrat en la fase d’enrabiades i perquè, simplement, encara no era prou madura per fer-ho. Me’n ric de mi mateixa perquè jo, que havia llegit tantes coses sobre criança, pensava que ja ho tenia tot sabut. Que cada etapa em resultaria fàcil i que no m’irritaria amb la meva filla perquè sabia que era petita. Un altre bany d’humilitat, som-hi!

Mares i pares, de vegades tinc la sensació que sempre fem tard a les diferents etapes de les nostres criatures. Ens adonem que estan en fase d’enrabiades quan ja fa dies o setmanes, o fins i tot mesos, que no paren amb el seu criteri, les seves idees o les seves negatives. Ens adonem que són preadolescents quan ja fa molt de temps que van començar a mostrar canvis, mentre nosaltres encara pensàvem que eren els d’abans. Bé, suposo que és llei de vida, però tant de bo poguéssim tenir consciència plena dels canvis que es van esdevenint a mesura que això passa, i no quan ja fa setmanes que dura la crisi perquè estàvem despistats.

Suposo que tot plegat té a veure amb el nostre vincle amb la permanència. Ens pensem que tot queda igual, que la vida no canvia, que la mort no arriba, i no ens adonem que cada instant és ple de vida i mort, que els moments arriben, duren el que duren i s’esvaneixen. Ens pensem que la vida és una línia recta, sense revolts, replecs, girs inesperats o marxes enrere. I també veiem els nostres fills i filles, d’alguna manera, com a éssers permanents. Quantes vegades has sentit uns adults que parlen dels seus fills de vint, trenta o quaranta-cinc anys com si encara fossin infants de sis anys?

És per això que vaig provar de no tancar-me en aquestes idees de permanència i de prendre consciència, de veritat, que la meva filla estava canviant, i molt. Tenir amics amb criatures de la mateixa edat té moltes coses bones i una d’elles és que et comuniquin que a ells els passa exactament el mateix.

Aleshores t’adones que no solament és normal allò que fa la teva filla, sinó que, a més, és el més habitual del món. Si els amics que teniu us diuen el contrari i mai els passa res d’allò que us passa a vosaltres, feu-vos un favor i creeu noves amistats. És cert que, de vegades, hi ha persones que, en comptes de tenir empatia, t’enfonsen encara més en la misèria perquè tenen nens i nenes que dormen d’una tirada, no ploren mai i mengen de tot. Per aquesta raó vaig fer el vídeo «El meu fill dorm d’una tirada», per desmitificar una mica el mite del nen bo, el que dorm sense despertar-se, s’acaba tot el menjar i es comporta com si ja tingués trenta anys.

Finalment, després d’unes quantes enrabiades, d’haver parlat amb alguns amics que no menteixen i d’haver consultat en llibres i a internet (sé que no s’ha de fer en moments de desesperació, però tots caiem en les cerques de sant Google), et cau la bena dels ulls: ningú t’ha canviat la filla. La teva filla és així. La teva filla és així, també.

El cor se’t capgira perquè t’adones que, com passa en aquestes ocasions, la teva filla no t’agrada. Et fa mal el cor perquè fins aleshores no t’havia passat mai: t’agradava tot d’ella, tot. I en ser conscient que no t’agrada com és quan està empipada, i amb el dolor que això comporta, arriba un altre sentiment tant o més desagradable: la culpa.

Perquè tu no vols, no vols sentir allò que sents quan qui tens al davant sembla la nena de L’exorcista. No vols sentir que no t’agrada. No vols sentir aquest rebuig que no saps d’on procedeix i que mai vas pensar que sentiries.

Però no és només això, hi ha més coses. Sí, perquè a més de no agradar-te com es comporta o el que fa quan agafa una enrabiada forta, hi ha una cosa que ho empitjora tot encara més, i és la manera com et comportes tu.

És en aquest moment que t’adones que no t’agrada la teva filla però, sobretot, que no t’agrades tu en aquella situació. No t’agrada allò que sents ni com t’expresses ni allò que fas. I el rebuig és doble: cap a ella i cap a tu. Perquè de sobte descobreixes... la violència que hi ha dins teu.

LA VIOLÈNCIA QUE HI HA DINS MEU

La seva plorera t’inquieta una mica al començament, però a mesura que va augmentant i es va perllongant i, especialment, quan no tens temps per gestionar-la, quan tens estrès o no trobes cap eina ni cap recurs per apaivagar-la, arriba AIXÒ.

«Això» és una sensació desagradable que s’instal·la en el teu diafragma i que fa que se’t tensin la mandíbula, les cervicals i el cos sencer. «Això» és una cosa que ni tan sols recordaves que tinguessis. És més, tu pensaves que eres la persona menys violenta del món, però ara ho veus clar: veus l’agressivitat que hi ha dins teu. Aquesta ira que et consumeix per dintre i que crema. Aquest volcà que entra en erupció i mostra un «tu» que no reconeixes.

I t’espantes.

Això pot aparèixer en qualsevol moment, de vegades amb el nadó a coll i amb aquell plor fiblant i desesperant que es perllonga i que no s’acaba mai. En aquestes ocasions, juntament amb la sensació desagradable de veure que t’empipes amb un nadó que tot just acaba de néixer, arriba també la idea de «m’he equivocat, això no ho sabré gestionar».

Però potser aquestes sensacions apareixeran més tard, quan el teu fill ja sigui més gran i comenci a expressar amb gestos i plors que no pensa estar d’acord amb tot allò que diguis, ni de bon tros.

Jo també la vaig viure. Vaig viure intensament la sensació d’«ara m’està irritant de tal manera que li donaria una cleca» o «no sé quina altra cosa fer perquè calli d’una vegada, li llançaria al damunt l’aigua d’aquesta ampolla». Jo, tenint aquestes idees. Jo, que estava tan convençuda de la necessitat d’una criança amb respecte, amb afecte i amb consciència, que havia llegit un munt de llibres sobre maternitat. Jo, que sempre havia estat en contra de bufetejar els infants o d’ignorar-los, renyar-los o castigar-los. Ara, en canvi, en la meva ment, semblava una bruixa dels contes.

I em vaig espantar. No em vaig agradar en absolut i això em va fer tocar fons. «Per què sento això, si veritablement soc conscient de les necessitats dels infants, del seu dret a ser respectats sempre?» Et juro que el bany d’humilitat que això suposa és absolut i et deixa en evidència, totalment despullada. I necessites temps i molta compassió envers tu mateixa per no enfonsar-te, odiar-te i fustigar-te.

Vaig acceptar que em mancaven recursos, que em quedava un llarg camí per recórrer i em vaig dir: «He d’aprendre més sobre això que ens passa, he de llegir, m’he de formar, he d’explorar aquesta etapa perquè no vull tornar a viure això que ens acaba de passar».

En realitat, el que no volia no era deixar de viure aquesta situació, sinó viure-la d’aquesta manera en concret.

No li vaig pegar ni tampoc he pegat mai a la meva filla petita, que també va passar, en el seu moment, per un apogeu d’enrabiades. No ho vaig fer perquè no ho vaig voler, perquè m’hi vaig negar, perquè la meva voluntat en aquells moments va ser més forta i perquè, afortunadament, vaig ser capaç de posar-hi uns segons de distància i veure-hi una mica més enllà.

Però la por va ser atroç. A causa de l’experiència pròpia, absolutament desagradable, però també per pensar el que passen els fills dels pares que no es poden contenir i que deixen aflorar aquesta violència que surt inesperadament i esclata.

