2

Teo

A hores d’ara, només sabia que corria. Corria i corria, sense solta ni volta. Ho feia tan de pressa com podia, tot i que ja notava punxades al tou de les cames i era conscient que aviat em farien figa. Quanta estona feia que corria?

Tot al voltant, ombres. Figures humanes que, a aquella velocitat, gairebé semblaven animals o monstres confosos enmig de la nit. Jo, amb prou feines m’hi veia de cap ull, en realitat. Hi havia tot de torxes escampades per aquí i per allà, sí, especialment entorn de les cavallerisses de l’Ipurtargiak, però feien la llum justa per assegurar que no ens estimbéssim per un terraplè; no gaire més. Jo no tenia la més petita idea de què coi hi havia a terra entre gambada i gambada, de manera que corria absolutament convençut que, en qualsevol moment, em clavaria la gran trompada.

—Molt bé! S’ha acabat l’escalfament —va anunciar una veu d’allò més irritant—. Ara comença l’entrenament de debò!

Si m’hagués quedat ni un bri d’esma, hauria cridat: «Què vols dir, l’escalfament?», però em veia incapaç de fer altra cosa que no fos aguantar-me el costat amb les mans i mirar de recuperar l’alè de la manera més digna possible.

Ah, sí, estava enmig d’una classe, no us ho havia dit? Per la descripció podia semblar més aviat una pel·lícula de terror, ja ho sé, però és que això era exactament el que em provocaven aquestes classes: terror, i del més pur, amb el puntet just de comèdia per riure’m de mi mateix de tant en tant, i personatges secundaris d’aquells que saps que en qualsevol moment es transformaran en monstres i et pelaran. Bé, potser sí que estava exagerant una mica. Però només una micona de no res!

La qüestió és que a l’Ipurtargiak havien introduït un mòdul nou. Es veu que havien trobat formes més creatives de torturar-nos que obligar-nos a aprendre cinc segles de tractats de bruixeria i prou. Ara també havíem de fer gimnàstica!

Tot això tenia una explicació, és clar: l’«incident». Així és com en deien, de la nit de la batalla en què Sugaar es va enfrontar als humans. Què us sembla? No em direu que no és per llogar-hi cadires dir-ne «incident», amb la mateixa manca de gravetat que si expliquessin que a algú li havia entrat una arna a la cuina.

Però era molt més que això. Malgrat que ho volguessin amagar rere una parauleta inofensiva, la realitat era que el déu de la destrucció ens havia amenaçat a tots els bruixots, o sigui que l’Ipurtargiak no havia tingut altre remei que tancar les portes. Durant quatre mesos que no s’acabaven mai, ens van enviar cap a casa. Aquell temps va ser… estrany. Per dir-ho d’alguna manera. I és que l’Ipurtargiak no havia tancat mai de la vida. Ni quan es va obrir una escletxa al portal i les criatures s’escapaven cap al món de la llum, ni tan sols quan Gaueko va voler matar Mari i va segrestar la meva cosina Ada. Però aquest cop era diferent. Suposo que no passa cada dia que a un llangardaix gegant se li fiqui al cap que ha d’enverinar el bosc sencer. A més a més, hi havia allò, aquell petit detall de què tothom parlava i que era ben bé el que marcava la diferència: aquest cop, Sugaar se n’havia escapat amb vida, i devia campar, per ves a saber on, planificant la revenja, cosa que volia dir que no hi havia ningú que pogués estar tranquil.

Per això, els líders van decidir que el millor era que, si més no durant un temps, aquells que teníem família al món de la llum agaféssim els trastets i anéssim cap a casa. Jo me n’hi vaig anar, i em vaig passar quatre mesos inacabables sense veure Gaua. Sense veure l’Emma, ni l’Ada, ni la Nagore ni ningú. Sense saber si tornaríem, ni quan, ni si Sugaar trobaria una manera de destruir-ho tot mentre m’estava a Baiona amb els pares ignorant com estaven les coses.

No sé pas què coi devia passar perquè decidissin que tornéssim a classe. No sé si és que va arribar un dia que la Nora i la resta dels líders van trobar una solució definitiva per als nostres problemes o si, senzillament, es van aixecar un matí i van concloure que ja n’hi havia prou, d’aquest color. De vegades penso que tard o d’hora arriba un punt, per horrorosa o terrorífica que sigui la situació, en què s’imposa la necessitat de tornar a la normalitat. Ni que hi hagi una guerra pel mig. La vida bé que ha de continuar, suposo: els nanos han d’anar a escola, els mercats han de continuar estant oberts, la gent ha de poder tornar a parlar de bestieses. La por és una emoció molt intensa, i tant que sí, però també és extraordinàriament esgotadora.

No us diré pas cap mentida. Quan vaig rebre la notícia que l’Ipurtargiak reobria les portes, no vaig pensar en Su­gaar. No vaig pensar en els riscos ni que implicaria tornar a Gaua quan havia estat jo —precisament jo, tot i que amb l’ajuda de l’Haizea— qui havia frustrat l’intent de Sugaar d’enverinar el bosc, quan vaig desactivar aquella espelma enverinada. No vaig pensar que això em devia haver convertit, probablement, en una de les seves persones menys preferides del món. No em va passar pel cap res de tot això. Simplement, em vaig posar a botar damunt del llit, feliç de poder tornar.

I això que no era pas cap fan de les classes, jo! Però tot plegat, fins i tot enfrontar-me altre cop amb aquells patra­cols immensos amb les dates dels tractats de bruixeria, era millor que no pas estar-me a casa preguntant-me si tornaria mai més a Gaua o si la meva existència ja seria així per sempre, reclòs a la casa de França i limitant-me, en fi, a no embolicar la troca mai de la vida. Era insuportable.

Ah, però amb el que no comptava pas era amb la sorpresa que ens esperava havent tornat. Si em pensava que l’Ipurtargiak continuaria igual que sempre, anava ben errat.

—Ei, surt del mig!

Una empenta em va fer adonar que tots els companys havien començat a córrer i que jo m’havia convertit en una nosa enmig del camp.

Exactament em referia a això. Abans de l’«incident», a l’Ipurtargiak gairebé no hi havia classes físiques. Hi havia una classe d’esports de la vall, sí, però era una assignatura molt senzilla en què apreníem a jugar a pilota i a altres esports d’equip, i, fins aleshores, ningú no hi donava gaire importància. Però ara, en canvi, semblava que ens entrenéssim per ser els primers d’aterrar a Mart.

No havia pas passat d’un dia a l’altre, és clar. La primera setmana de classes ens ho van anunciar d’una manera que, ben mirat, sonava molt més amable, molt menys intensa. «Mòdul de resistència màgica», va dir la Nora durant la presentació com a directora de l’Ipurtargiak, tot i que hi havia un no-sé-què en la manera com ho va dir que em va fer sospitar que tot plegat no li feia gaire gràcia. Ens va sorprendre a tots, la veritat. La Nora sempre havia dit que «la màgia ja es duia apresa de casa»; de fet, va ser una de les primeres frases que li vam sentir a dir quan vam posar els peus a Gaua la primera vegada, ja fa uns quants anys. I ara, de cop i volta, se’ls havia acudit de crear un mòdul específic sobre resistència màgica? I, fet i fet, què volia dir això de la «resistència màgica»?

Si m’ho preguntéssiu a mi, us diria que em sonava una mica igual que això de dir-ne «incident», de quan vam estar tots a punt de dinyar-la amb la gracieta de Sugaar: falòrnies, ni més ni menys. O un eufemisme, com en deia la Nagore, sempre tan correcta. Perquè allò no eren pas classes de resistència, ni parlar-ne! Eren unes classes extremament físiques que combinaven l’exercici amb les tècniques de control i l’execució de màgia sota pressió. És a dir, una classe per estar preparats per al pitjor que pogués venir.

Potser sí que no ho deia ningú en veu alta, però allò era una veritat latent de què tothom semblava ser conscient: en qualsevol moment podia tornar la guerra. I havíem d’estar preparats per defensar-nos.

—Tu! El nano sensitiu que està mig encantat. —Vaig fer un bot quan em vaig adonar que parlaven de mi—. Au, va, aixeca aquest tronc!

Vaig adreçar els ulls cap a la banda d’on provenia aquella veu gruixuda i ferma. Hi havia un home molt cepat que m’assenyalava per tal que tots els alumnes paressin esment en mi. Tenia un no-sé-què que em feia tremolar la carcanada sencera, i no em sembla que tingués tant a veure amb els músculs enormes que se li marcaven als braços, sinó més aviat amb l’uniforme que els cobria, i és que duia l’emblema de l’Exèrcit del Concili.

Sí, s’ha de dir que aquesta era la pitjor part de tot plegat. Qui s’encarregava del mòdul de resistència màgica era l’Exèrcit del Concili. No sabia pas com ho havien aconseguit ni com era que la Nora havia permès que fiquessin les urpes en els assumptes de l’Ipurtargiak, però era ben clar que les hi havien ben ficades, i ara campaven a plaer per l’institut com si fossin els amos del món.

Vaig mirar a banda i banda i, quan em vaig trobar amb les mirades atentes dels altres alumnes, vaig respirar fondo. Estava rebentat. Notava la suor que m’amarava la samarreta. Però, que potser tenia cap més remei que obeir?

—Què tens, nano? —va insistir el professor—. Que encara estàs mig clapat o què?

Aquell to burleta no em va passar desapercebut, però tampoc no em va sorprendre gens. Havia estat així des del primer dia, i no era pas igual amb tots els alumnes de l’Ipurtargiak. Si hi havia algú amb qui l’exèrcit fos especialment estricte, era amb mi i les meves dues cosines. I no semblava cap casualitat, precisament.

Em vaig mossegar la llengua, a veure si així em passaven les ganes de respondre-li una bestiesa, i el soldat se’m va quedar mirant d’una manera desafiadora. Us haig d’admetre que se’m va regirar una mica l’estómac. Tots plegats feien esborronar, què voleu que us digui. A la galta, hi tenien tots una cicatriu idèntica, una mena de senyal que els identificava a la perfecció, com si els haguessin marcat només d’entrar a l’exèrcit.

A contracor, vaig agafar la flauta que guardava a la jaqueta i me la vaig posar als llavis. Els dits van trobar de seguida el lloc que els pertocava i es van col·locar sobre els forats correctes.

La flauta ja era tant, com si diguéssim, una part de mi, que no m’havia d’aturar a pensar. Simplement ho sabia fer i prou. Vaig mirar el tronc que tenia allà davant. Era una baluerna. No estava gens malament per començar, què voleu que us digui, i més després d’un «escalfament» de quinze minuts corrent com si m’empaités un tartalo. Ni tres soldats de la seva mida serien capaços d’aixecar-lo sense l’ajut de la màgia. Devia pesar mitja tona, de manera que no seria bufar i fer ampolles.

Però ja ho havia fet altres vegades. Havia alçat coses que encara pesaven més que aquest tronc: me’n sortiria. Només m’havia de concentrar. Havia fet coses molt més difícils i sota força més pressió que la d’un perdonavides mirant-me directament als ulls amb un somriure burleta.

Vaig tancar les parpelles per concentrar-me i vaig començar a bufar. A l’instant, va emergir de l’instrument una petita melodia mentre, per dins, ja veia el tronc que s’anava enlairant.

Una petita rialla em va fer entreobrir un ull.

Bona nit i tapa’t. El tronc s’estava allà tan tranquil, sense la més petita tremolor.

Així doncs, no res? Res de res?

Com es menjava allò?

Em vaig mirar la flauta, esmaperdut, esperant trobar-hi alguna mena d’explicació que m’ajudés a entendre què acabava de passar.

—No està gaire inspirat avui —va riure un bordegàs.

Per acabar-ho d’adobar, el professor no només no el va renyar per haver-se rigut de mi, sinó que diríeu que es va unir i tot a la burla, mentre animava els altres companys a sumar-s’hi, també. I, fent el milhomes, el nano aquell va deixar anar:

—Qualsevol hauria dit que si vas deixar Sugaar amb vida era perquè tenies cops amagats —va insistir—. Però es veu que ja ni te’n recordes, de com fer servir el catalitzador.

Vaig sentir que em bullia la sang amb una barreja d’impotència i de ràbia. M’estava retraient que hagués deixat Sugaar amb vida? Precisament a mi? Quina cosa més absurda. Si gràcies a nosaltres s’havia aturat la maledicció! De sobte ho vaig entendre. Era per això que ens la portaven votada, a l’Emma, l’Ada i a mi? Aquesta era la raó perquè rebéssim tantes rebregades últimament?

Em vaig quedar mut. Garratibat. No entenia què coi passava.

Si havíem salvat el bosc!

No és que m’esperés pas que a partir de llavors ens tractessin com a herois, és clar que no, però mai de la vida m’hauria pensat que s’empiparien amb nosaltres per haver deixat escapar Sugaar.

Vaig agafar aire, mirant de rumiar una resposta intel·ligent, sorneguera, una cosa que el deixés sense paraula, a aquell capsigrany d’elemental, però abans que pogués obrir la boca se’m va avançar algú.

—I tu no et canses mai de ser un carallot? —Era la veu de la Nagore.

Oh, no. El que em faltava.

El noi va riure encara més, i jo vaig sentir que tota la sang del cos em pujava a les galtes.

—Au, ja n’hi ha prou de cagarel·la —va anunciar el professor, ja era hora!, quan va comprovar l’enrenou que s’estava formant—. Aneu a les dutxes i després pugeu a la torre, que hi ha la Nora que us hi espera. Avui ja hem acabat.

Vaig respirar fondo mentre veia els nois com s’allunyaven i m’anaven dedicant rialletes abans de desaparèixer per la porta que duia a l’Ipurtargiak. Durant un instant, em vaig plantejar deixar-me caure sobre el tou d’herba, amb els braços estesos, i posar-m’hi a clapar. Encara em feien mal les costelles de l’esforç de la classe.

Però llavors vaig mirar cap a l’esquerra i vaig descobrir que la Nagore no s’havia mogut de lloc i que m’adreçava una mirada carregada de preocupació.

—Ei, no deixis que aquests sapastres et facin sentir malament, eh? —em va dir, començant a venir cap a mi.

Vaig fer que no amb el cap.

—Tant me fa —vaig respondre, sense més ni més.

—És normal que no et surti —va insistir, assenyalant la flauta—. Després de tot el que ha passat, i amb ells allà mirant…, ens passaria a tots.

—Nagore, deixa-ho córrer d’una vegada! —vaig esclatar—. No cal que em defensis.

Allò va sonar pitjor del que havia pretès, i la Nagore va callar de cop, amb uns ulls com unes taronges.

De seguida me’n vaig penedir.

Però és que darrerament tot era tan… tan complicat! El mòdul nou, l’exèrcit rondant per allà, els nois que no paraven de burxar-me… Que em defensés la Nagore tan sols empitjorava la situació. Però, com li ho explicava, tot allò? De vegades era com si no sabés de quina manera parlar-hi, ja.

La Nagore em mirava sense dir ni piu, però no semblava pas enfadada. Els seus ulls blaus em miraven d’una manera tan comprensiva, tan delicada i atenta, que em van fer sentir encara més malament.

—Perdona’m, me n’haig d’anar —vaig dir a cuitacorrents, i em vaig afanyar cap a les dutxes abans que em pogués respondre.

Vaig tancar fort els ulls mentre tocava el dos i la deixava enrere.

Em sentia la persona més matussera del planeta.