Pròleg

Palerm

3 de març de l’any del Senyor de 1348

Estimada família:

Ve la foscor. El quart genet de l’Apocalipsi se us acosta. No ho podreu evitar.

Segur que recordeu que l’any 1333 vam patir el mal any primer, amb inundacions i sequeres, collites arruïnades, fam i malalties. Cap generació s’havia enfrontat abans a res de semblant, però us anuncio que a Palerm hem comprovat que allò només va ser el principi.

Ens ha infestat una mort negra d’Orient, una pesta que podreix l’aire i mata de manera horrible. Els astròlegs ho vaticinaven i uns certs prodigis predeien la imminent còlera de Déu; tanmateix, ningú no estava preparat per a una cosa així. Ningú no es pensava que això pogués passar.

Diuen que l’han invocat adoradors del dimoni, però és impossible d’estar-ne segur. Només sabem que va arribar amb l’hivern, a bord de deu galeres genoveses. La meitat de la xusma als rems i de la tripulació era morta, amb grossos bonys al coll i a les aixelles que traspuaven un pus negrós i pestilent. Venien de Caffa, una ciutat oriental on Gènova té consolat.

L’única cosa que van poder explicar és que l’exèrcit del Kan havia assetjat la ciutat uns mesos abans i que algun dels seus soldats tàrtars hi devia haver portat la calamitat. El Kan, aclaparat per les baixes causades per la misteriosa epidèmia, va aixecar el lloc per retirar-se, però, ple de ràbia, va catapultar desenes d’infectats per damunt de la muralla. Els cossos van quedar destrossats als carrers de Caffa amb aquelles horribles bubes negres, grosses com prunes, i van enverinar l’aire. Els genovesos van fugir en les seves galeres fins als nostres regnes, sense pensar en la catàstrofe que es disposaven a estendre arreu.

N’hi ha hagut prou amb unes poques setmanes per veure com no tan sols Palerm agonitza, sinó també Messina. La mort negra arrasa Sicília com un incendi d’estiu. Els governants no reaccionen, temen tant el pànic del poble que no s’atreveixen a actuar amb fermesa. Els metges proven remeis i recomanen netejar els carrers d’escombraries i rates. Aconsellen evitar les multituds, enterrar els morts sense esperar, sota calç viva, i destruir en una foguera les robes. Heu d’humitejar el terra i la roba amb vinagre o poliol i cremar essències agradables per purificar l’aire corrupte. Eviteu les rates, són les primeres a aparèixer mortes. És el primer signe de la maledicció.

Feu-me cas, us ho prego. Insistiu a la cort del rei Pere IV d’Aragó perquè ordeni aquestes precaucions als consells de viles i ciutats, com també als senyors de les baronies. També ha de fer-ho Castella. La ira de Déu avança sense obstacles, buida pobles sencers, delma famílies i deixa morts a cada cantonada. Els cementiris sobreïxen i la gent que sobreviu embogeix de por, trastornada davant la mort.

Molts confien que Déu escoltarà les seves pregàries i protegirà les seves comunitats. Faran processons per espantar la mort amb relíquies i actes de penitència, però tots —ancians, nens, rics, pobres, honorables i miserables— patiran la mateixa agonia.

Escric aquesta carta amb el pols feble i tremolós. Lamento el dolor que us causo amb les meves paraules, però la pesta ha trucat a casa nostra, a Palerm. Ningú no se n’escapa. Ja noto la febre i les rampes. Pressento el meu final, i com a cap de la Companyia Montaner, cedeixo el control dels negocis i les comandes a la meva dona Monna, que, tot i que està embarassada, no ha emmalaltit. Lamento anunciar-vos-ho en aquestes circumstàncies.

Us costarà de creure el que us explico, però és la veritat. La pesta conquesta unes quantes milles cada dia i aviat trucarà a les portes de Mallorca, Barcelona i València. Llavors la revolta de la Unió contra el rei en què esteu immersos semblarà una absurda disputa de nens. No escric aquesta carta perquè eviteu l’inevitable, sinó perquè intenteu que sobrevisqui algú i no quedi el món buit, com temo que passarà.

Amb l’últim alè m’encomano a Déu i prego que protegeixi la família Montaner, de la qual ja no podré ser el cap.

La posteritat feliç, que no experimentarà

un dolor tan abismal […], considerarà el nostre

testimoni com una faula.

PETRARCA

INTRODUCCIÓ

Nit de Diumenge de Rams

València, 6 d’abril de 1348

Justícia!

—Unió! Unió!

—La guerra s’ha acabat!

L’arenga es va barrejar amb música de trompes i tambors. Eren més de quatre-cents ciutadans, tots amuntegats davant el palau reial de València, erigit fora dels murs de la ciutat en temps de musulmans, a l’altra banda del riu Túria.

Agitaven les torxes. Lluny, a la Casa de la Vila, sonava la campana de la Unió, fosa per cridar a la revolta. Aquella nit de rams, el seu so era de victòria.

—El rei Pere d’Aragó ens rebrà ara! —va vociferar algú amb força.

A la Marina Montaner se li va accelerar el cor. Anava amb la multitud i es va obrir pas cap a qui havia cridat. Ell l’havia avisat que aquella nit succeiria un miracle i li havia promès que la portaria davant el rei.

Ningú de la seva família s’havia cregut el que el seu germà Pere advertia a la carta que havia enviat des de Palerm: arribava una pesta més devastadora que la guerra de la Unió que esquinçava el Regne de València des del mes de novembre. El seu pare no havia parlat amb les autoritats ni amb el bisbe. Tampoc no es donava crèdit als rumors que arribaven al port. Déu protegiria els regnes de la península, servidors de la Creu davant els sarraïns nassarites.

La Marina, en canvi, sí que s’ho havia cregut. Sentia que el seu germà ja havia mort i es va jurar a si mateixa que compliria el que en Pere demanava a la carta.

Les tropes de la Unió havien aconseguit capturar al castell de Morvedre el rei Pere IV d’Aragó i la seva dona Elionor de Portugal quan fugien, i els havien portat aquell matí al palau reial de València. Aquesta era la raó que l’havia empès a escapar-se de casa a la nit. Tan sols així el rei rebria una simple donzella, la filla d’uns mercaders. Algú li havia promès que podria parlar amb el monarca i mostrar-li la carta perquè prengués mesures.

La Marina va passar entre centenars d’homes i dones eufòrics, molts borratxos, després d’hores de celebració. Va arribar al capdavant del grup, on marxaven alguns conservadors i altres líders unionistes.

—La dona més preciosa de tota la Unió!

Qui acabava d’interpel·lar-la era en Gonçalbo, i a la Marina el cor li va fer un tomb.

—A casa meva aviat s’adonaran que he sortit d’amagat. Les quatre germanes dormim juntes. No sé què em passarà, però no m’importa. Gràcies per ajudar-me a assistir a l’audiència.

—Tu formes part d’aquest gran somni, Marina Montaner.

En Gonçalbo de Roda, malgrat que era un simple barber de trenta anys, s’havia guanyat un lloc entre els líders de la Unió, tots ciutadans influents i nobles, gràcies al seu carisma i a la capacitat que tenia per guiar la gent. La Marina es veia seduïda per les seves paraules com tothom, però també pels seus ulls foscos i brillants. Ara la recorrien amb desig, embriagats pel bany d’eufòria de la multitud i l’alcohol.

—He portat la carta del meu germà per lliurar-la al rei —va dir ella, nerviosa.

En Gonçalbo no va poder respondre perquè una colla el van aixecar en braços i un d’ells se’l va carregar a les espatlles. Ella se li va posar al costat i, encara que era allà per una altra raó, es va encomanar de l’eufòria col·lectiva.

—Unionistes, recordem al rei els furs que va jurar! —va cridar en Gonçalbo.

La Marina va aclamar com una més. Molts la saludaven amb gestos efusius en reconèixer-la. Tenir allà una de les filles del respectat mercader Pere Montaner era bo per a la causa.

En Gonçalbo esgotava les botes de vi que li passaven i agitava els braços provocant més cridòria cada vegada. No semblava que s’estiguessin preparant per a una audiència reial.

—Hauríem de parlar amb el rei abans de celebrar res —va cridar la Marina per fer-se sentir.

—Això ja és un triomf, mira! —En Gonçalbo es va alçar—. València! Unió! Unió!

Centenars de goles van respondre. El jurista Joan Sala, un altre líder destacat, va picar a la porta del palau reial. Els ànims es caldejaven per moments davant la possibilitat d’entrar-hi.

—Marina! —va dir una veu darrere seu.

—Pare!

—Gràcies a Déu que estàs bé! —En Pere Montaner la va abraçar amb força.

—Què hi feu, aquí? —va preguntar espantada. L’escapada nocturna li costaria cara.

—Uns homes han vingut a advertir-me a casa. Això no m’agrada gens, tornem-nos-en.

—Porto la carta d’en Pere i tinc l’oportunitat d’avisar el rei!

—Creu-me, Marina, el rei ja ho sap. Però en aquests moments això no li importa, acaba de ser derrotat i capturat. Pot ser que perdi la corona aquesta mateixa nit.

—Pare, crec que el meu germà ha mort. He fet una promesa. Cal insistir!

—Ets tossuda, Marina. No t’ho retrec perquè ho portes a la sang, però mira al teu voltant. Falten la majoria dels conservadors i els nobles aliats amb la Unió. Aquesta multitud no pretén parlar amb el rei. Hem de sortir d’aquí. Et prometo que jo mateix intentaré reunir-me amb ell un altre dia per lliurar-li la carta del teu germà.

El clamor va augmentar quan es van obrir les portes del palau. En Gonçalbo va aparèixer davant la Marina i el seu pare amb una gerra de vi. El complaïa veure allà el mercader, com si l’esperés, i això va omplir la jove de sospites.

—Heu rebut el meu avís, honrat Pere Montaner. Gràcies per venir. Ara us unireu de cor a la nostra causa!

Va convidar a beure el mercader. Ell, però, s’hi va negar i va parlar amb fredor:

—Vaig signar la meva adhesió a la Unió com els altres onze mil caps de família de València perquè no ens confisquéssiu els béns. No va ser així, Gonçalbo de Roda? —Va ignorar el gest de sorpresa de la Marina davant la revelació—. Moltes propostes de la Unió són justes, però aquí només hi veig bogeria. Avui el rei està frustrat per la derrota a Morvedre i per negociar es requereix serenitat. Tan sols vull anar-me’n a casa amb la meva filla.

El somriure es va esfumar de la cara del barber i hi va aparèixer un rictus d’ira.

—No fem esperar el rei —va replicar, gèlid.

—Gonçalbo, deixa’ns tornar a València! —va demanar la Marina, desconcertada davant aquell sobtat canvi d’actitud.

El barber, amb l’ajuda de diversos sequaços, va fer entrar a empentes el pare i la filla a l’interior del palau. La Marina no es va fixar en els adorns de guix i els arcs de ferradura que encara hi quedaven de l’època àrab. Hi regnava el caos. Els unionistes trencaven mobles i els llançaven pels aires i rapinyaven el que veien de valor. Va haver-hi altercats entre ells per apoderar-se d’alguns objectes.

La Marina s’esforçava en va per parlar amb en Gonçalbo. No entenia per què de sobte es comportava d’aquella manera. La tractava sempre tan bé que es pensava que ella se n’havia enamorat.

Van travessar diverses sales fins al saló del tron. Els que van poder-hi entrar, es van amuntegar davant la tarima del seient reial i van parlar al monarca a crits.

—Oblida la carta, Marina —va mussitar en Pere, sense deixar-li anar el braç—. Hem de mirar d’evitar que el rei ens vegi.

La jove va assentir. Sentia que les cames se li afluixaven. Veia la ira a les cares dels presents, allò no era una audiència.

Per una porta estreta situada darrere del tron van entrar quatre nobles de l’escorta, i tot seguit el rei Pere IV d’Aragó, vestit amb una túnica blava. Tenia trenta anys i els cabells i la barba vermellosos, com tots els seus antecessors. A la Marina li va semblar baix i escanyolit. Deien que la seva feblesa era per haver nascut setmesó; tanmateix, el seu caràcter ferri compensava la debilitat física. Era implacable en les decisions i sovint cruel, encara que aquesta nit no ocultava el seu temor. El monarca va ser escridassat i va enrogir de ràbia.

Darrere d’ell va arribar la reina Elionor de Portugal. Estava pàl·lida i es notava que havia plorat. Com el seu marit, vestia una túnica humil. La Marina va arribar a la conclusió que era més jove que ella, devia tenir uns vint anys. Aquella dona d’aspecte fràgil era la segona esposa del monarca. Un any abans i en aquest mateix palau, havia mort la reina Maria de Navarra al cap de cinc dies d’haver parit el que hauria d’haver estat el futur rei d’Aragó, que havia mort el dia del seu bateig. El rei no va esperar i va acordar amb els reis de Portugal el seu casament amb la infanta Elionor. D’ençà que havia arribat al regne sis mesos enrere, la jove no coneixia res més que la guerra de la Unió i el dot havia servit per finançar-la. Segons el seu parer, el seu marit era un autèntic desconegut que únicament volia d’ella els diners i un hereu home, perquè del matrimoni anterior només en vivien dues infantes.

I aquesta nit, els que havien de ser súbdits afectuosos amb la seva reina l’acorralaven i la insultaven en una llengua que no entenia. No se sabia de cap rei a qui li hagués passat mai una cosa així i no concebia que el seu espòs, arrogant i altiu, ho permetés.

La sala de seguida va fer pudor de suor i de vi. En Joan Sala, l’altre líder de la Unió present, en veure els monarques s’ho va repensar i va cedir el protagonisme a en Gonçalbo de Roda. Aquest va semblar encantat. Un simple barber dirigint la multitud en aquell saló destinat a nobles i reis. Va pujar a la tarima i va udolar per enardir encara més els ànims.

—La Unió de València saluda sa majestat i la seva flamant esposa!

—Això és un afront! —va rugir el rei Pere—. Soc el vostre senyor!

En Gonçalbo va caminar al voltant del rei. Els cavallers van desembeinar les espases, però el monarca va demanar calma. Els unionistes eren molt nombrosos i ells estaven de debò en perill de mort.

—Hem vingut a celebrar que acatareu la Unió! —va cridar el barber—. Altrament, majestat, us podria caure la corona a favor del vostre germanastre Ferran, així…

Li va torçar la diadema que el rei portava sobre el front. La provocació va tensar encara més la situació i van aparèixer les primeres cares de preocupació entre la gentada.

—Gonçalbo, calma’t —va aconsellar-lo en Joan Sala—. Majestat, només volem que escolteu les peticions dels conservadors de la Unió de València.

—Vinga, Joan! —va tallar-lo en Gonçalbo—. Ja que el nostre estimat rei ens honra amb la seva presència, hauria de fer alguna cosa més que escoltar. Què us semblaria celebrar el triomf de la Unió?

Es va apoderar d’una gerra, va beure i la va llançar contra l’estendard reial. El vi va regalimar per l’or i les bandes vermelles. Tothom va emmudir. La Marina estava horroritzada.

En Gonçalbo va començar a riure i va recórrer els presents amb una mirada enfervorida.

—No passa res! Si som els vencedors! Músics, toqueu!

Van entrar els tambors i les trompes. En Gonçalbo va parodiar un ball cortès al voltant dels monarques i això va provocar rialles entre els seus sequaços. Altres no van riure l’afront.

—Balleu, rei, balleu! —La seva rialla gelava la sang—. I vós també, reina meva.

Mitja dotzena de lleials d’en Gonçalbo van apuntar els monarques amb les dagues. El rei Pere va demanar calma a la seva guàrdia. Mai no s’havia humiliat un monarca d’aquella manera i era preferible la mort, però va pensar en la seva esposa, i, a més, va barrinar que oposar-s’hi agreujaria la situació. Així doncs, va mirar Elionor, avergonyit, i, tot seguit, amb la cara blanca com un llençol, va començar a balancejar-se amb rigidesa.

Mentre tots contemplaven aquella escena tan denigrant, la Marina i el seu pare van retrocedir entre la gentada, però els van aturar a la porta. En Gonçalbo va demanar que portessin la Marina al seu costat.

—Potser us animareu més si balleu amb una bella donzella de la Unió, majestat.

La Marina ja no es recordava de la carta ni del jurament. Capbaixa, no s’atrevia ni a respirar. Dos sequaços del barber la van empènyer fins al rei amb amenaces de mort.

—Jo et conec, noia —va dir el rei Pere—. De quina família ets?

—Segur que em confoneu, senyor —va contestar la jove, i va deixar que li agafés la mà per ballar.

La Marina llançava mirades suplicants al barber, que feia giravoltar la reina sense parar de riure. Elionor cridava el seu marit, però el rei evitava posar els ulls en ella per no perdre el control o la nit acabaria en una matança.

Tan bon punt la cançó va acabar, la Marina es va escapolir cap al seu pare. Altres unionistes van ballar amb els reis, però el saló del tron va començar a buidar-se en veure com havia degenerat el que havia de ser una audiència reial. En Gonçalbo va improvisar un vers al so de la música:

—Mal hi hagi per a qui se n’anirà, ara… i no ara…

Era una amenaça de mort, per si intentaven deixar València en algun moment. El monarca va romandre en silenci.

—Anem-nos-en, pare! —va xiuxiuejar la Marina, enmig del deliri.

Com si l’hagués sentit, en Gonçalbo va empènyer el rei per l’esquena amb tanta força que el monarca va caure de la tarima a terra, als peus dels Montaner. La música va cessar de cop. Pere IV d’Aragó va alçar el cap. Enmig del silenci més absolut, una llàgrima de pura ràbia li lliscava per la galta fins a la barba vermellosa.

—Honrat Pere Montaner, després de tants anys d’amistat, ara sou de la Unió? El vostre pare es regirarà a la tomba. I aquesta traïdora és la vostra filla.

En Pere el va ajudar a aixecar-se entre disculpes, però en Gonçalbo tenia alguna cosa a dir:

—Podeu veure que la Unió compta amb poderoses aliances per finançar les seves tropes! Cedireu a les nostres pretensions o sereu destronat pel vostre germanastre.

Aquest era el gran terror del rei, una guerra fratricida per la corona.

La Marina es va estremir. Era conscient del que havia passat. En Gonçalbo de Roda l’havia entabanat amb promeses, però a qui volia atreure aquella nit era el seu pare, l’important mercader Pere Montaner. El pitjor no era la traïció, sinó haver trencat la relació entre la seva família i la casa reial. El rei no els perdonaria mai aquell afront. Estaven perduts.

Els uixers van aprofitar l’estupor per envoltar els monarques i treure’ls del saló. L’eco del cop de porta va desfermar el caos i tothom va fugir del palau.

—Pare…, la manera com ens mirava el rei… Ho sento.

En Pere no li va deixar anar la mà mentre també corrien. El seu silenci angoixava encara més la Marina. Hauria preferit un esclat d’ira.

En arribar al carrer dels Cavallers, on hi havia la casa dels Montaner de València, el mercader li va parlar finalment amb una estranya serenor:

—El que has vist als ulls del rei és la mort, Marina. La pesta tant és. Els Montaner som morts.

Ben cccc homens ballants ab trompes e tabals; […] e a la final que Nos e la reina haguerem de ballar. E un barber apellat Gonçalbo quis feia capita dels dessus dits, messe en mig de la reina y de Nos e canta una canso que deya:

Mal rebrega qui sen ira

encara y ni encara…

E Nos lavors noy responguerem.

Crònica del rei d’Aragó Pere IV el Cerimoniós

Ombres a la cambra reial

A la Corona d’Aragó s’explicava la història d’un antic rei que va prometre protegir els seus súbdits de la violència dels nobles. Quan va aconseguir la pau per als seus regnes, va jurar davant Déu que ell i els seus hereus acatarien els furs pactats i regiria la justícia. Tanmateix, els anys van passar; aquell rei va morir, després el seu fill i també el seu net. Els seus descendents van conquerir el Mediterrani, els seus dominis van créixer, al mateix temps que també ho feia la seva cobdícia i la seva ambició. I així va quedar oblidada la promesa feta al poble pel primer rei.

La seva corona de bronze, fosa com a símbol del primus inter pares, es va convertir en jou per al poble, fins que un dia molts súbdits d’Aragó i València, tant nobles com ciutadans, es van unir per alçar-se en armes.

Pere d’Aragó, besnet de Pere III el Gran i rebesnet de Jaume I el Conqueridor, s’agitava al llit. Amb les mans havia esquinçat el llençol. Li semblava veure, en les tenebres de la cambra, els reis llegendaris del casal de Barcelona des de Guifré el Pilós. Les seves cares espectrals eren màscares de pur menyspreu cap a ell.

Havia nascut feble, tant que els metges van vaticinar que moriria sent encara un nen. Tanmateix, va viure. Era un segon sense drets, però després de la mort prematura del seu germà Alfons, el primogènit i hereu al tron, la corona li va arribar a les mans. Tot eren senyals sobre el que l’Altíssim li reservava. Quan, tretze anys enrere, l’havien coronat rei, els clergues l’havien titllat d’escollit i els seus astròlegs li van augurar més dignitat i més poder dels que havien tingut els seus ancestres. No obstant això, des de llavors només havia viscut caresties, guerres i ruïna financera. El seu anhel de grandesa quedava lluny. Era un cristià devot i meticulós amb les cerimònies i formalitats de la corona, però amb això no n’hi havia prou. Necessitava diners i es va envoltar d’oficials experimentats, rossellonesos la majoria, que feien tots els possibles per omplir les arques, per a major glòria de la Corona d’Aragó i del mateix Pere.

Però es van excedir. No comprenien l’esperit de concòrdia dels furs de les seves ciutats. Per a ells, el rei estava per sobre de tot allò. Van començar a arribar queixes a causa dels abusos, contrafurs i decisions arbitràries, si bé ni els oficials ni el monarca no concebien que els súbdits s’atrevissin a trencar l’ordre diví. El rei esquivava el descontentament oferint promeses que no pensava complir i no va veure venir el que al final havien passat a mitjans de l’any anterior, 1347, als regnes de València i Aragó.

El que va fer esclatar l’espurna va ser el nomenament de la seva filla Constança com a successora al tron sense convocar Corts Generals. Una nena de quatre anys es convertia en procuradora general de tots els regnes mentre el rei no tingués un plançó home.

L’ofensa no va ser nomenar la petita infanta, sinó menysprear el costum successori de la corona, que, en aquest cas, posava en primer lloc un dels germans. Era una burla més als furs. Les ciutats es van unir per reivindicar els seus drets trepitjats. Una unió a Aragó de nobles i una altra a València amb alguns nobles, però que reunia principalment ciutats del rei i signada per mercaders, artesans i oficials.

Pere IV no va rectificar. Els abusos van seguir i, poc després, al novembre del 1347, va començar la guerra.

Ara se’n penedia.

Combatia contra els seus súbdits i perdia batalla rere batalla. Amb la Unió de València s’hi havia aliat un dels seus germans —germanastre, concretament— amb aspiracions al tron, l’infant Ferran d’Aragó i Castella, amb un poderós exèrcit vingut de Castella, que havia rebut el rei Pere a les portes de València, després de la seva captura a Morvedre.

Déu no havia reservat res pitjor a cap rei de qui tingués record. Es trobava a mercè dels unionistes. Amb tot, l’important per a ell eren els símbols. Aquesta nit, aquell maleït barber i altres traïdors com la família Montaner l’havien fet ballar com un bufó. El significat real d’aquell afront era recordar-li que seguia sent aquell nen feble i malaltís, l’infant segon a qui tots esperaven veure mort.

Amb el seu exèrcit dispersat, sense poder pagar els nobles i cada vegada amb menys ciutats lleials, es trobava a la fi del seu somni de grandesa. Tot i això, el pitjor era assumir que no era especial ni un escollit; això li resultava agònic i hauria preferit morir aquella mateixa nit.

El desposseirien dels seus regnes, l’un rere l’altre, fins a Mallorca, el ducat d’Atenes i Neopàtria, i acabaria reclòs en algun monestir. Quan finés, el seu successor ordenaria que li esculpissin un discret sepulcre i tothom oblidaria per sempre el seu regnat.

Va acabar d’esquinçar el llençol entre crits de ràbia. Havia estat tan segur que seria un gran rei, que els seus escribes prenien notes per a una futura crònica de la seva vida.

No veia la manera de canviar el futur. Estava a mercè de dimonis com en Gonçalbo de Roda, que l’havia amenaçat amb una cançó, i de rics enemics com els Montaner, propietaris d’una de les companyies mercantils més pròsperes del Mediterrani.

—Maleïts siguin! —Va buscar en la penombra el crucifix. No el veia, però sabia que era a prop—. Senyor, només us demano el consol de la venjança, contra tots ells…

Va recrear la humiliant escena del ball per retenir les cares. Va evocar les faccions delicades de la jove Montaner, el seu posat esvelt i la cabellera llarga de color castany deixada anar, pròpia d’una noia soltera. Sobretot recordava els seus ulls verds, penetrants com els del seu pare.

Després d’aquell maleït ball, es va veure postrat davant la Marina i el seu pare, humiliat com el més vil dels homes. Li feia mal el pit i gairebé no podia respirar. Era un rei infame, indigne de la corona, i patia la nit més fosca de la seva vida.

Els servents del palau li havien explicat que la Marina Montaner es veia en secret amb en Gonçalbo de Roda, encara que no se sabia del cert si eren amants.

—Aquella jove, la meuca del barber… —va remugar el rei—. Senyor, si és la vostra voluntat accepto veure’m privat del meu destí, però no em porteu al sepulcre sense abans veure-la penjada pel seu horrible delicte de lesa majestat.

PRIMERA PART

Dames

1

La família

El desè dia de lluna, Noè va començar a construir l’arca. És un bon dia per a qualsevol obra, per sembrar i segar. Qui neixi aquest dia viurà i qui estigui malalt morirà.

Dimarts, 8 d’abril de 1348

Tota la família Montaner estava asseguda a la taula de l’àmplia sala, decorada amb tapissos i mobles fets pels millors fusters del Mediterrani, amb incrustacions de nacre. Vestien amb robes de seda acolorides amb els millors tints. A la taula no hi faltaven flors ni copes de plata, col·locades amb cura per dotzenes de servents. Com cada dia, era un dinar digne de prínceps, consistent en bacallà marinat, fruita seca i vi elaborat a les vinyes del sud del regne.

Tot semblava com sempre, però res no era igual.

La Marina no s’atrevia a aixecar el cap, ningú no li parlava. Havia estat més d’un dia tancada a la seva habitació, conscient del mal que havia causat.

Els Montaner conformaven una pròspera nissaga de comerciants. Durant tres generacions, havien solcat el Mediterrani important espècies, objectes sumptuosos d’Orient i blat de Sicília. Tenien riquesa, terres, cases a València, Barcelona i Palerm, a més de factors en diversos ports i famílies aliades fins i tot a la rival Gènova, amb les quals armaven naus conjuntament durant la temporada anual de navegació.

Una hàbil estratègia de pactes els havia permès prosperar i fins i tot tenir tractes comercials amb la casa reial. Tot semblava anar bé fins que, feia un any, el món havia començat a ensorrar-se. Les ciutats s’ofegaven amb les recaptacions i els préstecs per al rei i les seves guerres. Després van arribar la sequera, les caresties i les pujades de preus. I al final, l’aparició de la Unió, que va canalitzar el descontentament general.

La guerra civil ho va alterar tot. Els Montaner van signar el pacte de la Unió com van fer la majoria, per evitar problemes, encara que intentaven mantenir-se’n al marge. Fins que un dia, la Marina es va aturar a la plaça del Mercat a escoltar les paraules d’un home molt atractiu que clamava contra les injustícies que el poble patia. En Gonçalbo de Roda la va fascinar i es va sentir afalagada quan ell va mostrar interès per conèixer-la. Com tothom a València, sabia de qui era filla.

La Marina anava a escoltar-lo sovint i després, de vegades, parlaven una estona. Ella no havia conegut ningú amb aquella màgia als ulls i a la boca. La família li havia aconsellat que es mantingués allunyada dels partidaris de la Unió. També la van advertir que els Montaner mai de la vida no acceptarien una relació amb un simple barber. Però la Marina no els va fer cap cas, no podia deixar de pensar en en Gonçalbo. Li importaven un rave els interessos de casa seva. Es deixava portar pels sentiments, pel desassossec que li generava el joc secret amb ell, i el despertar de la sexualitat.

Es veien poc, però amb astúcia de vegades aconseguia trobar-se amb ell a la barberia buida. Va ser allà on la Marina va aprendre a besar fins a quedar-se sense alè i les carícies per sota el vestit. Era excitant i ja havia decidit cedir als desitjos insistents d’en Gonçalbo. Ho hauria fet la nit del Diumenge de Rams si de veritat ell hagués complert la seva promesa.

Ara les advertències de la seva família i dels servents tenien sentit. En Gonçalbo només cercava el seu propi interès, l’havia utilitzat per atreure el seu pare a la Unió. Però al final tot havia succeït de la manera més terrible.

En Pere Montaner, macilent, parlava a la seva dona, l’Alda de Palerm.

—He de comunicar als meus germans el que ha passat.

Aquella situació no només els afectava a ells, atès que, si en Pere dirigia la companyia a València, el seu germà Dalmau ho feia a Barcelona. La germana menor, la tia Matilde, vivia a Mallorca, casada amb un noble de Pollença.

—Sí, cal preparar-se per al pitjor —va dir l’Alda, i va dirigir una mirada empipada a la Marina.

La seva mare era filla de mercaders sicilians i era molt conscient de la situació.

La Marina n’havia heretat la bona presència i la cabellera de color castany clar, gairebé del color del blat, però les faccions esmolades i els ulls eren un llegat de la família paterna.

El mercader Pere Montaner i l’Alda de Palerm havien tingut cinc fills. El més gran, en Pere, s’havia casat i vivia a Palerm; era el que els havia enviat la carta i no se sabia si encara era viu. El seguien la Romea, la Marina, la Teresa i la Beatriu. Totes quatre eren a la taula. També hi havia en Joan, fill d’un parent mort, fillol d’en Pere. Vivia amb elles des de ben petit i les quatre noies el consideraven un germà.

Els pensaments de la Marina es van interrompre quan es van sentir uns cops a la porta de la casa. A la sala va aparèixer en Lluís, el servent que feia de secretari del cap de la família.

—Ja és aquí —va anunciar amb veu greu.

—Pare! —va exclamar suplicant la Romea, la filla gran—. Si us plau…

—Tranquil·la. Ho arreglarem. No sortiu, sobretot tu, Marina.

En Pere i l’Alda es van mirar. La dona va fregar la mà del seu marit per donar-li ànims. L’home va baixar l’escala de pedra fins al pati de la casa, alhora que les germanes i en Joan s’apostaven amb discreció a la galeria superior per escoltar el que dirien els homes.

La Romea va mirar la Marina amb expressió furibunda. A ella, el que havia passat l’afectava encara més, atès que a principi d’aquell any s’havia promès amb en Gil de Montnegre, cavaller de la cort, amb la qual cosa s’assegurava un lloc com a dama de la reina Elionor. Ell era un dels cavallers que estaven amb el rei retingut al palau. Els fets succeïts podien trencar el compromís. A la Romea l’angoixava la seva edat. Era la més bella de les quatre germanes, la que s’assemblava més a la mare, i durant anys havia estat la noia casadora més cobejada de la burgesia valenciana. Ambiciosa, havia esperat fins als vint-i-quatre anys, rebutjant propostes fins que s’havia presentat la possibilitat de casar-se amb un membre de la noblesa, com havia fet la seva tia Matilde. Ja era gran i si perdia aquesta oportunitat no en tindria cap altra.

La Marina era dos anys més jove que la Romea, i per darrere hi havia la Teresa, de divuit anys, i la Beatriu, de quinze. En Joan en tenia catorze.

—Haurien de tancar-te en un convent per això que ens has fet, Marina! —li va etzibar la Romea, i tot seguit es va ficar a la seva habitació i va tancar la porta d’un cop.

La Marina no va poder dir res, tampoc no trobava paraules amb què disculpar-se.

Van entrar uns homes malcarats i amb armes, com si volguessin saquejar la casa, però es van quedar al pati. Ella en va reconèixer alguns. Després va arribar en Gonçalbo de Roda. Va xiular en veure la residència dels Montaner, elegant com els palaus dels nobles i plena de servents.

El barber vestia peces de cuir negres i una capa pesant, robes requisades amb impunitat a algun noble lleial al rei. La Marina el va veure més atractiu que mai, però no era el mateix. La Unió s’envilia a mesura que els seus líders incrementaven el poder.

—Soc aquí, Pere Montaner. M’heu fet cridar per parlar de la vostra filla Marina?

—Deixem-la a banda. Els conservadors no permeten que ningú entri al palau reial, però demano permís per parlar amb algú allà. És molt important per a casa meva.

—Ens voleu trair?

—No soc tan estúpid. No es tracta del rei, sinó del jove cavaller Gil de Montnegre. Vull mantenir el compromís de casament signat amb la meva filla Romea. Prometo compensar la Unió.

En Gonçalbo va esclafir en una riallada.

—I tant que ho fareu, Pere Montaner. No sabeu com d’útil va ser la vostra presència ahir. El rei està destrossat. Diuen que parla sovint de vosaltres… Sobretot de la Marina.

A l’al·ludida se li va gelar la sang i sense pensar-ho va sortir a la galeria.

—Gonçalbo! La meva germana només vol casar-se amb aquest cavaller. Ajuda’ns.

El barber va somriure amb astúcia quan la va veure.

—Un cavaller fidel al rei és un enemic —va asseverar.

La Marina va lamentar haver intervingut. Ara no sabia què més dir. El seu pare la mirava amb expressió colèrica. En aquell moment algú va començar a baixar les escales. Era la Romea.

S’havia posat un vestit blau, com el color dels seus ulls, i una diadema de plata sobre els cabells foscos, trenats. En Gonçalbo es va quedar sense parla i els seus homes van xiular. Era la filla més bella i era innegable que tenia el posat d’una reina, com la seva tia Matilde.

—Gonçalbo de Roda —va començar la Romea, presumida, amb un somriure—. Permeteu-me que us recordi una cosa: els nobles només són fidels al seu llinatge. Avui en Gil de Montnegre és al costat del rei Pere, però demà potser serà al costat del futur rei Ferran, aliat de la Unió. Deixeu que vegi el meu promès. El meu pare us compensarà i jo no oblidaré la vostra generositat quan els vassallatges canviïn.

No va fer falta dir res més, la cobdícia va fer la resta. En Gonçalbo va assentir amb un somriure i va sortir amb els seus homes per escortar-los.

En Pere de seguida va pujar fins on era la Marina, que mirava a terra.

—Tu també vindràs al palau reial! El rei està fora del nostre abast, però et confessaràs amb el seu capellà, fra Nicolau Rossell —va dir, i tothom es va girar cap a la Teresa, la tercera de les germanes, però ningú no volia recordar aquell horrible succés—. Serà un primer pas cap a la reconciliació amb el rei.

—No ens resignarem —va dir l’Alda, d’acord amb el seu marit—. Els Montaner superarem aquest daltabaix i tu hauràs de fer la teva part, Marina, t’agradi o no.

La Marina va assentir. Confessaria la seva relació amb en Gonçalbo, de la qual tota la ciutat parlava. Es va ruboritzar. El frare voldria saber-ho tot i la penitència que potser li imposaria podia conduir-la a un convent, tal com desitjava que passés la seva germana Romea.

2

Perdó i penitència

València era una ciutat antiga, encerclada i tancada encara per velles muralles sarraïnes, amb torres semicirculars i un fossat que omplien amb l’aigua del Túria. En Pere i les seves filles Romea i Marina anaven acompanyats del secretari Lluís i una serventa que sostenia la capa negra de la Romea perquè no s’embrutés. Van sortir per la porta de la Pedra i van creuar el pont de fusta cap al palau reial.

La Marina ensumava el perfum de roses i canyella que desprenia la seva germana. Una raresa només a l’abast dels Montaner. Ella anava malgirbada, amb els cabells sense raspallar deixats anar. La mare havia volgut que semblés una penitent per despertar compassió i, de passada, avergonyir-la com a càstig. Ho havia aconseguit.

En Gonçalbo de Roda anava al davant. Pretenia presentar-se com a mediador. La Marina va evitar la seva mirada. Cada vegada era més conscient del seu abús i li dolia.

Fra Nicolau Rossell, capellà personal del rei, coneixia la família i va acceptar rebre’ls a la capella del palau. A petició d’en Gonçalbo es va avisar el cavaller Gil de Montnegre. Tenia prop de trenta anys i el mateix aire petulant que la Marina recordava. Com tots els del seu llinatge, mirava amb desdeny els ciutadans corrents, fins i tot la que havia de ser la seva esposa. Però se sabia que els Montnegre vivien de glòries passades i que tenien una situació econòmica calamitosa. Les esposalles convenien a totes dues parts.

La Romea va agafar les mans del cavaller i va clavar el genoll a terra. La Marina la va veure xiuxiuejar i gesticular amb tristesa, però en Gil, indiferent, semblava més pendent del seu aspecte. La Marina va recordar que en Gonçalbo també la mirava així quan s’excitava i en volia més; no li va agradar.

Després d’una estona de confidències que ningú, tret de la parella, no va poder sentir, el cavaller va agafar la Romea de bracet i, impacient, se la va emportar de la capella. En Gonçalbo, divertit, va sortir rere d’ells.

La Marina va mirar amb preocupació el seu pare, que es trobava a la vora del frare.

—Marina Montaner, veniu!

El dominic fra Nicolau Rossell, capellà i conseller del monarca, es passava les mans per l’hàbit blanc i la capa negra. La noia s’hi va acostar, capcota.

—Perdoneu aquesta pobra pecadora, pare.

—I la teva germana Teresa? Ha tornat a comportar-se de forma estranya.

—Allò ja va passar —va dir ella, cauta—. Resa i combrega cada dia.

—Vigileu les seves companyies. —Va alçar la veu perquè en Pere sentís l’advertència—. El diable és astut i pot tornar de la manera menys pensada. El que has fet al rei fa pudor de sofre, Marina… Per què les filles d’Eva sou tan febles d’esperit?

—Ho ignoro, pare.

—És clar! Què has de saber tu, pobra innocent! El teu pare vol que faci de mitjancer davant del rei i el donatiu que ofereix a l’orde de Predicadors no és menyspreable, però els diners no han d’apartar-nos del camí recte. Se sospita que has pecat amb aquest traïdor, Gonçalbo de Roda, que ja té el seu lloc a l’infern. —La va cobrir amb la capa del seu hàbit—. Confessa-ho tot amb detall, perquè has d’expiar els teus pecats.

La Marina es va sentir morir. No pensava revelar ni la meitat del que havien fet, però havia de donar algun detall carnal o el mossèn s’enfadaria i seria pitjor. Agenollada, va explicar alguna relliscada a la casa del barber, si bé la seva atenció estava centrada en l’absència de la Romea.

En acabar, fra Nicolau tenia les galtes eixutes ruboritzades.

—O casades o religioses. Només així es guanya una dona un lloc al cel! N’hi ha d’esgarriades, fins i tot d’endimoniades, com la teva germana Teresa, però segons el meu parer les pitjors són les que actuen com homes, amb una llibertat que no els correspon. Espero que no tinguis aquesta malaltia, filla. Contenció i penitència.

Després, el seu pare va poder explicar la veritable raó que havia portat la Marina al palau la nit anterior. Fra Nicolau tenia notícia de la pesta, però no va semblar gaire convençut. Al final va dir que parlaria amb el rei. Pel que feia a la penitència que imposava a la Marina, de moment necessitaria un any sencer per cobrir només la part dels resos. La resta ja l’hi diria.

Amb permís del dominic, van deixar la capella i van anar a buscar la Romea. Un soldat malcarat els va guiar fins al pati d’armes.

Era una esplanada àmplia, envoltada de casernes de soldats mig abandonades, perquè el rei no tenia exèrcit. Hi onejaven diversos pendons i van localitzar l’estendard de la casa Montnegre: una muntanya negra en un camp d’or. Davant hi havia en Gonçalbo amb uns altres homes que en Pere i les seves filles van suposar que devien ser soldats del mateix Gil. Encara que eren adversaris, reien esvalotats. La Marina i el seu pare s’hi van acostar intrigats. Al darrere hi anaven els dos servents.

A ella se li va parar el cor en sentir els esbufecs que venien de dins el barracó. Era la Romea. Això era el que feia riure els homes.

En Pere es va encongir com un animal ferit. De sobte, els esbufecs van cessar. Poc després la Romea va sortir del barracó despentinada, mentre s’allisava el vestit. Tenia els ulls tristos i el nas arrufat. Va aparèixer en Gil i va saludar en Gonçalbo com si tornés victoriós d’una justa.

—Què has fet, Romea? —li va preguntar el pare.

—La vostra filla és complaent —va intervenir en Gil, i va somriure—, però el meu perdó val molt més del que m’ha ofert. —La va assenyalar davant de tothom—. Si mantinc el compromís, la fareu la vostra hereva universal i aportareu el dret al seu dot matrimonial.

No va esmentar el rei. Encara no se sabia si mantindria la corona, i les lleialtats de les cases nobles variaven a conveniència.

—Maleït siguis, Gil!

En Pere se li va tirar al damunt. El cavaller el va tombar d’un cop de puny i li va clavar diverses puntades de peu. La Marina es va posar al davant implorant. El de Montnegre la va observar amb menyspreu, i després va mirar el barber, amb qui ara semblava tenir una certa complicitat.

—Ja arribarà el nostre moment, Marina —va dir en Gonçalbo—. Ocupa’t del teu pare.

Es van allunyar i la noia va atendre el pare, que escopia sang i respirava amb dificultat.

—Romea! Què et passa? —va cridar a la seva germana—. Ajuda’m!

—En Gil ens ajudarà. —Mirava la porta per on l’home havia sortit—. Ho farà.

—T’ha deshonrat! —va replicar la Marina, angoixada, però la Romea seguia absent.

—És de temperament sanguini com tot bon guerrer, però és un cavaller. Respectarà el nostre compromís. Seré Romea de Montnegre.

La Marina va pensar que la seva germana jugava la seva pròpia partida per aconseguir el que anhelava: ser noble. Però havia comès el pitjor error i tot València ho sabria abans de vesprejar. El seu pare no cediria la companyia d’aquella manera, era absurd. En Gil havia demanat un impossible per treure-se-la del damunt. A la Romea, amb la seva edat i sense honra, només li quedava ingressar en un convent o llanguir tota sola a casa, però ho rebutjava i s’aferrava a una vana esperança.

—Tot això passa per culpa teva, Marina —va xiuxiuejar finalment—. De tota manera, jo ho arreglaré.

Ajudats per en Lluís i la serventa, es van emportar el malparat Pere. Els homes armats de la Unió, apostats davant el palau, van riure en veure-les; ja ho sabien tot.

Mentrestant, al saló del tron, el rei era forçat a acceptar les peticions dels conservadors per no ser destronat, com demanava l’infant Ferran. I a fora, la Unió s’encoratjava i demanava més esforç financer a les famílies burgeses, fins i tot a la força. Per als Montaner, situats al centre de la tempesta per la imprudència de la Marina, només era el principi del calvari cap al desastre.

Tancada a casa, la Marina pensava en el que havia passat i plorava de vergonya. La Romea era una altra Montaner traïda per l’home al qual es lliurava; per actuar sense tutela, dirien els clergues.

El deure sagrat de les dones era sotmetre’s al marit, fins i tot a la seva violència si l’home era de caràcter excitable. Era així per ser filles d’Eva, la primera pecadora, però el preu era excessiu. Prendre consciència que eren tan vulnerables va deixar marcada la Marina.

3

La marxa

L’onzè dia de la lluna va néixer Sem. El dia és bo per a qualsevol tasca. Qui estigui malalt sanarà i qui neixi viurà.

Dimecres, 9 d’abril de 1348

Ho portes tot, Alda?

—Els documents i les joies són als baguls. I l’aixovar del meu dot, també.

L’Alda va mirar amb pena el seu marit. En Pere Montaner es recolzava en un bastó i no podia dissimular el dolor. Després de la pallissa propinada per en Gil de Montnegre, li feia mal el costat. En Jacob, el metge jueu que el va atendre, va dir que tenia una costella trencada. Per explicar-li com havia començat tot, li van esmentar la carta del seu fill des de Palerm. La cara de l’hebreu es va entenebrir, perquè ja hi havia hagut casos de mort negra a Mallorca. Aquesta vegada sí que en van fer més cas.

—Hauríem d’anar-nos-en tots —va insistir l’Alda amb aire ombrívol.

—Si aquesta pestilència és tal com la va descriure el nostre fill i ens ha explicat el metge Jacob, poc importa on ens sorprengui.

—Però hi deu haver alguna manera de protegir-se. El nostre fill Pere va dir-ne alguna cosa. Tens clients a Lleida i sempre dius que a l’Estudi General hi ha els metges més savis de la corona. Ells sabran què cal fer. No vull perdre més fills d’aquesta manera!

—No sabem si en Pere és mort —va dir l’home, i la va abraçar amb afecte.

La Marina els observava des del marc de la porta de la seva cambra. Li feia mal el cor. La seva vida s’ensorrava i se’n sentia culpable.

Era la nit següent al que havia passat al palau reial. Tota la ciutat de València estava assabentada de la indecorosa manera com en Gil de Montnegre s’havia desembarassat d’aquell seu compromís tan incòmode amb la Romea Muntaner, sense renunciar a prendre la flor més desitjada del patriciat local, però qui patiria la vergonya i la deshonra seria la mateixa Romea. Estava atrapada en un estrany deliri, deia que ja estava unida a en Gil davant Déu, encara que els altres no ho entenguessin així.

Havia vingut la dona d’en Jacob, la Judith, experta en medicina femenina, per rentar-li la vagina i evitar l’embaràs. La Romea s’hi havia resistit tant que la seva mare havia hagut de clavar-li unes quantes bufetades. Les maleïa furiosa i cridava que li prendrien el seu primer fill noble per gelosia.

Ja de nit, els seus pares van decidir que el més prudent era portar la Romea a la casa familiar de l’oncle Dalmau Montaner a Barcelona i evitar-li l’escarni públic. Ella s’hi va negar en rodó, perquè no volia allunyar-se d’en Gil; però al matí havia canviat d’opinió. Potser més conscient de la situació, havia acceptat instal·lar-se algun temps a la casa dels Montaner de Barcelona. L’Alda aniria amb ella i ho aprofitaria per endur-se béns i documents, perquè ja temien les requises de la Unió.

—Tornaré cada dia al palau reial fins que el rei m’atengui —va assegurar en Pere mentre abraçava l’Alda—. Ha d’entendre que tot plegat va ser un engany.

—Encara creus que el rei Pere conservarà el tron?

—La Unió té el que volia, però no podran retenir-lo, perquè els líders de la Unió com aquell barber són una colla de babaus. Encara no sé com ha aconseguit arribar tan amunt. Van tractar el rei com si fos un bufó, sense pensar que encara li són fidels tot Catalunya, Mallorca, els ducats d’Atenes i Neopàtria, a més de desenes de cases nobles, l’orde de Montesa i els almogàvers. Quan el rei recuperi la sang freda intentarà sortir del Regne de València i ja veurem què passarà llavors.

—I tornarà per esclafar-nos.

—Sí, amb la fúria i la crueltat d’un rei acomplexat i humiliat. És un moment molt delicat per a la nostra companyia i he de reconciliar-me amb el rei Pere sigui com sigui.

L’Alda va acariciar la barba grisa del seu marit. Era una situació difícil. En Pere Montaner figurava a les llargues llistes de mercaders i confrares que s’havien vist obligats a signar el Tractat de la Unió l’hivern anterior, i la seva filla Marina estava atrapada en la ment del rei.

—I la Font? —va xiuxiuejar l’Alda després d’assegurar-se que no hi havia ningú a prop.

—Està en lloc segur. Mai no ens la prendran. Heu d’anar-vos-en ja.

Però la Marina sí que l’havia sentit.

—La Font —va mussitar. Li va semblar increïble que els seus pares parlessin d’allò seriosament.

Feia anys que creia que el secret familiar era una invenció dels adults per entretenir-los quan eren unes criatures. Fins i tot ho havia explicat a en Gonçalbo entre bromes i confidències. La Font era el secret de la prosperitat dels Montaner. Ells i els seus cosins de Barcelona s’havien passat la infància especulant. El seu germà gran, en Pere, assegurava que era un grimori jueu. Ella i la Teresa s’imaginaven una llàntia màgica dels desitjos. En Joan s’inclinava per la pedra alquímica que transmutava metalls en or. Els cosins de Barcelona juraven que una nit havien vist el seu pare parlant amb un dimoni encadenat. La Romea els reprenia per aquelles idees absurdes i sacrílegues. Amb el temps la seva incredulitat es va imposar. Tanmateix, ara la Marina es va quedar intrigada.

Els records la van afligir. Eren una família àmplia i unida. Ja res no seria igual.

La seva mare va baixar les escales fins al pati de la casa. Al costat del pou hi havia un carro i els servents ficaven fardells dins de botes.

—La Marina és la culpable d’això, hauríem d’oferir-la al rei abans d’anar-nos-en.

—Romea, ja n’hem parlat, d’això. Déu dirà.

—Mare! —La Marina va sortir a la galeria; no podia suportar que se n’anessin així.

—Baixa, filla —va dir la siciliana.

—Espero que Déu et castigui per tot plegat! —li va etzibar la Romea, freda com el gel—. No suportaves que jo fos noble i dama de la cort. N’estaves gelosa. Volies conèixer el rei abans que jo i mira el que has aconseguit. Però et juro que tot tornarà a ser com abans.

—Això no és cert. —La Marina va buscar les mans de la germana gran, però ella la va defugir.

L’Alda va obrir els braços i la Marina va córrer a refugiar-se al seu pit, a punt de posar-se a plorar.

—Podreu perdonar-me algun dia, mare?

—És clar que sí, Marina! Però has de madurar de pressa. Et quedes com la germana gran de la casa. Cuida les teves germanes, en Joan i sobretot el teu pare.

—I si ve la pesta?

—El pare ha enviat cartes a coneguts de diverses ciutats per saber si els seus metges han trobat algun remei. Pel que fa a tu, mantén-te lluny del barber i no facis cap bogeria.

—S’està fent tard —va dir en Pere amb veu cansada—. La barcassa espera.

Els servents van moure el carro fins a la porta. L’Alda va anar a dalt per abraçar les altres filles. Era un comiat precipitat i trist.

—Jo no penso perdonar-te, Marina —va dir la Romea—. Ens has destrossat la vida.

—Germana, si pogués tornar enrere…

La Romea se li va acostar tant que els seus nassos gairebé es van fregar.

—A mi no m’arrossegaràs pel fang. Seré de la noblesa, ja ho veuràs.

La Marina va retrocedir. En els bonics ulls de la Romea cremava l’obsessió. Mai no s’havien portat gaire bé, però ara el que veia als ulls de la germana… era odi. No va dir res als pares.

—Quan sortim, tanqueu bé —va ordenar en Pere als dos servents.

A la porta, l’Alda va mirar la Marina amb una cella alçada. La filla va assentir amb fermesa:

—Us ho prometo, mare, els cuidaré a tots, amb la meva vida si cal.

El carro va sortir al carrer dels Cavallers. En Pere els acompanyava. En Lluís, el secretari, va embarrar la porta. Des d’aquest dia, de la casa només es podria sortir amb permís del pare.

La Marina va tornar al seu llit, desolada. El que havia passat el Diumenge de Rams ja era conegut com «la humiliació del rei», però de les quatre-centes persones que van entrar al palau reial, la gent només recordava en Gonçalbo de Roda, en Pere i ella, la Marina Montaner.

Seguia sense poder aclucar els ulls, quan més tard, ja de matinada, es van sentir cops a la porta gran de l’entrada.

—Honrat Pere Montaner! —va cridar algú—. Obriu la porta a la Unió!

En Lluís va aparèixer a l’habitació i va demanar a les noies que s’hi tanquessin. Eren en Gonçalbo i els seus homes. Al pati, en Pere va discutir amb el barber. La Marina va intentar resar amb les seves germanes, però no va poder; la ràbia i la frustració la dominaven. Es va vestir de pressa i corrents i va sortir a la galeria. Va veure el seu pare acorralat per diversos homes. Se sentia l’estrèpit de l’escorcoll al magatzem.

—Això són mentides per als nens —explicava el pare al barber—. No hi ha res.

En Gonçalbo volia ascendir en el lideratge de la Unió i necessitava la riquesa dels Montaner. Aquesta havia estat la seva intenció des del principi. La Marina va haver d’admetre per a ella mateixa que en sabia ben poc, d’ell, només que havia après l’ofici del seu pare, entre pallisses, que se n’havia anat de casa sent un noi i que passava més temps a les tavernes que amb les tisores a la mà. Allà havia descobert la seva habilitat per influir en la gent. Sempre tenia la paraula adequada i el gest precís. Podia enlluernar truans, joves ingènues com la mateixa Marina, i fins i tot ciutadans i nobles com els conservadors de la Unió. Però se sentia acomplexat; ell mai no podria ser un honrat, llevat que li fes costat una família com els Montaner.

Va encisar la Marina amb el seu encant i li va sostreure tot tipus d’informació sobre els seus familiars. Ella se n’adonava ara, amb dolor. No podia deixar que se sortís amb la seva aquesta nit. Es va acostar a en Lluís, que era allà per protegir-les.

—Surt per la porta del darrere i ves al palau de la Confraria de Sant Jaume, a dos carrers d’aquí, ja ho saps. Allà hi ha la caserna general de la Unió. Avisa qui estigui de guàrdia.

—Deixeu que el vostre pare ho solucioni. No us hi fiqueu novament.

—Fes el que et demano, Lluís, o no hi serem a temps. Corre!

La Marina es va mantenir amagada, fins que va veure que els intrusos es disposaven a colpejar el seu pare.

—Aquests són els valors de justícia que promet la Unió? —va cridar des de dalt.

El barber va somriure, triomfal. Va fer un gest, i els seus acompanyants van deixar en pau el mercader.

—M’alegra que no te n’hagis anat, estimada. Crec que tu podràs convèncer el teu pare perquè em doni el seu suport. La Unió ha vençut el rei i podem aprofitar-ho. La teva família i jo.

—No puc ajudar-te de cap manera a convertir-te en conservador de la Unió, Gonçalbo —li va dir en Pere—. Bona part dels nostres fons estan invertits o sota la custòdia de banquers jueus de Barcelona. Aquí només tenim el que ens estàs robant.

—I aquella misteriosa Font? —En Gonçalbo va mirar la jove—. Ella m’ho va explicar.

—Això era un conte infantil per impressionar-te —va intervenir la Marina—. M’estranya que algú amb tant món s’ho empassés. Ara bé, si fos cert, tu series l’últim a tenir-la. —Ja no veia en ell res que li agradés—. Ets una rata menyspreable!

—Estàs segura que vols posar-te en contra meva? —En Gonçalbo torçava el gest. Comprenia que el seu embruix s’havia trencat. Sense poder exercir la seva influència, la va amenaçar amb la daga.

—Fes-me tan sols una esgarrinxada i serà la teva perdició —el va reptar la Marina, mordaç.

El barber i el seu pare la van mirar sorpresos. La Marina va aguantar dreta, tot i que per dins li saltava el cor. Els sequaços d’en Gonçalbo van sortir del magatzem amb totes les coses requisades. Per fi, la porta principal es va obrir i ella es va sentir alleujada.

En Gonçalbo va esbatanar els ulls, espantat. El secretari Lluís arribava acompanyat de tres conservadors de la Unió, el jurista Joan Sala i dos cavallers, en Jaume Castellà i en Martí Ruiz.

—Què passa? —va demandar en Joan Sala, sorrut.

—He estat jo qui us ha avisat —va intervenir la Marina—. El meu pare va signar el tractat de la revolta i en Gonçalbo de Roda ha dut a terme un escorcoll il·lícit a casa nostra. Pretenia robar a la Unió!

El barber estava tan segur del seu carisma que es creia intocable, i més davant la jove a qui havia seduït. La Marina l’havia fet caure davant la realitat.

Es va produir una forta discussió entre els líders i van obligar en Gonçalbo a marxar sense el seu botí. Allò podia ser considerat una traïció. Des del carrer, el barber es va girar per observar la Marina, frustrat.

—Els Montaner ho pagareu amb sang! —va amenaçar.

Com a resposta, la Marina va tancar amb un cop de porta. Va córrer a aguantar el seu pare.

—Has estat astuta. Encara que això és només el principi.

—Hem guanyat temps. Pare, ho sento. Li vaig explicar massa coses…

—Ara com ara, el més important no està al seu abast, però en Gonçalbo no pararà. He vist aquesta mirada moltes vegades. És el verí de l’ambició. Preferiria morir-se abans que tornar a ser el que era abans, i això el fa més perillós. La teva mare té raó, hem d’anar-nos-en tots. Ens vigilaran, però trobaré el moment adequat. —En Pere li va somriure amb picardia i va concloure—: Ha estat un estratagema magnífic, Marina! Ets ràpida com el teu avi. Em temo que aquesta habilitat et farà falta a partir d’ara.

La Marina va oblidar tot el pes dels esdeveniments i, gràcies a l’afalac, es va sentir feliç. No duraria, però va ser suficient perquè tornés a confiar en ella mateixa.

4

La fugida

El quart dia de lluna va néixer Abel. És un bon dia per a qualsevol feina, per posar un plet i per acompanyar personatges; el malalt sanarà.

Divendres, 2 de maig de 1348

Després de tres setmanes d’espera angoixant, tancats a la casa del carrer dels Cavallers, els Montaner van sortir en secret per abandonar la ciutat de València.

—És veritat que ens arrencaran el cor per donar-lo al rei? —va preguntar en Joan.

Encara no havia clarejat. La Marina, la Teresa, la Beatriu i en Joan estaven asseguts a la platja del Grau de València. La més gran no va respondre, li coïa la gola.

La Marina va mirar la Teresa a la recerca d’ajuda. Era la següent per edat i sovint la seva confident. La Teresa era diferent dels altres germans. Fins i tot el seu aspecte també ho era, perquè tenia la pell molt pàl·lida, els cabells negres, llisos, i uns ulls clars que causaven inquietud. No era lletja, però la seva mare no havia aconseguit atreure-li cap pretendent, cosa que no passava amb les altres. Era tímida, fins i tot solitària; estranya per a molts.

—Ningú no ens arrencarà el cor, perquè serem a Barcelona! —va respondre la Teresa—. Allà donen suport al rei i no hi ha Unió ni guerra. La mare i la Romea ens hi esperen amb l’oncle Dalmau i el cosí Gaspar. Estarem fora de perill.

La Beatriu va assentir, a punt de plorar. Amb quinze anys totes les seves il·lusions es veien truncades. Era la més semblant a la Romea, amb els cabells del color de la palla, unes faccions dolces, de gran bellesa, i la mirada verda, felina, que embadalia. La seva mare deia que acabaria sent més guapa que la germana gran, la qual tant admirava.

—Tinc tantes ganes de veure-les —va mussitar nerviosa.

Havia passat gairebé un mes des de «la humiliació del rei» i els Montaner vivien els pitjors moments. La prestigiosa família de mercaders havia caigut en desgràcia a totes les ciutats lleials al rei i els cancel·laven els contractes. A València, la Unió els assetjava per tenir donacions. En Gonçalbo de Roda havia estat perdonat. No havia tornat a casa dels Montaner, però devia estar planejant la manera de venjar-se’n. Ningú no s’atrevia a ajudar-los.

La Marina va mirar les aigües a la recerca de pau. L’horitzó es tenyia de vermell sobre el mar. Li agradava imaginar que se n’anava a un destí llunyà i ple de misteri. Els Montaner eren una estirp de mercaders viatgers i a casa mai no s’esgotaven les històries. Ella tenia un vincle especial amb el Mediterrani, un ésser antic i capritxós que parlava en un llenguatge de murmuris que ja pocs entenien. La mare deia que explicava velles històries i llegendes dels pobles que banyava.

A la llunyania, una campana va començar a tocar i la va treure del somieig. Era un toc de difunts. Des de finals d’abril les parròquies enregistraven més enterraments del que era habitual. Els notaris no donaven l’abast redactant testaments de gent que s’havia mort de malaltia de manera sobtada. El seu germà Pere l’havia avisat, la pesta negra era allà. Tanmateix, les autoritats mantenien silenci, i el rei, retingut, no podia disposar res.

—I si aquest mal ens mata a Barcelona? —va mussitar en Joan, aterrit.

Les noies Montaner consideraven i tractaven en Joan com un germà, malgrat que era l’orfe d’un oncle llunyà, perquè s’havia criat amb elles a la casa. Era molt prim i de pell pàl·lida com la Teresa, i somiador. Des de petit el fascinava el mar i anhelava enrolar-se en alguna de les naus que armava la família amb uns altres mercaders. Un futur senzill que, tot i això, ara tampoc no tenia garantit.

—Déu ens protegirà —va assegurar la Teresa.

—Déu? —La Marina li va agafar la mà i la va obligar a ensenyar l’amulet que toquejava amb dissimulació: una urpa de gall negra—. Te l’han donat les curanderes del mercat? No escarmentes. A Barcelona hauràs de parar atenció.

—Deixa’m en pau! —va etzibar l’altra. No li agradava parlar de les seves coses—. M’ajuda a no tenir tanta por. No totes som tan fortes com tu.

La Marina va callar. Si parlava es posaria a plorar.

En la foscor de la platja van veure moviment. Uns homes arrossegaven una barca de vela fins a l’aigua. Després hi van lligar un petit bot auxiliar. Eren servents del seu pare. De seguida van començar a embarcar caixes. En Pere se’ls va acostar.

—Cal que ens n’anem avui? —va lamentar la Beatriu—. Tenia la prova de brodat d’aquí a tres dies!

—Et buscarem un altre taller a Barcelona molt millor que el de la Maria Arqués.

Però no li va dir la veritat, i és que ja no la volien al taller perquè era una Montaner. Cap d’elles ja no tenia futur a València i molt menys pretendents.

Es van atansar a la barca. Però quan estaven a punt de pujar-hi, en Lluís va donar la veu d’alarma:

—Senyor! Mireu aquelles torxes. S’acosten homes pel camí del Grau.

—Són de la Unió, pare? —va preguntar la Beatriu, espantada.

Es va fer un silenci espès. En Pere Montaner va sospirar. Malgrat totes les precaucions, algú devia haver advertit la seva marxa.

—No ens ho impediran! —Va treure una espasa de sota la capa.

Les seves filles van exclamar d’esglai. Els servents també anaven armats i van córrer per tallar el pas als homes que venien. S’havien preparat per si de cas.

—Filles, embarqueu.

—No ens n’anirem sense tu! —va gemegar la Beatriu.

—No us preocupeu. Guanyaré temps fins que la barca estigui fora de l’abast. A mi no em faran res. Quan pugui, vindré. —Es va encarar als pescadors espantats—. A Barcelona el meu germà us pagarà la resta de la quantitat acordada més una prima.

La Teresa, la Beatriu i en Joan el van abraçar. La Marina es va quedar enrere, apocada. Al final en Pere li va fer un gest i ella va córrer als seus braços.

—Pare… —No va poder seguir. Desitjava tant aquella abraçada!

L’home la va estrènyer com si la protegís de la furiosa tramuntana al mar i li va xiuxiuejar una cosa que les altres no van sentir:

—Pot ser que ja no pugui sortir de València, per això et vull confiar el meu llegat: les teves germanes i en Joan. —Li va acariciar la cara plena de llàgrimes—. Tens l’ànima audaç dels Montaner i, quan et miro, em recordes l’avi. Cuida’ls passi el que passi, ho vas prometre a la teva mare. I també et confio això…

Es va treure una clau rovellada que portava penjada al coll i la va penjar al de la Marina.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X