No dormiràs

Oriol Canals

Fragment

cap-1

PRIMERA PART

Nessun dorma!

Nessun dorma!

Tu pure, o principessa

Nella tua fredda stanza

Guardi le stelle

Che tremano d’amore e di speranza!

Ma il mio mistero è chiuso in me

Il nome mio nessun saprà!

No, no, sulla tua bocca lo dirò

Quando la luce splenderà!

Ed il mio bacio scioglierà

Il silenzio che ti fa mia!

Il nome suo nessun saprà

E noi dovrem, ahimè! morir! morir!

Dilegua, o notte!

Tramontate, stelle!

Tramontate, stelle!

All’alba vincerò!

Vincerò!

Vincerò!

1

El Víctor Alemany va posar-se un rellotge Patek Philippe al canell esquerre i un Blancpain al dret. Després, el corbatí. Va pentinar el moble bar amb la mirada i va triar el Dalmore Oculus per servir-se’n un got sense mirar prim. D’un glop, i amb la corresponent ganyota, va empassar-se el whisky gola avall.

L’hora a tots dos rellotges, perfectament sincronitzats, marcava les 21.25. El temps just. Va remenar dins la butxaca fins a treure un gram de cocaïna. Sobre del piano del camerino, va preparar una generosa ratlla que va esnifar amb avidesa. Després del pessigolleig nas amunt i de passejar-se la llengua per les dents, ara sí, estava preparat per dirigir l’espectacle Viatge al cor d’Europa amb l’Orquestra Filharmònica de Barcelona al Palau de la Música Catalana.

Entre bastidors, va cercar amb els ulls el Leo Duart, que, de seguida, s’hi va acostar mentre negava amb el cap.

—Ja l’has buscat bé?

—Per tot arreu. Què fotem?

La cocaïna el feia anar a força revolucions més del compte. El feia sentir amb més energia i estar més alerta. Li accelerava la concentració, la presa de decisions, les sensacions visuals i auditives. També l’agressivitat i l’ansietat. I, segons com, la paranoia. Però tot el que era nociu, com a bon dependent, pensava que no el concernia.

—Que el substitueixi el nano.

El Leo Duart va donar l’ordre al nano, que, a correcuita, va enfilar cap al camerino a mudar-se amb el frac, que li donava un aire de camperol endiumenjat. Les timbales no eren pas la seva especialitat, però amb el Toni Guasch desaparegut, les dues mil entrades esgotades i les autoritats més importants del país a la llotja, ves quin remei, oi?

Aquell era el primer d’un seguit de concerts que portarien el Víctor Alemany arreu del món i que el consagrarien com el gran mestre contemporani. L’únic català que havia dirigit el concert de Cap d’Any a Viena, Cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres de França, Creu de Sant Jordi i un fotimer de condecoracions més. The New York Times deia d’ell que era l’home que havia rejovenit la música clàssica. Una de les noves icones globals del país. Per què, si no, la llotja estava plena d’autoritats?

Cap d’aquelles persones es volia perdre el primer concert en què el mestre agafava la batuta sota un dels símbols de Barcelona: la lluerna de vidre situada a la gran obertura rectangular del sostre del Palau de la Música Catalana. La part central, en forma de cúpula invertida, era un sol de vidres daurats rodejat d’un cel de vidres blaus. L’inigualable efecte lumínic de la claraboia era mundialment famós i admirat.

Quan el Víctor Alemany va trepitjar l’imponent escenari del Palau de la Música Catalana, la cinquantena de músics de l’orquestra i els espectadors van regalar-li una generosa ovació. El mestre, agraït, va correspondre’ls amb una reverència des del faristol. Mirant el públic, va tocar-se el cor amb el palmell de la mà, va aclucar els ulls i va inspirar, profundament, el dolç perfum de la vanitat. Amb l’ego tocant el cel, va girar-se cap a l’orquestra i, batuta en mà, un, dos, un-dos-tres, va començar el concert.

Verdi, Strauss i Wagner. El mestre desplegava la seva màgia tot bressolant la batuta a l’aire, i l’orquestra responia. El Jaume Muntaner, primer violí, i el Samuel Ros, clarinetista, tocaven com els àngels. Fins i tot el nano debutava amb nota. Tot brodat.

Amb el concert avançat, arribava el torn per a la lírica. El Víctor Alemany va presentar el tenor Marc Pombo i, després, la soprano Nàdia Abad, a qui va dedicar una pomposa genuflexió. Si era per la seva bellesa o pel seu talent, només ho sabia ell. Ambdues coses les tenia.

Després de les interpretacions de la Nàdia Abad de «Vissi d’arte», de Tosca, i «Sempre libera», de La traviata, el director va agitar la batuta i les notes de «Nessun dorma», de Turandot, van començar a sonar per a deliri del públic barceloní. Des de la boca escènica, la veu aguda del Marc Pombo omplia la sala simfònica amb un timbre clar alhora que brillant.

Tramontate, stelle!

All’alba vincerò!

Vincerò!

Vinceeeeeeeeeròòòòòòòòò!

De sobte, un terrabastall va canviar-ho tot.

Una visió infernal.

Una esgarrifança a l’espinada.

Una sensació d’aquelles que no s’oblida mai.

La preciosa lluerna modernista que presidia el Palau de la Música Catalana va esclatar en mil bocins. Una pluja de minúsculs vidres de colors va regar la platea i, darrere seu, a plom, va caure un home penjat amb una soga al coll. L’explosió va provocar un instant de silenci. Després, va arribar el caos.

2

Tot sovint, la foscor empara allò que està prohibit. Aquell cop no seria diferent, però la foscor anava acompanyada, això sí, d’una dolça brisa que li acaronava el rostre. Amb lluna plena i sense vent ni gaire onatge, feia una nit agradable per navegar. Amb les mans al timó, va inspirar fort per omplir-se els pulmons de la intensa olor de mar, i va deixar anar l’aire a poc a poc.

Després de matar la cigarreta, i pinçant-la amb l’índex i el polze, va llençar-la a l’aigua que colpejava el buc amb timidesa.

A l’horitzó va distingir una llanxa: blanca, amb cabina, no gaire gran. Si fa no fa, devia ser com la seva. Ell, que a l’aigua havia guanyat tantes curses en les quals s’havia jugat el coll, sabia distingir un bòlid com aquell d’una hora lluny. Només els rucs s’empassen allò que de nit tots els gats són negres.

El moment havia arribat. No podia perdre la concentració ni mig segon o tot se’n podia anar ben ràpid pel pedregar, cosa que significaria vint anys a la garjola, en el millor dels casos. En el pitjor, la mort. I anar-se’n a l’altre barri, ara mateix, doncs no li venia gaire de gust, la veritat. A més, de ben segur que el facturarien de pet a l’infern sense dret a devolució. Que cadascú se sap les seves coses.

L’altra llanxa va anar disminuint la velocitat fins a aturar-se paral·lela a la seva en un vaivé compassat amb l’onatge tranquil de la nit. Del comandament, un armari alt com un sant Pau, finalment, va fer-se viu quan va trencar la calma del mar.

—Q!

Sense necessitat de res més, va fer volar un farcell d’una embarcació a l’altra que el Q va caçar al vol. Amb un moviment àgil, va obrir una navalla de tipus papallona i va enfonsar-la dins. Afilada com estava, perforar les capes de cinta aïllant va ser bufar i fer ampolles. La punta metàl·lica en va sortir emblanquinada. Va acostar-se-la al nas i va inspirar amb força. L’olor de química maridava amb el salnitre que flotava a l’aire. Una barreja estranya. Va passejar la llengua pel paladar i per les dents. Un sommelier del que és prohibit, per dir-ho d’alguna manera.

—Endavant!

De llanxa a llanxa van començar a volar una gran quantitat de farcells. Dos goril·les els enviaven i uns altres dos els entomaven. Amb la feina feta, ni un trist «passi-ho bé». La gent de l’ofici no en gastava pas, de cortesia. Cadascú va guillar per la seva banda i va deixar una llarga estela d’escuma de mar al darrere. Fins a la propera. O fins mai més, segons com.

Amb dos-cents quilos més de pes, la llanxa del narcotraficant va seguir el trajecte pel litoral de Barcelona en direcció nord. Al fons, la Torre Agbar, la Sagrada Família, el Port Olímpic. Tot ben il·luminat i bonic. Aliè a les malifetes perpetrades mar endins.

Va navegar amb la llanxa fins a la platja de les Tres Xemeneies, davant de la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs, avui desmantellada. Calia descarregar la cocaïna i, d’allà, cap al laboratori per tallar-la. Del vuitanta per cent de puresa amb què arribava de Colòmbia, sortiria al carrer amb menys d’un vint. Allargar-la era allargar els beneficis. Dissolvent, laxant, analgèsics, cafeïna, piracetam, guix, sosa càustica… Qualsevol porqueria servia. El que menys porta una ratlla de cocaïna és precisament això, cocaïna.

A la falda de les fantasmagòriques xemeneies, la llanxa va acostar-se a la riba de la platja fins que el buc va tocar terra. El calçat esportiu del Q va quedar xop en posar els peus allà on morien les onades. L’aigua era gelada, un calfred a les cames en va ser la conseqüència. El Q va avançar uns metres fins a la sorra. A cada passa, semblava que s’esmicolessin galetes sota els seus peus.

Ja fora de l’aigua, i amb els peus arrebossats de sorra, va aixecar la vista cap als tres cilindres gegants de formigó. Des d’allà sota t’aclaparen: setanta-dos metres d’alçària són molts. Et fan sentir un napbuf. La soledat en què es trobava immers aquell mastodont decadent deixat de la mà de Déu era tenebrosa. El temps, allà, s’havia aturat i hi havia deixat de testimoni el vestigi d’un passat energètic.

De l’obscuritat en van sortir els dos homes. Dues roques amb cames, però submisos com xaiets davant del Q. Sense dir ni ase ni bèstia —ja hem dit que el gremi no està gaire per a les formalitats—, van traslladar els farcells de cocaïna a una furgoneta en un tres i no res.

La negror de la nit va ser el teló de fons d’aquella actuació. Un altre cop, allò de la foscor i el que està prohibit.

3

Creada per Antoni Rigalt i Blanch, el que un dia va ser la peça modernista més famosa de la història ara era un cràter de vidre cap per avall del qual penjava un home amb una soga al coll.

Una espurna pot desencadenar el caos; de la resta ja se n’encarrega el pànic humà. Una estampida de públic enfollit va córrer cap a la sortida principal de la sala simfònica del Palau de la Música Catalana. La gentada, tota alhora, va provocar un cul d’ampolla que va obstaculitzar la porta. La bandada, que mai atén raons, va envestir tot el que va trobar per davant: ancians, nens, gent amb problemes de mobilitat, ciutadans de bona fe; tots van ser engolits pel tsunami. Atrapats sota els cabestres desbocats. La claustrofòbia els encapsulava i els robava un oxigen que no sabien d’on treure.

L’angoixa, traïdora com ella sola, es contagia amb rapidesa. I va a més. I a més, i a més i a més. No pots respirar, no et pots moure, no pots hiperventilar per la insuportable pressió que sents al pit: la pressió psicològica, perquè veus el final de la vida a tocar, i la pressió física, perquè hi ha uns salvatges que et foten, literalment, el peu al coll. Si esperes un bri d’humanitat en certes situacions és que ets molt més ingenu del que tu mateix creies. Quan el pànic posseeix l’ésser humà, la raó ja pot dir missa, que no té veu ni vot.

Des de la seva posició privilegiada, els preciosos cavalls alats de guix, l’escultura de Beethoven i les valquíries de Wagner veien com la histèria s’havia apoderat de la sala simfònica. Els espectadors queien, trepitjaven, empentaven, saltaven els uns sobre els altres mentre intentaven fugir de l’horror. Xiscles, desmais, espectadors amb talls per la pluja de vidres, vestits caríssims ensagnats de dalt a baix. Un caos absolut.

Tant de bo allò fos un malson, però era ben real. Ostres, si ho era. Tot i que la realitat és diferent depenent de l’estatus. A la llotja presidencial, cos a terra, els guardaespatlles van abalançar-se sobre les autoritats: un president, una ministra i una alcaldessa. Un atemptat fa augmentar els vots, però cal sortir-ne viu per poder somriure en el proper cartell electoral. Si no, ja em diràs tu quina gràcia.

L’Alfredo Chacón, cap de seguretat del Palau de la Música Catalana, va saltar sobre la Maribel Verdejo, la directora general. En els seus deu anys al capdavant de la seguretat, el Chacón no havia envaït mai l’espai vital de la seva cap. A uns escassos centímetres d’ella va percebre una fragància fresca al coll i una subtil olor de crema hidratant. De ben segur que ambdues de gamma alta. Tot i l’adrenalina del moment, va permetre’s un instant per ruboritzar-se. Cinquantina, guapa, esportista, elegant, empàtica, més llesta que la gana i amb un somriure que quan te n’adonaves ja t’havia guanyat. El dia que es repartien les bondats, a la Maribel Verdejo Déu les hi va concedir totes.

Amb corredisses del públic cap a l’obstaculitzada sortida principal, el Chacón va assenyalar una alternativa per a les autoritats: una porta situada al final del primer amfiteatre de butaques que connectava amb l’edifici d’oficines del Palau. Avantatges del poder i de conèixer la instal·lació millor que el palmell de la mà. Havien d’anar, però, a contracorrent de la marea humana uns escassos trenta metres, que, amb la gent totalment histèrica, no era pas poc.

Així doncs, a obrir-se camí s’ha dit. A cops de colze, a cops de puny, a cops de peu, a cops del que fos. Quan s’entra en pànic, tota jerarquia moral salta pels aires. Ni criatures primer ni hòsties. Tot es redueix a la primera persona del singular, i als altres que els bombin.

Entre crits, empentes i ventallots, els guardaespatlles van aconseguir obrir pas als polítics i arribar al final del passadís del primer pis. Un cop allà, la mà del Chacón —bessons al puny de la camisa, rellotge més aviat clàssic i anell de casat— va acostar una targeta magnètica al lector i una llum vermella va canviar a verda. Porta oberta, dintre i porta tancada.