Com acostumo a fer quan una cosa em preocupa, la nit després d’haver experimentat aquestes sensacions, i principalment la por que em van provocar, vaig escriure això:

La violència que hi ha dins meu (8.11.2011)

Quan parlem de criança, quan parlem dels fills, dels infants... sovint parlem de la «seva» violència, de la «seva» agressivitat. Diem que peguen, que mosseguen, que contesten, que s’empenyen o s’estiren els cabells els uns als altres.

Algun dia parlaré d’aquesta violència, de la «seva», però en qualsevol cas, la que a mi em sorprèn i em deixa fora de joc és la violència que hi ha dins meu. La que noto en determinades ocasions en el meu interior, en algun indret molt profund, gairebé tancada amb pany i forrellat, esperant per manifestar-se.

Tinc la sensació que tots tenim la nostra part violenta o agressiva, tant és, i allò que ens diferencia és la manera com s’expressa i el fet de si ho fa o no ho fa. Hi ha persones que no tenen gens d’autocontrol i són violentes amb les mans, amb les paraules o amb els actes. Exercir aquesta violència amb els fills és molt fàcil, perquè ells són més vulnerables, perquè estan en inferioritat de condicions.

Jo no em considero una persona violenta, en absolut. No suporto la violència en cap de les seves formes i m’incomoda i m’indigna veure com es manifesta per televisió, al carrer o allà on sigui.

Fins ara, que soc mare i tinc una filla de poc més de dos anys, no m’havia adonat que jo no estava exempta d’aquesta violència interna, que s’amaga en algun racó amb unes ganes boges de sortir i expressar-se. Estava convençuda que jo, d’agressivitat, no en tenia per enlloc, i l’únic que passava era que ningú m’havia dut mai al límit de la meva paciència. En cas que us ho estigueu preguntant, no, no he pegat mai a la meva filla i espero no fer-ho. És més, tinc la intenció conscient i el propòsit ferm de no fer-ho mai. Ni a ella ni a ningú.

I no és fàcil, perquè hi ha dies en què, de sobte, veus la violència que habita dintre teu i has de fer esforços per controlar-la i tornar-te a centrar, i asserenar-te, i recuperar la paciència perduda i entendre que tu ets l’adulta i que ella és la nena.

Que aquests són els papers que ens pertoquen i que, per tant, ets tu qui ha de fer el sobreesforç enorme de recuperar el control perdut, de recuperar-te a tu mateixa.

Veure l’agressivitat que hi ha en mi m’ha fet prendre consciència. M’he conegut amb més profunditat. He après que quan apareix amb força m’he d’enretirar un moment, respirar fondo, tancar els ulls un instant o (si no estic sola) canviar d’habitació.

Necessito poc temps, de vegades només tres o cinc minuts, per tornar amb la calma necessària que fa que els conflictes es dissolguin com si mai no haguessin existit. Però després em quedo trista, abatuda i impactada de veure amb quanta força surt aquesta ràbia barrejada amb frustració, impotència i, la majoria de les vegades, cansament.

No m’agrada gens reconèixer que quan la meva filla em treu de polleguera he de respirar molt profundament perquè, si m’abandonés a aquest sentiment, li clavaria la bufetada que no li vull clavar. I m’entristeix molt adonar-me de com queden exposats els infants quan els pares no es controlen, quan la violència que hi ha dins seu es manifesta sense que res ni ningú els aturi. Dintre de quatre parets pot passar de tot, sense que ningú se n’assabenti.

Sí, m’he adonat que dintre meu també hi ha agressivitat, però m’he proposat no cavalcar mai al seu pas. En primer lloc, per la meva filla, i en segon lloc, per mi.

Vaig escriure aquestes paraules amb certa vergonya: exposar-me i explicar el que explicava en aquest post de ja fa uns quants anys em feia sentir insegura, indefensa i vulnerable. Però trobava que era necessari mostrar el que estava vivint i el meu compromís de continuar en aquesta etapa d’enrabiades des d’una posició de respecte. Pensava que ningú llegiria el

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X