La visita d’un fantasma

Aquell era el dinar més incòmode al qual la princesa Felícia de Vestur havia assistit en tota la seva vida.

Tampoc no es pot dir que ella fos una gran experta en reunions socials. Al cap i a la fi, havia passat quinze anys reclosa en un castell encantat, cuidada per la seva fada protectora, i, per tant, no havia tingut gaires ocasions d’alternar amb altres membres de la reialesa.

Tot i això, sempre s’havia imaginat que la relació amb la seva futura família política es desenvoluparia d’una manera molt diferent.

Els reis de Gringalot havien rebut la parella amb perplexitat i amb una certa desconfiança. En tot moment havien fet gala d’unes maneres exquisides, però es notava tanta fredor a l’ambient que la Felícia no podia evitar estremir-se, com si l’haguessin allotjat en una caverna molt fosca i molt profunda, i encara no acabava de comprendre per què. Atès que ningú havia tingut notícies del Corneli de Gringalot des que un encanteri l’havia transformat en pedra cent anys enrere, la Felícia havia suposat que la família del jove l’acolliria amb l’alegria de qui rep un regal inesperat, però quedava clar que hi havia alguna cosa que se li escapava. El rei Petroni es mostrava confós, i la seva esposa, la reina Brígida, semblava una estàtua de gel. Als tres prínceps tampoc no els entusiasmava especialment la visita.

El Corneli es va escurar el coll.

—He notat que s’han fet reformes a la torre oest —va comentar—. La nova teulada cònica és molt… moderna. I bonica, i estilitzada —va afegir—, però sobretot moderna.

—Un llamp va destruir la torre original fa més de seixanta anys —va informar el rei, encara una mica desconcertat.

—Ah, ja ho entenc —va murmurar el Corneli—. En aquest cas, és lògic…

La Felícia li va agafar la mà per sota la taula per donar-li ànims.

Va sobrevenir un altre llarg silenci. La princesa s’estava preguntant si era pertinent reprendre la conversa amb algun comentari sobre el temps quan la reina va dipositar la cullera vora el plat i va aixecar el cap per mirar fixament el convidat.

—Parleu d’una vegada —li va etzibar—. Què hi heu vingut a fer, aquí?

Tots es van mostrar sorpresos amb l’exabrupte, tret del príncep Donat, el més gran dels tres germans, que va aclucar els ulls i va assentir amb fermesa davant les paraules de la seva mare.

El Corneli li va tornar una mirada plena de confusió.

—Que potser no és evident? —va respondre—. He tornat a casa per retrobar-me amb la meva família… i per presentar la meva promesa, com és el costum.

—Heu tornat a casa després de cent anys. Coincidireu amb mi que aquest ja no és exactament el lloc que vau abandonar. I no em refereixo a la torre oest —va puntualitzar la reina abans que el Corneli pogués replicar.

El jove va reflexionar un moment i aleshores va contestar:

—És cert que tot ha canviat molt, i m’adono que ningú m’esperava, però… encara som família, no és així? Vós —va afegir dirigint-se al rei— sou descendent directe de la meva germana Viviana, que, segons tinc entès…

—La Viviana de Gringalot era la vostra germana menor —va interrompre el príncep Donat—. Vós éreu, doncs, l’hereu al tron. Però resulta… que ara ho soc jo —va deixar anar finalment, aixecant la barbeta amb un gest desafiant.

—Donat, si us plau, no és el moment… —va farfallejar el rei, avergonyit.

De sobte la Felícia va entendre quin era el problema. No se li havia acudit que la família reial de Gringalot pogués considerar l’assumpte des d’aquella perspectiva.

El Corneli va inclinar el cap.

—Ja ho veig —va murmurar.

—Que potser no penseu reclamar el vostre dret a regnar després del meu pare… o fins i tot en lloc seu? —va continuar el príncep Donat—. Penseu que, tot i que sembli que ell us dobla l’edat, en realitat vós sou cent anys més gran.

El Corneli no va dir res.

—No proveu de fer-nos creure que no hi havíeu pensat —va acusar el príncep.

La Felícia sabia que el Donat tenia raó. Durant el viatge fins allà, el seu promès no havia deixat de xerrar sobre com de bé el rebrien al seu regne quan el veiessin tornar amb vida i sobretot el que faria així que ascendís al tron per tal de compensar els súbdits per la seva llarga absència. Era clar que, malgrat que ell sabia que havien transcorregut cent anys, en el fons li costava assimilar-ho. I tampoc no havia previst que els seus descendents el considerarien una amenaça per als seus interessos.

—I us presenteu aquí com si no hagués passat res —va reprendre el Donat—, i espereu que us rebem com si només haguéssiu estat absent un parell d’anys i tot continués tal com ho vau deixar. Però el cert és que no sou el meu germà gran, tot i que ho sembleu, sinó més aviat… el meu rebesavi, que a hores d’ara ja hauria de fer un segle que és mort.

El Corneli empal·lidia més i més amb cada paraula del seu descendent, però allò que més el va impressionar va ser el que va dir el rei a continuació intentant semblar conciliador:

—Heu d’entendre que, per a nosaltres, és com haver rebut la visita d’un fantasma.

—Però jo… no soc cap fantasma —va mussitar el jove—. Soc viu… i soc aquí.

—I, si hem de ser francs, he d’afegir que el Corneli no ha estat mai particularment immaterial —va intervenir la Felícia, mirant d’ajudar—. Al contrari, cent anys transformat en pedra l’han tornat una mica… rígid, podríem dir. Definitivament sòlid —els va assegurar.

El seu promès li va dirigir una mirada pesarosa.

—Gràcies, estimada —va murmurar no gaire convençut.

El Donat va prendre de nou la paraula:

—D’altra banda, resulta molt estrany que el nostre avantpassat perdut hagi tornat quan ningú no l’esperava, oi? Pel que en sabem, senzillament podria ser un perfecte impostor.

El rei va intervenir tot seguit.

—La identitat del Corneli està fora de dubte. No sé si t’hi has fixat, però és exactament igual que el retrat d’ell que conservem a la galeria nord des de fa moltes generacions.

—Ah, sí —va comentar el Corneli, abatut—. Recordo aquell retrat. Per a mi, és com si l’haguessin pintat l’any passat.

Però no era així, va pensar la Felícia. Ella havia tornat a casa després de quinze anys sota la tutela de la seva fada protectora per retrobar-se amb una família que no coneixia, però sens dubte la recordava i l’havia enyorat tots i cadascun dels dies de la seva retirada al castell encantat. Al Corneli, en canvi, no li quedava ningú. Tota la gent que havia conegut, des de la seva família fins al pintor de la cort, havia mort feia molt de temps.

La Felícia va sentir que es marejava.

—Disculpeu-me —va mussitar—, necessito prendre la fresca.

Es va aixecar de la taula, sense preguntar-se si era adequat o no, i es va afanyar a sortir del menjador.

I serem feliços i menjarem anissos

Un cop al passadís, va treure el cap pel primer balcó que va trobar. En recolzar les mans sobre la balustrada va inspirar fondo, preguntant-se què li hauria aconsellat la Camèlia si hagués estat amb ella. La seva fada protectora sempre tenia la resposta a totes les preguntes i la solució a tots els problemes.

—És cert que el Corneli té més de cent anys? —va preguntar de sobte una veu infantil al seu costat, sobresaltant-la.

Llavors la Felícia va descobrir que el més petit dels prínceps de Gringalot l’havia seguit fins allà sense fer soroll. Va recordar oportunament que es deia Florià.

—Sí —li va respondre amb un somriure.

El nen va arrufar les celles, pensatiu.

—I t’hi penses casar. No és massa vell per a tu? —va continuar preguntant.

La Felícia va reprimir una rialla.

—Que nasqués fa més de cent anys no vol dir que hagi viscut tot aquest temps —va precisar.

En comprovar que el Florià continuava sense entendre-ho, va optar per explicar-l’hi des del començament:

—Fa prop d’un segle, lustre amunt, lustre avall, el valent príncep Corneli de Gringalot va acudir al castell d’una bruixa malvada per salvar tots els joves que ella havia encantat durant el seu regnat de terror, però va fallar en el seu intent, i la bruixa el va convertir en una estàtua de pedra.

»Van passar els anys, i tothom va donar per mort el Corneli. No ho estava, però: era al soterrani del castell, víctima d’un encanteri, juntament amb la resta d’estàtues de la col·lecció de la bruixa, que també eren persones encantades. Fins que, molt de temps després, la bruixa va ser derrotada…

—… i el Corneli va tornar a ser una persona de carn i ossos!

—No, encara no —va respondre la Felícia, imitant sense adonar-se’n el to irritat que feia servir la seva fada sempre que algú la interrompia quan explicava una història—. Les persones encantades no van deixar de ser estàtues després de la mort de la bruixa. El que va passar al cap de poc temps és que una fada va decidir instal·lar-se en aquell castell abandonat per criar-hi la seva protegida… —Va fer una pausa, tot esperant, ara sí, que el nen intervingués per dir alguna cosa com «i aquesta eres tu!», però el Florià va guardar silenci, de manera que la Felícia va continuar, una mica decebuda—: I aquesta era jo.

—La fada? —va demanar el príncep, de nou a destemps.

La Felícia va sospirar per dins.

—No, el nadó. La meva fada i jo vam viure en aquell castell durant quinze anys. Sempre vaig conèixer l’existència de les estàtues del soterrani, però no m’atrevia a entrar-hi, perquè sabia que abans havien estat persones de carn i ossos. Tot i això, quan ja era més gran, vaig perdre la por i les vaig començar a visitar. I allà vaig descobrir el Corneli, transformat en pedra cent anys enrere, i… —Es va aturar de cop, preguntant-se si calia que el Florià en co­negués tots els detalls. Va decidir que no—. I el vaig desencantar —va concloure—, i per a ell va ser com si no hagués passat el temps. Vam sortir plegats del castell, i ara ens casarem. I serem feliços i menjarem anissos —va acabar amb un gran somriure.

El príncep no havia quedat satisfet amb el final.

—I què va passar amb la resta d’estàtues? —va voler saber—. També les vas desencantar?

—Doncs… la veritat és que no.

La Felícia es va posar vermella, evocant la col·lecció d’herois de pedra ben plantats que hi havia al soterrani del castell.

—Ah, perquè… perquè l’encanteri no funcionava amb elles —va acabar farfallejant.

El Florià va contreure el front, no gaire convençut.

—I com vau fugir de la bruixa malvada? —va continuar preguntant.

—No era una bruixa malvada —va puntualitzar ella—. La bruixa va morir fa molt de temps, ja t’ho he dit. Ara la meva fada protectora és la propietària del castell, i ella…

Va deixar la frase a mitges, pensativa. El cert era que la Camèlia no s’havia pres gaire bé la notícia que la seva protegida volgués anar-se’n amb el príncep que acabava de desencantar. Enfrontar-se a ella havia estat una de les coses més difícils que havia fet a la vida, però la Felícia continuava pensant que, malgrat tot, la fada no era una mala persona.

—És que els meus germans diuen que els reis de Vestur… —va començar el nen.

En aquell moment, la veu del Corneli va interrompre la conversa:

—Felícia!

La princesa es va girar cap a ell. El seu promès avançava a grans gambades pel corredor, pàl·lid i amb el gest descompost, com si el dinar se li hagués posat malament.

—Corneli, què…?

—Tornem a Vestur —va tallar ell—. Ara mateix.

—Què? Per què?

—T’ho explicaré pel camí.

L’única manera de tractar amb les bruixes

El petit regne de Gringalot estava a tres dies de viatge de Vestur. La Felícia sentia un gran respecte pels espais oberts per culpa d’haver-se passat la vida tancada dins un castell encantat; amb tot, havia gaudit del trajecte d’anada, ja que per primera vegada se li presentava l’oportunitat de visitar altres llocs, de conèixer altra gent i de contemplar altres paisatges. Potser s’hauria d’haver preguntat per què els seus pares els havien animat a viat­jar a Gringalot en primer lloc, fins i tot abans de tenir ocasió de recórrer a fons el propi regne, però va donar per fet que ells entenien que el pobre Corneli ja havia esperat massa temps per resoldre els seus assumptes familiars.

El viatge de tornada, en canvi, es va desenvolupar en un ambient ben diferent. Pel que la Felícia li va poder arrencar al seu taciturn promès, semblava que les coses s’havien posat terriblement tenses entre ell i el príncep Donat, fins al punt que el Corneli havia optat per abandonar el castell abans que els dos joves acabessin embrancats en un duel d’espases per dirimir la qüestió dinàstica.

—Ho continuarem intentant per la via diplomàtica —va concloure ell amb una certa brusquedat—. A distància, de moment.

El capità de la guàrdia, que els havia estat escoltant, va moure el cap pesarós, sense dir res. La Felícia els havia vist mantenir una conversa tensa en veu baixa poc abans de sortir de Gringalot. No sabia de què havien estat parlant, però tenia la sensació que el capità, que tenia la missió d’escortar-la i protegir-la durant el viatge, no estava d’acord amb el canvi de plans.

De manera que, durant el viatge de tornada, tots van estar seriosos i en silenci.

Finalment, van arribar a les fronteres de Vestur la tercera jornada, cap al tard. Es van aturar per pernoctar en una posada del camí, i el capità va suggerir allargar l’estada un o dos dies perquè la Felícia pogués visitar amb calma la regió. Però la jove ja en tenia prou, de cares llargues i de silencis incòmodes, i l’únic que volia era arribar a la seva destinació per poder consultar amb els pares l’assumpte de l’herència del Corneli.

Van reprendre la marxa l’endemà al matí, així que va sortir el sol. Van arribar a la capital poc després del migdia; el carruatge es va aturar a l’avinguda principal per culpa d’un gran flux de gent que sortia de la ciutat.

La Felícia va treure el cap per la finestra i va demanar a un pagès que passava:

—Què passa, bon home? És dia de festa avui?

—Han ajusticiat una bruixa, senyoreta! —va respondre alegrement el camperol—. Però arribeu una mica tard per veure-ho. La molt malvada ja ha cremat fins als ossos!

—No parlis així —el va renyar la seva dona—. No és un espectacle edificant per a una noia, de segur que l’hauria impressionat molt.

A la tendra edat de sis anys, la Felícia havia sobreviscut a la fam voraç d’una altra bruixa. La nena l’havia llançat a un forn en flames i havia escoltat els seus crits d’agonia a través de la porta tancada… fins que va deixar d’emetre’ls. Sabia que, de vegades, el foc era l’única manera de tractar amb les bruixes.

Amb tot, la pagesa tenia raó: no era una cosa agradable de veure.

Va apartar la mirada, estremida.

—Tanqueu la cortina, altesa —li va aconsellar el capità, tens—. De moment, com menys gent us vegi, millor.

La Felícia va comprendre de sobte que aquelles persones no l’havien reconegut com a princesa de Vestur.

Va obeir i es va girar cap al seu promès, que també es mostrava extraordinàriament seriós.

La jove va sentir el capità ordenant al cotxer que fes una volta per evitar la multitud. El vehicle es va posar en marxa de nou, a poc a poc al començament, i va guanyar velocitat a mesura que van deixar enrere la gentada.

Una altra vegada a casa

Quan, al cap d’una estona, van franquejar les portes del palau reial de Vestur, la Felícia ja s’havia oblidat de la bruixa ajusticiada. El carruatge es va aturar al pati davanter, i la noia va baixar a terra acceptant la mà que li allargava el capità.

Va mirar al seu voltant. El palau de la seva família era més gran i més imponent que el castell encantat on havia passat la seva infantesa. També estava molt més net, i l’envoltaven uns jardins bonics i pulcres, en el quals, a diferència del refugi de la Camèlia, no creixien arços espinosos. Tot i això, a ella encara li costava assimilar que aquella era la seva veritable llar.

El rei Simó va sortir a rebre’ls immediatament.

—Felícia —va exclamar—. Com és que heu tornat tan aviat? No us esperàvem fins a la setmana que ve, com a mínim.

Somreia, però a ella no se li va escapar la mirada interrogant que va dirigir al Corneli, ni la manera en què el noi va negar gairebé imperceptiblement amb el cap.

No obstant això, va mal interpretar el gest i va suposar que al seu promès li resultava difícil confessar al seu futur sogre que la seva pròpia família s’hauria estimat més que no el desencantessin.

—Les coses no han sortit com planejàvem —va murmurar.

El rei la va mirar un moment mentre l’embolcallava amb una forta abraçada que la va deixar sense respiració.

—L’important és que ja ets a casa un altre cop —li va dir.

La Felícia no va saber què respondre. Era conscient que els seus pares l’havien trobat molt a faltar mentre havia estat sota la tutela de la fada, però ella gairebé no els coneixia.

Va obrir la boca per dir alguna cosa, qualsevol cosa, però justament llavors el rei es va girar cap a la seva esposa, que també acabava de sortir al pati.

El somriure de la Felícia es va afeblir una mica. La reina Astèria, una dona de gran bellesa i elegància, avançava cap a ells com si levités sobre les rajoles del terra. Comparada amb ella, i malgrat que havia conviscut des de petita amb una criatura sobrenatural com la Camèlia, la princesa se sentia maldestra i mundana.

—Felícia —la va saludar la reina; li va fer una abraçada ràpida i lleugera, molt diferent de la càlida benvinguda del seu espòs—. Què ha passat? No us han rebut bé a Gringalot?

La jove va creuar una mirada ràpida amb el Corneli, sorpresa que la seva mare sabés quina era la situació abans que cap dels dos hagués tingut ni tan sols l’oportunitat de parlar. El príncep va arrufar les celles, una mica ruboritzat. La Felícia es va preguntar com podia explicar el que havia passat sense humiliar-lo encara més.

—Ja hi havia… un príncep hereu al regne —va començar a explicar, amb precaució—. I dos més de recanvi, per si de cas —va afegir després de reflexionar un instant.

Al capdavall, a un príncep hereu li podia passar qualsevol cosa: una mala caiguda del cavall, una copa de vi enverinat, una bruixa aficionada a transformar la gent en pedra…

La reina va arquejar una cella.

—N’estava al corrent, sí —va assentir.

El Corneli es va redreçar per mirar-la als ulls.

—Vós… sabíeu que la meva pròpia família em…?

«Rebutjaria», va endevinar la Felícia que estava a punt de dir. El jove, però, no va completar la frase, i la reina va tenir la delicadesa de no fer-ho tampoc.

—Sabia que hi havia aquesta possibilitat —va reconèixer.

El rei, malgrat tot, es mostrava perplex. La Felícia va comprendre que a ell no se li havia acudit en cap moment.

—Però…, en realitat, continueu sent família. Això no és gaire diferent de quan torna un parent d’un llarg viatge per terres llunyanes, oi?

—És diferent —va replicar la reina amb un to lleugerament irritat a la veu—, perquè, segons les lleis de Gringalot i de tots els regnes civilitzats, quan un monarca mor, la corona passa al seu primogènit, tret que aquest també traspassi abans de poder-la heretar. Quan el Corneli va desaparèixer, la seva germana va succeir el seu pare al tron. Els reis actuals són els seus descendents. Però es dona el cas —va concloure parlant a poc a poc, com si el seu espòs fos curt de gambals— que el Corneli no estava realment mort. Així és que podria reclamar el tron si volgués. És lògic que tant els reis com els seus fills se sentin amenaçats.

—Tot això ja ho he entès —va respondre el rei amb impaciència—, però continuo sense veure on és el problema. El Corneli només els ha d’assegurar que no té la més petita intenció de reclamar la corona i assumpte arreglat. —Es va adonar que tant la reina com el príncep el miraven horroritzats, i va afegir—: Si cal, ho podem signar en un tractat. I nosaltres també ho ratificarem com a valedors.

—Renunciar… a la corona de Gringalot? —va farfallejar el Corneli, pàl·lid—. De debò… és això el que espereu de mi?

—Per descomptat que no —es va afanyar a aclarir la reina.

—Però ell no necessita el tron de Gringalot —va replicar el rei, desconcertat—. Es casarà amb la Felícia, tots dos heretaran la corona de Vestur.

—Cal que et recordi l’important que és el llinatge del pretendent de la princesa? —va xiuxiuejar la seva esposa—. Precisament a tu? Després de tot el que va passar?

—Precisament jo sé molt bé el que implica tot això. Per tot el que va passar.

Es van mirar un moment als ulls, desafiants, mentre la Felícia i el Corneli els contemplaven amb estupor. Finalment, el rei Simó es va escurar el coll, incòmode, abans d’apartar la mirada.

—En podem parlar més tard, durant el sopar, quan hàgiu descansat una mica.

—Sí —va afegir la reina, amb la mandíbula encara tensa—. N’hem de parlar amb calma.

Una estratègia a llarg termini

Em sap molt de greu —va dir la Felícia, afligida—. No conec gaire els meus pares, així és que no sabia com reaccionarien.

El Corneli va brandar el cap amb un sospir. S’havia recolzat a l’ampit de la finestra i contemplava amb gest abatut els jardins que s’estenien als seus peus. L’havien allotjat en una habitació convenientment separada de la cambra de la princesa, atès que encara no estaven casats, però de tota manera ella l’havia anat a veure per poder parlar tots dos sols abans del sopar.

—Creus que podríem fer el que suggereix el meu pare? —va continuar la Felícia—. Això del… tractat?

Ell es va girar a mirar-la.

—Creus que la teva mare em donaria suport si reclamo el tron de Gringalot? —va preguntar al seu torn.

Ella va avançar uns passos fins a situar-se al seu costat i li va recolzar el cap a l’espatlla.

—No necessites la corona de Gringalot per ser el meu espòs, Corneli —li va recordar—. No et rebutjaré només perquè no puguis heretar un regne.

Ell va desviar la mirada sense contestar.

—M’han explicat —va continuar la Felícia— que el meu pare, el rei Simó de Vestur, era un simple mosso de quadra, el fill d’un humil porquer. Quan es va enamorar de la mare, que era una princesa, va haver de superar una sèrie de proves heroiques per demostrar que era digne d’ella i, sobretot, per compensar el seu origen humil.

Es va aturar un moment, pensativa. La Camèlia també havia estat la fada protectora del seu pare i l’havia ajudat a triomfar en moltes peripècies. Amb tot, aquella història havia estat una de les poques que no havia relatat mai a la seva protegida. De fet, durant el temps que l’havia mantingut reclosa amb ella al castell, la fada havia evitat parlar-li dels seus pares. Ara que podia percebre per si mateixa la tensió que existia entre ells, la Felícia no podia deixar de preguntar-se si, a diferència d’aquelles històries d’amor que acostumava a llegir als contes, la dels reis de Vestur no tindria un final feliç.

Va mirar de no pensar-hi.

—Però no és el teu cas —va concloure—: heretis o no la corona de Gringalot, pertanys a un llinatge reial, així és que no hi ha cap motiu perquè no et puguis casar amb mi. Jo t’acceptaria igualment —va afegir en veu baixa, amb timidesa—, tot i que fossis el fill d’un porquer, com el meu pare.

Malgrat tot, el Corneli va arrufar el nas amb neguit abans d’obrir la boca per respondre, però en aquell mateix instant un servent va trucar suaument a la porta per anunciar-los que havia arribat l’hora de sopar.

Quan tots dos joves van entrar al saló principal, de seguida es van adonar que l’ambient entre els reis s’havia relaxat una mica. Semblava que ells havien estat parlant en privat també i havien arribat a una mena d’acord.

Tot i això, malgrat l’evident impaciència del rei, la seva esposa no va abordar l’assumpte fins a les postres.

—Tenim una proposta —va dir finalment ella—. Esperem que el príncep Corneli la consideri adequada.

—Em donareu suport en la meva reclamació, doncs? —va demanar el jove, esperançat.

La reina va desviar la mirada cap al rei, i el monarca es va escurar el coll amb una certa incomoditat.

—Sens dubte és legítima —va respondre —, però té difícil solució. Els actuals reis de Gringalot no cediran el tron així com així. I llavors, vós què fareu? Iniciar una guerra?

El Corneli es va posar blanc.

—Si és necessari… —va murmurar.

La Felícia va ofegar una exclamació i es va girar a mirar-lo, sense poder-se creure el que acabava de sentir. La reina Astèria va moure el cap amb desaprovació.

—De debò esteu disposat a anar a la guerra, príncep Corneli? Amb quin exèrcit? —Ell no va respondre, i ella va continuar—: Vestur pot donar suport a la vostra demanda, és cert. I potser podríem guanyar. I després què? Ordenaríeu executar la vostra família? També els tres nois que es consideren hereus de Gringalot? —El príncep va desviar la mirada—. I si feu tot això, què succeirà més endavant? Creieu que el poble us aclamarà com el seu legítim governant? Una gent que no us coneix, perquè ni tan sols havia nascut el dia que vau desaparèixer?

El Corneli va aixecar el rostre cap a la reina, aclaparat.

—Què proposeu, doncs? Que renunciï al tron?

Ella va contreure una mica el front; era clar que la idea també la disgustava. Potser per això va preferir que fos el seu espòs qui plantegés l’alternativa.

—Estem pensant en una estratègia a llarg termini —va començar a dir ell—. Potser vós no us podreu cenyir la corona de Gringalot, però sí el vostre primogènit… si, quan sigui gran, l’esposem amb alguna de les filles del príncep Donat.

—Això es pot definir als tractats —va afegir la reina—. Ens podem comprometre a una futura aliança entre tots dos regnes fins i tot abans que neixi la següent generació. D’aquesta manera, ens assegurarem que algun dels vostres fills heretarà el tron de Gringalot.

—Però… el Donat i el Corneli no són família? —va preguntar la Felícia.

—Tècnicament, el Donat és descendent de la germana del Corneli —va puntualitzar la seva mare—. Així doncs, els fills de tots dos serien més aviat cosins. Llunyans, afegiria jo, perquè han passat tres generacions des de la reina Viviana.

—Però si renuncio a la corona, ni que sigui a favor del meu futur fill —va mussitar el Corneli—, no seré res. Ni rei de Gringalot, ni príncep hereu…

La Felícia va allargar la mà per sota la taula amb la intenció d’agafar la del seu promès, però ell va defugir el contacte.

Els reis de Vestur van creuar una mirada.

—També tenim una solució per a això —va dir el rei—. Es dona la circumstància que tenim vacant el títol de Duc Blanc.

El Corneli va fer un esforç per aixecar el cap i escoltar amb cortesia, però la Felícia va tenir la sensació que en el fons no li interessava gaire la proposta.

—No està exactament vacant —va puntualitzar la reina—. El Duc Blanc actual és el meu espòs, però, des que va pujar al tron en morir el meu pare, no s’ha pogut dedicar al ducat com abans.

—El tinc una mica abandonat —va reconèixer el rei, avergonyit—. El govern del regne ens manté ocupats.

—Les terres del Duc Blanc són extenses i fèrtils —va continuar la reina—. Se situen a la part nord del regne, a la frontera amb el Bosc Ancestral.

El Corneli va aclucar els ulls.

—He sentit a parlar d’aquest lloc.

—Ha canviat molt des de la vostra època —li va assegurar ella—. Tradicionalment, la missió del Duc Blanc consistia a mantenir a ratlla les criatures del bosc perquè no fossin una amenaça per al regne. El més temible d’aquells monstres, però, va ser… derrotat. —La Felícia es va adonar que el seu pare desviava la mirada, com si aquella història el torbés profundament—. I ara el ducat és un lloc segur i pacífic, ideal per criar-hi futurs prínceps —va afegir la reina, fent-los l’ullet amb picardia.

La seva filla es va sobresaltar i alhora es va posar vermella.

—Estàs dient…?

El rei va adoptar un gest solemne.

—Us oferim, príncep Corneli —va anunciar—, el títol de Duc Blanc, amb totes les terres i riqueses que comporta. L’ostentareu fins que arribi l’hora que vós i la meva filla Felícia hereteu la corona de Vestur.

La princesa es va girar cap al seu promès. Era un regal esplèndid, i tots dos ho sabien. El Corneli va inclinar el cap.

—Us agraeixo la vostra generositat, majestat, però… no sé si ho puc acceptar.

—I tant que sí! —va replicar el rei—. Tant la reina com jo ens sentim en deute amb vós per haver rescatat la nostra filla.

—En realitat vaig ser jo qui el va rescatar a ell… —va començar la Felícia, però de seguida es va adonar que aquella informació no afavoria gens la causa del seu promès, i es va corregir—: Bé, ens vam rescatar l’un a l’altre.

El Corneli va guardar silenci durant una llarga estona.

—En aquest cas —va dir finalment—, serà un honor per a mi servir-vos com a nou Duc Blanc de Vestur.

—Perfecte! —va exclamar el rei Simó amb un gran somriure—. Demà al matí celebrarem la cerimònia de nomenament.

—Així podreu anar al ducat després de dinar —va afegir la reina Astèria.

—Hi hem d’anar? —va preguntar la Felícia, alarmada.

—És clar! Us heu de presentar davant dels ciutadans perquè coneguin el nou duc i la seva princesa, que va estar perduda tant de temps. A més, la Torre Blanca és un bastió vell i lúgubre que té greus problemes d’humitat, així és que el teu pare i jo hem pensat que serà millor que hi feu construir un palau al vostre gust. I això vol temps, saps? Així doncs, com més aviat comenceu les obres, millor.

—Un… palau? Però…

—Necessitareu un lloc per viure quan estigueu casats, no és així? —va intervenir el rei.

—Conec un constructor molt competent —va reprendre la reina—. Ja he enviat un missatger per avisar-lo que l’anireu a visitar així que arribeu al ducat.

—Però… jo no sé si… potser… —va balbucejar la Felícia, aclaparada.

—Meravellós! —la va tallar la seva mare, unint les mans en un gest que no admetia discussió—. La gent del ducat és una mica peculiar… És per la proximitat del Bosc Ancestral, em temo, però la majoria són bons súbdits. Gaudiu molt del viatge. El nord de Vestur està preciós en aquesta època de l’any!

El Corneli i la Felícia van creuar una mirada de desconcert. Si no hagués estat perquè li semblava una cosa molt absurda, la jove hauria jurat que els seus pares estaven desitjant perdre’ls de vista al més aviat possible.

Digue’m que no és veritat

El constructor que els havia recomanat la reina Astèria va resultar ser un individu baixet i rodó que es balancejava d’una manera estranya quan caminava. A més, tenia uns ullets petits i foscos i el nas ample i lleugerament arromangat.

Els va rebre a l’entrada d’una sòlida casa de maons vermells amb portes i contrafinestres pintades de blanc. A la façana principal hi lluïa un cartell que anunciava amb lletres traçades amb pulcritud: CONSTRUCCIONS ELS TRES GERMANS. La Felícia es va adonar que el seu amfitrió semblava nerviós, així és que va avançar uns passos per saludar-lo amb amabilitat:

—Bon dia; soc la princesa Felícia, i aquest és el meu promès, el príncep Corneli de Gringalot, nou Duc Blanc de Vestur. Hem vingut per indicació de la reina Astèria.

—Oooh, sí, sí, us esperàvem —va respondre l’homenet—. Només que… potser és una mica massa d’hora…

—Ah —va murmurar ella. El cert era que la Torre Blanca era tan depriment com li havia advertit la seva mare; per això, després de passar-hi una sola nit, la princesa va insistir al Corneli d’anar a visitar el constructor a primera hora del matí—. T’estimes més que tornem d’a­quí a una estona?

—No, no, no, està bé! Passeu, alteses. Parlarem amb calma al meu taller.

Després de fer mitja volta, va entrar a l’edifici fent saltirons. El Corneli i la Felícia el van seguir per un pati interior on se sentien uns roncs ben forts. La princesa va detectar un altre individu panxut que dormia com un tronc a sobre d’un munt de palla. El constructor es va posar vermell fins a les celles.

—És el meu germà petit, el Gandulf —els va explicar—. És que… no li agrada gaire treballar.

—Salta a la vista —va comentar el Corneli.

L’amfitrió els va conduir fins a una àmplia sala de treball plena de diferents classes de taulons de fusta.

—Perdoneu si està una mica desendreçat. M’han portat material nou dels boscos de l’oest i encara no he tingut temps d’organitzar-ho tot —es va justificar—. Però disposo d’algunes fustes nobles que seran perfectes per a la vostra futura llar.

—Fustes nobles? —va repetir la Felícia, sense comprendre.

El constructor va assentir amb energia.

—Per a les parets recomano roure o noguera. Ambdues són fustes molt sòlides, tot i que potser les vostres alteses les considereu poc distingides. Per això, si em permeteu el suggeriment, proposaria folrar els interiors amb taulons de caoba.

—Però no hauríem de començar traçant els plànols de la casa? —va preguntar el Corneli, confós.

—I en primer lloc hauríem de triar una ubicació —va afegir la seva promesa.

El constructor es va girar per mirar-los. Els seus ullets van parpellejar amb desconcert.

—Bé…

—A més —va continuar la Felícia—, no sé si la fusta és el material més adient per a un palau, o fins i tot per a una casa senyorial. No és una mica… feble? No crema amb facilitat?

L’amfitrió va inspirar fondo. Semblava que les darreres paraules de la princesa l’havien ferit; va obrir la boca per replicar amb un gest ofès, però una veu el va interrompre:

—Ranulf! Què hi feu, aquí?

Tots tres es van girar per descobrir un tercer homenet que entrava amb pas apressat al taller. S’assemblava molt al constructor i al seu germà mandrós, però anava vestit d’una manera una mica més pulcra i formal. Es va aturar en veure els prínceps.

—Oh! Alteses! —va exclamar—. Disculpeu el retard. Soc l’Odulf, el mestre constructor. He hagut de visitar una obra de bon matí i no us esperava tan d’hora. El meu germà us ha ofert alguna mena de refrigeri mentre esperàveu?

El Ranulf va grunyir en veu baixa d’una manera increïblement semblant a com ho hauria fet un porc.

—Nosaltres… estàvem parlant de fustes nobles —va respondre la Felícia, perplexa.

El nouvingut va bufar amb menyspreu.

—Fustes, és clar. —Va disparar una mirada irritada al seu germà—. No dic que no s’hi puguin crear mobles bonics, però les cases…

—Mobles!? —va esclatar el Ranulf, tot ofès—. No hi ha construcció més bella i elegant que una casa de fusta!

—Fusta, bah —va respondre l’Odulf amb indiferència—. Uns bons murs de pedra és el que necessita qualsevol castell digne d’aquest nom! Sòlid, ferm i a prova de llops, ogres i bruixes!

El Corneli i la Felícia van tenir la sensació que no era ni de bon tros la primera vegada que els dos germans mantenien aquella conversa.

—No fem perdre més temps a les vostres alteses —va concloure el mestre constructor—. Acompanyeu-me al despatx, si sou tan amables, i parlarem del vostre futur castell —va dir als convidats.

Després va trotar cap a la porta ràpidament i amb energia. La Felícia va afanyar-se a seguir-lo, alleujada. L’Odulf semblava força més competent que els altres dos germans junts.

Durant el trajecte, l’homenet no va deixar de xerrar:

—És un immens honor per a la nostra petita empresa familiar! Aquí, al ducat, tots ens sentim en deute amb el vostre pare, princesa Felícia. Un gran home, un heroi incomparable i un magnífic sobirà per a Vestur!

—De debò? —va murmurar ella, més aviat sorpresa.

—Oooh, sens dubte! El rei Simó va acabar amb l’últim Llop del Bosc Ancestral, que havia sembrat el terror a la regió durant genera­cions. Innombrables herois i cavallers van intentar abatre’l al llarg dels segles, i tots van trobar la mort dins la seva gola. El vostre pare, però, va triomfar allà on molts d’altres havien fracassat —va concloure l’Odulf, deixant anar un sospir de rendida admiració.

—Jo… no ho sabia —va reconèixer la Felícia, impressionada.

—Com? No us ho han explicat? —es va sorprendre el constructor—. Bé, això va passar fa anys, fins i tot abans que vós nasquéssiu —va continuar—. Sort que el braç de ferro del rei de Vestur no ha vacil·lat mai a l’hora de lluitar contra els monstres que amenacen el regne, i això és una cosa que les criatures com nosaltres no li podrem agrair mai prou. Sense anar més lluny, ha arribat a la nostra oïda que fa només un parell de dies van executar a la capital la malvada bruixa del castell dels arços espinosos… Us trobeu bé? —va preguntar de sobte, observant el Corneli amb estranyesa.

La Felícia es va girar breument cap al seu promès, que va deixar de fer escarafalls quan ella el va mirar.

—Sí, ehem —es va escurar el coll—. Només estava… espantant una vespa. Podem parlar del nostre futur castell, si us plau?

La Felícia, però, havia centrat novament la seva atenció en l’Odulf.

—Has dit que la bruixa vivia en un castell amb arços espinosos?

—No ha dit això! —es va afanyar a dir el Corneli.

Però el constructor, sense captar les indirectes, va continuar xerrant mentre les galtes rosades li brillaven amb un somriure de felicitat:

—Oooh, vós ho deveu saber millor que ningú, per descomptat, altesa! Al cap i a la fi, vau estar segrestada durant molts anys en aquell lloc horrible.

El cor de la Felícia va deixar de bategar un breu instant mentre tothom semblava haver-se paralitzat al seu voltant.

—La bruixa… que van cremar a la foguera… —va mussitar, gairebé sense alè.

—Era una bruixa horrible i malvada que van capturar en un altre castell amb arços espinosos… molt i molt lluny d’aquí —va completar el Corneli.

—Què dieu? —va replicar l’Odulf, desconcertat—. Tothom sap que es tractava de la mateixa criatura perversa que va mantenir presonera la princesa durant quinze anys llargs! Fins i tot es va celebrar un judici… al qual jo no vaig poder assistir per raons de feina.

—Però… no era una bruixa —va xiuxiuejar la Felícia, molt pàl·lida—. Era la meva fada protectora.

—Estimada… —va començar el Corneli.

Ella es va girar amb brusquedat cap al seu promès.

—Digue’m que no és veritat —li va suplicar.

Ell es va empassar la saliva.

—No és… una cosa que t’hagi de preocupar, Felícia —va aconseguir articular.

Ella ja estava molt espantada.

—No poden… no la poden haver cremat a la foguera… És… tan cruel, tan inhumà…

El Corneli es va escurar el coll abans de respondre:

—Hi va haver un judici…

—Però era la meva fada. Em va cuidar tota la vida.

—També va ser la meva fada protectora fa molt de temps —va replicar ell—. I llavors no tenia per costum segrestar princeses ni conrear bardisses assassines, que jo recordi. La gent canvia, Felícia. I no sempre per a bé. I fins i tot les fades s’han de sotmetre a la justícia quan utilitzen els poders per fer el mal.

De sobte, ella es va adonar del que implicava que aquella informació no fos nova per al seu promès.

—Tu…! Tu ho sabies des del començament, oi? —va xiuxiuejar, mirant-lo amb els ulls ben oberts.

El Corneli va desviar la vista amb un estossec, com feia sempre que volia esquivar una pregunta a la qual no desitjava respondre.

—Corneli? —va insistir ella.

Ell es va escurar el coll de nou abans de contestar:

—Sí, n’estava al corrent, però…

—I no me’n vas dir res!? —gairebé va cridar ella—. Espera —se li va acudir llavors—: per això vam anar a Gringalot amb tantes presses, oi? Perquè jo no pogués assistir al judici! És clar, jo hauria parlat a favor seu, i ells ho sabien.

El Corneli no ho va negar.

—El cert és que… els teus pares van pensar… que, després de tot el que havies patit, era millor per a tu allunyar-te tant com fos possible d’aquella dona, i així, quan tornessis…

—Aquella dona? —va repetir ella—. També va ser la teva fada!

—Sí, la mateixa que va permetre que passés cent anys convertit en pedra en un soterrani fosc —va replicar ell fredament.

—No podia desfer l’encanteri de la bruixa, ja t’ho havia dit! La seva màgia…

—La seva màgia no servia per salvar els seus protegits d’encanteris malvats, però sí per recloure’ls tota la vida dins un castell embruixat —va concloure el Corneli—. Ja ho entenc.

—No entens res! —va cridar la Felícia—. Només ella i jo sabíem el que va passar al castell! I ni tan sols m’han permès explicar-ho al judici!

—Que potser saps el que va passar fora del castell? El que els va succeir a totes les persones que et van intentar rescatar i van ser atacades per aquell sinistre mur d’arços espinosos?

—Tu tampoc no ho saps perquè, com m’acabes de recordar, estaves petrificat al soterrani —va replicar ella, agra.

—Però m’ho han explicat!

—Per tots els…! —es va impacientar la Felícia—. Saps què? No vull perdre el temps discutint amb tu: me’n torno a casa.

—A… casa?

—Amb… els meus pares. —Li va costar una mica processar aquell pensament. Encara no acabava d’assimilar el fet que el castell reial de Vestur fos la seva nova llar—. I al més aviat possible —va insistir.

Es va girar cap al constructor, que assistia a la discussió amb una perplexitat horroritzada, sense acabar de comprendre el que estava succeint.

—Que podria fer servir el vostre mirall de viatge? —li va demanar ella.

—Mirall… de viatge? —va repetir l’Odulf—. Voleu dir un mirall de mà?

—No, no. Vull dir un mirall màgic per viatjar a terres llunyanes. A casa de la meva fada…

Llavors va recordar que al castell on ella havia crescut vivia una fada i que anteriorment havia pertangut a una bruixa malvada amb una certa obsessió pels miralls màgics. Era lògic pensar que no tothom disposava d’objectes encantats com aquells.

—Almenys teniu una catifa voladora? Unes botes de set llegües, potser? —va preguntar, cada vegada amb menys esperança.

El mestre constructor semblava tan desconsolat que la Felícia va resoldre no pressionar-lo més.

—Tant se val —va decidir al capdavall—. Tornaré amb el carruatge, tal com he vingut.

—Però… i la cerimònia de proclamació? —va preguntar el Corneli, desconcertat.

La Felícia es va girar cap a ell sense poder creure el que acabava de sentir.

—Com dius?

—La cerimònia de proclamació del nou Duc Blanc. Se celebrarà aquest mateix vespre, estimada. Tot el ducat hi està convidat. Ets la princesa i la meva promesa: no hi pots faltar.

Ella se’l va quedar mirant i va tenir la sensació que el veia per primera vegada com realment era: un príncep egocèntric a qui li preocupava més la seva posició social que cap altra cosa… inclosa ella mateixa.

Va pestanyejar, una mica confosa, com si s’acabés de despertar d’un encanteri. I tot d’una es va preguntar per primer cop, estupefacta, si el Corneli l’estimava de debò… o si es volia casar amb ella només per la seva condició de princesa.

—Saps? —va murmurar, com si li parlés de molt lluny—. Em penso que ja no vull ser la teva promesa.

El Corneli va somriure, convençut que es tractava d’una mena de broma, però quan ella li va donar l’esquena i es va començar a allunyar sense dir res més, el somriure se li va anar esvaint.

—Felícia? On vas? —la va cridar, amb una nota de pànic a la veu.

Ella no es va molestar a explicar-l’hi dues vegades.

Un obstacle al camí

La Felícia va mantenir les formes fins que es va trobar sola a l’interior del carruatge, de tornada a la capital del regne. Llavors va enfonsar la cara entre les mans i es va posar a plorar.

No havia parlat amb la Camèlia des que s’hi havia enfrontat per fugir del castell encantat amb el Corneli, però estava convençuda que la tornaria a veure algun dia. I en algun moment la fada comprendria que la seva jove protegida necessitava veure món i viure la seva pròpia vida, i a l’últim totes dues farien les paus. No se li havia acudit pensar mai, ni en els seus malsons més horribles, que els seus pares la capturarien, la jutjarien i la condemnarien a morir a la foguera, com si fos una bruixa qualsevol.

«Ella no era cap bruixa —va pensar de sobte—. Era una fada amb grans poders». Era impossible que uns simples mortals haguessin estat capaços d’estroncar-li la vida.

Potser el mestre constructor estava equivocat. Potser els seus pares havien fet creure a tothom que havien executat la criatura del castell dels arços espinosos perquè els súbdits respiressin tranquils. Potser la Camèlia estava sana i estàlvia en algun altre lloc, i el Corneli no ho sabia.

Es va aferrar a aquella esperança.

Va aixecar el cap. Necessitava interrogar els seus pares sobre el destí de la seva fada protectora. I, si era cert que l’havien fet cremar a la pira… havia de mirar-los als ulls i preguntar-los el perquè.

Llavors es va adonar que el carruatge reduïa la velocitat. Va sentir que el cotxer i el capità parlaven entre ells, però no entenia el que deien, així que va treure el cap per la finestra.

—Capità, què passa? Per què anem tan a poc a poc?

L’home es va inclinar sobre la seva muntura per respondre:

—Sembla que hi ha un obstacle al camí, altesa. Encara no sabem…

—Només és un gat! —va exclamar el cotxer, alleujat.

Va arriar de nou els cavalls per recuperar velocitat.

—Un gat? —va repetir la Felícia, estirant el coll per la finestra.

—Sí, ara el veig —va dir el capità—. S’ha estirat a dormir enmig del camí.

—I… l’atropellarem?

—Ja s’apartarà, altesa. I, si no, pitjor per a ell.

—Què? De cap manera! —La Felícia es va incorporar per treure mig cos per la finestreta—. Cotxer! Cotxer, para el carruatge!

—Què? Bé… —va murmurar l’home, estirant les regnes.

El vehicle es va aturar amb tanta brusquedat que la princesa va estar a punt de caure per la finestra. A l’últim moment es va agafar a la cortineta.

El capità la va anar a rescatar: després de saltar del cavall, li va donar la mà per ajudar-la a baixar del carruatge. Ella l’hi va prendre, alleujada, i va mirar al seu voltant.

—Només és un gat —va rondinar el cotxer, encara contrariat.

La Felícia, sense prestar-li atenció, va avançar fins a la bola de pèl que dormia profundament just enmig del camí. Els cascos dels cavalls havien estat a punt d’aixafar-lo, però el felí ni tan sols s’havia immutat. La noia es va inclinar al seu costat preguntant-se si devia estar malalt i va allargar la mà per acariciar-li aquell pelatge gris tan sedós. Era la primera vegada que veia un gat, tret de les il·lustracions dels llibres de contes. Però abans que arribés a tocar-lo, l’animal es va despertar i, en aixecar el cap, va clavar en ella els seus enormes ulls verds.

—Oh! —va exclamar la noia, alleujada—. Estàs bé, mix? Què hi fas, aquí, enmig del camí? De poc no t’atropellem, saps?

Com ja suposava, el gat no va respondre. Es va limitar a alçar-se sobre les potes i a estirar-se en un enorme badall. La Felícia es va adonar que era molt més gros del que li havia semblat inicialment. Va provar d’espantar-lo amb un gest.

—Vinga, ves-te’n d’aquí —li va dir—. El camí és perillós, no és un bon lloc per fer la migdiada.

El gat li va dirigir una mirada llarga, i a la Felícia se li va aturar un moment el cor. Perquè va ser una mirada pensativa, extraordinàriament intel·ligent per tractar-se d’un animal. Quan el felí va obrir la boca, ella estava convençuda que, ara sí, li parlaria de veritat, però només va badallar de nou i li va donar l’esquena sense més ni més.

—De res! —li va cridar la princesa, una mica molesta, mentre el gat s’allunyava amb la cua amunt, sense dignar-se a mirar enrere.

Es va aixecar i, després d’espolsar-se una mica la faldilla, va fer mitja volta per tornar a pujar al carruatge, ignorant les mirades dels dos homes.

—Ja heu fet la vostra bona acció d’avui —va comentar el capità amb un somriure.

La Felícia es va mossegar la llengua per no replicar i va arronsar les espatlles.

—M’agraden els gats —es va limitar a respondre.

«M’agraden més que algunes persones», va pensar, abatuda, mentre tornava a acomodar-se a l’interior del carruatge. Els seus pensaments van tornar al Corneli. Encara li costava assimilar que havia trencat el seu compromís amb ell, que ja no es casarien. Però, si era cert el que li havia explicat de la Camèlia, si ell ho sabia, ho havia consentit i l’hi havia amagat tot aquell temps…

Es va estremir i va negar amb el cap. Durant molt de temps havia fantasiat amb l’atractiva estàtua de pedra del soterrani, li havia donat un nom, s’havia inventat una història per a ell. Després, el príncep petrificat havia tornat a la vida. Per descomptat, era molt diferent de com ella se l’havia imaginat, però la Felícia havia aconseguit que, d’alguna manera, tot allò no fos important, perquè ell l’estimava, o almenys això deia.

Ara ja no estava segura de res. Tret del fet que no es podia casar amb l’home que havia conspirat per assassinar la seva fada. No, de cap manera.

El que s’havia de fer

Novament, els seus pares es van mostrar sorpresos i visiblement incòmodes en veure-la arribar al castell a destemps. Ara, però, la Felícia sabia molt bé el perquè.

Els va trobar al saló del tron, reunits amb una delegació de comerciants d’altres regnes, i no li va fer res interrompre’ls. Ignorant les protestes atribolades del camarlenc, va tancar les portes del saló darrere seu empenyent-les amb força per deixar constància de la seva indignació. Eren, però, massa pesants i es van moure amb una lentitud exasperant abans de tancar-se amb un clic suau, sense generar el cop d’efecte sonor que la noia buscava.

Almenys n’hi va haver prou perquè tots els reunits fossin cons­cients de la seva presència.

—Felícia? —va exclamar el rei Simó, amb desconcert—. Què hi fas, aquí? On és el Corneli?

Els comerciants murmuraven entre ells i estiraven el coll per observar la nouvinguda amb curiositat. A hores d’ara tothom sabia que la princesa perduda de Vestur havia estat rescatada del seu captiveri, però pocs havien tingut l’ocasió de veure-la amb els seus propis ulls.

Ella els va ignorar mentre avançava amb pas segur. Es va aturar davant els seus pares, va inspirar fondo i va deixar anar:

—Heu assassinat la meva fada protectora?

Hi va haver exclamacions ofegades entre els presents. La reina va empal·lidir i es va dur la mà al pit, molt afectada. El rei es va posar dret d’un salt.

—Com t’atreveixes…? —va començar, però la princesa el va interrompre:

—Sí o no, pare?

Tot i que el sobirà va obrir la boca per replicar, finalment no en va ser capaç. Brandant el cap, va deixar caure les espatlles amb un sospir.

—N’hem de parlar amb calma —va dir—. I val més que ho fem tots dos sols.

Va conduir la seva filla fins a una saleta contigua al saló del tron, mentre la seva esposa es quedava a atendre els comerciants.

—Què vol dir això exactament? —la va interpel·lar quan es van quedar sols.

Ella es va girar per mirar-lo. S’esforçava a mantenir una actitud seriosa i indignada, però en el fons estava plena de por i de preocupació.

—Què ha passat amb la Camèlia, pare? —va preguntar—. És veritat que la bruixa que van ajusticiar ahir era… era ella?

El rei va sospirar de nou.

—Vam celebrar un judici… —va començar, però la veu se li va morir abans de poder acabar la frase.

Els ulls blaus de la Felícia es van omplir de llàgrimes.

—Així doncs…, vau empresonar la meva protectora —va mussitar—, la vau jutjar… i la vau condemnar a morir a la foguera.

—No vam ser exactament nosaltres —va puntualitzar el seu pare—. Les lleis del regne…

—I em vau enviar lluny —va continuar ella, sense escoltar-lo— perquè no me n’assabentés. Perquè sabíeu que jo no ho hauria consentit mai.

—Estàvem segurs que seria dur per a tu i, de tota manera, no calia que ho sabessis.. Qui t’ho ha explicat? Ha estat el Corneli, oi?

La princesa va negar amb el cap.

—Quina importància té això? Me n’hauria assabentat de tota manera. De debò us pensàveu que m’ho podríeu amagar per sempre?

El rei no sabia què dir. Es va limitar a contemplar la seva filla, desolat.

—Així que és cert —va concloure la Felícia amb un fil de veu—. La Camèlia és morta. I de tots els finals que podia haver tingut… —La veu se li va trencar i es va haver d’empassar la saliva per continuar—: Vau triar una de les morts més cruels i horribles.

—Era… el que s’havia de fer —va murmurar el seu pare—. La llei diu molt clarament que les bruixes…

—La Camèlia no era una bruixa! —va esclatar ella.

Llavors es va obrir la porta i la reina va entrar amb posat ferm. La va tancar darrere seu abans de dirigir una mirada crítica al seu espòs i a la seva filla.

—Què se suposa que és tot aquest escàndol? —els va renyar—. Felícia, has d’aprendre a comportar-te a la cort. No és apropiat que una princesa irrompi d’aquesta manera al saló del tron. I molt menys quan estem celebrant una audiència! Em pensava que la teva fada s’havia encarregat d’ensenyar-te bona educació, però veient el que…

—No t’atreveixis a esmentar-la! —va cridar la noia, fora de si.

La reina Astèria va replicar en un to gèlid:

—Felícia, no et permeto que em parlis així.

—Perfecte —va replicar ella—, perquè no et parlaré mai més. Ni d’aquesta ni de cap altra manera.

—Calmeu-vos totes dues! —va provar d’intercedir el rei—. Ja sé que esteu molt enfadades, però segur que en podem parlar com a persones civilitzades…

—Heu assassinat la meva protectora —va tallar la Felícia—. No tinc res a parlar amb vosaltres.

Els va donar l’esquena per dirigir-se cap a la porta.

—Però… què passa amb el Corneli? —va dir el rei, confós—. I el vostre palau? I el casament?

—No hi haurà casament —va respondre ella, amb la mà al pom de la porta. Va fer una pausa abans d’afegir en veu baixa—: No l’hauria d’haver deixat sola. I jo no hauria d’haver marxat del castell. Si m’hi hagués quedat… la Camèlia encara seria viva.

Els reis no van respondre. Amb un sospir, la Felícia va obrir la porta i va sortir de la cambra sense mirar enrere.

Les que falten

El país de les fades estava fora de l’espai i del temps, i, per tant, els seus habitants eren immortals. Els pocs humans que tenien la sort o la desgràcia de trobar un camí per arribar-hi tastaven un glop d’eternitat feèrica, però només fins que tornaven a casa. Llavors es trobaven amb la desagradable sorpresa que el que per a ells havien estat uns dies de màgia i de meravella, al món dels mortals, en canvi, havia suposat un període de llargs segles, i que ja no quedava ningú que els pogués recordar a la seva llar.

Les fades vivien centenars d’anys sense gairebé canviar d’aspecte. Sempre semblaven joves, gairebé nenes, i, per molt que visitessin el món dels humans, els costava assimilar que ells creixien, envellien i mo­rien amb una celeritat desconcertant.

L’excepció eren les fades protectores: set ànimes bones que havien consagrat la seva vida a fer realitat els desitjos dels mortals. Elles havien renunciat al món feèric per voluntat pròpia, per tal d’instal·lar-se entre els humans, i per això, tot i que en teoria continuaven sent immortals, eren molt més conscients del pas del temps.

I, per descomptat, el pes dels anys també els havia acabat afectant d’una manera o d’una altra.

Aquell matí s’havien reunit al Saló de la Reina, un espai amb un aspecte que sempre depenia de l’humor de la sobirana de les fades: una clariana dins el més profund del bosc, un temple dalt d’un cim muntanyós, una cova amb la volta plena d’estalactites centellejant, una cambra submarina amb les parets de coral guarnides amb milers de perles, un jardí de flors perfumades. Aquell dia era la sala principal d’un enlluernador palau de cristall de colors, amb facetes que reflectien els rostres curiosos de la multitud que assistia a la recepció.

La reina Crisantem va observar amb atenció les tres fades que s’inclinaven davant seu: l’Orquídia, sempre bella i elegant, l’ànima de les festes més frívoles de la reialesa; la petita Lila, dolça i tímida, que amagava parcialment el rostre envermellit darrere la seva cabellera pèl-roja; i, per acabar, la Gardènia, amb les faccions que se li havien arrugat emmarcades per uns cabells blancs com la neu, recollits en un monyo flonjo sobre el clatell.

Les altres fades evitaven mirar la Gardènia, perquè el món dels humans li havia fet una cosa horrible i inimaginable: li havia permès envellir com una mortal qualsevol. Per això també s’apartaven quan ella passava, com si la seva ancianitat fos una mena de malaltia que es pogués contagiar.

Amb tot, la reina de les fades no es va sentir impressionada. Malgrat el seu aspecte eternament juvenil, la Crisantem havia viscut milers d’anys. I coneixia molt bé el món mortal i els seus habitants.

—On són les que falten? —va preguntar.

La Gardènia va sospirar.

—Van deixar de venir a les reunions ja fa temps, majestat —va respondre amb una veu tranquil·la—. I per això ara sempre ens sobra pastís.

La Crisantem va alçar les celles amb perplexitat. La Lila i l’Orquídia van creuar una mirada de preocupació.

—El que la Gardènia vol dir —es va afanyar a explicar la primera després d’escurar-se el coll— és que les tres fades que falten… no tornaran.

La reina va inclinar el cap.

—M’havien parlat de la Magnòlia i de l’Azalea —va comentar, buscant amb la mirada algú entre la multitud—. Dàlia? Tingues la bondat de reunir-te amb les teves companyes.

Una fada de rostre pàl·lid i de cabells de color anyil va avançar fins a situar-se davant seu.

—Majestat —la va saludar amb una reverència.

—Estimada, quina sorpresa més agradable! —va exclamar la Gardènia en veure-la—. Feia molt de temps que no teníem notícies teves. Ens temíem que tu també t’haguessis convertit en una bruixa.

La Dàlia va arrufar les celles, i les fades reunides al saló van murmurar entre elles.

—Salta a la vista que la Dàlia no és una bruixa, Gardènia —va aclarir ràpidament l’Orquídia—. Potser no ho recordaràs, perquè la teva memòria ja no és el que era, però es va acomiadar de nosaltres ja fa uns anys perquè desitjava abandonar el món dels humans per retornar al país de les fades.

Tant ella com la Lila observaven l’antiga companya amb curiositat. En teoria no els estava permès renunciar al seu deure sagrat com a fades protectores, però la Dàlia ho havia fet, i elles sempre s’havien preguntat com s’ho devia haver pres la reina Crisantem, tot i que no semblava haver-la castigat per això. Ans al contrari, la Dàlia tenia millor aspecte que mai. Estava més relaxada, fins i tot radiant, i se la veia rejovenida, si és que això era possible. La veritat era que no havia tingut mai gaire paciència amb els humans. No era estrany que li hagués anat tan bé perdre’ls de vista per sempre.

—Quan la Dàlia va tornar del món mortal —va dir la reina—, em va explicar que tant la Magnòlia com l’Azalea feien servir els seus poders per fer el mal i que s’havien convertit en allò que els humans anomenen… bruixes.

De nou hi va haver murmuracions entre la multitud. La Lila i l’Orquídia van abaixar el cap, avergonyides. No podien evitar sentir-se culpables, perquè durant molt de temps havien ignorat tots els senyals i havien permès que les seves companyes s’enfonsessin lentament en la foscor… fins que va ser massa tard per rescatar-les.

—Vaig comprendre que, si el món dels humans podia transformar una fada d’aquesta manera —va continuar la Crisantem—, la Dàlia havia fet molt bé de tornar amb nosaltres abans que fos massa tard. —Va fer una pausa abans d’afegir—: Confesso que estava convençuda que vosaltres no trigaríeu a seguir-la.

Les tres fades van contemplar la sobirana amb sorpresa.

—Si és així, per què no ens ho va dir ningú? —es va atrevir a qüestionar l’Orquídia—. Per què no vau enviar una emissària a buscar-nos?

Les fines celles de la reina es van arquejar amb desconcert.

—Sí que ho vaig fer. —Va reflexionar un moment abans de continuar, una mica menys convençuda—: O potser no? Bé, en tot cas, ho pensava fer, però suposo que vaig donar per fet que, si no havíeu tornat voluntàriament, era perquè desitjàveu quedar-vos al món dels humans. És evident, oi?

La Lila va obrir la boca, esbalaïda. L’Orquídia va inspirar fondo, mirant de contenir la irritació. La Gardènia, al seu torn, va somriure amb placidesa, com si el que acabava de dir la Crisantem tingués tot el sentit del món.

—Tant se val, tot això, ara que sou aquí —va continuar la reina, unint les mans amb entusiasme—. Us dono la benvinguda al país de les fades, estimades súbdites. I us prego que em poseu al dia de tot el que ha succeït des de la tornada de la Dàlia. Per exemple, expliqueu-me què se n’ha fet, de la Magnòlia i de l’Azalea. Són realment tan malvades com diuen? O només una mica… trapelles?

La Lila i l’Orquídia van creuar una mirada. La pèl-roja va desviar la vista, torbada. L’Orquídia va sospirar. «Com sempre, em toca a mi donar les males notícies», va pensar.

—La Magnòlia es dedicava a transformar les persones en animals —va començar—. Molts herois van tractar de vèncer-la per desencantar les seves víctimes, però ella es limitava a convertir-los en estàtues de pedra que col·leccionava al soterrani del seu castell. També li agradaven els miralls màgics —va afegir—, i això va ser la seva perdició: un dels seus encanteris petrificadors va rebotar en un mirall i la va colpir de ple. I per això ara és una estàtua més i ja no pot fer mal a ningú.

Les fades van murmurar entre elles, consternades. La Dàlia va mirar les companyes amb sorpresa, perquè aquella informació era nova per a ella.

—És una llarga història —li va dir la Lila.

—Llarga i trista, sí —va sospirar la Gardènia.

—Doncs la de l’Azalea encara és pitjor —va continuar l’Orquídia sense pietat—. Després de tant de temps com a fada protectora, va desenvolupar una aversió malaltissa als nens. Llavors va construir una caseta de dolços per atreure’ls i, un cop els atrapava, els encebava per engreixar-los i en acabat… se’ls menjava.

La sala es va omplir d’exclamacions de terror. La Dàlia es va estremir i es va escurar el coll abans de comentar:

—Està bé que per fi us atreviu a parlar del tema obertament. Potser encara hi som a temps…

Però l’Orquídia va negar amb el cap.

—Una de les nenes que va segrestar l’Azalea va aconseguir llançar-la dins del seu propi forn encès —va explicar en veu baixa—. I si no hagués anat així, si l’Azalea encara fos viva, tindria cap possibilitat de redempció després de tot el que va fer?

Va sobrevenir un silenci sepulcral a la sala.

—No. Per descomptat que no —va declarar finalment la reina Crisantem. Observava les fades amb el rostre pàl·lid i els ulls ben oberts—. Si ho hagués sabut… —va mussitar.

La Lila es va girar per mirar la Dàlia.

—Però tu ho sabies —va recordar—. No vas informar del que estava passant?

Ella va desviar la mirada.

—No vaig donar gaires detalls —va admetre a contracor—. No era un tema agradable per a mi tampoc. És a dir, havia sentit els rumors sobre els… nens, però en el fons no m’ho volia creure.

—Té gràcia, perquè tu sempre ens retreies que érem nosaltres les que no ens volíem enfrontar a la realitat —va comentar l’Orquídia, àcida.

—I per això ho entenem perfectament —es va afanyar a dir la Lila, conciliadora.

La reina de les fades, encara esbalaïda, va tornar a centrar la mirada en les nouvingudes.

—Encara falta la Camèlia. Digueu-me, què se n’ha fet, d’ella? —va preguntar amb una veu lleugerament tremolosa.