Esnob (edició en català)

Elísabet Benavent

Fragment

cap-2

Pròleg

Like¡t

 

 

D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al començament ho veia com un recurs per a pringats, i després... com ho puc dir per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho semblo? Senzillament creia que aquestes coses no estaven fetes per a mi. Sempre pensava que utilitzar la tecnologia per conèixer algú era restar al fet... emoció?, valor? No ho sé. A mi m’agradaven les coses a foc lent, com abans, tal com les tenia plantejades des que era ben jove. Jo m’havia projectat uns objectius molt clars: llicenciar-me, fer un màster amb menció d’honor, anar-me’n a viure amb la meva nòvia, casar-nos i tenir com a mínim dos fills. Com pots veure, en la meva vida no hi havia lloc per a aquestes coses.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Like¡t va ser per un d’aquests amics de l’escola privada de qui encara conservava el contacte. No sé si va ser en Jacobo o en Beltrán, tot i que aquests noms van deixar de formar part de la meva vida fa temps i, tot sigui dit, de vegades els confonc quan els recordo. Tots dos tenien una extensa experiència en aquesta mena de temes i anaven igual de vestits i pentinats; no t’ho posaven fàcil. En aquell moment, un dels dos, tant és quin, va posar bastant d’èmfasi que seria l’aplicació definitiva per lligar, però els altres no ens els vam escoltar gaire. Nosaltres «no necessitàvem» aquelles coses. Nosaltres ens «estimàvem més fer les coses a la manera antiga». Per una banda, en Jacobo o en Beltrán, tant hi fa, eren els típics que havien provat totes les apps que hi havia; per una altra, l’ésser humà no acostuma a fixar-se en una cosa si no ho fan massivament tots els altres. És així de trist.

Al cap de no gaire, em vaig trobar davant de la marquesina d’una parada d’autobús amb una publicitat cridanera fora mida que va atraure tota la meva atenció i em va recordar la conversa que havia tingut amb els meus companys.

«Like¡t, l’última aplicació per lligar que et descarregaràs en la teva vida».

Caram..., les noves tecnologies a favor de l’amor per sempre... «Quina enganyifa», vaig pensar. Tothom sap que a aquesta mena de plataformes no els interessa que trobis l’amor. Volen que ho intentis una vegada, i una altra, i una altra... i t’empassis tota la seva publicitat, que paguis per poder desdir-te’n, perquè destaquin el teu perfil i per tenir l’oportunitat que la gent guapa també et vegi. Llavors ja era de domini públic que només arribaves a aquells usuaris amb la mateixa ràtio de likes que tu. Que algú trobés l’amor a Tinder em semblava, en aquell moment, un cas aïllat, un miracle, una loteria, i jo no hi volia jugar.

A mi el que m’interessaven eren les finances i no el màrqueting, però ho trobava un reclam bastant contraproduent per als interessos d’una aplicació d’aquesta mena... Ara bé, em vaig equivocar. I tant si em vaig equivocar. Val a dir que els eslògans tenien el seu què:

 

«L’aplicació que fins i tot es baixaria la teva mare».

«L’aplicació que descarregaràs a la teva mare».

«L’aplicació antifantasmes».

«L’aplicació que plora a les bodes».

«Like¡t, l’aplicació que folla amb Tinder i l’endemà li escriu».

 

Like¡t va trigar menys del que s’esperava a estar en boca de tothom i no només dels meus amics...

Hi va haver moltes coses que em van despertar la curiositat sobre aquell fenomen i cap no tenia a veure amb la meva vida personal. En aquell moment, jo vivia amb la meva nòvia, amb qui portàvem cinc anys junts i a qui havia festejat amb flors, passejades, regals i bombons... i, bé, uns meravellosos primers mesos de sexe matinal, esmorzar al llit i carícies. Si algú m’hagués preguntat sobre la relació, li hauria assegurat que tot anava bé: era la mena de noia amb qui m’hi veia posant seny, una d’aquelles belleses que els meus amics no paraven d’afalagar. A més, s’entenia bé amb els meus pares i venia d’una bona família. D’això anava l’amor: trobar algú que encaixés en la vida que volies. Era això?

No, no em diguis res. Ja ho sé. Aleshores ja ho tenia clar. Més clar que l’aigua. A mi no se m’hi havia perdut res, a Like¡t.

Vaig trobar curiós que una empresa tan jove, tan nova, tan «per lligar», en dos dies fos notícia de les publicacions especialitzades en economia, que acaparés titulars de la premsa generalista i que la gent se la descarregués en massa. Un projecte que tres amics de tota la vida havien ideat al voltant de la taula d’una cafeteria del centre de Madrid va fer la volta al món. No em preguntis per què, però em vaig imaginar que aquests tres amics eren com jo o qualsevol dels meus col·legues.

Un programa de fidelització per a parelles en què es fomentaven les relacions de llarg recorregut nascudes gràcies a l’aplicació. Un botó d’alerta que et posava immediatament en contacte amb emergències. Un sistema que impossibilitava la creació de perfils falsos. Política de tolerància zero davant l’agressivitat, les faltes de respecte, el ghosting i tota la resta de defectes que eren el nostre pa de cada dia en altres aplicacions. Tot això i més, la va convertir en una revolució dins del sector. Era segura, esperançadora, honesta, amb una interfície atractiva i moderna. Era el referent que les aplicacions de les altres empreses havien d’emular.

Like¡t ho va petar. Ho va petar com només ho peta un de cada cent mil projectes. L’app no tan sols es va convertir en una empresa model en el tracte i la gestió de la seva plantilla en creixement, sinó que ho va petar fins que va signar un dels contractes de compra més enigmàtics de la història. Un gegant mig americà mig japonès la va «engolir» per una xifra que hauria pogut permetre els seus socis fundadors (i com a mínim dues de les seves generacions següents) jubilar-se de seguida, però es van estimar més quedar-se amb la direcció de la sucursal a Espanya, que governaven basant-se en els criteris amb què ho havien fet fins aleshores.

Like¡t va continuar rodant bé, però va abandonar les portades i els titulars. Es va convertir en una empresa consolidada, capdavantera, folgadament rendible, que es va estimar més adoptar un perfil baix, no aparèixer en reportatges sobre gestió empresarial, no organitzar xerrades, i no participar en simposis. Era com si volgués tancar fronteres, com un poble dels gals que viuen d’acord amb les seves normes mentre resisteix el setge dels invasors romans.

Tot genial, oi? Un cas d’èxit per a una empresa espanyola que havia donat feina a molts joves. Fantàstic. Un possible cas d’estudi per a algú com jo, que es dedicava a moure els diners de gent que en tenia molts, però mai els suficients. Fins aquí hauria d’haver arribat la meva història amb Like¡t, tenint en compte que m’agrada el que és «tradicional» i l’èxit del meu pla de vida, però el cert és que allò només va ser el començament. Like¡t m’estava a punt de canviar. A mi. De dalt a baix. Si no, per què en parlaria en comptes de presentar-me com cal...?

1

La casella de sortida

 

 

Com m’agradaria poder fer una d’aquelles introduccions de pel·lícula: «Aquest d’aquí soc jo. Segur que et preguntes com he arribat a aquesta situació», però t’hauràs d’imaginar la seqüència. Intentaré anar per feina, això sí, perquè el que t’explicaré tot seguit només dibuixa el paisatge de la meva casella de sortida.

Podria intentar explicar-ho des d’un punt de vista psicològic, però seria donar-me-les d’important, perquè no sé què em va passar. Saps quan et passa alguna cosa i t’imagines a tu mateix reaccionant com un bèstia? Sí, com si trenqués una cadira o bramés com un goril·la ensenyant els ullals. Doncs va ser ben bé així, però estil nen d’escola privada.

Estava convençut que aquell ascens seria per a mi. Feia anys que m’ho treballava, sortint de la feina com a molt d’hora a les onze de la nit, si és que no eren les tres de la matinada, però qualsevol esforç valdria la pena quan m’ascendissin a mànager i cobrés noranta mil euros anuals. Perquè això és el que cobraria la persona que es quedés amb el lloc del cap d’equip quan a ell l’ascendissin a director.

Vaig agrair no tenir a mà cap mirall quan van comunicar que el càrrec era per a un dels meus companys; un en concret que havia arribat més tard que jo i que, segons el meu criteri, no s’ho mereixia tant. Se’m devia quedar una cara d’imbècil increïble. La mateixa que va fer el meu cap quan, després de seguir-lo fins al despatx, li vaig comunicar amb vehemència que o arreglava l’embolic i em donaven l’ascens o tocava el dos.

Primera lliçó: ningú no és imprescindible. Tant és el sentit en què ho vulguis aplicar. És així. Em sap greu. El meu ego també s’ho va prendre com una clatellada.

Suposo que no cal aclarir-ho, però el meu cap, després de l’estupefacció inicial, em va donar dos copets a l’espatlla mentre em deia que em trobaria a faltar. Encara no me n’havia adonat i ja signava la meva renúncia a Recursos Humans. La jugada se m’havia escapat de les mans i fer-me enrere hauria estat nefast per al meu amor propi.

Qualsevol amb dos dits de front hauria vist venir el pròxim pas, però jo estava massa ofuscat. No vaig trobar que fos un problema quedar-me sense feina; total, quan el meu pare ja no se’n recordés, tiraria dels seus contactes i m’aconseguiria una altra bona posició.

Però sí que em va molestar que aquest incident retardés els meus terminis mentals per anar complint pas a pas el meu pla de vida: traslladar-nos a una casa més gran, casar-nos, fer el viatge de nuvis a Kènia i les Maldives, començar a buscar el fill quan tornéssim, la meva dona agafaria reducció de jornada, jo arribaria a ser soci d’una empresa abans dels quaranta, tindríem com a mínim dos fills, em jubilaria amb una casa a La Moraleja, una altra a Marbella, i un compte privat que em permetria jugar a golf i viatjar pel món. Però, sorpresa…

Segona lliçó: abans de tirar pel dret, has de comentar les coses amb la parella.

La mare em va obrir la porta, astorada de veure’m allà a aquelles hores en un dia laborable. La seva primera reacció va ser la d’una mare com tantes altres:

—Que estàs malalt?

Després, quan va veure les dues maletes i la bossa de viatge i va intuir que la cosa no anava per aquí, va reaccionar com la mare d’algú com jo.

—Alejo, per l’amor de Déu. Al teu pare li agafarà un atac —va sentenciar.

Haig de reconèixer que feia temps que els meus pares em deien que la meva actitud no era la millor, però sempre vaig pensar que no entenien que algú jove volgués anar a totes. Jo em considerava un tauró dels negocis i creia que a ells els preocupava que tingués estrès, però en realitat era un nen de papà amb molt mala hòstia, que sempre estava cansat i de mala jeia i que feia gala d’una ambició desmesurada, com la cèlebre frase de C. Tangana. Estava encegat per aquell pla que ni tan sols sabia quan ni per què havia projectat per a mi amb tots els detalls.

La meva mare va arraconar els exàmens de recuperació que corregia en aquell moment, en va fer dues piles i va servir cafè. De vegades, envejava la vocació que l’havia dut fins a una feina que l’omplia tant; era professora d’història antiga a la Universitat Complutense i no acabava mai el dia, per més dur que fos, amb la mateixa mala hòstia amb què l’acabava jo.

Durant dues hores em vaig dedicar a queixar-me de la mala sort que tenia i a treure foc per la boca perquè JO no em mereixia el tracte que havia rebut ni al despatx ni per part de la meva nòvia. Perquè JO havia fet tot el que estava a les meves mans per prosperar. Perquè ELLA no tenia dret a dir-me que estava farta que actués com si només m’importés la meva opinió, que el que teníem s’assemblava més a un contracte laboral que a una història d’amor, ni tampoc dret a demanar-me que agafés les meves coses i fotés el camp.

A poc a poc, vaig recuperar la calma i després de menjar un entrepà que em va fer la cuinera, vaig demanar a la mare que truqués a la meva nòvia i que intentés fer-la entrar en raó i... i ho va fer. Va tornar a la sala d’estar fent que no amb el cap.

—Plora com una histèrica, oi? —li vaig preguntar, convençut que la rebequeria li duraria un parell de dies.

—No. Està la mar de tranquil·la. Diu que ets un nen de papà egoista i que li has donat l’excusa perfecta per acceptar finalment el lloc que li oferien a Berlín.

—A Berlín? Com vol anar a Berlín si no parla alemany? —me’n vaig burlar.

—Xato, sí que el parla. Va estudiar al col·legi alemany, que no te’n recordes?

—Ah, sí —vaig balbucejar, desconcertat.

—Ja ha parlat amb la llogatera i amb els seus caps. Se’n va a finals de mes.

—Això ho fa per enredar-me —vaig dir, convençut.

—No ho crec. Tinc un missatge de la seva mare al mòbil i em diu que...

—Doncs se’n penedirà —la vaig tallar.

—Alejo..., jo l’he notat fins i tot feliç.

Com no ho havia d’estar? Feia mesos que estava neguitosa per aquest lloc que li havien ofert i del qual jo no en vaig voler saber res tan bon punt va dir que implicava canviar de país. El seu nòvio no li donava suport. El seu nòvio estava molt preocupat marcant les caselles que anava assolint en el pla de vida que havia projectat per a ell. El seu nòvio, el mateix home que tants plans havia traçat per a ella, no l’abraçava si estava neguitosa o trista; feia molt que s’havia oblidat dels petits detalls i, senzillament, ho donava tot per fet. La mort de les parelles neix d’aquí, fes-me cas..., encara que ella tenia raó i allò tenia d’amor el que jo tingués de bailaor. Jo havia d’assolir les meves metes, però no vaig pensar en les seves.

Tercera lliçó: si tot pot anar malament, anirà malament. Les desgràcies acostumen a arribar de tres en tres. Havia renunciat a la feina per una rebequeria, la meva nòvia m’havia donat passaport i... quina seria la tercera tragèdia? Només vaig haver d’esperar que el pare tornés a casa, s’assabentés de la situació i que s’ensorrés tot al meu voltant amb la vibració de la seva veuarra. El pare, l’home d’èxit, advocat de prestigi. Alejo, el fill tarambana, que tot ho feia així així.

—No et penso ajudar a trobar feina ni et donaré les claus del pis de la teva tia àvia. Quina mena de persona renuncia a la seva feina perquè no l’ascendeixen? Jo t’ho diré: un malcriat. Un refotut malcriat. Alejo, que tens trenta-dos anys! Espavila’t!!

—Però jo...

—Tu què? Tu t’instal·laràs a la teva habitació de quan eres una criatura i tenies la mateixa edat mental que ara. Espero que tinguis diners estalviats, perquè ni la mare ni jo no deixarem anar ni un euro perquè les coses et vagin «millor». M’has entès? I per si no fos prou, et deixa la nòvia! Però no deies que us casaríeu? És que ets un malcriat, un capritxós i més ruc que una sabata. Ja et ben asseguro jo que t’espavilaràs. I tant si t’espavilaràs! Vinga va, a buscar feina com tothom! I ja ho saps, aquí s’esmorza a les set, es dina a les dues i se sopa a les nou.

La negociació va ser dura, però és així: quan passen aquestes coses un dels progenitors acostuma a ser la «baula més feble», molt més fàcil de manipular. En aquest cas, la mare. Li vaig dir que cauria en una depressió si tornava a viure amb ells, que seria com tirar la tovallola definitivament... i s’ho va empassar. Puc ser un malparit molt convincent. Així doncs, la mare va esperar que el pare es calmés i després va intercedir per mi. Si, al capdavall, havia de viure sota el mateix sostre, acatant les seves normes marcials, m’agafaria un mal viatge.

No havia aconseguit gran cosa, però com a mínim em va treure d’allà. Hauria de compartir pis amb els meus dos germans petits, que estudiaven Física i Psicologia a la universitat, i que vivien a la casa que antigament era dels meus avis. Un pis, per cert, ple de quadres i d’objectes religiosos. La meva àvia em va explicar abans de morir que fins i tot tenia una relíquia guardada; si no ho recordo malament era un ble de cabells d’un sant. Tot plegat més esgarrifós impossible, oi?

Tenia un coixí d’estalvis, però el meu tren de vida no havia permès que prosperés gaire. Si llogava un pis per a mi tot sol, m’ho fondria tot en pocs mesos. No m’ho podia permetre. La meva ex com a mínim em tornaria part de la fiança del pis? Per descomptat, jo no l’hi demanaria: la meva imatge ja estava prou tacada perquè a sobre hagués d’admetre davant d’ella que estava realment escurat.

Abans que m’ho pogués pensar dues vegades, ja m’instal·lava a l’antic pis dels meus avis. Els bessons no semblaven gaire emocionats de veure’m. Tampoc el contrari. A ells (com a tothom, pel que veia), l’Alejo els importava un rave.

Hauria pogut fer una lectura de tot allò com una oportunitat per començar de cap i de nou, que és el que en realitat era, però ho vaig assumir com un càstig. No suportava que les coses no em sortissin com jo m’esperava. Ho odiava amb totes les meves forces.

I això no era res comparat amb el que encara m’hauria d’empassar...

2

Primer dia de l’opereta

 

 

Els polígons industrials no m’han agradat mai, tot i que fa uns quants anys en tenia una opinió bastant més visceral que ara. Aquestes concentracions de naus atrotinades, aparcaments per a camions, magatzems i benzineres em semblaven les berrugues amb pèl que els surten a les ciutats quan perden col·lagen: espais lletjos, grisos, sense cap mena de glamur ni de bellesa. Què se n’havia fet, dels edificis d’oficines revestits d’acer i vidre que lluïen amb els primers rajos de sol? On eren les torres signades per arquitectes de renom? Els polígons industrials eren taques als mapes, barriades que no em generaven gens d’interès, tot i que m’imagino que els meus interessos en aquells moments eren més aviat... escassos. Per a aquell Alejo de trenta-dos anys, un polígon industrial no tenia res a veure amb ell. I, no obstant això, era allà, amb americana i corbata, sota el típic sol de finals d’estiu que escalfava aquell dia més del que ho havia fet en ple mes d’agost. Davant meu s’alçava un insignificant edifici de maons d’obra vista del qual esperava que sortís algú a rebre’m.

Era el meu primer dia de feina, i això em posava de mal humor. No hauria de ser així, ja ho sé. Feia anys que se sentia el ressò de les passes d’una recessió econòmica que ens bufava al clatell, juganera, i que cada any donava més pistes sobre quan pensava arribar, però és que... jo considerava que no havia de ser allà. Aquell lloc no era del meu nivell. Una altra persona s’hauria sentit feliç de trobar tan ràpidament una feina, però jo em sentia avergonyit. Haver caigut tan baix...

M’hauria esperat una mica fins que m’incorporés a una feina més adient amb mi i amb la formació que tenia, però de cop i volta vaig sentir que em trobava en una situació realment precària. La meva mare (mare!, recorda que ella era la baula manipulable de la cadena progenitora) em va dir que el més lògic era invertir dos mesos com a molt a trobar una feina del meu àmbit, i que, passat aquest temps, m’havia de plantejar entrar a treballar en qualsevol restaurant de menjar ràpid el sou del qual em permetés subsistir. Però si jo tenia un màster amb menció d’honor! Com volia que jo...? O pitjor encara: què passaria aleshores amb els meus plans perfectament projectats per a una vida d’èxit? No res. Els meus plans es complirien. Va començar aleshores el viacrucis d’enviar currículums i presentar-me a totes les entrevistes de feina que em van sortir, però per a uns llocs em faltava preparació i per als altres me’n sobrava. Del sou que tenia abans no calia ni parlar-ne, d’això amb el temps ja me’n vaig adonar.

—No, si al final et baixaran els fums —va dir en to burleta el meu germà Manuel mentre sucava un tros de pa de pessic descomunal en una tassa igualment descomunal amb el dibuix de Joc de trons.

O això o al final li faria saltar jo mateix les dents a ell i a l’Alfon, l’altre malson fratern. Com que em tractaven com l’ovella negra de la família, es pensaven que eren l’hòstia i els més madurs.

Va ser la necessitat la que em va fer optar a treballar a Like¡t, i no l’interès general. Oferien un lloc d’assistent en el Departament de Direcció per treballar braç a braç amb el seu CEO, un lloc amb un sou més aviat mediocre, però amb bones condicions (menjar inclòs, catorze pagues, vacances remunerades, cicles de formació interna, flexibilitat d’horaris i la fama que tenien de tractar el treballador tan bé...), al qual em podia aferrar durant el naufragi fins que arribés una llanxa motora per salvar-me. I dic llanxa motora per no dir que li passés l’emprenyada al meu pare i em donés un cop de mà estirant dels seus contactes per oferir-me un lloc d’acord amb el meu nivell.

Vaig tenir sort de passar les tres entrevistes, i també que anés tot tan de pressa, si bé no em va quedar mai gaire clar quines eren les obligacions del meu lloc de feina i des de Recursos Humans insistien una vegada i una altra a dir que estava sobrequalificat. Però la situació demanava moviments àgils. Segons els meus germans, havia estirat tant la veta que la veta s’havia trencat. Segons els meus pares, estava carregat de punyetes i m’havien sobreprotegit, però no era tard per posar-hi remei. A parer meu, estava fotut.

Per tant, si m’oferien un lloc d’assistent dins de Like¡t, deia que sí, em presentava a les nou en aquell polígon decrèpit vestit com ho faria tot un senyor i cap endavant, que no ha estat res! Perquè havia de tirar endavant i perquè, posats a fer, al meu currículum no li aniria malament tenir experiència en un sector com aquest. M’interessava treballar en una aplicació per lligar que no havia fet servir en ma vida? No gaire, per ser sincers. Al cap i a la fi, em considerava un tio destinat a manejar diners, encara que fos els dels altres, i m’agradaven les feines de sempre, les que donaven seguretat i no depenien de codis de programació, però... (i deixa’m que et llegeixi el pensament un segon), encara que fos un nen de papà completament desconnectat de la crua realitat, fins i tot jo sabia que havia arribat el moment de moure’m o m’enfonsaria sense pietat en les arenes movedisses. Sempre tindria temps de continuar buscant feina mentre treballés allà. Ara el més urgent era aconseguir un sou, i això, amb Like¡t, ho tenia salvat.

Per tant, tornem al meu primer dia de feina. Tornem al polígon industrial de Vallecas per al primer acte de l’opereta que es convertiria en la meva vida. En el paper estel·lar del bufó: jo.

De cop i volta es va obrir la porta metàl·lica ronyosa davant de la qual m’esperava i va treure el cap un paio alt amb aparença inofensiva que em va mirar amb curiositat. El duel de mirades es va allargar una mica més de l’habitual i és possible, ni ho confirmo ni ho desmenteixo, que se’m notés a la cara les poques ganes que tenia de ser allà.

—Has trucat al timbre? —em va preguntar, finalment.

—Sí. Esclar.

—Ah... doncs... —I es va recolzar al marc de la porta amb posat adolescent—. Tu diràs.

«Ah, doncs mira, venia a parlar-te del regne de Déu. Com que “tu diràs”?».

—Soc l’Alejo —vaig respondre, arreplegant tota la meva paciència.

—Alejo, caram. Encantat, Alejo. I què m’expliques?

Per la seva banda, ell em va oferir un somriure amable i informal, completament a joc amb la indumentària: texans, dessuadora, vambes... Que potser era el de manteniment, que encara no s’havia posat la roba de feina?

—Alejo Mercier. És el meu primer dia a Like¡t i m’han convocat a aquesta adreça a les nou. —Vaig mirar l’hora—. Tot i que ja passen deu minuts, perquè ningú no m’ha obert la porta fins ara.

El noi, que devia tenir més o menys la meva edat, va arrufar lleument el front mentre s’endevinava per la cara un cert reconeixement:

—Ah! Entesos, entesos... Perdó. —Em va allargar la mà i va obrir una mica més la porta, i em va deixar passar després d’una breu encaixada—. Soc en Fran, de Recursos Humans. Benvingut.

—Gràcies. —Era de Recursos Humans i li havia hagut d’explicar qui era i què havia anat a fer allà...? Em va semblar que algú s’acabava de guanyar una estirada d’orelles per no fer bé la seva feina.

—Endavant, passa. Per cert, has arribat molt d’hora. Si no m’equivoco, et van convocar entre dos quarts de deu i les deu. —Va fer un somriure sense ni un bri de disculpa—. És l’hora que entrem tots. M’enxampes aquí per pura casualitat.

La porta metàl·lica es va tancar i ens va abocar de cop en la foscor. El que faltava! Segur que eren les típiques oficines rònegues dels anys vuitanta, mal il·luminades, mal ventilades i amb parets blanques amb petjades de sabata. Per això es mantenien tan lluny de la premsa? Eren uns garrepes que gastaven pocs diners per obtenir més marge de benefici?

—Aquesta és la porta del darrere —vaig sentir que deia quan reprenia el pas—. En aquest polígon els devia fer mandra posar nom a tots els carrers i la porta del darrere és el «bis» de l’entrada principal; per això segurament t’has equivocat. Aquesta entrada és molt depriment. Et deus haver endut una impressió nefasta de nosaltres.

—Home... —vaig deixar escapar amb una certa desil·lusió.

—Ja ho veuràs. L’oficina és molt maca.

Començava a dubtar-ho quan de sobte la claror va inundar tot el que ens envoltava. Confós, vaig mirar a dreta i esquerra, i vaig descobrir que el passadís tenebrós desembocava en una sala enorme, diàfana, plena d’una preciosa llum groga que queia a raig sobre desenes d’escriptoris de fusta clara que no recordaven gens el contraxapat de la majoria de les taules sobre les quals havia treballat fins ara. S’havia de reconèixer: les empreses joves tenien més bon gust per a la decoració que els gegants prediluvians; però això, en definitiva, tampoc no volia dir res.

El sostre tenia una claraboia de vidre a dues aigües que permetia que la llum natural entrés a dojo a tots els racons de la sala, però tamisada perquè no arribés a molestar i les pantalles es poguessin veure bé. També penjaven del sostre, com a reforç, uns llums que s’endevinaven molt més càlids que els halògens, per als dies que feia núvol o les tardes d’hivern, i d’uns altres suports, plantes. Plantes enfiladisses, plantes que es desmaiaven sobre els caps, punts de color que brillaven gràcies a flors de colors diversos sobre la vegetació que s’estenia pertot arreu. No em vaig poder estar de preguntar-me com les regaven... fins que em vaig adonar del sistema de reg, probablement ecològic i responsable, que s’enfilava pel costat i les alimentava de manera discreta.

—Aquesta és la sala principal. —Em va mostrar en Fran—. Aquí hi treballen els desenvolupadors, dissenyadors, els d’Atenció al Client, comercials, Màrqueting, Recursos Humans..., en resum, tothom. Ara bé, les taules s’organitzen per «barris», a l’empresa ens agrada pensar que si tots els departaments estan a tocar es crea més sinergia i més comunicació. Ja ho aniràs veient, però Like¡t s’assembla més a una família nombrosa que a una d’aquelles empreses..., ja m’entens, com les consultores i tota la resta. No ens agrada la grisor.

Això em va molestar una mica. Em creava una mica de repulsió que les empreses a hores d’ara encara esgrimissin un argument tan suat com l’«aquí som una gran família». A més, jo havia estat consultor des que m’havia llicenciat i vaig acabar el màster i no em considerava precisament una persona grisa. Potser en aquell polígon confonien els termes «elegància» i «atemporal» amb el color gris. Pobrissons...

—Jo he estat consultor de banca durant anys —vaig puntualitzar amb intenció perquè se sentís incòmode pel comentari, però...

—Bufff... —Em va llançar una mirada de... llàstima?—. Vaja, quin greu que em sap. De totes maneres, aquí em sembla que podràs esborrar tots aquests records. Mira —em va assenyalar alguns espais envidriats que hi havia als laterals—, aquestes són les sales de reunions que hi ha disponibles per a tota la plantilla. Ben aviat t’hi familiaritzaràs, estan al sistema... emm... perdona si t’estic fent aquest recorregut tan desordenat, però és que no acostumo a ser el responsable d’aquesta part de l’acollida de nou talent —es va disculpar amb sinceritat—. Si tens qualsevol pregunta, digue-m’ho, entesos?

Vaig fer que sí i ell va continuar.

—Allà —va assenyalar uns espais també envidriats, oberts a la sala principal— hi ha els despatxos d’R+D, Comunicació i Màrqueting, Recursos Humans, Finances i Tecnologia. Com veuràs, més que despatxos són sales de treball. Són les taules dels responsables d’àrea, si bé tothom s’estima més treballar a la sala principal.

—Per què? —vaig preguntar, desconcertat—. Si pots tenir la tranquil·litat del despatx...

—Home, perquè et perds el millor. —En Fran va somriure tot murri i cofoi pel seu comentari—. Allà hi ha les cabines de videotrucada i de les calls en general, i darrere d’aquella porta doble hi ha la cantina.

Em va assaltar la imatge de la típica sala de menjador d’empresa pintada amb els colors corporatius, amb unes persianes tronades que tapaven les vistes del carreró de polígon fastigós de la perifèria, amb un microones llardós amb grans d’arròs i una nevera plena de carmanyoles amb el nom dels propietaris escrit a correcuita amb pòstits grocs.

—Si vols, després te l’ensenyo, tot i que m’imagino que els meus col·legues de Recursos Humans et voldran fer una visita guiada molt més digna de l’empresa i ensenyar-te la nevera de begudes, la de fruita, la secció de galetes, aperitius... La gent flipa bastant la primera vegada que la veu. Mola molt —va dir, assentint amb el cap—. I el càtering que ens porten és molt bo i molt saludable. D’això se n’ocupa el nostre departament.

Vaig arquejar les celles, però, abans que pogués fer més preguntes, en Fran va continuar assenyalant el fons de l’espai on ens trobàvem.

—En aquest passadís hi ha la sala de massatges. Tots els treballadors poden reservar-se fins a una hora de massatge a la setmana. Ve una físio, encantadora que és capaç de desfer-te qualsevol nus. La sala de descans també queda per allà, per si necessites fer una dormida o respirar fondo..., que crec que t’anirà molt bé per desenvolupar les teves obligacions..., i per on hem entrat hi ha el gimnàs i les dutxes; passa que també tenen sortida al carrer i per això aquella zona està tan fosca. El vam muntar més de cara a l’exterior, perquè, si tens ioga a les dotze, tinguis la sensació d’estar fora de la feina, ho entens?

Vaig fer una rialla i en Fran em va contestar amb una altra que va semblar el lladruc d’alegria d’un d’aquells gossos color canyella dels anuncis de la televisió. Vaig tornar a riure amb força i ell es va contagiar.

—No sé de què riem —va confessar.

—Que bo. Tio, ho fas molt bé, eh? Ho dius tot seriós i... —em va interrompre un altre atac de riure— sembla que ho diguis de debò.

En Fran va callar en sec, com si li haguessin tret les piles enmig d’un somriure, i em va adreçar una mirada desconcertada.

—Què vols dir?

—Que gairebé m’ho empasso.

—Però si és veritat...

—Sí, esclar. I la piscina on és?

—Tenim un conveni amb la piscina d’un poliesportiu de la vora. Si t’hi vols matricular, ens reserven dos carrils dues vegades a la setmana de dos quarts de nou a dos quarts de deu. Aquests dies pots entrar a les deu o a dos quarts d’onze sense problemes. Aquí som de la idea que qui millor pot gestionar el seu horari i la feina és el mateix treballador.

Me’l vaig quedar mirant completament al·lucinat.

—Em prens el pèl, oi?

—Em pensava que us explicaven totes aquestes coses a l’última entrevista o quan us trucaven per confirmar que el lloc era vostre...

—Però tu no eres de Recursos Humans?

—Sí, esclar, però m’ocupo d’altres coses. —Va arronsar les espatlles—. Ells ja t’ho explicaran bé. Tu treballaràs allà.

Va assenyalar un dels cubicles envidriats. Era una mica més gran que els altres i el que més s’assemblava a un despatx en tota regla..., però un despatx dels guapos. A mesura que ens hi vam anar apropant es van fer més visibles les prestatgeries plenes de llibres, el sofà Chester de vellut verd fosc, l’escriptori de potes de faig primes i estilitzades, el finestral amb persiana veneciana, la taula rodona a joc amb l’escriptori amb quatre cadires de colors, els racons plens de muntanyes de llibres d’art de gran format, la nevera Smeg d’aire retro en un preciós color menta i la paret contrària a la llibreria coberta de marcs de diferents tons i mides, que lluïen amb orgull il·lustracions de qualsevol estil imaginable. Era caòtic i al mateix temps inspirador, amb un soroll visual terrible que, malgrat tot, generava calma. Els peus, en entrar, se’m van enfonsar uns mil·límetres en una tofuda catifa de colors amb forma de tigre.

—No sé si el decorador era humà o un goril·la daltònic i drogat, però el resultat és interessant —vaig confessar—. Potser s’haurien de llimar alguns detalls, però...

—És que a la Marieta ja li agrada així.

—I la Marieta és...?

En no trobar resposta, em vaig girar cap a en Fran, que em mirava amb un somriure enigmàtic.

—Vine, anem a la meva taula. Et donaré un dels nostres fullets interns. Llegeix-lo tranquil·lament mentre esmorzes. Quan arribin els meus companys de Recursos Humans diré que et vinguin a buscar perquè puguin... situar-te millor. Tu només digue’m una cosa..., què en saps, del teu lloc?

—Que m’han contractat per treballar al Departament de Direcció, que faré la meva feina braç a braç amb el CEO, que pel que sembla estic sobrequalificat per al lloc i que...

En Fran va tornar a fer un somriure misteriós i, un cop a la seva taula, va remenar un dels calaixos fins que va trobar el que volia.

—Té, llegeix-t’ho, però ja t’avanço que t’espera un dia de sorpreses.

Encara ara em pregunto per què el malparit no em va avisar. M’hauria estalviat començar amb mal peu.

3

La noia pèl-roja

 

 

La cantina semblava més una cafeteria escandinava que el menjador d’una empresa. En Fran tenia raó quan deia que era bastant impressionant. Cafeteres semiautomàtiques d’última generació, gerres de llet fresca, begudes vegetals, sucs acabats d’esprémer, torradora, pa calent que encara feia olor d’obrador, brioixeria amb aspecte de ser deliciosa i no gaire tòxica per a l’organisme, bols amb fruits secs (de qualsevol mena que et poguessis imaginar), calaix de galetes, xocolata, safates de fruita, neveres plenes de refrescos, aigua embotellada... He estat en bufets d’esmorzar pitjor assortits que aquella sala. Si us haig de ser sincers, em vaig quedar tan aclaparat que només vaig ser capaç de servir-me un cafè. Vaig tornar al que seria el meu despatx i vaig esperar la persona de Recursos Humans encarregada de donar-me l’ordinador i totes les altres coses. Em vaig entretenir a llegir els fullets que m’havia donat en Fran, que em vigilava de reüll amb una expressió divertida que m’empipava una mica.

A tres quarts de deu la sala va cobrar vida com a l’hora de l’entrada d’una escola. De la part contrària d’on jo havia accedit va néixer una cridòria animada que s’assemblava més al guirigall que omple els carrers dels bars de copes que no pas el batibull d’una oficina.

Els amos d’aquelles veus van anar apareixent al meu camp visual per una porta; el meu despatx tenia la millor ubicació de totes, des d’allà podia veure una panoràmica perfecta de tota la sala. Majoritàriament, els treballadors era gent jove, d’entre vint i trenta anys o una mica més, moderns, cosmopolites, amb cabells de colors i cap sentit del protocol empresarial per triar la roba que duien en dies laborables. Un noi amb faldilla escocesa per sobre d’uns pantalons de vestir oversize, samarreta de tirants blanca i collarets i arracades de grans dimensions em va saludar amb la mà, amb tota la familiaritat del món. Diverses noies amb els cabells més curts que un soldat d’infanteria de marina em van observar en silenci. No hi havia ni un ni dos homes maquillats...; semblava que maquillar-se fos costum. Moltes de les dones que entraven portaven roba que semblava més adient per anar a córrer a la vora del Manzanares que per venir a treballar. El meu esnob interior va reprimir el bot que estava a punt de fer de l’horror; el meu jo racional el va sacsejar cridant «necessito aquesta feina, imbècil. A tu què t’importa com vagi vestida la gent?».

Però, encara que aquest perfil era la majoria, la plantilla no estava formada només per gent jove. A dreta i esquerra, diverses persones que estaven a prop de l’edat de jubilar-se ocupaven els seus escriptoris. No obstant això, no es creaven guetos i tothom parlava amb els uns i els altres, independentment de l’edat o de la fila que fessin. Perdó..., volia dir del «seu estil». Recorda que jo en aquell moment vestia un trajo fet a mida.

Per si no tingués prou coses «noves» en què fixar-me, no em va passar per alt el fet que tothom em mirés amb una certa sorpresa. Al començament vaig pensar que era per la novetat, per l’efecte «tenim un noi nou a l’oficina» i la curiositat que això suscitava, però la manera en què compartien miradetes després de veure-m’hi assegut em va fer témer..., no ho sé, que portés un moc enganxat a la cara. Alguna cosa passava, això estava clar, però, per més que em mirés al reflex del flexo que hi havia damunt la taula, no esbrinava el motiu de tanta atenció. Potser era perquè trobaven estrany el trajo gris que portava, tenint en compte la indumentària que portaven gairebé tots... Les miradetes tant me feien, o sigui que vaig continuar concentrant-me a apartar tot allò que el meu predecessor havia deixat damunt l’escriptori.

A les deu, amb tothom ja assegut al seu lloc, una noia es va apropar al despatx i va picar amb els artells al vidre amb educació, encara que la porta estigués oberta.

—Hola, Alejo, soc la Selene, la persona que et va enviar el correu electrònic amb totes les dades per al primer dia. Posaria la mà al foc que et vaig convocar a les deu, però el Fran m’ha dit que has arribat a les nou.

—I jo posaria la mà al foc que era aquesta l’hora d’entrada —vaig respondre amb un cert ressentiment.

—No passa res. De totes maneres, d’ara endavant, per estalviar-te matinar, millor revisa la informació a la nit.

Ho va dir en un to amistós, divertit, gairebé com una broma entre amics, però jo no m’ho vaig prendre gens bé. Ara bé, abans que jo li pogués respondre, va continuar parlant:

—Per cert, hi deu haver un error. Aquesta no és la teva taula.

Vaig arrufar el front i vaig mirar al meu voltant amb sorpresa.

—En Fran m’ha dit que aquest era el meu despatx.

—Sí i no. En Fran és bon tio, però és de la broma. —Va somriure—. Alejo, si no et fa res, t’importaria acompanyar-me a una sala de reunions per posar-te al dia de tot?

—Perdó, Selena.

—És Selene.

—Selene, és que no entenc si aquest és o no el meu despatx.

No vaig voler ser antipàtic, però vaig pensar que, si no marcava la distància el primer dia, m’anirien menjant terreny a poc a poc. Per més que aquell lloc no estigués al meu nivell, era la mà dreta del CEO i un respecte m’havien de tenir.

Per sobre la seva espatlla vaig veure desenes de mirades. Es respirava un ambient d’expectatives a punt de fer-se realitat, però no entenia per què. Em pensava que esperaven un enfrontament; però era el meu primer dia de feina, fins i tot jo sabia que havia d’esperar un temps per muntar un sidral. Tot i que... no l’estava muntant d’una manera passivoagressiva?

—Ja, sí, és que la Marieta està a punt d’arribar i crec que et sentiràs més còmode si parlem a la sala.

—Qui és la Marieta?

—Oh, la Marieta és la persona amb qui treballaràs.

—La meva ajudant?

M’hi jugaria el coll que s’aguantava el riure.

—Acompanya’m i t’ho explico tot.

—Però el meu despatx és aquest, o no? —vaig insistir, tossut.

—Treballaràs aquí, sí, però tècnicament no és el TEU despatx. —Va abaixar la veu, discreta, i en veure que jo no tenia cap intenció de seguir-la, va continuar informant-me de la situació—. Veus aquella taula d’allà? —En va assenyalar una que quedava enganxada a la paret exterior del despatx—. Aquella és la teva taula.

Vaig arquejar una cella. Una taula bonica, sí, però superutilitària, com un satèl·lit que orbitava al voltant del despatx on seia. Què volia dir que aquella era la meva taula?

—No tinc despatx?

—No —va negar amb el cap i se li va escapar una rialleta que no va trigar a sufocar—. Només els dos directors de departament tenen despatx, tot i que la majoria ocupa taules a la sala principal i els han reconvertit en sales de treball per al seu equip. De despatx, com a tal, només hi ha aquest.

—És el del CEO? Perquè em van dir que treballaria braç a braç amb ell.

—No crec que et diguessin exactament això. Mira, el CEO...

Tot de xiuxiuejos a la sala de treball principal van precedir una aparició al despatx. De sobte, com si sortís del no-res, una noia pèl-roja de cabells desordenats, d’un taronja cridaner i llampant, es recolzava amb cara de desconcert al badall de la porta del cubicle de vidre. No m’hauria estranyat veure com s’esvaïa al seu voltant un d’aquells núvols de fum que acompanyen els trucs de màgia; no havia detectat ni tan sols de reüll el seu moviment.

Es tractava d’una dona jove, vaig calcular que una mica més jove que jo, però no gaire més. Com tots els altres, tenia un aire informal: pírcing al nas, el coll atapeït de collarets que li queien sobre el generós escot d’una brusa verd fosc, de mànigues bollades, que portava nuada a la panxa per sobre d’uns pantalons color... taronja? Era guapa? Ho era, però en un sentit salvatge. Era agradable mirar-la, com ho és mirar daltabaix des d’un penya-segat si no tens vertigen. Tenia una bellesa particular, però l’envoltava una aura que despertava... com en diria, d’aquella sensació? Com una mena d’advertència. Una pèl-roja guapa, salvatge i desperta, amb pinta de ser un os dur de rosegar.

La vaig estudiar dissimuladament, i de debò que ella em va llançar una mirada amb tanta sorpresa com diversió, tot i que tenia en la seva manera de mirar un no-sé-què curiós. Què era?

—Ui! D’on surt, aquest? —va dir amb un somriure, com si m’acabés de trobar dins d’un Kinder Sorpresa—. Hola!

—Soc l’Alejo Mercier, el nou assistent de direcció —vaig dir amb un to de veu ferm, desitjant que s’acabés tot aquell circ.

Sense presentar-se, va mirar la Selene amb sorpresa.

—Però... —va esclatar a riure— assistent de direcció?

—Jo ara intentava explicar-li... —va fer la Selene.

—I per què l’heu posat al meu despatx?

—No hem sigut nosaltres...

Abans de tornar-se a dirigir a mi, van riure totes dues; la que acabava d’arribar reia molt més fort, amb la boca més oberta i, si ho preguntessin a l’Alejo d’aleshores, amb menys bones maneres.

—Però... aleshores aquest no és el despatx del CEO? —vaig preguntar sense deixar-li l’oportunitat de parlar primer.

—Jo soc «el CEO» —va explicar amb calma, sense mirar-me, mentre deixava les seves coses a la cadira que quedava més a la vora d’ella.

Va aixecar la mirada, em va estudiar amb diversió i, en un to de veu molt dolç, va afegir:

—Soc la Marieta Durán, la teva cap... i t’has assegut a la meva taula.

Vaig fer uns ulls com unes taronges i vaig notar que em saltaven de les òrbites, com si la vergonya m’acabés de clavar un cop de puny a l’estómac. Em vaig aixecar de la cadira d’un bot, vaig abaixar el cap i vaig fer el tomb a l’escriptori per allargar-li la mà.

—Senyora Durán, perdoni’m per aquest error tan terrible. No tenia cap intenció de...

—Ah, no t’hi amoïnis. —Va fer un gest que volia restar importància a l’afer, i la meva mà es va quedar penjada, solitària, menyspreada—. Però digue’m Marieta, si no et fa res. La senyora Durán és la meva mare; i sí, porto els dos cognoms dels meus avis materns, però tot bé. Ja ens anirem coneixement millor. —Va somriure d’orella o orella i..., sincerament, no vaig saber què dir. Aquella pèl-roja somrient i mancada de bones maneres m’havia deixat sense paraules.

—Vine amb mi —em va demanar la Selene—. Et donem el teu ordinador, t’expliquem quatre coses i...

—I després vens i xerrem una estona —va acabar la Marieta.

Vaig mirar la Selene, vaig mirar la meva cap, vaig mirar totes les cares que des de fora no es perdien cap detall de la situació, vaig mirar dins meu, el meu jo avergonyit, encongit, pensant que estava vivint el seu infern personal.

—Ah... i... perdona, però no ho deus haver entès bé. —La Marieta Durán va fer una ganyota que semblava que realment sentís de tot cor el malentès, tot i que segurament ho trobava la mar de divertit—. El lloc que has acceptat no és d’assistent de direcció, sinó d’assistent personal. D’ajudant personal, per ser més exactes; la feina de secretari de tota la vida, vaja. Però tranquil, Alejo, ja pots anar esborrant aquesta cara d’ensurt, perquè, si encara vols el lloc, tu i jo ens portarem bé per obligació.

Assistent.

Personal.

Sense despatx.

Amb la Marieta Durán.

Amb la seva bonica cara de nina.

Per obligació.

Secretari.

Efectivament, havia caigut a l’infern i no veia com sortir-ne.

4

Desesperat

 

 

La Selene em va portar fins a una sala de treball per xerrar sobre el meu lloc, les meves obligacions i també tots els drets que adquiria a partir d’aleshores com a treballador de Like¡t. Jo feia veure que me l’escoltava, però el cap em donava voltes. Aviam, no és que jo fos un tio ranci que no podia assumir que la seva cap fos una tia, però haver donat per fet que seria un home em va deixar bastant tocat. Jo em tenia per un «paio modern». Bé, entén-me, modern però amant de la tradició; no creia que fos incompatible. Ara bé, no era aquest el problema. El problema era el meu lloc. Què volia dir assistent personal? De la paraula «secretari» no en volia sentir ni parlar.

En acabat, vaig acompanyar la Selene a un magatzem d’on va treure un munt de material per a mi: una manta extrasuau, una tassa, un joc de bolígrafs, dues llibretes, un coixí per a la cadira, uns auriculars sense cable amb micro, una d’aquelles ampolles que mantenen l’aigua freda... Jo què sé, de tot. Like¡t tenia més marxandatge que Disney, però allò no em va tranquil·litzar. Assistent personal? Jo era un tio amb una doble llicenciatura i un màster en Gestió Patrimonial i Financera, i ara em volien posar a revisar l’agenda d’un altre? Però com volien malgastar tants recursos?

—Selene, disculpa —li vaig dir quan em va entregar l’ordinador i vam deixar damunt la meva taula totes les coses que m’havia donat—, com pot ser que m’hàgiu seleccionat per a un lloc d’assistent personal?

Ella va fer que sí amb el cap, com si ho trobés una pregunta totalment lògica.

—Teníem molta pressa per trobar algú que ajudés la Marieta i tu ets bilingüe en francès i anglès, vas dir que t’espavilaves bé amb les noves tecnologies, et van trobar organitzat i buscaves una incorporació immediata. Per ser honestos, em van dir que se’t veia «una mica desesperat».

Fuck.

—Però…

—Van ressaltar unes quantes vegades que estaves sobrequalificat i et van explicar que el lloc era per donar suport a la CEO.

—Diria que ningú no ho va dir en femení, però això tant és —vaig aclarir—. Donar suport al CEO pot voler dir moltes coses.

—Tens raó —va assentir alhora que se li bellugaven els cabells curts—, però no pensis en el lloc en negatiu. La Marieta et donarà molta veu; per això ens va semblar interessant el teu perfil, perquè tens experiència empresarial i en...

—Gestió d’agendes? —vaig respondre amb sarcasme.

—Alejo, una cosa, això ho posava clarament a l’oferta de feina i tu t’hi vas presentar.

Una altra lliçó: la necessitat no és que et converteixi en algú menys exigent, que també pot ser, és que directament et resta comprensió lectora.

—Explica-m’ho tot —li vaig demanar després de donar un cop d’ull al despatx que tenia al darrere, on la Marieta teclejava—. Explica’m més coses de la feina que hauré de fer.

—Al començament, concentra’t a familiaritzar-te amb l’agenda de la Marieta. Ella t’anirà demanant tot allò en què cregui que la pots ajudar. L’aniràs coneixent, així que ja te n’aniràs adonant pel teu compte, però t’avanço que és una d’aquelles persones que es deixa absorbir totalment per la feina, així que no estaria malament que vetllessis per la seva funcionalitat.

—No entenc què vols dir.

—Doncs que estaria bé que t’asseguressis que fes descansos i que ingerís aliments.

La mare que em va parir.

—De debò?

—Molt de debò. És capaç de deshidratar-se si hi ha molta feina.

—Entesos. —Vaig empassar-me la saliva.

Vaig veure en Fran que passava per davant de la meva taula i em dedicava un somriure camí del despatx, on va entrar sense trucar. Va voler tancar la porta, però es va quedar mig oberta.

—Ho veus? Això que acaba de fer en Fran només ho pot fer ell i l’Ángela. Ningú més pot entrar al seu despatx així, com li peti. Part de la teva feina serà també vetllar perquè la Marieta pugui treballar tranquil·lament i sense cap mena d’interrupcions. Pel que fa a l’Ángela, que no me n’oblidi, és la CTO; després te la presento. —Va donar un cop d’ull per la sala—. Crec que ara està en una call.

Vaig fer un sorollet que volia ser una confirmació que entenia tot el que em deia, i ella va continuar:

—En Fran, l’Ángela i la Marieta són els tres socis, els «amos» de Like¡t, tot i que com ja deus saber formem part d’un conglomerat empresarial internacional molt més gros.

—Sí, ho sé.

—Doncs aquí pots ajudar molt —va afegir, amb l’esperança que això em fes canviar la cara de pomes agres—. La fusió encara està molt verda i la teva opinió pot sumar molt. Estic convençuda que, quan us conegueu millor, sereu inseparables.

Em va deixar allà sol perquè em situés, amb les meves credencials per a l’ordinador i algunes instruccions per sincronitzar la meva agenda amb la de la cap i anar obrint cada grup de treball. Soc incapaç d’explicar la moguda que era tot plegat. No era complicat, però sí caòtic. Cada departament tenia una mena de xat de grup a través d’una aplicació interna i jo havia de tenir accés com a mínim als principals. Encara no era conscient del soroll mental que això em generaria. Allà tothom deia moltes coses i, gairebé sempre, en un argot que jo no dominava.

Estava completament absort, intentant entendre aquell maremàgnum d’informació, quan em vaig adonar que podia escoltar, si parava bé l’orella, el que en Fran i la Marieta parlaven al despatx. No és que tingui ànima de portera xafardera, és que em va semblar que parlaven de mi i... efectivament:

—No el vull prejutjar, però... —va confessar la Marieta amb veu preocupada.

—Està superpreparat.

—No només això, sinó que es pensava que li havíem moblat un despatx per al seu primer dia. Això demostra que ens deixarà així que li arribi una oferta d’alguna altra banda.

—El mercat està fotut i el lloc té bones prestacions.

—Fran, si tinc un assistent, necessito que sigui fiable. Et recordo que jo vaig voler continuar sola i tu em vas dir que soc una adulta disfuncional que oblida les seves funcions vitals quan s’asseu a la seva taula de treball, i que, com a director de Recursos Humans, m’obligaves a acceptar que algú m’ajudés en les meves tasques.

—Està superpreparat —va repetir.

—Els astronautes també, però no en necessitem cap.

Aleshores en Fran es va girar i, si bé no podia saber si els estava escoltant o no, es va apropar a la porta i la va tancar. Amb aquell gest, vaig deixar de sentir res, com si la sala estigués insonoritzada.

—Hola!

Vaig aixecar la mirada i em vaig trobar davant de la taula el noi de la faldilla escocesa.

—Hola —vaig respondre.

—Em dic Tote.

—Encantat, jo, Alejo.

—Genial. —Sense demanar permís es va ficar darrere de la meva taula i es va situar a l’altura del meu ordinador—. Pots obrir un moment el correu electrònic? T’he enviat una cosa i te l’haig d’explicar.

Vaig agafar aire. Tot se’m feia una bola, com si tingués la tensió molt baixa i em costés moure’m. En Tote es va encarregar del teclat i de l’estoreta del ratolí, va obrir un correu seu i em va començar a explicar una moguda sobre presentar-me a tota la plantilla.

—És un formulari base. Tots l’omplim quan ens incorporem. Veuràs que té seccions que et van guiant sobre quina mena d’informació es comparteix normalment. Quan l’hagis omplert, cliques aquí i la informació pujarà al servidor i...

Vaig desconnectar. Tenia una cap que jo havia donat per fet que tenia penis, la qual cosa m’havia deixat com un misogin malparit, el meu lloc era d’assistent personal, havia de fer una merda de redacció escolar per presentar-me als meus nous «amiguets»... Quin malson, tot plegat.

—Ho has entès? —em va preguntar.

Vaig assentir.

—Perfecte. Doncs ja ho saps, si necessites res, aquell és el meu lloc. —Va assenyalar la seva taula—. Et puc donar un cop de mà amb el que necessitis, si vas perdut.

No vaig voler dir res en veu alta, però com volia que anés perdut si estava sobrequalificat? Era una pregunta sense resposta perquè, efectivament, era així com em sentia.

La Marieta i en Fran continuaven tancats al despatx, segurament parlant de mi i de la meva ineptitud per al lloc, cosa que em tocava els nassos, perquè jo considerava que tenia una formació molt per sobre de la d’un assistent habitual. No em va passar pel cap pensar que el que la Marieta necessitava no era un expert en res, sinó algú amb intenció d’ajudar.

I jo era allà, assegut en aquella taula satèl·lit, a la vista de tothom, parat com un imbècil sense saber què fer, així que, com que no tenia res millor en perspectiva, vaig començar a omplir la merda de formulari per presentar-me als altres.

Les seccions de formació i experiència laboral no van ser complicades, però quan va arribar la part de «i ara parla’ns una mica de tu», crec que em va agafar un atac de ràbia, semblant al que em va dur a deixar la feina anterior. Que parli una mica més de mi? OK, prepareu-vos que vinc.

 

Hola, em dic Alejo i estic amargat perquè necessito una puta feina urgentment si no vull que els meus pares m’obliguin a treballar al McAuto. La meva nòvia em va deixar perquè considerava que jo havia decidit el seu futur per ella. Però què coi? No la trobo a faltar. Potser m’ha fet un favor i tot. Començava a treure’m de polleguera aquell sorollet d’esquirol que feia cada vegada que l’hi endinyava. I jo em volia casar amb ella? Està clar que tinc una crisi d’identitat.

A part d’això, m’agrada anar al club de camp, però suposo que cap de vosaltres no ha trepitjat un lloc com aquest en sa vida, així que ni em molesto a explicar-vos què és. També tinc el costum de vestir-me de persona i no de papagai humà, com vosaltres, però ja us hi anireu acostumant.

Espero que al meu pare se li passi aviat «la profunda decepció d’adonar-se que el seu fill és un malcriat» i m’aconsegueixi una altra feina, perquè portar cafès no va amb mi ni amb ningú de la meva condició. Que us bombin a tots!

 

—Ei.

En Fran em va espantar i vaig fer un bot a la cadira, em vaig recolzar sobre la taula i el teclat per no caure.

—Hòstia, que m’agafa un infart —em vaig queixar.

—Perdó. —Va riure ell—. Només et volia dir que si necessites qualsevol cosa, l’equip de Recursos Humans estem asseguts allà. Ja has conegut en Tote?

—Sí —vaig assentir—. Molt maco.

Ho vaig dir amb sorna, però en Fran no ho va captar.

—Sí que ho és. És fantàstic. —Em va ensenyar la seva dentadura perfecta en un somriure de bon jan—. Doncs ja ho saps. Ell et pot ajudar amb qualsevol cosa.

—Sí, m’ha enviat el formulari per presentar-me i just ara...

Em vaig girar cap a la pantalla espantat per si, des d’on era en Fran, podia llegir algun dels estirabots que, en un atac de frustració mal gestionada, hi havia escrit, però aquest en el fons era el més petit dels meus problemes. La pantalla estava en blanc i, al centre, s’hi podia llegir «formulari enviat amb èxit».

Em vaig aixecar d’un bot.

—Perdó...

Vaig deixar en Fran amb la paraula a la boca i em vaig precipitar cap a la taula d’en Tote per guanyar-me’l i que esborrés el que acabava de pujar al servidor sense adonar-me’n, però abans que arribés on era ell, tots els ordinadors van emetre el so d’entrada de correu al mateix temps.

—Ei, tio —vaig dir panteixant, ajupint-me al costat de la seva cadira com qui es refugia en una trinxera—, sisplau, m’has d’ajudar amb un tema.

—Què passa? —es va espantar en Tote.

—He enviat sense voler... eeeh... el formulari. Es pot recuperar del servidor? El tenia a mitges.

—Ah, doncs no. Però no t’amoïnis. Vull dir, sí que es pot modificar, però està programat per defecte per enviar un correu a tota l’oficina amb la presentació així que puges la informació, com t’he dit i...

Va mirar la seva pantalla, em va mirar a mi, va fer cara d’estar a punt de passar-s’ho molt bé i va obrir el correu.

Genial. Puta mare.

En Tote va esborrar de seguida tot el que no tenia cap relació amb la informació sobre la meva experiència i formació, però no et pensis que això em va salvar de passar vergonya, perquè si bé es va enviar un altre correu a tot el personal, no hi havia manera d’esborrar el que havien rebut feia un moment. Val a dir que tot el que va fer en Tote ho va fer descollonant-se. I no reia d’una manera gens discreta.

—De debò que no vull riure, però és que... —deia sense parar.

Me’n vaig anar a seure una altra vegada a la meva taula. Era el centre de totes les mirades, escoltava rialletes per tots costats, veia com es donaven copets amb els colzes els uns als altres mentre comentaven la meva fantàstica redacció de benvinguda, i de sobte l’ordinador va començar a fer un soroll estrany.

La Marieta trucant.

Em vaig posar els auriculars, desconcertat, i vaig

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos