Introducció

En la novel·la Orlando, Virginia Woolf explica la història d’un noble anglès que pateix un estrany procés de transformació pel qual, en arribar als trenta anys, es converteix en una dona. Un cop superada la sorpresa inicial, Orlando s’adona que, a partir d’aquest moment, la seva vida es veurà limitada en molts sentits:

Aquesta és la darrera expressió grollera que podré dir en la vida —va pensar—, un cop hagi posat els peus en terra anglesa. I no podré mai més tallar el cap d’un home ni dir-li que menteix a la cara, o desembeinar l’espasa i travessar-li el cos, o seure amb els altres pars, els meus iguals, o portar una corona, o participar en una desfilada, o sentenciar a mort un home, o manar un exèrcit, o fer cabrioles amb un corser per Whitehall, o portar setanta-dues medalles diferents al pit. Quan posi peu a Anglaterra, l’únic que podré fer és servir el te i demanar als cavallers com el volen. Amb sucre? Amb llet?[*]

En altres paraules, Orlando pren consciència de tot el que li serà vetat pel simple fet de ser una dona: l’expressió lliure i franca dels seus pensaments, la guerra, la política, el debat obert, el sentiment de pertinença al cercle dels poderosos i el reconeixement públic dels mèrits propis. En contrapartida, a partir d’aquest moment s’haurà d’acontentar a romandre tancada a casa i servir el te als homes, sense gosar ni tan sols preguntar-los res més enllà de les seves preferències a l’hora de degustar la infusió. En definitiva, l’espera una vida de reclusió i dedicació als altres, amb la sort que, si més no, ella pertany a una classe acomodada i es podrà estalviar algunes de les penoses càrregues tant físiques com materials que sí que arrossegaran les dones més humils.

Virginia Woolf va publicar aquesta novel·la l’any 1928, però, en essència, les limitacions que Orlando descriu són les mateixes que trobem a les societats gregues i romanes del passat: també allà les dones van estar majoritàriament excloses de la vida pública, no només perquè havien de fer-se càrrec de les tasques de reproducció i manteniment de la llar, sinó perquè, en una societat clarament patriarcal, la posició de subordinació i dependència envers els homes va restringir en gran mesura les seves possibilitats d’actuació i de creixement personal; les dones gregues i romanes, en general, no podien parlar en públic, anar a la guerra, exercir càrrecs polítics, fer lleis, impartir justícia, gestionar negocis i diners, anar al mercat, passejar per la ciutat soles, participar en certàmens literaris o esportius, i un llarguíssim etcètera que reduïa el seu espai vital a la privacitat de la casa i a la cura dels infants.

Els textos literaris grecs i llatins, majoritàriament escrits per homes, ofereixen una mirada cap al món antic clarament esbiaixada envers aquells assumptes tipificats com a masculins, que són precisament els que acabem de definir com a vetats a les dones; les referències a les dones, quan hi són, tendeixen a posar en relleu el seu rol a la família o a la llar —l’espai femení per excel·lència—, però també trobem discursos crítics o directament censuradors envers totes aquelles dones que representen models femenins divergents dels esperables, d’acord amb els paràmetres patriarcals dominants. La visió d’allò femení es percep, doncs, com quelcom secundari enfront del masculí, quan es troba en el seu entorn domèstic diguem-ne «natural», o bé com quelcom anòmal, quan busca sortir dels límits que li són imposats.

Aquesta visió tan polaritzada canvia força si ens fixem, però, en els textos epigràfics —els que ens han arribat sobre suports resistents com ara marbre, bronze, plom, etc.—, on es percep d’una manera més objectiva i matisada la complexitat de les societats antigues i s’hi documenta millor el paper de les dones no només en l’esfera privada, sinó també en alguns àmbits de la vida pública, com per exemple la religió o el comerç. Contrastar ambdós tipus de fonts textuals, literàries i epigràfiques és molt útil, doncs, si es vol obtenir un retrat més complet i divers del que fou el món antic, incloent-hi els grups socials exclosos dels cercles de poder i dels registres literaris que en parlaven, com ara dones, nens, esclaus o estrangers.

En la lectura dels textos antics, siguin de la mena que siguin, cal, tanmateix, aguditzar la vista per parar atenció als esments de les dones, ja que, com hem dit, no només no hi va haver un interès especial a parlar-ne, sinó que sovint es buscava silenciar-ne els recorreguts vitals i les gestes extraordinàries mitjançant la crítica o el blasme. Això ha estat una constant en els autors antics, però també en els autors i estudiosos moderns fins no fa gaire. En efecte, en la nostra formació com a filòlogues hem pogut constatar el biaix androcèntric que durant segles ha impregnat la disciplina de la filologia clàssica, tot fent que els homes il·lustres del passat —Pèricles, Sòcrates, Ciceró, Cèsar, Octavi August, etc.— ocupessin un lloc central en la nostra idea del món antic, mentre que les dones esdevenien, llevat de casos molt excepcionals, personatges secundaris, silenciats, amagats o directament oblidats. En els nostres manuals universitaris, les dones solien tenir un capítol propi dedicat a la família i la llar; a vegades tenien també un espai discret al peu de pàgina de grans homes dels quals havien estat mares, filles, esposes o amants. Aquest llibre neix, doncs, de la necessitat que vam sentir un dia de recopilar i estudiar textos grecs i llatins que ens parlessin de dones que van desenvolupar formes de poder o lideratge en àmbits de l’esfera pública considerats històricament masculins; es tractava, doncs, de buscar textos en què les dones apareguessin com a subjectes actius del relat, i que tinguessin algun tipus d’influència reconeguda obertament en la societat, fora de les parets de la casa i lluny de la cura de tercers.

Val a dir que el nostre treball no parteix del no-res, sinó que es nodreix de les nombroses recerques que, en els últims decennis, han permès millorar de manera molt significativa el nostre coneixement sobre les dones a l’Antiguitat. Cal situar l’origen d’aquesta millora en dos fenòmens paral·lels que es van produir a la segona meitat del segle XX: per una banda, hi va haver un interès progressiu per l’estudi de la vida privada, lligat a l’eclosió de la història social, i, de l’altra, un auge renovat dels moviments feministes, que va reivindicar el paper de les dones com a subjecte històric i va definir els rols de gènere com una construcció social. Gràcies als estudis pioners d’Eva Cantarella, Mary R. Lefkowitz, Sarah B. Pomeroy, Georges Duby, Michelle Perrot o Nicole Loraux, per citar-ne només alguns, les dones del passat han anat sortint de l’espai d’invisibilització i silenci a què tant les fonts antigues com els estudiosos moderns les havien relegat.

A Espanya i a Catalunya, els primers treballs apareixen també els anys vuitanta, i la primera fita és la celebració, l’any 1986, de les V Jornades d’Investigació Interdisciplinària, organitzades pel Seminari d’Estudis de la Dona de la Universidad Autónoma de Madrid i dedicades a «La dona en el món antic». A partir d’aleshores, han estat nombrosos els estudis dedicats a entendre les claus de la participació femenina en l’espai públic grec i romà, i a constatar les diferents relacions que homes i dones estableixen amb el poder i el lideratge (polític, militar, econòmic, religiós, cultural, etc.). En els treballs pioners de Rosa María Cid, Almudena Domínguez, María José Hidalgo, Ana Iriarte, Irene Mañas, Dolores Mirón, Marina Picazo, Joana Zaragoza, entre d’altres, s’analitzen els rols de gènere que les societats del passat van construir, i com les dones van adaptar-s’hi o van intentar eludir les limitacions polítiques, legals i socials que els imposaven només pel fet de néixer amb el sexe femení.

D’aquestes recerques hem après que, per estudiar les figures femenines del món grecoromà, cal analitzar les dades des d’angles més complexos, abordant, és clar, les diferents maneres de participació en el poder entre homes i dones, però també interessant-se per les relacions de poder dins del col·lectiu femení, on també es fan paleses diferències per raons d’edat, posició social, ètnia o cultura. Al llarg de la història, és evident que els homes no només han tingut més poder, sinó que l’han exercit de manera oberta i clara; les dones, tanmateix, també han tingut les seves pròpies formes de poder i d’influència, que han tendit a exercir més discretament com a conseqüència d’un marc polític, jurídic i social clarament restrictiu i gens disposat a tolerar un poder femení fora de l’esfera privada. Aquestes demostracions de poder i d’influència femenines són les que volem intentar retratar en aquest volum.

L’espai cronològic que pretenem abastar és ambiciós: va des dels primers testimonis escrits en llengua grega, al segon mil·lenni, fins a l’Imperi romà; són, per tant, molts segles d’història en què la cultura clàssica es configura al voltant de dues llengües (el grec i el llatí) vinculades a dues civilitzacions (la grega i la romana). Malgrat les evidents diferències existents entre un món i l’altre, no hem volgut renunciar a la comparació entre totes dues societats perquè, en els models literaris i conceptuals que s’hi desenvolupen, hi ha idees i llocs comuns associats a les dones que es repeteixen de manera quasi exacta. D’altra banda, la metodologia de treball ha estat eminentment filològica, en coherència amb la nostra formació. Així, hem prioritzat l’estudi de fonts textuals gregues i llatines, tant literàries com epigràfiques, bo i incorporant-hi, si esqueia, dades procedents de disciplines afins com la història, el dret i l’arqueologia.

L’estructura de l’obra pivota al voltant de cinc grans àmbits que hem considerat fonamentals per entendre el poder exercit per la dona en el món antic des del punt de vista polític, econòmic i social: la retòrica, la mediació, l’economia i les finances, la

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X