1

Antic comtat de Manresa, 1025

Els tres monjos van deixar la protecció de l’obaga. Seguien el traçat que menava des de la ciutat de Manresa, però havien passat la nit en una drecera, entre els quatre murs d’una casa abandonada. El soroll de la pluja havia acompanyat els seus somnis, agitats pel cansament de tantes jornades de viatge. Les mules portaven els fardells encreuats sobre el llom; al darrere seien els genets, separats només per una manta de la pell calenta de l’animal, però l’únic cavall de l’expedició anava ensellat i lliure de càrregues. L’home alt i d’ulls clars que el muntava havia disposat sobre les pròpies espatlles les seves escasses pertinences.

A trenc d’alba el cel distava molt d’estar serè, però la claror ja permetia descobrir la vall en tota la seva extensió. Molt al fons, una llengua de riu s’amagava al bell mig, entre els arbres. La humitat era tan intensa que uns calfreds sobtats recorrien els cossos dels homes. La boira, però, s’havia instal·lat sobre l’altra riba, com si fos la paret d’un enorme castell que els barrava el pas.

Malgrat que l’Asar, el seu fidel cavall, havia adoptat un ritme lent, com si també ell volgués ser partícip de les petites descobertes, en Dalmau Savarés en va tibar les regnes amb violència. L’animal no es va sorprendre. Havien compartit massa guerres dins i fora del camp de batalla perquè desconegués el tarannà impulsiu que l’home desava ben endins del seu cor.

Els altres dos monjos el seguien unes passes enrere, mig adormits sobre les seves mules. Però una regla important de sant Benet era la d’obediència i, en adonar-se del gest sobtat d’en Dalmau, el van imitar immediatament. Era ell qui comandava la santa missió que els havia portat tan lluny del seu monestir. Havia de tenir cura de la seva seguretat, regir aquella vida nova que, fins al present, només els havia ofert dies d’incertesa.

En Maties, el germà llec, es va estremir davant del perfil petri que despuntava al cim de la paret de boira. Sabia que els companys de viatge riurien de la seva pensada i no va compartir la impressió de drac adormit que li transmetia la visió de la muntanya. Ple d’inquietud, va recórrer amb els ulls esbatanats les roques que s’aixecaven entre filagarses blanques, fent miques el paisatge dòcil de camps de conreu i petits turons que havien transitat des de Manresa.

—Això... és... és el nostre destí? —va dir mentre el llavi inferior penjava del seu rostre com si estigués a punt de caure.

—Sí, Maties, sí. Això és la muntanya de Montserrat, què t’esperaves? —va respondre a mitja veu el germà Simó.

—Però... —va insistir el monjo sense parpellejar.

—Déu proveirà, Maties, Déu proveirà! —va intervenir de nou en un intent per tranquil·litzar-lo, tot i saber que seria estèril; ningú no atorgava gaire intel·ligència a aquell jovenet eixelebrat però d’esperit servicial.

Sense mirar enrere, aliè a la conversa dels seus companys de viatge, en Dalmau Savarés va inspirar profundament. Les dificultats havien presidit la seva vida, poc l’importarien, doncs, els paranys que li posés la naturalesa, per molt que la visió de la boira convidés a pensar en un malson. Amb rostre sever, com qui es prepara per lliurar la batalla definitiva després de mesurar les forces de l’adversari, va colpejar el ventre de l’animal perquè reprengués la marxa.

Havia tingut la mateixa pensada que en Maties. Un drac majestuós que els desafiava, això era la muntanya. Per uns instants, va imaginar que les anques de l’Asar eren les d’aquell drac que emergia de la boira amb intencions malignes. Però la força d’un soldat consistia a continuar la lluita, passés el que passés al seu voltant, i la d’un monjo, obeir els seus superiors i no pecar d’arrogància.

La veu del germà Simó va trencar aquelles cabòries.

—Potser el Senyor ens ha volgut oferir la muntanya de Sió! El nostre sacrifici serà per a major glòria de la seva casa...

—No dubto que en sabeu més que ningú, de les Sagrades Escriptures, germà, però em sembla una afirmació agosarada —va respondre en Dalmau, el qual, durant el viatge, ja havia rebut altres mostres d’un saber que ratllava la desmesura.

Mentre recordava la verdor de les valls altes i plàcides o el soroll de l’aigua que, després del desglaç, baixava per les carenes de les muntanyes, en Dalmau pensava que li calia avançar molt en la pràctica del silenci. La rebel·lia havia presidit la primera part de la seva vida, però xocava frontalment amb les ensenyances que, carregat de paciència, li havia intentat transmetre l’abat Oliba.

Algunes llegües més tard, arribat el moment d’acomiadar-se del riu que els havia fet de guia, el genet va aturar de nou l’expedició. El Llobregat seguiria el seu curs solcant terres més dòcils fins a vessar-se a la mar, però el destí dels viatgers era a prop, encara que pogués semblar ben il·lusori. Després dels camins difícils que els havien portat des de Ripoll, van comprovar alleujats que l’escassa profunditat de les aigües els permetria travessar el riu sense problemes.

