2

En contra de la uniformitat que presumeix el nom, l’ofici d’escriptor negre és un espai laboral saturat de matisos cromàtics. Al llarg d’una carrera professional ja prou extensa i variada, m’he vist en la circumstància d’escriure per als meus clients notes de premsa reclamades amb urgència, articles i conferències sobre assumptes en els quals era un absolut profà. He redactat pamflets i libels vergonyants en què, per fortuna, no havia de constar el meu nom. En una ocasió vaig haver de reelaborar un treball universitari sobre l’oviposició de les perdius, imagino que escrit, a jutjar pel nivell excels de la prosa, per una de les afectades. Un escriptor de renom en plena crisi personal i creativa em va passar la meitat d’una novel·la de lladres i serenos que se li havia travessat i, sense cap orientació ni ajuda, vaig haver d’acabar-la en quinze dies, perquè l’home havia de complir amb un contracte editorial que incloïa una terrible penalització en cas de demora. Em va caldre escoltar l’avorrida confessió d’un agent d’assegurances moribund per tal de redactar d’urgència una mena de memòries que, un cop impreses i elegantment enquadernades, van ser lliurades als compungits assistents al funeral, que majoritàriament van dipositar-les a la paperera que hi havia a la sortida del tanatori. He escrit, en fi, un extens mostrari de textos d’allò més heterogenis, curiosos i de complexitat diversa. Però mai, fins aquesta nit de desembre, m’he vist davant la conjuntura de redactar una nota de suïcidi. El repte té dos detalls positius: el primer és que està ben remunerat, i el segon, que serà un text de ficció, vull dir que no correspon al meu suïcidi.

—L’encàrrec laboral porta incorporades unes poques clàusules de compliment obligat. La primera és que us haureu de posar al cap aquestes caputxes.

Com que a ningú se li ha escapat una rialla, he deduït que tampoc això no és una broma. Aturats en el primer semàfor en vermell, encara al carrer de la Diputació, la Vero ha obert la guantera que tinc damunt dels genolls i ha tret tres peces d’una tela negra que ha repartit entre els ocupants del vehicle.

—De veritat que és necessari, aquest joc infantil? —m’he queixat amb poca convicció—. És una nit d’hivern. I molt tard. Els habitants d’aquesta ciutat s’han recollit en els seus apartaments de preu sobredimensionat i fins i tot les hordes de turistes ja han caigut derrotades pel calimotxo i la sangria... Ni els fantasmes més noctàmbuls volten ja pels carrers...

Mentre els dos viatgers de darrere enterren la testa sota el sac de roba tenebrosa sense ni el més mínim apunt de protesta, la meva antiga amiga continua fent onejar davant les meves pupil·les la caputxa que em correspon. El semàfor ha canviat a verd i la furgoneta que tenim darrere ha fet sonar el clàxon dues vegades. L’exveïna, impertèrrita o víctima d’un sobtat atac de sordesa, ha mantingut el caputxó bressolant davant del meu nas fins que li he pres de les mans de mala gana.

—Vinga, Premi Nobel, sigues col·laborador. En realitat, es tracta d’una senzilla mesura de seguretat. És millor que no coneguis a quin indret t’ha de portar aquest viatge, que de tota manera no durarà gaire estona.

Amb el cap embotit en una bossa de franel·la incòmoda, rasposa i pudenta, iniciem un trajecte inquietant que fa pinta de fer-se més llarg que una visita a cal dentista. És el final d’una jornada extenuant i em noto les cames i el cap espremuts. Les darreres hores m’he begut tres o quatre combinats de rom i cola, i l’obscuritat i l’escalfor d’aquesta caperutxa absurda em fan sentir com un membre del Ku Klux Klan a punt de calar foc a una convenció d’escriptors negres... Per tal de no deixar-me vèncer per la son, que amenaça des del rum-rum anestèsic del motor, intento iniciar una conversa que empleni l’avorriment del viatge. Comento al meu auditori les molèsties que estan causant per la ciutat els manifestants contra el canvi climàtic, que han pres possessió dels carrers del centre i han aconseguit que qualsevol desplaçament interurbà esdevingui una aventura de pronòstic incert, una moneda a l’aire... Després de les primeres consideracions, la conductora del vehicle decideix tallar la meva dissertació amb una ordre que no admet interpretacions equívoques: «Calla, Premi Nobel! No ens castiguis amb la teva xerrameca!».

