I

El llarg tren era de vagons baixos de mercaderies i tenia matrícula alemanya. Ara començava a frenar.

—Ens estem aturant —corria de boca en boca entre la gent, insensible i apàtica.

Teníem el pressentiment que ens acostàvem a la nostra destinació. Feia dos dies i mig que ens havien ficat en vagons a Bácstopolya; des de llavors havíem parat només dues vegades, només per un parell de minuts. La primera vegada ens van donar una mena de sopa aigualida a través d’una bretxa per on només hi cabia la mà que ens l’oferia. La segona vegada el tren va reduir la velocitat en una via oberta. Els panys van obrir-se amb un xiscle, i va ressonar la veu exclamatòria dels gendarmes de camp alemanys d’uniforme verdós:

—Aussteigen! Zur seite! Los! Los!

Estàvem aturats a la vora d’un petit bosc florit. Qui sap on: per Hongria, Eslovàquia o potser per terra polonesa? Els esbirros de verd van anunciar que podíem fer les nostres necessitats.

—Prohibit entrar al bosc! Un moviment sospitós i disparem!

Centenars i centenars de persones es van precipitar a ensopegades cap a la petita zona designada. Els ulls de les iaies apagant-se eren un mirall grotesc de terror. Feia tan sols sis dies estaven assegudes encara a les seves velles butaques agradables parlant del dinar del diumenge. Escoltaven la ràdio a la sala d’estar en una casa de camp amb jardí i esperaven notícies dels seus nets, destinats a fer el servei de treballs forçats.

Dones. Ahir encara es posaven colònia als pits i als braços i, quan s’asseien, es cobrien acuradament els genolls amb la faldilla.

Noies. De quinze, setze, disset anys. Havien après a fer una reverència educada. Van deixar a casa llibres escolars i ves a saber si unes quantes cartes d’amor tímides en capses de xocolata amb cintes i puntes de paper. I flors silvestres entre les pàgines del llibre de records.

Homes. Grans i joves. Nens badocs, adolescents despentinats. Homes d’edat mitjana, grans i ancians. Tots corren i corren. Feia dos dies que no hi havia manera de fer les necessitats. Dobleguen les cames i es posen a la gatzoneta. Arrupits impassibles, com uns animals. L’orina s’acumula en bassals. Al voltant, els gendarmes de camp, vestits amb uniformes verdosos nous de trinca, no els treuen els ulls de sobre. No es mou ni un tret de les seves cares acabades d’afaitar. No són persones. Tampoc no ho són ja els que estan ajupits.

Crec que va ser allí, en algun indret d’Europa de l’Est, al costat d’un bosc florit, al llarg del terraplè del ferrocarril, on va tenir lloc la meravellosa metamorfosi. Allà es van convertir en animals les persones del tren de l’infern segellat amb plom. Com tots els altres: centenars de milers, de quinze països, als quals la follia abocava a les fàbriques de mort i a les cambres de gas.

Va ser en aquell moment que ens van forçar a caminar de quatre grapes per primera vegada.

* * *

El tren frena...

En la foscor dels vagons es mou la vida que hi queda. Dels seixanta éssers humans aplegats al nostre vagó a Topolya, cinquanta-sis mostren encara algun senyal de vida. Som gent majoritàriament del sud i del centre de la regió de Bácska. En un racó del vagó hi ha la pila dels cadàvers, un sobre l’altre. Quatre ja són morts a causa de la por animal, la fam, la set i la falta d’aire. En Mandel, el vell fuster, bon amic del meu pare, va ser el primer. El vell Mandel, sempre decent i honest, havia fet els mobles a moltes fadrines de Bácska. Crec que el vell fuster va morir perquè li van confiscar els cigarrets. Durant seixanta anys, la seva ració diària n’era de cinquanta. Cap mortal no havia vist mai el vell Mandel sense un cigarret fumejant als dits. Al camp d’internament de Topolya li havien confiscat les reserves de tabac, juntament amb les joies i els diners. Durant vint-i-quatre hores el vell Mandel mirava endavant, obstinadament, com un maniàtic. Fitava el remolí, el remolí dels cossos humans que emanaven un baf de pudor. Les seves mans de color de caoba, ribotades amb seixanta anys de feina, de vegades es movien mecànicament. Com si tinguessin un cigarret. El vell Mandel agafava el no-res entre els dits índex i el del mig i aixecava el cigarret imaginari cap als llavis marcits. Com els nens que juguen a fumar, feia com si exhalés el fum. Fins i tot imitava les pipades amb els llavis. Llavors, una mica després d’haver passat per Érsekújvár, al vell, el cap li va caure a un costat. La seva mort no va ser cap esdeveniment. Aquí la mort ja no podia ser un esdeveniment. El doctor Bakács, d’Újvidék, va posar el seu cap torturat sobre l’armilla de pell gastada del vell. Va fer un gest apàtic. El doctor Bakács també feia mala cara en aquell moment. Potser pensava que al cap de dotze hores seria la seva mort la que seria confirmada de la mateixa manera per un altre metge del vagó.

