Aprendre a esquivar les bales​

Xavi Coral

Fragment

cap-1

Pròleg

Aquest llibre l’hem escrit a quatre mans amb el meu avi. L’hem fet entre tots dos, però no al mateix temps. Ell va començar-lo l’any 1936, quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, i jo l’he acabat el 2024, vint anys després de la seva mort.

El Josep Trullàs, el meu avi matern, va viure la Guerra Civil a primera línia com a tinent d’artilleria de l’exèrcit republicà. Després de la victòria feixista es va haver d’exiliar i, quan va tornar a Catalunya, va patir la repressió més descarnada. Va sobreviure de miracle. Es va allistar amb vint anys i no va tornar a ser un home lliure fins que en va tenir vint-i-set.

Milers de persones van passar per experiències semblants, però no totes van tenir la força ni la possibilitat d’escriure-les. Ell ho va fer.

Des del primer dia que va entrar a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, va dedicar-se a relatar tot el que li passava. Escrivia com a necessitat vital, gairebé com a medecina, tremolant de por dins d’una trinxera o de fred en un camp de concentració. Es tracta d’un material molt valuós que va poder salvar enviant-lo periòdicament per carta a casa seva. El va conservar tota la vida i a l’edat de vuitanta-tres anys va decidir escriure’n unes memòries. En va fer nou còpies i en va entregar un exemplar als tres fills i als sis nets. Vam quedar parats. Llegint-les, vam descobrir una història colpidora. Moltes d’aquelles vivències no les havia explicat mai abans a ningú.

De la lectura d’aquelles memòries en va sorgir la inspiració de fer aquest llibre, que només pretén correspondre a aquell esforç. El Josep va tenir l’obstinada voluntat d’escriure-ho tot perquè volia que quedés constància d’allò que estava vivint ell i tota la seva generació. Volia que se sabés el que van haver de passar, el que van lluitar i el que van patir tants joves que van jugar-se la vida per poder continuar vivint en llibertat. Un ànim de transcendir, d’evitar que tot caigués en l’oblit. Ell ho va fer pensant en la família i ara jo ho obro, amb tota la modèstia, a un públic més ampli. Hi ha molta gent que ha tingut un familiar que va viure una història semblant. Cada vegada que en reivindiquem a un, els reivindiquem a tots.

La narració original del Josep és acurada i detallista, però sempre limitada als fets, amb poques concessions a l’emotivitat i als sentiments. Ell mateix explica que fent-ho així es protegia de la insuportable barbàrie que l’envoltava. Però els que el vam conèixer podem intuir quines haurien sigut les seves reaccions, els seus pensaments o les seves paraules, i així bastir un relat de com devia afrontar, ben arran de terra, el perillós moment històric que li va tocar viure.

Quan érem adolescents els nostres avis ens deien: «Una guerra, hauríeu d’haver passat!». Llavors pensàvem que ens ho deien només pel contrast de la seva vida plena de limitacions amb la lleugeresa de la nostra, plena de possibilitats. Però no era una frase feta. Ho deien amb coneixement de causa. En una guerra no hi ha espai per a la futilitat. Una guerra obliga a madurar, canvia l’ordre dels valors i dona sentit a la pau i a la llibertat, dos conceptes que sovint donem per garantits sense pensar que, si en gaudim, és perquè abans algú altre ha lluitat per aconseguir-los.

L’àvia Maria és l’altra protagonista del llibre. Ella no va escriure les seves memòries, però amb l’ajuda de la meva mare, la meva tieta i el meu tiet, he pogut reconstruir la seva vida durant els set anys que l’avi va ser lluny de Terrassa. Quan ell va marxar tot just havien començat a ser amics. Són dues cares d’una mateixa moneda; la guerra al front i la guerra a la rereguarda, cadascuna amb les seves penúries, els seus patiments i les seves petites escletxes d’esperança.

A l’inici de cada capítol hi trobareu citacions textuals extretes de les notes que el Josep va anar prenent sobre el terreny. Serveixin per recordar que aquesta novel·la està basada en fets molt reals.

El Pertús

1 d’agost de 1940

Va mirar-se les monges. S’havien assegut dues fileres més endavant que ell, a l’altra banda del passadís. Quan havia agafat l’autobús a Perpinyà les havia ajudat a pujar les bosses i maletes que portaven. Un gest que ara, al seu cap, s’havia convertit en un pla. La calor del mes d’agost s’enganxava per tot arreu i, a mesura que el vehicle s’acostava a la frontera, li semblava que encara en feia més. Tornava a Catalunya un any i mig després d’haver-ne fugit caminant, en una marxa penosa. La marxa dels derrotats.

Es va aixecar. No se sentia gens còmode dins d’aquella roba que li havia deixat la família Albás, però no tenia alternativa: ell no tenia res propi, ni roba. El seu únic equipatge en aquell viatge que li havia de canviar la vida era un paquetet amb una mica de menjar que la bona senyora Albás l’havia obligat a acceptar.

—Perdonin, hermanas, saben si falta gaire per arribar al Pertús?

Els hàbits només deixaven al descobert les cares de les dues monges. Una era més gran que l’altra, però cap de les dues devia passar la cinquantena. Li van somriure.

—Ara en parlàvem —va dir la més gran—. Deu faltar mitja hora.

—Jo vaig fins a Figueres. I vostès?

Volia que davant de la Guàrdia Civil aquelles dues dones el miressin com si ja el coneguessin. Tenia mitja hora per aconseguir-ho.

—Em dic Josep, Josep Trullàs.

La conversa va continuar sobre d’on venien i cap on anaven. Ell va donar pocs detalls, però a la monja més veterana li agradava parlar. Havien sortit d’Espanya quan va començar la guerra i, ara que havia acabat, hi tornaven. Les esperaven en un convent que la seva congregació tenia a Figueres.

Van arribar al Pertús que faltaven pocs minuts per a la una del migdia. Tots els passatgers, els pocs que hi havia, havien de passar per una petita garita on una parella de guàrdies civils es miraven la documentació sense pressa. Quan va ser el seu torn, els va mostrar el visat que li havien expedit al Consolat Espanyol de Perpinyà i el timbre que li havien posat, en què deia que a Figueres s’havia de presentar a la Jefatura de Frontera. Els civils van quedar conformes. No els va passar pel cap que aquell home d’ulls blaus i gairebé calb que els mirava des del seu metre noranta i amb cara de bona persona no tenia cap intenció de presentar-se enlloc.

En arribar a Figueres, l’autobús va acostar-se lentament a la parada fins a plantar-se just davant d’un nou control de la Guàrdia Civil. Es va oferir ràpidament a les monges per ajudar-les amb l’equipatge. Els primers a baixar de l’autobús van ser dos joves que, per la seva pobra indumentària, semblava que també tornaven de l’exili. Les monges ho van fer abans que ell i van esperar el seu torn. Ell va baixar amb les maletes i es va posar al seu costat. Als ulls de qualsevol, anaven junts. El policia que duia la veu cantant s’estava entretenint fent preguntes als altres dos. L’altre agent, suant abundantment sota el tricorni, es va acostar a les monges i a l’home que les acompanyava. Va donar una llambregada a la documentació de tots tres alhora sense parar atenció a la nota que hi havia en el visat del Josep, i en un castellà que no era de l’Alt Empordà els va dir les paraules màgiques: «Sigan, sigan».

Van caminar junts un parell de cantonades.

—És molt lluny, el convent? —va preguntar impacient.

—No, és aquí mateix.

—Doncs ja em perdonaran, però si no m’afanyo perdré el tren. Gràcies per tot! —va cridar mentre abandonava les maletes a terra i sortia corrents, deixant les dues dones allà plantades.

No havia d’agafar cap tren, però no volia temptar més la sort i va pensar que, tractant-se de monges, sabrien perdonar-lo.

Eren les dues tocades. El sol cremava i pels carrers de Figueres hi caminava poca gent. Havia d’evitar com fos les patrulles. Si l’aturaven, trobarien aquell timbre a la seva documentació i l’acompanyarien de bon grat a la Jefatura. En un portal va menjar la mica de pa i botifarra que li havia preparat la senyora Albás i en una plaça va beure aigua d’una font. Li hauria agradat anar fins al castell de Figueres i veure què en quedava, del quarter general de l’exèrcit republicà i de l’oficina on havia treballat durant mesos, però era massa perillós. A les tres de la tarda, tal com havien pactat, es va presentar a la Central Telefònica. Va demanar a la telefonista que contactés amb un número de Terrassa, que és on es trobaria just a aquella hora el seu germà, esperant que sonés el telèfon.

—Cisco, tot està bé, ja pots venir.

Va ser una conversa curta, després ja tindrien temps per a explicacions. En Cisco va agafar el Ford i va sortir immediatament cap a Figueres. Havien quedat a punta de fosc davant d’una fonda que el Cisco coneixia.

Feia un any i mig que no veia el seu germà ni ningú de la família. Tampoc la Maria. Es va sentir vell. Estava a punt de fer vint-i-quatre anys, però pel seu aspecte ningú no ho diria. La guerra i l’exili desgasten l’ànima, però on surten les arrugues és a la pell.

Va passar la tarda evitant els carrers principals. Les hores transcorrien molt a poc a poc. Semblava que aquell dia el sol no tenia ganes de pondre’s. Va localitzar la fonda. El Ford del seu germà ja estava aparcat a la porta. El Cisco fumava recolzat al capó. S’hi va acostar. Es van mirar i tots dos van pensar que havien canviat, però no ho van dir. Es van abraçar, però de seguida els va sortir la part pràctica de la família Trullàs.

—Anem —va apressar-lo el Josep—. Necessito arribar a casa.

Tornar a casa pot ser una imatge molt poderosa. Una il·lusió que t’ajuda a seguir viu dins d’una trinxera o en un camp de concentració.

—No saps les vegades que m’he imaginat que tornava a casa.

—No cantis victòria, encara —va dir el Cisco—. Allà davant hi ha un control.

A la sortida de Figueres, la Guàrdia Civil hi havia plantat una tanca i una parella d’uniformats aturaven els cotxes que passaven. El Josep va tensar-se al seient. El Cisco va ensenyar el seu salconduit a l’agent i amb aplom li va explicar que havien anat a visitar un familiar i que tornaven cap a Terrassa. El Guàrdia Civil se’ls va mirar i els va deixar passar. Els germans van aguantar la respiració fins que els uniformes verds van desaparèixer del retrovisor. Si haguessin demanat els papers al Josep, l’haurien descobert i se l’haurien emportat a la Jefatura, d’on hauria sortit cap a la presó o cap al cementiri. Perquè li haurien fet un consell de guerra i no s’hauria pogut defensar. Era culpable d’haver lluitat amb l’exèrcit de la República. I ho havia fet fins a l’últim dia de la guerra.

PRIMERA PART

Barcelona

Novembre del 1936

«No podia amagar el cap sota l’ala i esperar a veure-les venir. Em vaig allistar voluntari».

La primera vegada que va entrar en aquell edifici ho va fer amb respecte i por. L’imponent complex de l’Escola Pia, al barri de Sarrià de Barcelona, s’havia convertit en l’Escola Popular de Guerra de Catalunya. Allà és on aprendria a fer de soldat. Tenia vint anys i ser soldat era l’última cosa que podia haver imaginat. Ell volia ser químic i per això estava estudiant a l’Escola d’Enginyers de Terrassa. Però ara això ja no importava gaire. El món que ell coneixia, el món que coneixia tothom, s’havia capgirat. Un cop d’estat militar contra el govern de la República havia desencadenat una guerra. I d’una guerra no te’n pots desentendre perquè ho condiciona i ho transforma tot. A pitjor. En els últims dies s’havia preguntat si tenia alternativa, si hi havia alguna manera de no formar part d’aquella bogeria. Però no n’hi havia, d’alternativa. Al seu voltant sentia discursos apassionats, molta èpica per convèncer els joves d’anar a lluitar per la República. El seu cap era massa científic, massa racional, massa fred per a segons quins discursos. Però entenia perfectament quina diferència hi havia entre República i feixisme, i sabia que no lluitar significava perdre. Per això, quan el setembre del 1936 el govern de la Generalitat havia fet una crida per captar voluntaris a les universitats, va decidir fer el pas. Buscaven homes amb una certa preparació tècnica que poguessin ser ràpidament formats per ocupar quadres de comandament. L’exèrcit que havia de defensar la República s’havia hagut de crear a correcuita i gairebé de bell nou perquè la major part de l’Ejército espanyol feia costat als revoltats. S’havia presentat voluntari i al novembre va començar la formació. Era conscient que cada dia que passava en aquell edifici era més a prop del moment en què hauria de posar en perill la seva vida. Els soldats moren a les guerres. Això no calia que l’hi ensenyessin en aquella escola. Per contrarestar els pensaments funestos, provava de valorar la utilitat que podria tenir per a la seva vida el que li ensenyaven allà. Perquè estava convençut que la guerra duraria poc i donava per fet que tornaria viu.

El que més li pesava des que va allistar-se era la idea d’haver d’allunyar-se del seu entorn: l’Esbart del Social, el muntanyisme i l’escalada, el club d’escacs del Coro Vell, l’Escola d’Arts i Oficis… i és clar, la Maria Pujol. Feia temps que eren amics. Els va presentar una amiga en comú i des de llavors havien anat coincidint. Li agradava d’ella que tenia carisma i prou seguretat per ser presumida. Era decidida i ho demostrava el fet d’haver-se convertit en la primera dona que presidia l’Associació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola d’Arts i Oficis, una entitat cultural que organitzava visites a museus, conferències i exposicions. Tenia criteri, li agradava molt llegir i volia ser mestra.

No tenia cap garantia de poder començar una relació amb ella. De fet, quan en l’última excursió que havien fet plegats al Molinot, a la falda de Montserrat, li va expressar els seus sentiments, ella li va dir… que s’ho pensaria. No era un «no», era un «que s’ho pensaria», i ell, optimista de mena, va donar-ho per bo.

L’atreien moltes coses d’aquella noia, però sobretot li agradava com el mirava, perquè el mirava amb intenció de mirar.

Tampoc es feia a la idea de marxar de casa dels pares.

El Joan, el pare, treballava d’ajudant de contramestre a la secció de telers de Cal Sala i Badrina. Era un home recte, honrat, exigent. Amb prou feines sabia llegir i escriure, i treballava en totes les feines complementàries que trobava per poder pagar l’escola dels fills. Prosperar en aquella època era assegurar-se que prosperés la generació següent. L’Adelaida, la mare, no sabia ni llegir ni escriure. S’encarregava de la casa i ajudava a l’economia familiar cosint. Repassava i escutiava les peces teixides que els carros de les fàbriques repartien a domicili un parell de cops per setmana. Passava hores inclinada davant la taula. Al vespre, el pare s’asseia al seu costat i l’ajudava sota la pobra llum d’una bombeta.

El Josep era el gran de tres germans. El mitjà, el Cisco, havia començat a treballar de representant de la Ford a Ca l’Ullés. Gràcies a la seva loquacitat, era una feina que li esqueia. La germana petita, l’Angelina, era molt més discreta i encara anava al col·legi de les monges Agustines. Els tres germans tractaven els pares de vostè. Tothom tractava els pares de vostè. Ell ja havia decidit que si tenia fills, voldria que li diguessin de tu perquè pensava que el «vostè» allunyava les persones a quilòmetres de distància encara que estiguessin dins de la mateixa habitació. La primera vegada que va parlar amb la Maria també la va tractar de vostè. Afortunadament, de seguida van convenir que s’entendrien millor tutejant-se.

A l’Escola de Guerra, en canvi, ningú no es tutejava. Dins l’entorn militar, tractar-se de vostè era un mandat inqüestionable.

L’horari a l’escola era intens. Deu hores de formació, de dilluns a dissabte, i immersió accelerada en la disciplina militar més rigorosa. En cinc mesos aprenien allò que els militars de carrera feien en cinc anys. La potent ofensiva del bàndol nacional no els permetia perdre massa temps. Però sovint es preguntava si amb allò que feien n’hi hauria prou al camp de batalla. Es pot pensar sota un bombardeig? Com era un bombardeig? Era possible aprendre a esquivar les bales?

Havia fet colla amb altres companys que també eren de Terrassa i estudiaven a l’Escola Industrial. Junts anaven i tornaven de Barcelona en tren. Amb qui més s’avenia era amb el Ton Comes, un noi molt extravertit que era fill dels propietaris d’una tenda de queviures que hi havia al centre de la ciutat. Estudiava enginyeria, però sense massa interès. El que veritablement li agradava era el negoci familiar. Des de ben jove passava totes les hores lliures darrere del taulell i sabia com tractar la gent. No era ni tan alt ni tan prim com el Josep, i de traginar caixes se li havien fet les espatlles amples i els braços forts. Tenia uns cabells rebels, molt difícils de pentinar, i una cara molt expressiva. Quan somreia, que era gairebé sempre, se li feien dos clotets al mig de les galtes.

Tots anaven vestits amb un flamant uniforme de color caqui que els havien donat el primer dia i que els feia sentir importants.

El Josep, pels seus estudis de Química, va quedar inscrit a Artilleria. Les classes teòriques de topografia, càlcul de tir i coneixement de materials no li resultaven gaire difícils i, a més, les trobava interessants. Les impartia un enginyer molt competent. Les pràctiques, en canvi, eren més complicades. Els permetien sortir de l’Escola, però el material era molt antic. Canons Schneider del set i mig i Vickers del deu i mig fets servir mil vegades que més que disparar, s’encallaven. A la muntanya del Tibidabo feien pràctiques de tir a partir dels gràfics i les triangulacions que ells mateixos calculaven. També disparaven amb fusell a unes dianes de xapa. Que fàcil que era

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos