Nota prèvia
Catalans del 1939, catalans franquistes
(i una certa memòria)[2]

Partiré tan solo de la realidad indeleblemente registrada en mi conciencia, bien al contrario de estos historiadores de nuevo cuño, cuyo bagaje consiste en papeles mal leídos e interpretados, en noticias de bocas interesadas o fanáticas y, sobre todo, en su propia imaginación, capaz de reconstruir y ordenar el mundo que fue y no conocieron.

LUIS MONREAL TEJADA,

Arte y guerra civil, La Val de Osera, 1999(1)

A aquestes alçades del temps transcorregut amb les recerques i anàlisis solvents fetes, hi ha certes qüestions que ja no es poden discutir gaire, si és que no es vol fer perdre el temps a la gent sensata i dedicar-se a la faramalla verbal. N’hi ha tres que em semblen força irrefutables. La primera, que en la complexitat de la guerra provocada pels revoltats i traïdors a la República, el nacionalisme espanyol radical, violent, antiquat, integrista, empeltat del catolicisme més reaccionari i contrareformista, va ser un element clau en la cohesió dels revoltats, la confecció del programa feixista espanyol i la definició de l’objectiu central de la guerra contra Catalunya i els catalans, més enllà dels catalanismes i els regionalismes diversos existents al país. Aquest nacionalisme proposava un programa de nacionalització espanyola d’una societat que no era majoritàriament espanyola —potser sí, políticament i administrativament; segur que no en termes lingüístics, culturals, intel·lectuals i de símbols—, plantejat sota el format de repressió, coacció i suplantació.

Certament, el programa dels revoltats era molt més ampli i ambiciós, i afectava el conjunt d’Espanya amb més o menys intensitat. Era, d’entrada, un projecte a la contra de tot: contra l’obrerisme, el reformisme democràtic, les vies revolucionàries de comunistes, anarquistes i socialistes; contra el laïcisme i el lliure pensament; la modernitat europea i els mecanismes democràtics, la igualtat, la tolerància i molts altres valors en aquesta línia. Es tractava d’un programa contra la Il·lustració del segle XVIII i la seva herència universal. En definitiva, el feixisme catòlic espanyol, que es va anar congriant a Sevilla, Salamanca, Burgos i altres grans ciutats andaluses i castellanes, va fer convergir els tres grans vectors de l’època: els valors feixistes europeus (amb una indissimulada aproximació al feixisme italià), els nacionalismes radicals (feixistes o no) i el catolicisme com a religió d’Estat.

La segona qüestió que em sembla que no cal discutir gaire és el fet que, de franquistes, o feixistes o falangistes (el nom no fa la cosa, en aquest cas) catalans, n’hi va haver; potser no molts, però prou importants per a tenir-los en compte. No cal donar-hi més voltes, ni perdre el temps llegint la publicística espanyola (i alguns historiadors), que busca franquistes catalans sota les pedres per explicar-nos, a nosaltres, que també vam participar de la victòria. De fet, l’any 1939, a l’exili i en la clandestinitat de l’interior, ja es feien llistes de catalans franquistes i de vencedors nostrats de la guerra.

En tercer lloc, i així ho va observar amb molta perspicàcia Dionisio Ridruejo, en certs sectors de la societat catalana va pesar més la consciència de classe, de pertinença a un grup social determinat, que l’esperit nacional. Tampoc no cal donar-hi gaires voltes. Però la «tria de classe» va venir determinada, molt majoritàriament, pel pànic a la revolució de l’estiu del 1936 (provocada per la revolta militar, no ho oblidem), no per un sentiment de greuge a l’espanyolitat d’aquests sectors burgesos i de dretes. Excepte l’extrema dreta espanyolista, monàrquica, carlina i falangista, els sectors burgesos catalans eren sobretot catalanistes, en graus i ambicions diversos, però de la gent de la Lliga Catalana (dreta catalanista) cap al catalanisme moderat d’esquerra, ningú no es va sentir empès al camp dels revoltats perquè «la unidad de destino en lo universal» (José Antonio Primo de Rivera) de la «nación más antigua de Europa» (Mariano Rajoy) o «más antigua del mundo» (Alberto Núñez Feijoo) estigués en perill. Extingida la revolució i amb una victòria militar inapel·lable, aquests sectors socials es van acomodar a la nova realitat, però no necessàriament es van espanyolitzar (o es van deixar espanyolitzar). Aquí és on trobem una de les raons més importants del fracàs del projecte de nacionalització forçada del franquisme triomfant (del feixisme catòlic espanyol). Ni va aconseguir la feixistització de la societat (si és que mai es va prendre seriosament aquest objectiu), ni tampoc l’espanyolització. El diccionari de la Real Academia de la Lengua, curiosament, accepta l’existència de l’acció d’«españolizar» —«dar carácter español a algo o a alguien»—, però no preveu l’acció de «fascistizar»; per tant, no es podia «dar carácter fascista a algo o a alguien». Probablement, en l’alineament d’aquests sectors burgesos amb els revoltats, van pesar més els factors que van alimentar la crisi dels anys trenta al conjunt d’Europa, que les retòriques militaristes, catòliques i nacionalistes radicals de la coalició antirepublicana.

Aquest llibre recull uns quants exemples de personatges d’aquest tipus, amb noms i cognoms, obra escrita i signada per ells, càrrecs que ocupaven i malifetes diverses. Però van ser molt més que catalans franquistes; van ser catalans del 1939, que és una manera d’ampliar el camp de visió i aprofundir una mica en les seves preses de posició en aquell any de cruïlla del segle XX.

El 1939 va significar molt més que la victòria franquista i l’inici d’una nova era a Espanya. Durant aquell any, l’anterior i els immediatament posteriors, aquests catalans van oferir un ampli catàleg d’interpretacions, opinions i revisions que anaven més enllà de l’etiqueta «franquista». L’«esprit du temps», al voltant del 1939 —abans i després: les crisis i els canvis dels anys trenta; la nova guerra europea i mundial i el canvi radical del 1945—, era un estat d’ànim, un magma politicoideològic ampli, complex, transversal, contradictori, però extremament temptador per a les dretes tradicionals —bona part dels catalans franquistes del 1939 venien de les velles tradicions conservadores; aquella expressió tan ben trobada de «la gent d’ordre» catalanista, regionalista, monàrquica o republicana conservadora—. Amb això, vull dir que els nostres catalans franquistes (i els que vam adoptar: Luis Monreal, Martín Almagro, entre d’altres) no només es van identificar amb la proposta vencedora de la guerra; eren més ambiciosos i ho podien ser, per formació, per trajectòria i per cultura.

Uns volien el retorn a un passat d’ordre i de seguretat; els altres aspiraven a una carrera pública amb els nous paràmetres del moment; uns altres creien en els «nous temps» feixistes i les seves dimensions nacionalistes i imperialistes. La victòria dels revoltats era el mínim indispensable per a aconseguir els objectius diversos d’aquests grups i individus. Tots compartien elements del programa, però, a la vegada, tenien pretensions més particulars, objectius divergents, visions de futur diverses. Per això, els catalans del 1939 van ser tants i tan diferents. Per això, Ferran Valls i Taberner no necessitava posar-se l’uniforme falangista, cosa que sí que va fer, voluntàriament, Eugenio Nadal, mentre que Josep Pla agraïa la fi del desordre, des de La Vanguardia Española o Llofriu, però ja pensava en un futur endreçat i, sobretot, molt ordenat per al país, completament diferent del que tenien al cap Luys Santa Marina (Luis Gutiérrez Santamarina, en la vida civil) o José Bonet del Río.

Però tots ells —perquè gairebé tots eren homes; les dones eren unes auxiliars d’allò més estimades, però sempre subordinades— eren al mateix escenari del gran teatre espanyol i europeu del 1939. Cadascú amb la disfressa que considerava que li esqueia millor i intentant perfilar el paper que voldria fer. L’obra, però, estava escrita per mans alienes, i el seu desenvolupament, condicionat per aquestes i per un context històric diabòlic, cosa que va fer que alguns actors del 1939 sortissin discretament de l’escenari, sense fer soroll, sense mirar enrere ni fer autocrítica, i comencessin a explorar altres possibilitats. Els més ben informats, o valents, ja van anar a deslliurant-se de part del llast abans que la guerra europea, i mundial, acabés. D’altres van esperar una mica més, per exemple, a partir del 1946 o 1948, quan van començar a ser conscients que la dictadura franquista anava per a llarg. Naturalment, van quedar els catalans franquistes, els que creien en la nueva España i en l’ordre franquista —que continuava essent la variant espanyola dels feixismes europeus: feixista, catòlic i espanyolista—, incrustats en l’administració pública, en llocs de poder econòmic i social, que van continuar al centre de l’escenari, uns més enlluernats que els altres.

El 1939 va ser efímer, però crucial. Tot el que vindria després i es desenvoluparia des del camp dels vencedors de la Guerra Civil (els vencedors de veritat i els més conjunturals) només es pot explicar per les preses de posició, les opinions expressades i les coses fetes aquell any i el temps immediatament posterior. L’any 1939 va ser una cesura radical en la societat catalana, que va quedar dividida profundament: els que van haver de marxar; els que es van quedar, derrotats o perplexos pel que descobrien que significava el programa del feixisme catòlic espanyol per al país (Wenceslao González Oliveros ho va exemplificar molt bé), i els que havien guanyat la guerra, d’una manera o altra i en graus diversos, i que aquell 1939 (i mentre la guerra europea somreia als feixismes continentals) no qüestionaven res del que s’estava desplegant i coincidien a carregar al passat republicà, catalanista i obrerista tots els mals del trienni 1936-1939.

D’aquests tres grans grups (permeables en algunes ocasions, en què les relacions personals, d’amistat o de necessitat facilitaven les connexions), els exiliats (sobretot, els que ja no van tornar) es van perdre una part notable de la història. Dels que es van quedar, les opcions inicials van ser molt clares: la incorporació a la lògica i les activitats dels vencedors; la passivitat i l’acceptació resignada, o el silenci i la supervivència (no només material, també cultural, social, cívica), tot esperant temps millors.

Però, en conjunt, els catalans del 1939 havien guanyat la guerra o s’havien posicionat en el bàndol vencedor en la postguerra. Encara no era el temps de les «zones grises». L’espai públic, comunicatiu, cultural, social, institucional, etc., era dels vencedors i en una única llengua. No hi havia res més a dir ni a fer. La resta era silenci o clandestinitat. Van ser els moments en què el país va estar més a prop de la seva desaparició com a col·lectiu nacional, lingüísticament i culturalment singular. Va ser un període crític, com els anys posteriors a 1714-1717, perquè algunes «forces vives» indígenes van fer l’aposta, que consideraven definitiva, per l’espanyolització irreversible del país i la seva societat. El gran perill del 1939 per a Catalunya va ser la participació d’aquests indígenes, convençuts que els nous temps tenien un caràcter fundacional i definitiu.

Les raons d’aquest càlcul van ser diverses i canviants en funció de les trajectòries, les expectatives i les ambicions dels implicats. L’experiència de la guerra, però sobretot de l’explosió revolucionària, va ser una molt bona motivació per a saltar al bàndol del feixisme catòlic espanyol. Aquesta motivació pot explicar els «catalans franquistes», però es queda curta a l’hora de retratar els «catalans del 1939». Per a tenir el quadre una mica més complet, cal anar a buscar la fascinació pel feixisme italià (sobretot, en la seva vessant cultural i d’ambició imperial); el sentiment antidemocràtic i antiliberal present ja abans del 1936; el reconeixement de la renaixença alemanya de la mà del nazisme, després del càstig de Versalles; la por a la revolució social, del signe que fos, però amb un ull posat a l’est d’Europa; el sentiment de marginalitat en un sistema cultural català que eclosionava i era hegemònic en llengua catalana als anys trenta; l’anticatalanisme cultural i polític... Aquests eren factors de més llarga durada, que venien de molt abans del 1936 i lligaven amb aquells elements polítics i ideològics europeus que van impregnar les dretes tradicionals i les van empènyer cap al camp dels feixismes. A Catalunya va passar una cosa semblant, aprofundida per l’experiència de la guerra i la revolució. Va ser una «impregnation fasciste» amb tots els ets i uts, en la qual l’espanyolisme més radical i reaccionari i el catolicisme més intransigent van actuar com a ingredients bàsics de la recepta espanyola.

Per alguns dels implicats en aquesta conjuntura, va ser una foguerada, uns moments de desfogament, d’alleujament, mentre esperaven a veure com es descabdellava la situació. Casos singulars, com el de Josep Pla, ho expliquen força bé. D’altres van fer una transició més lenta i pausada, com Joan Teixidor. Els ritmes de la febrada també van dependre de les circumstàncies personals, de la situació de cadascú. Però una de les coses més rellevants de tot plegat és que, pràcticament, no en va quedar memòria, ni individual ni col·lectiva. I, si en va quedar, el presentisme del record invalidava l’experiència del passat. Molts es van afanyar a confondre memòria i experiència amb justificació sobre allò fet; Juan Ramón Masoliver va ser un mestre a rebaixar la seva intervenció en aquells anys, amb l’argument que el que volia fer no era exactament el que es va fer i que en van ser uns altres, els responsables de la guerra, del 1939 i dels anys posteriors. Guillermo Díaz-Plaja es va presentar (ell i els que considerava els seus companys de promoció) com a membre d’una «generació cremada» o «destruïda», quan, precisament, van ser ell i els seus amics els qui van intentar dominar el sistema cultural i intel·lectual que es volia construir després de les destruccions del 1939. Els seus amics van aplaudir fervorosament aquesta reinterpretació del passat. No va aplaudir gaire, o gens, Ignacio Agustí, un dels poquíssims catalans del 1939 que va mantenir el to fins a la seva mort, el 1974. També el va mantenir el camarada, d’origen aragonès però barceloní d’adopció, Luis Monreal Tejada. Cap dels dos no va abdicar de la victòria del 1939 ni del botí, personal i col·lectiu, que van arreplegar. Van ser una excepció.

Tampoc no van abdicar de la seva trajectòria altres catalans, com Ferran Valls i Taberner. Ni tan sols el fet que morís l’octubre del 1942 permet especular sobre una hipotètica deriva cap a un monarquisme autoritari. El pes del tall del passat (que ell ja havia començat a fer notar el 1934) era massa determinant per a fer-lo matisar de les coses fetes. Ho va deixar ben escrit, i no cal dubtar de la seva sinceritat del 1939 o el 1942. I Javier de Salas? Que marxés a Londres el 1948 no l’eximeix del paper protagonista que va tenir en els anys anteriors; tampoc ell no va fer mai cap mena d’autocrítica o de revisió una mica matisada.

Tot plegat fa que gairebé no comptem amb memòries franquistes nostrades. Per què? Doncs perquè només els que van tenir una mica de mala consciència van escriure sobre les seves experiències i els seus compromisos, com per excusar-se’n. Segur que un Javier de Salas o un José Bonet del Río haurien menyspreat profundament Francesc Farreras i la seva bona intenció de Gosar no mentir.[3] Si havies guanyat la guerra i la postguerra, si havies gaudit de posicions de poder, si ningú no et va exigir mai passar comptes del que havies fet i escrit als anys quaranta, per quin motiu havies d’escriure unes memòries, per exemple? I quan ho feien, casos de Luis Monreal i Ignacio Agustí, no podien evitar el menyspreu que, al cap d’unes quantes dècades, encara sentien pels vençuts, els derrotats, els exiliats i els seus descendents antifranquistes.

Cal tornar a les fonts originals i als temps contemporanis a aquestes fonts; si és possible, cosa que no sempre ho és, anar als arxius personals i entrellucar cartes i escrits, notes i papers privats. Però cal donar u

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X