Des del Coll del Pendís les valls es redrecen i regularitzen llur direcció entre estreps que es desprenen de l’eix muntanyós principal. Grans embuts recullen les primeres aigües en les capçaleres, bo i originant, entre rocs estimbats i ressalts, llur curs torrentós.
La Cerdanya, PAU VILA
The Great Frost was, historians tell us, the most severe that has ever visited these Islands. Birds froze in mid-air and fell like stones to the ground...
Orlando, VIRGINIA WOOLF
I tanmateix ben de jorn havia de presentar-se’t el destí de la mort, que ningú que és nat se n’esquiva!
L’Odissea, HOMER
Al Fruiterar, les Guimes s’havien dilatat al voltant dels fruiters i entre el fullam de la cleda. La ventada maldava per fer-les filagarses i esbandir-les en l’aire, però cada partícula de boira s’havia engalzat en els buits del verd i, brom i vegetal, formaven un cos compacte i dúctil, indestructible.
Crineres de foc, MARIA ANTÒNIA OLIVER
PRIMERA PART
La Muntanya de Foc
Pròleg
De com Guiamon d’Adià entra a la Muntanya de Foc a través de la Pedra Roja, de la invocació que fa, segons el Llibre Verd, a la riba de l’Estany Guerx de la Sala dels Nans, de l’aventura a l’interior de l’estany, amb l’aparició de Nàroa, la Dama d’Aigua, del coltell trempat pel nan Ann-Rororamr i del Passadís del Passat
I, llavors, quan la sageta del sol primer ferí la Pedra Roja, se sentí un gran tro, com si l’entranya mateixa de la Muntanya de Foc es despertés.
I, llavors, la Pedra Roja començà a moure’s amb un fregadís sinistre, de dreta a esquerra, tot esllavissant còdols pendís avall, cap a les pregoneses de la Vall d’Òtol, on m’esperaven Poncet i Tafall.
I, llavors, aparegueren les lletres de foc: «Els camins del Destí venen tots del Passat. Gosat que hi entris, veuràs el Rostre del Desconegut».
I, llavors, jo, Guiamon d’Adià, poeta amorós, amb tremolors de donzella i malfiança de pagès, vaig calcigar la llinda del misteri, embolcallat per l’alè càlid i marejador de la muntanya.
El Llibre Verd tenia raó: hi havia una escala de pedra foguera gastada pel temps, de quaranta-set esglaons, que menava fins a la Sala dels Nans. No em va caldre la torxa que havia apariat per a l’aventura. El sol ixent rebotava en el sostre de vidre vermell i il·luminava amb una rojor brillant l’escala de pedra foguera i la Sala dels Nans.
Era una nau rectangular, sense columnes, amb una porta de pedra a la banda dreta. El terra, de sorra vermellenca, esmorteïa les meves petjades. Al bell mig del recinte, tal com deia el Llibre Verd de la Vall-llòbrega, hi havia l’Estany Guerx, llis com un mirall i d’un to rosat, amb un voraviu de pedres llises amb esgrafiats que representaven la Muntanya de Foc i la Vall d’Òtol i aquella mena d’éssers ferrenys i barbuts, camacurts i malcarats, amb malls i encluses, fornals i manxes, eternitzats en la forja del metall.
A mesura que me n’havia acostat a l’Estany Guerx, la llum del sol que entrava per la banda de l’escala i es reflectia en el sostre de vidre vermell havia anat minvant. Quan me’n vaig adonar, però, era massa tard: la Pedra Roja havia tornat a lloc i l’entrada de la Muntanya de Foc estava segellada de bell nou. Vaig sentir una esgarrifança de por i vaig pensar en els meus amics, amagats a la vall; també ells s’haurien adonat que la Pedra Roja tancava la porta i ara patirien per la meva sort.
La foscor només va durar un instant. La minva de la claror rogenca de les pedres vidrades del sostre va permetre que l’aigua rosada de l’Estany Guerx esdevingués estranyament brillant, com una gemma. M’hi vaig abocar, seguint les instruccions del Llibre Verd. La superfície llisa no va reflectir la meva cara de poeta esporuguit, sinó les escenes que reproduïen els esgrafiats de les pedres del voraviu. Més nítides, encara, amb més precisió. I, de sobte, plenes de moviment. Els nans de la forja colpejaven el metall amb el mall, damunt l’enclusa, atiaven la fornal amb el buf de les manxes, indiferents a la meva sorpresa encuriosida. El ferro roent esdevenia, a cops, una cuirassa, una punta de llança o el tall d’un coltell. La visió canviava de lloc i ara veia els nans que sortien de la Muntanya de Foc, carregats amb els metalls treballats, i baixaven cap a la Vall d’Òtol pels camins de cabra per on m’havia enfilat a trenc d’alba. I a baix, a la riba del riu Rogent, mercadejaven amb els vilatans i canviaven els obrats de ferro per peces de roba, sacs de te i de tabac, fardells de viandes i coves de verdures. Amb el producte de la barata, els nans tornaven pel camí de cabra cap a la porta de la Muntanya de Foc.
Les instruccions del Llibre Verd no deien res més. Les recordava de memòria: «T’abocaràs a l’Estany Guerx i demanaràs permís per entrar a veure el Rostre del Desconegut. Els senzills d’esperit i nets de cor seran admesos, però aquells que cobegen el poder o sotgen el benefici seran rebutjats i la seva fi serà espantosa».
—Soc Guiamon d’Adià, poeta, servidor de Roger i Garidaina... No cobejo cap mena de poder, ni sotjo cap benefici...
Les meves paraules varen rebotre contra la volta pètria de la sala i s’anaren repetint en un eco cada cop més llunyà i més espantós. Mai no m’hauria pensat que la meva pròpia veu, que tant m’agradava quan recitava Estel d’Or venç el Maligne o altres composicions semblants, fos tan llòbrega i tan estremidora. Vaig pensar en Poncet i en Tafall, que m’havien obligat a passar a l’aventura i vaig sentir que la ràbia m’escalfava el pit i em nuava la gola.
I, aleshores, s’esdevingué el prodigi. Uns braços nus i peluts, forts com unes tenalles de forjador, emergiren de la superfície de l’estany, trencaren la visió dels nans i m’engraparen pel coll amb unes mans fredes, de tacte llefiscós. I una veu, llòbrega i estremidora com la meva, va dir en tot l’àmbit de la sala:
—Guiamon d’Adià, poeta, servidor de Roger i de Garidaina, la teva senzillesa d’esperit ha sucumbit davant la brutor del teu cor... No ets digne de veure el Rostre del Desconegut!
Per més que intentés desfer-me d’aquella abraçada humida, no hi valien espernetecs, ni imprecacions. Em sentia atret cap a l’aigua rosada per una força inhumana que ningú ni res no podia aturar. Si el meu destí era morir negat en un estany d’aigua pudent, a l’interior de la Muntanya de Foc, enmig d’una guerra absurda, sense el consol dels amics, sense el reconeixement dels meus conciutadans, sense una veu dòcil que recités en l’hora del comiat les meves millors composicions, bé em calia reconèixer que el moment era arribat. Però si el meu camí era servir Roger i Garidaina i embellir les vides dels meus contemporanis tot recitant composicions que recollissin el Destí de llegenda del Portador d’Eina de Pau i de la Matadora del Drac a la Terra Ferma, bé em calia trobar un sistema que em deslliurés d’aquella abraçada sinistra i em permetés veure el Rostre del Desconegut.
Tot això pensava, ja sense alè, a frec de l’aigua de l’Estany Guerx, més mort que viu, quan la pressió dels braços es va aturar i l’estreta de les mans que m’engrapaven el coll es va afluixar.
—Guiamon d’Adià, poeta, servidor de Roger i Garidaina, senzill d’esperit i net de cor, que no cobeges poder ni sotges benefici... Tres dies i tres nits vetllaràs, sol i dejú, pel Passadís del Passat abans que no puguis entrar a veure el Rostre del Desconegut. Tres dies i tres nits, sol i dejú, Guiamon d’Adià, escoltaràs i veuràs, però no motaràs. I passats els tres dies i les tres nits et serà concedit el que desitges...
La veu es va fondre i els braços van desaparèixer, amb tan mala fortuna que vaig perdre l’equilibri, vaig brandar un moment, com un navili en tempesta i, finalment, vaig caure de cap a l’aigua rosada de l’Estany Guerx.
L’aigua era tan freda, de tacte tan desagradable, com els braços que m’havien estirat. El pes de la roba xopa i la meva poca habilitat de nedador m’enfonsaren com una pedra de plom. L’aigua se’m ficà pels badius del nas i m’inundà els pulmons. Semblava que el meu destí, definitivament, era morir negat en un estany d’aigua rosada. Després de totes les meves aventures, de tots els recitals, de tots els treballs que havia passat, de tots els amors que no havia conegut, la mort se’m presentava a la impensada, en lloc estrany i solitari. No sé per què vaig recordar el rostre de la Dama d’Aigua que havia vist a la Font Freda i vaig lamentar no haver-li compost el poema que li havia promès, el títol del qual, Misteriosa Dama d’Aigua, i algunes estrofes ja em ballaven pel cap. Definitivament l’ofici de poeta casa malament amb l’ofici de soldat de fortuna a què m’havia menat la meva dissort. La Dama d’Aigua, l’urc de Roger combatent contra els mariners de l’esquadra imperial, la dolçor de Garidaina, la ferida de Guiós, la por de Poncet, la desesperació de Tafall... una roda de rostres i actituds d’amics eren el seguici que volia en la darrera hora. Amb ells —i per a ells— s’acabava el meu pas pel món. Potser a Ciutatnova, en aquell moment precís, a la plaça del Mercat, algun joglar recitava els meus versos. I mentre m’ofegava irremeiablement vaig pensar que el poeta viu més enllà de la seva vida, a través dels seus versos. Aquest pensament em va aconsolar una mica, malgrat l’opressió que sentia al pit, malgrat la por que em feia la mort, malgrat la solitud i la desesma que em dominaven.
Però vaig deixar la resignació —com m’havia ensenyat a fer Roger— i vaig lluitar desesperadament contra el xuclador que m’engolia. Movia els braços com les pales d’un molí del Pla. Els meus moviments devien ser encertats perquè, de sobte, el meu cap va emergir de l’aigua rosada de l’Estany Guerx. Entre les llàgrimes que m’omplien els ulls, vaig distingir el rostre blanc, emmarcat de cabells negres, de la Dama d’Aigua. I em vaig tornar a afonar, aquest cop sense que hi valgués el braceig de molí.
De sobte, però, l’aigua va deixar de ser freda, maligna, hostil. I els meus moviments van adquirir una gràcia i una lleugeresa de daina. Ja no m’engavanyava la roba xopa, ni m’oprimia el pit, ni m’inundava els pulmons, ni m’encegava els ulls. Era com si surés damunt l’aire, com un ocell de pas. I vaig veure el fons de l’estany, amb les cases dels nans, les forges, amb les encluses i els malls, les manxes i els molls, i un paisatge que reproduïa, fil per randa, la Muntanya de Foc i la Vall d’Òtol.
Surava part damunt d’ells sense que em poguessin veure, amb els cabells escampats i una sensació de benaurança al cos, lliure de tot ofec, de tota preocupació que no fos mirar-los. Al meu costat, amb la roba blanca, els peus calçats amb escarpins de plata i els cabells negres com un halo que ressaltava la blancor del rostre, hi surava la Dama d’Aigua. Em va somriure i se’m va atansar fins a tocar-me la mà amb la seva. Tenia la pell suau i amable i el seu somrís aquietava els meus dubtes.
—Vine, Guiamon, jo et guiaré...
I la seva veu era amorosa com el vent que orejava les fulles dels arbres els matins de primavera, abans que la guerra destruís tot el que era bo i bonic i amable a la Terra Ferma.
Em vaig deixar dur per aquella mà i per aquell somrís. Vaig tancar els ulls i vaig respirar fondo. L’aire sec i pur em va omplir els pulmons, em va acompassar el batec de la sang als polsos i em va fer sentir altre cop viu i capaç de deslliurar el Món Conegut de la guerra que l’assolava.
Vam aterrar al fons de l’Estany Guerx, a prop d’una de les forges dels nans. Ara sentia nítidament el ressò del mall damunt l’enclusa, l’esbufec de la manxa i l’espurneig de la fornal. El nan que colpejava amb el mall, més alt que jo, camacurt i barbat, cantava una cançó. Vaig identificar les paraules amb gran alegria: era L’arribada de Roger a l’Illa de les Tres Taronges. La seva veu fonda i una mica enrogallada feia més cantelluts la rima i el ritme, però el retruny del mall creava un contrapunt més èpic que no pas l’arpeig del llaüt.
—Benvingut, Guiamon! —va dir el nan en veure’ns—. Soc Ann-Rororamr. Descansa un moment entre nosaltres, mentre jo et trempo un coltell lleuger, capaç de ferir el pedrenyal sense oscar-se... Després, te les hauràs tres dies i tres nits amb el Passadís del Passat... Si te’n surts, podràs veure el Rostre del Desconegut i podràs fer-li les preguntes que vulguis...
—Ann-Rororamr, no diguis això... —va intervenir la Dama d’Aigua amb un repte a la veu—. Saps que Guiamon se’n sortirà perquè és senzill d’esperit i net de cor i no cobeja poder ni sotja benefici... Els tres dies i les tres nits són la vetlla necessària per depurar el cos i obrir el seny a la percepció del Destí...
El nan va deixar de colpejar, va trempar l’acer que amania en l’aigua d’un cocó i va fer una ganyota a la Dama d’Aigua:
—I tu què saps, Nàroa? La teva feina és vetllar les deus d’aigua i no guardar la Muntanya de Foc. Que cadascú faci la seva feina en pau i concòrdia... Au, deixeu-me acabar el coltell...
I va ficar la peça que obrava al caliu de la fornal fins que va esdevenir d’un roig intens.
—Anem, Guiamon... —va dir Nàroa, dolçament.
Em va agafar la mà i em va hissar cel enllà, cap a la superfície de l’Estany Guerx.
Les cases dels nans i les forges i la Muntanya de Foc i la Vall d’Òtol es feren petites i s’emboiraren de calitja rosadenca. Vaig tancar els ulls, sobtat per la raudesa del vol, una mica espantat, us ho haig de confessar, per l’abisme que s’obria davall nostre.
I quan vaig obrir els ulls, el pes feixuc de la roba molla, l’opressió a la post del pit, el batec dolorós de la sang contra els polsos, el gust rovellat de l’aigua rosa que m’omplia la boca em feren adonar que era a les pedres esgrafiades, a la vora de l’estany, en la Sala dels Nans, salvat miraculosament de l’aigua i del malson.
—Nàroa!... On ets, Nàroa? —vaig cridar, amb un espinguet de veu. L’eco em va tornar el nom de la Dama d’Aigua, après en somnis. La superfície llisa de l’estany es va estremir, com si un alè d’aire hi hagués bufat al damunt, i jo em vaig incorporar d’un salt. Vaig sentir un dring metàl·lic. Un objecte brillant havia colpejat el llosat del voraviu. Em vaig ajupir per agafar-lo. Era un coltell d’acer, amb mànec d’obsidiana. Unes lletres vermelles trencaven la llisor de la fulla:
ANN-RORORAMR.
Després de tot, el forjador havia tingut temps d’enllestir el present i fins i tot de signar-lo. Vaig creuar-me el coltell a la faixa que em feia de cinyell, vaig dubtar un moment, sense saber el camí que em calia emprendre i, finalment, em vaig dirigir cap a la porta de pedra que hi havia a la banda dreta del recinte.
La porta, de pedra massissa, no tenia frontisses, ni escletxes, ni cap mena de pany. Vaig empènyer-la amb les dues mans, amb tot el braó del meu pobre cos de poeta, i no es va moure ni un sentit. La veu de la Sala dels Nans havia dit ben clar que havia de vetllar tres dies i tres nits, sol i dejú, sense motar, pel Passadís del Passat. I en aquella sala no hi havia cap altra sortida que la porta de pedra. Aleshores vaig recordar les paraules que Ann-Rororamr havia pronunciat en el meu malson d’aigua: «Descansa un moment entre nosaltres, mentre jo et trempo un coltell lleuger, capaç de ferir el pedrenyal sense oscar-se...».
Vaig empunyar la daga i vaig colpejar el bell mig d’aquella porta de pedra. La fulla del coltell del nan va traspassar la duresa del granit, com si fos formatge tendre de l’Alta Contrada, fins a l’empunyadura d’obsidiana. Però per més que la vaig estirar, no vaig poder treure-la d’allí: s’havia soldat, com el metall a l’enclusa, a cops de mall.
I, aleshores, girant sobre unes frontisses invisibles, la porta es badà lentament, sense fressa ni soroll de cap mena. La llum rosa que provenia de l’estany va esborrar-se i una nova claror, com de llum de sol, que vessava de l’interior del Passadís del Passat em va encegar. Amb la por que em seguia com la meva ombra, enganxada als talons, i la fermesa que em venia del record dels companys que m’esperaven i dels senyors que havia perdut enmig de la Mar Gran, feia tants dies, vaig entrar al passadís, amb el nom de Nàroa, la Dama d’Aigua, als llavis i la resignació de l’hora suprema.
La llum com de sol que no brollava d’enlloc tampoc no dibuixava ombres i, amb prou feines, em deixava veure el passadís de vidre, sense trispol, ni sòtil, ni parets.
I, aleshores, la porta de pedra que la daga del nan havia obert va tancar-se.
Llunyà, vaig sentir un plor d’infant i unes veus estimades que em parlaven dolçament, com quan era nadó i la mare em canviava els bolquers i el pare em feia moixaines.
1
De com Guiamon d’Adià es retroba a si mateix al Passadís del Passat de la Muntanya de Foc, dels fragments de la seva vida que se li apareixen, de com aprèn a dominar la màgia del record i de l’arribada del vaixell Picut a Ciutatnova de Montcarrà, amb les noves de la Guerra de la Terra Ferma i el missatge de Tafall, batlle d’Adià
El pare llaurava el coster de mestral amb la parella de bous, gansoners com sempre, i els esperonava amb renecs recargolats que ressonaven enllà de les marjades. La mare, de l’eixida estant, cridava que el dinar era a taula. Enmig d’aquella claror fugissera, podia veure cada terròs de terra, cada pèl de la cua dels bous, la fusta polida del jou i el corretjam tens de la capçana. I gairebé sentia l’olor de la terra, l’oreig de tardor, carregat amb l’acidesa dels fems, amb la sentor de la terra i amb l’olor aspra de la suor del pare. Un fil de fum blanc de la fogaina onejava damunt la xemeneia de pedra i la flaire dels escaldums que es coïen en l’olla d’aram, penjada dels clemàstecs, era tan viva com la buidor de pap que em provocava. A recer del paller, a prop de les corts del bestiar, hi vaig veure un vailet agotzonat que jugava amb unes fustes. Era escardalenc i tenia les galtes enceses i els ulls brillants. Els cabells, de color de gos com fuig, li feien una llepada de bou a la templa dreta. El minyó parlava tot sol, en veu molt baixa. Vaig parar l’orella, entendrit. Les fustes eren vaixells, la pols de l’era havia esdevingut la Mar Gran, i ell, almirall de la Batllia d’Adià, i dirigia un combat sangonós contra els corsaris d’Orient.
Em vaig apropar al nen, corsecat per un estrany sentiment, barreja de por i de tendresa. Reconeixia els blens de cabell, les galtes enceses, la mirada ensonyada, la veu prima, el joc inventat... El miratge es va fondre, com la glòria inabastable dels poetes. Les volves de colors que havien format el coster de mestral, la tossa dels bous, Mascarat s’anomenava un i Bigarrat l’altre, el pare que renegava, la mare que cridava i jo mateix, amb els meus jocs i les meves imaginacions, van ajuntar-se en una composició nova de trinca. Vaig veure el joglar que tocava el llaüt, la gent de l’hostal que seia en rotllana al seu voltant, els meus ulls esbatanats, la còrpora del pare que bevia una gerra de vi especiat, i vaig sentir la remor de forquilles i culleres, les petjades de l’hostaler que servia menjars i begudes i, part damunt de tot, la veu màgica, dolça i estremidora d’aquell poeta que recitava La porquerola i el cavaller, una vella complanta amorosa que solia tenir molt d’èxit a les fires del Pla d’Avall.
No havia oblidat cap de les paraules que deia el poeta. Havien passat més de vint anys d’ençà d’aquell moment, però el mantenia fresc a la memòria. Aquella vesprada de primavera, a la fira del bestiar, vaig decidir que seria poeta i aniria pel món, d’hostal en posada, de mercat en fira, de poble en ciutat recitant les composicions de l’antigor i aquelles que se m’acudirien. I potser algun dia seria famós i els meus versos ressonarien enllà de Ponent i de la Mar Gran.
Vaig obrir la boca per seguir el recitat. Però la veu de la Sala dels Nans m’havia condemnat a passar tres dies i tres nits sol i dejú i sense motar. Així és que em vaig empassar els versos de La porquerola i el cavaller i vaig pensar que l’ofici de poeta era més dur del que m’havia imaginat aquell vespre de primavera o del que m’havia dit el monjo Llombriu, el meu mentor.
L’hostal i els estadants van esfumar-se, convertits en mil guspires de colors que suraren un moment damunt meu fins que van caure com una pluja acolorida que va entelar la claror del Passadís del Passat. I vaig veure el pati del Monestir de la Vall-llòbrega. Un monjo negre, d’hàbit ratat, fesomia abrupta i veu fonda renyava un jove esprimatxat, de galtes vermelles, ulls espirejants i llepada de bou a la templa dreta: recordava les seves paraules una a una:
—Guiamon, si vols ser poeta has d’aprendre a cercar dintre teu el bo i el dolent que vols reflectir en els altres. Els versos són molt més que no pas paraules. Són sentiments, imaginació, amor... El poeta és el senyor de les paraules, sí, però darrere hi ha d’haver alguna cosa més, que només podràs pouar de tu mateix.
Les paraules de Llombriu m’havien servit per anar pel món i suportar el fred i la gana i les befes de la gent. I, a mesura que el temps passava, m’havien convertit en un ésser frèvol i insegur, emporuguit pels perills de la vida. Fins que, un dia de primavera, al mercat d’Adià, vaig conèixer Poncet i el criat em presentà el seu amo, que amb el temps esdevindria senyor i amic meu i em retornaria la dignitat i el valor, la fe en mi mateix i el delit per l’aventura.
Monjo i deixeble es van esborrar, com filagarses de colors desfetes per la tramuntana. I, al seu lloc, vaig veure i sentir el meu encontre amb Roger, soldat de fortuna: «Després de departir una bella estona, fent temps per al sopar, havent-li donat Poncet noves del Misteriós Viatger que havia preguntat per ell a l’hostaler, davallàrem tots plegats a la sala gran de l’hostal.
»Els criats havien apariat una taula amb estovalles de fil i les menges senzilles però abundants que donaven fama a Callós de Malveure. Un cop instal·lats ens serviren una sopa de brou de pollastre amb rostimalls de magre de porc, verdures bullides i amanides amb saïm de matança, embotits de les Muntanyes Altes, secs i empebrats, pa de sègol que untàrem amb mantega blanca de les Muntanyes de Ponent i amb confitura amarga de magranes, llet de cabra formatjada i mel dels ruscs de la Vall-llòbrega. Beguérem vi negre del Pla d’Avall, espès com la sang i dolç com les bresques...».
La buidor del païdor va començar a retrunyir-me mentre em veia allí assegut, amb Roger i amb Poncet, fent el primer àpat de l’aventura que vaig titular L’Illa de les Tres Taronges i que ens va dur, a