Abans de fer aquell pas es van detenir per menjar una mica de pa i formatge a l’ombra d’uns pins. En Simó ja estava disposat a llegir algun passatge dels Salms. Tots havien trobat adient que fos ell l’encarregat de les lectures durant el viatge, però aquesta vegada en Dalmau va estirar la mà per demanar-li el llibre.

—Ho faré jo! —va dir mentre en Simó li passava el volum entre sorprès i emmurriat.

En Maties es va quedar quiet, escoltant; amb la punta dels dits tocava el formatge que els havien donat a Manresa, però no s’atrevia a treure’l del fardell.

—Com busca el cérvol corrents d’aigua, així la meva ànima et busca a tu, Déu, té set de Déu, del Déu viu: Quan veuré el rostre de Déu?

Era l’hora sexta i les tres figures es van quedar assegudes en silenci vora el riu; el murmuri de l’aigua convidava al repòs. El monjo llec, més prim i jove, no semblava tan fatigat com el germà Simó, el qual mirava de disfressar una ganyota de dolor. En baixar de la mula sempre es protegia els ronyons amb les mans quan intentava redreçar-se.

Feia estona que en Dalmau vigilava amb atenció la torre de guaita, una construcció circular erigida en un petit turó. L’antic soldat esperava els primers problemes, però confiava en els documents que li havia donat l’abat Oliba, el salconduit de tots tres cap a una vida nova.

—Ens anirà bé un descans —va dir en Dalmau per distreure’s de la vigilància i apiadant-se d’en Simó, un home que ell no hauria escollit mai per dur a terme aquella empresa—, els animals també han fet un gran esforç i ens espera a tots una etapa molt dura. Mengeu i prepareu-vos. Jo, si no us fa res, em retiro una estona.

Ningú no va atendre les seves paraules. Prou en tenien de reconèixer aquelles parts dels seus cossos que semblaven quedar-se cada jornada a cavall de les mules. Tot i estar acostumats al treball diari, només havien tingut ocasió de descansar com calia a la prioral de Manresa, una mel fugissera per a les seves esquenes baldades. Van dubtar molt de si havien de guardar un petit tros de formatge per a en Dalmau, però en Simó es va imposar amb un gest a la voracitat d’en Maties.

Aliè a aquella disputa mundana, l’antic soldat gaudia dels seus instants de solitud. Li costava assumir la responsabilitat d’un encàrrec tan ambiciós. Semblava una burla del destí que hagués estat l’escollit, sobretot perquè no es tractava d’un fet d’armes, sinó, tal com li havia assegurat el seu amic Oliba, d’una conquista espiritual. Malhumorat i amb un neguit que li bategava a les temples, va deixar anar el desànim que el consumia.

—No sé quins són els teus propòsits vers la meva humil persona, Senyor! —va exclamar quan era prou lluny perquè ningú no el sentís—: No puc entendre els motius pels quals m’has negat, per segon cop, formar part d’una família...

En dir aquestes paraules, la veu del monjo es va esquerdar. De bon grat s’hauria posat a plorar, hauria cridat per foragitar la violència de les imatges que l’assaltaven. Només l’aturava la por de ser descobert. L’orgull, i també la santa obediència, l’obligava a empassar saliva, a serrar les dents en previsió de qualsevol exabrupte. En altres temps hauria brandat la seva espasa contra tot allò que se li posés al davant, però aquesta era una manera de fer que volia desterrar de la seva vida. Quan la seva mà dreta va palpar part de la gruixuda cicatriu que li encerclava el coll, cada múscul de l’home es va anar afluixant fins a perdre totes les arestes, com un bloc de gel que s’anés desfent.

El sol avançava amb lentitud, però ja es mostrava cruel amb els viatgers. El frec del vent contra les fulles i les ombres bellugadisses que l’astre dibuixava a terra li van provocar un estat més serè. Al seu voltant, els ocells feien viatges arran d’aigua a la recerca d’aliment.

El monjo s’havia retirat prop d’una alzina. Semblava tan perduda com ell enmig dels pins, i va reposar la mà sobre l’escorça. Era aspra, com els seus pensaments.

No volia sentir-se rebutjat, volia imaginar com corria la saba dins del seu tronc. Es va plantar al davant i li va demanar permís en silenci, després s’hi va abraçar fins a fondre’s amb aquella criatura de Déu. Havia vist com ho feia un pastor de les seves muntanyes i, des d’aleshores, ho havia considerat una forma de comunió, com passar a formar part de la natura. Potser el seu amic, l’abat, ho hauria considerat una heretgia.

Mentre deixava que l’escorça l’omplís de la pau tèbia que desprenia, es va mantenir amb el cos adherit a l’arbre. El vent començava a bufar als cims de Montserrat, però els seus ulls tancats no podien percebre com la boira s’anava dissipant i deixava al descobert les seves estranyes formes.

De sobte, el va assaltar una sensació desconeguda, com si una pell invisible esborrés els contorns dels dos éssers. I el seu cor va somriure, fins i tot quan es van fer presents aquelles imatges que tan de mal li feien. Ara, per uns instants, podia acollir-les sense dolor.

Quan va obrir els ulls de nou, un pit-roig cantava molt a prop seu.