L'Illa de les Tres Taronges

Jaume Fuster

Fragmento

cap-2

Pròleg

De com Guiamon, poeta d’Adià, coneix Poncet, criat de Roger, soldat de fortuna, de l’aparició del Misteriós Viatger i de les notícies que porta de l’Illa de les Tres Taronges

Que la força del sol, l’enginy de l’aigua i la sonoritat del vent ajudin aquest pobre vell trobador per tal d’explicar a la Humanitat sencera la història de l’Illa de les Tres Taronges. I que els nobles lectors, presents i futurs, sàpiguen perdonar la feblesa d’una memòria estovada pels anys i encegada per l’amor. Així sia.

Heu de saber que fa molts anys, quan el món era més jove i el déu Sol s’enfilava amb més agilitat que no pas ara pels graons del cel, vivia a l’antiga i noble ciutat d’Adià, a la vora de la Mar Gran, un soldat de fortuna que nomia Roger, l’heroi de les mil batalles, l’espasa més esmolada de les Terres de Ponent i el braó més esforçat de tot el Món Conegut. Aquell soldat de fortuna tenia un criat, de nom Poncet, que en temps de pau furetejava per mercats i tavernes i en èpoques de guerra li servia de patge, de cuiner i de banquer, a més de metge i conseller. El qui aquesta història conta, conegut pel nom de Guiamon, el poeta, va lligar amistat amb Poncet un dia de primavera al mercat d’Adià, cap al final de l’Època Fosca, en aquells temps que la sequera feia magres les collites, la fam corsecava els pagesos i el Món Conegut s’apariava per a una nova guerra.

Però no us haig de contar avui la història de l’amistat d’un poeta i un criat, que si bé té la seva importància en els fets que vull narrar-vos, s’empetiteix davant les gestes nobles que Roger va dur a terme a l’Illa de les Tres Taronges.

Perquè heu de saber que Poncet, l’esburbat servidor de l’estrenu Roger, quan va saber que era poeta d’ofici, em va dir:

—Guiamon, amic novell, has de conèixer el meu amo. Perquè un poeta ha de mester exemples d’on pouar les seves dites i històries, i Roger, el soldat que jo serveixo, és un heroi de rondalla, les gestes del qual haurien de ser cantades per gent del teu ram. Què te’n sembla?

Vaig acceptar de conèixer el soldat, més enllaminit per la gerra de vi que Poncet assegurava que em faria servir a l’hostal on posaven, que no pas per la necessitat d’un exemple vivent per a les meves contalles, car soc poeta amorós i més m’estimo lloar la bellesa d’Esclarmonda que no pas la decapitació de cent enemics.

Amo i criat posaven a un hostal, El Raïm d’Argent, de la plaça dels Porxos, a redós de la Batllia d’Adià, prop del port d’on surten els navilis que creuen les blavors de la Mar Gran, camí del Món Desconegut, carregats de plata i d’or, per retornar amb te, tabac i espècies que fan més agradable la vida dels habitants de la meva ciutat.

L’hostal El Raïm d’Argent era un casalici ben parat i agradable on solien hostatjar-se mariners, marxants, soldats, comediants i vilatans que acudien a ciutat per als seus negocis. A la sala gran, quan feia fred, hi cremava una foganya gran al voltant de la qual es contaven les millors rondalles de la ciutat i es cantaven cançons vingudes de molt lluny, mentre els hostes bevien vi calent i especiat amb canyella i pebre bord. A l’estiu, en canvi, les reunions d’estadants es feien al pati interior, entre les fulles d’olor que brostaven dels cossiols i la remor d’una font que refrescava l’ambient, mentre hostes i convidats bevien les orxates d’ametlla i d’avellana que duien els marxants que venien del sud.

L’amo de l’hostal, Callós de Malveure, solia rebre les visites amb una rialla de compliment, mentre s’eixugava les mans al davantal blanc que li arrodonia la panxa.

—Ep, mestre Poncet, atansa’t, que et vull donar un encàrrec per al teu amo.

—Vós direu, hostaler, que ara mateix vinc a cercar-lo per presentar-lo al meu amic Guiamon, el poeta.

—Siau benvingut, poeta, i si us lleu i resteu una estona a l’hostal, potser us vindria de gust recitar una de les vostres composicions per als hostes.

Vaig acceptar de fer-ho perquè recitar a El Raïm d’Argent era un honor per a un poeta adianenc. Però l’hostaler ja parlava amb Poncet.

—Digues-li al teu amo que baixi a sopar aviat, avui, que un senyor desconegut m’ha encomanat que l’avisi perquè vol parlar amb ell.

—I com era, aquest senyor? —va preguntar encuriosit el meu amic Poncet.

—Un estranger misteriós, ben abillat i amb el bossot ple, pel que he pogut veure. Colrat pel sol com si vingués de molt lluny, de la Mar Gran.

Vam deixar l’hostaler enfeinat preparant els sopars i vam pujar a les cambres de Poncet i del seu amo, al primer pis de l’hostal.

Roger, el soldat de fortuna, em va rebre amb gran cordialitat, tot recordant que m’havia sentit recitar a Bròtil, una vila marinera situada al nord d’Adià, prop de les Muntanyes Altes. Era un jove alt i cepat, fort com un roure, amb el rostre colrat pel sol i una mirada bruna, com d’aligot. Vestia calçons a l’ample, amb botes de cuiro sense adobar, i del cinyell ample i amb una sivella de bronze li penjava un coltell de mànec de banya. Els seus cabells ennegrits li queien per darrere les orelles i se li rinxolaven damunt del front. No tenia precisament l’aspecte d’un heroi de rondalla, sinó més aviat el d’un pagès de muntanya, més acostumat a les pastures altes que no als camps de batalla. Tenia, això sí, una veu fonda i ben modulada que li eixia de molt endins. Però no parlava amb l’accent refinat dels adianencs, sinó en pla.

Després de departir una bella estona, fent temps per al sopar, havent-li donat Poncet noves del Misteriós Viatger que havia preguntat per ell a l’hostaler, davallàrem tots plegats a la sala gran de l’hostal.

Els criats havien apariat una taula amb estovalles de fil i les menges senzilles però abundants que donaven fama a Callós de Malveure. Un cop instal·lats ens serviren una sopa de brou de pollastre amb rostimalls de magre de porc, verdures bullides i amanides amb saïm de matança, embotits de les Muntanyes Altes, secs i empebrats, pa de sègol que untàrem amb mantega blanca de les Muntanyes de Ponent i amb confitura amarga de magranes, llet de cabra formatjada i mel dels ruscs de la Vall-llòbrega. Beguérem vi negre del Pla d’Avall, espès com la sang i dolç com les bresques, que ens va deslligar la llengua i ens feu sentir una amistat fonda i una benaurança tota tendra. Fets els honors a les menjues i mentre ens servien te d’Orient perfumat amb tarongina i menta i carregàvem les pipes d’argila amb la millor mescla de tabacs de l’Alta Contrada, vaig ser pregat per Roger, Poncet i Callós de Malveure de recitar algunes composicions meves. Els altres hostes ja havien enllestit, també, el sopar, i tots plegats feren rotllana al voltant de la nostra taula. Aparegué un llaüt i, envoltat pel fum de les pipes i per l’olor del te amb menta i tarongina, vaig recitar alguns poemes amorosos, tristos i adequats a l’hora, al lloc i a l’àpat recent.

Potser va ser el fum de les pipes o qui sap si l’exaltació que sempre m’emprèn quan recito els meus versos en públic o segurament el pas silenciós de l’home, però el cert és que no em vaig adonar de la seva presència fins que, havent acabat la darrera composició i després de rebre els aplaudiments dels altres hostes, em va

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos