Pròleg

—Vosaltres no sou gaire llestos, oi?

Tots tres van deixar de discutir i es van tombar cap a la banda d’on havia vingut la veu: la Robyn, amb l’arc preparat per deixar anar la fletxa; la Yun, en posició de lluita, i l’Olaf, amb un posat de confusió en aquella cara de bon jan de faccions quadrades.

—I tu qui ets? —va demanar la Yun redreçant-se, i amb això encara va semblar més alta del que era.

—Això soc jo qui ho hauria de preguntar: fet i fet, sou a casa meva. —La veu havia canviat de posició, si bé cap dels tres no havia endevinat ni un sol moviment per allà al voltant.

—A casa teva, dius? —va tornar a preguntar la Yun, mirant a banda i banda sense aconseguir veure qui era que parlava.

Era la veu d’algú jove. No cridava, sinó que feia servir un to tranquil, fins i tot simpàtic, però, tot i amb això, els tres adolescents no podien confiar en ningú només pel to de la seva veu.

—Que vens amb males intencions o què? —va voler saber l’Olaf, molt més pràctic que les seves companyes. L’Olaf odiava la brega, però era millor anar-s’hi preparant, no fos cas.

—Això depèn de vosaltres i de les vostres, d’intencions. —Fos qui fos que parlava, una vegada més, havia canviat de lloc sense que ni la Yun, ni la Robyn ni l’Olaf se n’adonessin. Era un fantasma. O, si més no, es desplaçava ben bé com si ho fos.

—Només buscàvem un lloc on acampar —va confessar la Robyn, que va abaixar l’arc i va amorosir aquell front arrufat tan característic—. Ens sap greu haver envaït casa teva… que, ben mirat, és un lloc fantàstic. M’encanta!

Va donar un cop de colze a la Yun perquè deixés de banda aquella actitud amenaçadora; l’altra la va mirar una mica sorpresa, però va deixar caure els braços als costats del cos abans de tornar a parlar.

—No et volem fer cap mal —va dir.

—Potser no, però per fer-me’n primer m’hauríeu d’enxampar —va riure la veu— i, després d’haver-vos estat escoltant una bona estona, em sembla que no us en sortiríeu pas… Ni tan sols us heu pogut posar d’acord per veure si us havíeu d’aturar a sopar o no.

El rostre de la Yun es va enfosquir amb una ganyota d’enuig. Malgrat tots els malgrats, la veu misteriosa tenia tota la raó del món. No eren mai capaços de posar-se d’acord en res.

—Aquesta és la Robyn i aquest d’aquí l’Olaf, jo soc la Yun… I, ja que hi som, tot s’ha de dir que ens aniria bé una mica d’ajuda.

De darrere d’una de les cabanes va sortir una figura. Tota negra de cap a peus. Duia una caputxa que li tapava els cabells i la cara i anava vestida amb una camisa i uns pantalons negres, amples, que no l’engavanyaven gens; completaven la vestimenta unes botes altes fins a gairebé el genoll, també del mateix color, que, a primer cop d’ull, es veien flexibles i molt confortables.

—Portes un uniforme molt ben parit! —va comentar la Robyn amb un somriure. Els seus companys es van quedar d’una peça: era estrany que la Robyn somrigués o digués a algú una cosa agradable.

—Sí que fa patxoca, sí… —va coincidir l’Olaf.

—Gràcies —va dir el noi. Es va agafar la caputxa amb totes dues mans i se la va enretirar, i tot seguit es va tirar avall el drap que li cobria la boca i el nas—. Em dic Hiro, Sōya Hiro, però em podeu dir Hiro. Sōya és el cognom, que al Japó es posa davant del nom —va explicar-los—. I, ara sí, si us plau, sigueu benvinguts a casa meva.

Era un noi que, si fa no fa, tenia la mateixa edat que els altres tres. Els cabells negres, una mica llargs, llisos i brillants, li queien a banda i banda de la cara. Els ulls grossos i ametllats, molt bonics i expressius, acompanyaven un rostre de pòmuls marcats i barbeta angulosa, prim, de nas estret i recte i llavis molsuts.

—També tens una cara per sucar-hi pa —va dir la Robyn—. Que n’ets, de guapo, recoi!

—Sí, oi? —va asseverar l’Olaf.

La Yun els va donar un cop de colze a cadascun perquè callessin d’una vegada.

—Gràcies —va repetir el noi, aquesta vegada amb un somriure i una lleugera inclinació de cap—. Suposo que deveu tenir gana: per què no piquem alguna coseta per sopar i m’expliqueu què us ha portat fins aquí? Pel que he sentit que parlàveu, diria que tenim un objectiu comú.

—I el teu estil, hosti tu, també tens un estil que déu-n’hi-doret… —va concloure la Robyn—. Doncs sí, jo estic morta de fam.

—I jo —hi va convenir l’Olaf.

—No tenim temps per a sopars i xerrameca —va replicar la Yun de manera taxativa—. Estem ficats en una missió molt important.

—Es veu que sí —va comentar en Hiro—, però no sembla pas que us importi gaire.

—Què? —van preguntar la Yun, la Robyn i l’Olaf alhora.

—La noia que venia amb vosaltres s’acaba d’escapar. Us ho dic perquè em fa l’efecte que no us n’heu ni adonat…

—QUÈ?! —van exclamar la Yun, la Robyn i l’Olaf també alhora, aquesta vegada mirant cap on havien deixat lligada la presonera que duien amb ells.

La Yun va sospirar i es va prémer el pont del nas amb dos dits abans de tornar a parlar.

—Bé, nanos… —va dir, per fi—. L’hem feta bona. En Lennon ens pelarà.

1

Una pantalla

El Director Lennon examinava a les pantalles el que s’esdevenia en aquells mateixos instants a la sala contigua. Era en un dels pisos inferiors del complex de l’Organització.

L’habitació que observava era àmplia, sense raconets ni amagatalls, quadrada, gairebé asèptica a causa de la blancor que hi predominava, tant a les parets com en el mobiliari. En un dels extrems hi havia l’única nota de color de tota la cambra: un sofà de pell blava molt espaiós, potser massa, tenint en compte que només l’acostumaven a ocupar tres persones, però en Lennon, a l’hora de moblar aquella estança —cosa que havia fet personalment i, com era obvi, sense l’ajut de ningú—, tenia al cap un grup molt més nombrós que el que havia aconseguit reunir finalment, després d’una recerca d’anys i panys. Davant del sofà hi havia una tauleta baixa, rectangular i, davant la tauleta, un moble coronat per una moderna consola de videojocs i un televisor també massa gros. A l’altre extrem de la sala, tot completant l’esforç decoratiu que havia fet en Lennon, hi havia una taula alta amb sis cadires al voltant i una prestatgeria que ocupava tota la paret, on s’acumulaven jocs de taula, llibres i còmics. No és que el Director n’estigués gaire orgullós, del resultat: només n’estava satisfet i gràcies, perquè l’interiorisme no era el seu fort, precisament. Les altres dues parets les ocupaven una porta tan blanca com tota la resta i un finestral enorme que anava del terra al sostre.

En Lennon va fer que no amb el cap alhora que se li escapava un sospir d’entremig dels llavis arrufats. La dona que controlava la càmera li va tornar una mirada de comprensió.

—No estan a punt —va dir aquella dona jove amb una ganyota—. Continuen discutint per qualsevol bestiesa…

—Doncs hi han d’estar —va replicar el Director Lennon—. En Mordred ja s’ha posat en marxa i bé que l’hem d’aturar.

—Potser ho podria demanar a la noia dels Black —va suggerir ella aixecant la cella—. Aquella joveneta sap arreglar-se-les bé… Està ben preparada.

—Ella és el nostre últim recurs, no pas el primer... I ja li he hagut de sol·licitar una mica d’ajuda per a aquesta missió. No li vull demanar més que allò que ens sigui imprescindible… I ja ho he intentat. M’ha dit que no podia.

—Però…

—Ja n’hi ha prou, de peròs, Agent Brown —va interrompre en Lennon amb un gest de la mà. Encara tenia els ulls fixos en les imatges que es desenvolupaven al monitor. Les celles arrufades i els punys premuts indicaven que havia pres una determinació—. Fa anys que els entrenem i que treballem amb tots tres, tant junts com un per un. Tot i la seva jovenesa, han aconseguit tenir un bon control de les seves capacitats, que no fan més que créixer dia rere dia. Han d’estar a punt per força.

—I si fracassen?

—Doncs hi tornarem.

—Sap prou bé que el fracàs pot comportar la mort. —La cara de l’Agent es va enfosquir—. Només són criatures, i això no aturarà en Mordred… Ni la Le Fay, si em demana la meva opinió.

—No te l’he pas demanada. Ja no són criaturetes. Són efectius de l’Organització, Brown. No ho facis més difícil

—Vostè també els ha agafat afecte.

—No tant com tu —va replicar en Lennon, deixant que se li dibuixés un lleu somriure a la cara—. Sé que és dur, però no pots permetre que això s’interposi entre nosaltres i el nostre objectiu. Nosaltres ho sabíem i ells —va fer un gest amb el cap en direcció a la pantalla—… ells també. Apuja el volum, si us plau, a veure com van.

L’Agent Brown va sospirar i, arronsant les espatlles, va obeir l’ordre del seu superior.

A la pantalla, els tres adolescents eren a la mateixa sala, amb les dues noies dretes. La Yun parlava en direcció a la Robyn gesticulant molt amb els braços, però l’altra li donava l’esquena amb un posat fastiguejat que tenia tatuat a la cara petita i intel·ligent. Mentrestant, l’únic noi del grup, l’Olaf, s’estava allà assegut amb els colzes sobre la taula. Duia uns auriculars gairebé tan grossos com la seva testa, que se sacsejava al ritme de ves a saber què que estigués escoltant.

—Ah, molt bé… I què? No en tinc pas la culpa, de ser tan popular —deia la Yun en aquells moments.

L’adolescent, de setze anys, era molt alta per a la seva edat. El seu físic estilitzat i els seus trets delicats recordaven al Director Lennon un d’aquells elfs que havia descrit Tolkien en la seva obra El Senyor dels Anells. A més a més, posseïa una intel·ligència extraordinària, era tot un geni en qualsevol assumpte que impliqués l’ús de la tecnologia; ara bé, no l’havien fitxada per això…, si és que haver trobat el Director Lennon pel seu compte i haver decidit formar part del seu petit grup clandestí es podia considerar com que l’haguessin «fitxada». El seu poder de debò era la persuasió: podia aconseguir que

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X