Crideu la mort errant, digueu-me on va

Antònia Vicens

Fragmento

cap-2

 

3 d’octubre de 1965

Estimat Diari,

Me diuen Elisenda, tenc deu anys i visc en un hort amb mumare que és escultora i mon pare que és pilot d’avió.

Sa casa és petita i quadrada amb so portal estret, dues finestres aclucades, un molí amb ses pales mig rompudes, a més de sa torre i un safreig; a s’estiu, qualque pic m’hi bany.

Ara bé, es camp que l’envolta és tan gran que no se sap on acaba. Primer un corral amb una buguenvíl·lia i pasteres plenes de flors, seguit de figueres de moro, esparegueres i herbes tan altes que per poc me tapen… Uf!

Tanmateix, s’única cosa important per jo és s’engronsadora; sí, una post amb dues cordes que en Jordi, mon pare, va penjar a s’ametler de davant es meu quarto; ara mateix sent com es vent la mou.

I també sent com ses pales des molí se queixen. Com si li diguessin, an es vent, deixa-mos dormir tranquil·les, dolentot!

Però es dies sempre són per l’estil; s’horabaixa berén d’una llesca de pa untada de xuia o saïm amb sucre i faig es deures; en pic que els he acabats m’assec a s’engronsadora i mir com es sol m’esquitxa ses vambes blanques, sí, de tinta vermeia i groga.

Llavò arriba es vespre i se menja es colors i ets aucells i mumare me crida, Elisenda, entra, has de sopar.

En canvi avui mon pare, fet una fura, ha pujat an es Simca i, sense miraments, xafant cargolins i alegries, ha partit.

Jo, amb un peu enlaire, m’he quedat paralitzada a s’engronsadora.

Morta de fred.

De por.

Enmig de sa nit que s’anava tornant plana, tornant immensa.

I es silenci, de cada cop més espès. Fora de qualque estona que es vent siulava entre ets arbres, com homos gats que tornen d’una festa.

A més, sa dona de Llum que sol venir, de no sé quin indret del cel o de la terra, a estar una estoneta amb jo, no ha aparegut per molt que l’hagi cridada.

Era molt tard, quan he anat cap a sa casa. De puntes, per no despertar ses herbes ni res.

Sa porta, com si m’esperàs, s’ha obert tota sola.

Fatal!

Perquè ses quatre estrelles que hi havia han quedat a defora i a dedins sa fosca era encara més feresta. En canvi es silenci s’ha esclarit, i he pogut sentir com es sofà cruixia amb mumare rebolcant-se amb na Giulia, sa seva nova amiga. Italiana.

 

4 d’octubre de 1965

Na Giulia va dur sa seva roba i ara viu amb noltros. Sempre va pintada, vui dir que cada dia s’empastifa es morros de vermei i se fa una retxa negra damunt ets uis, redons, molt grossos. A jo no m’agrada gens com mira, pareix que tot és seu.

Ella i mumare fan cara d’estar contentes, però també una mica preocupades.

Avui quan sopàvem ha vengut en Marcello, s’homo de na Giulia. Du patilles amb punta que li tapen mitja galta i té es nas en forma de pèndol que sempre seguit se li mou. Ha dit, fent cantarella:

—Come stanno, queste signore?

Llavò ha pegat cops de puny a sa taula i jo, per no sentir-los discutir, he anat a seure a s’engronsadora. Cada vespre hi estic més temps. M’agrada pensar que es llums que corren pel cel són de s’avió que mena mon pare. I també m’agrada pensar que me tira una carta i me diu: Elisenda, te vendré a cercar.

Sí, un dia me n’aniré d’aquí; mumare a vegades me demana:

—I a on aniries, beneita?

No li contest. Ella mai fa cas de lo que jo dic. Aiximateix, qualque vegada, mirant-me de coa d’ui, agafa aire i somriu:

—Aquesta nina no hi és tota!

 

25 d’octubre de 1965

Segur, mumare i na Giulia no saben que les vaig veure que nedaven totes nues i se tocaven. Ja fa temps, just s’acabaven de conèixer. Ho vaig contar a en Jordi:

—Dins es safreig fan porqueries.

Primer va riure fort, llavò ses riaies se li varen apagar en sec.

Avui, en sortir d’escola, he anat an es restaurant d’en Marcello. Està enmig de dos camins, un que va directe a cala Plàcida amb moltes de cases blanques voltades de pins i una petita plaja, i s’altre que va a Cistera, es poble on viu sa meva padrina Coloma, tot de carrers estrets abocats a sa plaça de l’esglesi, amb escalons i palmeres.

Li volia dir, vui que te’n duguis na Giulia de s’hort; però no hi era.

—A on és? —he demanat.

Es cuiner, amb galtes bufades com de tenir sa boca plena de riaies i no voler riure, m’ha fet seure a un racó de sa cuina, llavò m’ha donat una taiada de pastís de xocolata:

—No demanis, menja.

Jo li he tret sa llengo i he partit a córrer. Sí, sort de s’engronsadora! Hi estaré fins tard, a veure si passa s’avió de mon pare, o apareix sa dona de Llum i me diu: Elisenda vine amb jo, si vols, an es meu món de blaus infinits.

 

5 de novembre de 1965

Avui dematí mumare i na Giulia ballaven dins sa cuina, molt concentrades, sense cap música. Jo seia a taula prenent un tassó de llet amb paciencis i me moria de ganes que me diguessin, Elisenda, vine a ballar amb noltros; sa veritat és que ni tan sols me veien.

Na Giulia, un moment, ha decantat es flocs de cabeis de damunt es front de mumare i han aparegut ses seves nines com de seda color blau marí travades amb una imperdible. I llàgrimes que pareixien bolles des llentiscle que hi ha a una vorera de sa casa.

—En Jordi ja deu viure amb una altra.

Però mumare li ha volgut deixar clar que plorava només per ella. En Jordi, ets homos, sa gent, li eren igual!

Com que és dissabte i no hi ha escola, he anat a seure a s’engronsadora i quasi tot d’una, travessant es niguls, n’hi ha muntanyes avui, he vist una cosa negra, amb ales, que feia un renouer; primer he passat pena que no m’envestís, llavò he al·lucinat davant manades de papers que es vent feia volar cap a sa marina. Uns pocs s’han quedat enganxats a ses branques de s’ametler, i jo, només per poder agafar-ne un, m’he fet sang i tot a un genoi, uf!

Era d’un rosa pàl·lid, amb lletres negres: CCOO.

 

12 de novembre de 1965

He dit a mumare: tenc mal de coll, me’n vaig a jeure. Ella, fort i no et moguis: primer has de prendre una tassa de brou calent.

Quasi he vomitat, però hauria fet qualsevol sacrifici per no sopar devora en Piero, es fii de na Giulia.

Ha vengut avui horabaixa, enmig d’una aigada tan espessa que pareixia que s’hort s’havia calat foc. I jo, de darrere sa finestra, no podia saber si era una persona o un fantasma perquè estones surava, llavò se fonia i de bell nou tornava. No sé si t’ho explic bé, estimat Diari, te jur que he arribat a pensar que era una ànima que fugia de l’infern.

Un pic davant sa casa, ha començat a cridar som es fii de na Giulia.

Jo, del tot erugada, he obert just un dit sa porta, t’ho jur, i ell ha aprofitat per pegar una sempenta i, amb sos cabeis remuis que li tapaven sa cara, sense ni tan sols dir-me res, ha anat deixant un regueró d’aigo pertot, fins que ha trobat es lavabo; al cap d’una estona, amb una tovaiola travada davall es braços, s’ha estirat an es sofà. Com si fos seu, es sofà! Quina rabi que m’ha fet! Segur que m’ha llegit es pensament, almanco m’ha mirat, de mala manera, sí, i li he pogut veure ets uis, negres, redons enmig d’una cara prima amb so mateix nas bellugadís d’en Marcello. No m’ha agradat gens i, un pic an es meu quarto, agenoiada he resat, sí, perquè els hi passi qualque cosa dolenta, a ell i a sa mare. Prou dolenta perquè se’n vagin o se morin i noltros tornem ser una famili, amb en Jordi que arriba, aparca es Simca davall sa buguenvíl·lia, es treu una capsa de xiclets de dins sa butxaca, o un sobre amb postals des llocs on ha anat, i me conta coses que ha vist.

Ara, ningú me conta res.

 

15 de novembre de 1965

Si en Jordi no me ve a cercar m’hauré d’inventar una malaltia que me duri tot es curs, perquè no aguant ses mestres, an es pati sempre me demanen:

—Elisenda, per què no jugues?

I sa que nom Matilde, amb coa de cavall i ungles pintades de color negre, té sa mania de fregar-me es dits plens d’anells per sa cara i no ho vui; no! Així començ a córrer i puj an es terrat i m’hi estic tot es temps des pati, perquè des d’allà dalt, ses nines que intenten fer-me mal dient-me na Duesmares me pareixen beneites, sempre seguit baraiant-se per un parei de cromos, o jugant a presumir.

Però jo no estic sola.

No. Hi ha sa Llum, hi ha sa Veu que sa senyoreta Matilde no callarà ni apagarà mai, baldament m’hagi donat una nota per mumare: «La seva filla fa molt bé les redaccions», li diu. «A veure si tindrà una vena d’artista, com vostè», insinua. Aquí mumare ha engronsat es flocs de cabeis que li pengen davant sa cara, mal que sa mestra segueix i li conta que me distrec i que no me faig amb ses altres nines i mumare, torçant es morros com quan una idea li corr pes front i riu tota sola, ha amollat sa nota; crec que no hi ha pensat pus.

Sort, que mumare passa de ses mestres!

A més, ara està ocupada preparant una exposició. A jo ses seves figures me fan oi, dones que només tenen un ui, i dones que tenen tres sexes.

 

29 de novembre de 1965

Tenc un amagatai enmig de ses figueres de moro, una espècie de clot, o boca de pou sense gaire profunditat. Hi estic molt de temps, esperant que apareguin sa Llum o sa Veu amigues perquè a s’escola fatal, sa mestra que du ses ungles pintades de negre i coa de cavall intenta ser amable:

—Ta mare, quan farà sa inauguració?

I ses nines troben en Piero guapo i me demanen per venir a engronsar-se a sa meva engronsadora. N’hi ha una que en sortir d’escola s’acota darrere una mata, treu un miraiet, un tub, un pinzell i se posa rímel. Sempre me diu:

—Vui que me presentis es teu germanastre.

No entenc si me vol ofendre, però crec que sí perquè en Piero no és res meu. Na Giulia li ha donat fins es març per cercar feina, si no en troba s’haurà de posar de mosso an es restaurant d’en Marcello. Tanmateix ell no hi sent, ell no hi veu, és just dues cames tortes que caminen, dues mans que obrin sa gelera, agafen menjar, beure, i desapareixen.

Això diu na Giulia, des seu fii.

Avui horabaixa no m’he pogut aguantar i l’he seguit. Ara sé que quan arriba an es caló puja a un bot i se passeja, remant. Durant una estona m’he entretengut jugant a imaginar que la mar s’obria com sa boca d’una balena i se’l menjava. Segur que m’ha llegit es pensaments perquè ha alçat dos dits i ha fet es gest d’enviar-me a la merda, però llavò ha mogut ses mans com si me digués, vols venir?

Sa veritat és que me’n moria de ganes. Així i tot he fet mitja volta per donar-li a entendre, no vui res teu.

 

3 de desembre de 1965

Na Giulia i mumare sempre discuteixen; sí. Per culpa meva no, ni tan sols me miren, normalment és per culpa d’en Piero, que deixa sa roba bruta tirada damunt ses cadires i si el renyen se fa es sord. També per mor d’en Marcello que cada horabaixa, abans d’obrir es restaurant, ve a s’hort, i així com així esclafeix a riure:

—És que potser sembl un frocio, jo?

I per demostrar que no és marica, avui ha duit una sueca que ben bé pesa dues vegades més que ell i, desafiador, ha agafat dues cerveses de dins sa gelera; després:

—La vaig comprar jo, bé podem prendre una cerves

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos