Sarah, mereixes saber-ho

Francesc Soler

Fragmento

cap-1

1

Dilluns, 6 de juny de 2022, 07.00 h

49 minuts abans del tuit

La Sara ha de córrer per no perdre el bus de les 07.11. S’ha entretingut desemmotllant el lemon pie que va cuinar ahir a la nit per portar a l’oficina.

«Bufa, ja vaig suada», pensa, un cop asseguda al mateix lloc que intenta ocupar, cada matí, des de fa mesos: el primer seient que troba a mà dreta a tocar de la finestra, entrant per la porta del mig.

Una passatgera esquelètica que no havia vist mai —el passatge del 33 és pràcticament el mateix cada matí— aixeca els ulls del mòbil i li dedica una mirada despietada. La senyora en té prou amb unes dècimes de segon per fer sentir la Sara jutjada i condemnada: «Estàs grassa perquè menges pastissos i sues com una porca. T’hauria de caure la cara de vergonya».

La Sara nota com se li envermelleixen les galtes a l’acte, abaixa els ulls i mira amb ràbia el lemon pie que li reposa a la falda, embolicat amb paper film. Ni tan sols pensava tastar-lo, no ho fa mai.

La Sara calla, com ha fet sempre, i accepta aquell menyspreu sense oposar-hi defensa.

—Estic rebentat, Tito. L’Elsa m’ha donat guerra tota la nit. És una màquina de follar.

La Sara aparca, a l’instant, el disgust que li ha provocat aquella desconeguda amb una sola mirada i clava els ulls al clatell gallard i seductor que té al davant i que coneix al mil·límetre: el del Matías.

Després d’uns instants d’incredulitat, la Sara assumeix que allò que acaba de sentir només pot tenir un nom: traïció. Li venen ganes d’arrencar amb l’ungla la petita taca amb forma de cor que l’argentí té just a sota de l’orella esquerra.

Està furiosa, i encara s’encén més quan el clatell del costat del Matías, el de l’Albert —l’«Albertito», el «Tito»—, proclama, miserable, amb un barreig d’enlluernament i de gelosia:

—Finalment t’has tirat la buenorra del DiR Diagonal que em vas dir? Ets el puto amo!

Ho diu prou alt per captar l’atenció de la dona esquelètica, que torna a aixecar els ulls del mòbil. També els dedica una mirada de reprovació, però, a diferència de la Sara, al Matías i a l’Albert, lluny d’intimidar-los, els fa esclatar de riure.

—Xist! Abaixa la veu, boludo, que no pot saber-ho ningú. Especialment la Sarah —li diu enriolat el Matías, gairebé mussitant.

«Us estic sentint, malparits», pensa la Sara.

—I com ho fa la tal Elsa? M’hi jugo el que vulguis que la molt puta és una viciosa. Va, explica, explica! —implora lascivament l’Albert, ara sí, en veu baixa.

La Sara, que no ha vist mai la cara del Matías i de l’Albert, està temptada d’aixecar-se i anar-se’n a seure ben lluny d’aquells dos clatells que escolta d’amagatons cada dia de camí a l’oficina.

Com ha fet des que era una adolescent per mirar de passar desapercebuda i estalviar-se les mirades de la resta de passatgers, cada matí puja al bus per la porta del mig del vehicle i s’asseu discretament darrere d’ells. Escoltar-los sense que la vegin li provoca un gran plaer. No se li ha acudit mai la possibilitat que un d’aquests dos nois pugui girar-se en notar la seva presència i que aleshores quedin cara a cara. De fet, està convençuda que ni tan sols saben que existeix, que cada matí se’ls asseu al darrere sense perdre’s ni un detall de les seves converses, que juga a imaginar-se que la Sarah, la parella del Matías, és ella.

—Tito, només et diré que, al llit, a l’Elsa se li nota que és monitora de zumba. Quina flexibilitat i quina resistència! La tia té caràcter, però de seguida li he ensenyat qui manava i s’ha deixat fer de tot. No vegis com gemegava —li confessa el Matías.

La Sara no sap qui és l’Elsa. És el primer cop que sent que aquells dos clatells en parlen, però ja l’odia amb totes les forces.

Imaginar-se les acrobàcies sexuals del seu amic amb la monitora del DiR Diagonal no sadolla l’avidesa lúbrica de l’Albert. En vol més detalls, els vol tots:

—Digues, va, com te la vas follar?

Els auriculars! La Sara deixa el lemon pie al seient del costat i busca nerviosament dins de la bossa de mà. Se li acut que pot posar-se «Cherry Bomb» a tot volum i que la veu enèrgica de la Cherie Currie ofegui aquella conversa execrable: «Can’t stay at home, can’t stay at school…». Però no ho fa.

Tanca la cremallera de la bossa amb molt de compte de no fer soroll, per no cridar l’atenció dels dos clatells. Per res del món, precisament ara, vol que el Matías i l’Albert adverteixin la seva presència, que s’adonin que els està escoltant i que callin de cop.

Per molt que li dolgui, necessita conèixer la traïció en tota la seva magnitud.

La Sara es torna a posar el lemon pie a la falda i, aquest cop, l’agafa amb força, com si tingués entre les mans el coll d’aquells dos carallots.

La petita taca que té el Matías al clatell ara li sembla que té forma de llàgrima. La Sara té ganes de plorar.

—Me la vaig tirar de manera bastant salvatge, però no vegis com segueix el ritme, la tia! El que més li agrada és posar-se a sobre i prendre el control. L’Elsa deu pesar la meitat que la Sarah i això es nota, Tito, no saps com es mou… Em va fer veure les putes estrelles. —Això darrer ho diu com si, en aquell mateix moment, estigués dins l’Elsa, a punt d’esclatar.

—Tornaràs a quedar amb ella? —pregunta, impacient, l’Albert.

—Segur, Tito. La molt porca va deixar-se el tanga minúscul que portava a sota el meu coixí, suposo que per tenir una excusa per tornar-se a ficar al meu llit —respon, amb aire triomfador, el Matías.

L’Albert pica de mans, mentre repeteix «puto amo, puto amo», fins que el Matías, divertit, el fa callar.

Una parada. La Sara s’adona que només li queda una parada per baixar del bus i que s’acabi aquella tortura. No pot més. Però, al mateix temps, és incapaç de deixar d’escoltar-los.

—I què penses fer amb la Sarah? —pregunta, aleshores, l’Albert.

La Sara conté la respiració, com si, de la resposta del Matías, en depengués la seva pròpia felicitat.

El 33 és a punt d’arribar a la seva parada: Francesc Macià.

Ell no contesta a l’acte. Passen uns segons que a la Sara se li fan insuportablement eterns, mentre el bus avança veloç per l’encreuament amb els carrers de Muntaner, Casanova i Villarroel.

Potser el Matías està calculant les implicacions de la seva resposta o potser, senzillament, es diverteix allargant el suspens abans de contestar:

—Què vols que faci amb la Sarah? Casar-m’hi al més aviat possible! Li sobren uns quants quilos, d’acord, i follant l’Elsa li dona mil voltes, però aquesta ianqui està boja per mi, i jo, sincerament, adoro la seva pasta i ja estic tip de treballar. És el negoci de la meva vida: només he de tenir-la contenta i pensar en què em gasto els seus diners. He guanyat la loteria, amb la Sarah, Tito!

Els dos clatells esclaten a riure a l’uníson i, des del fons del cor, l’Albert confessa al Matías:

—Ets el meu heroi, tio.

Ho diu prou alt perquè la Sara, que és a punt de sortir del bus, ho senti perfectament. Està commocionada. S’ha aixecat fent tentines, i amb prou feines aconsegueix baixar del vehicle.

S’ha acabat.

El bus es perd Diagonal amunt i la Sara queda palplantada a la parada sense saber què fer.

S’adona que ha agafat tan fort el lemon pie que ha acabat fet miques, com la fantasia que secretament ha viscut els darrers mesos amb el Matías. Té una paperera al costat i hi llença el pastís amb ràbia.

Hauria d’anar tirant cap a la feina, però no pot. La Sara, senzillament, no pot. No pot oblidar el que acaba de sentir al bus i seguir endavant amb la seva vida. No pot permetre que aquells dos clatells es burlin de la Sarah. I, per sobre de tot, no pot permetre la traïció abjecta perpetrada pel Matías. Del Matías que ha enamorat la Sarah i ella mateixa.

S’asseu a la parada del bus amb la mirada perduda en l’horitzó. No sap què fer, però ha d’actuar d’alguna manera. Per la Sarah, per ella mateixa. Llavors se li acut una idea desesperada i aparentment absurda. Un disbarat. Treu el mòbil de la bossa, obre l’aplicació de Twitter i tecleja amb fúria el missatge següent:

Sarah, mereixes saber-ho: el Matías et fa el salt amb una tal Elsa. No t’hi casis!

I l’envia.

Un cop fet, pensa que és una ingènua: hi ha una possibilitat entre un milió o entre un milió de milions que la Sarah acabi llegint el seu tuit.

Però ja sabem que no tots els missatges d’auxili enviats dins d’una ampolla acaben inexorablement perduts enmig de l’oceà.

2

Cinc mesos abans del tuit

La Sarah i el Matías feia tot just cinc mesos que es coneixien.

Des del primer cop que la va veure, l’argentí va decidir que aquella ianqui acabada d’aterrar a Barcelona havia de ser seva.

No tant perquè trobés especialment irresistibles les formes exuberants de la Sarah ni perquè l’hagués encisat perdudament amb aquell riure seu tan contagiós. Tampoc per la forma sensual que tenia de moure’s i d’expressar-se, sense ni tan sols proposar-s’ho.

El Matías tenia un sisè sentit per detectar fortunes i un talent innegable per conquistar-les. Una doble habilitat que, al llarg dels anys, havia anat perfeccionant, fins a convertir-la en el seu principal actiu professional. Poc després d’instal·lar-se a Barcelona, havia començat a treballar d’agent comercial per a una prestigiosa agència immobiliària de la zona alta, enfocada essencialment al mercat internacional i especialitzada en immobles de luxe.

Quan es tractava de satisfer estrangeres de bona posició que es volien donar el caprici de tenir pis a Barcelona, el Matías no tenia competència. Era el millor.

No només dominava com pocs l’art de la seducció —era sol·lícit sense resultar embafador, insistent sense arribar a aclaparar i irresistiblement temptador—, el Matías també posseïa una aparença superba: un físic modelat a còpia d’hores de gimnàs i unes maneres masculines però gens tosques, es podria dir que deliciosament aristocràtiques.

Hauria pogut passar tranquil·lament per un d’aquells royals europeus de bona planta, joves ociosos i addictes a l’esport i a les marques de luxe que omplen les revistes del cor.

Per tot plegat, la clientela selecta de la immobiliària el trobava irresistible, especialment la femenina. Totes aquelles dones d’alt estànding sospiraven pels ulls verd hipnòtic del Matías, pel seu somriure adorable emmarcat per una mandíbula poderosa, pel seu metre vuitanta-set d’alçada i pel pit ample i musculat que se li endevinava sota les camises d’un blanc radiant i estudiadament ajustades que sempre portava.

Però l’arma infal·lible del Matías no era ni la bellesa ni les bones maneres, sinó haver-se cregut que ell mateix formava part d’aquella elit. Dames russes, americanes o asiàtiques acostumades a mirar tothom per sobre l’espatlla queien rendides als seus encants perquè consideraven que el Matías era un dels seus.

Quan els obria les portes de les propietats de la cartera immobiliària que gestionava i els mostrava els salons immensos il·luminats per la llum de la Mediterrània, els banys equipats amb sauna finlandesa i dutxa d’hidromassatge o les terrasses folrades de fusta de teca i amb altes mates de bambú per preservar la intimitat, ho feia amb la mateixa barreja de satisfacció, naturalitat i coneixement amb què ho faria un amfitrió que obrís les portes de casa seva.

Cap d’elles hauria sospitat que aquell mascle, aparentment sortit d’un anunci de perfum de Dior, fins feia ben pocs anys no s’hauria pogut comprar ni un trist flascó de colònia barata. I, encara menys, que havia guanyat els primers quartos als llits de senyors llicenciosos de l’alta societat de Buenos Aires.

3

Dilluns, 6 de juny de 2022, 08.00 h

10 minuts després del tuit

Sarah, mereixes saber-ho: el Matías et fa el salt amb una tal Elsa. No t’hi casis!

La Sara és a les portes de l’oficina i sospesa la possibilitat d’esborrar el tuit que ha escrit deu minuts abans, tot just baixar del bus.

Obre l’aplicació de Twitter i comprova, amb una barreja d’alleujament i de desil·lusió, que el missatge no ha despertat l’interès de cap dels seus cent vint-i-tres seguidors. La majoria són companyes de la protectora amb qui col·labora, dedicada a tenir cura de gats abandonats. També la segueixen algunes col·legues de l’oficina; li fa ràbia no haver pensat en això darrer abans de publicar el tuit, sobretot perquè el missatge podria arribar a les orelles de l’Òscar, el cap de departament. Només de pensar-hi, li pugen els colors i se sent avergonyida i culpable.

—Bon dia, Sara! Que esperes… algú? —li demana, amb segones, la Mireia.

—Jo? Per què ho preguntes? —respon la Sara, amb desconcert i automàticament ruboritzada. Encara té el mòbil a la mà.

—Doncs perquè ja són les vuit tocades i tu, senyoreta responsable, sempre arribes molt abans. —I afegeix, amb un to que vol ser igualment jocós però que, en realitat, és una mica agre—: No com jo, que ja saps que soc un desastre i sempre arribo derrapant.

—Bufa, tens raó! —exclama la Sara i, a l’instant, s’adona que la Mireia la podria mal interpretar—. Perdona, Mireia, no vull dir que siguis un desastre, eh? Em refereixo que aquest matí m’he entretingut com una tòtila i no m’he adonat que…

—Entrem, va! —La Mireia li dedica un somriure indulgent quan veu que la seva companya s’ho està passant malament i li aguanta la porta—. Si em fas un pastisset de poma d’aquells que et surten tan bons, et perdono, Sara —li proposa, no del tot de broma, mentre es dirigeixen a l’ascensor.

—Demà el tindràs! —li contesta de seguida la Sara, contenta que la Mireia hagi elogiat els seus dots de pastissera.

Sarah, mereixes saber-ho: el Matías et fa el salt amb una tal Elsa. No t’hi casis!

Si en aquell instant, les 08.07 de dilluns, 6 de juny de 2022, la Sara hagués esborrat el tuit, segurament hi hauria quatre persones que avui seguirien amb vida. Però no ho va fer.

La Sara va guardar-se el mòbil a la bossa i no va tornar-lo a consultar fins ben bé les 10.30, a l’hora de la pausa per esmorzar; massa tard per aturar els engranatges d’aquesta història.

4

Cinc mesos abans del tuit

El perfum. El primer cop que la Sara es va asseure darrere del Matías i l’Albert, ho va fer atreta per aquella fragància inspirada en el desert; en concret, en l’hora màgica del crepuscle, quan l’aire ardent que travessa la frescor de la nit acaricia les dunes i exhala les seves aromes més profundes.

Tot això del desert, del crepuscle i de les aromes profundes, la Sara ho va descobrir quan, després de passar-se una tarda al Sephora, olorant fragàncies masculines, finalment va trobar quin era el perfum enigmàtic que emanava d’aquells dos clatells i que no hi havia manera que pogués treure’s del cap.

Fins llavors, acostumava a asseure’s cada matí darrere de dues dones que, a aquella hora, feien el trajecte de tornada a casa, a Bellvitge, esgotades i mortes de son després de passar-se la nit fregant les oficines d’una multinacional.

N’estava tipa, de sentir-les queixar-se de com n’eren, de desmanegats, els enginyers que durant el dia pul·lulaven pels despatxos que els tocava netejar. De tant en tant, explicaven alguna anècdota picant que les rescatava de l’ensopiment habitual, com quan s’havien trobat un preservatiu flotant a la tassa del vàter de la segona planta, als lavabos de direcció, o aquella vegada que havien enxampat un vigilant de seguretat novell, palplantat davant la fotocopiadora, fent reproduccions del seu membre a tot color. Com havien rigut i que bé que s’ho havien passat totes tres —les dues dones de la neteja i, secretament, la Sara—, rememorant-ho de camí cap a casa.

Però, la majoria dels dies, les converses entre elles eren depriments.

Es lamentaven del mal que els feien els ossos, de com els costava aclucar l’ull, en uns pisos petits com un cop de puny i amb parets de paper, on la televisió estava sempre posada a tot drap i les baralles dels veïns eren una constant, de com anaven pelades perquè necessitaven enviar diners a les famílies que havien deixat al Perú o a l’Equador.

Sentint aquells dos clatells femenins que sovint es torçaven cap un costat per fer una capcinada, lluny de distreure’s, la Sara s’ensorrava i arribava a l’oficina amb ganes de plorar.

Per això, el dia que va pujar al bus —com sempre per la porta del mig, per evitar-se el tràngol que tothom se la mirés— i va sentir aquella olor masculina i seductora, va decidir canviar de lloc i asseure’s al darrere d’aquells dos clatells que, durant els mesos següents, omplirien de fantasies la seva vida.

—No sé per què, però tinc la intuïció que conèixer la tal Sarah em pot canviar la vida, Tito —va sentir que deia el Matías a l’altre clatell, en aquell primer trajecte compartit, i la Sara, a l’instant, va notar un pessigolleig a l’estómac, com si estiguessin predestinats.

Des d’aquell primer matí, durant tota la resta del dia, la Sara comptava les hores per tornar a pujar al bus de les 07.11 i asseure’s darrere aquells dos clatells masculins tan ben perfumats.

Uns quants trajectes després de parar bé l’orella, la Sara ja sabia força coses del Matías i l’Albert: tots dos treballaven en una immobiliària de la zona alta. El Matías era un dels comercials estrella de l’agència; l’Albert, informàtic de formació, gestionava el portal d’anuncis dels immobles. D’aquesta manera s’havien conegut i fet amics. Cada matí, abans d’anar a la feina, el Matías i l’Albert entrenaven junts al DiR Diagonal. El Matías, el que tenia la taca petita tan sexi sota l’orella esquerra, rondava la trentena i era fill d’una família de Buenos Aires benestant. Havia renunciat a una prometedora carrera com a jugador de polo per començar una nova vida a Europa. L’Albert, nascut a Barcelona, es notava que era una mica més jove i, a més de ser el seu amic, per a la Sara era més que evident que el Matías era el seu model a seguir.

Tots dos gastaven la mateixa colònia, Sauvage Eau de Parfum, però la Sara, que tenia bon nas, de seguida va percebre que, en el clatell de l’Albert, aquella fragància noble i poderosa no tenia la mateixa potència salvatge que sobre la pell del Matías.

Era com si, en lloc del perfum de Dior que, tal com també havia descobert, combina la frescor de la bergamota de Calàbria amb l’extracte de vainilla de Papua Nova Guinea, l’Albert en fes servir un d’imitació.

—Què et sembla si, demà al matí, quedem per jugar un partit de pàdel? Després podem anar a prendre una copa a Semon —va proposar l’Albert, un divendres.

—Impossible Tito, just demà he quedat amb la Sarah per fer un aperitiu al W. —I va afegir, amb aire triomfal—: La ianqui em va escriure ahir a la nit per dir-me que, finalment, s’ha decidit pel pisàs de Diagonal Mar que li vaig ensenyar primer i, no t’ho perdis, ho vol celebrar amb mi.

La Sara va sospirar, complaguda. S’imaginava a ella mateixa amb el Matías, a la terrassa de l’hotel amb forma de vela, que només havia vist de lluny, prenent xampany davant del mar.

—No passa res. Me n’alegro molt per tu —va fer l’Albert, incapaç de dissimular del tot un sentiment que la Sara no sabia dir si era enveja, desil·lusió o totes dues coses—: T’emportaràs una bona comissió, això sí que s’ha de celebrar!

—Tito, espero emportar-me molt més que una bona comissió… —va replicar-li el Matías, amb un to misteriós que a l’instant va magnetitzar la Sara.

En aquell moment, el bus va aturar-se a Francesc Macià i les portes es van obrir automàticament. La Sara havia de baixar, era la seva parada. Ho va fer a contracor; ja tenia ganes que tornés a ser dilluns per saber com havia anat la seva cita amb el Matías.

5

Dilluns, 6 de juny de 2022, 10.00 h

2 hores després del tuit

La Sara està asseguda davant l’ordinador revisant un PowerPoint i l’Òscar, sense dir res, se li acosta sigil·losament pel darrere, com un gran felí. Li posa la mà a l’espatlla, amb unes confiances que, en aquella oficina, aparentment a ningú semblen fora de lloc, i la fa estremir.

No cal que el miri, sap que és el cap de departament i també què vol.

—Sara, aquesta tarda, a les cinc, necessito que et quedis una estona més. Vull repassar un parell de coses amb tu. Entesos?

La Sara és conscient que no pot dir que no. De fet, negar-se a les necessitats de l’Òscar no ha estat mai una opció per a ella.

—Entesos —es limita a respondre, derrotada, sense aixecar els ulls de la pantalla.

S’imagina que, en aquell mateix moment, les seves companyes es deuen estar intercanviant miradetes de complicitat, perquè fa temps que deuen haver deduït què passa entre ella i el seu cap les tardes que la fa quedar. No ho suporta.

Són les 10.30.

—Sara, que no baixes a esmorzar? —li pregunta la Mireia, des de la porta.

Ella pensa en el lemon pie amb què volia sorprendre les noies de l’oficina i s’entristeix.

—No, avui no. He d’entregar una presentació que corre pressa i vaig molt endarrerida —s’excusa.

Un cop sola a l’oficina, la Sara queixala, sense ganes, una poma i treu el mòbil de la bossa per enviar un whats a les seves companyes de la protectora:

Gatetes, m’he de quedar una estona més a la feina, aquesta tarda. Us prometo que de seguida que acabi vinc. Em sap greu, meu

Després, obre el Twitter i descobreix, amb sorpresa, que el seu tuit ja agrada a més de quatre-centes persones i que cent vint-i-tres l’han compartit; també, que té dotzenes de seguidors nous.

La Sara contempla, astorada, el degoteig incessant de likes i retuits, i s’emociona. No sap explicar-se ben bé per què, però aquella guspira de notorietat imprevista la fa sentir menys insignificant. Per primer cop en molt de temps s’ha atrevit a alçar la veu, i no només se sent escoltada, sinó també acompanyada, encara que sigui de manera virtual. Centenars de persones que no coneix de res, la majoria dones, s’estan afegint a la seva causa. Perquè ara té una causa: la de la Sarah.

Sarah, mereixes saber-ho: el Matías et fa el salt amb una tal Elsa. No t’hi casis!

El seu crit d’alerta comença a ressonar per tots el

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos