La riquesa que els diners no poden comprar

Robin Sharma

Fragmento

la_riquesa_que_els_diners_no_poden-2

Missatge personal de Robin Sharma

T’escric aquesta nota des de la casa de camp on visc. Per la finestra de la sala on treballo veig el camp d’oliveres, unes vinyes i una extensa boirina suspesa sobre els turons, que sembla que arriben fins al cel. Tant de bo fossis aquí amb mi i et pogués dir en persona tot el que desitjo compartir d’una vida viscuda plenament. Potser ho podrem fer en el futur. Caldrà veure-ho.

El que desitjo sincerament —mentre transites per aquest llibre que he escrit per ajudar-te a viure la millor versió de la visió més gran que tens de la teva vida— és anar-me guanyant la teva confiança de mica en mica, a mesura que avancis en la lectura de l’obra. I convertir-me en el teu company, amic i mentor.

T’agraeixo humilment i sincerament que creguis en el valor de les idees que ben aviat descobriràs sobre portar una existència plena d’èxits autèntics i riquesa real, i no la versió falsa que ha estat programada en moltes persones bones. Espero que aquest llibre en què tant he treballat et serveixi per portar una vida amb més bellesa interior i felicitat, valor i connexió, juntament amb una pau interior sense límits.

Sisplau, tingues en compte que la meva filosofia del que fa que una vida humana sigui gran i magnífica —en la qual es basa aquesta obra— és molt diferent de la que contenen altres llibres de l’àmbit del desenvolupament personal. Tan sols et demano que tinguis la ment oberta mentre hi avancem i que sospesis si la informació és valuosa a partir dels resultats efectius que pugui aportar a la teva vida diària.

Bé. Som-hi.

Hi ha una vella història sobre un noi que passa els vespres al camp observant el sol quan es pon darrere d’una casa perfecta dalt d’un turó llunyà, amb unes finestres que semblen d’or. El noi té una dèria que el consumeix: algun dia, en el futur, vol fer un viatge per anar a veure aquell lloc i, amb sort, arribar a viure-hi. Si ho fes, sentiria l’alegria que anhela tan profundament.

Un dia, quan ja és una mica més gran, es posa en camí per fer realitat el seu somni. Viatja durant moltes jornades, i fins i tot llargues nits, sobrevivint tan sols gràcies a la bondat de desconeguts que l’animen a continuar caminant quan els explica la il·lusió que té de visitar la casa perfecta amb finestres d’or pur. Al final, exhaust i baldat, el noi arriba a la seva destinació.

Tanmateix, evidentment, allò no és en absolut el que es pensava. En comptes de la perfecció, la casa és un estable esbalandrat. I les finestres, en lloc de ser d’or perfecte, són velles i estan brutes i esquerdades. El noi s’adona que, des de lluny, la posició de l’estable a dalt del turó creava una il·lusió òptica: tal com incidien els raigs del sol a les finestres, semblava talment com si fossin fetes del metall preciós. Però el que ell havia vist des de lluny era una mentida.

Oh, en quin món vivim! Ens ensenyen a mesurar si guanyem segons la quantitat de diners que tenim, segons les dimensions d’allò que posseïm i de si hem emprat bé els nostres millors dies a la recerca de fama, fortuna i influència. Això provoca que molts de nosaltres, al fons del nostre cor, ens sentim malament amb la vida que portem, estiguem tristos amb nosaltres mateixos i enfurismats, perquè els somnis en què havíem tingut tanta fe s’hagin esvaït, perquè aquells somnis es moren en silenci mentre els substituïm per les responsabilitats adultes, les tensions de la vida i les lluites humanes.

Sí, d’acord, els diners són importants. Tenir-ne una quantitat raonable ens permet dur una vida més fàcil, viure una vida a la nostra manera i fer coses bones per les persones que ens estimem. Tenir prou diners obre més finestres de possibilitats i portes per poder escollir. Ara bé, els diners tan sols són una forma de riquesa —en realitat n’hi ha set més, en les quals m’agradaria que et centressis, perquè puguis dur una vida que et sembli sincerament plena, profundament viva i tot el que un dia vas desitjar que fos—. T’ensenyaré aquestes vuit formes, juntament amb un mètode molt efectiu, amb tot l’entusiasme que tinc, mentre avancem junts.

De vegades estem tan enfeinats mirant les possessions dels altres, que ens oblidem de totes les coses bones que tenim. I no escric solament sobre coses materials, quan ho dic. Escric més sobre els elements essencials de la vida humana viscuda a la perfecció. Uns elements que ens podem descuidar massa fàcilment en aquest món ràpid, excessivament complex i constantment enrevessat on tu i jo ara ens trobem. Coses que ara pot semblar que no tenen importància, però que quan et trobes a l’hora final del teu últim dia t’adones clarament que són les més rellevants.

Una de les raons per les quals vaig escriure La riquesa que els diners no poden comprar és perquè hi ha moltes persones —arreu del món— que pateixen. Pateixen pensant i amb la sensació que no tenen prou coses. Prou diners. Prou possessions materials. Prou «m’agrada», seguidors i estatus social. Això, al seu torn, provoca el que anomeno, en la meva tasca com a mentor, «el patiment del desmèrit». Hi ha massa persones que tenim la profunda sensació que no som importants, que no triomfem i que les nostres vides són massa petites, quan les comparem amb aquelles que, segons ens diuen, són grans i perfectes.

Aquesta és la veritat: tal com ets, ets absolutament, únicament i innegablement prou bo. Tens molts dons, talents i qualitats, i moltes coses de què estar agraït, ara mateix. Malgrat això, molts tenim una mena de forat a dins. I aquí rau el parany: ens obliguem despietadament a buscar cada vegada més coses externes per omplir aquest forat. Ens diem falsament que, quan tinguem diners a cabassos, cotxes llampants, roba d’última moda i seguidors a les xarxes, un dia ens despertarem sentint-nos bé com per art de màgia. I feliços per sempre. Tanmateix, tant tu com jo sabem que aquest dia no arribarà mai. Perquè al món exterior no hi ha res que et pugui fer sentir mai millor per dins. Tal com ho confirma un proverbi zen: «Vagis on vagis, allà et trobaràs».

Quina solució hi ha, doncs? És ben senzilla: entendre que el que persegueixes en aquest afany col·lectiu d’escalar la muntanya de l’èxit —que la societat ens ha preparat per escalar— no et conduirà a l’èxit real. Perquè coronar el cim dels diners, però arribar-hi buit, sol i infeliç, i pensant que has malaguanyat la vida en prioritats equivocades, no és guanyar. És perdre. Tu no vols ser com aquell noi de la història que he explicat, que persegueix un ideal i al final descobreix que allò era una mentida.

«L’èxit té lloc en la intimitat de l’ànima», va escriure el famós productor de música Rick Rubin. L’èxit mundà sense un cor alegre és l’or dels ximples. Reso humilment perquè els experimentis tots dos. El llibre que tens a les mans és el meu petit obsequi que et portarà a sentir les victòries com a genuïnes, una alegria immensa i la màgia —sí, la màgia— que fa que una vida humana sigui fantàstica. He abocat el pensament, el cor, el cos i l’esperit en aquesta obra. Espero que contribueixi de manera formidable al teu creixement personal.

Afectuosament i amb tot el meu respecte,

imatge decorativa

Introducció

L’altra nit, l’Elle era al sofà al meu costat, a la sala d’estar de la nostra casa de camp, a la Itàlia rural. Hi vam venir a viure fa uns quants anys, amb les possessions més importants de la meva vida ficades en tres maletes. Jo necessitava una altra aventura, de manera que em vaig vendre la casa, vaig regalar moltes coses i me’n vaig anar del país on havia viscut durant cinquanta-cinc anys. Després d’aterrar a Roma, vam esperar a la cinta transportadora d’equipatges, plens d’il·lusió per començar una vida nova. Llavors vam esperar una mica, i després una mica més. Sí, ens havien perdut l’equipatge. L’univers té un sentit de l’humor molt graciós, oi que sí?

En fi, aquell vespre a la casa de camp que ara us volia descriure, la gosseta de l’Elle, la Holly, que ara ha passat a ser la meva perquè està gairebé sempre amb mi, se’m va asseure a la falda, i roncava com un gat (encara que és una gossa). Jo, a la Holly, li dic «SuperChum», és a dir, la meva gran amiga, perquè això és el que és exactament per a mi.

Mirant a fora pels marcs antics de les finestres, vaig veure el cel a l’hora de la posta del sol, rogenc i encisador, tenyit de tons vermells i amb uns tocs ataronjats torrats. Allò era màgic, màgia en la forma més planera. Itàlia té aquestes coses. Fa poc, un amic em va dir: «Plores dues vegades, quan hi vius. Primer, quan hi arribes, perquè no és el lloc més eficient del món. I plores una segona vegada, sempre que te n’has d’anar». Sí, és així d’especial.

L’Elle tenia un somriure dolç al rostre. I de tant en tant li veia una llàgrima als ulls. Llegia el manuscrit d’aquest llibre per primera vegada.

Tota l’escena era d’allò més senzilla. I profundament perfecta.

Em va fer venir al cap aquestes paraules: «Això és riquesa».

No dic pas que la meva vida sigui ideal o que hagi estat mai ideal. En absolut. He hagut de patir unes dificultats extremes i he suportat èpoques molt complicades. M’han tirat a terra, m’han clavat puntades de peu, m’han traït i m’he sentit profundament desmoralitzat.

I, per descomptat, no voldria que pensessis que soc una mena de guru que ho sap tot. Perquè no ho soc pas.

Ara bé, he après a convertir les adversitats en punts forts, les ferides en saviesa i els problemes en prosperitat. A còpia de molt d’esforç, he adquirit un munt de lliçons sobre com dur una vida meravellosa, lliçons per compartir amb tu, en el temps que passarem junts en les pàgines següents.

Fa temps vaig tenir un monitor d’esquí que em va ajudar a esquiar millor (perquè això és el que fan els monitors d’esquí). Un dia, mentre anàvem muntanya amunt amb el teleesquí, em va dir: «Saps, els monitors d’esquí no som rics, però tenim una vida plena». I aquell home —amb les galtes sempre vermelles del sol i el fred, una dona i fills que s’estimava de tot cor i una vida sencera passada en una muntanya amb unes vistes que em deixaven sense alè— era la persona més rica que he conegut mai.

D’això tracta La riquesa que els diners no poden comprar: les riqueses reals que sovint tenim davant del nas, però que no veiem perquè ens han programat perquè no les valorem. Això em fa pensar en aquesta citació de Dale Carnegie: «Tots somiem un jardí de roses màgic damunt de l’horitzó, en comptes de gaudir de les roses que floreixen davant de les nostres finestres avui». És veritat, oi que sí?

Deixa’m preguntar-te: «Per què la nostra cultura venera el multimilionari i no el mestre que troba una manera de despertar l’interès en una aula de vint alumnes setmana rere setmana? O el bomber amb una dedicació heroica que ens ajuda a estar segurs a les nostres ciutats i pobles, i a casa? O el jardiner que fa que el carrer sigui més meravellós amb uns esforços incansables per plantar, tenir cura i regar les flors del veïnat?».

Aquest llibre tracta d’una filosofia i una metodologia completament noves de l’èxit i la riquesa que no ens han ensenyat, preparat i ni tan sols animat a tenir en compte. Però és una filosofia que et proporcionarà indefectiblement una felicitat sostinguda, llibertat personal i una pau interior duradora.

Ara, com he mencionat, estic d’acord que els diners són importants. Tots hem de pagar factures, complir obligacions i fer activitats que requereixen diners. I el fet de disposar d’uns bons estalvis i abundància econòmica et permet viure amb menys estrès, més llibertat i una sensació de sobirania personal (fent el que vols, on vols i quan vols —amb les persones que t’estimes). Així doncs, sí, els diners són un element essencial per dur una vida més plena. En això he de ser summament clar. Els diners són importants, però no són l’única cosa important.

Tal com veuràs en el marc d’aprenentatge que estic a punt d’oferir-te (un marc que he ensenyat als clients privats a qui assessoro des de fa molts anys amb uns resultats excel·lents), la prosperitat econòmica tan sols és una de les vuit formes de riquesa. He fet de mentor a molts multimilionaris al llarg de gairebé tres dècades de treball amb molts dels gegants empresarials del món, superestrelles de l’esport professional, icones del cinema i creadors de moviments. I et puc dir amb seguretat que, en el cas de molts d’ells, l’únic que tenen són diners. Són rics en diners, però tenen una vida pobra.

Has d’estar realment bé en cada una de les vuit formes de riquesa per poder dir que has reeixit veritablement i que de debò dus una vida abundant. I meravellosa.

imatge decorativa

En les pàgines següents estudiarem atentament cada una de les vuit formes de riquesa d’aquest gràfic, d’una manera que és fàcil d’aplicar, divertida d’entendre i efectiva pel que fa a la diferència que suposarà en la teva vida quotidiana. En capítols breus ideats com a sessions de mentoria personal diària, et proporcionaré idees, suggeriments, instruccions i relats inspiradors perquè els puguis viure, cadascun, més plenament. I mentre ho fas t’adonaràs que et veuràs recompensat amb una vida més plena.

El model d’aprenentatge de les vuit formes de riquesa es basa en vuit hàbits ocults (perquè normalment no els tenim presents) que t’insto enèrgicament a abraçar:

Creixement: L’hàbit diari de la superació personal. Aquest hàbit es basa en la percepció que els humans som més feliços i autènticament més rics quan som conscients de manera constant dels nostres dons personals i talents primigenis. La cerca continuada del creixement personal és un dels nostres actius més valuosos.

Benestar: L’hàbit d’optimitzar la teva salut constantment. Aquest hàbit es fonamenta en la comprensió profunda del fet que la vitalitat mental, emocional, física i espiritual màximes, i viure una vida llarga i plena d’energia, benestar i alegria són essencials perquè siguis veritablement ric.

Família: L’hàbit que una família feliç és una vida feliç. Aquest hàbit se sustenta en el fet de saber que tenir tots els diners i l’èxit material del món no valen res si estàs sol. Així doncs, enforteix els vincles amb els qui estimes. I omple’t la vida d’amics fantàstics que eixamplin la teva felicitat.

Ofici: L’hàbit de la feina com a plataforma per als teus propòsits. Aquest hàbit arrela en la pràctica constant de veure la teva feina com una activitat noble i una oportunitat no solament de treure més partit del teu enginy real, sinó també de fer del món un lloc millor. El domini és una divisa en la qual val la pena invertir.

Diners: L’hàbit de la prosperitat com a combustible per a la llibertat. Aquest hàbit és impulsat pel principi segons el qual l’abundància econòmica no és dolenta, en absolut, sinó que és una necessitat per poder viure d’una manera que sigui generosa, fascinant i original.

Comunitat: L’hàbit de convertir-te en la teva xarxa social. Aquest hàbit està estructurat entorn del fet científic que el pensament, els sentiments, el comportament i la producció d’un ésser humà estan profundament influïts per les seves associacions, les converses i els mentors. Per dur una vida esplèndida, omple el teu cercle de persones fantàstiques.

Aventura: L’hàbit que l’alegria ve d’explorar, no de posseir. Aquest hàbit està formulat entorn de la realitat que allò que genera una gran alegria no són els béns materials, sinó els moments màgics en què fem coses que ens omplen de sentiments de gratitud, admiració i fascinació. Enriqueix el teu dia a dia amb això i la teva vida accedirà a un univers de felicitat completament nou.

Servei: L’hàbit que la vida és curta, així que sigues molt servicial. Aquest hàbit s’assenta en la comprensió ancestral que el principal objectiu d’una vida viscuda plenament és fer que les vides dels altres siguin millors. Quan et perds en una causa que és més gran que tu, no solament trobes el teu jo més genial, sinó que, sens dubte, il·lumines el món, al mateix temps. I descobreixes uns tresors molt més enllà dels límits dels diners, les possessions i l’estatus públic.

Bé. Gràcies novament per creure en la meva feina i per estar aquí amb mi. Ara, comencem. I omplim la nostra vida amb la riquesa que els diners no poden comprar.

LA PRIMERA FORMA DE RIQUESA

imatge decorativa

Creixement

L’hàbit diari de la superació personal

La teva riquesa interior, la teva essència, és el teu regne.

RUMI

La primera forma de riquesa:

Creixement / Visió general

Arribar a ser tot allò que pots ser és un premi molt més valuós que res que es pugui comprar amb diners. El domini personal és una divisa que et farà ser autènticament ric. I la inversió més intel·ligent que pots fer és convertir-te en tot allò que pots arribar a ser.

Els actes d’explorar els temors que no has afrontat, donar via lliure al sabotatge de les limitacions, aventurar-te en els àmbits desconeguts del teu potencial inicial i descobrir fins a quin punt ets assenyat, fort, dotat, resilient i afectuós aportaran més màgia a la teva vida que no tota la fama, la fortuna i els èxits mundans que es poden arribar a tenir mai.

El creixement interior i el desenvolupament personal diari són una forma molt real de riquesa, malgrat que la nostra societat en general no els valora. Al contrari, a l’època actual, el gegant financer multimilionari és qui omple les portades, i la superestrella de l’esport és situada en un pedestal, i no les persones que s’han posat com a prioritats principals forjar-se una ment pura, crear-se un cor ben gran, treballar-se un caràcter sòlid i conrear un esperit elevat. Per a mi, guanyar per dins és molt més important que no guanyar-se el món. El primer cas és durador. El segon, efímer.

Tanmateix, pel simple fet que la nostra cultura no posi la superació personal i la realització continuada de les teves capacitats naturals i el teu talent originari als primers llocs de cap llista de les coses que més compten en un viatge ben viscut no significa que tu no ho hagis de fer. En realitat, sí que ho hauries de fer.

Una vegada, Mahatma Gandhi va dir: «Els únics dimonis del món són els que corren per dins nostre. Aquí és on s’hauria de lliurar la batalla». I, sisplau, creu-me: una vegada entenguis el valor que té aprofundir el teu creixement personal, tot canviarà per a tu. Perquè una vida brillant per fora comença amb una vida interior esplèndida. I mai no podràs crear, produir, prosperar ni assaborir res millor del que tu ets.

Bé, nou amic meu, passem a explorar junts la primera forma de riquesa.

1

Honra la teva grandesa

Una idea senzilla que ens passa per alt massa sovint. Valorar-te a tu mateix. Per tot el que has viscut i tot allò que has arribat a ser. Per totes les pors que has afrontat i de les quals t’has alliberat. Pels somnis que no tan sols has somiat, sinó que has tingut el coratge de fer realitat. Per totes les persones que has ajudat i per tot el bé que has fet. Comptes més del que et penses. Així que, sisplau, no mesuris la teva vàlua segons allò que la majoria et diu que hauries de ser, fer i tenir.

Que siguis aquí amb mi no és per casualitat, en absolut. Alguna cosa dins teu —en una cultura en què massa persones bones transiten com somnàmbules per les seves hores més valuoses, immerses en un sopor digital— cerca quelcom més elevat. Percebo que, malgrat que la vida a vegades pot ser difícil, no has perdut l’esperança. Has protegit l’optimisme per un futur més brillant i has escoltat aquella crida que et ve de dins de l’ànima a fer realitat plenament les teves ambicions ètiques durant tot el temps que tinguis per viure.

Això —als meus ulls, que es van envellint— et converteix en un heroi. Has viscut moltes coses. T’hauries pogut rendir. I estar fastiguejat, i ser cínic, crític, retret i eixut.

En canvi, ets aquí. Disposat a alçar-te, apassionat per avançar i decidit a créixer mitjançant l’ajuda que reps a través meu, com a mentor. Que estiguis determinat a desprendre’t de la persona que eres ahir per convertir-te en algú encara millor, més assenyat, més sa i més feliç demà, és un acte de gran valor, ho sabies?

Ah, i hauria de subratllar molt que la tasca de desenvolupament personal és la millor feina que podries fer mai a la vida. Molta gent riu o posa els ulls en blanc (o totes dues coses) quan sent el terme «superació personal». Ara bé, hi ha res de més valent i sensible que dur a terme de manera constant i creixent l’entrenament profund per convertir la inseguretat humana quotidiana en una confiança molt poc habitual, la limitació personal en un coratge gens freqüent i una manera mediocre de passar per la vida en un viatge increïblement excepcional que honra la promesa que eres quan vas néixer? «La inversió més important que pots fer és en tu mateix», va apuntar el prestigiós financer Warren Buffett. I la millor estratègia per fer que el món sigui millor és ser millor tu mateix, oi que sí?

Mentre modifiques, eleves i ajustes el teu univers interior, la teva relació amb el que denomino en la meva metodologia com a mentor el teu «jo heroic» (que és el contrari del «jo egoic», la teva part que és falsa, imperfecta, restringida i poruga, que ha estat conformada per les creences negatives i els danys humans que has patit en el passat) sens dubte augmentarà. I quan la teva relació primària amb el teu jo més gran augmenta, totes les altres relacions de la teva vida també creixeran.

Conforma un coneixement i una intimitat més forts amb el teu «jo heroic» (mitjançant les filosofies i les eines entre les quals et guiaré), i la teva relació amb la família, la teva vitalitat, la feina, la prosperitat, la comunitat, l’aventura i el servei als altres també s’enlairaran.

Per cert, hauries de saber des d’ara que provinc d’uns orígens humils. No vaig néixer en un bressol daurat. Vaig néixer a l’Àfrica. Els meus pares van ser immigrants. Fa dos anys vaig portar la companya de la meva vida, l’Elle, a veure la casa on vaig viure de petit. El propietari actual en regava la gespa quan hi vam arribar. Li vaig dir que jo havia viscut a casa seva, feia més de cinquanta anys. L’home ens va fer passar a dins. Un home agradable. Somreia molt.

Quan ens en vam haver anat, l’Elle va dir: «És la casa més petita que he vist mai». Jo també ho pensava.

I de petit vaig viure amb una pila de mancances, com tots els éssers humans. Ple de pensaments de precarietat, emocions de timidesa, sensacions d’inseguretat i maneres d’actuar que m’encadenaven els talents, em refrenaven l’optimisme i m’ofegaven la llibertat.

Això no obstant, una cosa em va salvar i em va transformar: l’amor pel creixement il·limitat (i de vegades obsessiu). Si no sabia com millorar una cosa, podia aprendre a fer-ho. Tot allò que anhelava ser i tot el que somiava d’experimentar podien succeir si aprofundia la meva comprensió. És clar, tu també ho pots fer. I justament per aquest motiu estic tan il·lusionat per tu.

Mentre escric aquestes paraules, em ve al cap el que la filòsofa i escriptora Ayn Rand va escriure:

No permetis que se t’apagui el foc, espurna rere insubstituïble espurna, en els aiguamolls desesperançats del no-del-tot, el no-encara i el no-gens. No deixis que l’heroi que duus dins l’ànima mori enmig d’una frustració solitària per la vida que et mereixes i que no has pogut assolir. El món que desitges es pot conquerir, existeix, és real, és teu.

Aquests són els desitjos que tinc envers tu.

2

Viu la llei segons la qual el canvi exterior segueix el canvi interior

Quan t’escric aquest missatge de mentoria espero que tinguis els ànims ben alts, et sentis ple d’entusiasme (quina gran paraula!) i estiguis dedicat de ple a la cerca d’una vida magnífica de la qual et puguis sentir orgullós quan siguis un vellet o una velleta. I si ja ho ets, llavors desitjo que ja et sentis orgullós de la teva vida.

Avui m’he llevat a les tres de la matinada (me’n vaig anar a dormir a les nou tocades) per poder meditar, visualitzar i resar. Després he pujat a l’el·líptica. És la meva màquina preferida per fer exercici, deixant de banda la bicicleta de muntanya, sempre fiable. La bici és el millor de tot, per a mi. Quan vaig conèixer l’Elle —en la nostra segona cita, per ser més exacte—, el primer que li vaig ensenyar quan va venir a casa va ser la bicicleta de muntanya. Més tard em va confiar que allò li havia semblat una mica estrany. Però al cap de tots aquests anys, encara és amb mi. Així que suposo que va ser una bona jugada.

En fi, t’he d’explicar una història. Un dia al vespre, un pare estava a la seva butaca preferida, llegint un diari. El seu fill, que era petit, es va asseure a prop d’ell. «Juguem, papa», li va dir l’infant tot content. Però l’home estava massa enfeinat sent adult i va continuar llegint el diari.

—Juguem, papa! Divertim-nos! —li va dir el nen. Però el pare no li va parar atenció. Va continuar llegint.

El vailet hi va insistir, i l’home no li va fer cas. Al final, el pare va tenir una idea. En el diari hi havia una fotografia del globus terraqüi, de manera que la va retallar, va estripar el paper en un munt de trossets i els va donar al fill.

—Té, torna’ls a ajuntar —li va dir, pensant que el nen hi passaria una bona estona.

Tanmateix, els infants ens arriben molt més evolucionats que els adults, a l’hora d’ensenyar-nos les lliçons que ens convé aprendre. Al cap de pocs minuts, el nen li va tornar el globus recompost a la perfecció.

—Com ho has fet, fill? —li va preguntar el pare, astorat.

—És fàcil, papa. A l’altre costat del globus hi havia una persona. I una vegada he muntat la persona, el món ja estava bé.

Una gran idea, oi? Una vegada tu et poses en ordre, el teu món estarà bé —més que bé—. Fantàstic, de fet, si practiques les filosofies, els mètodes, les rutines i les tàctiques que estic tan il·lusionat per compartir amb tu (res no funciona per a algú que no té gens de ganes de treballar, oi?).

Un dels «tatuatges mentals» que m’encanta compartir amb el públic quan faig una presentació principal en alguna ciutat d’aquest petit planeta és aquest: «Les víctimes posen excuses; els líders donen resultats». Ser un líder no significa que hagis de tenir un títol, una posició, una autoritat o un munt de diners. No, en absolut.

El lideratge tan sols és el contrari del victimisme. I els éssers humans que renuncien al seu poder per crear uns resultats meravellosos queixant-se, donant les culpes i esperant que altres persones facin coses millors per a ells són persones atrapades en el parany de fer-se la víctima.

L’altre dia feia un trajecte amb un cotxe compartit, i anava amb un conductor jove molt simpàtic. Mentre xerràvem, em va explicar que havia arribat com a immigrant amb dos-cents seixanta dòlars a la butxaca. Eren tots els diners que havia tingut a la vida. Tanmateix, gràcies a la constància, al fet de pencar de valent i a un desig incansable de progressar, va estalviar prou per comprar-se una casa, i ara mantenia onze (sí, onze!) membres de la seva família. Es podia haver queixat del seu passat tan difícil, donar la culpa a una infantesa viscuda en la misèria i esperar que alguna cosa de fora seu li millorés la vida. Però no. Havia començat amb poca cosa, tenia uns ingressos diaris constants i va anar transformant la seva situació amb el pas del temps. Aquest conductor d’un cotxe compartit donava resultats, en lloc de posar excuses. I em va dir que el seu autèntic secret era una profunda dedicació a la superació personal constant, que, de fet, és l’essència del creixement, la primera forma de riquesa.

Per algun motiu, la història d’aquest home em fa pensar en les paraules del poeta guerrer Charles Bukowski: «Recordes qui eres, abans que el món et digués qui havies de ser?».

Hauríem de cloure el capítol amb això, perquè necessito fer una pausa d’escriure i la meva fidel bici de muntanya m’espera.

3

No siguis un col·leccionista de rancúnies

Algú ens mira malament. Una persona propera ens decep. Algú en qui confiàvem ens enganya. Aquestes coses formen part de l’essència de la vida. No les pots evitar, per molt que ho intentis.

Quan no ens tracten com voldríem que ho fessin, és molt fàcil enfadar-se. O apartar-se. O guardar rancúnia en secret.

I mentre avancem per la vida i interactuem amb altres éssers humans, és senzill anar afegint coses al que anomeno «la pila de rancúnies».

Et vas desanimant, i en comptes de gestionar les emocions de dolor, frustració i enuig que generen aquestes experiències, per alliberar-te’n, tan sols te les empasses l’una rere l’altra. I t’hi rebolques. I deixes que les rancúnies s’infectin, com una gran ferida oberta (que sagna cada moment que vius i et soscava la creativitat, la productivitat, la prosperitat i la serenitat).

Ets espavilat i brillant, i esculls uns mentors boníssims, així que ja ho saps: aquesta no és la millor manera de viure. Les ferides no curades es converteixen en potencial no realitzat, a banda que et xuclen molta energia —una energia que podries emprar per crear uns resultats magnífics i per gaudir del regal i l’expedició suprema que és la teva vida.

I recorda això, també: com més alta es fa la teva «pila de rancúnies», més tenyeix la manera com ho veus tot.

Comences a veure desdenys que de fet no existien. Comences a percebre que la gent fa coses dolentes que en realitat no ha fet. Comences a creure que aquest univers de vegades difícil però també absolutament increïble on vivim és un lloc terrorífic. Veiem les coses no tal com són, sinó com nosaltres som, oi que sí?

Així doncs, el consell sincer que jo et donaria, mentre prenc una infusió de menta amb un tall de gingebre i escolto la cançó country «Fall», alhora que un gall molt cridaner continua despertant el món, és que esdevinguis un mestre del deixar-ho córrer. Evidentment —és clar—, protegeix-te i exigeix que et tractin bé. Això és obvi, i nosaltres ensenyem la gent com ens han de tractar. No has de permetre mai que ningú et trepitgi. Igualment, t’aconsello vehementment que augmentis la compassió que sents pels altres. No sabem quina batalla lliuren. I tota la gent que ens envolta fa les coses tan bé com pot. (Fins i tot si aquest «tan bé» és un desastre).

I tot i que això no significa que no se’ls hagi de considerar responsables de les coses que fan, sí que suposa que mereixen la nostra comprensió. Imagina’t quina vida humana tan brillant crearies si actuessis des de l’elevada posició de cercar les bondats de la gent que intenta tractar-te malament. Aquest és el comportament de les ànimes més grans de la història. I d’una persona realment rica.

«Quan era més jove i més vulnerable, el pare em va donar un consell entorn del qual no he parat de donar voltes des de llavors. “Sempre que estiguis a punt de criticar algú, recorda que no totes les persones d’aquest món han tingut els mateixos avantatges que tu”», va dir Nick Carraway, el narrador de la imponent novel·la de F. Scott Fitzgerald El gran Gatsby.

Assimila bé aquest consell, i la teva alegria en el dia a dia i la teva serenitat en general augmentaran de manera exponencial. I amb la vida que portaràs, subtilment faràs que la pau sorgeixi arreu del món.

4

No passa res per relaxar-te una mica

«Sigues perfecte», «superendreçat» i «tingues uns abdominals definits», ens ensenya la societat. Quina ximpleria!

No és un senyal de gran sentit comú portar una vida plena i equilibrada?

Hi ha moments en què cal posar en pràctica una força de voluntat de primera classe (quan crees un projecte de treball que et fa molta il·lusió, quan et proposes un objectiu important d’aptitud física o quan dus a terme una iniciativa espiritual valuosa, per exemple) i una autodisciplina heroica i modèlica. I també hi ha moments en què un s’ha de relaxar una mica, descansar més, fer poca cosa i, senzillament, ser un ésser humà.

I quan dic en el títol d’aquest missatge que no passa res per ser una mica relaxat, en algunes parts del viatge de la teva vida, no em refereixo solament a no fer el llit quan no en tens ganes o a deixar l’agenda buida per concedir-te més llibertat per avorrir-te. També vull dir que no passa res per no ser tan perfecte, pel que fa a la teva vida interior. L’autodomini i el creixement personal no han de ser mai una tasca feixuga. Altrament, espatllaràs la màgia de tota la iniciativa.

Ahir a la nit vaig veure un vídeo d’un home que deia que ens hauríem de tractar a nosaltres mateixos com a un bloc de roca, repicant-nos fins a les arestes més extremes a fi d’esculpir una cosa bonica. L’home desprenia una energia intensa, agressiva i, aparentment, furiosa.

Entenc la seva idea. Sens dubte. No podem cedir constantment als impulsos vers la feblesa, i després aspirar a tenir una vida d’excel·lència, satisfacció i fascinació. Entesos. Enviï’m una samarreta amb el lema que ho digui. Alguns dels missatges de la cultura de les presses i la rutina en part són veritat. Les coses bones succeeixen a les persones que fan coses difícils.

Tanmateix, per a mi, una experiència humana esplèndida ha de tenir una mica de desordre. Èpoques de «ganduleria estratègica». Alguns dies espectaculars de deixadesa absoluta. Dies en què ens permetem no fer el llit, no respondre a les trucades i no rentar els plats. No som màquines, som humans.

Suposo que el que voldria que et plantegessis és el fet de deixar-te portar més per les sensacions. Para de resistir-te als ritmes naturals. Abraça les estacions quan sembla que no passa gran cosa, com quan l’agricultor accepta la temporada de guaret igual que les èpoques de collita, conscient que, sense la primera, el creixement espectacular de la segona realment no seria possible. Honra els dies en què tens tot el dinamisme del món. I descansa més els dies que no el tens.

5

Memoritza el principi de PENAM

T’has preguntat mai com t’has convertit en la persona que ets?

T’has plantejat mai què es va desplegar per formar-te a tu? (Que, per cert, és l’únic tu exactament igual que tu que hi ha al món, avui dia).

La meva resposta es pot dir amb un acrònim de cinc lletres: PENAM.

Sí, aquesta és la meva resposta.

Les teves creences fonamentals, els teus comportaments bàsics, els hàbits diaris i les maneres generals de ser han estat causats i creats per les cinc forces que l’acrònim PENAM representa.

La «P» és pels pares. Sens dubte, el més probable és que tinguessin bones intencions, però la realitat també és que et van transmetre la seva programació errònia. Ho van fer tan bé com van poder, a partir del que sabien i del que els seus pares els havien ensenyat. Si tenien cicatrius causades pels diners i una manera de pensar restringida entorn de l’abundància econòmica, tu també les vas adoptar (perquè un infant assimila el pensament i, de manera inconscient, pren com a model les formes de comportament dels que en tenen cura, que li ensenyen com funciona el món). Si els teus pares creien que la vida se suposava que era tràgica, que la major part de les persones són perverses i que els éssers humans no poden intervenir en la manera com van les coses, tu vas acceptar aquelles creences i vas adoptar els seus costums. I els vas assajar tantes vegades, que al final es van convertir en les teves veritats i la teva realitat. Encara que fossin erronis.

La «E» és del teu entorn. El teu ecosistema té un impacte crucial en la manera com et mostres cada dia. Si permets l’entrada d’inputs negatius en la teva òrbita personal, com ara programes de televisió violents, canals de notícies tòxiques i els missatges d’influencers narcisistes de les xarxes, amb el temps aquestes forces et desgastaran la positivitat, el rendiment i la felicitat. Igualment, l’entorn on vas créixer durant els anys de formació que van forjar la teva identitat té un efecte enorme en la persona que ets actualment al món.

La «N» és de nació. Si de petit vivies en una zona en guerra o en un país que patia volatilitat social, això afectarà profundament la manera com veus les coses. Si provens d’un país que és pròsper, estable i segur, això també crea una lent de percepció a través de la qual processes allò que és possible per a tu. I en qui et pots convertir en el futur.

La «A» és per les teves associacions. Amb qui passes temps té una incidència desmesurada en la manera com penses, sents i actues. El teu cercle d’amics, per exemple, és un fort indicador dels teus ingressos i el teu estil de vida, i et marca per a tota la vida. Afegeix-hi relacions amb reines del drama i reis del caos i, al cap d’un temps, aquestes influències t’hauran marcat profundament.

La «M» representa els mitjans. Cada dia, visquis on visquis, reps un torrent constant d’hipnosi i de seducció provinent de moltes formes de mitjans de comunicació. Entre aquests hi ha els anuncis pensats per fer-te comprar productes, indicacions de quins valors de la vida són importants i consells subtils sobre com hauries de viure a fi d’encaixar amb la majoria. Tot això, amb el temps, infecta la teva identitat i influeix en la manera com interactues amb les oportunitats.

PENAM. Aquestes lletres expliquen com t’has convertit en tu. Sisplau, pensa en cadascuna. Comenta-ho amb un company o una companya. I medita-hi quan estiguis sol. Perquè quan et fas més conscie

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos