L'Illa de les Tres Taronges (Crònica del Món Conegut I)

Fragmento

cap-2

Pròleg

De com Guiamon, poeta d’Adià, coneix Poncet, criat de Roger, soldat de fortuna, de l’aparició del Misteriós Viatger i de les notícies que porta de l’Illa de les Tres Taronges

Que la força del sol, l’enginy de l’aigua i la sonoritat del vent ajudin aquest pobre vell trobador per tal d’explicar a la Humanitat sencera la història de l’Illa de les Tres Taronges. I que els nobles lectors, presents i futurs, sàpiguen perdonar la feblesa d’una memòria estovada pels anys i encegada per l’amor. Així sia.

Heu de saber que fa molts anys, quan el món era més jove i el déu Sol s’enfilava amb més agilitat que no pas ara pels graons del cel, vivia a l’antiga i noble ciutat d’Adià, a la vora de la Mar Gran, un soldat de fortuna que nomia Roger, l’heroi de les mil batalles, l’espasa més esmolada de les Terres de Ponent i el braó més esforçat de tot el Món Conegut. Aquell soldat de fortuna tenia un criat, de nom Poncet, que en temps de pau furetejava per mercats i tavernes i en èpoques de guerra li servia de patge, de cuiner i de banquer, a més de metge i conseller. El qui aquesta història conta, conegut pel nom de Guiamon, el poeta, va lligar amistat amb Poncet un dia de primavera al mercat d’Adià, cap al final de l’Època Fosca, en aquells temps que la sequera feia magres les collites, la fam corsecava els pagesos i el Món Conegut s’apariava per a una nova guerra.

Però no us haig de contar avui la història de l’amistat d’un poeta i un criat, que si bé té la seva importància en els fets que vull narrar-vos, s’empetiteix davant les gestes nobles que Roger va dur a terme a l’Illa de les Tres Taronges.

Perquè heu de saber que Poncet, l’esburbat servidor de l’estrenu Roger, quan va saber que era poeta d’ofici, em va dir:

—Guiamon, amic novell, has de conèixer el meu amo. Perquè un poeta ha de mester exemples d’on pouar les seves dites i històries, i Roger, el soldat que jo serveixo, és un heroi de rondalla, les gestes del qual haurien de ser cantades per gent del teu ram. Què te’n sembla?

Vaig acceptar de conèixer el soldat, més enllaminit per la gerra de vi que Poncet assegurava que em faria servir a l’hostal on posaven, que no pas per la necessitat d’un exemple vivent per a les meves contalles, car soc poeta amorós i més m’estimo lloar la bellesa d’Esclarmonda que no pas la decapitació de cent enemics.

Amo i criat posaven a un hostal, El Raïm d’Argent, de la plaça dels Porxos, a redós de la Batllia d’Adià, prop del port d’on surten els navilis que creuen les blavors de la Mar Gran, camí del Món Desconegut, carregats de plata i d’or, per retornar amb te, tabac i espècies que fan més agradable la vida dels habitants de la meva ciutat.

L’hostal El Raïm d’Argent era un casalici ben parat i agradable on solien hostatjar-se mariners, marxants, soldats, comediants i vilatans que acudien a ciutat per als seus negocis. A la sala gran, quan feia fred, hi cremava una foganya gran al voltant de la qual es contaven les millors rondalles de la ciutat i es cantaven cançons vingudes de molt lluny, mentre els hostes bevien vi calent i especiat amb canyella i pebre bord. A l’estiu, en canvi, les reunions d’estadants es feien al pati interior, entre les fulles d’olor que brostaven dels cossiols i la remor d’una font que refrescava l’ambient, mentre hostes i convidats bevien les orxates d’ametlla i d’avellana que duien els marxants que venien del sud.

L’amo de l’hostal, Callós de Malveure, solia rebre les visites amb una rialla de compliment, mentre s’eixugava les mans al davantal blanc que li arrodonia la panxa.

—Ep, mestre Poncet, atansa’t, que et vull donar un encàrrec per al teu amo.

—Vós direu, hostaler, que ara mateix vinc a cercar-lo per presentar-lo al meu amic Guiamon, el poeta.

—Siau benvingut, poeta, i si us lleu i resteu una estona a l’hostal, potser us vindria de gust recitar una de les vostres composicions per als hostes.

Vaig acceptar de fer-ho perquè recitar a El Raïm d’Argent era un honor per a un poeta adianenc. Però l’hostaler ja parlava amb Poncet.

—Digues-li al teu amo que baixi a sopar aviat, avui, que un senyor desconegut m’ha encomanat que l’avisi perquè vol parlar amb ell.

—I com era, aquest senyor? —va preguntar encuriosit el meu amic Poncet.

—Un estranger misteriós, ben abillat i amb el bossot ple, pel que he pogut veure. Colrat pel sol com si vingués de molt lluny, de la Mar Gran.

Vam deixar l’hostaler enfeinat preparant els sopars i vam pujar a les cambres de Poncet i del seu amo, al primer pis de l’hostal.

Roger, el soldat de fortuna, em va rebre amb gran cordialitat, tot recordant que m’havia sentit recitar a Bròtil, una vila marinera situada al nord d’Adià, prop de les Muntanyes Altes. Era un jove alt i cepat, fort com un roure, amb el rostre colrat pel sol i una mirada bruna, com d’aligot. Vestia calçons a l’ample, amb botes de cuiro sense adobar, i del cinyell ample i amb una sivella de bronze li penjava un coltell de mànec de banya. Els seus cabells ennegrits li queien per darrere les orelles i se li rinxolaven damunt del front. No tenia precisament l’aspecte d’un heroi de rondalla, sinó més aviat el d’un pagès de muntanya, més acostumat a les pastures altes que no als camps de batalla. Tenia, això sí, una veu fonda i ben modulada que li eixia de molt endins. Però no parlava amb l’accent refinat dels adianencs, sinó en pla.

Després de departir una bella estona, fent temps per al sopar, havent-li donat Poncet noves del Misteriós Viatger que havia preguntat per ell a l’hostaler, davallàrem tots plegats a la sala gran de l’hostal.

Els criats havien apariat una taula amb estovalles de fil i les menges senzilles però abundants que donaven fama a Callós de Malveure. Un cop instal·lats ens serviren una sopa de brou de pollastre amb rostimalls de magre de porc, verdures bullides i amanides amb saïm de matança, embotits de les Muntanyes Altes, secs i empebrats, pa de sègol que untàrem amb mantega blanca de les Muntanyes de Ponent i amb confitura amarga de magranes, llet de cabra formatjada i mel dels ruscs de la Vall-llòbrega. Beguérem vi negre del Pla d’Avall, espès com la sang i dolç com les bresques, que ens va deslligar la llengua i ens feu sentir una amistat fonda i una benaurança tota tendra. Fets els honors a les menjues i mentre ens servien te d’Orient perfumat amb tarongina i menta i carregàvem les pipes d’argila amb la millor mescla de tabacs de l’Alta Contrada, vaig ser pregat per Roger, Poncet i Callós de Malveure de recitar algunes composicions meves. Els altres hostes ja havien enllestit, també, el sopar, i tots plegats feren rotllana al voltant de la nostra taula. Aparegué un llaüt i, envoltat pel fum de les pipes i per l’olor del te amb menta i tarongina, vaig recitar alguns poemes amorosos, tristos i adequats a l’hora, al lloc i a l’àpat recent.

Potser va ser el fum de les pipes o qui sap si l’exaltació que sempre m’emprèn quan recito els meus versos en públic o segurament el pas silenciós de l’home, però el cert és que no em vaig adonar de la seva presència fins que, havent acabat la darrera composició i després de rebre els aplaudiments dels altres hostes, em vaig girar de cop cap als meus companys de taula i em vaig endur un esglai terrible. No pas perquè fos un personatge paorós, que més tost semblava amable i cordial, sinó perquè hi havia alguna cosa en el seu posat, en l’aire greu dels seus gestos, que el feia llòbrec i estrany. Li esqueia el nom de Misteriós Viatger amb el qual l’havia batejat Poncet. Que era viatger se li notava en el vestir i en l’accent. El misteri, ja ho he dit, l’acompanyava fidel com un gosset.

Roger cridà l’hostaler amb un ample gest i li encarregà més te, tabac i licor de cireres. Un cop servits, el Misteriós Viatger parlà així:

—Senyor, tinc entès que vós sou soldat de fortuna. Us voldria fer una pregunta, si no és indiscreció. Que potser esteu al servei d’algun noble cavaller, ara, o tal volta reposeu de les vostres darreres aventures?

—Reposo, senyor, però no de cap aventura, sinó de la pau que regna a tota la contrada i que m’ha obligat a romandre mans plegades.

—Lamento la vostra situació, però alhora me’n sento satisfet, senyor, perquè he vingut de molt lluny per llogar els vostres serveis.

—I on cau aquest molt lluny, noble senyor? —intervingué Poncet, neguitós com jo pel misteri del desconegut cavaller.

—A dos dies i dues nits d’Adià en vaixell de vela, si els vents són favorables, és clar, hi ha l’illa de Montcarrà, reialme de Sa Majestat Flocart...

—Una illa...? Montcarrà? No la conec —el tallà Poncet.

—Calla, bergant, i deixa que el senyor s’expliqui! —el reptà Roger.

—Fa molt de temps —prosseguí el Misteriós Viatger—, els mariners d’Adià solien ancorar el seus vaixells als ports de Montcarrà. Havíem establert un comerç florent entre els adianencs i els montcarraners. Vosaltres ens compràveu teles de llengües i calçats, i nosaltres admiràvem els vostres forjats i les vostres llanes... A més, Montcarrà està situada en el camí d’Orient, i els navilis que feien la ruta del te i del tabac s’hi aturaven per tal d’abastir-se d’aigua i de queviures frescs. Els nostres pobles, doncs, eren amics corals. Conten les cròniques que les nissagues de Montcarrà provenen de les costes d’Adià, per això parlem la mateixa llengua i tenim costums semblants...

—I doncs? Com és que ara no coneixem la vostra illa, senyor? —va interrompre’l un cop més Poncet.

—El reialme de Montcarrà pateix de fa anys una dissort terrible. I aquest és el motiu de la meva presència aquí.

Ara, l’aire llòbrec i estrany del Viatger havia deixat pas a una tristesa fonda que també ens afectava a nosaltres. Poncet se l’escoltava amb la boca badada i els ulls molt oberts; Roger havia deixat la pipa damunt la taula i se’l mirava amb ulls espirejants, i jo mateix sentia aquella mena de tristor que em sol agafar quan recito composicions d’amor frustrat.

—Heu de saber que el bon rei Flocart... Em costa dir-ho... Està molt malalt. O millor encara, sembla encantat! Com si no fos ell... —El Misteriós Viatger vacil·lava—. De fa més de vint anys, quan en duia cinc de regnat, Flocart sent una Veu que li ordena que... que l’obliga a fer coses que van contra els interessos de Montcarrà. A més... d’ençà que el bon rei sent aquesta Veu i l’obeeix, els vaixells d’Adià no poden atracar als nostres ports, la pesta delma els nostres caps de bestiar i... i hem perdut l’estendard.

—L’estendard? —vaig fer, sense poder-me contenir.

—Dels Temps Remots, quan, diuen les llegendes, els adianencs van arribar per primer cop a les costes de l’illa, el reialme de Montcarrà té per representació un estendard màgic que el protegeix i li dona la pau i prosperitat. L’estendard màgic figura tres taronges d’or en camp d’argent i conten que cadascuna de les taronges significa un bé: la de la dreta, la Pau, la del centre, enlairada, la Prosperitat, i la de l’esquerra, el Valor. Pau, Prosperitat i Valor, fins ara, havien estat la divisa de Montcarrà i dels seus sobirans. Fins que... —i callà, pensarós.

—Fins que el bon rei Flocart va sentir la Veu! —va concloure Poncet, impacient.

—D’ençà d’aleshores, la divisa de Montcarrà hauria de ser: Guerra, Pobresa i Covardia. Els pagesos de muntanya s’han revoltat contra el rei i, agermanats, amenacen de setge la ciutat de Montcarrà, perdem el bestiar i les collites i la cort és plena de conspiracions i de baixeses. I, a més, l’estendard ha desaparegut.

—Una situació dolenta, a fe! I què hi puc fer jo, noble senyor? —va preguntar Roger.

—Ajudar el bon rei... Contra els agermanats, primer. Necessitem un soldat amb experiència que organitzi les milícies reials i apaivagui la revolta pagesa.

—Però si dieu que l’actuació de Flocart no és justa... —va dubtar Roger.

—També us podríeu encarregar d’esbrinar què és o qui és la Veu que sent Sa Majestat...

—Fer d’espia no és el meu ofici! —tallà, indignat, Roger.

—Però necessitem que un estranger, un forà, ens ajudi. Els montcarraners no hi podem fer res! —va protestar el Viatger.

—I amb tot això, digueu, senyor... Vós, qui sou?

—El meu nom no compta. He pogut sortir de Montcarrà en un vaixell de pescadors i he vingut a Adià en cerca d’ajuda.

—I com heu topat amb mi? L’hostaler m’ha dit que sabíeu el meu nom, com si em coneguéssiu d’abans.

—Al port m’han parlat de vós. La vostra fama és gran i la gent senzilla conta les vostres proeses com si fossin rondalles... M’han informat que éreu a Adià i que posàveu a El Raïm d’Argent. Si accepteu l’encàrrec oficial d’organitzar la milícia reial sereu justament recompensat... I si a més podeu descobrir el misteri de la Veu que té encantat Flocart...

—No crec que pugui ajudar-vos... Tot és molt misteriós...

—Senyor, senyor... Penseu-vos-ho bé —intervingué Poncet—: tenim la bossa buida. Hi ha pobresa, també, a la contrada, a causa de la sequera, i ningú no necessita, avui per avui, els serveis d’un soldat de fortuna. Crec que us convindria acceptar...

—He dit que no, Poncet, i quan dic que no és que no, i ja n’hem parlat prou. Lamento que hàgiu perdut la nit, senyor...

Però el Misteriós Viatger ja s’havia aixecat i deia:

—Penseu-vos-hi, Roger. Montcarrà pot representar la vostra fortuna. Demà tornaré per si heu mudat d’opinió.

I se’n va anar, tan silenciós com havia arribat.

1

De com Roger, Poncet i Guiamon, per designis sobrenaturals, s’embarquen en el vaixell anomenat Falaguer, camí de l’Illa de les Tres Taronges, i de les secretes raons del Misteriós Viatger

La vetllada es va acabar prest i, després d’acordar una nova reunió amb Poncet, me’n vaig anar al meu hostal, La Lira de Vori, on solem hostatjar-nos els trobadors quan som a Adià.

Els carrers de la vila, enllumenats amb torxes i fanals d’oli, eren agradables. Un estrany desfici, com un neguit que em nasqués de les paraules del Misteriós Viatger, em va menar cap al port, de l’altre costat de La Lira de Vori. Avançava d’esma sense saber el meu destí, amb el cap ple de cabòries. Les olors de marinada, d’espècies, de tabac i de te m’empenyien cap al moll dels velers. Les tavernes de la gent de mar s’obrien als carrerons amb vessament de llum i de xivarri. Se sentien cançons llunyanes, bocins de converses exòtiques i els drings de les monedes dels jugadors de cartes.

Al moll dels velers, entre les estibes de queviures i de mercaderies, em vaig asseure en un pedrís i vaig fumar una pipa. Hi havia lluna plena, l’aire era carregat de salabror i el llepar de les ones contra l’andana del moll em gronxava com una cançó de bressol. No em podia treure del cap la història de l’illa de Montcarrà, del seu rei Flocart i del màgic Estendard de les Tres Taronges. Els adianencs, fins i tot els poetes, som aventurers de mena i l’ample món ens atreu i ens encisa. No és estrany, doncs, que sentís aquella atracció pel Món Desconegut.

Suposo que em devia adormir. Potser va ser culpa del vi del Pla d’Avall, del ventre ple o de la benaurança nocturna. Em va despertar aquell renou somort, de tràfec d’homes. La lluna s’havia amagat rere uns núvols i la fosca era total. Qui trafiquejava a aquelles hores de la nit? Aventurer o no, era poeta, per tant home de pau, i temia una mala ensopegada. Perquè aquell tràfec només podien produir-lo una partida de lladregots o de contrabandistes que volguessin estalviar-se els burots. Em vaig amagar prudentment rere uns embalums de teixit de llana. La lluna va vèncer, aleshores, l’ennuvolada i vaig poder distingir un escamot d’ombres que arrossegaven dos fardells. I no cap a terra, per introduir-los de contraban, sinó cap a mar, per carregar-los en un navili. Allò em va estranyar de valent, però la por em va fer romandre quiet, gairebé sense ni respirar.

Eren nou homes: vuit carregaven els embalums, quatre homes per a cadascun dels pesos morts, i un dirigia. La tossa, el posat i les robes que duia em permeteren de reconèixer-lo: era el Misteriós Viatger!

Els nou homes s’havien atansat a l’andana del moll, prop d’un dels velers que hi havia avorats. Vaig decidir seguir-los, tot i la por. Tenia un pressentiment i volia comprovar-ho; si fins ara havia estat poeta d’amors plaents, d’ara endavant esdevindria trobador de gestes memorables.

El vaixell duia el nom de Falaguer i, a més de les amarres que l’estacaven a terra, hi havia una passera que anava del moll a la coberta. Els nou homes s’hi enfilaren amb tota discreció. A la coberta els esperava un mariner d’aspecte espaordidor: duia un ull tapat amb un pegat negre i una barba esborrifada. El Misteriós Viatger li va dir unes paraules, el mariner va fer que sí amb el cap, i els vuit homes, després de deixar els fardells, baixaren a terra. Amb prou feines vaig tenir temps d’esquitllar-me per tal que no em veiessin. Un d’ells, però, em va descobrir i em va cridar:

—Ei, tu! Què hi fas aquí?

M’hauria posat a córrer, però les cames no m’obeïen, de tanta tremolor com em sacsejava de dalt a baix.

—Jo... eh... passejava...

—Atansa’t, bergant!

Era la veu del Misteriós Viatger, que em parlava des de la coberta del Falaguer. Vaig atansar-m’hi, resignat amb la meva mala estrella que m’havia menat al port, en lloc de dur-me al meu jaç de La Lira de Vori.

—Bona nit, senyors —vaig saludar, afalagador.

—Et conec... Ets Guiamon, el poeta que seia amb Roger... Digues, què hi fas, aquí, poeta?

—M’inspiro, senyor. Uns mariners de Bròtil m’han encarregat un romanç de mar i he vingut al moll per trobar-ne la inspiració...

—Puja, doncs, que a bord t’inspiraràs millor.

Els vuit bastaixos em miraven amb mal ull i em feien senyals perquè m’enfilés passera amunt. Al costat del Misteriós Viatger havia aparegut la testa estrambòtica del mariner de l’ull tapat que semblava remugar flastomies.

Només de petjar la passera ja estava marejat, perquè els poetes som gent de terra ferma i el vaivereig que les ones imprimien al vaixell em feia pensar en les fondàries negres de la Mar Gran. Vaig tancar els ulls i, tot fent tentines, vaig arribar a la coberta. Un braç forçut m’estirà, i quan vaig obrir de bell nou els ulls, a més del Misteriós Viatger i del mariner de l’ull tapat, em voltaven cinc o sis homes més, mariners per la roba i ferotges pel posat. Uns duien coltells, altres fitores de pescador, qui una destral o un sabre... Vaig caure de genolls a terra i vaig suplicar:

—Senyor, us ho prego... Estalvieu-me de qualsevol mal, que no soc més que un pobre versaire!

—Que no sap on s’ha ficat —va concloure el mariner de l’ull tapat, acostant-se’m amb males intencions.

—Deixa’l, Cori, que és inofensiu —va ordenar el Misteriós Viatger.

—Gràcies, senyor! —li vaig dir, mentre em posava dret.

—Què hi feies al port, Guiamon?

—Senyor, ja us ho he dit...

—No menteixis, bergant, que si ho fas, Cori s’encarregarà de tu!

—La veritat, senyor, és que no ho sé... Quan he sortit d’El Raïm d’Argent anava ben decidit cap a casa..., cap a La Lira de Vori, l’hostal on solem posar els poetes. Però, preocupat per la història que us havia sentit contar a Roger, no m’he adonat que em dirigia al port... M’he assegut una estona, en un pedrís, a fumar una pipa i, ben segur, m’he adormit. M’ha despertat una fressa, m’he espantat..., i aleshores us he vist amb aquells homes que pujàveu dos fardells en aquest veler... Me n’anava quan m’heu descobert!

—Anaves a donar l’alarma, traïdor! —va cridar el malvat Cori.

—L’alarma, jo, senyor? I ca! Un pobre poeta no es mescla mai en afers d’estat que el depassen... Perquè aquest és un afer d’estat, oi, senyor?

El Misteriós Viatger anava a respondre quan, de sobte, se sentí un gemec. Provenia d’un dels fardells que els bastaixos havien deixat damunt la coberta.

—Desfeu els sacs! —va cridar el Misteriós Viatger als mariners.

Dos homes s’ajupiren, d’un tall destre esquinçaren els sacs i van aparèixer, a la llum de la lluna, els rostres de Poncet i de Roger, el soldat de fortuna. S’havia confirmat la meva sospita.

—Poncet! —no em vaig poder estar de cridar, mentre m’ajupia al seu costat i li alçava el cap perquè pogués respirar.

—Anem d’un cop! —va ordenar el Misteriós Viatger. I després s’acostà on jo era amb el cap de Poncet damunt el meu genoll i em va dir—: No pateixis, Guiamon. El teu amic i el seu amo estan bé. Estan sense sentits perquè Callós de Malveure els ha donat un dormissò per ordre meva. Em calia dur-los a Montcarrà, i ja que no han volgut venir-hi de grat...

Cori, que feia de capità del Falaguer, va interrompre el Misteriós Viatger.

—Senyor, tot és a punt.

—Hisseu les veles, doncs, i poseu rumb a Montcarrà!

—Què n’hem de fer, d’aquest espieta? —va preguntar, tot assenyalant-me amb la mà dreta, mentre l’esquerra acaronava el mànec d’un coltell que duia a la faixa.

—Vindrà amb nosaltres!

I així fou com el nom del poeta Guiamon es va veure associat amb les nobles gestes de Roger, soldat de fortuna.

Un parell d’hores més tard, quan el Falaguer s’allunyava a tot drap de les costes adianenques, camí de l’Illa de les Tres Taronges, Poncet i Roger es retornaven. Els havia arrossegat fins a les llitotxes del balou i els havia humitejat els rostres amb aigua.

El primer a despertar-se del son forçós va ser el noble Roger.

—Aigua... —va mormolar, tot obrint els ulls.

Li vaig atansar als llavis la bota de cuiro i va beure llargament.

—Guiamon! —va dir, reconeixent-me—. On som?

—A bord d’un veler, en poder del Misteriós Viatger, camí de l’illa de Montcarrà —li vaig contestar.

—I Poncet? —em va preguntar, mentre s’incorporava.

—Al vostre costat, senyor.

—Què ha passat?

—Segons m’ha explicat el Misteriós Viatger, Callós de Malveure us va donar un beuratge que us va privar dels sentits... Jo era al port, inspirant-me a la llum de la lluna, quan vaig veure uns bastaixos que duien dos embalums i pujaven al vaixell. Més m’hauria valgut tocar pirandó, senyor, però vaig reconèixer el cap de la partida: era el Misteriós Viatger. Vaig tenir un pressentiment i vaig seguir aquella quadrilla... Em van descobrir, em van fer pujar per força a bord i...

—Ai, mal llamp! Tot belluga!... Aquest vi del Pla d’Avall és el mateix dimoni! —va remugar Poncet, desvetllant-se.

—Calla, Poncet, i desperta d’un cop... No ha estat el vi, sinó l’hostaler! Amunt, ganàpia! —li va cridar Roger.

Vaig oferir la bota al meu amic. Va beure un glop i després va escopir l’aigua amb una ganyota de fàstic.

—Aigua!... On som, què ha passat? Com és que no recordo res, amo?

—Escolta’m, Poncet: estem ficats en un mal pas. El Misteriós Viatger d’anit ens ha segrestat. Som a bord d’un vaixell, camí de l’illa de Montcarrà.

En aquell precís moment, el Misteriós Viatger va aparèixer a la porta del balou. Semblava tranquil i feia un somriure de benvinguda.

—Roger, m’haureu de perdonar, però no podia acceptar una negativa vostra. La situació a la nostra illa és molt perillosa i només un home com vós pot solucionar-la. M’he vist obligat, per tant, a usar l’astúcia.

Roger s’encarà amb el Misteriós Viatger, furient.

—Feu que aquest vaixell torni immediatament a port. Us vaig dir anit que no m’interessava el reialme de Montcarrà i continuo pensant el mateix... Poseu rumb a Adià i oblidaré l’incident...

—No esteu en disposició de donar ordres, Roger. El vaixell fa dues hores que navega, hi ha vint mariners a bord que em són fidels i, a més, no heu sentit, encara, totes les meves raons. Seieu, doncs, faré que ens duguin menjar i beure, i escolteu-me.

Roger es va calmar, va mirar Poncet, em va mirar a mi i es va arronsar d’espatlles.

—Mengem, bevem i parlem, atès que no podem fer res més.

El Misteriós Viatger va sortir del balou, mentre Roger s’asseia a la llitotxa. Poncet va regirar una mica el recambró. No hi havia ni armes ni menges. També es va asseure, finalment, i d’una bossa que duia al cinyell en va treure tabac i dues pipes d’argila. Amb gestos d’expert va carregar les pipes, n’oferí una a Roger i es quedà l’altra. M’oferí el tabac, aleshores, i jo vaig omplir la meva vella pipa de bruc. Amb un pedrenyal va encendre l’esca i vam fumar una bona estona en silenci. El balou ja era ple de fum d’olor, quan va tornar el Misteriós Viatger, acompanyat de dos mariners que duien galetes de mar, formatge sec, rostes de pernil i un barral de vi. Els homes van deixar les menges damunt de la llitotxa i van sortir sense fressa. Poncet va repartir les galetes, el pernil i el formatge, i tots tres, que ja començàvem a tenir gana, vam menjar sense dir ni un mot.

Quan ja havíem acabat l’àpat i ens espolsàvem les molles de la roba, el Misteriós Viatger va parlar així:

—Heu de saber, Roger, que el que us vaig contar a El Raïm d’Argent és la vera veritat. El bon rei Flocart ha perdut l’Estendard de les Tres Taronges; els pagesos de l’illa, agermanats, desafien el poder reial i volen posar setge a la ciutat de Montcarrà, i, a més a més, el rei ja no governa: de fa molts anys sent una Veu que li dicta allò que ha de fer. Us vaig amagar una cosa, però. Al pla de l’illa s’alça un puig, al cim del qual hi ha un monestir. Al monestir hi viu un savi: és un home vell, els consells del qual havia escoltat sempre el rei Nolàs, pare de Flocart. D’ençà que sent la Veu, però, Flocart no li’n fa cas, i així va el reialme. Doncs bé, el savi del Puig del Gegant va fer una profecia: «Vindrà un soldat d’Adià, jove i fort, que alliberarà el reialme, desfarà els agermanats i trobarà l’Estendard de les Tres Taronges. Amb la seva vinguda, tornarà la Pau a Montcarrà perquè ell durà el Valor perdut i d’aleshores ençà regnarà la Prosperitat». Del soldat en sabia poca cosa. Va dir-nos, només, que el trobaríem una primavera a la ciutat d’Adià, en temps de la Gran Sequera, al final de l’Època Fosca, quan la pau regnés a la contrada. I que hauria per nom Roger.

—Aquest sou vós, amo! —va cridar Poncet, saltant de la llitotxa.

—El vostre criat té raó, Roger. El soldat de la profecia del savi del Puig del Gegant sou vós. Per això m’he vist obligat a segrestar-vos. Accepteu, ara, la missió de salvar el reialme de Montcarrà?

Roger va romandre una estona silenciós. Poncet i jo ens el miràvem sense gosar dir res. El Misteriós Viatger tampoc no es movia. Finalment, el soldat de fortuna va fer que sí amb el cap.

—Accepto, senyor. No es pot lluitar contra una profecia!

En aquell precís moment, Cori, el capità del Falaguer, va aparèixer a la porta del balou.

—Senyor, s’apropa tempesta.

2

De com, enmig d’una tempesta a la Mar Gran, Roger coneix una part del seu destí, en boca d’una dona-peix, del desarborament del Falaguer i dels perills que sotgen els viatgers d’aquesta història

No havia acabat de pronunciar les paraules terribles que un cop de mar va llançar Cori contra les llitotxes. Semblava com si la nau s’hagués tornat boja i volgués gitar-nos fora del seu ventre. I no us penseu que només es movia la carcassa del vaixell: també el meu ventrell anava remogut. Tenia l’estómac a la boca, i les galetes de mariner, les rostes de pernil i el formatge sec que havia menjat feia una estona maldaven per eixir-me. Una suor freda em xopava l’esquena i una agror interior se m’escampà per les genives.

—Ajuda’m, Poncet, que em moro! —vaig tenir l’esma de cridar.

—Vine, Guiamon, sortim d’aquí, que l’aire de mar ens aclarirà l’enteniment.

El Misteriós Viatger, Cori i Roger ja eren a coberta. Poncet m’hi arrossegà si us plau per força. Era pitjor el remei que la malaltia. Hi havia una claror esmorteïda que transformava les coses i les tenyia d’una color llòbrega, d’infern i de diables. I diables eren les onades que colpejaven els costats del veler. Diables que s’inflaven, bramulaven, ens engolien, ens escopien i tornaven a engolir-nos.

Els mariners havien plegat les veles i corrien amunt i avall, aqueferats a estacar bé el fustam, els bots d’aigua, les veles plegades i la munió de fòtils que un vaixell sol carregar i que ara ballaven una sarabanda, com si estiguessin embruixats.

Poncet, més avesat que no pas jo a aquesta mena d’aventures, m’ajudà a arrecerar-me prop del castell, al costat del timoner. El vent de tempesta m’havia gelat la suor i ara tot jo era una tremolor imparable.

—Estigues tranquil, Guiamon, que si la profecia del savi del Puig del Gegant és certa, ens en

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos