Hereus (de l'Univers Amanda Black) 2 - La pedra del destí

Bárbara Montes
Juan Gómez-Jurado

Fragmento

cap-23

PERSONATGES I LLOCS

DIRECTOR LENNON JR.

Hereu del director original de l’Organització, el Director Lennon està reunint un nou grup d’Hereus que l’ajudin a lluitar contra en Mordred i la Morgan. Com n’ha sabut les intencions? Ho desconeixem, però està convençut que per vence’ls caldrà aplegar tots els successors.

imagen

HIRO

És l’hereu d’en Jiraiya, el primer ninja. En Hiro, de quinze anys, és l’últim d’una llarga nissaga que, durant segles, s’ha encarregat de protegir el Japó i els seus habitants dels Orochimaru, un poderós clan enemic que fa servir la màgia de la serp. Amb l’ajut de l’Amanda Black va poder derrotar els Orochimaru a Amanda Black i el camí del ninja i, de passada, ella li va robar el cor. Coneix els secrets de la màgia del gripau. És assenyat, sensible, intel·ligent i sempre es preocupa pels altres.

imagen

ROBYN LOCKSLEY

Hereva d’en Robin Hood, tot just era un nadó quan la van abandonar en un orfenat dels suburbis de Londres, d’on es va escapar amb només sis anys i es va prometre que no hi tornaria mai més. Des d’aleshores malvivia al carrer i va haver d’aprendre a valdre’s per ella mateixa. El Director Lennon la va trobar i li va oferir protecció. En agraïment, la jove Robyn es va unir voluntàriament als Hereus. Domina l’ús de l’arc i de qualsevol arma que pugui llançar a força de braços. I quan diem qualsevol, volem dir qualsevol, des d’un clip a una paella.

imagen

ZHENG YUN

És l’hereva de la Zheng Shi, coneguda com la reina pirata xinesa, que al segle XVIII, durant els anys en què va comandar una flota de mil cinc-centes naus, va reunir un tresor impossible d’imaginar. La Yun —que és com es diu de nom, ja que Zheng n’és el cognom—, de setze anys, és tot un geni de la tecnologia i, així mateix, una de les influenciadores d’estil més importants de les xarxes socials, amb milions de seguidors arreu del món. Va heretar la fortuna de la família quan se li van morir els pares. És vanitosa, extremament intel·ligent, divertida, carismàtica… i pot convèncer gairebé tothom de fer el que ella digui.

imagen

OLAF LOÐBRÓK

És l’hereu de Ragnar el Roig, un rei nòrdic de l’antiguitat, fill il·legítim d’Odin. L’Olaf és dolç, callat, aficionat a la bona teca i a bellugar-se només el mínim imprescindible. Li agrada el viking metal, una afició que comparteix amb la Morgan. És un bon jan, de caràcter amable i innocent, cosa que ens podria fer pensar que no té gens ni mica de malícia; això si no el fan empipar, és clar. Igual que tots els seus ancestres, quan s’enrabia ho comença a veure tot de color vermell i es torna un berserker, un viking enfurit. Llavors no distingeix els amics dels enemics i no hi ha qui l’aturi.

imagen

MORDRED

Hereu i fill il·legítim del rei Artús i aprenent d’en Merlí —el mag més poderós de la història—, en Mordred presenta l’aspecte d’un home d’una quarantena d’anys, però això només és una enganyifa, perquè en té més de nou-cents. Elegant, fort, intel·ligent i completament corrupte per la seva ànsia de poder, està entestat a reunir certs elements que, gràcies al domini que té de la màgia negra, li permetran esclavitzar la humanitat. Com que li van arrabassar l’herència, considera justificat que la hi tornin… amb interessos.

imagen

MORGAN LE FAY

És l’hereva de la Morgana, fetillera de la cort artúrica i, segons diuen, germana del mític rei de Britània. Treballa a les ordres d’en Mordred, però el seu esperit independent farà que vagi pel seu compte de tant en tant. És decidida, despietada i perillosament enginyosa. És una jove que, en unes circumstàncies més favorables, podria haver arribat a formar part dels Hereus i tot.

imagen

AGENT BROWN

Ningú no sap com es diu, però forma part de l’Organització d’ençà que se’n va fer càrrec el Director Lennon. Fa anys que hi treballa en íntima col·laboració i s’ha convertit en el seu braç dret. Ha ajudat en Lennon a entrenar els Hereus i sent una por indescriptible cada vegada que s’han d’encarregar d’una missió. Els ha agafat molt d’afecte, però això no fa ni farà que deixi mai de banda la fidelitat a en Lennon.

imagen

AMANDA BLACK

Hereva d’un antic culte dedicat a la deessa egípcia Maat, viu amb la tieta Paula d’ençà que els seus pares van desaparèixer poc després que ella nasqués. Ara, amb tretze anys, ha descobert la veritat sobre els seus orígens i té la missió de trobar i robar objectes màgics —i no tan màgics— que, en males mans, podrien ser perillosos per a la supervivència de la humanitat. A més a més, ha de bregar amb els problemes típics d’una adolescent, que no són pas pocs, i entrenar-se diàriament perquè els poders que se li van començar a manifestar el dia que va fer els tretze anys es puguin desenvolupar fins a la màxima potència.

imagen

ERIC

És el millor amic de l’Amanda: no només van junts al mateix institut, sinó que, a més a més, l’Eric l’acompanya allà on la portin les seves missions. És un autèntic geni dels ordinadors i pot piratejar qualsevol xarxa. Abans de conèixer l’Amanda, era un noi solitari amb qui tothom s’hi veia amb cor; ara ha guanyat confiança i no hi ha res ni ningú que li barrin el pas… Una cosa ben normal quan t’enfrontes contínuament amb perills que et poden costar la vida. Les seves persones preferides són la seva mare, l’Esme i després l’Amanda.

imagen

L’Organització

A començament del segle passat, hi havia una organització dedicada a protegir el món de les amenaces sobrenaturals. Una organització tan secreta que no tenia ni nom. Operava amb el suport dels governs més importants del món. Tot i així, sota el comandament del Director Lennon, van ser capaços de mantenir del tot la independència de criteri. Van dur a terme la missió durant una pila d’anys i ho van fer d’una manera tan exhaustiva i completa que, de mica en mica, de triomf en triomf, l’Organització va morir d’èxit. Només l’hereu del Director Lennon avi, anomenat també Director Lennon —Director de nom, Lennon de cognom—, manté viva la flama, amb uns fons paupèrrims i gairebé sense credibilitat.

imagen

Pròleg

en Mordred va observar el seu reflex al tall de la daga i va somriure.

Va ser un somriure escarit, eixut, tot just una lleu corba als llavis. Li havia costat anys trobar-la, però ara per fi la tenia i ja no la hi trauria ningú de les mans.

Les pedres precioses de l’empunyadura refulgien sota la llum de les espelmes que il·luminaven la cambra des dels canelobres que penjaven de les parets i del sostre… Aquelles velles masmorres no disposaven de llum elèctrica.

Ni les masmorres ni tampoc la resta de l’edifici, un dels petits inconvenients de tenir l’amagatall secret en un castell medieval que feia segles que havia estat abandonat i que disposava de ben poques comoditats; tot amb tot, si en considerava els avantatges, era una petita nosa que valia prou la pena de suportar. El castell, amb els seus terrenys, situats al bell mig d’un bosc allunyat de qualsevol ciutat, era tota una joia.

L’havia pogut adquirir a través d’un intermediari gairebé sense cap pregunta del venedor, un vell noble que no tenia hereus i que frisava per desempallegar-se d’aquella ruïna, herència de la família. El que l’havia fet acabar de decidir a comprar-lo, el punt fonamental, eren les masmorres, que, malgrat el que es pensa la gent, no eren gaire comunes a l’època en què es va construir el castell.

I a en Mordred li calia tenir-ne, de masmorres.

No s’ha ni de dir que el bruixot no havia fet servir el seu nom autèntic per fer-lo seu: tenia un fotimer de documents d’identitat i passaports de països diferents per a aquesta mena de negocis.

La seva víctima se situava un pis per sota, al calabós, darrere d’una porta de fusta molt gruixuda que en Mordred mateix s’havia encarregat de revisar. Per res del món no se n’havia d’escapar, si no volia que tot el seu pla se n’anés en orris, cosa que no li feia gens de gràcia; no pas ara, quan feia tant que el preparava.

Va agafar un dels canelobres que hi havia sobre la gruixuda taula de fusta que presidia l’estança i, amb la daga encara a la mà, se’n va anar cap al passadís.

Els murs i el terra de les masmorres eren fets amb blocs de pedra grisa, gruixuts i sense cap mena d’ornament. Les parets eren totes plenes de molsa a causa d’una filtració que devia venir del riu que travessava les propietats del castell. Tot aquell lloc traspuava humitat i negror, però a en Mordred això no li feia pas angúnia; al contrari, li agradava i tot.

Va baixar per l’escala, també de pedra, basta, desgastada pel pas dels segles, i va enfilar el passadís fins a l’única cel·la ocupada, davant de la qual s’esperava la Morgan amb cara de pomes agres, una cosa força habitual: aquella xicota no somreia mai…, si més no, que en Mordred se’n recordés.

—Encara està inconscient —va dir la jove quan el va veure aparèixer.

—Perfecte. Ja te’n pots anar.

Sense dir res més, la Morgan es v

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos