Introducció
LLOC DESCONEGUT
14 de desembre de 2011
Miren Triggs
Només en el més profund silenci
podem sentir-nos amb perfecta claredat.
Em desperta el soroll de la meva pròpia respiració i, quan obro els ulls, sé a l’instant que he comès un error molt greu.
Em falta l’aire. Em fa mal l’ànima. El cor em retruny amb força a dins i el sento amb tanta nitidesa que gairebé entenc el que diu entre cada batec.
Bum, bum.
«Demana ajuda, Miren».
Bum, bum.
«Aquí s’acaba tot, amiga».
No sé quantes hores fa que soc aquí. El terra està fred i humit. En la foscor més absoluta, repenjo el tou dels dits per incorporar-me, i noto la seva aspror. Tinc mal de cap.
—Hola! —crido amb força, però només em respon l’eco—. Ajuda! Hi ha algú?
Estic marejada. El cap m’explotarà. M’assalten records esporàdics dels últims dies i els examino per intentar reconstruir la història, però en soc incapaç. Em falta l’última peça. La que es col·loca a l’última esquerda dels murs de la memòria i fa que tot cobri sentit.
«Recorda, Miren, recorda. Com hi has arribat, aquí?».
Veig els ulls d’en Jim a casa. Una cinta de casset. Ajudava l’inspector Miller a… a trobar en Daniel. Exacte. Buscava en Daniel. El seu fill. Perdut des de fa… quants anys? Van trobar una bicicleta. I hi havia cintes de casset. Sí. Amb l’última cinta es va precipitar tot. O va ser aquell ull que m’observava? Vaig trucar per telèfon i… això. La trucada. La respiració gèlida…, la pregunta sense resposta. Què va passar després?
«Pensa, Miren, pensa».
Alguna cosa em diu que m’he d’afanyar, que he de sortir d’aquí. Se m’accelera el pols i tinc la sensació que sento els meus propis pensaments massa fort. I al darrere, de fons, entre cada paraula, sento una veu que em xiuxiueja: «No t’oblidaràs de mi, Miren. Sents això? Aquest udol constant de fons quan s’apaga el soroll? Ets tu. Són els teus crits aquella nit en aquell parc». Anhelo la calma en aquest món estrident, però em fa basarda el silenci absolut, perquè m’aterreix enfrontar-me a la meva veu interior, aquella que és guardiana de les històries que hem escollit oblidar.
—Ràpid, Miren —em xiuxiuejo a mi mateixa—. Pensa. Què has fet? Què t’ha dut fins aquí?
Veig en Jim al meu costat al cotxe. Se’n va decebut. Recordo el meu reflex a la pantalla de la redacció del Manhattan Press i em ve al cap aquella nit del 1997. Reconec el mateix mareig. La mateixa sensació d’haver perdut el control. Recordo el grapat de pastilles sobre una mà davant meu. Què m’he fet? M’apareix a la ment l’espurneig d’un incendi il·luminant-me els ulls. Hi era a prop. Però… què cremava? Per què sento que ho he perdut tot? On soc?
Allargo les mans en la foscor i xoquen contra una cosa freda i aspra. Una paret. M’hi acosto i la recorro fent lliscar els dits tot buscant una sortida. Un interruptor. Alguna cosa. Camino amb por d’entrebancar-me. La negror és tan espessa que ni tan sols percebo el moviment de les mans davant meu. De sobte, arribo a una mena de planxa de metall freda i noto que en sobresurt una protuberància.
Un pom. És una porta. La sortida.
L’agafo amb decisió i empenyo i després l’estiro amb l’estúpida esperança de poder obrir. Però no serveix de res. Forcejo en totes direccions, faig pressió amb el cos, em poso a donar cops al metall amb l’espatlla, però ni tan sols aconsegueixo que la porta balli dins del marc. Em cremen les mans, m’envaeix el pànic. Sento que les costures de l’ànima se’m trenquen per llocs que em pensava que havia guarit i m’adono que en realitat sempre ha estat esquinçada.
Vull demanar ajuda, però de sobte m’adono que no sé què hi ha a l’altra banda. Potser no puc fer soroll. «Que potser has perdut el cap?».
—Recorda, Miren —em dic en veu baixa—. Pensa si estàs en perill.
No sé respondre, no aconsegueixo lligar una sospita amb una altra, ordenar la història, repassar el camí fet. Em palpo les butxaques i sento que l’adrenalina em recorre tot el cos quan noto la forma rectangular del mòbil.
—Bé. Corre, Miren —xiuxiuejo amb el cor aterrit—. Truca a la policia abans que vingui algú. Demana ajuda. Troba una sortida.
L’activo i descobreixo, de fons de pantalla, la imatge dels pares al meu costat en una foto que ens vam fer a Bryant Park quan em van venir a veure a Nova York fa almenys dos mesos. Em costa desbloquejar-lo i només veig el rellotge, que marca dos quarts de deu del vespre. Em tremolen les mans, tinc fred. La humitat se’m clava a la gola, noto el gust de terra als llavis. Marco el 911, però a l’instant salta el missatge que no s’ha pogut establir connexió. Llegeixo «Sense servei» a la pantalla i, a l’extrem superior, només tinc una ratlla de bateria.
—Merda, merda, merda.
Ho torno a intentar, però no serveix de res. Allargo el mòbil davant meu i la pantalla il·lumina per primera vegada, amb llum blavosa, l’estança on soc. Hi ha una porta de metall blanca amb el marc rovellat. Em surt baf de la boca. Les parets de ciment estan pelades i sense pintar. Em giro per fer una ullada a la resta de l’habitació, i faig un crit de sorpresa quan veig una silueta fosca immòbil al mig, a pocs metres.
—Qui ets?! —alço la veu—. Què vols de mi?! —crido, aterrida.
Però no contesta. Ni tan sols es mou.
Per la complexió sé que és un home, no en tinc cap dubte, i alguna cosa em diu que d’aquí només en sortirà viu un dels dos. Sembla fort, malgrat la calma que transmet.
—Sisplau, deixa’m marxar. No sé res. No recordo res.
Unes quantes imatges m’apareixen a la ment mentre el cor no para de llançar-me avisos que s’acosta el final. Em tremola el cos, no tinc cap arma per defensar-me. La meva història va començar amb una cerca, i no podia acabar d’una altra manera que convertint-me en l’objecte perdut d’algú d’allà a fora. Totes les històries s’acaben en algun moment, i el destí sempre és irònic i a vegades juga a convertir la teva mort en una broma del que has fet en vida. Ho he vist tantes vegades amb altres persones, amb gent que desapareix del món sense deixar rastre, que no em costa gaire imaginar-me la meva mare penjant cartells amb la meva cara, en Jim parlant en nom meu envoltat d’espelmes en una vetlla, i el Manhattan Press explicant en una breu columna en una pàgina interior que el 14 de desembre del 2011 va desaparèixer la Miren Triggs, una periodista d’investigació de la seva pròpia redacció. Descriurà la roba que portava —texans i brusa negra— i amb sort, pel fet de ser algú que havia passat uns quants anys al diari, mostrarà la meva cara, i la gent veurà en els meus ulls tristos i percebrà la meva ànima inerta. Alguns lectors recordaran en aquell moment les coses que escrivia, la història de la Kiera Templeton. Potser els que van llegir el meu llibre faran algun comentari a Twitter i després passaran a una altra cosa. Al cap de pocs dies només quedaran les meves empremtes efímeres a la platja del món: les històries fosques que perseguia, les fotografies que he fet, els articles que he escrit. I després d’unes quantes setmanes, les onades començaran a esborrar-ho tot, a eliminar la meva vida, la meva història, la de cada injustícia que he perseguit... I el món sencer aprendrà entre línies la lliçó que la maldat vol que no oblidem: «No facis preguntes, no alcis la veu, no intentis descobrir com està de podrida la humanitat, queda’t en silenci».
La llum tènue de la pantalla no arriba a il·luminar amb detall qui és, però intueixo que podria abatre’m sense gaire esforç.
—Deixa’m marxar —repeteixo, amb la certesa que no ho farà.
I llavors m’adono que l’ombra amb prou feines reacciona a les meves paraules, ni tan sols es mou per negar amb el cap o per compadir-se de mi. Està assegut en una cadira, amb les mans al darrere, mirant cap avall, a les cuixes.
—Collons…
M’empasso la saliva i de sobte veig un detall nítid a la meva memòria que fa que tot comenci a quadrar. M’hi acosto una mica més, temorosa de descobrir aquell detall en el seu cos, i just quan veig que és en Jim i que està emmordassat amb una cinta que li tapa la boca, la ment m’explota plena d’imatges, viatja a l’inici de tot, i només aleshores em venen els records.
1
STATEN ISLAND
24 d’abril de 1981
Benjamin Miller
Costa acceptar que estem
a mercè de la casualitat.
En Daniel Miller es va despertar de sobte quan va sentir en el seu rostre de set anys la calidesa de la llum de l’alba. Se’l notava a la cara, esperava aquell raig de llum des del cap de setmana, quan els seus pares, en Ben i la Lisa, li havien regalat per l’aniversari una bicicleta de la qual la roda del darrere giraria per sempre en la memòria de tots dos.
El destí funciona així. Algú fa un acte amb la millor de les intencions i es converteix en el seu pitjor i més recurrent malson. El cel havia estat tapat amb núvols grisos des de llavors, no havien parat de precipitar la seva pluja en forma de tristesa sobre Staten Island. Sobre les parets d’aquella casa penjaven marcs de fotos amb imatges de felicitat que res feia presagiar que quedarien enrere com un miratge d’una vida que es va evaporar.
En Daniel va posar els peus al terra de fusta i es va dirigir ràpidament cap a l’escriptori de la seva habitació, on hi havia una gravadora Sony TCM-600. El nen va obrir una capsa de sabates que hi havia al costat, plena de petites fundes de plàstic, i en va treure una cinta verge de seixanta minuts. Llavors va agafar l’aparell amb decisió, se’l va acostar a la boca i va prémer el botó vermell on es llegia RECORD.
—Bon dia, pare i mare —va dir en un to que es notava que no era la primera vegada que feia servir—. Ha parat de ploure. I sabeu què vol dir això? Que avui per primera vegada aniré amb bicicleta a l’escola.
Va aturar la gravació, satisfet. Llavors es va posar els auriculars, va rebobinar la cinta uns instants i se li va dibuixar un somriure a la cara quan va sentir el que acabava de dir. Va assentir, però llavors va activar de nou la gravació i va afegir:
—Us estimo.
No hi va haver ni una sola vegada en tots els anys posteriors que la Lisa no hagués plorat sense aturador després de sentir aquestes dues simples paraules. Era impossible comptar la quantitat de vegades en què ella estirada al llit havia escoltat aquell fragment una vegada i una altra cada vegada que el seu marit se n’anava a treballar.
Va baixar les escales corrent i va sorprendre la seva mare d’esquena a la cuina i el seu pare assegut a la taula llegint el diari.
—En Reagan ha alçat l’embargament de cereals als comunistes —va dir en Ben, sense adonar-se de la presència del seu fill, tot just en el moment en què el nen se li acostava per darrere i li passava un braç per l’espatlla.
—Alguna cosa hauran d’esmorzar —va fer broma la Lisa sense donar-hi importància—. I parlant de cereals... —Va somriure quan va veure en Daniel—. Bon dia, maco, Lucky Charms o Cheerios?
—Lucky Charms —va somriure el menut.
Eren els seus preferits i també el motiu pel qual la Lisa evitaria sempre més el passadís dels cereals al supermercat, per fugir d’aquell record.
—Què et semblaria alguna cosa amb menys sucre? —va protestar en Ben, que va inclinar el cap i el va fer xocar com a salutació amb el del seu fill.
—Això és Amèrica, rei —va respondre la seva dona—. Si d’alguna cosa presumim en aquest país és de tenir sucre per posar al menjar. Vinga, preparem uns Lucky Charms ben bons. —Va somriure amb ironia.
—Visca! —va exclamar en Daniel, que va alçar els braços i va córrer a abraçar la seva mare.
En Ben va mirar la Lisa amb un somriure còmplice i ella va acariciar el cap del menut. El nen es va dirigir al seu pare molt seriós:
—Avui no plou, pare. Puc anar a l’escola amb bicicleta?
—Què? —Va semblar que la pregunta agafava en Ben per sorpresa—. Amb bicicleta?
—M’ho vas prometre. Em vas dir que si practicava i n’aprenia, podria anar-hi.
—Però si només l’has agafat dos dies. Dissabte i diumenge. No sé si estàs preparat per anar fins a l’escola. Ets molt petit, Dan.
—Pare! Em vas dir que vindries amb mi a l’escola amb bicicleta —va protestar.
—Quan ho vaig dir, això?
La Lisa va observar la conversa amb un somriure, tot i que estava tan contrariada com el seu marit.
—Exacte, quan ho va dir, això?
—Vas dir que la podria fer servir per anar a l’escola.
—Però quan estiguis preparat. I acompanyat. O siguis una mica més gran. Era una manera de parlar. No volia pas dir que de forma imminent ja la poguessis fer servir per anar a l’escola.
—Podem anar caminant al seu costat —va intervenir la seva dona—. En cosa de mitja hora podem tornar a ser aquí com a molt. Fa un dia preciós. Després tornem i te’n vas a treballar.
—Això, arregla-ho tu, ara —va protestar en Ben, incrèdul.
—Li fa il·lusió, rei.
—Em fa il·lusió —va dir el nen, i va fer un gest de súplica amb les mans—. Sisplau.
En Ben va mirar el seu fill i després la seva dona, que li somreia des de la distància. L’inspector Miller va fer una ullada al rellotge. Va calcular mentalment si tenia prou temps d’anar i tornar caminant de l’escola i sortir de casa abans que es formés l’embús dels matins. Havia de travessar el pont Verrazano-Narrows per arribar a l’oficina de l’FBI al Baix Manhattan. Allà treballava com a agent especialitzat en comptabilitat forense i s’encarregava de revisar els secrets de les estafes financeres i els entramats societaris que amagaven cadàvers entre els seus comptes.
Formaven una família feliç, sense gaires somnis, sense grans aspiracions ni ambicions, però feliços. No tenia ferides obertes ni motxilles carregades. I per fi s’havien comprat aquella casa de parets blanques i porticons blaus al 72 de Campus Road, en una zona tranquil·la a prop de la Universitat Wagner, de Belles Arts, on la Lisa impartia classes de pintura.
—Entesos —va accedir en Ben—. Però no podem perdre temps. Marxem d’aquí a deu minuts.
—Visca! —va xisclar en Daniel—. Vaig a l’escola amb bicicleta!
El nen, emocionat, es va abalançar sobre el bol de cereals de colors que la seva mare havia posat a la taula. En Ben es va acostar a la Lisa i la va agafar per la cintura.
—Però d’on ha sortit aquest bon humor? —li va xiuxiuejar.
—Fa bon temps. Ha sortit el sol —va respondre ella en veu baixa—. És una passejada agradable i ahir al vespre vaig estar molt a gust amb tu. Vull estar una mica més amb el meu marit. Et queda bé aquesta corbata.
—Hem de començar a anar amb compte. Està molt espavilat. No vull que li passi com a mi quan vaig descobrir per què els meus pares tancaven la porta.
La Lisa no va poder evitar somriure, i després va afegir:
—Per això ets així? Pobrissó, que potser estàs traumatitzat? —Va abraçar en Ben i li va fer un petó.
—Com tens el dia? —li va preguntar ell.
—Bé. El matí de tutories i dues classes a última hora. I tu?
—Avui poca cosa. Sortiré d’hora de la feina. Vols que el vagi a buscar jo?
—Ara t’ho anava a dir. L’última hora coincideix amb la sortida d’en Daniel. Et fa res si vinc directament a casa i us espero aquí? Com a molt tard arribaré a tres quarts.
—Bé. Genial. Cap problema. Avui és divendres. Sortiré aviat.
De sobte van sentir els passos d’en Daniel corrent escales amunt i després el soroll de les portes de l’armari i dels calaixos. Al cap de pocs minuts es va presentar vestit amb uns pantalons marrons, una dessuadora verda, les vambes preferides Lazy Bones de color groc i un casc de bicicleta blau.
—Tot a punt! Ja podem marxar —va dir el nen mentre es dirigia a la porta.
—Jo portaré la motxilla —va afegir la Lisa mentre l’agafava i pensava si s’havia recordat d’omplir l’ampolleta d’aigua.
Un cop a fora, el nen va esperar els seus pares enfilat a la bicicleta. Quan els va veure sortir per la porta, va començar a pedalar fent tombs d’un costat a l’altre en direcció oest. En Ben i la Lisa caminaven darrere d’ell mentre en Daniel lluitava amb esforç contra la lleu pujada del carrer.
—Vinga! Tu pots, Daniel! —va cridar ella, orgullosa.
El matrimoni anava agafat de la mà i tots dos vigilaven el nen amb la sensació que la vida els somreia.
—Mira sempre endavant i no paris de pedalar —va afegir en Ben.
Quan va arribar al cim del turó, a l’altura de la casa grisa amb el número 110, es va aturar satisfet i va mirar enrere, ple d’orgull. El camí cap a l’escola, la Clove Valley School, era curt, d’uns quinze minuts a peu. Primer hi havia la pujada, però després hi havia un pendent suau fins a arribar a Howard Avenue.
En Ben i la Lisa no hi havien pensat, en això, i quan en Daniel es va allunyar una mica d’ells i va accelerar a la baixada, es van adonar que havien comès un error.
—Daniel, espera’t! —va cridar la Lisa de sobte.
—Frena, Dan! —va esgaripar el pare quan li va venir al cap que el trànsit a Howard Avenue era molt més ràpid i que un cotxe podria atropellar-lo si entrava al carrer a aquella velocitat—. Dan! —va cridar, i va arrencar a córrer per mirar d’atrapar-lo, però el nen s’allunyava cada vegada més ràpid—. Prem el fre! —Va ser l’últim que li va dir abans de perdre’l de vista quan va tombar al revolt del carrer.
En Ben va accelerar el pas tement una desgràcia.
—Daniel! —va cridar la Lisa—. Daniel!
A en Ben li va semblar sentir que frenava, però quan va tombar el revolt va descobrir que en Daniel no hi era. No havia parat. Devia haver girat al carrer i es devia haver endinsat per Howard Avenue. Va córrer pendent avall cridant el seu nom:
—Daniel! Daniel!
Va pensar el pitjor. Es va imaginar el seu fill estirat a un costat del voral, amb la cama trencada o el cap obert. La Lisa també corria darrere d’en Ben amb el cor a la boca, espantada.
—Els cotxes. Ben, els cotxes! —va cridar com va poder.
Quan per fi va arribar a Howard Avenue corrent i sense alè, en Ben va esbufegar quan va veure en Daniel aturat en un costat, al voral, esperant-los amb un somriure d’orella a orella, ple d’orgull.
—Ha sigut espectacular! Ho heu vist? Soc rapidíssim! —va exclamar, inconscient de l’ensurt que els havia fet passar.
—Déu meu, fill —va exhalar en Ben, alleujat—. Per què no frenaves?
—No ho tornis a fer això, Daniel! —va cridar la seva mare, enfadada, quan els va atrapar.
—Ho tenia controlat. Que ràpid que puc anar! Sé frenar. Pressiones aquesta maneta... i pam! La bicicleta es para.
—Ja em pensava que t’atropellaria algun cotxe. Anaves massa de pressa, t’hem perdut de vista.
—De debò, mare. Ho tinc controlat. Sé anar amb bici.
—Molt bé, però hi aniràs amb nosaltres a prop —va intervenir el pare—. Al nostre costat. Si no, no hi ha bicicleta. Me l’emporto a casa i s’ha acabat.
—Però…
—No hi ha peròs —va sentenciar en Ben, intentant recuperar l’alè amb un nus al pit.
En Daniel va esbufegar, però va tornar a pujar a la bicicleta i la va deixar avançar a poc a poc per la baixada mentre premia suaument el fre. Van caminar al seu costat, i quan el nen els avançava un parell de metres, la Lisa li cridava l’atenció perquè no corregués tant. Així, amb en Daniel rondinant tota l’estona, van arribar a Foot Avenue i van començar a trobar altres pares i nens que es dirigien a la Clove Valley School. Van saludar els Rochester i el seu fill Mark, que també feia primer a la classe d’en Daniel, i el nen no va trigar a presumir de bicicleta davant del seu amic. La mestra Amber, atrafegada, agafant de la mà la seva filla, els va avançar de camí cap a la classe i va saludar tot el grup amb un gest ràpid.
—Quina bicicleta més maca —va dir la professora a en Daniel. Va somriure als Rochester, i a en Ben i la Lisa els va fer un gest com dient «vaig una mica tard», sense emetre cap so.
—La puc ensenyar als altres? —va preguntar en Daniel als seus pares, fent el gest d’endur-se la bicicleta cap a dins de l’escola.
—No t’estimes més que me l’endugui i aquesta tarda la fas anar una estona pel voltant de casa? —va proposar en Ben.
—És que vull que en Luca i en Gabi la vegin.
—Entesos —va accedir en Ben, sense donar-hi més importància, ja més tranquil—, però deixa-la en aquelles barres del costat de l’entrada, on hi ha les altres. I aquesta tarda, quan et vingui a buscar, la ficarem al maleter i tornarem amb cotxe.
—No puc tornar pedalant?
—I fer aquella pujada? Em sembla que no saps gaire què dius, rei —va intervenir la Lisa—. Va, no t’entretinguis més. I fes el favor de donar les gràcies perquè et deixem ensenyar-la als teus amics.
El nen ho va acceptar amb mig somriure, va baixar de la bicicleta i la va agafar pel manillar. La Lisa li va posar la motxilla vermella i li va fer un petó al front. El seu pare el va abraçar sense dir res. En Daniel va entrar inflat d’orgull amb la bicicleta per l’espai que hi havia entre les reixes que servia d’accés al pati frontal de l’escola. Dos nens de la seva classe se li van acostar corrents per veure la bicicleta, i el nen va presumir davant d’ells. La Lisa i en Ben van gaudir de la seva alegria i orgull, i van esperar que en Daniel els mirés des d’allà per acomiadar-se de nou fent un parell de gestos amb la mà, sense donar més importància al moment. Molts anys després tots dos es lamentarien d’aquell comiat tan efímer, i sempre els sabria greu que en aquell moment no haguessin sabut veure la importància d’aquell adeu.
En Ben i la Lisa van tornar a casa a pas ràpid i ell va pujar directament al cotxe després d’acomiadar-se de la seva dona amb un petó. Va passar el matí treballant a l’oficina de l’FBI a Manhattan, intentant traçar el recorregut d’una sèrie de transferències internacionals des de Panamà d’un dels seus investigats. Després, al final de la jornada, va calcular com sempre que trigaria poc més de mitja hora si hi havia trànsit a arribar a l’escola del seu fill. Mirant-ho en retrospectiva, potser el problema va ser l’època. L’era de la incomunicació, l’edat de la ignorància i els anys d’una confiança cega.
El trànsit aquell dia va ser espantós. Un dels carrils de tornada del tram del pont Verrazano-Narrows des de Queens fins a Staten Island estava en obres. Per tant, el trajecte que sempre era de mitja hora va durar cinquanta minuts eterns durant els quals en Ben no parava de mirar el rellotge, tocar la botzina i renegar empipat per un embús lent que li va impedir arribar a temps a recollir en Daniel.
Quan finalment en Ben va arribar a l’escola faltaven deu minuts per a les quatre. Va baixar del cotxe confós quan no va veure en Daniel esperant-se a la porta. Només quedaven uns quants pares xerrant per allà i una colla de nens jugant a la vorera. En Ben va accedir al pati posterior pel mateix espai que ho havia fet el seu fill aquell matí, per si de cas l’esperava assegut en algun lloc de l’entrada, però allà només hi va trobar uns quants professors que sortien amb els seus maletins disposats a anar-se’n cap a casa. Estranyat, en Ben es va fixar que la bicicleta del seu fill no era al lloc on ell li havia dit que la deixés.
—Han vist el meu fill? —va preguntar als professors—. En Daniel? De primer.
—Mmm, no —va respondre un d’ells sense donar-hi més importància—. Ha mirat a la seva classe? Crec que la senyoreta Amber encara hi és.
En Ben va entrar a l’escola i es va dirigir a l’aula de primer, convencent-se que el seu fill seria allà, però quan va veure la mestra tota sola apilant un plec de dibuixos va quedar sorprès.
—On és en Daniel? —va preguntar alarmat des de la porta.
—En Daniel? —va replicar la mestra, estranyada—. Ja ha sortit. Amb tots. Fa una estona. No és aquí fora? L’he deixat amb els pares d’en Mark a la porta. Han marxat? Em pensava que s’esperaria amb ells. Us he vist aquest matí junts i…
—L’ha deixat marxar amb una altra família?
—Marxar? No —va contestar—. Li he dit que en Daniel era a la porta de l’escola amb els Rochester. Jo he entrat per acabar de recollir-ho tot. M’he posat a netejar el desastre que han fet amb la pintura i… perdoni. De debò que no és a fora?
—No. —En Ben es va preocupar a l’instant—. Té el telèfon dels Rochester?
—Eh… sí, esclar. El director el té.
La mestra va acompanyar en Ben Miller al despatx del director i van trucar al número dels Rochester, però ningú no va respondre.
—Em poden apuntar la seva adreça, sisplau? —va demanar en Ben.
—I tant —va contestar el director Adams—. Segur que està amb ells. Deu haver estat un malentès. Els nanos es confien, s’obliden d’avisar. Ja sap com són. I els pares ens imaginem coses que mai acaben passant.
En Ben es va amoïnar encara més. Alguna cosa d’aquella frase tranquil·litzadora li havia fet l’efecte contrari. Va mirar l’hora i va marcar el telèfon de casa. La Lisa ja devia ser-hi. Després d’uns quants tons que es van fer eterns, la veu de la seva dona va respondre la trucada.
—Digui?
—En Daniel és amb tu?
—Ben? —va fer ella quan va reconèixer la veu del seu marit—. Acabo d’entrar a casa.
—He arribat tard a buscar-lo i no és aquí. És a casa amb tu, o no?
—Tard? Però si m’has dit que tenies temps.
—Ho sento, entesos? És amb tu, o no?
—No. Aquí no ha vingut. Deu haver anat a casa d’algun amic, potser. Hi ha uns quants nens amb qui s’avé força.
—Això és el que estic intentant descobrir. Estava amb els Rochester, els pares d’en Mark.
—Doncs deu ser a casa seva.
—Ara truco als Rochester i et dic alguna cosa. Espera’t aquí.
—Entesos. Jo trucaré als pares d’en Luca i en Gabi, per si de cas és amb ells.
En Ben va penjar de seguida i va tornar a marcar el número dels Rochester davant la mirada tranquil·la del director. La senyoreta Amber va sospirar gairebé al ritme dels tons del telèfon a l’orella d’en Miller.
—Digui?
—Lucy, gràcies a Déu. Soc en Ben Miller, el pare d’en Daniel. És amb vosaltres?
—En Daniel? No. L’hem deixat a la porta de l’escola, esperant. Ha estat una estona amb en Mark, però havíem de marxar i hem pensat que el vigilava la professora Amber. No és amb ella?
En Ben va sentir un calfred al clatell que li va recórrer tot el cos fins que va impactar amb la mà que aguantava l’auricular. L’aparell es va precipitar sobre la taula i va deixar la Lucy Rochester sense resposta. L’home va empassar-se la saliva i va assenyalar la professora amb el dit.
—Si li ha passat res al meu fill, li penso fotre enlaire la vida —va assegurar amb fermesa, mirant-la als ulls.
—No és amb ells? —va preguntar, espantada.
En Ben va negar amb el cap en silenci, es va tapar la cara amb les mans i va pensar en totes les possibilitats. Va marcar el telèfon de casa i la seva dona va respondre a l’instant.
—No és a casa d’en Gabi —va dir ella tot just despenjar l’auricular—. Saps res? Ara trucaré a…
—No és amb els Rochester, Lisa —la va interrompre—. L’han deixat sol a la porta esperant-me. Han sigut vint minuts, per l’amor de Déu. Potser ha volgut tornar a casa amb bicicleta. Vine tu cap a l’escola i jo vinc cap a casa. Ha de ser pel camí. Segur que ha fet aquesta estupidesa i amb la pujada s’ha cansat i potser va empenyent la bici.
—Entesos —va contestar ella, esperançada.
Tots dos van penjar i en Ben va sortir corrents sense acomiadar-se. Va pujar per Foot Avenue trotant mentre observava a banda i banda del carrer, per si el veia, per si reconeixia el color verd del jersei que el nen duia aquell dia, o la motxilla vermella. El cor li bategava amb força dins del pit, però no per l’esforç, sinó per la por. Va pensar en el tram de Howard Avenue i en la quantitat de cotxes que hi passaven, i va tenir por que el seu fill hagués perdut l’equilibri pedalant pel voral en pujada i que algun cotxe l’hagués atropellat. Quan va arribar al final del carrer i va girar cap a Howard Avenue, va accelerar el pas i va córrer amb més força. Es va endinsar a Campus Road, el seu carrer, i al cap de pocs metres, de manera inesperada, va sentir que tot el món s’aturava. La bicicleta d’en Daniel estava tirada a terra, però no hi havia rastre del seu fill.
—Daniel! —va cridar—. Daniel! —va tornar a esgaripar.
A la llunyania va reconèixer la silueta de la seva dona, que corria cap allà. Ell es va posar a buscar el seu fill sense parar de cridar-lo, i ella es va desplomar entre llàgrimes en el moment que va identificar la bicicleta als peus del seu marit. I allà, al seu propi carrer, a pocs metres de casa seva, les rodes de la bicicleta d’en Daniel van començar a girar en els malsons de tots dos i van aturar el temps per a la família Miller.
2
NOVA YORK
12 de desembre de 2011
Dos dies abans
Miren Triggs
El dolor és un llenguatge universal que
omés transmet la seva veritat en cada silenci.
Feia més de quatre hores que m’esperava a dins del cotxe davant del número nou del carrer 71 Est, un imponent i preciós edifici d’estil neoclàssic adornat amb un dimoni tallat sobre la porta gegantina, quan per fi van aparèixer sis patrulles de la policia de Nova York amb les sirenes apagades. Les seguien dos grans Chevrolet negres i una furgoneta, que va aparcar tallant el trànsit. Vaig treure la càmera ràpidament. Començava el joc. Per a això feia dies que gairebé no dormia. Un grapat d’agents van baixar dels vehicles i no van trigar gaire a desenfundar les armes. Jo vaig disparar la primera ràfega de fotos i vaig enfocar la cara de l’agent Kellet de l’FBI, a qui vaig distingir caminant entre ells vestit amb camisa blava i corbata grisa. Vaig empassar-me la saliva recordant el secret que ens unia. Un dia abans, un remitent anònim havia enviat a l’oficina de l’FBI una carpeta que contenia un seguit de correus electrònics pertorbadors juntament amb uns quants CD plens d’arxius adjunts. En els correus, l’empresari Markus Baunstein, el propietari registrat de l’edifici, es creuava missatges críptics des del compte de la seva empresa amb l’adreça forbiddenflowers@trashmail.com. Vaig descobrir l’email en els marcadors de preferits d’un portàtil Asus N61 que havia recomprat per cent dòlars en una botiga d’empenyoraments.
L’ordinador pertanyia a en Darius Littlejohn, un traficant de poca volada de contingut sexual prohibit que només havia passat sis mesos a la presó, perquè no tenia antecedents penals, i al qual tenia apuntat a la meva llista de degenerats per vigilar. Durant la primera setmana després de sortir de la presó, en Darius Littlejohn va tornar a la seva cofurna del Bronx, i s’hi va estar uns quants dies tancat. Després va fer el que fan tots els que perden el favor dels seus clients, es troben sense diners i descobreixen que la seva família renega d’ells: vendre les seves coses i buscar una nova vida en un altre estat. Va trigar tres dies a visitar la casa dels seus pares a Harlem i sortir-ne carregat amb una caixa plena a vessar d’objectes per empenyorar. El vaig seguir fins a EM Pawn Corp., un antre de rètols grocs amb promeses estridents que comprava estris diversos i joies a preus tirats sense fer gaires preguntes. Allà va aconseguir malvendre un portàtil que no havia format part de l’escorcoll, un collaret horrible d’or, una càmera Olympus sense targeta de memòria i una antiga PSP sense cable de càrrega. La mestressa de la botiga devia pensar que era el seu dia de sort quan li vaig comprar l’ordinador que li acabaven de deixar.
No em va costar gaire recuperar-ne el disc dur. El molt estúpid només l’havia formatat de manera ràpida. Un cop restaurats part dels arxius, l’ordinador d’en Littlejohn tenia el potencial de ser una bomba de rellotgeria per a mi, una periodista d’investigació del Manhattan Press de trenta-cinc anys, ferida per dins, per fora i, en realitat, a gairebé tots els porus de la meva pell.
Em va sonar el telèfon i a la pantalla hi va aparèixer el nom d’en Jim.
—Ara no, hòstia —vaig mussitar, mentre penjava la trucada i col·locava l’ull al visor de la càmera.
En Jim i jo havíem dormit junts la nit abans, però jo me n’havia anat de casa seva abans de trenc d’alba. Tocava treballar i formar part d’aquest ball. Vaig llançar una altra ràfega en la qual vaig capturar dos agents que es col·locaven al costat de la porta i esperaven ordres. Després de llegir en els correus electrònics la fredor amb què el magnat demanava «flors» de tota mena i presumia d’estar creant un jardí únic a la ciutat, vaig tenir la certesa que aquell paio no es mereixia cap mena de cortesia i que cada segon sense abatre aquella porta era temps perdut.
Es notava la tensió als ulls dels agents, que es miraven en silenci des de les seves posicions. De la furgoneta va sortir un policia carregat amb un ariet, es va col·locar davant de la porta de més de quatre metres i va esperar un senyal. Li vaig fer una foto de record, quedaria bé al costat de la imatge d’en Baunstein emmanillat. De sobte, un dels agents va assenyalar cap amunt i va fer gestos amb les mans per avisar els altres.
—Et podriràs a la presó, fill de puta —vaig dir fluixet.
Tot estava a punt de començar. I llavors, tot just quan el policia alçava la feixuga barra de metall a l’alçada del pany, es va sentir un cruixit i la gegantina porta es va obrir sense necessitat d’abatre-la. Sota el marc hi va aparèixer un jove d’uns vint anys, amb americana i pantalons negres i guants blancs.
El vaig capturar amb la càmera i vaig intentar sentir què deia des de la vorera del davant.
—Bon dia, agents —va fer en to seriós, gairebé mecànic—. Els puc ajudar en res?
Devia tenir càmeres i devia haver vist el merder que s’havia organitzat davant de la porta.
—Tenim una ordre de detenció per a Markus Baunstein —va cridar en Kellet des del fons.
Em va sorprendre quan el jove es va acostar el dit índex als llavis i va xiuxiuejar, com si pensés que tota la unitat obeiria la seva petició:
—El senyor és al seu despatx. Estan fent mot de soroll, i quan és al despatx s’ha de fer silenci —els va demanar, abaixant el to de veu.
—Aparti’s —va cridar un dels uniformats, que el va empènyer a un costat i tota la unitat va accelerar el pas entre crits i es va perdre a l’interior de l’edifici.
Podia intuir el que estava passant a dins de la mansió. Els policies s’obrien pas d’una banda a l’altra, escorcollant habitacions i apuntant al personal de servei que trobaven al seu pas.
No van trigar a sortir quatre homes joves confosos, tots vestits