El primer personatge és execrable com pocs: es tracta d’un individu tèrbol, fosc, intrigant, manipulador i que, si no fos perquè ha existit de veritat, semblaria un dolent fruit de la imaginació de Dan Brown. Un home que es va endur a la tomba misteris infinits i que va estar mig segle manant sense mostrar cap mena d’escrúpol.

Parlarem d’un home que va deixar per a la posteritat com a mínim cinc de les deu millors frases sobre política moderna. Un home tan temut com criticat, que va estar involucrat en mitja dotzena d’escàndols, des de corrupcions financeres fins a finançament il·legal passant per segrestos i assassinats, però que no va passar ni un sol dia a la presó. Un senyor que, per resumir la seva vida, va dir: «Vaig néixer el 1919 amb el feixisme i el Partit Popular Italià [la Democràcia Cristiana]. Ara, dels tres només quedo jo». Amb una carrera política inigualable: va ser diputat durant seixanta anys, set cops president del govern i ministre en tretze ocasions. Per això, quan un dia li van preguntar si la política italiana era inestable, va dir: «De cap manera; com vol que sigui inestable un país on jo porto cinquanta anys al govern?». I va afegir: «M’han culpat de tot menys de les Guerres Púniques, perquè es veu que era massa jove per tenir-hi res a veure». Un personatge amb el següent lema de vida: «El poder desgasta, especialment a qui no en té». Ell en va tenir tota la vida. Parlem de qui a Itàlia era conegut com a Il Divo Giulio, Zio Giulio, la Volpe, l’Esfinx, Il Gobbo o, alerta, Belzebú. Amb tots vostès, Giulio Andreotti.

El nostre Belzebú, que és com el coneixia tot Itàlia, era, com ja es pot suposar, un catòlic exemplar, de missa de set diària fins als seus últims dies. Va néixer a Roma, però podria haver nascut tranquil·lament al Vaticà. Un altre dels seus malnoms era el Cardenal Extern o el Secretari Permanent del Vaticà. De jove va estudiar Dret i a la universitat es va afiliar a la Federació Universitària Catòlica, que dirigia el seu, suposadament, amic Aldo Moro.

Ja de jovenet va donar mostres d’una habilitat innata per canviar de camisa. Durant l’ascens de Mussolini es va fer periodista i escrivia amb pseudònim a la revista del partit democristià Azione Fucina, al pamflet feixista Rivista del Lavoro i al diari comunista Il Popolo. Esperem que no s’equivoqués mai a l’hora d’enviar l’article. Quan esclata la Segona Guerra Mundial, Aldo Moro s’allista a l’exèrcit italià i ell es queda per dirigir les joventuts democristianes. És el seu primer càrrec. Es passaria els següents seixanta anys manant.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, ja és una figura política. Amb només vint-i-set anys és escollit membre de l’Assemblea Constituent del Parlament que ha de redactar la nova Constitució italiana. En un tres i no res, passa a ser subsecretari del Consell de Ministres, càrrec des del qual impulsa el «Canto degli italiani» com a nou himne nacional del país. Segurament és el millor que va fer per Itàlia. Des del primer dia que va pujar a un cotxe oficial només va tenir una obsessió: impedir que l’aleshores poderós Partit Comunista Italià arribés a manar. I la veritat és que ho va fer de matrícula d’honor.

La seva projecció política és imparable i va proporcionalment unida als seus escàndols i l’ombra de la corrupció. Amb trenta-cinc anys és nomenat ministre de l’Interior i després ministre de Finances. És aleshores quan es veu involucrat en l’escàndol Giuffrè (un frau bancari). El 1958, la Cambra de Diputats rebutja totes les acusacions en contra d’ell, però quatre anys després, al 1962, la mateixa cambra el censura oficialment per les irregularitats en la construcció de l’aeroport de Fiumicino.

Abans, va compatibilitzar el Ministeri d’Hisenda amb el càrrec de president del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Roma del 1960, on es va trobar com un peix a l’aigua entre tant demòcrata com hi havia al COI. Anys després, és nomenat ministre de Defensa, època en què esclata l’escàndol dels expedients del servei d’intel·ligència conegut com a Piano Solo. Una conspiració per fer un cop d’estat feixista a Itàlia que encapçalava el general Giovanni de Lorenzo (un Tejero a la italiana). Un cop descoberta la conspiració, a Andreotti se li encarrega la destrucció dels expedients, que abans de ser destruïts van ser convenientment copiats i entregats a Licio Gelli, líder d’una lògia maçònica amb la qual Andreotti tenia tractes.

Amb cinquanta-tres anys, el 1972, arriba per primer cop al càrrec de primer ministre. Ho seria sis vegades més. Va batre el rècord del govern més breu de la història d’Itàlia. El va presidir nou dies abans de tornar a convocar eleccions. Com a primer ministre va entabanar tothom. El primer cop que va ser president del govern va aconseguir el suport del Partit Liberal i del Partit Republicà, que no es podien ni veure. I al mandat següent, el 1979, va ser elegit amb els vots del Partit Comunista sense introduir al gabinet ni un sol ministre comunista gràcies al que es va conèixer com a Compromesso Storico.

La seva capacitat de canviar d’aliats era antològica. Com a cap del govern va trair tothom una vegada i una altra. Sempre dominant els serveis secrets, mantenint molt bones relacions amb els Estats Units i aliant-se amb bandes d’ultradreta, va arribar a pactar amb cinc partits diferents alhora (el Pentapartito) per mantenir-se en el poder. Quan es va exhaurir la fórmula, es va aliar amb el seu principal rival, el socialista Bettino Craxi, per fer-se d’or amb comissions a mitges de les empreses que volien ser contractades pel govern (conegut com l’escàndol Tangentopoli). Una idea que a casa nostra es va importar amb el nom més auster del 3 %.

Internacionalment també va estafar els seus aliats. I no qualsevol arreplegat sinó, per exemple, la mateixa Margaret Thatcher. Quan va esclatar la guerra de les Malvines, Andreotti va ajudar l’Argentina en secret. Quan la Dama de Ferro se’n va assabentar, li va trucar molt enfadada per recordar-li que era membre de l’OTAN i que havia de donar suport a Anglaterra. Andreotti li va respondre: «Miri, senyora, el primer caigut a les Malvines es deia de cognom Giacchino, un capità de primera generació d’italians. Però com que vostè és anglesa no entendrà el que li diré: il sangue non è acqua».

Fins ara tenim un paio que ha entabanat tots els partits rivals, tots els diaris del país, el COI i els seus aliats internacionals. Molt bé. I els del seu partit, què? Doncs abans d’entrar en matèria, escolteu aquesta frase del mateix Andreotti: «A la vida hi ha amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i… companys de partit».

Andreotti va ser un perill per als seus rivals, però per als seus companys de la Democràcia Cristiana va ser un turment. Va arribar a dominar el partit després de desbancar el secretari adjunt del partit, Attilio Piccioni, involucrant el seu fill, Piero Piccioni, en l’assassinat de la model i actriu Wilma Montesi, que van trobar morta en una platja. Aquest cas el recrea Fellini a l’escena final de La dolce vita quan troben el cadàver d’una jove a la platja.

Eliminat de l’equació Piccioni, quedava per sobre seu la gran figura intocable del líder màxim de la Democràcia Cristiana, el llegendari Aldo Moro. Moro va ser segrestat per les Brigades Roges, un dels casos del segle a Itàlia i Europa. Els terroristes volien un rescat i, pel que sembla, no es van plantejar mai matar una figura com aquella. Era com segrestar Fraga, per fer-se’n una idea, però l’encarregat de negociar el rescat amb els terroristes, que exigien l’alliberament de presos a canvi de la llibertat del segrestat, era Andreotti. I la cosa va acabar com va acabar. Després de quasi dos mesos de segrest, Moro va aparèixer mort al maleter d’un Renault 4. Podria haver fet alguna cosa més Andreotti per al seu suposat amic de joventut? Ara posarem una mica de llum a la foscor. Però ens fa l’efecte que ja suposeu la resposta. I no us equivoqueu.

Però la gran polèmica sobre Andreotti, per si les anteriors no eren prou fortes, és la seva relació amb la màfia. I no és una llegenda urbana. Andreotti va ser acusat formalment de connivència amb el crim organitzat. Va ser absolt en primera instància el 1999 i el tribunal de Palerm en va confirmar l’absolució el 2003, però amb un petit detall: només per als casos posteriors al 1980. Per als anteriors es va establir que havien prescrit, però se’l va condemnar sobre el paper. És a dir, el tribunal el va considerar culpable però va admetre que no el podien condemnar.

La seva relació amb els senyors de les escopetes retallades va ser, com tot a la seva vida, sinuosa. Un dels casos dels quals va sortir absolt va ser l’assassinat del periodista Mino Pecorelli, un individu poc recomanable i xantatgista a qui la màfia es va carregar, presumptament, per fer un favor a Andreotti sense que aquest els ho demanés. Pel que sembla, Pecorelli va amenaçar Andreotti amb publicar una sèrie de documents que podien acabar amb la seva carrera: per una part, els papers de Michele Sindona, el banquer de la Cosa Nostra i del Vaticà que va morir a la presó després de prendre’s un cafè amb cianur. Per l’altra, es veu que Pecorelli va aconseguir el diari que va escriure Aldo Moro durant el seu segrest, en què acusava Andreotti de no fer tots els possibles per negociar el seu alliberament.

Però encara n’hi ha més. El 6 de gener de 1980 la màfia assassina Piersanti Mattarella, el líder de la Democràcia Cristiana a Sicília, davant de la seva dona i el seu fill, quan anava a missa. Segons el testimoni de Pippo Caló, Gaetano Badalamenti i Michelangelo La Barbera, que amb aquests noms només poden ser penedits de la Cosa Nostra, Andreotti sabia que matarien Mattarella, però no va fer-hi res. Bé, no és cert. Els va dir que utilitzessin un «mètode més moderat». Segons el testimoni dels penedits, Andreotti es va reunir dies després amb Totò Riina en persona, anomenat la Bèstia, tot i que ell deia que només era un pagès, en una finca de Catània per presentar-li la seva protesta i trencar la seva col·laboració.

Aquest va ser el punt d’inflexió entre Andreotti i la màfia. La reunió va acabar com el rosari de l’aurora. El lloctinent de Riina, Stefano Bontate, conegut com a Il Principe, li va dir: «Nosaltres manem a Sicília i si no vol que matem tota la Democràcia Cristiana, faci el que li diguem».

Andreotti va respondre amb fets. Va col·laborar amb el jutge Giovanni Falcone, l’arxienemic de la màfia, amb una sèrie de mesures contra la màfia. La resposta va ser brutal. Salvo Lima, mà dreta d’Andreotti, va morir assassinat a Palerm el març següent; Michelle Reina, secretari provincial del partit a Sicília, també va ser assassinat, i el cotxe de Falcone volava pels aires amb mil quilos d’explosius a l’autopista mentre tornava de l’aeroport de Palerm. El seu successor, Paolo Borsellino, també va ser assassinat. L’únic que es va salvar va ser Andreotti. A Itàlia es coneix aquesta època de terror com l’era dels cadàvers excel·lents.

Un cop superat aquest petit incident amb gent poc recomanable, Andreotti va fer bona la frase de «resistir és vèncer» i va passar a ser un entranyable ancià de la política italiana que feia un munt d’entrevistes per comentar-ho tot i no dir res. Però amb gràcia. Voleu una altra frase gloriosa? Aquí la teniu: «Està escrit a l’Evangeli: quan a Jesucrist li pregunten què és la veritat, ell mai no respon».

La seva capacitat per captivar l’audiència era tan impressionant que fins i tot va semblar que es moria en directe mentre l’entrevistaven en un programa de televisió. A Questa Domenica, la presentadora li va preguntar: «Senador [perquè aleshores ja era senador vitalici], quin futur els espera, als nostres infants?». Ell es va quedar paralitzat, immòbil, amb la mirada perduda, petrificat i amb el coll tort mentre la presentadora deia «presidente, presidente». Semblava que l’havia dinyat en directe. Podeu recuperar l’escena a YouTube, és impressionant.

No havia mort. Havia patit un atac isquèmic i no recordava res. Al final de l’entrevista li va preguntar a la presentadora si li havia agradat la conversa.

Fidel al seu sentit de l’espectacle, ja amb més de noranta anys va fer un anunci per a la xarxa de telefonia 3-Mobile al costat d’una noia molt voluptuosa que l’assenyalava mentre deia «Ho sap tot». I ell responia «Això diuen», i es tapava la cara amb un diari.

Els seus últims anys els va passar elogiant Berlusconi els dimarts i criticant-lo els dimecres. Potser ningú el va definir millor que Oriana Fallaci quan el va entrevistar: «El veritable poder no necessita arrogància ni veus que borden. El veritable poder estrangula amb una cinta de seda».

I per acabar, una resposta que va oferir al periodista Goffedro de Marchis en una de les seves últimes entrevistes. El periodista es va atrevir a preguntar-li: «Així que Belzebú acabarà al paradís?». I ell va respondre, amb veu suau: «Crec que realment sí. Però per la bondat de Déu, no perquè m’ho mereixi».

Amb tot el que s’ha parlat del triomf de Meloni a Itàlia i de l’auge dels neofeixistes en els darrers anys, aquest capítol tractarà de l’home a qui es podria dir un clar «contigo empezó todo». A més, un home que va fer una república. Un dels personatges més fascinants i execrables fins ara. Un tarat que combina una personalitat i una història tan atractives com repugnants. Un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista, militar i polític. L’home que el mateix Mussolini va definir com «el sant Joan Baptista del feixisme». Literàriament és un gegant: se’l va considerar una de les figures més elevades de la literatura italiana al nivell de Dante, Petrarca i Leopardi (poca broma). Una opinió que compartia gent com Henry James, Proust o James Joyce, que va considerar el nostre home «l’únic escriptor des de Flaubert que ha portat la novel·la a nous territoris», posant-lo al nivell de Kipling i Tolstoi. Fins i tot Hemingway l’admirava, tot i que el considerava, literalment, «un autèntic imbècil». Però tranquils, gent de l’ESO, que no parlarem d’aquests noms que ni us sonen. Parlarem del seu vessant —i ara ve el que ens interessa— de sexeaddicte, cocaïnòman, bel·licista, estrafolari, revolucionari i inclassificable. Una vida excessiva que va resumir Lord Vansittart del Foreing Office, el qual va prohibir enviar el condol oficial del Regne Unit al seu enterrament al·legant que era «un pocavergonya de primera categoria». Parlem de l’inigualable príncep de Montenevoso i duc de Gallese, Il Vate (poeta) d’Itàlia, conegut com a Il Profeta. Nascut com a Gaetano Rapagneta, però conegut a tot el món com a Gabriele D’Annunzio.

Així doncs, parlarem d’un italià que si arriba a néixer un segle més tard, encara el tindríem per Platja d’Aro. Però en lloc de dedicar-se a l’italodisco i ser kitsch, va decidir conquerir d’una altra manera. Passarem molt ràpid per la seva infantesa. Neix ja ric. Era el fill de l’alcalde de Pescara, que, a més, era el paio més important del poble. No li faltava de res. Era un nen mimat (D’Anunci) que destacava ja de petit per llegir un munt i escriure molt bé. Ja llavors, s’obsessiona amb Napoleó i Lord Byron (no hi havia TikTok) i als catorze anys podria haver anat a Saber y ganar per explicar la vida d’aquests dos execrables.

Als setze anys té el seu primer èxit literari amb un llibre de poemes que ho peta a Itàlia. Val a dir que, a l’èxit editorial del llibre, hi ajuda el fet que D’Annunzio mateix va difondre la notícia que l’autor del poemari (és a dir, ell) s’havia suïcidat després d’escriure el volum. Ja havia inventat les fake news. El seu innegable talent literari el porta a Roma, on de molt jove entra a formar part dels cercles literaris de la capital i publica la seva primera novel·la, que també és un èxit. La novel·la es titula Il piacere, que és el concepte que mourà tota la seva vida. Perquè el nostre Gabi va calent com un all.

Tots els seus biògrafs coincideixen que amb el seu talent literari en tenia prou per viure com un rei a Roma, però que el seu insaciable gust pel luxe i el seu desenfrenat desig sexual el fan viure constantment al límit de la pobresa i l’obliguen a treballar de periodista per poder pagar-se els vicis. Es veu que abans els periodistes es podien pagar els vicis. (Viure com un rei de poeta i guanyar-te molt bé la vida de periodista, quina proesa). A còpia d’empentar més que Casemiro i Sergio Ramos en un córner, finalment deixa embarassada la Tamara Falcó de l’època. Deixa prenyada —entre d’altres— Maria Hardouin de Gallese, filla del poderós duc de Gallese, i no té altre remei que casar-se amb ella, amb qui tindrà tres fills, al mateix temps que li amarga la vida.

Des del primer moment enganya la seva dona. Entre les seves amants destaca Maria Gravina Cruyllas de Lamarca, dona del comte d’Anguissola, una de les famílies italianes més aristocràtiques. El comte els va enxampar en una situació que ni un poeta com ell podia suavitzar adduint que «no és el que sembla». El marit el denuncia i és condemnat a cinc mesos de presó, que no compleix perquè obté un indult reial. Això sí, abandona la seva amant, que, del disgust, intenta suïcidar-se. No era la primera que provava de treure’s la vida després de ser abandonada per D’Annunzio. Es veu que complia el que prometia a l’anunci.

I després de sentir tot això us deveu imaginar que estem parlant de Paolo Maldini, però no. Era baixet, calb ja als trenta anys, estret d’espatlles, de malucs amples i amb les dents de tres colors: groc, negre i blanc —in this order—. I, malgrat això, era un seductor infal·lible. Una de les dones més atractives del seu temps, l’actriu Eleonora Duse, va ser la seva amant més duradora. D’Annunzio comença a escriure teatre per a ella, i hi viu una tempestuosa història d’amor en una relació d’infidelitats absolutes. Potser detalls com ara que ell li regalés una tortuga gegant hi ajudaven.

D’Annunzio era un llibertí i no tenia cap vergonya de proclamar-ho. El fascinaven les dones bisexuals, com la pintora Romaine Brooks, que en una carta li diu: «Al cel, estimat poeta, et tindran reservat un pop enorme amb un centenar de cames de dona i sense cap». Però el que més el sedueix són les dones malaltes: «Les estimo més com més a prop estan de la mort». Per escandalitzar els convidats de les seves festes, bevia vi en una calavera que afirmava que era d’una jove que s’havia suïcidat per amor. I ordenava les seves aficions favorites entre les flors, la morfina, la cocaïna, els gelats i el cunnilingus. Però com que no en tenia prou amb cardar com un mico, també es va dedicar a la política.

Tenir èxit amb les dones i en la literatura no era prou per a un personatge tan estrafolari com ell, que va quedar devastat per la derrota italiana a la campanya d’Etiòpia; al desastre d’Adua del 1896 van morir set mil soldats italians. Així que a l’any següent es presenta a les eleccions. Anuncia la seva candidatura en un article en què afirma que «el món ha de tenir clar que jo soc capaç de qualsevol cosa», i durant la campanya es descriu com el «candidat de la bellesa». Una Cicciolina, ves.

Per estrany que sembli, en surt elegit. O no, tenint en compte el ramat que poc després, i fins als nostres dies, ha tingut el suport popular. A Itàlia i a tot arreu. Ja hem explicat que va inventar les fake news, però també va inventar el populisme, i va posar les bases del feixisme quan Mussolini només tenia nou anys. Vet aquí dues frases que defineixen la ideologia del «candidat de la bellesa»: «Els homes es dividiran en dues races. A la superior, que s’haurà elevat impulsada per l’energia de la seva voluntat, li estarà tot permès; a la inferior, res o molt poc». I també: «Si es considera un crim incitar els ciutadans a la violència, aleshores m’enorgulleixo de ser un criminal».

Amb aquest ideari tan progressista i humanista, és lògic imaginar-lo formant part dels conservadors italians. Doncs no, ell era així. Sempre anava amb els socialistes, perquè considerava que ells «representen la vida». No obstant, va durar només tres anys al Parlament perquè el seu estil de vida el va fer dimitir i marxar a viure a França per deixar enrere els seus creditors. Allà el reben com a una estrella del rock i du un nivell de vida desorbitat, a base de luxe, senyores i dedicat a col·leccionar roba, catifes i gossos de raça. És a París on es fa famós perquè assegura que dorm amb un coixí farcit dels cabells de les seves amants. Però aleshores arriba el que més li agrada: esclata la Primera Guerra Mundial.

Ja ha quedat clar que per a D’Annunzio el poble no era altra cosa que simple bestiar destinat a ser sacrificat per a glòria de la grandesa nacional, així que per a ell la Gran Guerra era el millor que podia passar. Torna a Itàlia i, amb cinquanta-dos anys, s’allista voluntari al regiment Lancieri di Novara i fa un curs per pilotar avions. Un any després, és ferit en un combat aeri i perd la visió d’un ull, però això l’encoratja més i segueix volant, contradient les recomanacions dels metges i del sentit comú. I només amb un ull protagonitza una de les gestes més famoses de la guerra. Com a comandant de l’esquadró La Sereníssima, lidera l’expedició de nou avions que fa un viatge de més de mil quilòmetres fins a Viena per bombardejar la capital austríaca amb pamflets propagandístics decorats amb la bandera d’Itàlia i escrits per ell mateix en què instava Àustria a rendir-se… Val a dir que Itàlia combatia en aquesta guerra al costat dels aliats (a la segona part, Mussolini canviaria d’equip), i D’Annunzio és condecorat per França i per Anglaterra. Però s’acaba la guerra i ell en vol més.

Per si no ha quedat clar encara, estem parlant d’un autèntic tarat. L’únic paio que, quan s’acaba una guerra que es va cobrar la vida de més de deu milions de persones, encara li demanava a l’àrbitre més temps. Un individu que va arribar a dir que li semblava molt poc que «només» morissin un de cada vint-i-cinc soldats francesos enviats al front. I si a això hi afegim que Itàlia va ser el país dels vencedors que va treure menys profit del Tractat de Versalles, doncs ja la tenim preparada. D’Annunzio va parlar de «vittoria mutilata», va titllar de «cagoia» (cagat) el primer ministre i va decidir allargar el partit pel seu compte.

Els aliats havien promès a Itàlia que si guanyaven la guerra es quedarien el Fiume, actual Rijeka, però els van estafar i D’Annunzio va decidir resoldre-ho. Va reclutar un centenar de paios tan sonats com ell i el 12 de setembre de 1919 va ocupar la ciutat, on va entrar dalt del seu Fiat T4. Va declarar el Fiume estat independent, del qual es va nomenar ell mateix com a Duce (i sense amagar urnes). Va aprovar una Constitució (la Carta de Carnaro) que declarava la música com a principi fonamental d’un estat que declara lliure el consum de cocaïna i que s’omple de bordells. De fet, molts historiadors consideren que allò era l’assaig del feixisme, però en realitat havia fundat Telecinco.

L’estat lliure de Fiume dividia la societat en nou corporacions segons la seva tasca i en deixava a banda una desena en la qual hi havia els «humans superiors»: herois, poetes, profetes i superhomes. Va instaurar les camises negres en homenatge a l’uniforme dels Arditi (l’armada italiana) i la salutació a la romana amb el braç alçat. Cada dia hi havia desfilades i Il Vate sortia al balcó per dirigir-se a la multitud. Un jove Mussolini hi va anar com a periodista a informar del que passava i sembla que va agafar algunes idees. Va quedar fascinat per D’Annunzio.

Las Vegas era el Vaticà comparat amb Fiume. Segons explica un periodista, «a la ciutat, els bordells estaven a vessar i es va haver de crear un hospital per tractar només malalties venèries». L’economia era un caos. Es podia pagar en moneda hongaresa, italiana o iugoslava. Els béns de consum es pagaven en una moneda i els impostos en una altra. Es feien simulacres de batalles mentre una orquestra tocava la Cinquena de Beethoven, i una nit que es va passar de la ratlla, va declarar la guerra a Itàlia al crit de «Fiume o morte», i la broma es va acabar quan l’exèrcit italià va bombardejar la ciutat. La festa va durar, no obstant, quinze mesos. No sembla gaire, però són quinze, que déu-n’hi-do. I a sobre, D’Annunzio no va haver de marxar a l’exili ni anar a la garjola. És més, el van ascendir. Que no pari la festa!

En un lloc normal, a D’Annunzio l’haurien tancat a la presó o al manicomi, però aquell poeta extravagant, decadent, borni, addicte al sexe i a la cocaïna, i mentalment desequilibrat, era un heroi. Al cap i a la fi, estem parlant d’Itàlia. Mussolini li tenia por i va definir la situació dient que «és un queixal corcat que o l’extirpes o el fas empastar amb or». Va optar per la segona opció. El rei Víctor Manuel III, a petició de Mussolini, el nomena príncep de Montenevoso (les muntanyes de neu li agradaven molt) i el retira a un magnífic palau al llac de Garda, el Vittoriale degli Italiani, que l’arquitecte Giancarlo Maroni va dissenyar segons el gust d’Il Vate.

Es pot visitar actualment, veure els deu mil rosers que va fer plantar i comprovar com la foscor a la casa és evident per no forçar la vista cansada (recordem que només tenia un ull). Molt de vellut, molta cortina, una capella, una sala per a les maquetes d’avions, una biblioteca gegant a la qual s’accedeix per una porta tipus Imaginàrium perquè qui hi entri es vegi obligat a ajupir-se davant d’un espai sagrat. L’estat l’hi paga tot. Fins i tot quinze persones de servei que vigilen les seves manies obsessives contra la brutícia i a qui obligava a prendre el sol perquè estiguessin bronzejats.

Tot i estar fet pols per les seves addiccions i les malalties venèries, Mussolini tenia por que sortís del seu confinament i el desafiés. D’Annunzio es va negar sempre a formar part del feixisme que ell havia inspirat, i fins i tot se sospita que el Duce va intentar assassinar-lo enviant-li Aldo Finzi, un dels seus pinxos, que el va visitar el mateix dia que va caure per la finestra. Finzi ja s’havia carregat anys abans Giacomo Matteotti, el gran rival del Duce al partit feixista.

La caiguda per la finestra, que D’Annunzio va descriure com «un vol d’arcàngel», li va fracturar el crani. No el va matar, però el va deixar molt tocat i el primer de març de 1938 va morir de manera fulminant. El va trobar la seva última amant, Luisa Baccara. Diuen que Mussolini, quan el van informat de la mort, va exclamar «ja era hora», però li va organitzar un funeral d’estat en què va dir al mort que «pots estar segur que Itàlia arribarà al cim que somiaves». El Duce va fracassar i va ser un personatge nefast que es va aliar amb Hitler, a qui D’Annunzio menyspreava perquè considerava els alemanys «una tribu de bàrbars que viuen al costat equivocat dels Alps». Ara tota la seva bogeria torna a estar de moda en molts aspectes. Per cert, com que ell es va quedar calb de molt jove, els seus partidaris van decidir rapar-se el cap en homenatge. Una altra de les infames modes que va imposar un paio que no era feixista però que va inspirar els feixistes.

Alerta, que el següent personatge es podria considerar un paio realment admirable, si no fos per tres petits detalls que encara no avançarem. Era guapo, turc i tenia molta mala llet. No, amics, no estem parlant d’Arda Turan, ni tampoc de Nusret Gökçe, anomenat Salt Bae, aquell farsant dels restaurants on per tirar la sal a la carn t’has de vendre un ronyó. L’Arda Turan dels cuiners.

Es tracta d’un líder indiscutible, un personatge en molts aspectes admirable i que ens podria servir d’exemple: era un il·lustre perquè difícilment trobarem un home que hagi transformat un país tan radicalment com ho va fer ell. I, a sobre, millorant-lo. Un home que va enfrontar-se a l’islam, que va modernitzar Turquia, que va defensar els drets de les dones, que va universalitzar l’educació: un militar d’esquerres. Però… que també va ser un genocida, un fals modest, un conspirador i un personatge autoritari i dictador. Parlem del que encara avui en dia és considerat a Turquia com el Pare de la Pàtria, un ésser superior, un superhome a qui encara no es pot criticar en públic vuitanta-quatre anys després de la seva mort. Us presentem Ali Rizla oglu Mustafa, després Mustafa Kemal Pasha, posteriorment Kamal Atatürk / Kemal Atatürk, conegut a tot Turquia com a Atatürk. Per a la família i els col·legues, Kemal.

Il·lustre, sí, però també execrable.

Des dels seus inicis, el xaval va estar «en el límite del bien y en el límite del Kemal». El 1881, quan va néixer a Salònica, aleshores Turquia i ara Grècia (fet que explica moltes coses, especialment a les pistes de bàsquet), els nens no tenien cognom i, per tant, no es deia Kemal ni Kebien ni Atatürk. A ell li van posar Rizla oglu Mustafa, que vol dir «Mustafa, fill d’Ali Riza», perquè en aquell temps a Turquia no s’utilitzaven els cognoms i es coneixia la gent pel nom del pare, la població de naixement o l’ocupació.

L’origen del seu segon nom té tres explicacions i totes tenen en comú que en turc Kemal vol dir «perfecció».

Primera: segons Afet Inan, el seu profe de mates, va ser el capità Uskuplu Mustafa qui el va començar a anomenar Kemal «en reconeixement a la seva capacitat i maduresa».

Segona: un altre profe seu, Ali Fuat Cebesoy, el va anomenar així per distingir-lo dels altres 463 Mustafàs que hi havia a classe.

Tercera: Andrew Mango (que és el seu biògraf i no una estrella del porno) assegura que ell mateix es va posar Kemal en honor al poeta nacionalista turc Namik Kemal.

Sigui quina sigui la veritat, les tres explicacions coincideixen que es va passar a dir «perfecte» quan va ingressar al liceu militar, on va anar a petar després de la mort del seu pare. Allà va destacar com un fenomen i, a més, amb idees revolucionàries. A l’acadèmia militar era com Tom Cruise a Top Gun, el rebel ben plantat, però en comptes de voler anar en moto i cardar a tort i a dret, el que volia era modernitzar el seu país, i va fundar diverses organitzacions i diaris clandestins perquè Turquia abandonés el sultanat feudal i fos un país modern.

Com que era un militar que prometia molt, però a qui els seus caps volien trinxar, li van començar a encarregar missions complicades. Una mica com Xavi amb el Barça. Primer l’envien a Trípoli a defensar l’última colònia otomana al nord d’Àfrica. I se’n surt. És a dir, no el maten, i demostra que és un gran líder militar. Després, quan Turquia entra en la Primera Guerra Mundial al costat d’Alemanya, el destinen a Gal·lípoli. En teoria era un partit contra les forces aliades impossible de guanyar, però també venç i es converteix en un heroi nacional.

Com que no hi havia manera de carregar-se’l, el destinen a la zona del Caucas per lluitar contra les tropes del tsar i, de nou, guanya i alhora continua conspirant contra els sultans del seu país, que perden la guerra i accepten unes condicions de pau humiliants per part dels guanyadors. Aquests desmunten l’antic Imperi Otomà i institueixen la presència estrangera per tot el país, fet que augmenta el sentiment nacionalista que aprofitarà Kemal Mustafa.

La gota que fa vessar el got és el retorn de la ciutat d’Esmirna a Grècia, que inicia la guerra d’independència turca (amb dos collons, després de perdre la Primera Guerra Mundial es posen a fer-ne una altra). Els nacionalistes li ofereixen el lideratge i ell l’accepta. Estableix un estat paral·lel amb capital a Ankara i declara traïdors els sultans que havien manat a Turquia. Després de la batalla de Sakarya, que dura vint-i-dos dies, Kemal assoleix el poder. Aboleix el sultanat, envia Mehmet IV a l’exili i el 1923 instaura la República de Turquia. Com va dir Alfonso Guerra, estava disposat a deixar al país de manera que «no lo iba a reconocer ni la madre que lo parió». En principi, les seves idees eren formidables.

A veure, aquí ve la part bona de Kemal, la que justifica que sigui il·lustre. El 1923 aboleix la poligàmia, reconeix els drets de les dones pel que fa al divorci, la custòdia dels fills i les herències. El 1930 atorga el dret de vot en un país que deu anys abans era feudal. Turquia és el primer país del món que té una dona al Tribunal Suprem. Prohibeix que les dones portin vel i també declara il·legal el fes, el típic barret otomà, que considera un símbol feudal. Encoratja dones i homes a vestir com els occidentals.

Tanca les escoles teològiques islàmiques i aboleix la llei de l’Alcorà per instaurar el codi civil de Suïssa i el dret comercial d’Alemanya. Decideix també que s’ha de canviar la grafia àrab per un alfabet llatí adaptat i, per tal que la gent l’aprengui, ordena que tots els turcs d’entre sis i quaranta anys tornin a l’escola. Ell mateix feia classes als parcs. Obre escoles artístiques i universitats on poden anar nens i nenes. Imposa l’educació mixta, gratuïta i laica. I aixeca la prohibició islàmica de no poder beure. Obre bars. S’ha de dir que Kemal bufava com un campió; vaja, que era alcohòlic. Era el millor consumidor de raki, una mena d’anís que va acabar amb ell.

I també va fulminar allò que els turcs no tinguessin cognom. El 1934 va promulgar la llei dels cognoms, que ordenava que tots els ciutadans n’adoptessin un. Ell va triar Atatürk. El pare dels turcs. Modest…

Pel que fa al sistema polític, va optar pel partit únic: el Partit Republicà del Poble. Però, per guardar les formes, també va fundar el partit de l’oposició, que va acabar prohibint perquè va considerar que li feien massa oposició. Començava a perdre els papers. Tot el que va fer bé va quedar aniquilat per la seva actitud genocida i pels amics que li van anar sortint pel camí.

Malgrat que va modernitzar Turquia, la seva deriva autoritària, especialment en qüestió de raça, ja feia veure com acabaria la cosa. I més quan van arribar les amistats perilloses. Per començar, un nano alemany amb bigoti anomenat Adolf, que va deixar anar: «El primer deixeble d’Atatürk és Mussolini i jo aspiro a ser el segon. El considero el genial creador de la nova Turquia». També era un ídol per a feixistes espanyols com Ramiro Ledesma Ramos.

No és estrany que Atatürk es convertís en un model a imitar per aquesta mena de gentussa. La seva política racial parlava de la «turquicitat» (qualitat de turc) i va considerar que els turcs purs eren els originaris d’Anatòlia, ignorant que al país, immens, hi convivien importants masses de població grega, kurda, serbocroata, àrab o armènia amb les seves cultures i les seves llengües respectives.

I aquí és on comencem a anar pel pedregar. Directament va ser un genocida amb els kurds, els quals anomenava «turcs de les muntanyes», perseguint la seva llengua i cultura; amb Armènia es va passar de frenada, en un exemple que inspiraria els nazis contra els jueus, i va expulsar d’un dia per l’altre un milió i mig de cristians ortodoxos grecs que durant generacions mai havien viscut fora de Turquia. És arran d’aquestes decisions que fora de Turquia se’l comença a conèixer com el «lladre en cap» o «el més terrible de tots els turcs terribles», i això que ja feia segles que tenien fama de males bèsties per les seves incursions al Mediterrani.

Comencem pel Kurdistan. Els kurds no van acceptar mai la idea que tot aquell qui viu i treballa a Turquia és només turc, i es van revoltar contra la nova República Turca. Aquella insurrecció va ser sufocada a sang i fetge. I encara hi són. Entre el 1936 i el 1939 tretze mil kurds van ser assassinats per l’exèrcit turc. Les seves ciutats van ser bombardejades indiscriminadament i Sabiha Gökçen, filla adoptiva d’Atatürk, que va ser la primera dona pilot de combat del país, va participar personalment en els bombardejos.

Però la ignomínia arribaria amb el genocidi armeni, que va començar abans de la seva arribada al poder, però amb ell prenent-ne part com a militar. Un cop al poder, el genocidi va continuar i es va reforçar. Un milió d’armenis van ser assassinats i un milió més van ser deportats per la cara. Fa poc es va desclassificar un informe en mans de la intel·ligència anglesa que demostrava que el genocidi armeni va estar planificat amb un decàleg que deia bestieses com aquesta: «S’ha d’acabar amb la qüestió armènia d’arrel, s’han d’aplicar mesures per exterminar tots els homes de menys de cinquanta anys, sacerdots i mestres especialment, deixant les noies i els nens per integrar-los».

En aquell període, Mustafa Kemal era oficial de l’exèrcit i compartia les idees del genocidi que va tenir en les matances de Trebisonda, Harput i Yozgat episodis tan vergonyosos que els líders militars que les van perpetrar van anar a la presó. En aquell període, Kemal els visitava regularment a la garjola, i quan va ascendir al poder va alliberar els criminals de guerra.

Com a president, Atatürk va reblar el clau de la repressió i va ordenar personalment la massacre de Maraş i la d’Esmirna, on va manar incendiar el barri armeni de la ciutat, fet que va provocar entre deu mil i cent mil morts. Els supervivents van ser conduïts al port, on els van obligar a marxar a l’exili desposseïts de les seves pertinences i a refugiar-se principalment a Síria i el Líban. Esmirna va passar a dir-se Izmir i Atatürk va considerar aquesta bestiesa com «un desagradable incident».

Per si no n’hi hagués prou i per amanir la festa, a l’amic Atatürk li agradava molt aixecar el colze i la major part del dia anava torrat. Era un gran defensor de l’alcoholisme quilòmetre zero i vivia a base de raki, el licor nacional de Turquia, que, a sobre, és dolç. Els excessos amb la beguda i amb el tabac (fumava més de tres paquets al dia) i les poques hores de son van acabar amb la seva vida el 10 de novembre de 1938, als cinquanta-set anys. Eren les 9.05 del matí.

I us preguntareu, per què aquesta exactitud en l’hora? Doncs perquè des d’aleshores cada 10 de novembre a les 9.05 del matí es fan a tot Turquia cerimònies commemoratives en honor seu. A més, a tots els museus del país hi ha un rellotge que marca les 9.05 en homenatge al líder, que segueix sent venerat, tot i que Erdogan li fa molt la competència.

A Turquia se’l reverencia com si fos gairebé un sant i és gairebé impossible parlar malament d’ell. Les llegendes sobre la seva personalitat són innumerables, com per exemple aquella que diu que al morir va donar totes les seves possessions a l’estat (els llibres de la seva biblioteca, el iot, la seva granja o el palau blanc), perquè no volia que ningú es fes ric pel fet de ser parent seu. Aquesta idea mitificada d’Atatürk difereix una mica de la realitat, perquè segons alguns dels seus biògrafs (que òbviament no viuen a Turquia), li agradava molt el luxe, però va deixar una història escrita perquè el recordessin com un líder espiritual, modest i humil. Llàstima que també era una miqueta genocida.

Ara traurem la màscara a qui potser és la dona més important en el feminisme teòric. Anirem amb compte per no ficar la pota. Perquè va ser una figura importantíssima, defensora dels drets de la dona en uns anys molt complicats, partidària de la llibertat sexual, de l’avortament i, per sobre de tot, una dona que anava en contra del patriarcat. Va ser un símbol de l’esquerra mundial, la citen totes les persones que presumeixen de llegir textos feministes. L’exemple de dona lliure. Però aviat és dit…, perquè una cosa és la teoria i una altra la pràctica. La nostra heroïna d’avui és una dona falsa, manipuladora, mentidera, col·laboracionista amb el nazisme, amiga d’altres genocides, amb actituds que freguen la pederàstia, insensible i cruel. Estriparem el carnet de ben parida de Simone Lucie Ernestine Marie Bertrand de Beauvoir, més coneguda com a Simone de Beauvoir.

Simone va escriure molt sobre ella mateixa (de vegades dient moltes mentides) i també va escriure moltes cartes. Algú que es diu Simone Lucie Ernestine Marie Bertrand de Beauvoir no pot ser pobre. I, efectivament, va néixer en un dels carrers més luxosos de París. El pare era un rendista diletant (un ric que fa coses, com ara fer d’actor), i sa mare, una senyora molt catòlica i estricta. Va anar a les millors escoles de París, però un dia el seu avi, que era banquer, s’arruïna. S’han de canviar de pis i traslladar-se a un de normal, de classe mitjana, tot i que poden continuar donant-li a ella i a la seva germana una educació privilegiada. Que ella, cal dir-ho tot, aprofitava bé perquè era la primera de la classe.

Als quinze anys decideix que vol ser escriptora i ben aviat se separa dels valors burgesos i catòlics dels seus pares. I a la universitat coneix Jean-Paul Sartre i se n’enamora. Aquí una bona pista per als poc agraciats: Sartre era un dels paios més lletjos que ha donat la humanitat, i ella, una noia de «bon veure» (Beau voir, el seu nom ja ho diu). Però Sartre és intel·lectualment talentós i sap moltes coses (per als de l’ESO: no, no sap coses com passar-se el Call of Duty o el FIFA, sap coses que s’estudien) i ella se li llança als peus. No diem que funcioni sempre, però aquesta vegada va funcionar. També els unia el fet que a cap dels dos els importava la higiene personal. Moltes cròniques diuen que feien molta pudor. Ells deien que era aroma d’intel·lectual. Nota d’avís: si ets lleig i fas pudor, potser ho tindràs difícil per lligar. I tant si ets lleig com si ets guapo, passa’t una aigüeta de tant en tant.

La cosa és que es fan professors i els donen plaça a instituts diferents, en ciutats diferents. Aleshores, Jean-Paul li proposa que es casin i ella diu que ni parlar-ne, que el matrimoni és una mala solució. A més, Jean-Paul no creia en la monogàmia (per als de l’ESO, tenir una sola pare

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X