1

Hi ha llocs que recordaré tota la vida: la plaça Roja en un dia de vent càlid i udolant, el dormitori de la meva mare, ubicat al costat equivocat de l’autopista 8-Mile, els jardins interminables d’una casa d’acollida sofisticada o un home esperant per matar-me entre les runes que es coneixen com el Teatre de la Mort.

Tot i això, res m’ha quedat tan marcat a la memòria com aquella habitació de Nova York: cortines esfilagarsades, mobiliari barat, una taula plena de metamfeta i altres drogues recreatives... Al costat del llit hi ha una bossa de mà, unes calcetes negres del gruix d’un fil dental i un parell de sabatetes Jimmy Choo amb talons d’agulla. Totalment fora de lloc, com la seva propietària. Ella està nua al bany, degollada, flotant de cap per avall en una banyera d’àcid sulfúric, el component actiu d’un netejador de canonades que es pot trobar en qualsevol supermercat.

Hi ha desenes d’ampolles buides d’aquest netejador —Drain-Bomb, es diu— escampades per terra. Sense que ningú no s’adoni de la meva presència, començo a examinar-les: totes tenen encara l’etiqueta del preu enganxada i m’adono que, per evitar suspicàcies, qui sigui que ha matat la noia les ha comprades en vint botigues diferents. Sempre he defensat que costa molt no admirar una bona planificació.

El pis és un caos absolut: el xivarri de les ràdios de la policia, els ajudants del forense que demanen reforços a crits, una dona hispana que sanglota... Fins i tot quan la víctima no coneix ningú al món, en escenes com aquesta sempre hi ha algú que plora.

La noia de la banyera és irreconeixible. Els tres dies que ha passat submergida en àcid li han destrossat les faccions. Ja era la idea, suposo, perquè el seu assassí li va lligar dues guies telefòniques a les mans perquè no surés. L’àcid no només li ha dissolt les empremtes dactilars, sinó pràcticament tota l’estructura metacarpiana. Si els de l’equip forense de la policia de Nova York no tenen un cop de sort amb el registre dental, suaran la cansalada per identificar-la.

En llocs com aquest, quan tens la sensació que el rastre del mal encara s’aferra a les parets, la ment pot fugir cap a territoris estranys. La idea d’una noia sense rostre em fa pensar en una frase d’una vella cançó de Lennon/McCartney, una que parla d’Eleanor Rigby, una dona que desava la cara en un pot al costat de la porta. Mentalment, començo a referir-me a la víctima com a Eleanor. A l’equip que ha d’analitzar l’escena del crim encara li queda molta feina per fer, però és evident que tothom creu que l’Eleanor va ser assassinada mentre tenia relacions sexuals: el matalàs desplaçat del somier, els llençols entortolligats, un esquitx de sang arterial en descomposició a la tauleta de nit... Els més malalts s’imaginen que l’assassí li va tallar el coll mentre encara era dins seu. I el pitjor és que pot ser que tinguin raó. Morís com morís, els que sempre busquen el costat positiu de les coses poden consolar-se pensant que no devia adonar-se de què passava, com a mínim fins al darrer moment.

La metamfetamina cristal·litzada, més coneguda com a metamfeta, se’n devia encarregar. Quan t’arriba al cervell et posa tan calent, tan eufòric, que elimina qualsevol possibilitat de mal presagi. Una persona col·locada de metamfeta només és capaç de mantenir un pensament coherent: trobar una parella i follar fins a perdre els sentits.

Al costat de les dues paperines buides de metamfeta hi ha unes ampolletes com aquelles de xampú que es troben als banys dels hotels. No porten cap etiqueta i contenen un líquid transparent. GHB, suposo; una substància que últimament causa furor als racons més foscos de la Xarxa. En grans dosis, està substituint el Rohipnol com la droga preferida entre els violadors. La majoria de discoteques en van plenes: els consumidors se’n beuen un glopet per rebaixar una mica l’efecte de la metamfeta i fer desaparèixer el punt de paranoia. Però el GHB també té efectes secundaris: una pèrdua d’inhibicions i una experiència sexual més intensa. Al carrer té altres noms, com ara «clau fàcil». Mentre es treia les Jimmy Choo i el vestit negre, l’Eleanor devia anar com un coet del 4 de juliol.

M’obro pas entre la gentada —no em coneix ningú, sóc un paio anònim amb una jaqueta cara damunt l’espatlla i un passat amb un llast considerable— i m’aturo al costat del llit. M’aïllo dels sorolls i la visualitzo al damunt d’ell, nua, cavalcant-lo. Té poc més de vint anys i un cos fantàstic. Me la imagino vivint-ho al màxim: el còctel de drogues l’arrosseguen cap a un orgasme demolidor, la temperatura corporal està pels núvols gràcies a la metamfetamina, els pits turgents pugen i baixen, el ritme cardíac i respiratori s’han desbocat de passió i química, la respiració és brusca i entretallada, la llengua adquireix vida pròpia i busca àvidament la boca que s’obre sota seu. Avui dia el sexe no és per als covards, això segur.

Els llums de neó dels bars de l’altra banda de la finestra li devien il·luminar els reflexos rossos que s’han posat de moda aquesta temporada, alhora que feien brillar un rellotge de busseig Panerai. Sí, és fals, però la rèplica està molt ben aconseguida. Conec aquesta dona. Tots la coneixem. O, si més no, a tots ens sonen les dones d’aquesta mena. Es deixen veure a la immensa botiga nova de Prada a Milà, fent cua a les discoteques del Soho, bevent cafès amb llet descremats a les cafeteries de moda de l’avinguda de Montaigne... Noies que es pensen que People és una revista d’actualitat i que un caràcter japonès tatuat a l’esquena és un signe de rebel·lió.

Imagino la mà de l’assassí sobre el seu pit, acaronant el pírcing amb ornaments de pedreria que duu al mugró. El paio l’agafa amb dos dits i hi clava una estrebada per obligar-la a acostar-se més a ell. Ella deixa anar un crit, revolucionada; a hores d’ara té tot el cos hipersensible, sobretot els mugrons. Però no li importa: si l’altre ho vol fer amb tanta fúria significa que es deu sentir molt atret. Enfilada damunt seu, mentre el capçal del llit pica contra la paret, deu estar mirant cap a la porta, tancada amb pany i clau, sens dubte. En aquest barri, tota precaució és poca.

Darrere la porta hi ha un esquema amb el pla d’evacuació. La noia és en un hotel, sí, però aquí acaba qualsevol possible semblança amb el Ritz-Carlton. Aquest es diu Eastside Inn i s’hi allotja gent de pas, turistes de motxilla, individus mentalment extraviats i qualsevol altra persona amb vint dòlars per passar la nit. Els inquilins s’hi poden quedar tant de temps com vulguin: un dia, un mes, la resta de la vida; només calen dos documents d’identitat, un amb fotografia.

El paio que s’havia instal·lat a l’habitació 89 feia temps que hi era: veig un paquet de sis cerveses sobre un escriptori, juntament amb quatre ampolles de licor mig buides i diverses capses de cereals. També hi ha un aparell de música i un grapat de CD en una tauleta de nit. Hi dono un cop d’ull. S’ha de reconèixer que tenia bon gust musical. L’armari, en canvi, és buit. Sembla que la roba va ser l’únic que es va endur quan va marxar i va deixar que el cos es liqüés a la banyera. Al fons de l’armari hi ha una pila d’escombraries: diaris vells, una llauna buida d’insecticida contra escarabats de cuina, un calendari de paret amb una rodella de cafè... L’agafo. A cada pàgina hi ha una fotografia en blanc i negre d’unes ruïnes antigues: el Colosseu, un temple grec, la Biblioteca de Cels vista de nit. Molt artístic. Però les pàgines estan en blanc, no hi ha ni una cita anotada. Més enllà d’aprofitar-lo com a sotagot, sembla que no l’han fet servir mai, o sigui que el torno a llençar on era.

Em giro sense pensar, per pur instint, i passo la mà per damunt de la tauleta de nit. És estrany, no hi ha gens de pols. Repeteixo el gest a l’escriptori, al capçal del llit i a l’aparell de música, amb idèntic resultat. L’assassí ho ha netejat tot per esborrar les ditades. Tampoc no li donarem cap premi, per això. Però de sobte percebo una olor. M’acosto els dits al nas i tot canvia. Aquella olor residual correspon a un esprai antisèptic que es fa servir a les unitats de cures intensives per combatre infeccions. Però aquesta substància no només mata bacteris, sinó que, com a efecte secundari, també destrueix qualsevol material que contingui ADN: suor, pell, cabells... Ruixant amb esprai tota l’habitació i xopant també la moqueta i les parets, l’assassí es va assegurar que l’equip forense de la policia no en tragués res, de passar l’aspiradora.

De sobte veig clar que no em trobo davant d’un homicidi corrent, comès per diners, drogues o recompensa sexual. No és un assassinat qualsevol, és un cas realment excepcional.

2

No tothom ho sap, i probablement tampoc no importa a ningú, però la primera llei de la ciència forense és el principi d’intercanvi de Locard, que diu: «Qualsevol contacte entre un criminal i l’escena del crim deixa un rastre.» En aquest dormitori, envoltat de desenes de veus, em pregunto si el professor Locard es devia trobar mai res que s’assemblés a l’habitació 89: tot el que l’assassí va tocar és dins d’una banyera plena d’àcid, o bé net com una patena, o bé cobert d’antisèptic industrial. Estic convençut que no n’ha quedat ni una cèl·lula, ni un fol·licle.

Fa un any vaig publicar un llibre especialitzat en tècniques d’investigació modernes. En un capítol titulat «Nous límits», hi explico que només m’he trobat amb l’ús d’esprai antibacterià una vegada a la vida, en una operació d’alt nivell contra un agent secret a la República Txeca. Pensar en aquell cas no em fa augurar res de bo, perquè avui dia continua sense resoldre. El resident de l’habitació 89 sabia el que es feia, i aquesta constatació em fa examinar l’habitació amb el respecte que es mereix.

No era una persona gaire polida i, entre altres restes d’escombraries, veig una capsa de pizza al costat del llit. Estic a punt de passar de llarg quan m’adono que segurament és allà on tenia amagat el ganivet: damunt de la capsa de la pizza, ben a l’abast, una cosa tan natural que segurament a l’Eleanor li devia haver passat per alt.

Me la imagino sobre el llit, amb la mà sota el garbuix de llençols, buscant-li l’entrecuix. Li fa un petó a l’espatlla, al pit, i va baixant. Potser el paio sap què li espera o potser no: un dels efectes col·laterals del GHB és que fa desaparèixer el reflex de les arcades. Algú que n’hagi pres es pot empassar sense problemes una eina de vint, vint-i-cinc, trenta centímetres. Per això un dels llocs on és més fàcil trobar-ne és a les saunes de gais. O als rodatges de pellícules porno.

Penso en les mans d’ell agafant-la. La posa de panxa enlaire i es col·loca de genolls a banda i banda del pit. Ella es pensa que es posa bé per arribar-li a la boca, però mentrestant ha deixat caure la mà dreta al costat del llit. Sense que la noia ho vegi, palpa la tapa de la capsa de pizza fins que troba el que buscava. El ganivet és fred i barat, però també nou de trinca, i per tant prou afilat per al que necessita.

Algú que hagués presenciat l’escena des del darrere hauria vist com ella encorbava l’esquena alhora que se li escapava una mena de gemec entre els llavis, i hauria pensat que ell l’havia penetrat a la boca. Però no és el cas. Els ulls d’ella, que brillen per efecte de les drogues, desprenen terror pur. Ell li tapa la boca amb la mà dreta i l’obliga a tirar el cap enrere per deixar el coll a la vista. Ella forceja i es retorça, intenta moure els braços, però ell ja ho tenia previst. Assegut damunt dels seus pits, li clava els genolls als bíceps i la immobilitza. Com ho sé? Al cos que flota a la banyera s’hi distingeixen dos blaus. La noia no es pot defensar. Llavors ell alça la mà dreta. L’Eleanor ho veu i intenta cridar, se sacseja violentament, intenta alliberar-se’n. L’acer serrat del ganivet de pizza centelleja sobre els seus pits i s’acosta al coll pàl·lid. L’hi sega amb força.

La sang esquitxa la tauleta de nit. Amb una de les artèries que alimenta el cervell completament seccionada, tot devia acabar-se en un moment. L’Eleanor es doblega i borbolleja, es dessagna. Els últims vestigis de consciència li diuen que acaba de presenciar el seu propi assassinat: tot el que havia estat fins aleshores i el que esperava ser s’ha esvanit. Va anar així, ella no el tenia a dins. Suposo que, un cop més, hem de donar gràcies a Déu per petites mostres de misericòrdia com aquesta.

L’assassí se’n va a preparar el bany d’àcid i, pel camí, es treu la samarreta blanca tacada de sang que devia dur posada. N’han trobat fragments sota el cos de l’Eleanor, a la banyera, al costat del ganivet de dotze centímetres de llargada, mànec de plàstic negre i fabricat en sèries de milions en alguna fàbrica explotadora de la Xina.

Encara em roda el cap d’imaginar-m’ho, i per això al principi no sóc conscient que una mà rugosa em sacseja l’espatlla. Tan bon punt me n’adono me la trec del damunt i em falta poc per trencar-li el braç. Una reminiscència d’una vida anterior, segurament. El paio, que murmura una disculpa succinta i em dirigeix una mala mirada, vol que m’aparti. És el líder d’un equip forense format per tres homes i una dona que està instal·lant els llums ultraviolats i els platets de tint Fast Blue B que faran servir per buscar taques de semen al matalàs. Encara no han descobert l’antisèptic i jo no els en dic res: potser l’assassí es va descuidar una part del llit, vés a saber. Ara que, si és el cas, i tenint en compte la naturalesa de l’Eastside Inn, segurament trobaran diversos milers de senyals positius que es remuntaran a l’època de quan les putes duien mitges.

M’aparto del mig, però segueixo completament abstret: intento aïllar-me de tot, perquè hi ha alguna cosa a l’habitació, en tota aquesta situació, que em fa ballar el cap. I no acabo de saber de què es tracta. Hi ha una part de l’escena que no quadra, però no sé per què. Miro al meu voltant i faig inventari de tot el que veig, però no trobo el que busco; tinc la sensació que és alguna cosa que he vist fa estona. Rebobino mentalment la cinta fins al moment en què he arribat.

Què era? Em submergeixo en el subconscient i intento recuperar la meva primera impressió. Era alguna cosa que no tenia relació amb la violència, un detall menor però molt significatiu. Si en pogués treure l’entrellat... és una sensació... una mena de... una paraula que s’amaga en un plec de la memòria. Al meu llibre vaig escriure que, al final, el que et porta pel pedregar sempre són les pressuposicions que dónes per descomptades, les idees que no et qüestiones. I llavors hi caic.

Quan he entrat a l’habitació, he vist el paquet de sis cerveses sobre l’escriptori, el cartró de llet a la nevera, he llegit els títols dels DVD que hi ha al costat del televisor, m’he fixat en la bossa del cubell d’escombraries... I la impressió que he tingut, la paraula que m’ha vingut al cap sense arribar a tocar-me la consciència, ha estat femení. He deduït correctament tot el que va passar a l’habitació 89, excepte el més important de tot. No era un paio jove qui s’hi allotjava. No era un home despullat qui estava cardant amb l’Eleanor quan la va degollar. No era un paio llest i malparit qui li va destrossar les faccions amb àcid i va ruixar tota l’habitació amb esprai antisèptic.

Era una dona.

3

He tractat amb moltes persones poderoses al llarg de la meva carrera, però només n’he conegut una amb autoritat natural genuïna, la mena de paio capaç de fer-te quadrar amb un xiuxiueig. En aquest precís instant és al passadís i s’acosta cap a mi. Diu als de l’equip forense que s’hauran d’esperar, que els bombers volen acordonar la banyera abans que algú es cremi amb l’àcid.

—Però no us tragueu els guants de goma —els recomana—. Així us podeu examinar mútuament la pròstata mentre sou al passadís.

Tothom riu menys els forenses.

L’home de la veu imponent és en Ben Bradley, el tinent d’homicidis al càrrec de l’escena del crim. Ha passat pel despatx del motel per intentar localitzar el desgraciat que regenta aquest tuguri. És un paio negre, molt alt —en Bradley, no pas el desgraciat—, de poc més de cinquanta anys, amb les mans grosses i uns texans esfilagarsats amb un plec a la vora del camal. La seva dona el va convèncer fa poc perquè se’ls comprés, en un intent desesperat de modernitzar la seva imatge, però segons diu ell mateix sembla un personatge d’una novel·la de Steinbeck, un refugiat modern acabat d’arribar del desert.

Com la resta d’habituals d’aquests circs d’homicidis, no té gaire paciència amb els especialistes forenses. Primer, les agències d’investigació van començar a subcontractar professionals com aquests, amb sous excessius, que es presenten a les escenes dels crims vestits amb granotes blanques i impol·lutes que porten noms com «Serveis Biològics Forenses» brodats a l’esquena. Després —i per a ell això va ser la gota que va fer vessar el got—, dues sèries sobre forenses van triomfar a la televisió i van despertar en molta gent unes ànsies insofribles per fer-se famós en aquest camp. «Redéu —vaig sentir que es queixava fa poc— queda algú en aquest país que no somiï entrar en un reality show?»

Mentre espera que els aspirants a famosos tornin a desar els seus laboratoris portàtils al maletí, em veu de cua d’ull: repenjat a la paret, observant, tal com tinc la sensació d’haver-me passat la meitat de la vida. Ignora tota la gent que reclama la seva atenció i ve cap a mi. No ens donem la mà; no sé per què, però no ho hem fet mai. Ni tan sols estic segur que siguem amics: sempre he estat al marge de qualsevol mena de bàndol, o sigui que segurament no sóc el més apropiat per jutjar. En tot cas, i si serveix d’alguna cosa, ens respectem mútuament.

—Gràcies per venir —diu.

Jo faig que sí amb el cap i examino els seus texans amb vora i les seves botes negres d’operari, ideals per caminar entre la sang i la merda habituals en l’escena d’un crim.

—Com has vingut, amb tractor? —li pregunto.

No riu. En Ben no riu pràcticament mai, és el paio més impertorbable que et puguis tirar a la cara. Però això no vol dir que no sigui graciós.

—Has tingut ocasió de donar un cop d’ull per aquí, Ramón? —pregunta en veu baixa.

No em dic Ramón i ho sap perfectament. Però també sap que fins fa poc vaig formar part d’una de les agències d’intel·ligència més secretes del nostre país, i em diu així fent referència a Ramón García, un agent de l’FBI que va fer mans i mànigues per ocultar la seva identitat i vendre els nostres secrets als russos, però que després va deixar un munt d’empremtes dactilars a les bosses d’escombraries que va fer servir per enviar els documents robats. El tal Ramón devia ser segurament l’agent doble més incompetent de la història. Com deia, en Ben és molt graciós.

—Sí, he vist algunes coses —li dic—. Qui hi vivia, en aquest femer? La inquilina és la principal sospitosa, oi?

En Ben sap dissimular moltes coses, però els seus ulls no poden amagar una expressió de sorpresa: una dona?!

«Perfecte», penso: en Ramón al contraatac.

Però en Bradley és un poli impertorbable.

—Molt interessant, Ramón —diu, intentant esbrinar si realment he descobert alguna cosa o si ho dic per si sona la flauta—. Què t’ho fa pensar, això?

Assenyalo el paquet de cervesa de damunt l’escriptori i la llet de dins la nevera.

—Tu trobes que és propi d’un paio, això? Un paio fotria la cervesa a refredar i deixaria que la llet es florís. I què me’n dius, dels DVD? Un munt de comèdies romàntiques i ni una sola pel·lícula d’acció. Vols que sortim a fer un tomb? —afegeixo—. Així aprofitarem per comptar quants paios més hi ha en aquesta cort de porcs que posin bossa al cubell d’escombraries. Això és cosa de dones, i la dona que s’estava aquí no encaixa en una cova com aquesta, interpreti el paper que interpreti.

En Ben sospesa el que acabo de dir i em sosté la mirada, però és impossible saber si l’he convençut o no. Abans que l’hi pugui preguntar, dos joves inspectors —una dona i el seu col·lega— apareixen corrent per darrere dels bidons de substàncies perilloses dels bombers i s’aturen en sec davant d’en Bradley.

—Hem descobert una cosa, Ben! —diu la poli—. És sobre la persona que s’estava...

En Bradley fa que sí amb el cap.

—Sí, és una dona. Ara expliqueu-me alguna cosa que encara no sàpiga.

O sigui que suposo que sí, que l’he convençut. Els dos polis se’l queden mirant, preguntant-se com dimonis ho sap. Quan es faci de dia, la llegenda del seu superior es farà encara més gran. Pel que fa a mi, crec que aquest paio és un barrut. De debò pensa penjar-se la medalla sense ni parpellejar? Em poso a riure.

En Bradley em mira de reüll i per un moment em penso que riurà amb mi, però ni així. Tot i això, detecto una lluïssor als seus ulls endormiscats just abans que torni a dirigir l’atenció als dos policies.

—Com heu descobert que és una dona? —els pregunta.

—Hem pogut accedir al registre de l’hotel i a les fitxes de totes les habitacions —respon el paio, un tal Connor Norris.

De sobte, en Bradley és tot orelles.

—Us ho ha facilitat el gerent? Heu trobat el desgraciat i heu aconseguit que obrís el despatx?

En Norris fa que no amb el cap.

—Hi ha quatre ordres judicials per tinença de drogues relacionades amb aquest cas. Segurament el paio ja és a mig camí de Mèxic. No, ha estat l’Alvarez —diu assenyalant la seva col·lega—, que ha descobert que a la planta de dalt hi vivia un paio a qui buscàvem per robatori.

Mira la seva col·lega, dubtant de fins on ha d’explicar. L’Alvarez arronsa les espatlles i, amb l’esperança que serà a fi de bé, opta per revelar-ho tot.

—Li he dit al paio que si aconseguia obrir els panys del despatx del gerent i de la caixa evitaria d’anar a la presó.

Mira en Bradley, nerviosa, preguntant-se si es deu haver ficat en un merder. L’expressió del seu superior no deixa entreveure la resposta.

—I què més? —pregunta amb una veu encara més greu.

—Vuit panys en total, el paio els ha fet saltar tots en menys d’un minut —diu l’agent—. No m’estranya que no hi hagi ni una caixa forta segura en tota la ciutat.

—Què heu trobat a la fitxa de la dona? —pregunta en Bradley.

—Rebuts. Vivia aquí des de feia una mica més d’un any —diu en Norris—. Pagava sempre en efectiu, no tenia el telèfon connectat, ni televisió, ni cable... Res. És evident que no volia que la localitzessin.

En Bradley fa que sí amb el cap: és just el que esperava.

—Quan va ser la darrera vegada que algun dels veïns la va veure?

—Fa tres o quatre dies, ningú no ho sap del cert —respon en Norris.

—Devia desaparèixer just després de carregar-se la seva amigueta —murmura en Bradley—. I documentació, què? Bé hi devia haver alguna cosa a la fitxa.

L’Alvarez comprova les notes.

—Fotocòpies d’un carnet de conduir de Florida i una targeta d’estudiant o alguna cosa semblant, sense foto —diu—. Diria que són autèntics.

—Analitzeu-los igualment —indica en Bradley.

—Els hem enviat a en Petersen —diu en Norris, referint-se a un altre inspector jove—. Ja hi està treballant.

En Bradley assenteix sense dir res.

—I el lladre, o qualsevol altre dels residents, coneixien la sospitosa? Us n’han explicat res?

Els dos fan que no amb el cap.

—No, ningú. Només la veien arribar i marxar —diu en Norris—. Vint-i-pocs anys, un metre setanta aproximadament i un cos espectacular, segons el lladre...

En Bradley alça els ulls cap al cel.

—Tenint en compte els estàndards d’aquesta gent, segurament això només vol dir que tenia dues cames.

En Norris somriu, però l’Alvarez no. L’únic que espera és que en Bradley digui alguna cosa sobre el tracte que ha fet amb el lladre. Si pensa apartar-la del cas, no té cap sentit que ho faci durar. Però de moment ha de continuar parlant i mostrant-se professional.

—Segons la noia de la 114, que diu que és actriu, la sospitosa canviava d’aspecte constantment. Un dia era Marilyn Monroe i l’endemà, Marilyn Manson; de vegades, les dues Marilyns en un mateix dia. També podia disfressar-se de Drew Barrimore, Britney Spears, Dame Edna, K. D. Lang...

—De debò? —pregunta en Bradley, i els dos joves agents assenteixen amb el cap mentre s’espremen el cervell per recordar més noms—. Em moro de ganes de veure’n el retrat robot —afegeix, conscient que les vies d’investigació amb què se sol resoldre un assassinat s’anaven tancant l’una darrere l’altra—. Res més?

Els dos detectius branden el cap.

—Doncs ja podeu començar a prendre declaració als personatges que viuen aquí, o com a mínim a tots aquells que no tinguin una ordre judicial, que deuen ser dos o tres.

En Bradley els fa marxar i es tomba cap a mi entre les ombres, inquiet per treure un tema que el burxa des de fa estona.

—N’havies vist cap, d’aquestes? —pregunta posant-se uns guants de goma i agafant una capsa metàl·lica que hi ha en un prestatge de l’armari. És de color caqui, tan estreta que jo ni l’havia vista. Està a punt d’obrir-la, però en aquell moment es tomba cap a l’Alvarez i en Norris. Són a prop de la porta, obrint-se pas entre els bombers, que ja han començat a recollir l’equip per bombar substàncies perilloses.

—Ei, nois! —exclama, i els dos agents es tomben cap a ell—. Sobre això del lladre... molt bona feina.

Veiem l’expressió alleujada de la inspectora Alvarez i, a continuació, tots dos alcen una mà, somrient. No m’estranya que els seus homes l’adorin.

Em fixo en la capsa metàl·lica. Vista de més a prop sembla una mena de maletí, amb un número de sèrie serigrafiat amb lletres blanques. Salta a la vista que és un objecte militar, i em ve un record vague d’haver vist alguna cosa semblant abans.

—Una farmaciola de campanya? —pregunto, no gaire convençut.

—Per poc —diu en Bradley—. És un equip de dentista.

Obre la capsa. A dins, protegits amb escuma, hi ha diversos instruments odontològics militars: separadors, sondes, fòrceps d’extracció...

Em quedo mirant en Bradley.

—Va arrencar les dents de la víctima? —pregunto.

—Totes. No n’hem trobat cap, i m’imagino que se’n devia desfer. Si tenim sort, potser les va llençar pel vàter... Per això estem arrencant les canonades.

—Quan ho va fer? Abans o després d’assassinar la víctima?

En Ben s’adona d’on vull anar a parar.

—No, no la va torturar. Els de medicina forense li han examinat la boca i estan força segurs que va ser post mortem, per evitar-ne la identificació. Per això t’he demanat si podies passar per aquí; he recordat haver llegit alguna cosa al teu llibre sobre odontologia casolana i un assassinat. Si el cas havia passat als Estats Units, he pensat que potser hi podia haver alguna...

—No, no hi pot haver cap relació. Allò va passar a Suècia —dic—. Un paio va fer servir un martell quirúrgic sobre el pont i la mandíbula de la víctima. Suposo que l’objectiu era el mateix. Però uns fòrceps? Això no ho havia vist mai.

—Doncs ara ja no ho podràs dir —m’etziba en Ben.

—Que encoratjador —dic—. Veure com evoluciona la civilització, vull dir.

Deixant de banda per un moment la meva desesperança amb la humanitat, he de dir que l’assassina cada vegada m’impressiona més. No ha de ser gens fàcil arrencar vint-i-dues dents a una persona morta. És evident que va entendre un concepte important, un element que passa per alt a la majoria de la gent que es decanta per aquesta línia de treball: no han arrestat mai ningú per un assassinat, sinó per una mala planificació.

Assenyalo la capsa metàl·lica.

—I on en pot aconseguir una d’aquestes, un civil? —pregunto.

En Ben arronsa les espatlles.

—A tot arreu. He trucat a un col·lega que treballa al Pentàgon i ha donat un cop d’ull als arxius: a l’exèrcit n’hi van sobrar quaranta mil, i les ha venudes a través de botigues de supervivència durant els últims anys. Ho investigarem, però no serà així que l’enxamparem. Dubto molt que algú recordi...

Deixa la frase a mitges. Està perdut en un laberint; recorre l’habitació amb la mirada, intentant trobar una sortida.

—No disposem d’una cara —diu en veu baixa—. Ni d’historial dental, ni de testimonis... I, el pitjor de tot, no disposem d’un mòbil del crim. Tu coneixes aquest món més bé que ningú. Quines probabilitats diries que tenim de resoldre el cas?

—Ara mateix? Les mateixes que de guanyar la loteria —contesto—. En entrar, el primer que penses és: «Això és obra d’un principiant, un altre cas de sexe o drogues.» Però llavors et fixes en els detalls i... Només m’he trobat amb un parell de casos al món que s’acostin a aquest.

Llavors li explico allò de l’esprai antisèptic. No cal dir que no s’alegra gens de sentir-ho.

—Gràcies pels ànims —diu. Sense adonar-se’n, es frega el dit índex i el polze; fa temps que el tracto de prop i sé que vol un cigarret. Un cop em va explicar que ho havia deixat als noranta, i que des de llavors hi havia hagut un milió de vegades en què havia pensat que potser fumar l’ajudaria. I aquesta n’era una, evidentment. Per fer-se’n passar les ganes, es posa a parlar:

—Saps quin problema tinc? La Marcie m’ho va dir un cop. —La Marcie és la seva dona—. Agafo massa afecte a les víctimes i al final m’acabo creient que sóc l’únic amic que els queda.

—El seu heroi? —inquireixo.

—Justament la paraula que va fer servir ella. Hi ha una cosa que mai no he estat capaç de fer, i la Marcie diu que és l’únic que realment li agrada de mi: no he pogut deixar mai un amic a l’estacada.

«El defensor dels morts», penso. Hi podria haver coses pitjors. M’agradaria molt poder fer alguna cosa per ajudar-lo, però no puc: no formo part de la investigació i, tot i que encara no he fet els quaranta, estic retirat.

Un tècnic entra corrents a l’habitació.

—Ben? —pregunta amb accent asiàtic.

En Bradley es tomba.

—Al soterrani!

4

Tres tècnics amb granota han tirat a terra una vella paret de maons. Tot i les mascaretes, la fortor que desprèn el forat els provoca basques. No han trobat un cos —la carn en descomposició fa una pudor molt particular—, sinó una claveguera plena de floridura i de cent generacions de merda de rata.

En Bradley s’obre pas per un seguit de recambrons pudents i s’atura sota la llum intensa d’uns focus que il·luminen la paret esventrada. Jo el segueixo amb la resta d’investigadors i arribo just a temps per veure com l’asiàtic —un xinès americà a qui tothom diu Bruce per motius evidents— enfoca el forat amb una llanterna.

A dins hi ha un intricat laberint de canonades. En Bruce explica que, després de desmuntar el bany de l’habitació 89 i no trobar res atrapat al sifó, han decidit anar un pas més enllà: han demanat una càpsula de tint Fast Blue B a l’equip forense, l’han barrejada amb mig litre d’aigua i l’han abocada pel desguàs.

El líquid ha trigat cinc minuts a arribar. Si ha anat tan a poc a poc, vol dir que hi havia alguna mena d’embús entre l’habitació 89 i el soterrani. I finalment l’han trobat, entre l’embolic de canonades i connexions il·legals de darrere la paret.

—Digueu-me que són les dents, sisplau —diu en Bradley—. Les va llençar pel vàter?

En Bruce fa que no amb el cap i il·lumina amb la llanterna una pasterada de paper socarrimat que ha quedat encallada en un punt on la cantonada gira noranta graus.

—El baixant ve directament de la 89, ho hem comprovat —diu assenyalant la pasterada—. Sigui el que sigui, segurament ho va cremar i ho va llençar pel vàter. Va fer el que havia de fer, però no es podia imaginar que qui va muntar les canonades es va saltar la normativa.

Amb unes pinces, en Bradley comença a desfer l’embull.

—Trossos de rebuts, l’extrem d’una targeta de metro, una entrada de cine —ens va explicant als qui l’observem—. Sembla que va fer una darrera repassada a l’habitació i es va desfer de tot el que s’hi havia deixat.

Va continuar separant fragments de paper cremat.

—Una llista de la compra... Ens pot ser útil per comparar la cal·ligrafia si arribem a trobar algun... —comença a dir, però deixa la frase a mitges i clava la mirada en un paper una mica menys socarrimat que la resta—. Set números. Escrits a mà: nou, zero, dos, cinc, dos, tres, quatre. No està sencer, la resta s’ha cremat.

Ensenya el paperet perquè la resta del grup el vegi, però jo sé que en realitat es dirigeix a mi, com si el fet d’haver treballat en un servei d’intel·ligència em convertís automàticament en criptògraf. Set números escrits a mà corresponents a una sèrie incompleta. Podrien voler dir qualsevol cosa, però jugo amb avantatge: en la meva antiga professió estàvem molt acostumats a trobar-nos amb informació fragmentària, i per això no la descarto immediatament.

Els altres, per descomptat, es llancen de seguida a fer especulacions: un compte bancari, una targeta de crèdit, un codi postal, una adreça IP, un número de telèfon. L’Alvarez diu que el prefix 902 no existeix, i té raó. Més o menys.

—No, però la nostra xarxa està connectada amb la canadenca —diu en Petersen, un jove inspector amb pinta de defensa de futbol americà—. El 902 és el prefix de Nova Escòcia. El meu avi hi tenia una granja.

En Bradley no respon, però no para de llançar-me mirades, esperant la meva opinió. Després d’algunes experiències amargues he après que, davant la incertesa, val més no dir res. Per tant, em limito a arronsar les espatlles, i en Bradley i tota la resta passen a una altra cosa.

El que em ronda pel cap, però, és el calendari de paret. Em té amoïnat des que l’he vist. Segons l’etiqueta del preu que hi ha al darrere, va costar quaranta dòlars a Rizzoli, una llibreria cara. Trobo que són molts diners per fer-lo servir exclusivament per saber la data i no escriure-hi res. L’assassina era una dona llesta, això és evident, i de sobte se m’acudeix que potser no el va comprar per fer-lo servir de calendari; potser li interessaven les ruïnes antigues.

Jo havia passat la major part de la meva carrera a Europa i, tot i que ha plogut molt des que vaig voltar per aquella part d’Orient, estic força segur que el 90 és el codi internacional de Turquia. Només has de passar un dia viatjant per aquell país per adonar-te que té més ruïnes grecoromanes que cap altre lloc del món. Si el 90 és un codi de país, és possible que la resta de dígits corresponguin a un prefix local i part d’un número de telèfon. Sense que ningú no se n’adoni, vaig fins a la part més silenciosa del soterrani i, amb el mòbil, truco a Verizon, la meva companyia telefònica: necessito informació sobre prefixos locals de Turquia.

Mentre espero que em contestin, dono un cop d’ull al rellotge i m’adono, sorprès, que a fora ja deu haver començat a sortir el sol. Ja fa deu hores que el conserge ha anat a comprovar un tall de llum a l’habitació del costat i ha obert la porta de l’habitació 89 per accedir a uns cables. No m’estranya que tothom faci cara de cansament.

Finalment aconsegueixo parlar amb una persona del departament d’atenció al client de Verizon, una dona amb un accent molt marcat que m’imagino que deu treballar en una centraleta llunyana de Bombai, i descobreixo que la meva memòria encara no ha perdut facultats: el 90 és, efectivament, el prefix internacional de Turquia.

—I què me’n diu, del 252? Correspon a un codi d’àrea?

—Sí, d’una província... Es diu Mugla, o alguna cosa així —diu fent el que pot per pronunciar-ho correctament.

Turquia és un país gran (més gran que Texas, amb una població de setanta milions d’habitants), i aquell nom no em diu res. Començo a donar-li les gràcies, disposat a penjar, però la dona afegeix:

—No sé si li servirà de res, però aquí diu que una de les ciutats més importants de la regió està situada a la costa de l’Egeu i es diu Bodrum.

Aquell nom em posa tots els pèls de punta i em provoca un calfred de terror que, al cap de tants i tants anys, amb prou feines s’ha dissipat. «Bodrum», diu la dona; la paraula aflora a la superfície com les restes d’un naufragi llunyà.

—De debò? —dic amb veu calmada, intentant contenir una allau de pensaments. Llavors la part del cervell que s’encarrega del present em recorda que només sóc un investigador convidat en aquest cas, i m’envaeix una onada d’alleujament. No vull tenir mai més res a veure amb aquella part del món.

Torno a l’habitació 89. En Bradley se m’acosta i li dic que crec que el paperet és l’inici d’un número de telèfon, sí, però que s’oblidi del Canadà. Li parlo del calendari i em diu que també li ha sobtat només arribar.

—Bodrum? —pregunta—. On és Bodrum?

—Has de sortir més. A Turquia, una de les destinacions turístiques més populars del món.

—I què me’n dius, de Coney Island? —fa amb cara de pòquer.

—S’hi acosta força —contesto recordant el port ple de iots extravagants, les mansions de luxe, una petita mesquita amagada entre les muntanyes i les cafeteries amb noms com Mezzaluna o Oxygen, plens d’hormones i caputxinos a deu dòlars.

—Hi has estat? —pregunta en Bradley.

Brando el cap: hi ha algunes coses que el govern m’obliga a mantenir en secret.

—No —menteixo—. Per què devia voler trucar a Bodrum? —em pregunto en veu alta, per canviar de tema.

En Bradley arronsa les espatlles, reticent a especular, amoïnat.

—El nostre ganàpia també ha fet una bona feina —diu assenyalant en Petersen, que és a l’altra punta de l’habitació—. El que l’Alvarez ha trobat a l’arxiu del gerent no era un carnet d’estudiant, sinó de la Biblioteca Pública de Nova York. Amb nom fals, evidentment.

—Ah, que bé —dic jo, sense gaire interès—. Una intel·lectual.

—Jo no diria tant —respon ell—. Segons la seva base de dades, només en va treure un llibre en tot l’any—. Fa una pausa i em mira—. El teu.

Li aguanto la mirada, però m’he quedat sense paraules. No m’estranya que estigués amoïnat.

—Ha llegit el meu llibre? —aconsegueixo dir finalment.

—No només l’ha llegit: se l’ha estudiat del dret i del revés —diu—. Tu mateix has dit abans que has vist poques feines tan professionals com aquesta. Ara ja sabem per què: les dents arrencades, l’esprai antisèptic... Tot això surt al teu llibre, oi?

Inclino el cap enrere mentre absorbeixo la magnitud d’aquella idea.

—Ha agafat diferents casos d’exemple i els ha usat com a manual: com matar algú i eliminar el rastre...

—Això mateix —diu en Ben Bradley, que, cosa raríssima, somriu—. Vull donar-te les gràcies. Encara que sigui indirectament, ara t’he de perseguir a tu, que ets el millor del món.

5

Si he de ser sincer, el meu llibre sobre tècniques d’investigació era força especialitzat: la mena de text que, pel que em constava, desafiava tots els principis del món editorial, i és que, quan un lector el deixava, difícilment el tornava a agafar.

Tot i això, va provocar un terratrèmol entre el reduït grup de professionals a qui anava dirigit. El material que hi exposava fregava els límits de la tecnologia, de la ciència i fins i tot de la credibilitat. Però després d’una lectura en profunditat, ni l’escèptic més empedreït no en tenia cap dubte: cada cas que s’hi relatava contenia tota mena de petits detalls, aquella pàtina de circumstàncies i mòbils que permet als bons investigadors distingir entre el que és autèntic i el que és fals.

L’endemà mateix de la publicació van començar a circular un reguitzell de preguntes pel tancat món dels investigadors d’alt nivell. Com carai podia ser que ningú no hagués sentit parlar mai de cap d’aquells casos? El llibre era com un missatge arribat d’un altre planeta, amb els noms canviats per protegir els culpables. I, una pregunta molt més important encara, qui dimonis l’havia escrit?

Jo no tenia cap intenció de deixar que ningú no ho descobrís. A causa de tots els casos en què havia treballat, m’havia guanyat més enemics dels que podia comptar, i no tenia gens de ganes d’engegar el cotxe un matí i acabar convertit en un grapat de pols còsmica orbitant al voltant de la lluna. Si algun lector del llibre investigava el passat del suposat autor, descobriria que el paio havia mort feia poc a Chicago. Perquè si el vaig escriure no va ser ni pels diners ni per la fama, això segur.

Em vaig convèncer a mi mateix que ho havia fet perquè havia resolt crims comesos per persones que operaven al límit de la inventiva humana, i potser altres investigadors sabrien treure partit d’algunes de les tècniques de les quals jo era pioner. I tot això era veritat, com a mínim fins a cert punt. En el fons, encara sóc jove —espero tenir per endavant una altra vida, una vida real—, i en aquest sentit crec que amb el llibre pretenia fer balanç i acomiadar-me d’aquell passat d’una vegada per totes.

Durant quasi una dècada vaig formar part del servei d’intel·ligència més secret del país; de fet, treballàvem tan a l’ombra que només un grapat de persones estaven al corrent de la seva existència. L’organització tenia la missió de controlar la comunitat d’agents secrets del país i de convertir-se en una mena de departament d’assumptes interns del món de les agències secretes. Vist així, es podria dir que encarnàvem una figura pròpia de l’edat mitjana: érem caçadors de rates.

Tot i que el nombre de persones que treballen a les vint-i-sis agències d’intel·ligència nord-americanes reconegudes públicament —i vuit més que ni tan sols surten a la llista— és informació classificada, no és forassenyat pensar que hi havia més de cent mil persones que es movien en la nostra òrbita. Amb una població tan extensa, no cal dir que investigàvem crims de tota mena: des de casos de traïció fins a corrupció, passant per assassinats, violacions, tràfic de droga i robatoris. L’única diferència era que, en alguns d’aquests casos, ens enfrontàvem als delinqüents més brillants del món.

El grup encarregat de portar a terme aquesta missió d’elit sota secret de sumari el va crear John Fitzgerald Kennedy durant els primers mesos de la seva presidència. Segons sembla, després d’un escàndol particularment escabrós a la CIA —els detalls del qual continuen sent confidencials—, Kennedy va concloure que els membres de la comunitat d’agents d’intel·ligència estaven tan subjectes a la fragilitat humana com la resta de la població. O encara més, segurament.

En circumstàncies normals, l’FBI hauria actuat com a investigador a l’ombra del submón de les agències d’intel·ligència. Però sota el puny perfumat de J. Edgar Hoover, l’organisme era qualsevol cosa menys normal. Donar-li poder per investigar els espies hauria estat... en fi, com deixar Saddam Hussein campant per una fàbrica d’armament. Per aquest motiu, Kennedy i el seu germà van crear una agència nova i, en consideració de les seves responsabilitats, li van concedir un poder sense precedents. Instituïda mitjançant una ordre executiva, es va convertir en una de les úniques tres agències que informaven directament el president sense supervisió del Congrés. Pel que fa a les altres dues, preguntar-ne el nom tampoc no serviria de res: la llei també prohibeix parlar-ne.

En l’ambient enrarit per on es mouen les elits que tenen accés a les qüestions de màxima seguretat, al principi es va menysprear tant l’agència com l’ambiciosa missió que es proposava. Enginyosos com ells sols, la van batejar com l’Onzena Divisió Aèria; en altres paraules, «la cavalleria». Pocs esperaven que tingués èxit, però a mesura que l’espectacular reputació de l’agència va anar augmentant, la cosa els va anar fent cada vegada menys gràcia.

Com si tots plegats s’haguessin posat d’acord, una part del nom va anar desapareixent amb el temps, fins que tota la comunitat d’agents d’intel·ligència va començar a referir-s’hi, amb to reverencial, com la Divisió. No és per vanitat que dic que molts dels que hi van treballar eren brillants. Ho havien de ser per força: alguns dels objectius de la Divisió eren els agents dobles més hàbils d’aquell món tan fosc. Anys d’entrenament han ensenyat a aquests homes i dones a mentir i despistar, a desaparèixer sense deixar cap rastre, a tenir-ho tot entre les mans però no deixar mai cap petjada. En conseqüència, aquells que els perseguíem havíem de ser encara més hàbils que ells. La pressió perquè els caçadors anéssim sempre un pas per endavant de les rates era enorme, de vegades quasi insuportable. Per això no és estrany que la Divisió tingués l’índex de suïcidis més alt d’entre totes les agències governamentals, amb l’única excepció del servei de Correus.

Va ser durant el meu últim any a Harvard que, sense ni adonar-me’n, em van reclutar perquè m’incorporés a aquesta organització d’elit. Una de les caçatalents de l’agència, una dona agradable amb unes cames boniques i una faldilla sorprenentment curta que es va presentar com la vicepresidenta de la Rand Corporation, va venir a Harvard a parlar amb joves estudiants prometedors.

Jo havia estudiat medicina durant tres anys, i m’havia especialitzat en farmacologia de les drogues. I quan dic que m’hi havia especialitzat ho dic de debò: de dia n’aprenia la teoria i durant el cap de setmana em dedicava al vessant més pràctic. Un dia, mentre em visitava un metge de Boston, després d’haver llegit sobre els símptomes de la fibromiàlgia i haver-lo convençut que em receptés Vicodin, vaig tenir una revelació.

Era talment com si en aquell precís instant fos jo qui seia darrere de l’escriptori, tractant els mals —reals i imaginaris— dels pacients que havia estat observant en silenci a la sala d’espera. I aleshores em vaig adonar que el que m’interessava no era pròpiament la malaltia d’aquelles persones, sinó allò que motivava el seu patiment. Vaig deixar la medicina, vaig posar-me a estudiar psicologia, em vaig llicenciar amb magna cum laude i vaig decidir enllestir el doctorat.

Tan bon punt vaig acabar, la dona de la minifaldilla em va oferir una feina amb un salari inicial que doblava el que em pagava qualsevol altra empresa i que semblava brindar-me oportunitats il·limitades per investigar i ascendir. A conseqüència d’això, vaig passar sis mesos escrivint informes que mai no llegiria ningú i dissenyant qüestionaris que no respondria ningú abans de descobrir que en realitat no treballava per a Rand. M’estaven observant, auditant, avaluant i analitzant. De sobte la senyora Minifaldilla s’havia fet fonedissa.

En canvi, dos homes d’aspecte dur a qui no havia vist mai, i a qui no he tornat a veure mai, em van acompanyar a una sala d’alta seguretat d’un edifici anodí d’una zona industrial situada al nord del quarter general de la CIA a Langley, Virgínia. Em van fer signar una sèrie de contractes que em prohibien explicar res del que passés en aquella reunió i, tot seguit, em van dir que m’estaven avaluant com a candidat per ocupar un càrrec en un servei d’intel·ligència clandestí el nom del qual no van voler revelar.

Me’ls vaig quedar mirant, pensant com podia ser que m’haguessin triat a mi. Però en el fons ho sabia: era un candidat perfecte per al servei secret. Era intel·ligent, sempre havia estat un paio solitari i duia una ferida profunda a l’ànima.

El meu pare va fotre el camp de casa abans que jo nasqués i ningú no el va tornar a veure mai. Anys més tard, van assassinar la meva mare al dormitori del pis on vivíem, a tocar de l’autopista 8-Mile, a Detroit. Com ja he dit, hi ha llocs que recordaré tota la vida.

Jo era fill únic. Al cap d’un temps em va adoptar una parella i vaig anar a petar a Greenwich, Connecticut: vuit hectàrees de gespa perfectament segada, les millors escoles que els diners poden pagar i la casa més tranquil·la que la imaginació pugui concebre. La família semblava completa, i suposo que en Bill i la Grace Murdoch ho van fer tan bé com van saber, però jo no vaig poder ser mai el fill que volien.

Un nano sense pares aprèn a sobreviure. Ben aviat s’adona que val més amagar el que sent i, si el dolor es torna insuportable, s’excava una cova dins del cap i s’hi refugia. De cara a la galeria vaig intentar mostrar-me tal com en Bill i la Grace volien que fos i em vaig acabar convertint en un estrany per a tots dos.

Assegut en aquella sala dels afores de Langley em vaig adonar que adoptar una altra identitat, ocultar la personalitat autèntica i dissimular els sentiments havia estat un entrenament perfecte per entrar al servei secret.

De fet, durant els anys següents —que vaig passar viatjant d’incògnit per tot el món amb un reguitzell de noms diferents— vaig constatar que els millors espies que coneixia havien après a dur una doble vida molt abans d’incorporar-se a l’agència.

Entre ells hi havia gais que no havien gosat sortir de l’armari en un món homòfob, adúlters secrets amb esposes que vivien als barris residencials, ludòpates i addictes, alcohòlics i pervertits. Fos quina fos la càrrega que duien, feia molt que s’entrenaven per vendre al món una il·lusió sobre si mateixos. D’aquí a posar-se una altra disfressa i treballar per al govern hi havia un passet de no res.

Suposo que aquells dos paios tan durs devien intuir en mi alguna cosa de tot això. Al final van arribar a la part de l’interrogatori relacionada amb la il·legalitat.

—Parli’ns de drogues —van dir.

Em va venir al cap una cosa que algú havia dit sobre Bill Clinton: mai no havia conegut una dona que no li agradés. Vaig pensar que si els explicava que a mi em passava el mateix amb les drogues, m’estaria cavant la pròpia tomba, de manera que vaig negar saber-ne res de res i vaig donar gràcies per no haver adoptat mai la mena d’actitud imprudent que sol anar de la mà del consum. Ho havia viscut en secret i ho havia mantingut ocult seguint les meves pròpies normes: només consumia si estava sol, mai en bars o discoteques. Les festes amb drogues sempre m’havien semblat per a principiants, i la idea d’anar a un lloc on venguessin estupefaents a l’aire lliure sonava com la recepta perfecta per rebre un tret.

Va funcionar, mai no em van arrestar ni interrogar per temes de drogues. Així doncs, el fet d’haver viscut amb èxit una vida secreta em va donar la confiança necessària per embarcar-me en una altra. Quan es van aixecar i em van preguntar quant de temps necessitaria per considerar la seva oferta, simplement els vaig demanar un bolígraf.

I així va anar: vaig signar el Memoràndum de Compromís en una habitació sense finestres d’una trista àrea industrial i em vaig incorporar al món dels espies. Si vaig arribar a valorar el cost que allò tindria per a mi, les coses quotidianes que mai no podria experimentar ni compartir, la veritat és que no ho recordo.

6

Després de quatre anys d’entrenament —d’aprendre a interpretar senyals que passarien per alt a qualsevol altre, a sobreviure allà on la resta moriria—, vaig anar ascendint ràpidament dins la jerarquia. La meva primera destinació a l’estranger va ser Berlín, on sis mesos després d’haver arribat ja havia matat un home per primera vegada.

Des que s’havia fundat la Divisió, totes les seves operacions a Europa havien estat sotmeses al control d’un dels agents més veterans, amb base a Londres. La primera persona d’ocupar aquest lloc havia estat un alt oficial de la Marina, un home que ho sabia tot sobre la història de les guerres navals. Ben aviat, aquell home va començar a anomenar-se a si mateix Almirall de l’Oceà; havia estat el tercer al comandament de tota la flota, justament la mateixa posició que ocupava dins la Divisió. El nom va fer fortuna, però amb les dècades va anar mutant i corrompent-se, fins que finalment tothom va acabar coneixent-lo com el Genet de l’Oceà.

Quan vaig arribar a Europa, l’home que ocupava el càrrec en aquell moment dirigia una operació d’alta volada, i molt pocs dubtaven que tard o d’hora tornaria a Washington per assumir la direcció de la Divisió. Aquells a qui considerava vàlids ascendien inevitablement en l’escalafó, de manera que hi havia una competència aferrissada per guanyar-se la seva aprovació.

Aquest era el panorama que em vaig trobar quan l’oficina de Berlín em va enviar a Moscou a la primeria d’agost —el pitjor mes de l’any en aquella ciutat calorosa i desolada— per investigar unes acusacions de malversació en un servei clandestí nord-americà que hi operava. Sí, faltaven diners, però el que vaig descobrir tot just començar era molt més greu: un agent doble dels Estats Units havia viatjat a Moscou i estava a punt de vendre els noms dels nostres informadors més valuosos a l’FSB, successor del KGB tant pel que feia a les funcions com a la brutalitat.

Havia arribat tard a aquella festa, i vaig haver de prendre una decisió al moment, sense temps per demanar consell ni possibilitat de repensar-m’hi. Vaig enxampar el nostre agent quan anava a reunir-se amb el seu contacte rus. I sí, aquell va ser el primer home a qui vaig matar.

Li vaig disparar, vaig matar d’un tret el Genet de l’Oceà a la plaça Roja, mentre un vent despietat i càlid procedent de l’estepa impregnava l’aire amb l’olor d’Àsia i un tuf de traïció. No sé si n’hauria d’estar orgullós o no, però, tot i que era jove i inexpert, vaig matar el meu cap com un autèntic professional.

El vaig seguir fins a l’extrem sud de la plaça, on giraven uns cavallets de fira. Vaig pensar que la música eixordadora dels altaveus amortiria el tret de pistola. M’hi vaig atansar per un costat, però aquell home a qui coneixia tan bé no em va veure fins al darrer moment.

Em va dirigir una mirada perplexa que immediatament es va convertir en pànic.

—Eddy... —va dir.

El meu nom real no era Eddy, però, com tots els meus companys de l’agència, havia canviat d’identitat abans de la primera missió. Crec que això facilitava les coses, com si no fos jo qui estava cometent el crim.

—Hi ha algun problema? Què hi fas, aquí?

Era del sud, sempre m’havia agradat el seu accent. Vaig fer que no amb el cap.

—Vyshaya mera —vaig respondre. Era una antiga expressió del KGB. Tots dos sabíem que volia dir «pena màxima»: un eufemisme per endinyar una bala de gran calibre al clatell d’algú.

Jo ja tenia la mà sobre la pistola que duia a la butxaca, una PSM lleugera de 5,45 mil·límetres. Irònicament, era una arma de disseny soviètic, fabricada exprés perquè fos pràcticament tan fina com un encenedor: ficada a la butxaca d’una americana ben tallada, no t’hi feia ni una arruga. Vaig veure com dirigia una mirada aterrida cap a les criatures dels cavallets, pensant segurament en les seves dues filles petites i preguntant-se com havíem arribat fins a aquella situació absurda.

Sense ni treure’m la pistola de la butxaca, vaig prémer el gallet i vaig disparar una bala amb nucli d’acer capaç de travessar les trenta capes de Kevlar i la placa de titani d’un centímetre de l’armilla antibales que vaig suposar que duia posada.

Amb el brogit dels cavallets ningú no va sentir el tret.

La bala se li va enfonsar al pit a tanta velocitat que li va provocar una aturada cardíaca i el va matar a l’instant: l’havien dissenyada justament per a això. El vaig envoltar amb el braç perquè no caigués, li vaig eixugar la suor del front amb el palmell de la mà i vaig fer veure que el meu amic s’havia desmaiat per la calor.

El vaig mig arrossegar fins a una cadira de plàstic situada sota un para-sol que s’agitava amb el vent i que no feia servir ningú, i em vaig adreçar en un rus vacil·lant al grup de mares que esperaven a deu metres dels seus fills, assenyalant el cel i rondinant contra la calor.

Les dones van somriure, íntimament satisfetes de constatar, un cop més, que els eslaus són gent forta i els americans, una colla de nyicris.

—Ai, la calor... és terrible, sí —van dir compadint-se de nosaltres.

Vaig treure la jaqueta al Genet i l’hi vaig posar damunt del pit per amagar el trau, cada cop més vermell. Em vaig tornar a tombar cap a les mares i els vaig dir que el deixava allà un moment mentre anava a buscar un taxi.

Elles van fer que sí amb el cap, més interessades en els seus fills i en els cavallets que en el que pogués fer jo. Dubto que cap d’elles s’adonés que m’enduia el maletí del Genet, i encara menys la cartera, mentre em dirigia cap als taxis que esperaven al Kremlevskiy Prospekt.

Quan algú es va fixar que li regalimava sang per la comissura de la boca i va avisar la policia, jo ja era a la meva habitació d’hotel, a diversos quilòmetres d’allà. No havia tingut ocasió de buidar-li les butxaques, o sigui que sabia que no passaria gaire temps abans no l’identifiquessin.

Sempre que havia estat a Londres l’havia anat a veure a casa seva i havia jugat amb les seves dues filles, que tot just havien començat l’escola. Vaig comptar els minuts que devien faltar perquè sonés el telèfon de la seva casa de Hampstead i les nenes rebessin la notícia que el seu pare era mort. Gràcies al que jo mateix havia viscut durant la infantesa, sabia més bé que la majoria què suposa allò per a una criatura: la incredulitat sobtada, la dificultat de comprendre la irreversibilitat de la mort, l’atac de pànic, l’immens abisme de l’abandó... Per més que ho vaig intentar, no vaig poder evitar reproduir l’escena dins del meu cap: les imatges eren seves, però temo que totes les emocions eren meves.

Finalment em vaig asseure al llit i vaig forçar el pany del maletí. L’única cosa interessant que hi vaig trobar va ser un DVD amb una fotografia de Shania Twain a la portada. El vaig ficar al lector de l’ordinador i el vaig passar per un programa algorítmic. Amagats entre la música digitalitzada hi havia els noms i els expedients classificats de dinou russos que ens proporcionaven informació secreta a nosaltres. Si el Genet arriba a fer l’entrega, vyshaya mera per a tots.

Mentre revisava tots els expedients, que contenien informació personal dels dinou agents, vaig començar a elaborar una llista amb els noms de tots els nens russos que hi constaven. Sense ser-ne conscient, em vaig adonar que estava fent una mena de recompte de pèrdues i guanys. Al final em van quedar catorze nens russos en una columna i les dues filles del Genet a l’altra. Es mirés com es mirés era un bon balanç, però no n’hi havia prou: els noms dels russos eren massa abstractes, i les filles del Genet, massa concretes.

Vaig agafar la jaqueta, em vaig penjar la motxilla a l’esquena, em vaig desar la PSM de 5,45 mil·límetres a la butxaca i vaig anar fins a un parc infantil a prop de Gorky Park. A partir del que havia llegit als arxius, sabia que algunes de les dones dels nostres infiltrats russos hi duien els fills cada tarda. Em vaig asseure en un banc i, basant-me en les descripcions que n’havia llegit, vaig poder identificar perfectament nou de les dones, mentre la canalla feia castells de sorra en una mena de platja artificial.

M’hi vaig acostar més i me les vaig quedar mirant. Dubto molt que cap d’elles es fixés en aquell desconegut amb un forat a la jaqueta que observava a través de la reixa els seus fills somrients, als quals desitjava un estiu més llarg del que havia estat el meu. Però tot i que havia aconseguit que ells es fessin reals, no podia deixar de pensar que de la mateixa manera que jo els havia donat alguna cosa també havia perdut una part de mi. Diguem-ne la meva innocència.

Sentint-me més vell, però també més tranquil, em vaig adreçar cap a la filera de taxis. Unes hores abans, mentre em dirigia a tota velocitat cap a l’hotel després de matar el Genet, havia fet una trucada encriptada a Washington. Sabia que un avió de la CIA camuflat com un jet de la General Motors es dirigia cap a l’aeroport de Xeremétievo per treure’m del país.

Amb el cor encongit per si la policia russa ja m’havia identificat com l’assassí, el trajecte a l’aeroport va ser un dels més llargs de la meva vida. Per això vaig sentir un gran alleujament quan vaig pujar a bord de l’avió. L’eufòria em va durar uns dotze segons. A dins m’esperaven quatre homes armats que es van negar a revelar la seva identitat, i que semblaven membres d’alguna unitat de les forces especials.

Em van entregar un document legal i em vaig assabentar que, a causa d’aquell assassinat, m’havia convertit en objecte de la investigació al més alt nivell que s’executa a les agències d’intel·ligència: un Informe d’Incidents Crítics. El líder del grup em va comunicar que em duien als Estats Units.

A continuació em va llegir els drets i em va arrestar.

7

Vaig suposar que érem a Montana. Mirant per la finestra del jet, la forma de les muntanyes tenia un no-sé-què que em va fer pensar que ens trobàvem al nord-oest del país. No hi havia cap altre element que em permetés identificar aquell lloc, només una pista d’aterratge tan secreta que consistia en un grapat de búnquers, una desena d’hangars subterranis i diversos quilòmetres de tanca elèctrica.

Havíem volat tota la nit i, quan vam aterrar, poc després que sortís el sol, jo em trobava en un estat d’ànim deplorable. Havia tingut molta estona per rumiar, i els dubtes se m’havien anat acumulant amb cada quilòmetre que fèiem. I si la informació del DVD de Shania Twain era falsa? I si algú havia endossat el disc al Genet? Potser estava duent a terme una operació secreta que jo desconeixia, o bé treballava per a una altra agència que el feia servir per despistar l’enemic. I encara hi havia una altra possibilitat: potser els investigadors dirien que el DVD era meu i que el Genet m’havia desemmascarat com a traïdor. Això explicaria que me l’hagués carregat sense consultar ningú.

Mentre continuava enfonsant-me en aquell laberint de dubtes, els paios de l’equip d’operacions especials em van fer sortir de l’avió a empentes i em van ficar en un quatre per quatre amb les finestres tintades. Les portes es van tancar amb pestell automàticament, i vaig veure que n’havien desmuntat els tiradors interiors. Feia cinc anys que m’havia incorporat al servei secret i ara de sobte, després de tres dies frenètics a Moscou, tot penjava d’un fil.

Vam passar dues hores dins el cotxe sense creuar una sola vegada la tanca elèctrica que rodejava el terreny, i finalment ens vam aturar davant d’un ranxo solitari envoltat per un jardí descuidat.

Mentre em tenien confinat en l’espai de dues petites habitacions, privat de contacte amb ningú que no fossin els meus interrogadors, sabia que en una altra banda de la casa hi havia una desena d’equips forenses analitzant la meva vida —i també la del Genet— fins al detall més petit, intentant trobar el rastre de la veritat. També coneixia les tècniques d’interrogació que farien servir, però per moltes sessions pràctiques d’entrenament a què et sotmetis, mai no n’hi ha prou per enfrontar-te a uns interrogadors hostils.

Eren quatre equips que treballaven per torns. Que consti que ho dic sense cap mena de connotació, però les dones eren les pitjors. O les millors, segons com es miri. La més ben proporcionada de totes es devia pensar que si es deixava uns quants botons de la camisa sense cordar li costaria menys destapar la veritat. Mentalment, la vaig batejar amb el nom de Wonderbra. Va resultar que uns quants anys més tard van fer servir amb gran èxit un mètode semblant amb els detinguts musulmans de la badia de Guantánamo.

Entenia perfectament la teoria: allò era un recordatori del món que anhelaves, el món del plaer, tan allunyat dels llocs on vivies sotmès a una ansietat constant. L’únic que calia fer era cooperar. I la veritat és que funciona. Et martiritzen nit i dia perquè els donis detalls i, mentre ells intenten enxampar-te en alguna incoherència, tu acabes rebentat, absolutament extenuat. Dues setmanes així i tot el que desitges és un altre món, el que sigui.

Una nit, després de dotze hores d’interrogatori ininterromput, vaig preguntar a la Wonderbra:

—De debò creu que ho vaig planejar tot, i que li vaig acabar etzibant un tret a la plaça Roja? A la plaça Roja? Qui la faria, una cosa així?

—Un idiota, suposo —va dir ella sense immutar-se.

—A vostè on la van reclutar? A Hooters?! —vaig bramar.

Havia alçat la veu per primera vegada, i també havia intentat ofendre-la comparant-la amb una d’aquelles cambreres de corbes generoses típiques de Hooters, però era conscient que acabava de cometre un error. Ara l’equip d’analistes i psicòlegs que m’estudiaven a través de les càmeres ocultes sabrien que estaven a punt d’abatre les meves defenses.

Immediatament vaig desitjar que s’hi tornés, però era una professional i va conservar la calma. L’únic que va fer va ser inclinar-se cap endavant per accentuar la tibantor dels botons de la camisa.

—Són naturals i, per si s’ho pregunta, el mèrit no és dels sostenidors. Quina cançó sonava als cavallets?

Em vaig empassar la ràbia.

—Ja els ho he dit.

—Doncs torni-ho a dir.

—Smells Like Teen Spirit. De debò, la Rússia moderna és així: res no té sentit.

—L’havia sentida abans? —va preguntar.

—És clar que l’havia sentida, és de Nirvana...

—Vull dir a la plaça, mentre buscava el millor lloc per...

—No vaig buscar cap lloc perquè no tenia cap pla —vaig dir en veu baixa, i vaig sentir una fiblada a la templa esquerra.

Quan finalment va deixar que me n’anés a dormir, tenia la sensació que qui guanyava era ella. Per més innocent que siguis, això és una de les pitjors coses que pots pensar mentre estàs incomunicat en una casa, aferrant-te a la llibertat i aïllat de tothom.

L’endemà al matí —jo hauria dit que era dimecres, però en realitat era dissabte; vet aquí si n’estava, de desorientat— un encarregat va obrir la porta del meu dormitori i va penjar una muda neta a la part del darrere. Per primera vegada em va dirigir la paraula i em va oferir la possibilitat de dutxar-me en lloc de netejar-me a la pica del racó, com era habitual. Aquella tècnica també la coneixia, volien que pensés que començaven a creure’s la meva versió per aconseguir que hi confiés, però en aquells moments jo ja no estava per a subtileses psicològiques. Com segurament hauria dit Freud, de vegades una dutxa no deixa de ser una dutxa.

L’encarregat va obrir amb clau la porta d’un bany contigu i va marxar. Era una cambra blanca, d’aspecte quirúrgic, amb unes anelles al sostre i a les parets que insinuaven un ús més sinistre, però a mi m’era igual. Em vaig afaitar, em vaig despullar i vaig deixar córrer l’aigua. Mentre m’assecava em vaig veure a mi mateix, nu, reflectit de cos sencer al mirall. Em vaig quedar clavat; em sentia estrany, feia molt de temps que no em fixava en el meu aspecte.

Havia perdut quasi deu quilos durant les tres setmanes —o el temps que fos— que havia estat allà, i no recordava haver tingut mai una cara tan demacrada. Em feia semblar molt més vell. Em vaig quedar mirant-me molta estona, com si al davant hi tingués una finestra al futur. No estava pas malament: era alt i tenia alguns blens de cabells rossos gràcies a l’estiu europeu.

Amb els quilos que havia perdut a la cintura i al cul a causa de la investigació a què estava sotmès, havia quedat en bona forma: no tenia els abdominals marcats com una estrella de cinema, però estava fort perquè cada dia feia quaranta minuts de kravmagà, un mètode israelià d’autodefensa que, segons els experts, és la forma de combat sense armes que més respecten els camells de Nova York per damunt del carrer 140. Jo sempre havia pensat que, si allò era bo per als professionals, també ho havia de ser per a mi. Un dia, molts anys més tard, en un moment de solitud i desesperació, aquell entrenament em salvaria la vida.

Em vaig atansar al mirall i vaig fer inventari de l’home que tenia al davant: mentre em preguntava si realment jo m’agradava tant, se’m va acudir que no devia ser l’únic que mirava. Probablement, la Wonderbra i els seus col·legues eren a l’altra banda del mirall fent la seva valoració particular. Potser un servidor no apareixeria en cap llista de candidats a interpretar el protagonista de Gola profunda II, però tampoc no tenia res de què avergonyir-me. No, no va ser això, el que em va enfurismar, sinó aquella intrusió en tots els àmbits de la meva vida, la interminable recerca d’unes proves inexistents i la punyent convicció que és impossible que algú faci una cosa simplement perquè li sembla que és el que ha de fer.

Els entrenadors de kravmagà sempre diuen que l’error més freqüent en una baralla consisteix a clavar un cop molt fort al cap de l’altra persona, perquè el primer que es trenca sempre són els dits de l’atacant. Per això, un professional de debò tanca el puny amb força i pica amb el cantell, com si clavés un cop de mall contra una enclusa.

Segons els entrenadors, una trompada d’aquestes característiques propinada per una persona raonablement forta descarrega més de quatre newtons de força en el punt de l’impacte. No costa gaire imaginar què pot fer això a la cara d’una persona. O en un mirall. El vidre es va esmicolar i els bocins es van escampar per terra. El més sorprenent de tot, però, va ser la paret del darrere: no hi havia res, ni finestra, res de res. Me la vaig quedar mirant, pensant si devia estar perdent la xaveta.

Un cop dutxat i afaitat, vaig tornar al dormitori i, després de vestir-me amb roba neta, em vaig asseure al llit a esperar. No va venir ningú. Vaig anar a trucar a la porta, però la vaig trobar oberta. «Ves quina gràcia», vaig pensar. Els nivells de confiança estaven augmentant per moments. O això, o en aquell episodi concret de La dimensió desconeguda em trobaria que la casa era deserta i més tard descobriria que no hi havia viscut ningú des de feia anys.

Vaig anar cap a la sala. No hi havia estat abans, i hi vaig trobar tot l’equip reunit, unes quaranta persones. I totes em somreien. Durant un moment terrible vaig pensar que m’aplaudirien. El líder de l’equip, un paio amb una cara feta de peces soltes, em va dir alguna cosa que no vaig entendre. La Wonderbra em va oferir la mà i em va dir que només era feina i que esperava que no li guardés rancor.

Jo estava a punt de suggerir-li que m’acompanyés a l’habitació, on posaríem en pràctica una sèrie d’actes de violència, alguns dels quals de naturalesa cada cop més sexual, però el que va dir el líder de l’equip em va deixar glaçat. Vaig decidir que aquells pensaments eren indignes d’algú que acabava de rebre una carta escrita a mà pel president dels Estats Units. El paper era damunt de la taula i em vaig asseure a llegir-lo. Sota l’imponent segell blau i daurat hi deia que una investigació meticulosa i exhaustiva m’havia eximit de qualsevol delicte. El president em donava les gràcies per la meva valentia, que havia anat «molt més enllà de qualsevol obligació».

«En territori hostil, sense cap mena d’ajuda ni seguretat, i davant de la necessitat d’actuar immediatament, no va dubtar ni va parar-se a pensar en el seu benestar personal», havia escrit.

Deia també que, si bé era impossible que els ciutadans poguessin arribar mai a saber el que havia fet, tant ell com el país sencer m’estaven profundament agraïts pels serveis prestats. En algun moment fins i tot feia servir la paraula heroi.

Em vaig dirigir cap a la porta. Notava tots els ulls clavats en mi, però tenia el cap en una altra banda. Vaig sortir i em vaig quedar plantat al mig de la gespa, contemplant aquell paisatge desolat. «Queda eximit de qualsevol delicte», deia la carta, i, mentre sospesava algunes de les paraules que havia llegit, em va envair un devessall d’emocions. M’hauria agradat saber què n’haurien pensat en Bill i la Grace: haurien sentit l’orgull que jo els havia negat durant tant de temps?

Vaig sentir les rodes d’un cotxe que s’acostaven pel llarg camí de grava i s’aturaven davant de la casa, però no hi vaig parar atenció. I què n’hauria pensat aquella dona que havia mort a Detroit, la que tenia uns ullassos blaus iguals que els meus? M’havia estimat, d’això n’estava segur, però era estrany, perquè pràcticament no la coneixia. Què hauria sentit la meva mare si li hagués explicat tot allò?

Em vaig quedar immòbil, amb les espatlles encorbades per protegir-me del vent, envoltat per una tempesta de residus emocionals, fins que vaig sentir una porta que s’obria. Quan em vaig tombar, vaig veure el líder de l’equip i la Wonderbra al porxo. Al seu costat hi havia un home gran, l’home que acabava d’arribar amb aquell cotxe i a qui jo coneixia des de feia molt de temps. El seu nom no té cap importància, perquè, tal com ha de ser, ningú no n’ha sentit parlar mai. Era el director de la Divisió.

Va baixar lentament els graons del porxo i es va aturar al meu costat.

—Has llegit la carta? —va preguntar. Vaig fer que sí amb el cap. Em va posar una mà sobre el braç i me’l va estrènyer; era la seva manera de donar-me les gràcies. Suposo que era conscient que no hi havia paraules capaces de competir amb aquell segell blau i daurat.

Ell va seguir la meva mirada a través del paisatge desolat i es va referir a l’home a qui havia matat.

—Deixant de banda la traïció del final —va dir—, era un gran agent, un dels millors.

Me’l vaig quedar mirant.

—És una manera de veure-ho —vaig respondre jo—. Deixant de banda la bomba atòmica, el 6 d’agost segurament va fer un bon dia a Hiroshima.

—Per l’amor de Déu, Eddy! Estic fent un esforç per trobar el costat bo... Era amic meu.

—I meu també, senyor director —vaig replicar sense embuts.

—Ja ho sé, Eddy, ja ho sé —va respondre ell, contenint-se. És increïble el que pot fer una carta del president—. He dit un munt de vegades que m’alegro que ho fessis tu i no jo. Encara que hagués estat més jove, no sé si n’hauria estat capaç.

No vaig dir res, però, pel que havia sentit, l’home que tenia al davant s’hauria endut una metralladora a Disneyland si hagués pensat que així aconseguiria un ascens.

Es va apujar el coll de l’abric per protegir-se del vent i em va dir que volia que tornés a Londres.

—He parlat amb tothom que havia de donar-hi el vistiplau i la decisió és unànime: et nomeno nou Genet de l’Oceà.

No vaig dir res. Simplement em vaig quedar una bona estona contemplant els camps erms, entristit per les circumstàncies i per aquelles dues nenes. Tenia vint-i-nou anys i era el Genet de l’Oceà més jove de la història.

8

Londres mai no m’havia semblat tan bonic com el vespre que hi vaig aterrar: la catedral de Saint Paul, les Cases del Parlament i la resta d’antics edificis de poder i esplendor s’alçaven com escultures sota un cel roig cada vegada més fosc.

No havien passat ni vint hores des de la meva promoció i havia viatjat sense descansar ni un instant. M’havia equivocat respecte a la ubicació del ranxo: es trobava als Black Hills de Dakota del Sud, un lloc encara més recòndit del que jo m’havia imaginat. Des d’allà havia fet un vol de dues hores fins a l’aeroport públic més proper, on un jet privat m’esperava per dur-me a Nova York i enllaçar amb un vol transatlàntic de British Airways.

Un quatre per quatre Ford de tres anys d’antiguitat, tacat de fang per no cridar l’atenció, em va recollir a Heathrow i em va dur fins a Mayfair. Era una nit de diumenge i no hi havia gaire trànsit, però, tot i això, avançàvem amb lentitud: el vehicle estava blindat i aquell pes extra en dificultava molt la conducció.

Finalment, el paio que es barallava amb el volant es va ficar en un carrer sense sortida a prop de South Audley Street, i davant nostre es va obrir la porta del garatge d’una mansió elegant. Vam entrar a l’aparcament subterrani d’un edifici que, segons la placa que hi havia al costat de la porta principal, era el quarter general a Europa del Fons d’Inversió de les Illes Balears.

A sota, un altre rètol informava el públic que el fons d’inversió només concertava cites per telèfon. No hi havia cap número i, si algú el buscava, descobria que no constava al directori telefònic de Londres. No cal dir que no hi trucava mai ningú.

Vaig agafar l’ascensor des del soterrani, vaig pujar fins a la planta superior i vaig entrar a la que des de sempre havia estat l’oficina del Genet de l’Oceà: una sala immensa, plena de mobles de fusta i sofàs blancs, però sense una sola finestra ni llum natural.

L’edifici tenia un nucli central de formigó, i des d’aquella cel·la dins d’una altra cel·la vaig començar a treballar per desembullar la xarxa de mentides del meu predecessor. Aquella primera matinada me la vaig passar trucant a números secrets que les companyies telefòniques ni tan sols sabien que existien i vaig reunir un equip especial de criptògrafs, analistes, arxivistes i agents de camp.

Per més que diguin els governs, no totes les guerres tenen lloc sota l’atenta mirada dels periodistes o de les càmeres de les cadenes de notícies de vint-i-quatre hores. L’endemà, el nou Genet i el seu petit grup de partisans van iniciar una campanya a tot Europa per combatre el que va resultar ser la infiltració més greu a la comunitat dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units des de la guerra freda.

Vam aconseguir alguns èxits sonats, però, tot i que amb el pas del temps els cadàvers enemics es van començar a apilonar com si fossin llenya, jo continuava sense poder aclucar l’ull. Una nit, a Praga, mentre perseguíem una pista de feia temps, em vaig passar diverses hores caminant pel barri antic de la ciutat i em vaig obligar a fer balanç de la situació. Segons el meu punt de vista, i deixant de banda les complicacions, havia fracassat: després de vint mesos investigant de manera infatigable, encara no havia aconseguit descobrir com s’ho feien els russos per pagar als nostres agents que havien aconseguit corrompre. Els traïdors, en altres paraules.

El rastre dels diners continuava sent un misteri, i sabíem que, si no aconseguíem resoldre’l, no sabríem mai fins on s’estenia la infecció. Així que vaig decidir posar tota la carn a la graella, però, al final, tot va ser en va perquè el que ens va rescatar va ser un comptable forense tímid i una sèrie de caramboles.

Revisant una vegada més la muntanya de material que havíem aconseguit recopilar a la casa londinenca del meu predecessor abans que desaparegués als arxius de la Divisió, el comptable va trobar una llista de la compra escrita a mà, entaforada al final d’un talonari de xecs. Ja estava a punt de llençar-la quan es va adonar que el paper sobre el qual estava escrita era una etiqueta en blanc de l’empresa de missatgeria FedEx, cosa estranya, perquè les nostres investigacions no havien trobat cap compte de FedEx. Intrigat, va trucar a l’empresa i va descobrir que hi havia una llista d’enviaments efectuats des d’aquella adreça, tots ells abonats en efectiu.

Només en vam poder aprofitar un: el d’una capsa de puros cubans caríssims que s’havia enviat al luxós hotel Burj Al-Arab de Dubai. Immediatament vam descobrir que el nom del destinatari era fals. Aquí s’hauria acabat la història si no fos per la carambola que va venir a continuació: una dona que treballava amb el comptable havia estat agent de viatges i sabia que tots els hotels dels Emirats Àrabs Units tenien l’obligació de fer una còpia del passaport de tots els hostes.

Vaig trucar a l’hotel i, fent-me passar per un agent especial de l’FBI adjunt a la Interpol, vaig convèncer el gerent perquè comprovés els seus arxius i em proporcionés els detalls del passaport de l’hoste que s’havia allotjat a la suite 1608 aquell dia en qüestió.

Va resultar que era un home anomenat Christos Nikolaides. Era un nom molt elegant. Llàstima que el paio no ho fos gens.

9

Tothom estava d’acord en una cosa: en Christos hauria estat un home atractiu si no hagués estat per la seva alçada. La pell olivàcia, la mata de cabells esbullats, foscos, i unes dents impecables no aconseguien compensar unes cames que eren massa curtes per al seu cos. Però els diners segurament hi ajudaven, sobretot amb la mena de dones amb qui li agradava anar, i de diners sí que en tenia a cabassos, en Christos Nikolaides.

Una sèrie de cerques a bases de dades policials va revelar que el paio era un pinta: un perdulari autèntic a qui mai no havien condemnat, però que havia estat involucrat en tres assassinats i una pila d’altres crims violents. De trenta-tres anys i nacionalitat grega, era el fill gran d’uns pares sense estudis que vivien als afores de Tessalònica, al nord del país. És important assenyalar que el fet de no tenir estudis no vol dir que fossin idiotes, perquè no n’eren gens, això segur.

Durant les setmanes següents, a mesura que vam anar indagant la seva vida, la família va anar cobrant interès. Estava formada per un clan molt unit de germans, oncles i cosins, i la dirigia el pare d’en Christos, en Patros, que amb seixanta anys era un líder despietat. Com diuen a Atenes, tenia una jaqueta molt gruixuda —en altres paraules, un llarg historial de crims—, però això havia anat acompanyat d’un èxit material considerable. Després de modificar lleugerament l’òrbita d’un satèl·lit dels Estats Units que controlava els Balcans, vam obtenir una colla de fotografies d’una definició espectacular en què apareixien tots els membres de la família.

Situat enmig de diverses hectàrees d’espígol, el complex residencial incloïa set cases de luxe, piscines i uns estables esplèndids, tot plegat rodejat per un mur de tres metres i mig patrullat pel que ens va semblar un grup d’albanesos armats amb pistoles automàtiques Skorpion. Tot plegat era estrany, sobretot tenint en compte que la família es dedicava al negoci de la floristeria a l’engròs. Potser al nord de Grècia els robatoris de flors representaven un problema més greu del que la gent s’imaginava.

Vam suposar que, com també havia fet el càrtel de Medellín a Colòmbia, havien aprofitat la complexa xarxa de transports per aire i carretera que requeria un producte perible com les flors per comerciar amb una mercaderia molt més rendible.

Però quina relació hi havia entre aquells traficants de drogues grecs i el meu predecessor? I per quin motiu aquest havia enviat una capsa de puros al fill gran de la família a un hotel de set estrelles de l’Orient Mitjà? Hi havia la possibilitat que l’antic Genet estigués enganxat a les drogues i que en Christos fos el seu camell, però aquesta hipòtesi no tenia gaire sentit: era evident que els grecs es dedicaven a la venda a l’engròs.

Quan ja pensava que la investigació no conduiria enlloc —potser en Christos i el meu predecessor només eren dos malparits que s’havien fet amics—, un cop de sort va voler que, una lúgubre nit londinenca, m’entrés insomni. Contemplant els terrats des del meu apartament de Belgravia, em vaig posar a pensar que aquells dos homes devien haver sopat junts en algun dels restaurants amb estrelles Michelin de la zona i, de sobte, em vaig adonar que segurament la resposta al nostre problema més greu la tenia just al davant.

I si no eren els russos, els que pagaven els nostres agents corruptes? Posem per cas que en Christos Nikolaides i la seva família fossin els responsables dels pagaments. Per què? Perquè introduïen drogues a Moscou i aquesta era la contribució que els russos, que anaven curts d’efectiu, els exigien. Una mena d’impost de societats, com si diguéssim.

Això volia dir que els grecs feien servir les seves xarxes de blanqueig per transferir fons de diner negre a comptes que eren a nom dels nostres traïdors. Així, les agències d’intel·ligència russes no constaven en cap fase del procés. En aquest escenari, no era tan estrany que algú que acabés de rebre un pagament considerable, com era el cas del Genet de l’Oceà, enviés una capsa de puros a l’home que li acabava de pagar: en Christos Nikolaides, que estava de vacances a Dubai.

Vaig renunciar definitivament a dormir i vaig tornar a l’oficina, on, amb l’ajut del govern grec, vaig iniciar una investigació en profunditat sobre la trama de negocis submergits de la família Nikolaides.

La informació que vam desenterrar durant aquest procés em va dur fins a Suïssa i els carrers silenciosos de Ginebra. I, per més que tingui fama de neta, aquella ciutat és el cau de merda més infecte que hagi vist a la meva vida.

10

Les oficines del banc privat més secret del món s’amaguen darrere d’una façana anònima de pedra, al centre del Quartier des Banques de Ginebra. L’edifici no mostra cap placa d’identificació, però ja fa dos-cents anys que és la seu de Clément Richeloud & Cie, que té, entre els seus incomptables clients dèspotes africans, un munt de criminals corporatius i els descendents multimilionaris de diversos membres notoris del Tercer Reich.

Richeloud’s també era el banc de la família Nikolaides i, tal com pintaven les coses, estava convençut que representava la nostra única sortida. Els hauríem de convèncer perquè ens proporcionessin un llistat de totes les transaccions de la família Nikolaides en els últims cinc anys, una documentació que demostraria si en Christos actuava com a pagador dels russos i, en cas afirmatiu, quins espies americans tenia a sou.

Naturalment, hauríem pogut exigir el llistat davant dels tribunals, però Richeloud’s hauria adduït, i amb raó, que divulgar qualsevol mena d’informació bancària era il·legal segons les lleis de secret bancari del govern suís, una legislació que ha convertit aquell país en el preferit dels tirans i els criminals.

Per aquest motiu, vaig contactar amb el banc fent-me passar per un advocat de Mònaco que representava interessos vinculats als serveis militars del Paraguai i em vaig plantar a la seva escalinata de marbre, preparat per discutir una sèrie d’assumptes financers summament confidencials. Armat amb un maletí ple de documents falsos i la perspectiva d’uns dipòsits del que prometien ser centeners de milions de dòlars, em vaig asseure en una sala de conferències plena d’antiguitats d’imitació, a esperar el soci administrador del banc.

Aquella reunió estava a punt de convertir-se en un dels esdeveniments més memorables de la meva carrera professional, no pas a causa d’en Christos Nikolaides, sinó pel que hi vaig aprendre. La lliçó va començar quan es va obrir la porta de fusta de roure.

És cert que bona part de la meva feina consisteix a navegar per una claveguera amb un vaixell amb el fons de vidre, però fins i tot en aquestes condicions en Markus Bucher era un home memorable. Tot i ser un predicador laic a l’austera catedral calvinista de Ginebra, estava, com la majoria de persones del seu ram, fins al coll de merda i sang. Als seus cinquanta anys, es podia dir que havia aconseguit anotar un home run —una mansió a Cologny amb vistes al llac, un Bentley al garatge—, però tenint en compte que havia sortit de la segona base tampoc no tenia tant de mèrit: la seva família era la principal accionista del banc privat.

En Bucher va recalcar amb grandiloqüència que la sala estava insonoritzada «segons els estàndards dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units», però es va oblidar d’esmentar la càmera oculta que jo havia clissat al marc d’un quadre penjat a la paret. Estava col·locada de tal manera que pogués enfocar els documents que duia el client per damunt de l’espatlla. Per anar sobre segur, vaig reubicar les cadires de manera que per la càmera només es veiés la tapa del meu maletí. «Aficionats», vaig pensar.

Mentre en Bucher revisava els documents falsos i, sens dubte, calculava mentalment les taxes de gestió que es derivarien d’aquelles quantitats desorbitades, vaig donar un cop d’ull al rellotge: faltaven tres minuts per a la una, l’hora de dinar.

Malauradament per a la família Nikolaides, els havia passat per alt un detall fonamental mentre abocaven més i més diners a Richeloud’s: feia poc temps, la filla única d’en Bucher havia entrat també en el negoci bancari. Amb vint-i-tres anys i sense gaire experiència amb els homes ni amb el món, es dedicava a l’àmbit més respectable del negoci treballant per a Credit Suisse a Hong Kong.

Vaig tornar a donar un cop d’ull al rellotge. Faltaven dos minuts per a la una. Em vaig inclinar cap a en Bucher i, sense apujar el to de veu, vaig dir:

—No he vist un membre de l’exèrcit del Paraguai en ma puta vida.

Ell se’m va quedar mirant, confós, i a continuació va esclafir a riure, pensant que allò era una demostració d’humor ianqui. Li vaig assegurar que no era el cas.

Li vaig donar el nom complet d’en Christos i el que creia que era el seu número de compte, i li vaig dir que volia una còpia de tots els registres bancaris relacionats amb ell, la seva família i les seves empreses associades dels darrers cinc anys. En un racó fosc del meu cervell vaig desitjar no estar-me equivocant, perquè si era així ho pagaria car. En tot cas, ja no hi havia marxa enrere.

En Bucher es va alçar, amb el pit inflamat d’indignació, va començar a dir el nom del porc de la gent que accedia al banc sota falses aparences, va assegurar que s’havia adonat immediatament que els documents eren falsificacions i va exclamar que només un americà es podia pensar que un banquer suís divulgaria aquesta mena d’informació encara que la tingués. Quan se’m va atansar, em vaig adonar que em concediria un honor que s’havia negat a molts dictadors i genocides: estava a punt d’expulsar-me d’un banc suís.

Era la una en punt. En Bucher es va aturar en sec, vaig veure com la mirada li marxava cap a l’escriptori: el seu mòbil personal, que tenia entre els papers —un número que ell creia que només coneixien els seus familiars més propers—, estava vibrant. Vaig observar en silenci com es fixava en el número que li trucava. Devia decidir que ja se n’ocuparia més tard, perquè es va tombar cap a mi i se’m va abraonar, amb la indignació com a cuirassa.

—Són les vuit de la nit a Hong Kong —vaig fer jo sense moure’m de la cadira, preparat per trencar-li un braç si se li acudia posar-me un dit al damunt.

—Com?! —va exclamar ell, desconcertat.

—Dic que a Hong Kong —vaig repetir més a poc a poc— ja és tard.

Li vaig veure una guspira de pànic als ulls quan va entendre el que li deia. Em va mirar, superat per una allau de preguntes per a les quals no tenia resposta: com dimonis sabia jo que li trucaven de Hong Kong? Es va girar i va despenjar el telèfon.

No li vaig treure els ulls de sobre mentre ell no només descobria que jo l’havia encertada i li trucaven des de Hong Kong, sinó que sentia com la seva filla, que s’esforçava per dissimular el pànic a la veu, li deia que tenia un problema greu. Encara que a Ginebra tot just fos l’hora de dinar, per a en Markus Bucher el dia s’enfosquia per moments.

Segons semblava, dues hores abans, totes les comunicacions del gratacel de luxe on vivia la seva filla havien patit una fallada general: el telèfon, la televisió per cable, el Wi-Fi, l’ADSL d’alta velocitat... Tot havia deixat de funcionar. Una desena d’equips de Hong Kong Telecom havien començat a treballar per identificar l’arrel del problema, i un d’aquests equips, format per tres homes, tots ells vestits amb granota blanca corporativa i amb identificadors penjats al coll, havien accedit al pis de la Clare Bucher.

Quan va trucar al seu pare, la noia ja havia deduït que potser aquells homes no eren qui afirmaven ser. El primer detall sospitós era que n’hi havia dos que no parlaven xinès; de fet, semblaven americans. La segona pista estava relacionada amb l’instrumental de comunicacions que duien: tot i que no n’era una experta, hauria posat la mà al foc que per arreglar una línia telefònica no calia una Beretta de nou mil·límetres estil OTAN amb silenciador.

Vaig veure que, a mesura que ella li explicava la situació, la cara del seu pare anava adquirint un to pàl·lid d’allò més malaltís. Finalment es va tombar cap a mi amb una barreja d’odi i desesperació a la mirada.

—Qui és, vostè? —va dir amb un fil de veu, tan fluixet que amb prou feines era audible.

—Pel que he pogut sentir —vaig fer jo—, sóc l’única persona a tot el món que el pot ajudar. Per sort, el director de Hong Kong Telecom em deu un favor. Diguem que el vaig ajudar a aconseguir un contracte telefònic molt lucratiu al Paraguai.

En aquell instant vaig pensar que se’m llançaria al damunt, de manera que em vaig preparar per fer-li mal de debò si calia, i vaig continuar parlant:

—Estic convençut que, si les circumstàncies ho permeten, podria trucar-li i demanar-li que enviés els tècnics a una altra banda.

No sé com, en Bucher va aconseguir controlar-se. Em va mirar, més perdut del que mai hauria cregut possible, en una cruïlla que estava a punt de determinar la resta de la seva vida.

Vaig observar la batalla que s’entaulava en el seu rostre: de la mateixa manera que no podia abandonar la seva filla, tampoc no podia renunciar a tot allò que creia representar. Estava paralitzat. Em vaig adonar que l’havia d’ajudar a prendre una decisió. Com ja he dit abans, el paio estava tenint un matí horrible.

—Permeti’m afegir un apunt: si decideix no cooperar i els tècnics han d’eliminar la seva filla, no tindré manera d’influir en el que li facin abans. No sé si m’explico: estarà fora del meu poder.

No vaig voler fer servir la paraula violar davant d’un pare. En Bucher no va dir res, però es va girar i va vomitar a terra. Es va eixugar la boca amb la màniga i es va alçar amb les cames tremoloses.

—Aniré a buscar la documentació —va dir, posant-se en marxa a corre-cuita.

La gent diu que l’amor genera debilitat, però s’equivoca: l’amor genera força. Gairebé per a tothom, l’amor passa per davant de tota la resta: del patriotisme i de l’ambició, de la religió i de l’educació. I de tots els amors que es fan i es desfan —l’amor èpic i el mundà, el noble i el vulgar—, no n’hi ha cap de tan immens com el que un pare sent per un fill. Aquesta és la lliçó que vaig aprendre aquell dia, i a la qual sempre estaré agraït, perquè anys més tard, entre les runes del que es coneix com el Teatre de la Mort, em va permetre salvar-ho tot.

Quan el vaig engrapar pel braç, en Bucher ja era a mig camí de la porta, disposat a entregar-me el que fos, desesperat per salvar la seva filla.

—Aturi’s! —vaig dir.

Es va tombar, estava a punt de posar-se a plorar.

—Què es pensa, que trucaré a la policia? —va dir—. Amb els seus «tècnics» encara a l’apartament?!

—No, és clar que no —vaig respondre jo—. No és tan ruc.

—Doncs deixi’m anar a buscar els papers, per l’amor de Déu!

—I qui m’assegura que no me’n donarà uns de falsos o els d’un altre client? No, anirem a comprovar l’ordinador tots dos junts.

Ell va fer que no amb el cap, mort de por.

—Impossible! No pot entrar-hi ningú, al despatx del fons. El personal se n’adonarà...

Era cert, però se li escapava un detall.

—Per què es pensa que he volgut citar-me amb vostè a la una un divendres d’un cap de setmana de pont? —li vaig preguntar—. Tothom està dinant.

Vaig agafar el maletí, vaig sortir amb ell de la sala de conferències i vaig veure com, amb una targeta encriptada, obria la porta que donava accés a les sales interiors.

Ens vam asseure davant d’un dels ordinadors. Ell va accedir al sistema amb un lector d’empremtes dactilars i va introduir els dígits d’un número de compte. Davant nostre van aparèixer els registres bancaris teòricament secrets d’en Christos Nikolaides, vinculats a una xarxa d’altres comptes de la família. Uns minuts més tard ja els imprimíem tots.

Vaig passar una bona estona estudiant aquelles pàgines i columnes que havien desencadenat tanta corrupció i mort. La família era multimilionària, o prou a prop de ser-ho com perquè allò ni tan sols importés, però els registres també demostraven, sense cap mena de dubte, que era en Christos qui pagava en nom dels russos. Però la cosa no s’acabava aquí: tal com m’esperava, aquells documents també deixaven al descobert la resta del negoci. Les transferències regulars a altres comptes del banc revelaven els noms de sis dels nostres de qui no hauria sospitat mai que poguessin ser traïdors.

Dos

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X