Hi havia dues persones que havien embogit i deliraven sense parar durant llargues hores. Unes boles dels ulls sagnants, horroritzades, els sobresortien de les cares de cera, esquitxaven una saliva escumosa pertot arreu; clavaven les ungles a la cara dels qui tenien al costat, intentant treure’ls els ulls. Els gendarmes de camp els van agafar i, juntament amb uns altres de la resta de vagons, els van empènyer sense embuts al bosc quan vam parar per fer les necessitats. Al cap d’uns minuts vam sentir el carrisqueig de les metralladores. Un dels de verd va deixar escapar una rialla greixosa i va escopir.

No, no ens vam ni mirar. Ja feia massa temps que estàvem de camí per a això.

De camí... cap a on...?

D’alguna manera em sorprenia de mi mateix. Aquest viatge... Szabadka, Budapest, Érsekújvár. «Vet aquí, encara soc viu i no m’he tornat boig», em va passar pel cap. D’altra banda, no pensava gaire. Per pensar —per molt que sí que hagués conservat l’enteresa— jo també hauria necessitat un cigarret. I de cigarrets, no n’hi havia.

Des de la petita finestra de cel·la del vagó es veien les aigües verdes, inquietes, del llac Balaton, escumejant. Aquest primer de maig de vent i pluja, les llengües de les onades vomiten fastiguejades en passar el tren. Veig Nagykanizsa. Passem per la ciutat sense parar-hi, tot i que a Topolya el policia 6626 va insinuar que ens hi portarien per treballar.

—No han de tenir por —va xiuxiuejar clandestinament el 6626—, aniran a Kanizsa, hi faran feines agrícoles.

El número 6626 era un amable pagès hongarès amb sentit comú. Cridava fort als interns que ronsejaven pel pati, portaven una caldera, treien aigua d’un pou o dropejaven cansats, però, mentrestant —quan el guàrdia alemany no mirava—, ens feia l’ullet de manera tabolaire com el famós murri de la novel·la picaresca Kakuk Marci, i desaprovava amb el cap.

Érem al maig del 1944, i en aquella època ja quedaven a Hongria pocs pagesos tan atordits pels miratges nazis que no veiessin que els nacionalsocialistes hongaresos Sztójay, Baky, Endre, Imrédy i la resta de botxins havien perdut la partida. Algú hauria de pagar per la sang, les llàgrimes i les puntades de peu.

Tot i així, el 6626 es va equivocar en una cosa. La nostra destinació no era Kanizsa.

La pell del riu fronterer, el Dráva, brilla inútilment. A l’altra banda del riu hi ha la Croàcia de Pavelić. És a dir, la mort. Just així, des del bell mig de la vida. Faig un gest de renúncia, com va fer fa deu dies el meu antic professor de grec, el senyor Lendvai, des de la finestra de la sala de professors, que dona al carrer, a l’escola secundària de Zombor. Ens van ficar en camions tot just davant de l’institut. Jo estic dret al camió. Tinc una motxilla i porto una estrella groga, que jo mateix m’he fet, a la jaqueta. De mida reglamentària. El professor Lendvai, que l’any 1924 em va posar un excel·lent, i els altres professors miren paralitzats els camions amb la gent embotida. Les nostres mirades es creuen i el professor Lendvai fa un gest quasi imperceptible. Ho vaig entendre.

S’ha acabat el món, s’ha acabat tot, això volia dir el gest del professor Lendvai.

Nenikekas Judaiae... Nenikekas Judaiae...

* * *

Al pati espaiós del camp d’internament de Topolya, passeig de presoners. Els més grans caminen a un ritme moderat amb les mans entrellaçades darrere l’esquena. Alguns es reconeixen amb un somriure entre llàgrimes. Hi ha gairebé tot l’equip de l’editorial del diari hongarès de l’antiga gran Iugoslàvia: editors, antics i nous companys de feina. Cobrim la desesperació amb cinisme. En Lajos Jávor, rabassut i amb problemes de cor, té el seu etern somriure congelat a la cara.

—Ahir van emportar-se les dones i els nens —diu, i els seus llavis exsangües tremolen de manera estranya— de Szabadka, de Zombor, d’Újvidék, de tot arreu. Van agafar tothom.

El doctor János Móricz, el nostre exredactor en cap, la persona a qui vaig entregar, excitat i ansiós, les meves primeres obres, s’eixuga el pinçanàs i em renya:

—Tradueix això a l’hongarès, si ets un traductor literari de debò.

La desesperança es despulla als ulls. A l’interior del lleig edifici de pedra roja, hi jeuen màrfegues humides i atrotinades. Els perseguits estan asseguts sobre maletes i sacs amuntegats i miren al seu davant. Uns quants han pogut amagar cigarrets dels ulls dels carcellers, i encara en tenen. Aquests fumen a dojo. Aquí ningú no es preocupa del demà. No es preocupa ni tan sols del proper quart d’hora. L’abatiment no para atenció al calendari i no segueix una gestió planificada. El demà es troba a una distància tan desesperadament llunyana com el proper mil·lenni, quan, probablement, la gent anirà amb faldilles o túniques, no hi haurà camps de concentració i, potser, no es podrà castigar els innocents.

Demà... Qui se’n preocupa, si ahir també es van emportar les dones... I els nens. Però per què? Fúria creativa, per què? No ens atrevim a pensar-hi del tot. Allà a Topolya hi havia encara poca gent, jo inclòs, que havíem sentit a parlar una mica d’Auschwitz. Certament, de tant en tant rebíem notícies incertes sobre els esgarrifosos horrors dels guetos polonesos i també recordàvem, petant de dents, les deportacions de dones a Eslovàquia, però ahir tot això encara era increïble. Ni tan sols ara ens atrevim a pensar que ens arrosseguen, a milers i milers d’innocents, més enllà de la frontera. Intentem consolar-nos a nosaltres mateixos i als altres, imaginant tota mena de dificultats tècniques.

—Ara per ara els nazis tenen uns altres problemes. D’on traurien carbó, vagons, locomotores i persones per dur a terme una migració tan massiva?

Comentari fet per en Béla Maurer, l’advocat publicista de veu ferma, impossible de contradir. De fet, les notícies de les línies dels fronts eren encoratjadores. El pensament dels obrers i camperols hongaresos encara no estava del tot emboirat per la follia marró. Sentien instintivament que els senyors tenien mala peça al teler. Als bars els més agosarats parlotejaven de vileses que s’havien comès. Ja n’hi havia qui somreia en sentir els grandiloqüents informes de guerra que feien servir forçosament codis com «maniobres per separar», «retirades flexibles», «redistribució de les forces» i «nou posicionament militar». En terra hongaresa els plovien mirades fosques, als prepotents alemanys. El poble ja veia allò que els seus amos no volien veure: els insurgents de la Wehrmacht cansats, arrugats i sense afaitar, la indiferència babau dels destacaments de les SS que ja tenien els ulls cruels enfonsats ben endins sota els cascs d’acer que els cobrien els fronts, vailets riallers de quinze o setze anys ficats dins de camises de tela de tenda; l’exèrcit amb el qual «els aliats» alemanys van ocupar el país. Es van adonar que havien de fer mitja volta, i sabien que no hi havia marxa enrere. Carrers buits, finestres tancades, cares esquerpes i tossudes. El silenci expectant d’un horror ineludible s’amagava també als pobles de la regió de Bácska. La calma abans de la tempesta es posava de puntetes.

Quan ens vam posar a caminar des del pati del camp de Topolya cap a l’estació de tren, un trajecte de quatre quilòmetres, els homes amb fardells i motxilles, els nens petits i les dones cansades encara no sabien res d’Auschwitz. Però els policies hongaresos amb baionetes que els alemanys van situar a intervals de cinquanta metres a totes dues bandes de la carretera, sí.

Als ulls dels policies hi cremava odi. Aquell odi inoculat amb cura, la raó del qual aquell personal ensinistrat no acostumava a buscar. I malgrat això, aquella esbalaïdora experiència va despertar la humanitat sòbria i camperola d’alguns d’ells. La boca d’algunes d’aquelles estàtues armades es va obrir:

—Que Déu us guardi!

La multitud mig desmaiada que passa balancejant-se ni tan sols els mira, però la nefasta frase de comiat encara ressona dins meu quan, lluny de l’estació, en una via morta, veig el nostre tren. Els vagons amb matrícula DR, emblema de la Deutsch Reichsbahn (el ferrocarril nacional alemany), parlen un alemany més alemany que l’escamot alemany de gendarmes de camp que ens acompanya. Malgrat tot, ens espera la deportació. En el millor dels casos, la cambra de gas. En el pitjor, treball d’esclaus, fins a l’exhauriment total.

Nosaltres que havíem malparlat dels nostres vuit companys que s’havien suïcidat quan va arribar l’ordre de marxar, i vet aquí que ara es feia evident que el camp hongarès no era res més que un lloc d’internament temporal. Mentre podíem vegetar en la creença que ens mantindrien aquí o que ens durien a un altre lloc dins d’Hongria, tot això encara era més suportable. Topolya, Bácska...! Aquesta dualitat conceptual que m’era familiar mantenia a ratlla, d’alguna manera, la basarda de la completa desesperança. Topolya era encara una part de la meva llar.

Davant la nostra mirada anhelosa d’esperança, encara brillava al cinturó dels policies hongaresos la inscripció de quatre dígits del personal de seguretat de la Gendarmeria Reial Hongaresa, dubtosa, però encara no completament destronada. Ens agafàvem al ferro roent del paisatge conegut, on podíem esperar que no fóssim del tot fora de la llei. El nazi hongarès pot ser tan cruel com l’alemany. També pot estar igual de determinat, però el seu enginy —ens feia la impressió— encara no s’havia degenerat prou per arribar al sadisme de les cambres de gas.