2

Les veus; les veus d’ells. Ells, les veus. Els qui tenen el pis i li lloguen l’habitació (claustrofòbica i fàcil de regirar) a un preu voluminós i exuberant, els qui li exigeixen certes coses i els qui estipulen les normes de convivència i el decàleg de bons costums (què sí, què no, què potser, què quan i què mai). Ells, els propietaris oficials d’aquest pis, que, com cada matí, s’alcen ben prest per anar molt d’hora a la cuina a no fer res i a xerrar de tot. Matinadors gratuïts i cotorres permanents. Sant Antoni, hivern. Barcelona, febrer. Mes de les despulles i de les caigudes. Fred: molt; llençols: prims i insuficients. Volta cap aquí, volta cap allà. I mentre ell els sent com surten de les seves estances i tanquen les portes i avancen lentament per aquest passadís tan llarg i tan estret i, sobretot, tan fosc i esquerdat, ell es remou, incòmode i agitat, en una espiral convulsa de tendència inexplicable i moviment succionador. No sap ben bé on és. Cap per amunt o cap per avall? A fora o a dins? Inici o final? Sortida o entrada? Ha descansat i s’aixeca o està anant a dormir i es retira? Escindit i confós, es mou entre dos mons en un matí duplicat, de múltiples bifurcacions, sabor inestable i textura crepitant. Grumolls i acritud. Certes imatges de coloració violenta encara li esquitxen pictòricament la memòria. Vermell terra, marró sang. Òxid i coure. Millor tancar les escletxes i refugiar-se sota les mantes, sotmetre’s a la seva protecció. Quanta estona fa que ha arribat? Què ha somiat i què ha passat? Què pertany a quin lloc? Per què el llit sembla tan insuficient i el sostre tan proper? Per què el cos tan distant i, en canvi, aquestes veus, que no són seves, tan pròximes? Per què tan íntimes? Per què tan familiars? I mentre ell combina ambients (aquí i allà) i se li propaguen una multitud de qüestions i s’inquieta per la inestabilitat atmosfèrica generalitzada i, sobretot, dormiteja en un llit flonjo i tremolós, de naturalesa plegable i espetegació fàcil, els peus d’ells prossegueixen l’avanç inexorable pel passadís estirat i tubular. Amb moltíssima parsimònia, no poques precaucions i un equipatge ple de protestes: així caminen ells. El camí és llarg, han de creuar tot el pis i arribar a l’altre extrem de la llar (fins a la cuina, que és on es dirigeixen). El sol no ha sortit i no hi ha cap mena d’il·luminació, les bombetes fa dies que no funcionen; l’opacitat, doncs, és genèrica i general; per tant, no s’hi veu un borrall i cal anar amb cautela i calma, precaució i lentitud, molta prudència i cap temeritat. Enfundats en sabatilles infantils, embolcallats amb mantes gruixudes per combatre el fred rabiüt i omnipresent que porta unes setmanes instal·lat a la casa i a la ciutat, vestits amb còmodes pijames emmidonats i silvestrement perfumats, camí a una altament equipada cuina, en un pis de l’Eixample, en un matí trist i moix i pansit, desanimadíssim, on les rajoles —sota una moqueta desgastadíssima— cloquegen lleument, mal encaixades, i el vent s’escola per una finestra pitjor tancada; ells.

Ells són (per a ell, el Sergi, el dormidor) dos espècimens estranys amb qui comparteix pis des de fa pocs mesos i moltes setmanes, i amb qui manté una comunicació poc elaborada, de tendència monosil·làbica i caràcter funcional. Preguntes i respostes ràpides i inequívoques. «Sí», «no», «ara», «no», «també», «tampoc». Poquíssima vida social intramurs i escassa alegria. La poca que n’hi ha, fingida, teatralitzada, recreada. D’una banda, ells no són la simpatia ni el bon humor personificats. Somriuen, sí, però distants i de mala manera. Somriuen, sí, però quan els convé i imperfectament. Somriuen, sí, però amb sorna i com fent un favor. I aquí, en aquesta casa, de favors, els justos. Més enllà de la perifèria estrictament necessària, no, gràcies. Ells aquí manen i comanden i es protegeixen d’un món que té la maleïda tendència de ser molest i irritable, i, per tant, somriures pocs, perquè motius gens. Ells són de natura repelosa, molt seus, francament primmirats, especialment reglamentadors, emfàticament xiuxiuejadors. A més, el preu que ell els paga per aquesta habitació (diminuta, amb armari de paret, llit apamat, finestra cenyida, abocada al pati de llums, ideal —en cas de poder encabir-hi el cos— per llançar-s’hi daltabaix) tampoc incita a la socialització. És un preu elevat i voluminós, que imposa respecte, que aclapara i, segons com, mareja i oprimeix. No propicia la disbauxa, ni l’alegria ni l’esperit celebrador. Es podria dir que és un abús o presa de pèl formidable, però tal com està la situació i la manera en què s’ha posat la ciutat i la recerca precedent que hi va haver abans d’enterrar-se aquí i els resultats que va obtenir (tots negatius) i el que sent que la gent diu i el que les notícies proclamen, no està el panorama per tirar coets. No és moment de queixar-se o de protestar. Molt menys de negociar o proposar una rebaixa, un descompte. Millor fer veure que no ho és, una estafa. Sí. Que no ho és. Millor pensar que és just, que està bé, que l’habitació ho val, que també paga el barri i les comoditats, que s’ho pot permetre, que, per a ell, aquest import no és tant o no és res, que tot això és normal, que quina bajanada, que per què preocupar-se, que quina sort que ha tingut, que gràcies per tot. La solució: convèncer-se que és on ha de ser. Que, si vol, això és un habitatge transitori que no està gens malament i que servirà de pista de sortida cap a la següent casa, on aterrarà millor amb les seves necessitats i els seus gustos personals. Que això, en un futur —confia— no gaire remot serà recordat amb simpatia i afecte quan digui «quins temps aquells, que jove que era, de quina manera vivia, que lluny tot». Sí, definitivament, millor això, millor així.

De totes maneres, aquest desig, el de marxar d’aquí en un marc temporal més o menys immediat, comença a convertir-se en una necessitat imperiosa. Cal abandonar aquest espai al més aviat possible. Si encara la realitat tal com és i sense pal·liatius ni intermediaris que el confonguin, la conclusió a què arriba és aquesta. Ha de deixar aquest lloc ja i oblidar-se d’aquest indret d’ambientació llòbrega i mobiliari opulent, d’aquesta atmosfera decrèpita, decadent i asfixiant; ha de sortir d’aquest pis adotzenat i tristíssim que dia a dia el consumeix i el degrada, i l’erosiona i se l’emporta. Pis vuitcentista de l’Eixample, sense reformar, d’alt valor històric. Així es proclamava, així el van definir. Ell, però, no vol tanta història (i menys ara, que la coneix) ni ornamentació (especialment en aquest estat); ell vol un lloc millor, més condicionat i més ampli, il·luminat (llum natural, si pot ser) i sense tantes estances, ni portes tancades, ni replecs ni xirimoies. Es conforma amb un pis contingut, on la respiració sigui més fàcil i més fluida i l’optimisme no emergeixi amb tants esforços i tanta dificultat, un pis exempt de tanta floritura, sense obstacles ni enemistats. No vol aquesta tonalitat mortuòria de colors esgotats i esvaïts, ni aquest sabor macerat que sent que, quan hi passa molta estona, li entra per la pell, se li enganxa per tot arreu i l’exhala per l’alè. Vol una cosa més cinematogràfica i fotogènica, més lleugera i diàfana, amb més transparències i menys opressió. Vol, també, deixar-los enrere a ells, tan domèstics i rars, de costums tan discordants, amb qui la química és tan poca, la sintonia tan mala i la desconnexió tan profunda. Mala vibra o brunzeig defectuós. Ells (els espècimens que, d’alguna manera, ara, s’arrosseguen pel passadís) són estranys i particulars. Qui són ells? Què són ells? Són amics, són amants, són cosins, són germans, són bessons? Quin vincle els uneix? Quin lligam tenen? No ho sap, no contesten. Sap que comparteixen dormitori i que no treballen perquè viuen d’unes rendes rares i poc clares (la família sembla que té un parell de botigues de records a les Rambles). A més, lloguen; és a dir, li lloguen. Sap que solen quedar-se a casa i que es queixen, de manera constant, d’un munt de molèsties i d’incomoditats. Sap que, impertorbables, posen a caldo la majoria dels personatges del barri (en coneixen molts, gairebé tots botiguers, als quals acusen d’estafadors, paràsits i mentiders). Sap, també, que gasten a desgrat i que tenen una capacitat infal·lible per a les sumes, les restes i qualsevol mena d’operació aritmètica. Sap que tenen una edat incerta (quaranta i molts, cinquanta i pocs), que desconfien fàcilment i ràpidament, amb eficàcia provada i sense necessitat de requisits, que odien els animals domèstics i que no suporten la música en general. Sap que minimitzen al màxim el moviment dels seus cossos i el desgast energètic que el desplaçament els comporta, que esmorzen llargament en diferents moments del dia i que s’alimenten, bàsicament, de tot el que sigui fàcil de mastegar. Sap, també, que certes olors els resulten molt desagradables i no les toleren, que gaudeixen de la tele i dels programes d’entreteniment; que algunes nits, havent sopat i veient les notícies, beuen licors. I que els licors els tanquen en un armari secret i de fusta i de decoració recargolada, fet per un gran artista desconegut. I que aquest armari el tanquen amb una clau. I que la clau se l’emporten a l’habitació. I que, a l’habitació, ell mai hi ha accedit.

Ells són escanyolits, de pell pàl·lida i poc gruixuda, carn tova i musculatura dèbil, ulls rodons i mirada vidriosa, pupil·la blava i semitransparència sobrenatural, cabells finíssims d’un marró delicat i vaporós, pentinats amb clenxa a la dreta i sucats en aigua de colònia, suaument raspallats i mil·limètricament delineats. Pòmuls pronunciats i dents separades. D’estil bullit, són inofensius per fora. Però, per dins, llengües rasposes i alè gàstric i abrasiu; acrimònia i coïssor per tot arreu. Picors i irritació. Cantellosos i asprius, però també constants i persistents. Per exemple, ara, quan segueixen avançant pel passadís allargassat i silenciós mentre no renuncien, infatigables, al seu objectiu. Cuina, cuina, cuina, mentre van deixant enrere, en el seu periple, diferents ubicacions d’aquest pis antiquat tan peculiar. Indrets de variable interès històric o artístic, com el bany petit (on guarden la galleda, el pal de fregar, l’escala, les eines i tota la inutilitat), l’habitació dels llogaters (on, porta tancada i cos gemegant, hi ha el Sergi maldormint), uns prestatges (més aviat fantasmals, on es col·lecciona pols), butaques en les quals mai ningú s’asseu, portes de panys gegantins tancades amb clau, gerros per a flors de grandàries descomunals buits. Etcètera. Camí cap a la cuina, s’hi dirigeixen per esmorzar. Encetar el dia, inaugurar-lo des de l’oficialitat. I, per això, requisit indispensable, necessiten prendre cafè. Sobretot i especialment. Bàsicament, principalment, cafeïníticament, cafè. Perquè els matins sempre costen, i avui hi ha una pila de coses per fer. Perquè ells no són com ell, que encara dorm i que dormirà i mai es despertarà. Ells han de fer coses; són productius. En canvi, ell: el mandrós, l’indolent i l’hedonista dels llençols, no. Ell; el d’horaris trastocats i aparicions intempestives que posen fi a nits perdudes.

Són tan diferents ells d’ell, que es podria jugar al joc de les infinites diferències. Diferències per aquí i diferències per allà; divergències, dissemblances i desconcordances. Començant pel principi. D’entrada, ells podrien ser considerats criatures biològicament molt més intel·ligents que ell, si la intel·ligència es mesurés únicament en termes d’adaptabilitat, fixesa, estabilitat, predictibilitat i afany de supervivència. Ells cobreixen diàriament les seves necessitats bàsiques. És a dir: dormen amb regularitat (cicles complets de moltes hores i reposant el cap en bons coixins; no com ell, que es dedica a arribar a hores intempestives d’un dimecres, desendreçat i torçadíssim; sol·licitant aixopluc o implorant un perdó impossible de concedir, després d’una nit decebedora per totes bandes i en tots llocs), s’alimenten quan els cal (tenen gana: van a la cuina; tenen set: beuen aigua) i es desfan del que no necessiten (si és necessari, expulsen). Ells (això està clar, no hi ha cap mena de dubte) volen mantenir-se, volen viure. Ell, però i en canvi i amb tot, no tant. O no tant així. O no tant ara. O pensa que sí i és que no. O no pensa res i és que tampoc. S’hauria de discutir, és difícil de discernir. No és que ell vulgui morir (perquè, de fet, no sap què és morir), però l’altra cara de la moneda (el viure) no està gaire consolidada ni aclarida. No està ben explicada. Està confosa i és confusa. És tèrbola. És fosca, és rara, és opaca. Escondida. És com la casa, laberíntica i plena de viaranys.

Ells, tota aquesta problemàtica i mala espina que ell, oficialment, els desperta, ja l’havien comentat prèviament en sessions anteriors. Diverses vegades, en altres nits, amb paraules diferents, idèntic to de veu, el mateix missatge. Sospita i incomoditat. A ells no els agrada que ell estigui aquí. A prop d’ells, amb ells. Inquietud i desassossec. Aquest noi és un noi malastruc, portador d’infortunis. Ho senten, ho perceben, ho capten, ho palpen. Es nota, es diu, se sap. Potser externament no és això el que es veu (perquè ell ven la imatge de persona decent i funcional, atractiva i resoluda; la propaganda és aquesta i funciona, mireu si no les xarxes socials), però a ells, ell, no els enganya. Ells són sagaços i murris i no se’ls escapa ni una. Fa temps que lloguen l’habitació (carrer Floridablanca, 123, 8è 1a) i amb el seu ull clínic poden dictaminar fàcilment els desperfectes en les persones. Les persones tenen desperfectes i lletjors, i buidors i ressentiments, i impulsos destructors que solen ocultar als altres —perquè se n’avergonyeixen o perquè saben que els penalitzarien—, i que tard o d’hora acaben apareixent i protagonitzant-ho tot. Ells ho saben bé: per aquí ha circulat tota mena de gent; podrien fer un informe perfectament elaborat que detallés totes les pegues i les misèries d’aquesta societat i d’aquesta ciutat. Redactar-ne un estudi llarguíssim, extreure’n estadístiques i acumular percentatges. Gent amb qui han viscut els últims vint-i-quatre mesos; aquest és el balanç: un que deia que era interiorista i escenògraf, i que tenia molta feina i un local i un equip i una agenda molt atapeïda i una llista d’espera interminable i que, al final, va resultar que no tenia res; una dona que s’acabava de divorciar i que es medicava amb les mans tremoloses, mastegant les pastilles per assaborir-ne millor els efectes permanents i durador; un cuiner, cadavèric i drogoaddicte, fetitxista dels ganivets i de les coses punxegudes, a qui mai van veure menjar i, encara menys, cuinar; un perruquer que va estafar mig barri i que es va volatilitzar un dia que feia una ventada increïble i al·lucinant; una noia de Palamós permanentment descabellada i esgarriada emocionalment, que es negava a parlar o comunicar-se i que agonitzava per qualsevol racó de la casa reclamant una mica d’atenció que mai ningú li va atorgar; una sueca psicòtica que veia insectes per tot arreu i forats insondables i devoradors on només hi havia superfícies llises i impol·lutes; ell, ell, virtualment el de l’èxit però internament el confús, l’estrany, el rar, el mentider, l’enganyador.

Ells saben analitzar la gent. Saben d’on venen i cap on van, i en ell, la destinació cap on es dirigeix, el que s’albira i s’entreveu no pinta gens bé. Pinta malament. Pinta fatal. Fa uns dies ho deien: «aquest noi sembla normal però està ple d’històries i de romanços», així com «fa coses rares, ens n’hem de malfiar perquè el món està com està», a més de «molta festa i molta imatge, però a sota no hi ha res, només carcassa i aparença, i més endavant o més al fons, hi trobarem vergonya i anomalia, ja ho veuràs». Ell és un noi que sembla exitós. O això vol vendre o això els diu o així es vesteix. Amb el seu èxit entra a casa, es tanca a la seva habitació, els ignora o els esquiva, i després marxa sense ni tan sols acomiadar-se’n. Flamarades d’èxit o fragàncies de glamur. En canvi, ells, no. Perquè ells, a ulls d’ell, no són tan fabulosos ni populars, ni gens magnífics i en absolut brillants. Menyspreu fàcil i consideració pobra. Però ells són molt més que el que la seva mirada devaluadora projecta sobre ells amb poquíssima il·lusió. El que passa és que ells no li són útils per a la seva propaganda i són capaços de desmuntar la funció encobridora que la façana irradia. No se’ls escapa, això. Ells no l’aplaudeixen constantment. Com tampoc el vanaglorien, ni l’adulen ni l’admiren. D’aquí que rebin aquesta ignorància tan remarcada i eixordadora. Ells, però, saben. Saben coses que ell no vol que se sàpiguen. Com, per exemple, que ell no té tant d’èxit. Ni que és tan feliç. Ni tan lluent. I que té tants problemes. Ells fan una recerca per investigar què hi ha de malsà en ell, i el pas del temps, el pas dels dies, ho confirma clamorosament. Tot es va fent més clar i irrefutable, fins que arriba la nit d’ahir i la situació es desemmascara de manera definitiva. Tots els dubtes queden resolts i eliminats. La certificació oficial obtinguda. Ell és un no apte, l’han de descartar. A ell, l’han d’expulsar; ja no hi pot viure més. Aquest noi no pertany més aquí.

Perquè anit, escàndol. Ell es posa a parlar per telèfon i el que en un inici són murmuris i alguna exclamació aïllada passen a ser una desfilada de retrets, improperis i recriminacions. S’acaba muntant un sidral de cal déu, i la casa s’omple de crits que retrunyen contra les parets. Ells van haver d’abaixar el volum del televisor per entendre’l millor. Mai l’havien sentit cridar, i menys d’aquella manera. Crits, xiscles i esgarips. Ressonaven per tot arreu. Van haver d’aproximar-s’hi, a poc a poc, per no interrompre i per sentir bé el que es deia. I allà estava ell, amb la seva roba elegant, la camisa ben planxada i una mica descordada i l’americana posada i els texans estripats i el telèfon panoràmic brillant i el seu coll inflamant-se i la veu distorsionant-se, mentre el perfum, a batzegades, s’expandia. Després, cop de porta i fugida intempestiva en una nit ventosa i especialment desagradable. Rúfola i catatònica. Aleshores, ells van haver d’afrontar la situació. Això no pot seguir així, cal fer alguna cosa. Encara quedaven restes de cridòria per la casa. Un escàndol monumental. Van entreobrir la porta per veure si a l’escala hi havia algun veí impressionat preguntant-se «què coi ha estat això, trucarem a la policia, per favor, quin disgust, quina cridòria, mare de déu senyor». Afortunadament, ningú. Llavors, determinació i presa de decisions immediates: s’ha de fer alguna cosa ara mateix i no s’admeten dilacions. Conclusió: entrar a la seva habitació i comprovar amb qui estaven vivint, investigar-lo i sortir d’uns dubtes que havien deixat de tenir. Ells veien programes de morts i d’assassins, s’hi havien avesat, o sigui que sabien el que es deien. Tothom sembla normal fins que ho deixa de ser. La van prendre, la decisió d’escorcollar la seva habitació, a desgrat, a contracor. Malgrat tot, què hi podien fer? No van tenir cap altre remei, cap més solució. Les seves preferències eren unes altres, però l’única sortida viable, real, per tal d’autoprotegir-se, era aquella. Van establir un pla, una estratègia. Calia evitar imprevistos i situacions desagradables. Podria ser que ell, amb el furor i la precipitació amb què havia marxat, s’hagués oblidat d’algun objecte important i necessari per a les seves misterioses i nocturnes gestions i decidís tornar. Que irrompés dins la casa, els enxampés i ho delatés tot. Que els escridassés, a la seva habitació. «Què hi feu aquí? Què és tot això? Amb els diners que val, així m’hi he de trobar?». I ells sense explicacions. De manera que van planificar i es van dividir les tasques. El vent, fora, bategava. Fuetejava la casa, la cuina, les persianes, els endolls. Van decidir. Un hi va entrar, mentre que l’altre feia guàrdia a la porta de casa amb la mirada abocada cap a l’exterior, a través de l’espiell, acompanyat de molts nervis i algunes tremolors. I un codi: «si tusso tres vegades seguides, és que és ell».

Ja s’ha dit que a ells no els agrada haver de fer aquestes labors: són tasques desagradables. Intromissions o l’atribució de determinades llicències que són poc poètiques. I menys fer-ho enmig de la nit, com si fossin vulgars lladregots o gent equivocada i esgarriada. En la foscor i amb llanternes i mussitacions dèbils i llunyanes, que resulten difícils d’entendre i exasperen. Però la casa és seva. Hi viuen, a més. A més, hi viuen! Per tant, tot el que dins es mogui o es faci o comporti perill és de la seva incumbència. Ells són els garants de la seguretat, de la casa i de la finca. Per tant, és legítim que hi actuïn. Per tant, que hi intervinguin. És responsabilitzar-se de la situació. Per tant, ho han de fer, és la seva obligació. Agafen aire, suporten la tensió i ho fan. La dificultat no els és un problema; no els frenarà. La dificultat, segons com, els agrada, els excita. És un estímul! Ho han hagut de fer en anteriors ocasions i la situació mai ha estat còmoda ni divertida. Sempre és igual de desagradable i de clandestina. Igual. Però que ningú pretengui que ells renunciïn a les seves responsabilitats. Que ningú els ho demani. Que ningú els detingui. Que ningú s’hi fiqui. A la vida, calen certes dosis de valentia. Coratge! Inclemència i estoïcisme. No hi ha lloc per a les claudicacions, per a les covardies. Al final sempre paga la pena perquè sempre es troben coses. La gent amaga coses. La gent embruta coses. Coses que no volen ensenyar de cap de les maneres, per algun motiu. Ocultació. Coses reveladores, que parlen i transmeten. I quan les veus acabes dient: «Però, amb qui visc?». Perquè, què és això? T’ho acabes preguntant i t’acabes espantant. Perquè això no és normal, i que m’expliquin què hi fa aquí. Això d’on ha vingut i com és que, abans, no ho hem olorat. I a partir d’aquí no cal esperar que ningú, lluny, tussi i digui compte o vigila, s’acosta, esmuny-te. Ni cal més discreció ni fingiment. Perquè el que has vist és massa aclaparador. Perquè quan un obre la caixa dels trons, el més normal és trobar-se amb una deflagració.