Clara i contundent, ella. Estic a punt de replicar una resposta que faci palès que no em deixo intimidar amb tanta facilitat, quan torna a percudir obrint la ràdio, des d’on escapa una balada mel·líflua de Frank Sinatra que sembla disposada a narcotitzar els passatgers, la ciutat i fins i tot la vida a la galàxia... «Strangers in the night exchanging glances, wond’ring in the night, what were the chances. We’d be sharing love before the night was through...».

Per combatre el tedi previsible i intentar mantenir-me en el territori de la vigília, opto per desoir el mandat i disputar el protagonisme al cantant nord-americà.

—Els molt cretins es pensen que estan a punt de salvar el planeta. Us ho podeu creure? Allà a la Fira han dividit un pavelló en diferents seccions i en cadascuna hi ha una comissió de treball que ha d’elaborar propostes per evitar que s’acabin les reserves de glaçons per a cubates del pol Nord o que els peixos dels oceans hagin d’aprendre a fer recollida selectiva de brossa o la depressió que pateixen els porcs i les vedelles a les granges..., aneu a saber. Jo coneixia un dels organitzadors, que m’ha anat presentant un per un els responsables de cada comissió... Tot gent jove, amb cara de fer ioga i alimentar-se de quinoa, tofu i humus de llenties... Dels resultats de les converses s’hauran de publicar unes actes i algú haurà de redactar-les amb prosa comprensible, corregir-les un parell de vegades i treballar-les amb un editor de textos professional per deixar-les presentables... A les pauses de descans establertes, jo anava convidant a entrepans vegetals i te indi i cafè de comerç just uns i altres, convençut que algunes d’aquestes feines acabarien sent encàrrecs per a la meva empresa de serveis lingüístics... Després de tot el dia de fer bona cara a aquells panolis, arriba el final de les jornades i sabeu amb quina em surt el meu conegut?

M’aturo un parell de segons esperant de l’audiència una prova de solidaritat o d’interès, alguna paraula que demostri un bri de curiositat, un simple gruny que certifiqui que no s’han quedat clapats i segueixen amb una mica d’atenció les divagacions del meu discurs... Res. Ni tan sols un ronc. Segur que la cançoneta de Sinatra els ha fet entrar en un estat de letargia... Però el desànim no consta en la llista vastíssima dels meus defectes.

—El tio va i em solta que una bona manera de solidaritzar-me amb l’esforç que estan fent per salvar el nostre planeta de la pulsió destructiva de l’ésser humà seria que un servidor s’ocupés de l’edició de les actes del congrés de manera desinteressada... «Desinteressada», ha dit! El que aquell barrut volia dir és que els fes tota la feina de franc! Algú s’ho pot creure?

Els ocupants del Mercedes poden creure-s’ho o no, però de moment no es manifesten. Deuen ser treballadors a sou i no pas autònoms, perquè no m’ofereixen ni una lleugera mostra de suport ni declaren cap voluntat d’entrar a discutir l’assumpte. He intentat detallar el volum de feina que tot allò significa, les hores de deixar-me les celles davant l’ordinador i l’esforç que hauré d’invertir-hi, l’equip de col·laboradors que caldrà subcontractar si volen que les actes acabin penjades a la pàgina web de les jornades en diversos idiomes...

L’actitud freda i distant dels tres oients del vehicle m’ha semblat tan evident i insolidària, que al final m’he de resignar a acatar l’ordre de la Vero i a fer la resta del trajecte en silenci. Un silenci carregat de menyspreu, això sí, per molt que les caputxes impedeixin que els meus companys d’aventura nocturna puguin apreciar la meva cara de digne emprenyament.

Passen uns vint o vint-i-cinc minuts abans que el Mercedes s’aturi. Escoltem el repic a la finestra de la xofera. S’abaixa el vidre, però només una mica. La veu potent i greu d’un home inunda l’habitacle.

—Bona nit, senyoreta. Em temo que hem d’inspeccionar el vehicle abans de deixar-la entrar al recinte.

—No ha de mirar res de l’interior d’aquest cotxe —protesta la Vero—. Llegeixi primer aquest document.

Durant uns segons estic temptat de traure’m la maleïda caputxa per poder ser testimoni del que està passant.

—Tot això contradiu les meves instruccions —es queixa l’home de la veu de tenor—. No puc... Hauré de demanar permís abans de...

—Truqui a qui hagi de trucar, però ens estan esperant i tenim pressa.

Escoltem les passes que s’allunyen i esperem.

—Què està passant? —no em puc estar de preguntar.

—Calla. No és assumpte teu.

Encara ha de transcórrer una bona estona abans que la veu de l’exterior torni a apropar-se i digui que podem tirar endavant, mentre sentim un grinyol de frec metàl·lic. Una porta o una barrera que s’obre, segur. El Mercedes torna a bellugar-se, però només dos o tres minuts més tard s’atura de nou i el motor deixa de roncar. La Vero ens comunica que ens podem desempallegar d’aquesta merda de bossa negra que ens asfixia. Respiro fondo, una mica alleujat, i espero uns segons mentre els ulls s’adapten al nou decorat, però continuo dins d’un túnel de tenebres. La lluna no ha fet acte de presència i el fanal més proper es troba a més de dos-cents metres. Estem aturats en un racó solitari i mig perdut, probablement en un polígon industrial dels afores de la ciutat o d’una població veïna. Una calçada molt àmplia i ben pavimentada... Un tràiler i un parell de furgonetes aparcats a les voreres porten estampats als laterals un mateix emblema que no soc capaç d’identificar... El dibuix esquemàtic d’un arbre amb la capçada convertida en una bombeta... Lletres illegibles i logo de color verd... Ens envolten metres i metres de parets. Grans finestrals a la part alta de les naus. Al fons, una tanca metàl·lica d’uns tres metres d’altura i rematada de filferro espinós. Ens acull un brunzit continuat i molest, com de nau espacial a punt d’enlairar-se.

—Aquesta és la nostra destinació, companys —anuncia la líder de l’aventura—. A partir d’ara, feu l’encàrrec que us encomanin amb rapidesa i sense obrir la boca més del necessari. Per descomptat, aquesta feina requereix absoluta discreció, de manera que no podreu parlar amb ningú del que trobarem aquí dins. Entesos?

En aquest equip, el silenci sona a aquiescència. Després de les darreres instruccions, la Vero ens apressa a baixar del Mercedes i ens fa entrar a l’edifici més proper per una escala metàl·lica que acaba en una porta lateral del primer pis. Pugem amb compte de no entropessar i acabar obrint-nos la crisma, perquè no hi veiem ni un borrall. A l’altre costat del llindar, vetllant perquè la llum de l’interior de l’edifici no desperti l’interès dels vigilants de les naus adjacents, ens espera una Castafiore que sembla escapada d’un còmic d’Hergé: vestit d’un verd oliva fins als peus amb una agulla de pit daurada a la solapa, sabates maragda lluents i un rostre circumspecte, que sembla a punt d’arrencar a cantar l’obertura de La Traviata... Trenta o trenta-cinc, no més. La prima donna llueix de sèrie una mirada de fred siberià, però li floreix un somriure de pel·lícula Disney quan la Vero li passa pel costat.

—Hola, Monda.

—Pensava que no arribaríeu mai...

El comentari no és ni tan sols una reprensió, es queda en una mostra lleu de la incomoditat de l’espera. La tal Monda tanca la porta sense fer soroll i d’una capsa de cartró que té als peus comença a distribuir guants de plàstic i cobertors de peus, boca i cap com els que els cirurgians usen als quiròfans dels hospitals. Fa servir una veu de sergent amb ressaca per comunicar-nos que no ha de quedar ni el més petit indici de la nostra presència en aquest pis. Quan ens veu perfectament equipats com un grup d’exploradors a punt de profanar una tomba, comença a donar ordres a uns i altres i a anar amunt i avall... Sembla la responsable de tota aquesta moguda, potser per això és l’única que no ha hagut d’humiliar-se amb la disfressa.

El lloc on ens trobem no és una nau industrial, ni cap oficina, sinó un apartament petit, auster i impersonal, sense a penes elements decoratius; un racó fred on passar una nit, si la feina o el que sigui que fan a la nau adjunta s’allarga més del previst. Està net i endreçat, fa olor d’ambientador barat. La persistència del brunzit et forada el cap durant uns pocs minuts, però passada una estona deixes de sentir-lo. No tinc clar com acabaria afectant els meus nervis i el meu ànim, si hagués de suportar-lo tot el dia.

La manaire operística m’agafa del braç, m’acompanya fins al llindar d’una mena de despatx i assenyala amb un dit acusador el cadàver d’un home que descansa amb el tors damunt de la taula. La sang s’ha estès com un llençol per la resta de la taula i ha format un bassal de consideració sobre el parquet beix. Fa estona que ha deixat de gotejar. Des de la distància que em separa del finat, no li puc veure la cara, però és perfectament perceptible el forat fosc de la templa dreta i els milers de miques del seu cervell que estuquen la cortina que amaga l’única finestra de la sala. Amb una mà més poderosa del que podia imaginar, la Castafiore impedeix que m’hi atansi. Quan aconsegueix que aparti la mirada de l’escena truculenta, em posa davant dels ulls un full de paper blanc i un bolígraf. Tot seguit, s’afanya a donar-me les instruccions que necessito per complir amb el que se suposa que he vingut a fer:

—No necessitem una novel·la d’aventures ni un poema en decasíl·labs per entendrir les tietes; només ens cal un text de tres o quatre ratlles en què aquest merda que s’ha foradat el cap confessi que les seves investigacions dels darrers anys estaven plenes d’errors i de manipulacions... Vull dir, que tot el seu treball ha estat una enganyifa, un frau... I que ara no té els pebrots necessaris per suportar la vergonya, ni les crítiques ni els comentaris burletes que segur que li dedicarà la comunitat científica... Vull dir, que per això s’ha clavat un tret al cap.

Per tal de fer una bona feina, li demano quines investigacions he de considerar, però la senyora Vulldir em solta que no és de la meva incumbència i em demana que em limiti a les instruccions que m’acaba de donar. En un rampell d’orgull, li comento que un text com el que vol el pot escriure qualsevol aficionat i que ni de bon tros val els diners que han promès que em pagaran. És la Vero qui s’acosta a explicar-me que m’han triat per la meva condició de lingüista i de lleidatà. Per donar versemblança a la nota de suïcidi, ha de quedar clar que l’escriu un parlant de català occidental, perquè el difunt prové d’Alcoletge, una població propera a Lleida, la ciutat on he nascut i viscut fins fa una dècada. També és important que tingui en consideració que era un enginyer d’un cert renom i una persona llegida, a qui agradava presumir de cultura.

—A més, ja et pots imaginar que els diners que et pagarem per fer aquesta redacció escolar de merda també tenen la funció de comprar el teu silenci. Vull dir que no podràs explicar-ho a ningú —remata la prima donna amb un esbós de somriure carregat de malícia.

—Sí, ja ho sé. Vull dir —subratllo l’expressió— que ja m’ho ha repetit la Vero.

Se m’acut que, amb aquests condicionants, els quinze mil promesos em semblen gairebé una almoina. Saber callar mai no ha estat una virtut que em defineixi. Pels que vivim de les paraules, haver de fer-nos els muts suposa una càrrega feixuga, quasi una maledicció. A més, hi ha una variable temporal que no han tingut en compte. Et pots mossegar la llengua durant uns dies o tot un any, però emmudir per sempre és un condicionant massa feixuc. És molt probable que la Vero m’estigui llegint els pensaments com si els portés subtitulats, perquè s’afanya a aturar les meves reflexions:

—Quinze mil, ni un cèntim més.

—Monda? Quina merda de nom és aquest? Raimunda? Segismunda? Rosamunda? —pregunto en pic la vocalista enfadosa corre a repartir més ordres.

—Per evitar haver de dir-li el nom real, que és Esclarmonda o una cosa per l’estil, tothom li diu Monda.

—Esclarmonda, com la princesa de Flix que va donar suport a l’Església càtara.

—No sé, ets tu qui llegeix llibres.

—Algú va escriure una òpera en quatre actes sobre la vida d’aquest personatge...

—I segur que és una obra fantàstica, però dedica’t a fer ràpid el que la Monda t’ha encomanat.

—Si no ho recordo malament, el personatge no acaba bé...

En un atac de professionalitat, m’assec en una cadira del rebedor i em concentro a fer la niciesa que m’han demanat. Torna a molestar-me el brunzit que ve de la nau contigua, però intento abstreure-me’n. La pressió de la bufeta és un inconvenient important, però procuro ignorar-la. L’anar i venir de l’equip que es belluga per l’apartament tampoc suposa un aliat de la concentració, però no trigo més de deu minuts a enllestir-la. Quan ja no sé quins més detalls incorporar-hi o què retocar, la Vero em pren el paper de les mans i llegeix el resultat en silenci. O li costa entendre la meva cal·ligrafia o s’està aprenent el text de memòria. Sense fer ni un sol comentari, crida l’atenció de la líder del nostre elenc i li passa el text. Esclarmonda, la seriosa, també es pren una bona estona per interpretar mentalment les notes que acabo de gargotejar o per valorar les excel·lències de l’obra literària que no m’atorgarà la fama. Tot seguit, m’adreça una mirada que noto carregada de desconfiança i a continuació torna a delectar-se amb la lectura del meu text. Gasiva en lloances o compliments, l’aprova amb un simple assentiment de cap.

Ara l’índex de la seva mà dreta apunta un dels muts acompanyants del Mercedes, que resulta ser un hàbil cal·lígraf, per al qual han preparat una taula plegable, i que es posa a complir l’encàrrec de copiar amb una lletra idèntica a la del mort el text que he redactat. Mentrestant, l’altre col·lega de viatge nocturn és a l’interior de la sala, al costat del cadàver, i manipula l’ordinador de sobretaula que hi ha a tocar del finat. Se m’acut que s’estan prenent moltes molèsties per enganyar uns policies que segurament tindran ganes d’enllestir aviat i no perdre’s en investigacions complicades que ningú els demanarà.

Mentre el cal·lígraf estudia la lletra del mort i s’aplica cerimoniosament a fer provatures sobre un full de paper, jo faig l’intent d’anar al lavabo a satisfer una necessitat que comença a derivar cap al drama o fins i tot la tragèdia. La Castafiore occitana em torna a barrar el pas amb el seu braç poderós i em diu que no poden córrer el risc que quedi cap resta de la nostra presència en aquell habitatge, de manera que m’hauré d’aguantar. Li suplico que com a mínim em deixi sortir de l’edifici per buidar-me a gust a la primera cantonada fosca que trobi, però tampoc vol arriscar-se que qualsevol guarda ni treballador de les naus veïnes del polígon o el recinte on ens trobem em detecti i amb posterioritat pugui identificar-me.

—No ets un bebè incontinent ni un avi amb la bufeta podrida. T’hauràs d’aguantar les ganes de pixar, com fem els altres.

No sé què fan els altres, però la meva situació comença a ser desesperada. Ment

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X