Lluna de migdia

Muriel Villanueva i Perarnau

Fragmento

LlunaMigdia-1

Fa massa que ho provo, i la Luar no m’obre la porta. I faig molta pena, aquí al replà amb les mans tan plenes.

Luar, la princesa de l’àtic, una Bella Dorment massa desperta, i jo, el príncep superpatètic dels contes de fades. Ja ho sé, que per a ella ja no soc res més que el veí del quart segona, el fill de la del bar de la cantonada. En comptes d’espasa i escut, em defenso amb un parell d’entrepans i una carmanyola de patates braves, amunt i avall, i amunt i avall, i amunt de nou. No traurem l’olor de bar de l’ascensor en mesos. Faig molta pena, de veritat que sí.

La Pizza em volteja els turmells. Miola, s’atura, em mira, fa una altra volta i torna a miolar. Tens raó, Pizza, jo tampoc no entenc res. Jo no hauria de ser aquí i tu tampoc. No hauries d’haver-me seguit. I no riguis, gateta, que no té gràcia. Mira’m, aquí palplantat, tres anys després de tot. Tres.

Ja no sé si picar una altra vegada o si anar-me’n a casa i menjar-m’ho jo. Si no m’obren ja, doncs que no sopin. Per què m’hi envia a mi, la mare? Ho fa expressament, n’estic segur. Maleïda alcavota de fireta. Hauries de parlar amb la Luar, diu. Abans éreu amics, diu. No s’explica que no us dirigiu la paraula. Però què us passa, a tu i a la Luar? Tan amics que éreu, i ara… I ara m’envia a mi a pujar-li els entrepans. Tres vegades.

He vingut fa mitja hora i me n’he tornat al bar: Mama, no són a casa, i si hi són no m’obren, val més que hi vagi la iaia. I ella que no, que és dissabte al vespre i el bar està ple de gom a gom, que tenen la terrassa en overbooking, que ella i la iaia tenen més feina de la que poden fer. He tornat aquí fa un quart d’hora. Llavors sí, rere la porta, he sentit bordar el vell Postres, però res, el mateix, i he baixat de nou: Mama, que no m’obren, que jo no hi pujo més. I ella que sí, que hi tornés, i m’ho deia mentre feia quatre cafès alhora i s’assecava la suor amb l’espatlla de la brusa. Em deia: La Luar és la teva amiga, o almenys ho era, i els seus pares m’han dit que aquests dies n’estigui al cas. Però mama… Que no, Marc, que a tu no et costa res, així que tornes a pujar i piques fins que t’obrin, que jo no vull disgustos, que no penso fallar als meus veïns, no vull que a aquestes nenes els falti de res durant tota aquesta Setmana Santa que estan sense pares, pobretes. La mama diu «nenes» i «pobretes» a la Luar, que acaba de fer quinze anys i ja s’ha menjat el món des de més d’un escenari, i a la seva germana Olívia, que en té deu però es defensa sola com una lleona.

Segueixo al replà de l’àtic. Hi he pujat per tercera vegada. Em miro les mans. Els entrepans estan freds. Les braves estan fredes. Tinc els dits oliosos i faig pudor de cuina. Si tens vacances, fill, has de col·laborar una miqueta al bar, que anem de bòlit. D’acord. Però això, no. No em ve gens de gust que la Luar em vegi així, amb pantalons de xandall, en mode servent, amb cara d’és-la-tercera-vegada-que-ho-provo-i-se-m’està-acabant-la-paciència.

Torno a sentir el Postres rere la porta. Ara no borda, ensuma. La Pizza salta i s’amaga darrere meu. Sento passes i el crit de la Luar: Ostres, Oli, però que no sents la porta? Fa mitja hora que piquen, eh, patata? Què fas? I la veu de l’Olívia respon: Ei, perdóóó, que tenia els auriculars posaaats. La Luar li crida que qualsevol dia es quedarà sorda i, ara sí, sento el clec del pany. La porta està a punt d’obrir-se. Grinyola. El món es fon a negre, com al final d’una pel·li que acaba fatal. Em vull fondre ara. Ara. Fondre’m aquí mateix.

Què fas amb els ulls tancats, Marc?

És la veu de vellut de la Luar. Obro els ulls. Allà la tinc, blanca com la neu, descalça, barnús fúcsia, tovallola groga embolicada al cap. Li surt un floc de cabells castanys que degota sobre la galta. El Postres, fidel, no em fa cap festa, només em mira, enganxat a ella, que em mira també. La mirada de la Luar, la que ja conec, fosca i brillant, clavada en la meva. M’està mirant. A mi. Tres anys després de tot. Tres anys negant-me la mirada. Com ha pogut passar?

Et porto menjar del bar de part de la meva mare, per sopar, per a les dues, li dic. I li dic: Es veu que els teus pares li han demanat que no us falti de res i… ja saps com és la meva mare: no us faltarà de res.

Només respon: Sabem cuinar, però gràcies. M’agafa el menjar de les mans. Em sento un repartidor, un desconegut, suat, oliós, ni príncep ni res. Luar, la de la llum de lluna, la Blancaneu de l’àtic, em mira sense pestanyejar, expressament, esperant expressament. I amb els ulls em diu: No et perdono. I els seus ulls em diuen: Si no tens res a dir-me, res que millori el silenci, fuig d’aquí, Marc. I dic: Bé, doncs ja està, vaig tirant. I dic: Qualsevol cosa, ja saps que som al bar… i al quart segona, per si no te’n recordes. Això últim m’ho hauria d’haver callat. En dir-ho, m’ha caigut la mirada cap a la meva gata blanca, que mira el seu enorme gos pagès, que la mira a ella, que em mira a mi, encara, per uns segons, tres anys després.

La Luar fa que no amb el cap. És un no lent, antic, un no de quan vam acabar el col·legi, de parpelles que pesen, de no-em-puc-creure-que-siguis-tan-imbècil, Marc. Després tanca la porta sense ni una paraula més.

Em quedo al replà un minut més, com si ella no hagués obert, encara. La Pizza fa voltes i voltes als meus turmells i jo m’ensumo les mans. Sé que, rere la porta, la Luar ensuma els entrepans. En aquest precís instant, ella percep exactament aquesta mateixa olor: truita de formatge, el nostre entrepà preferit. I m’hi sento connectat uns segons més.

Acabo de tancar la porta al Marc, tres anys després de tot.

El Postres ensuma el menjar. Jo ja ho he fet.

—De què són? De què són? De que són? —pregunta l’Olívia—. Són del Cruïlla? Qui els ha portat? Tinc mooolta gana! Me’ls deixes veure? Oeee! Braves? Visca!

Traspasso el menjar a la meva germana, que, dins la seva disfressa de maga, desapareix cap a la cuina fent saltirons pel passadís, amb el gos al darrere. Per l’olor sembla que n’hi ha un de truita de formatge, que la Rita sap que m’encanta, però no he respost a l’Oli, perquè estic muda. Muda. Amb prou feines respiro. M’he quedat com un estaquirot, plantada al rebedor.

«Ostres», em dic. Ha vingut fins aquí tres anys després, amable i amb sopar, i jo… li he dit que nosaltres ja sabem cuinar soletes i li he tancat la porta als morros. Però és que no m’ho esperava. M’ha agafat molt desprevinguda, molt, i no he sabut reaccionar.

Sento, al fons del fons de mi, que potser m’agradaria que… I me n’adono, me n’acabo d’adonar, però no m’atreveixo ni a pensar-ho. Respiro. D’acord, potser sí. Tornar a ser amics, o almenys parlar-nos, seria una possibilitat. El que no faré, sota cap circumstància, és dir-l’hi. Això mai. Que ho digui ell. Li toca a ell, això. I jo ja en tinc, d’amics, i no són pas els seus, que fan molta pena, tots marcant músculs, com si això fos l’únic que comptés, a la vida.

—Ei, Luar! El teu entrepà és de truita de formatge, el teu preferit! —L’Olívia torna de la cuina amb les mans buides—. El vols ara?

Faig que no amb el cap, perquè encara vaig amb barnús, però segueixo muda.

—Ah, gràcies per moure el cap —em diu la maga, arrugant el nas com una rata—. Estava a punt d’agafar la vareta i buscar als meus llibres la recepta de la poció per desfer el Petrificus Totalus!

Ara m’ha fet riure i m’ha tornat la veu. Riem plegades. Li arrenco el barret d’estrelles, li remeno la cabellera curta, se’m queixa, recupera el barret i se’l posa.

—Vaig a posar-me el pijama, Oli —li dic, perquè necessito un minut sola—. Tu ves menjant, si vols, i pensa’t quina pel·li podríem mirar aquesta nit.

Coixejo fins a la meva habitació i obro el llum perquè a fora ja fosqueja. «Soc un desastre», em dic. No fa ni vint-i-quatre hores que han marxat els pares i ja sembla que pel meu cau hagi passat un tornado. Obro la finestra i deixo entrar la brisa, i els taronges i els liles d’un capvespre de març a Barcelona. Venen ganes de sortir a la terrassa i seure en una gandula amb un copa d’aquelles enormes amb glaçons, com fan els pares quan creuen que dormim o quan venen els amics, però estic amb l’Olívia i es veu que, com que té deu anyets, em toca vigilar-la i empassar-me pel·lícules de nens que es pensen que volar amb escombra és fàcil.

Sec al llit desfet i sospiro. Em trec la tovallola del cap. Els cabells humits, en caure, em refreden l’esquena. Sento un calfred, però no és per això. Encara la tinc, la foto, i sé on, no ho negaré. M’aixeco, m’acosto a l’escriptori, m’ajupo a obrir el quart calaix, que s’encalla, de tan ple. Hi guardo tot el que no vull veure més, però que no sé llençar, que no és poc. Remeno, i ja el tinc entre les mans: és un quadre petit i blanc que la mare va comprar per emmarcar una foto de tots dos, amb vuit anys, bermudes i samarretes de Pokémon, ell de l’Scorbunny, jo del Mew, un petit monstre que m’encantava mentre no evolucionés; el Marc amb una bola de rínxols curts al voltant del cap, jo amb la cabellera ja llarga plena de nusos. La foto ens l’havia feta la Thabisa, l’àvia del Marc, a la porta del Cruïlla, un matí de dissabte, un d’aquells dissabtes en què nosaltres dos corríem pel xamfrà a l’hora del vermut, mentre la mare feia de bressol de l’Olívia sota el para-sol i el pare es desfeia en atencions cap a ella, que si vols escopinyes, que si vols més aigua amb gas.

Sec a la cadira, davant l’escriptori, i em miro la foto. Tenim les mans agafades ben fort. Jo miro a càmera, ell em mira a mi. «No he sabut reaccionar, Marc, ho sento», li dic des del pensament. «I no sé qui hauria sabut fer-ho, reaccionar a la teva mirada d’avui, tres anys després de tot».

Els ulls claríssims del Marc tenen llum pròpia, des de la pell mulata. Ho vaig saber així que vam començar primària i va entrar per la porta de la classe per sumar-se al grup ja estable dels que veníem de parvulari: tenia rajos verds als ulls. Llavors, ell era el nen més trist que jo havia vist mai, però ja il·luminava tot el que mirava. Els pares m’havien explicat que la mare del Marc estava refent la seva vida, que havia agafat el bar de la cantonada de casa i que a més seríem veïns. Jo havia preguntat com era que aquella noia era la seva mare, si era més blanca que jo, i com podia ser que l’altra fos l’àvia, si tenia la pell d’un marró tan fosc. La mare va respondre que, quan fóssim amics, podria preguntar-l’hi a ell directament. «M’agradaria molt, que fóssim amics», vaig pensar. I així va ser: els millors amics, durant sis anys. I no va caldre preguntar-li res, perquè en una escala de nou portes se sap tot.

No sé per què, poso la foto sobre la lleixa que tinc al davant, a la paret, entre apunts, llibres i objectes desendreçats. És el seu lloc, suposo.

Fa tres anys que evitem coincidir. Si ell agafa les escales de dues en dues, probablement per fer quàdriceps, jo agafo l’ascensor. Si ell agafa l’ascensor per defugir-me ràpid, jo agafo les escales, encara que arribi tard i esgotada del conservatori. Suposo que ell no ha volgut tornar a passar per la tensió horrible que vam viure dins l’ascensor, aquell dia, i jo tampoc.

Va ser horrorós. Ja no aniríem junts a classe. Ell començava a l’institut del barri amb els nostres antics companys i jo hauria d’agafar sola el bus i travessar la ciutat, amb dotze anys, per complir el meu somni: formar-me a una escola integrada de dansa per arribar a ser ballarina professional. Aquell matí, mentre jo baixava per l’ascensor, l’aparell es va aturar a la quarta planta. La porta es va obrir, lliscant més lent que mai, i allí el teníem, el Marc, amb la motxilla a l’esquena. Portava una samarreta tan blanca com una bandera blanca i jo, de negre i amb una cua altíssima, ja em maquillava una mica, en un intent de gòtica discreta que mai no ha anat a més. Els rinxolets li havien crescut durant l’estiu i estava molt guapo, així que el vaig mirar, «Però se m’ha escapat, que ho sàpigues, que no volia mirar-te i no et miraré més», vaig dir-me a mi mateixa. I vaig fer que no amb el cap, el mateix no pesadíssim que em rondava per dins des de feia mesos, un no de no-em-puc-creure-que-siguis-tan-imbècil, Marc. Ell va abaixar la mirada i va entrar a l’ascensor, avergonyit. No ens vam desitjar un bon dia. I no ens hem mirat més, no ens hem dirigit més la paraula, des dels dotze anys, fins avui, que no ens hem desitjat una bona nit perquè no he sabut reaccionar.

Sona el telèfon fix al menjador. El Postres borda. L’Olívia respon, a un volum com per travessar l’Atlàntic.

—Mamaaa! Papaaa! —sento que crida—. Per fi truqueeeu!

Miro la foto un segon més i busco les sabatilles, dos peluixos de Vaporeon. Encara amb barnús, surto de l’habitació i vaig cap allà, sense pressa, pe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos