1.
—Li agraden els misteris?
La Nicky desvia la mirada i la deixa clavada al retrovisor. El taxista la mira de reüll a través d’unes ulleres rodones de cul de got.
—Veig que llegeix una novel·la de misteri —diu amb veu rogallosa.
El cotxe rodola pendent avall i passa per sobre un esvoranc; a sota, tot trontolla.
Ella agafa el llibre i l’aixeca.
—Agatha Christie. Assassinat a Mesopotàmia.
L’home té ganes de conversa, i la Nicky està disposada a donar-n’hi. La feina de taxista deu ser molt solitària.
—Que fuma?
—No.
—Ben fet. —S’entafora un cigarret entre les dents—. És massa bonica per morir jove.
El taxista l’encén amb un encenedor abonyegat i la Nicky prem el botó de la finestra. Entra un raig d’aire fresc i humit que inunda el seient del darrere; torna a prémer el botó i deixa només dos dits de finestra oberta, inclina el cap contra el vidre, i veu la seva doble: les pestanyes rinxolades pel rímel, els llavis lluents per l’abrillantador. No és gaire atractiva; n’és conscient, però això no l’amoïna.
El taxi fa una sotragada. La bossa li cau a terra.
—Em sembla que ha tocat amb la vorera.
—Ah, sí, sí —diu l’home, mirant fixament endavant—. No entenc com han deixat que arribessin vols avui. Ha estat un miracle que pogués aterrar.
Per a la Nicky, que no li agrada agafar avions, aterrar sempre és un miracle. Mira més enllà del taxista i es fixa en el banc de boira nocturna, que els llums del cotxe il·luminen i fan relluir com una perla.
—És el june gloom californià: a principis de juny, es forma a la costa una capa de boira i núvols que ho tapa tot. Segur que allà cap a l’est no tenen aquest temps.
—No.
Ha dit «allà cap a l’est» com si ella vingués de la fi del món, d’un lloc imaginari.
L’home murmura per sota el nas amb satisfacció i clava una manotada a la palanca de l’intermitent mentre tomben a la cantonada i enfilen un carrer amb un pendent vertiginós. La Nicky busca el cinturó de seguretat a les palpentes.
—Deia que hi ha molts misteris. —El fum li surt a glopades per la boca i s’evapora formant torterols—. A San Francisco n’hi ha molts. Ha sentit a parlar de Zodiac?
—No el van arribar a atrapar mai.
—Vostè ho ha dit…, mai. —La mira pel retrovisor i arrufa el front. La Nicky calla; és la ciutat del taxista, la seva història—. És el nostre Jack l’Esbudellador. I també tenim el vol 7 de Pan Am, un avió de passatgers que va desaparèixer als anys cinquanta. Volava cap a Hawaii i de cop i volta… —Fa una xuclada al cigarret—. Puf. —Deixa anar una alenada de fum.
—Què va passar?
—Qui ho sap! És com l’L-8. Eren temps de guerra. Dos xavals de l’exèrcit volen en un dirigible que acaba estavellat a Daly City. Quan van a rescatar-los, no troben ningú a bord. És un misteri, com l’hi deia fa… Fixi’s en aquella casa! —Agita una mà a la dreta—. La casa més vella de Pacific Heights.
La Nicky es fixa en una casa senyorial victoriana d’un blanc immaculat amb dues grans finestres que la miren amb ulls d’espant des del fons del carrer.
—La van construir cinquanta anys abans del terratrèmol —presumeix el taxista—. La casa ja tenia uns quants anys al damunt i va sobreviure.
—Fa cara de sorpresa —diu la Nicky—. Com si no es pogués creure que encara aguanti dreta.
Ell torna a murmurar.
—Jo tampoc no m’ho puc creure.
Passen per un túnel. A banda i banda, enmig de la boira, els senyals de trànsit blancs brillen, són dits fantasmagòrics que insten a continuar: «Per aquí. Tot recte».
—Ha dit que és de Nova York, oi?
—Sí.
—Doncs aquí té el barri més car de tot San Francisco.
A dreta i esquerra, unes senyores cases del segle XIX s’alcen imponents i misterioses entre la boira: esveltes i arreglades, vestides de tons pastel; una de tipus colonial envaïda per l’heura; una d’obra vista a l’estil dels Tudor, l’armadura de bigues de fusta i els maons disposats en espiga; dues mansions d’estil reina Anna, la fusteria exterior intricada com un tapet de ganxet.
—En algunes hi viuen cervellets de la indústria tecnològica —l’informa el taxista—: Google, Uber. Per cert, que els d’Uber… —Fa una ganyota de fàstic, però ella no ho veu—. I també de gent que ve de bona família. D’aquests que sempre han tingut una vida regalada.
La boira s’apodera dels carrers. Avancen amb el cotxe per l’asfalt esquerdat, bonyegut, pendent amunt, pendent avall. La Nicky conté la respiració.
—A San Francisco també tenim escriptors de novel·les de misteri. Dashiell Hammett… vivia allà baix: a Post Street.
Un altre senyal de trànsit apareix enmig de la boira i els obliga a continuar endavant. «Tot recte. Per aquí».
—Ah, i què me’n diu, d’aquest? —fa mastegant la punta del cigarret—. És un escriptor de novel·les de misteri que no sé si vivia a Pacific Heights o a… Tant és, vivia a la zona alta. El cas és que una nit, patapam: la dona i el fill va i desapareixen.
La Nicky s’estremeix.
—Per art de màgia. Com aquell avió. Deu fer cosa de vint-i-cinc…, no…, fa vint anys. La nit de Cap d’Any del 1999.
Les paraules floten en un núvol de fum, i es gronxen en l’aire com una boia al mar.
—Què va passar?
—No se sap! N’hi ha que sospiten del germà de l’escriptor. O de la dona d’aquest, o de tots dos. N’hi ha que estan convençuts que va ser el fill. El fill del germà, eh. Hi havia empleats, també. Un noi i una noia. Però gairebé tothom… —Agafa un revolt—. Gairebé tothom creu que va ser l’escriptor. I ja hem arribat —anuncia, mentre el cotxe frena arran de vorera i grinyola; de la frenada, la Nicky surt projectada endavant i el llibre li llisca de la falda.
Veu que el taxista s’allibera del seient del conductor i fa el tomb al vehicle per anar al maleter; la punta del Marlboro espurneja en la boira, lluminosa com un foc follet.
La Nicky es fica el llibre a la bossa. Respira fondo, estossega —a l’interior del vehicle fa olor de llar de foc—, empeny la porta i surt a la boira. El carrer és un poble fantasma, les imponents cases reduïdes a simples ombres, façanes que semblen calaveres, que es miren fixament les unes a les altres, cadascuna des de la seva vorera. La Nicky torna a estremir-se.
—Ha fet bé de venir amb jersei —diu el taxista mentre darrere d’ella se sent un cop de porta.
La Nicky es mira de dalt a baix. És l’única peça de roba cara que té: caixmir, amb coll de punta senzill color gris carbó, acabat de rentar en sec. En algun lloc de Nebraska s’havia tirat la cervesa per sobre. I ara veu que als pantalons hi té pèls gruixuts de gos, i això que es va passar tot un dia traient-los amb unes pinces. Quan la Nicky torna a aixecar la mirada, el taxista està amb un pam de boca oberta al peu de la rampa que porta a la casa. Es gira i la mira.
—Aquesta és la casa —diu—. La casa misteriosa. Que ho sabia?
—Em temo que sí. —Se sent culpable.
—Mecàson. Jo vinga xerrar i no m’ha aturat.
—No el volia interrompre —li explica ella amablement; no era la seva intenció enganyar-lo. Però ho ha llegit tot sobre la dona i el fill que una nit, patapam, va i desapareixen; ara mateix sap tantes coses com tothom. O gairebé tothom.
El taxista escup el cigarret a terra i deixa al carrer un rastre de guspires com la cua d’un petit cometa.
—I com és això? Que ve de visita?
Fa un cop d’ull a l’equipatge: una bossa d’esport amb rodes i un cofre d’època petit, amb tancaments de cuir i tatxes, i adhesius de viatges diversos una mica per tot arreu.
—Només per uns dies.
Enfonsa la mà a la bossa i en treu tres bitllets de vint i un de cinc.
El taxista acaricia els bitllets.
—Ja no se’n veuen gaires.
—Soc de la vella escola, jo.
—I no té por? No creu que els matés ell? —li murmura ell, com si li preguntés si no creu que per avui ja ha begut massa.
—Espero que no —diu la Nicky amb entusiasme.
—Molt bé, doncs. Que gaudeixi del misteri. —Li passa pel costat i li deixa un baf de nicotina; la Nicky es pregunta si ho diu pel llibre Assassinat a Mesopotàmia o per la desaparició a San Francisco. Mentre el taxista acota el cap i s’asseu al seient del conductor, el cotxe es queixa, i ell també—. I de la ciutat —crida des de dins—. Cent trenta quilòmetres quadrats envoltats de realitat. —La porta es tanca amb un cop fort.
La Nicky es queda d’esquena al vehicle mirant l’equipatge. El motor estossega; el tub d’escapament li escup els gasos a la cama; per uns moments, sent com el cotxe s’allunya.
Quan es gira, la boira s’ha replegat i s’ha cobert de gel al seu voltant, sòlida i petrificada com un llac en calma, com si el taxista i el seu vehicle no haguessin estat mai allà.
2.
La Nicky es queda enmig de la boira, amb els braços plegats al pit, les mans embolcallant-li les espatlles, abraçant-se com fa habitualment quan està emocionada o neguitosa, o totes dues coses. Nota que la casa que té al darrere conté la respiració. Ella també la conté.
La Nicky no és gaire de fer dramatismes —els seus amics la tenen per una persona afable i assenyada com n’hi ha poques—, però ha esperat cinc anys per presentar-se. La memòria rebobina: fa cinc estius, el record és borrós, d’un blau elèctric; fa cinc hiverns, Manhattan nevat; fa cinc anys exactament, en el mateix mes que és ara, de la primera carta que va escriure.
Benvolgut senyor Trapp,
vostè i jo no ens coneixem…
La Nicky havia escrit a escriptors de novel·la de misteri quan era una fan adolescent, suplicant informació i autògrafs; més endavant, quan era una estudiant universitària, enviava cartes més reflexives, amb preguntes més profundes. Encara manté el contacte amb els pocs que estan disposats a girar l’esquena a les pantalles i a esmunyir les cartes per l’escletxa d’una bústia. La Nicky, una sentimental de mena, valora la tinta i el paper. La tinta impregna el paper, indeleble com una cicatriu; un correu electrònic és com un baf d’alè sobre el vidre, s’esvaeix a l’instant.
I un bon dia, a finals de juliol, apareix un sobre blau cel, barrat amb el seu nom, escrit amb una lletra incisiva: Sr. o Sra. Nicky Hunter.
Va comprovar la solapa del sobre: remitent de San Francisco. Va fer un petit somriure.
Durant tres setmanes va elucubrar una resposta fins que va trobar la definitiva. (Benvolgut senyor Trapp, de fet soc una dona). Un altre mes, un altre sobre de color blau. I així successivament fins a la tardor, l’hivern, Cap d’Any, i fins a quatre cartes més —potser un paràgraf o dos d’ella, quatre ratlles d’ell— fins a l’última correspondència que van intercanviar, escrita a màquina amb la mateixa tinta esquerdada, les lletres onejant i obrint-se pas al mar com els passatgers d’un vaixell. Esperem amb ànsia la seva visita a casa nostra.
Es frega els braços. Es gira, a poc a poc. La boira es dissipa, s’obre com un teló i descobreix la casa, que s’alça damunt la Nicky com una gran onada glaçada.
Mansió senyorial neogòtica, de to crema pàl·lid, construïda per Bliss i Faville el 1905, un any abans del terratrèmol de San Francisco; des d’aleshores llar de només quatre famílies, incloent-hi els inquilins actuals. «Una de les cases més elegants i distingides de Pacific Heights, amb unes vistes de pel·lícula des d’on es domina tot el pont del Golden Gate —sospirava l’Architectural Digest en un article titulat LA CASA MISTERIOSA—. De proporcions majestuoses, decoracions refinades, i vigilada amb un gran zel pel senyor de la mansió». L’autor es desfeia en elogis fins a quedar-se a les portes d’un atac d’asma.
I per si no fos prou: més de 1.200 metres quadrats, distribuïts per quatre plantes (cap de subterrània). Set dormitoris. Vuit lavabos. Una biblioteca de sis mil llibres amb parets revestides de fusta de noguera; un jardí amb parterres i estany de carpes. Superfície total empostissada de roure blanc. Llucanes amb vistes en teulada de pendents acusats. Vestíbul de sostre voltat. Una autèntica exhibició d’acabats exòtics a la façana.
La Nicky observa la porta de l’entrada, enclaustrada enmig de tanta grandesa i elegància. En algun racó de dins hi ha l’escriptor que és el centre de tota la seva intriga. Sent el vertigen propi d’una joveneta.
Tretze esglaons s’enfilen cap amunt per una escalinata de marbre lleugerament corbada. La Nicky se’ls estudia, i redreça les espatlles. Té un cos prim però fort, modelat i esculpit a consciència; fa cinc anys, quan va començar a practicar la boxa, la Nicky Hunter —una persona que anava feliç per la vida, figa tova i repartidora d’abraçades— va descobrir que tenia talent per a la violència.
Engrapa el cofre, agafa amb l’altre braç la bossa d’esport amb rodes i enfila els esglaons escarpats de l’escala de l’entrada.
Un cop al replà, deixa l’equipatge a terra. Un picaporta de bronze negre sobresurt del batent: un interrogant, enroscat i més eixamplat a la part superior com una cobra. La Nicky ressegueix la forma corbada amb la mà i finalment toca el timbre amb un dit.
Sona una dringadissa, aviat fonedissa.
Benvolgut senyor Trapp,
vostè i jo no ens coneixem, però he trobat un possible error a la seva novel·la…
Sona el clac fugaç d’un pany. La Nicky recula.
La porta s’obre.
Plantada davant seu, a contrallum, el rerefons groguenc, apareix la dona més espectacular que hagi vist mai.
3.
Mentre li serveix un te Darjeeling, la Nicky l’estudia.
Sembla que estigui il·luminada des de dins, com si fos la dama fanalet. Uns quaranta anys, pestanyes generoses i llavis amb un arc de Cupido ben definit. La cabellera deixada anar li cau sobre una espatlla. Un vestit blau fluix prudent —una dona discreta de cap a peus: el somriure tímid, una cama entrecreuada púdicament amb l’altra—. La seva veu («Una mica de llet o de sucre?») és apagada, com si hagués acumulat pols de no fer-la servir.
La Diana aixeca la vista, i els ulls de la Nicky comencen a fer la ronda d’inspecció a la sala d’estar: el paper de paret estampat amb papallones, els llums de peu al costat dels sofàs, el llum d’aranya en miniatura. A través de dues portes balconeres pot veure el jardí, tènue en la llum somorta. Contra una paret, una prestatgeria estreta; sota els peus, una catifa persa, desgastada enginyosament per semblar una peça de vell. «Una vida regalada».
O bastant regalada, des de fa molt temps si més no.
—Has tingut un viatge…? —La pregunta es consumeix. L’accent de la Diana és com la boira, anglès i poc sòlid.
—Mogudet.
—Des de Nova York?
—Des de l’aeroport. No vèiem res a tres passes. M’he sentit com si de sobte se m’emportessin a un lloc misteriós. Com a L’aventura del dit polze de l’enginyer.
La Diana parpelleja amb educació.
—Sherlock Holmes —afegeix la Nicky.
—Ah.
—Resulta que hi ha un enginyer… No, gràcies; amb llet i prou… Un enginyer que viatja de l’estació de tren a una casa misteriosa que queda a vint quilòmetres. Les finestres del carruatge són cegues i el trajecte sembla que duri una eternitat. Quan finalment arriba a la casa, els clients intenten matar-lo. Mort per premsa hidràulica. A la fi, Holmes resol el cas i conclou que la casa havia estat sempre al costat de l’estació de tren. El trajecte en carruatge havia estat una maniobra de distracció: l’enginyer havia recorregut deu quilòmetres endavant i deu quilòmetres enrere.
La Diana arronsa els llavis.
—T’haig de confessar —sona realment com una confessió— que no soc una fanàtica de les novel·les de misteri com vosaltres dos. —Ara arrufa el front—. No em refereixo a «fanàtica» en el sentit negatiu.
—No m’ho prenc en aquest sentit. Quina lectura t’agrada?
La Diana cita un premi Nobel i dues autores franceses.
—No coincidim en gustos —diu la Nicky.
—És que durant molts anys vaig ser professora de francès. I també de llatí. Però he llegit alguns llibres teus: crec que era l’assaig sobre Edgar Allan Poe i Ngaio Marsh. Ets molt humana. M’imagino que tenim tendència a veure els escriptors de novel·la negra com si fossin assassins en potència, oi? Assassins frustrats? Però precisament per això els volia conèixer i llegir també els seus llibres. —Fa un glop—. I treballes d’editora de novel·la negra?
—Faig un seminari sobre novel·la criminal l’últim trimestre del curs. De tota manera, els alumnes poden triar el gènere que vulguin. Normalment, trien la novel·la de ficció. Jo els recordo que entre les grans obres de literatura americana hi ha una pila de títols que són del gènere negre. Lolita. Matar un rossinyol. Fill natiu. El gran Gatsby…, aquesta és policíaca. El policia no porta una placa, ni un barret de feltre, però tot i així intenta resoldre un misteri.
La Diana fa un glop de te, i la Nicky es mira la falda i espessiga un pèl de gos que tenia al genoll. Es promet que parlarà menys.
—Ah! He portat regals —diu, parlant més, obrint la cremallera de la bossa—. M’ha quedat una mica mal embolicat… —Malgrat que s’hi va estar quaranta minuts, amb la llengua atrapada entre les dents com una nena que pinta i no vol sortir-se de la ratlla.
Es veu a primer cop d’ull que és una lupa, però la Diana té el detall de preguntar-se en veu alta què deu ser abans de desembolicar el regal.
—Oh, és preciosa! Quin mànec més bonic. És coure, oi? De quan és?
—De principis de la dècada de 1920.
—Estarà encantat.
—És el mínim que podia fer, de debò. —La Nicky mira com el vapor del te s’entreté suspès en l’aire—. Jo també estic encantada —se sent dir, i aixeca la vista i mira la Diana als ulls—. És tot un privilegi… realment extraordinari.
Un somriure amb un moviment de llavis més tímid impossible.
—Havies treballat mai en un projecte com aquest? —pregunta la Diana—. Vull dir… en una biografia personal? Que només la pugui llegir la gent més estimada? —Assenyalant-se a si mateixa, vacil·lant, com si no tingués clar si ella està dins del cercle dels més estimats—. Hi ha un nom concret per a aquest tipus d’obra?
—No hi he treballat mai. I no, que jo sàpiga.
—Que típic d’en Sebastian jugar-s’ho tot amb un gir d’última hora. Jo li vaig suggerir…, espero que no t’importi…, que se l’escrigués ell, però… —Arronsa les espatlles—. Li fa por no tenir temps d’escriure-la com cal. A més, només té una perspectiva personal. Vol recollir el testimoni de… —Un cop més la frase s’apaga com un llumí.
—Múltiples narradors —apunta la Nicky.
—Això mateix.
—I com està, en Sebastian?
El platet repica quan la Diana el deixa damunt la taula.
—Una insuficiència renal no et mata fins que…, esclar, et mata. No caus fulminat, això no, però si fa no fa el resultat és el mateix. Amb més becaines. Per tant, li queden uns quants mesos. En principi.
La Nicky assenteix amb el cap.
—Tot i que jo he après a no subestimar-lo mai —diu la Diana, acariciant-se l’os de la cama amb les dues mans—. A més, té tantes ganes de coneixe’t.
—Oh, segur que no tant com jo.
—Això ja ho discutireu entre vosaltres. No saps prou com li agrada tenir un espàrring.
El gong d’un rellotge de paret toca en algun racó de fora la sala. La Diana es mira el rellotge.
—Que tens gana?
—Un entrepà sí que me’l menjaria —reconeix la Nicky—. O un ou ferrat.
—I què me’n dius de totes dues coses? Et prepararé un croque-madame. —Ho diu amb l’accent d’una francesa de soca-rel. La Diana s’allisa el vestit mentre s’aixeca—. Entrepans de pernil i formatge exqui…
I aleshores la sala d’estar rep l’embat d’una onada.
L’omple, la inunda… La Nicky espera que el mobiliari comenci a flotar sobre una ona de so; espera que les portes balconeres s’obrin de bat a bat, que deixin entrar el soroll a raig; que el llum d’aranya es gronxi i caigui una pluja de vidres.
—Porta’m la criatura!
4.
El cor se li para de cop.
El ressò cau del sostre, rebota a terra; és fosc, poderós, tronador com el déu del llamp.
—No fa veu d’estar a punt de morir, oi? —diu la Diana, i la Nicky li entreveu un esclat de vermellor a les galtes: una dona orgullosa del marit—. S’ha d’anar amb compte en aquesta casa —afegeix—. Els sons travessen les parets. No hi ha secrets.
La Nicky s’aixeca, es llança la bossa a una espatlla, es neteja les mans contra les cuixes (per què han de suar els palmells?) i segueix la seva amfitriona per l’immens vestíbul voltat, on la Diana avança repicant de talons —amb discreció, esclar— contra terra. Una escala imperial, més ampla a la base, que puja a un segon pis i allà es bifurca. La Nicky segueix la Diana en silenci fins al replà.
Hi ha un quadre a la paret entre dos finestrals. És una pintura a l’oli, però el traç és tan clar i fi que fa un efecte fotogràfic. La Nicky s’atura davant dels protagonistes.
Una parella asseguda en un banc: l’home llarg i prim com una espasa, enfundat en un vestit de color blanc marfil, una corbata Ascot sobresortint per la gola, una cella arquejada amb altivesa; la dona, amb un somriure d’orella a orella, pantalons de vestir d’un morat viu i un polo blau marí amb el coll desbotonat. Al costat de l’home hi ha una nena rodoneta, d’uns tretze anys o més, amb un vestit d’estiu blanc, agafada a ell de bracet. Un nen ros està enfilat a la falda de la dona, la camisa i els pantalons curts són idèntics als d’ella. Ell també riu, i ensenya que té queixals de gall, com diria amb ironia el seu oncle. Té una papallona de paper blanc entre les mans.
«Una nit, patapam: la dona i el fill va i desapareixen —havia dit el taxista—. Cap d’Any del 1999». Quan la Hope i en Cole Trapp, esposa i fill de l’elogiat escriptor de novel·la negra, van desaparèixer en dos punts diferents de San Francisco… i no se’ls va tornar a veure mai més.
Paraules que a la Nicky li ressonen com el rebombori que es crea en un escenari. Excepte que el misteri dels Trapp va acabar sent un cas que va tenir un gran ressò en la premsa sensacionalista —una revista va exagerar la desaparició dels Trapp fins al punt de qualificar-la d’«el cas de desaparició literària més misteriós després que Agatha Christie estigués en parador desconegut durant onze dies el 1926»—, i ara, al cap de dues dècades, encara obsessiona les xarxes, obsessiona els cervells dels taxistes, i fins i tot obsessiona la Nicky Hunter.
La Diana gira a la dreta, passa per davant d’un tram d’escala, torna a girar a l’esquerra i acompanya la Nicky per un passadís; la catifa vermella ofega el trepig. Els aplics s’arrengleren en una paret; la pols entra a través d’una filera de finestrals. La casa té forma de ferradura, pel que veu la Nicky: les ales retallen el jardí i li donen una forma quadrada, on un laberint de bardissa que arriba a l’alçada del genoll s’enrosca sobre si mateix. Mira furtivament l’estany que queda en una cantonada llunyana, on conflueixen les dues parets; els peixos són taronja com les brases.
El seu peix. El seu laberint. La seva casa! «L’impostor número u», l’aclamava la crítica en temps passats; el creador de Simon St. John, el detectiu fet un gentleman (i el seu inseparable buldog francès, el Watson); el seu corresponent epistolar aquests darrers cinc anys. I ara passeja pels passadissos de casa seva.
La Nicky nota com se li encenen les venes, com un tub de neó.
Arriben a una porta de roure, oberta dos dits. Hi té clavada una calavera de marfil de la mida d’un puny, amb un cèrcol metàl·lic aferrat entre les mandíbules, uns ossos creuats al darrere. A l’home li agrada tenir un picaporta, pensa la Nicky, fixant-se en les conques dels ulls de la calavera mentre la Diana pica tres cops. Espera.
—Endavant. —La porta grinyola estrepitosament.
Elles van endavant.
I es troben amb el que ella només pot descriure com a despatx en tota regla: profund, ampli i alt, empostissat de fusta noble, sostre cassetonat de noguera. Davant la Nicky s’estén una corrua de finestres, els vidres nets com una patena, el Golden Gate apareix al fons sobre la badia fosca; però l’estança —cavernosa, voraç— xucla la llum del vespre, la devora viva.
Unes prestatgeries altes fins al sostre cobreixen les parets, rondinant pels sis mil llibres, tots enxubats com una dentadura. A tocar de terra hi ha una pila d’antologies amb cobertes de pell, JOHN DICKSON CARR gravat en lletres daurades; per sobre d’ella, llibres monogràfics en rústica de color blau cel amuntegats (Crims amb llum de gas, Dones detectius de l’època victoriana, Misteris en habitacions tancades), enquadernacions gastades i tronades; a l’abast de la seva mà, una novel·la d’Ellen Raskin en un laminat brillant i el que podria ser una primera edició de La pedra lunar, tres volums en tela porpra. Pisos i més pisos de lloms de llibres, clivellats, picats i amb lletres petites gravades amb pa d’or que centellegen com la pols d’or d’una mina.
«Espectacular —pensa la Nicky—. Realment espectacular».
Una escala s’inclina contra una paret, té rodes incorporades a la base; al capdamunt s’enganxa a un rail de bronze que ressegueix de punta a punta la lleixa més alta de la prestatgeria. Segueix el rail amb la mirada fins a l’extrem més llunyà de la cambra.
Encastada dins de la paret del fons hi ha una llar de foc, amb les flames onejant, com si la convidés a agenollar-s’hi al costat. S’incendiaria, pensa la Nicky; està seca com la fullaraca.
I davant de la llar de foc hi ha un escriptori; vell, de fusta.
I damunt de l’escriptori, una màquina d’escriure; vella, metàl·lica.
I darrere de la màquina d’escriure, un home; vell, però més vell del que aparenta, la Nicky ho sap. A poc a poc, l’home s’aixeca, desplegant, al ritme d’una navalla, cada centímetre del seu cos increïblement llargarut. L’home inclina el cap.
—Bona nit, senyor o senyora Hunter —diu—. Soc en Sebastian Trapp.
5.
—Perdó si t’he fet esperar. Quina mala manera de començar una història. El que et ve menys de gust és que et facin perdre el temps. —Es dirigeix a la Nicky amb una veu rogallosa i vellutada, gruixuda i profunda, estripada; viatja sense obstacles fins a l’altra punta de l’estança.
Cosa que no s’esperava, ella tremola.
De cop i volta la veu baixa una octava:
—«Ja he vist aquests símptomes abans —continua ell, interpretant com un actor—. Podem donar per fet que la minyona no entén res…».
I ara ella se n’adona: és Sherlock Holmes a Un cas d’identitat, quan el detectiu observa el seu nou client que camina per Baker Street. Un somriure li estira les comissures dels llavis.
—«Però aquí la tenim en persona perquè ens ajudi a aclarir els dubtes» —afegeix ell, donant-li pas.
Darrere d’ella, la Diana murmura:
—Tu primer.
La Nicky avança lentament mentre en Sebastian continua parlant darrere de l’escriptori:
—«Sempre té aquesta mirada de por a la cara —diu—. Jo d’ella confiaria en mi. S’adonarà que jo soc el seu millor amic». —Inclina el cap—. «Però fins que no parli, no puc dir res».
Ara la Nicky veu la cadira llargaruda darrere de l’escriptori; ara pot veure els estris disposats sobre el protector de taula al costat de la màquina d’escriure: una soga en miniatura de ferro forjat; un canelobre de bronze sense espelma; un flascó amb tinta verda, destapat, buit; una daga, fina i de plata; una Webley-Fosbery automàtica, l’arma predilecta de Simon St. John.
L’escriptori és de roure fosc, el sobre de la taula està format per una vitrina de pocs centímetres de profunditat poblada d’insectes, una col·lecció de papallones vermelles, blau cel i rosa tropical, totes clavades amb una agulla de cap a un suro, les ales esteses com si es rendissin a l’enemic.
Tres passes més i la Nicky es planta davant d’ell. Resisteix la urgència d’abraçar-se. «Només és un home», es diu. Un home que, tal com va dir un crític, ha escrit «les millors novel·les detectivesques de l’edat daurada des de l’edat daurada». Un home que ha escrit uns llibres que a ella l’han fascinat durant anys.
Que alt que és.
I aristòcrata, també, amb un nas corb i afilat com un sabre, la barbeta quadrada i partida, els ossos dels pòmuls, dues fulles tallants, una onda de cabells acerats. Porta un vestit de tres peces, gris fosc, i una corbata granat, nuada a la gola. «Es nota que comparteix un armari amb l’heroi de la seva saga, fins i tot el rellotge de butxaca», va escriure algú. I vet aquí: la cadeneta penjant de l’armilla fins a un botó per sota del pit.
—«Com és que em ve a demanar consell»?
La Nicky no diu res.
—Ets més xerraire a les cartes.
La Nicky no diu res.
Ell aprima els ulls.
—¿Habla inglés?
—Xerra pels descosits —diu la Diana, que apareix al costat de la Nicky—. És l’emoció de coneixe’t, res més. —Li presenta la lupa—. I t’ha portat un regal preciós.
—Compte amb els grecs que porten regals —diu ell—. No ets grega, oi?
La Nicky fa que no amb el cap.
—Tens raó, esposa meva, només calla com un mort.
—Si paressis de citar Agatha Christie…
—Conan Doyle —contesten en Sebastian i la Nicky a l’uníson.
La Diana aixeca les mans al cel.
—Us deixo uns minuts i torno. Avui toca anar a dormir d’hora, jovenet.
L’un i l’altre es miren mentre la Diana s’allunya. Les flames murmuren xafarderies a la llar de foc, ho fan a sota veu, discretes.
—I què me’n dius d’Assassinat a l’Orient Express? —pregunta finalment la Nicky.
—Que està viu! —S’asseu i li fa un gest perquè ella faci el mateix—. Sisplau. Què passa amb Assassinat a l’Orient Express?
S’agafa a la bossa a la falda.
—Tu deies que en una novel·la no hi hauria d’haver gaires estones de distensió. Però la novel·la és bàsicament tot un seguit d’interrogatoris.
—Al començament, no. Al començament és un tràfec de gent que va amunt i avall, és un «passatgers al tren!» en tota regla. Et venen unes ganes imperioses d’apujar el teló amb una forta estrebada. Que es posi tot en marxa. —Pica fort amb la ploma estilogràfica contra el protector de taula; la Nicky observa com rodola per sobre la protecció de cuir—. Som-hi, va, anem per feina, oi?
Estira un calaix de l’escriptori, en treu un sobre, treu l’únic full de paper que hi ha a dins.
I comença a recitar la seva primera carta.
Benvolgut senyor Trapp,
Vostè i jo no ens coneixem, però he trobat un possible error a la seva novel·la «Història trista d’un nen». Em sembla un sacrilegi fins i tot suggerir-l’hi!
Ell mira la Nicky amb un posat seriós.
A la pàgina 222 de l’edició que tinc jo, St. John diu que «L’aventura del soldat descolorit» i «L’aventura de la cabellera de lleó» són els únics relats en què el narrador és Sherlock Holmes en comptes del doctor Watson. Si no m’equivoco, Holmes també és, tècnicament, el narrador de «L’aventura del ritual dels Musgrave».
Atentament,
NICKY HUNTER
—I ara, mira la carta. No… primer fixa’t en el sobre.
L’hi empeny per sobre la taula.
La Nicky el mira: el paper arrugat, l’adreça de l’editorial amb la lletra ben neta. Les ones descolorides del mata-segells. El segell de la papallona, encara amb colors vius.
—Et vaig agrair aquesta Limenitis archippus —afegeix en Sebastian—. Va ser tot un detall. Com aquesta… —Agita la lupa. A través de la lent inspecciona el segell.
—Aquesta deu ser una monarca, oi? —diu ella. L’insecte predilecte de Simon St. John.
—Tothom comet el mateix error. És una Limenitis archippus. És una espècie mimètica que va evolucionar per assemblar-se a la papallona monarca, que és verinosa. Tot i que fa un temps els lepidopteròlegs van descobrir que de fet totes dues espècies són verinoses.
La Nicky mou la mandíbula. És un costum que va agafar de petita. «Et dislocaràs la mandíbula», li advertien els seus pares.
—I com és que mimetitza una altra espècie verinosa?
—Potser no s’adona que és tòxica —contesta en Sebastian alegrement—. Potser la Limentis archippus no és tan innocent, al cap i a la fi. Per on anava? Ah, sí: m’he fet assessorar per un grafòleg per al meu cinquè llibre, un expert que analitza l’escriptura humana.
La Nicky ja sap què és un grafòleg.
En Sebastian pica la carta amb el dit.
—La teva grafia ha rebut un cop de vent de llevant. S’inclina cap a l’esquerra. Denota una personalitat rebel.
La Nicky espera.
—Mira aquí, al sobre: «Sebastian» i «Francisco». —Desplaça la ploma pels dos noms—. Escrius el punt de la i a l’esquerra del pal. Això denota que deixes les coses per a més tard.
Ella riu amb correcció.
—I… —Però la cara li fa pampallugues, com una flama darrere d’una pantalla. Ell torna a seure al seu lloc—. En què m’he equivocat?
—En tot. Soc esquerrana.
—Esclar. Esclar —diu ell, posant-se la mà al front.
—Per tant, la inclinació de les meves lletres en realitat significa…
—… que acates les normes.
—I els punts de les is…
—Que ets metòdica. O sigui que l’agressora era esquerrana. No l’he vist a venir en cap moment. Què hauria dit, en Simon?
—No ho controles tu, el que diu en Simon?
—Ja no ens parlem. Estàs bé de temperatura? És una llar de foc de gas, però encara escalfa prou bé.
—Estic bé —diu la Nicky, amb el front suat.
—Perfecte. Sempre està encesa. M’agrada que hi hagi foc. —Els ulls d’en Sebastian es llancen de cap al sobre. Fa una ganyota, pica amb el dit el mata-segells—. De debò que han passat cinc anys?
Pràcticament la relació més llarga que ha tingut ella en tota la vida.
—He portat l’última carta que em vas escriure —diu ella, traient un sobre blau de la bossa—. Em permets?
—Si ets tan amable.
Benvolguda senyoreta Hunter,
La mort s’ha endut els millors. La mort s’ha endut els pitjors. Ara la mort se m’endú a mi.
Fa cinc setmanes, vaig descobrir...
—Ja sabem què vaig descobrir —diu ell.
La Nicky salta al paràgraf següent.
... soc escriptor. La meva és una professió molt antiga, a la qual he aportat disset novel·les que tant de bo perdurin durant tot el període de vigència dels drets d’autor.
Tots dos fan un somriure. El d’ell s’apaga abans.
Ara bé, jo vaig tenir una vida abans, durant i després de Simon St. John. Hi ha passatges d’aquesta vida, d’aquest relat, que m’agradaria compartir, amb l’esperança que puguin entretenir (perquè és al que jo em dedico: a entretenir els altres) o fins i tot —permet-me l’atreviment— il·luminar els altres.
Ella fa una pausa.
—Si no ho recordo malament, encara n’hi havia més —diu en Sebastian.
N’hi ha més, sí, però a la Nicky l’incomoden els compliments, si més no quan van dirigits a ella.
La seva obra publicada és profunda i humana —qualitats poc habituals en una crítica literària—. Vostè coneix bé en Simon, i no cal dir que jo soc una part d’ell de la mateixa manera que ell és una part de mi. En vostè, senyoreta Hunter, hi veig el públic per a la història final que algun dia explicaré. Hi veig algú que la pot explicar de la mateixa manera que ho faria jo a tothom que tingui l’interès de conèixer-la.
D’aquí tres mesos seré mort. Vingui a explicar la meva història.
—I a la postdata em recomanaves que portés…
—Un vestit llarg i una màscara, sí. Què et diu la meva cal·ligrafia?
—Em diu que has fet servir una màquina d’escriure.
—Però, en tot cas, per la signatura, no.
—La signatura són només dues lletres.
Ell fa una rialleta.
—Exacte.
La Nicky doblega la carta. En algun lloc fora de la biblioteca, la casa es queixa i gemega com un vell que es posa dret.
—Aquest ascensor —sospira en Sebastian— m’acabarà matant. Però ja cal que t’espavilis. —Ressegueix la cadena del rellotge de butxaca amb dos dits escardalencs, que cauen en picat i després s’enfilen com dos equilibristes fins al botó de l’armilla—. No es tracta de fer la clàssica biografia… No vull una cosa tan avorrida, no. Seria més aviat com…
—Unes memòries?
Els dits s’aturen inesperadament.
—Caram, Watson, veig que anem per bon camí. Unes memòries. —Una estrebada brusca a la cadeneta i el rellotge apareix per la butxaca—. Era del meu pare —diu—. Un dels pocs regals que em va fer. Em va deixar aquest rellotge i la disciplina militar.
L’hi allarga per sobre la taula de l’escriptori.
La Nicky l’hi agafa amb molt de compte de la mà. El metall és fred; les lletres gravades diuen EL TEMPS ÉS EL MILLOR ASSASSÍ.
Ella fa lliscar l’ungla del polze per la ranura de la tapa, i es pregunta si l’hauria d’obrir. Mira en Sebastian. Ell riu subtilment amb satisfacció, i els ulls li brillen com dues navalles d’afaitar. La Nicky pràcticament s’esgarrifa.
Li planta el rellotge al palmell de la mà. Quan amb el tou del dit li frega sense voler la pell, ella s’aguanta l’alè.
—Ja us heu conegut amb la meva filla? —pregunta ell—. No? El que necessita aquesta nena és una bona plantofada. Tant és, tu parla amb la Maddy; parla amb el poca-solta del meu nebot; no suporta que el deixin al marge. Parla amb la Simone, la meva… la seva mare; es nega que la deixin al marge. I amb la Diana, esclar. O si no amb alguns convidats de la festa que organitzarem la setmana que ve; la gent se sent generosa quan et mors. I també quan ja ets mort: nil nisi bonum, ja m’entens… Però m’agradaria viure-ho amb antelació.
La Nicky fa que sí amb el cap.
—No sabia si parlar amb l’assistent que vas tenir… L’Isaac.
—L’Isaac Murray. —En Sebastian fa una mirada mordaç—. Fa vint anys que no veig aquest nano. Però jo li queia bé. I més important encara, ell em queia bé. Per tant, no cal dir que a l’Isaac se l’ha de citar extensament. Li diré a la Diana que li truqui.
—I quant de temps tinc…
—Fins que jo em mori prematurament. Tres mesos.
En Sebastian posa una mà sobre la Webley i n’acaricia el musell d’os formiguer.
—No, el que anava a dir… és quant de temps vols que em quedi aquí.
—Més de tres mesos no, esclar. Per cert, qui més sap que ets aquí a San Francisco?
—Ah… tots els meus amics. Bé, tots no, però…
—Però els suficients. —En Sebastian riu.
—Què? S’ha portat bé?
La Nicky es gira a la cadira i veu la Diana a la porta, un fantasma en la penombra.
—Prou bé —contesta.
—Prou bé —accepta en Sebastian—. Eres tu la que es jugava la vida a l’Otis?
—No, era en Freddy, que portava les bosses de la Nicky a les golfes. En Fred és el nebot d’en Sebastian —afegeix la Diana.
—I el teu també, reina.
—Ja. Durant l’any fa de monitor de beisbol i de futbol a l’institut.
—No és futbol americà.
—No, és futbol i prou, el que utilitza els peus i una pilota rodona. En Fred no treballa als estius i ha tingut la delicadesa d’ajudar el seu oncle amb la diàlisi, la medicació i els encàrrecs. És molt atent.
—És una nosa.
—Para, va. Avui toca anar a dormir d’hora…, demà ja xerraràs prou.
La Nicky s’aixeca al mateix moment que en Sebastian i es disposa a dir-li bona nit.
Però ja el té al costat, esquena contra esquena, ella de cara al foc, ell mirant la porta.
—Gràcies per haver vingut fins aquí —diu ell—. Si has sabut veure alguna cosa bona en la meitat dels autors sobre els quals has escrit, espero que sàpigues trobar alguna cosa bona en mi. —Fa una rialleta—. I espero que no hagis de llaurar gaire fondo.
En Sebastian fa una olor subtil d’aigua salada i sabó. Ella respira profundament; ell s’acomiada inclinant el cap, com si li anés a fer un petó a la galta. El cor li fa un bot.
I tot d’una, en una veu tan ínfima que fins i tot ella dubta que hagi dit res, en Sebastian Trapp li mussita:
—Tu i jo encara resoldrem un antic misteri o dos mentre fem la feina.
6.
Fins que ell no surt de l’habitació, la Nicky no es permet sentir una esgarrifança que li puja per l’espinada.
«Tu i jo encara resoldrem un misteri o dos mentre fem la feina.»
Per uns moments de bogeria, la Nicky s’imagina que és la detectiva d’una novel·la, una criatura de pasta de paper i tinta negra. Un personatge.
Mira la màquina d’escriure, les tecles llambregen amb la llum de la llar de foc, les barres del joc de caràcters flexionades com si fossin músculs, com si estiguessin preparades per llançar-se a l’atac en qualsevol moment; és una Remington, no en té cap dubte, i ha escopit totes i cadascuna de les pàgines que en Sebastian Trapp ha publicat.
L’home tot sol. Només li queden tres mesos de vida i encara és capaç de transmetre electricitat: el tenia assegut al davant i semblava que irradiés energia, com una estrella que mor. Els ulls, mentre mirava l’hora al rellotge de butxaca; la veu, mentre se li fonia a l’orella. Té por. Està espantada.
Està encuriosida.
Lentament, fa el tomb a l’escriptori, les flames parlen en xiuxiuejos sobre ella.
—Uf! —S’espanta quan el telèfon li vibra a la butxaca del darrere.
—Encara no t’han assassinat? —li pregunta ell amb aquella veu rogallosa que tant li agrada a la Nicky.
Ella riu, reprimeix la urgència de seure a la cadira d’en Sebastian.
—Tant de bo em matessin en aquesta casa.
—Per què parles fluixet?
—Per què em truques, Irwin?
Irwin és el seu segon nom de pila. Durant els dos anys que van estar sortint, la Nicky no va parar de fer-li broma amb el nom; quan ell va trencar la relació amb ella, el primer que la Nicky li va preguntar va ser: «Em deixes perquè et dic Irwin?». (No: era perquè «ets massa bona persona per a mi». Per això, mira que bé que siguem amics. Per això, mira que bé que en sis mesos la Nicky no li hagi retret que li truqui o li enviï missatges de text pràcticament cada dia).
—Que per què et truco? Em remeto a la primera pregunta: assassinat.
—Ara soc a la seva biblioteca.
—Suposo que té armes per tot arreu.
Ella examina el que hi ha a la taula de l’escriptori: una soga, una daga, un flascó de verí. Una pistola. La Nicky es pregunta si ho pot tocar.
—Ara de debò, Nicky. —De sobte calla i reté la llengua. Un vell costum—. Ara de debò: no creus que aquest paio és un assassí? —diu a l’últim.
—Tu creus que jo seria aquí si pensés que el paio és un assassí? Ha escrit llibres que m’encanten, ha viscut una vida interessant… No saps la sort que he tingut que em convidés a casa seva. I el Potato, què fa?
—Li he dit que no tornaràs mai.
—Et pelo.
—Vaja! Em pensava que eres bona persona.
—Sí, per a alguns massa i tot. —Va fer una pausa—. Deixem-ho estar. Què fa el meu gos?
—Vols parlar-hi?
El món que s’estén darrere la finestra de sobte es torna fosc; les flames de la llar de foc s’esllangueixen, la vitrina de la taula d’escriptori ara és tota negra…, la biblioteca s’esvaeix. Aquí la nit cau ràpidament.
—No vull que es confongui. Però gràcies per fer de cangur.
—M’ha fet reviure els vells temps. M’imagino que jo era el tercer de la llista.
Era el quart.
—Eres el primer. Trobaràs un detallet d’agraïment sota el coixí. Ara t’haig de deixar.
Un paquet de galetes Oreo. No serviria de res ser massa bona persona.
La llar de foc espetega, com una fuetada, i la Nicky surt disparada a agafar la bossa, corre per davant de les prestatgeries de llibres, per davant de l’escala, per davant de les finestres, i desemboca al passadís, tènuement il·luminat. A mà dreta, una escala de servei estreta s’enrosca en la foscor, com si portés a un lloc que no fa presagiar res de bo, per això la Nicky desfà el camí i se’n torna pel passadís a la sala d’estar. Esperarà la Diana allà.
Quan arriba al replà, alenteix el pas. Hi ha un home dret davant del retrat, mirant la família. Metre vuitanta-dos de cos fornit i poderós, els músculs a punt de rebentar sota les mànigues. Camisa de lli ficada per dins dels pantalons. Cabells foscos com l’atzabeja, d’un negre tan dens que gairebé són blaus; barba de dos dies a les galtes i a la barbeta.
—Mira que han passat anys —diu, estudiant el quadre— i encara espero que els seus ulls em segueixin per tot arreu.
Té una veu profunda. L’accent és californià.
La Nicky espera. La Nicky hi té traça, a esperar.
Ell se la mira amb uns ulls castanys, pupil·les grosses, pestanyes gruixudes.
—Freddy.
—Nicky.
L’encaixada d’ell és ferma, però la d’ella també. Ella li fa un somriure —no deixa de ser emocionant conèixer un altre Trapp— i ell li respon amb un altre.
—Freddy —insisteix, com si es presentés per primera vegada—. En Sebastian és el meu oncle. Jo, el seu criat. No, és broma: tres cops a la setmana engego el vell a la…, engego la màquina de diàlisi del vell. I avui t’he pujat l’equipatge a dalt. Soc el teu heroi, oi?
—Gràcies.
—No hi havia gaires maletes per carregar. Que t’has perdut? —Amb un cop de dit li indica el passadís que la Nicky té al darrere, el que du a la biblioteca—. Aquell és el territori d’en Sebastian. I cap allà —diu assenyalant amb el polze darrere d’ell— hi tens el despatx de la Hope i el solàrium, i no faig broma. Ara està abandonat, però. —D’una revolada, desvia la mirada i de sobte riu: és un somriure enlluernador, d’aquells que fa un cambrer que s’estrena en l’ofici o d’un actor infantil—. Com anem? —diu.
La Nicky es gira i veu la senyora de la casa que baixa per l’escala. Du una clau penjant dels dits.
—Freddy, perdona que t’he deixat aquí esperant. Ja m’he espavilat tota sola.
—A disposar. —Es gira i somriu a la Nicky—. Vols que t’acompanyi a la teva habitació?
—Et segueixo.
—Seguiu-me a mi —diu la Diana, abans de posar-se de sobte la mà a la boca—. M’he descuidat de l’entrepà. Del croque-madame. Quin desastre. Últimament em despisto molt. No ho entenc.
La Nicky no li fa l’observació que el seu marit d’aquí a uns quants mesos haurà passat a millor vida.
—No passa res —diu ella, tot i que la panxa remuga—. De totes maneres, sortiré a fer un tomb. Feia anys que no venia a San Francisco.
—A mi no em ve de dos minuts. Si vols, t’hi porto —s’ofereix en Freddy—, està inclòs en el servei.
—Perfecte.
La Diana continua arrufant el front.
—Gràcies, Fred. Ah, per cert… Tant és.
Es gira, i comença a pujar l’escala. La Nicky la segueix.
Els esglaons s’enrosquen fins que arriben a un llarg passadís empaperat de blau turquesa.
—Les habitacions —explica la Diana, encara pujant l’escala—. La majoria atapeïdes de curiositats, com les anomena ell. Armadures, màquines de filar, i una col·lecció inquietant d’animals dissecats, i…
Quan són a tocar de la quarta planta, i l’escala va desapareixent als seus peus, la Nicky entreveu les seves bosses al capdamunt de tot, davant d’una porta. La Diana alenteix el pas; els artells se li marquen quan estreny la clau entre els dits.
—En Sebastian va pensar que t’agradaria tenir una mica d’espai propi. O sigui que… aquí tens les golfes! —Fa una pausa—. I aquí tens la clau. —Encasta la clau al palmell de la Nicky.
La Nicky l’agafa —pesant, desdentegada— i, amb un xerric metàl·lic, la introdueix al pany.
La gira. La porta s’obre.
I l’habitació exhala un baf de pols, gairebé l’estossega. La Diana també estossega.
—Em pensava que l’havíem ventilat —murmura, aixecant el cofre de la Nicky, i hi entra.
La Nicky es queda al costat de la seva bossa amb rodes, treu el cap per la porta de les golfes, banyades de llum grisa. Un terra de grans extensions: un costat atapeït de trastos vells —una otomana, un mirall de peu amb un marc de teranyina, una arpa de la mida de la mandíbula d’una balena— i un altre costat endreçat —un llit doble, un tocador, un buró; arranats a la paret, una tirallonga de llibres infantils, els lloms de colors vius completament masegats. Hi reconeix la mateixa col·lecció de llibres en rústica d’Agatha Christie que ella llegia de petita. Les finestres teuladeres dominen les golfes, sis a banda i banda, i entre unes i altres, galàxies de pols que es reconstitueixen dins la pols.
La Diana va fins al llit, hi deixa l’equipatge al damunt, encén el llum de peu. Els racons més pregons de l’habitació s’empassen tota la llum.
—Tot plegat és una mica senyoreta Havisham. Suposo que no toques l’arpa, oi?
—La tinc una mica rovellada.
La Nicky es queda al costat de la porta. Aquesta habitació és la d’un nen perdut. La Diana es dirigeix a l’escriptori; la pantalla del llum projecta un verd semàfor.
—El lavabo és allà. —Una porta oberta al racó del fons: rajoles i una banyera amb potes d’urpa—. Aquestes eren les estances del servei, quan hi havia servei.
—Esclar. —La Nicky es pregunta si al capdavall aquell també és el seu lloc.
—La clau de casa. —La Diana la deixa a la taula al costat d’un full de paper—. T’he deixat escrit el número del meu telèfon mòbil i el de la Madeleine, i també el d’en Freddy, per si vols que et porti a alguna banda en cotxe. En Sebastian no és gaire amant dels telèfons. La contrasenya de la wifi és «Watson7». W amb majúscula, set amb número. Endavant, passa!
La Nicky entra a les golfes, avança pas a pas, entre feixos de llum esbiaixats, un rere l’altre, tres, quatre, cinc. La zona del costat del llit llueix com un foc de camp a mesura que s’hi acosta, la bossa amb rodes avança fent sotracs darrere seu.
—La majordoma arriba demà a la tarda —li comunica la seva amfitriona—. Per si vols que t’ho deixi tot net i polit. L’