Un pedido molt especial
—Érem a mitjans de febrer, i mentre estàvem acabant un pedido de plumeros de colors per a les mones de Pasqua, vam rebre una trucada de telèfon del lloc on treballes tu, de Penguin Random House.
»“El què? —vam dir a la noia que estava a l’altre costat del telèfon—. Què ha dit?”. La noia ho va tornar a repetir, però no hi havia manera. La pobra, veient que no teníem ni idea del que deia, ens va explicar, molt amablement, que era el nom d’un grup editorial que hi ha a Barcelona… i que engloba diferents editorials.
»“Han sentit parlar d’Alfaguara? De Grijalbo? De Plaza y Janés? De Bruguera? De Rosa dels Vents?”, ens va preguntar. “Ah, aquesta última sí que ens sona! És aquella que fan coses en català, no?”. “Sí, aquesta! —ens va dir—. Ens agradaria parlar amb vostès! Seria possible?”.
»L’endemà vam agafar un taxi i vam anar a la travessera de Gràcia, que és on teniu el local. Doncs bé, hi vam anar totes tres. Ens van rebre molt amablement una noia, que ens va dir que es deia Núria, i un senyor que es deia Joan, i es van presentar com a editora de la Rosa dels Vents i director dels llibres en català.
»En primer lloc, ens van fer de cicerones per tota la casa… Vam visitar les vuit plantes, i fins i tot ens van portar a la de dalt de tot, des d’on es veu el Tibidabo. Però la gran sorpresa va arribar quan ens van tancar en un despatx i, molt seriosament, ens van proposar d’escriure un llibre:
—Un llibre?! Ai, Déu de la Creu! Però si nosaltres no n’hem escrit mai cap, de llibre! —vaig contestar jo—. Nosaltres ens dediquem a fer pedidos!
—Doncs agafin-s’ho com un pedido d’aquests que fan vostès! —ens van respondre—. Algú ens ha explicat que a vostès, quan els encomanen alguna cosa que no coneixen i no han fet mai, sempre diuen que sí i mai la rebutgen.
—Exacte! Perquè si una cosa no se sap, s’aprèn!
—Doncs ara s’han d’imaginar que els estem encomanant un pedido, que és que escriguin un llibre!
—Sí… però no és el mateix. Un llibre és diferent! —va dir la Maria Teresa.
—Ai! Mare de Déu Senyor! I de què ha de parlar, aquest llibre?
—De vostès!
—De nosaltres? Ai, Déu de la Creu! Explicant la nostra vida? Com si fóssim la Sara Montiel, la reina Sofia o en Jordi Pujol? I quin interès té, això? —va preguntar la Tere.
—Escoltin! I això ho paguen?
»Això últim ho va preguntar la meva germana Teresina, que ja la coneixeràs, que és la que porta l’asunto dels diners familiars.
—Bueno, a veure… Sí… —va contestar la noia—. Alguna cosa sí! Depenent de si després el llibre es ven o no es ven.
—Sí o no? Sigues clara, nena! —li va insistir la meva germana—. Perquè nosaltres hem de viure d’alguna cosa! Nosaltres vivim dels pedidos.
—No s’amoïnin, ja trobarem la manera! —ens van respondre.
»Nosaltres tres, després de la sorpresa d’aquesta oferta, vam voler saber-ne més coses:
—A veure, aquest pedido, per a quan el volen? —vaig preguntar jo.
—Per a Sant Jordi! —ens va contestar.
—Però si no queda res, per a Sant Jordi! —va dir la Maria Teresa.
—No, dona, per a Sant Jordi de l’any que ve! —va replicar el senyor Joan.
—Ah! Per al següent Sant Jordi? Ah! Així doncs, això va per llarg!
—I haurem de firmar llibres i que la gent faci cua? —va preguntar la Tere, il·lusionada.
—Sí! És clar! —ens van contestar.
—Ai, nenes!!! Quina il·lusió li hagués fet a la mare, pobreta, veure les seves filles firmant llibres per Sant Jordi com si fóssim escriptores de veritat! —va dir la Tere, encara molt més il·lusionada.
—Deixa’t estar de cuentos de la lechera, Tere, i toca de peus a terra!
»Com que vam veure que la Tere començava a desvariejar, vam intentar anar per un altre costat i donar allargues a la història:
—Bueno, Núria, com que això és per al Sant Jordi de l’any que ve i encara queda una mica lluny, la cosa aquesta de les memòries ja ens la pensarem!
—No, «ens la pensarem», no! Que no hi ha temps! —ens va dir la Núria—. Ens ho han de dir ja! Si el llibre surt per Sant Jordi, s’ha de tenir acabat per al mes d’octubre. Un llibre porta molta feina: un cop fet, s’ha de corregir, s’ha de maquetar, s’ha d’imprimir, s’ha de distribuir! —va explicar la Núria—. O sigui que no s’ho pensin gaire!
»Veient que hi insistien tant i que la proposta era seriosa, vam intentar posar un altre tipus de pegues, per veure si així ens ho trèiem de sobre:
—Mirin, els volem ser franques: escriure les nostres memòries no ens fa por, perquè de moment, gràcies a Déu, la memòria no ens falla… El problema és un altre, senyoreta…
—Nosaltres, el que se’n diu gràcia, gràcia, per escriure, no en tenim! Millor dit, no en tenim gens!
—Pensin que fem moltes faltes! Nosaltres parlem normalment en català, però quan l’escrivim som horroroses… Malauradament som d’una època que el català només es parlava a casa… Pensin que vam néixer a la postguerra.
—No pateixin! Ja els posarem un corrector!
—Ens posaran un corrector: d’acord! Però això qui ho escriurà? Perquè l’ordinador del nostre germà Tomàs és molt vell, i nosaltres, d’informàtica, en sabem lo just.
—I la màquina d’escriure tampoc és lo nostre!
—Pensin que som de les que encara ho escrivim tot a mà —li vaig dir jo per tancar l’assumpte.
—No pateixin! —ens van dir—. Els posarem una persona amb un ordinador i que escrigui el que vostès li diuen, i, a la vegada, que ho arregli ortogràficament.
—Com volen dir? —vaig preguntar.
—Els posarem un negre! —ens van contestar contundentment.
—Home! No cal que sigui negre, pot ser d’aquí! —va dir la Tere.
—El que vol dir la meva germana és que, amb només una persona que ens ajudés, ja en tindríem prou!
Per sort, la Núria i el Joan ho van aclarir:
—Perdonin. M’he expressat malament. «Negre» és una paraula que fem servir en el nostre argot. Es diu de la persona que escriu en el lloc d’una altra!
—Sí, Tere, un negre! No recordes aquell escàndol de l’Ana Rosa Quintana quan allò del Sabor a hiel?
»Volent acabar i sense saber com treure’ns-els de sobre, els vam dir que ens ho pensaríem i que ja els en diríem alguna cosa. Al cap d’una estona es va acabar la reunió i vam tornar cap a casa amb una preocupació més… La veritat és que ens van tractar molt amablement.
»Ja aquí, a casa, i després de donar-hi moltes voltes, vam pensar en allò que sempre ens deien els pares, que per ser algú en aquesta vida s’havia de tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Aleshores vam pensar: lo del fill, de moment, ho tenim aparcat. Però, en canvi, lo de plantar un arbre ja ho havíem fet de petites, a la casa de Valldoreix de la tia Conxita. I lo del llibre, si aquests de la Penguin ens ho posaven amb safata de plata, potser calia aprofitar-ho, no? I, d’aquesta manera, una cosa més que tindríem!
»Els vam dir que sí… Vam fer els tractes i, des d’aleshores, l’editorial et va enviar a tu aquí, a casa, perquè a partir d’aquell moment exercissis del nostre “negre” particular!
—El més curiós de tot és que el teu cognom sigui precisament «Negre»! Que et diguis Josep Miquel Negre i Escribà. O sigui que, per a nosaltres, millor! És un descans! Perquè així, d’aquesta manera ens podrem dirigir a tu sense manies. Tant et podrem dir Josep Miquel com senyor Negre!
»Des de ja fa uns dies, et tenim cada dia aquí, com un clau! Tant se val que treballem, dinem o sopem… Des de les nou del matí fins a les nou del vespre, vas escrivint tot el que sents i el que t’expliquem per intentar fer la nostra biografia.
—Ara, la veritat, Josep Miquel, és que estem una mica trasbalsades —confessa la Maria Teresa—, perquè ens han trucat de l’editorial i volen que la setmana que ve, que és Sant Jordi, acompanyades per tu, fem una «volteta» per les parades de llibres del passeig de Gràcia i les Rambles per fixar-nos com són i funcionen «els darreres» de la festa. Més que res, volen que entenguem com va això de la venda, l’organització, les firmes, etcètera.
—Bueno, i també —diu la Tere— per veure si d’aquesta manera ens inspirem una mica… Perquè ja fa dues setmanes, i entre una cosa i l’altra, encara no hem escrit ni un full.
—És veritat! Xerrem massa de les nostres coses, de pedidos i del veïnatge, però de la nostra vida no expliquem res —diu la Teresina—. Hauríem de fer un pensament; si no, no ens hi posarem mai!
—Jo aniria per ordre —diu la Maria Teresa—. Totes les coses comencen pel principi, i una biografia ha de començar sempre pel naixement.
Els nostres pares
—Diuen que en aquesta vida tenir uns bons pares és la base de tot. Nosaltres els vam tenir: en Tomàs i la Teresa. També diuen que darrere d’un gran home, sempre hi ha una gran dona. En aquest cas també es complia. No ens podem imaginar el pare sense la mare, ni la mare sense el pare. Eren una parella que es complementaven a la perfecció —explica, amb orgull, la Teresina—. Potser, com que treballaven en lo mateix, ella modista i ell sastre, i que eren de Gràcia tots dos, això va ajudar a crear un bon equip.
»Com a bons graciencs, el 1924, es van conèixer en un ball de festa major a la Cooperativa Lleialtat, on ara hi ha, precisament, el Teatre Lliure. Van festejar cinc anys. Potser massa, segons ells. La mare sempre ens explicava que el festeig se li va fer una mica llarg, perquè del que realment tenia ganes era de casar-se i formar una família. Aquest dia, però, va trigar una mica a arribar: que si la feina, que si l’any que ve, que si el pis, que si la mare, que si la iaia ara està malalta, que si és millor esperar el bon temps… La qüestió és que per una cosa o per l’altra el moment del casori no acabava d’arribar mai.
»Tot i que els tocava casar-se a la parròquia de Sant Joan, finalment ho van fer a l’església dels Josepets de Gràcia el dia 25 d’abril de 1929. Precisament l’any en què, a Barcelona, se celebrava l’Exposició Universal.
»Els va casar mossèn Vidal, un capellà conegut dels avis. La mare no anava vestida de blanc, com les núvies d’ara. En aquella època poques noies ho feien. Es va casar amb un traje jaqueta que s’havia fet ella mateixa i una mantellina negra. El pare ho va fer vestit amb un traje blau marí, que segurament també s’havia fet ell, i un barret al cap.
—Vaja, tot això, Josep Miquel, ho sabem per les fotos que ens ensenyaven els pares i que encara conservem —aclareix la Maria Teresa—. La mare sempre deia que el seu vestit, per anar el diumenge a missa de dotze, era molt elegant, però senzill. Vaja, que de tan senzill no feia de casament! Tot era molt justet, ja que les circumstàncies no donaven per a més!
—Per exemple, ens explicaven —diu la Tere— que el convit també va haver de ser molt senzill i el van fer al bar del Cercle Catòlic, del carrer Santa Magdalena, al costat de la plaça Trilla, i que només consistia en una selecció d’entrepans variats, uns brioixos amb mantega i pernil, una mica de xocolata desfeta, crema catalana, orxata, begudes i ja està.
—Això sí, com que el pastís de noces no hi podia faltar, les dues iaies en van fer un, elles mateixes a casa, amb pa de pessic, melindros, nata i xocolata.
—Fixa’t, Josep Miquel, com eren les coses aleshores, que de viatge de noces van anar a Montserrat! «A Montserrat, de viatge de noces, mare?», li vam preguntar, estranyades. «Sí, era el que la gent acostumava a fer en aquell moment», ens va dir.
»“I a on vau dormir?”. “En una cel·la!”, ens va contestar. “Amb els monjos?”, vaig preguntar jo. I ella, rient, em va explicar: “No, Tere, filla, amb els monjos, no! Vam dormir en unes cel·les que estan apartades del convent”.
»“Però en una cel·la, mare? Que sòrdid, no?”, vam tornar a insistir. “De sòrdid res, nenes! Són unes cel·les que estaven molt bé. Molts hotels les voldrien per a ells!”.
—Aleshores, rient, ens deien que tot això dels vestits, del convit, del viatge de nuvis, els era igual! En canvi, estar casats, tenir fills i crear una família, no!
—Tantes ganes en tenien, que quan van veure que passava el temps i no aconseguien l’embaràs preuat, es van començar a amoïnar. Es veu que aleshores la preocupació es va convertir en una llosa, i el desig, en una obsessió. Deien que ho van passar francament molt malament. Segons la mare, el pare, tot i estar també preocupat, la intentava tranquil·litzar dient-li: «Teresa, tranquil·la! Estigues tranquil·la, que els nens ja vindran!».
»L’obsessió que els nens no vinguessin era tan gran, que la preocupació es va encomanar a tota la família. Per exemple, la iaia Maria Antònia, que era molt creient i molt de missa, va començar a demanar diferents novenes a diferents sants. Sobretot a santa Rita, que era la patrona dels impossibles, i també a sant Tomàs d’Aquino i a santa Teresa de Portugal, que eren els “sants de pila” d’ells dos! Precisament al sant i a la santa, els van fer la prometença que si els concedien el favor d’engendrar, encara que fos només un fill, si era nen li posarien de nom Tomàs i, si era nena, Teresa.
—Que tampoc saps el que és una novena? Escolta, Josep Miquel, em deixes molt sorpresa… I tu ets escriptor? Que no llegeixes? Que no tenies iaia, de petit, que t’expliqués tot això?
—De novenes encara se’n fan! Són unes pregàries que es dediquen durant nou dies a un sant o a una santa perquè ajudi a aconseguir alguna cosa, tot i que als pares no els van funcionar!
—Fixa’t, Josep Miquel, fins a quin punt va arribar l’obsessió de tota la família —explica la Teresina—, que l’estiu del 1935, quan ja feia sis anys que eren casats, els van fer anar a tots dos a Núria a posar el cap dins de l’olla mentre tocaven la campana! Saps de què parlo, no?
—Sí, sí… No riguis, Josep Miquel, es veu que això, avui en dia, encara funciona! Van a Núria, resen davant de la creu, posen el cap dins de l’olla i, mentre el tenen dins, toquen la campana. Diuen que les vibracions fan que la noia es quedi embarassada! Mira-ho a internet… i ho veuràs! Tampoc va fer efecte!
—Però espera’t, que l’infortuni no s’acaba aquí! Després de set anys de «res de res»… Patapum! Esclata la Guerra Civil i al pare el criden al front!
—Imagina’t, Josep Miquel! Aleshores el problema dels fills queda relegat a un segon terme, perquè llavors, amb tot el panorama, les preocupacions eren unes altres.
—Però dins de la desgràcia, el pare encara va tenir sort, perquè no va estar a la primera línia del front i quasi tota la guerra la va passar a la retaguardia.
—Com que era sastre, el van destinar a intendència, al departament de sastreria, fent uniformes per als soldats. I la mare, durant la guerra, a casa, no parava de cosir tot el que podia…, perquè amb això podien fer estraperlo a canvi d’aliments per poder menjar.
—Pel que explicaven, es veu que van passar una mica de gana! T’ho dic, Josep Miquel —aclareix la Maria Teresa—, perquè de petites, si algun dia ens deixàvem menjar al plat, tant el pare com la mare ens renyaven dient-nos: «Feu el favor de menjar-vos això, ràpidament! Si haguéssiu passat una guerra, no deixaríeu res al plat!».
—Quan al cap de tres anys la guerra es va acabar i el pare va tornar, encara que sense gaires esperances amb lo de tenir fills, s’hi van tornar a posar. La sorpresa va ser que, quan la mare ja tenia trenta-quatre anys, va notar que «la dallò» li va començar a fer el tonto.
—Que no ho entens, Josep Miquel? Sí, home, a fer el tonto! Que va tenir una falta! Ara ho entens?
—La mare sempre deia, rient, que el que no havien aconseguit les novenes de la iaia Maria Antònia, ho havia aconseguit la maleïda guerra!
—Doncs bé, tot i que era un senyal, no van voler dir-ne res a la família fins a estar-ne segurs.
—Segurs de què, dius, Josep Miquel? Doncs que estigués embarassada!
—A veure! Perquè ho entenguis —m’explica la Teresina—. Aleshores no era com ara, que vas a la farmàcia i et fan la gallina mainini i ja està!
—Perdona, Teresina, gallina mainini, no! Galli Mainini! Era un test d’embaràs de la nostra època! Però a l’època dels pares, no!
—Llavors —explica la Tere— s’havien d’esperar dos mesos més per estar-ne segurs! Si la falta es repetia, aleshores era segur que estaves embarassada i era el moment d’anunciar-ho a la família a bombo i platerets.
—En el cas dels pares no va caldre, perquè com que era un embaràs tan desitjat i ells n’estaven tan pendents, abans que obrissin la boca, tots ja van saber, per la cara de la mare, que estava embarassada.
—Es veu que van començar a preguntar a la mare —diu la Maria Teresa—: «Nena, que et trobes bé? Fas cara de… No deus estar embarassada?», i aleshores no va caldre dir res més. Tota la família va esclatar d’alegria. Eren tantes les ganes que tothom tenia que la mare es quedés embarassada, que fins i tot van organitzar una festa; van invitar tot el veïnat.
—La mare sempre deia que la família, durant l’embaràs, la va cuidar tan bé, que no es va enterar si tenia o no tenia molèsties, perquè entre tots la van fer sentir com si fos una reina.
—El pare no es desenganxava d’ella per res. Sempre estava al seu costat vigilant-la, fins al punt que, si la mare feia un esternut, ell ho deixava tot i corria al seu costat a veure si tenia algun desig per satisfer.
—El primer embaràs de la mare va durar com tots els embarassos: nou mesos. Vuit mesos de l’any 1939 i un del 1940, perquè el gener del 1940 vaig néixer jo! —diu la Teresina, molt contenta.
El nostre naixement
—Per fi, per als pares, va arribar aquell dia tan desitjat: el dia del part, quan es resoldria el sexe del nadó. En aquella època els parts sempre es feien a la casa familiar, i com a paridor s’utilitzava el llit conjugal de l’habitació del matrimoni. Explicava el pare que aquell dia de gener del 1940 va ser el més fred de tot l’hivern a Barcelona. Feia tant fred, que van haver de posar suplements d’estufes de llenya i brasers per tot arreu, per tal de mantenir la casa ben calenta.
—Segons la tieta Conxita, tota la família estava al peu del canó, sobretot les dones, intentant ajudar amb el que fos, capitanejades per la senyora Balbina, la comadrona. Unes escalfaven aigua, les altres traslladaven les olles d’aigua calenta a l’habitació i les altres portaven, amunt i avall, palanganes, tovalloles i llençols blancs. Per fi, i contra tot pronòstic i amb una gran sorpresa per a tots, quan tothom creia que seria un nen, a les cinc de la tarda, va néixer la nostra germana Teresina.
»Quan vam ser més grans, les tietes ens van explicar que, quan el pare va sentir plorar per primer cop la Teresina, es va desmaiar de l’emoció a la porta del passadís que donava a l’habitació. Es veu que va caure rodó a terra, i per revifar-lo van haver-li de donar aigua del Carme. Ell, quan ho recordava sempre s’emocionava mig avergonyit. Deia que no sabia exactament què li havia passat.
—Però, ojo, Josep Miquel, que en realitat la gran emoció, la gran alegria i la gran sorpresa encara estaven per arribar. Va passar quan la Teresina només tenia quatre mesos, que de sobte, un dia i sense cap previsió, la mare va anunciar a tothom que tornava a estar embarassada!
»El pare, expliquen, es va tornar a desmaiar. Va caure rodó a terra! La iaia Maria Antònia, embogida, va començar a cridar: “Això és un miracle! Això és un miracle! Un miracle diví!”, i sense pensar-s’ho gaire va obrir la porta, va travessar el carrer i va anar a encarregar una missa d’acció de gràcies a l’Esperit Sant a l’església de San Carlos Borromeo del carrer Sant Lluís!
—Efectivament, al cap de nou mesos vaig néixer jo —diu la Maria Teresa—. I segons tothom explica, ho vaig fer d’una manera espectacular. Es veu que em vaig fer pregar abans de sortir i, en conseqüència, vaig fer patir una mica la mare abans de néixer. Sort que allà hi havia, altre cop, la senyora Balbina, la comadrona, que en això de «treure nens del forat» hi tenia la mà trencada. Ella, segons ens explicava la iaia, es veu que no parava de cridar: «Fes força! Fes força! Fes força!», i la mare, ja tipa de sentir-la, va fer un últim esforç i aleshores, d’una manera espectacular, vaig néixer jo!
»La tieta Conxita sempre deia que tots els “allà presents” em van aplaudir com a una artista. Ja érem dues estrelles en aquest món!
—Però les sorpreses encara no es van acabar aquí! —explica la Tere, entusiasmada—. Faltava per venir lo millor! Fixa’t, Josep Miquel, quan encara no havia passat ni un any del naixement de la Maria Teresa: un altre miracle. Un altre embaràs. Vaig néixer jo, la Tere! Com a cosa rara, i a diferència de tothom, diuen que quan vaig néixer, en comptes de plorar, vaig riure! Vaig néixer rient!
—Que per què ens van posar el mateix nom a les tres, preguntes, Josep Miquel?
—Doncs molt senzill —explica la Maria Teresa—: els pares, volent complir la promesa que havien fet, que si tenien una nena li posarien Teresa i si tenien un nen, Tomàs, ens van posar Teresa a les tres. Tres Tereses de tres santes Tereses diferents: la de Jesús, la de Lisieux i la de Portugal.
—Què dius? En Tomàs? No! En Tomàs, encara no! En Tomàs va trigar una mica més, però no et creguis. La Tere, amb en Tomàs, només es porten poc més d’un any i mig de diferència.
—Es veu que quan va néixer en Tomàs, la iaia Maria Antònia va embogir definitivament. Estava obsessionada que la Mare de Déu havia escollit la nostra família com a mostra del seu poder diví! L’avi, veient-la en aquest estat, li va prohibir de fer més rosaris i novenes: «No demanis més, Maria Antònia! Que no veus que si la Teresa continua parint d’aquesta manera, hauran de llogar un hotel per posar tantes criatures!», li va dir.
—Fins i tot els nostres pares es van espantar amb aquesta fertilitat inusitada. Per sort, la comadrona els va fer una dissertació filosòfica explicant-los que això que els havia passat ja havia ocorregut a altres parelles.
»La seva teoria era que quan desitges una cosa amb tanta força, fa que aquest desig tan potent es quedi dins teu, retingut, i en bloquejar-se no surti enfora! Després, quan per qualsevol circumstància et relaxes, els mecanismes biològics de la persona es posen altre cop en marxa i fan que la cosa retinguda exploti com un volcà i surti cap enfora, amb tanta força que s’ho emporta tot pel davant.
—Segons la comadrona, la gran pausa provocada per la Guerra Civil va fer el seu fet. I quan es va acabar, la retenció va explotar i va sortir tota cap a fora!
—No riguis, Josep Miquel, aquesta teoria no és meva! —diu la Maria Teresa—. És de la comadrona! Que, per cert, la senyora Balbina es