Les autoritats, els escortes, la Verdejo i el Chacón van baixar a correcuita per les escales interiors de la part d’oficines del Palau de la Música, decorades amb cartells de concerts mítics a les parets: Richard Strauss, Igor Stravinsky, Pau Casals, Montserrat Caballé i Herbert von Karajan.

Qualsevol hauria dit que als polítics els havien llogat un pulmó extra de tant com corrien. De cara a la galeria ja podien dir missa, però l’ensurt no els el treia ni Déu.

Ja a baix, el Chacón, de nou, va situar la mateixa targeta magnètica en un lector. Llum verda i patapam: porta oberta amb sortida directa al carrer.

—Corrin! —els va dir cridant el cap de seguretat.

Els polítics i les seves musculades ombres es van perdre entre la gentada esbojarrada per l’horror que fugia cap a via Laietana. Potser aquella seria l’única vegada en tota la legislatura que es mesclarien entre el populatxo i que tastarien els problemes reals de la gent que tant es posaven a la boca.

La Verdejo i el Chacón van respirar alleugerits. Sabien, però, que era momentani. Els seus problemes tot just acabaven de començar.

4

Amb les autoritats ja fora, la Maribel Verdejo i l’Alfredo Chacón havien de tornar a la gola del llop, on un rosari de maldecaps els esperaven amb els braços ben oberts.

—Ves a la sortida principal. Vull tothom fora d’aquí. Jo vaig a l’escenari amb el Dani.

—No la deixaré sola.

—És una ordre, Alfredo.

—Si m’ho permet…

—No. No t’ho permeto. Vull tothom fora.

I quan la directora general es quadrava ja sabies què tocava: callar, abaixar el cap i obeir sense dir ni piu.

En ple sidral, analitzar acuradament una situació d’incertesa no és a l’abast de qualsevol. Mantenir la calma i pensar amb serenor. Fàcil de dir, difícil de fer. T’ataquen per sorpresa, d’acord.

Com?

Quants?

Per on?

Què volen?

Qui ho fa i per què, en realitat, no importa a aquestes alçades de la pel·lícula. Salvar la pell és l’únic objectiu.

En la ment de la Verdejo hi havia una ciutat: Moscou. L’any 2002, presa d’ostatges del Teatre Dubrovka per part de rebels txetxens: seixanta hores de captiveri, vuit-cents cinquanta segrestats, set-cents ferits, cent setanta-tres morts. L’any 2024, atac d’Estat Islàmic al Crocus City Hall: cent trenta-nou morts i el teatre reduït a cendres després de banyar-lo amb benzina i calar-hi foc. Dos atacs que van ser portada a tots els mitjans del món. Dos merders de calibre planetari. Aquella nit, al Palau de la Música Catalana hi havia més del doble de gent que al Dubrovka. Així que tothom fora. Era una ordre.

Mentre enfilava cap a la sortida principal, la del carrer Sant Pere Més Alt, el Chacón va esprintar sobre la moqueta verda del foyer —la zona de descans durant els entreactes dels concerts— esquivant taules, cadires tirades per terra, plafons publicitaris bolcats i tot tipus de pertinences que els primers espectadors en fugir havien perdut camí de la sortida. Ceràmiques, vidres, mosaics, escultures, pintures i estucs modernistes van ser testimonis d’una cursa d’obstacles per arribar a la porta principal. Allà, amb l’alè entretallat, el cap de seguretat va presenciar la desoladora imatge de la desbandada.

Corredisses de gent ensangonada per la trencadissa dels vidres de la lluerna.

Una mare que feia voltes sobre si mateixa mentre cridava desesperada el nom de la seva filla. Buscant, per tot arreu, amb l’ànsia de qui perd el que més estima.

Un home arraulit en una cantonada. Totalment bloquejat. Amb el cul a terra i el cap entre els genolls. Senyant-se. Tremolant. Sobrepassat. Rendit a un destí que no havia triat.

Una seixantina, que regalimava sang a doll, va rodolar escales avall. El Chacón va acostar-s’hi, va ajudar-la a aixecar-se i, de bracet, va acompanyar-la al carrer, on les primeres ambulàncies començaven a arribar.

Una explosió, un penjat, ferits; la histèria en forma de crits i nervis no cessava.

Campi qui pugui.

L’equip de seguretat havia fet una bona feina i totes les sortides eren obertes. El Chacón i els seus homes apressaven els espectadors a guillar com més aviat millor.

Vinga, vinga, vinga.

Per la seva banda, la directora general, esbufegant, va arribar entre els bastidors, on va trobar el Daniel Mañaricúa al control de so. El director tècnic, micròfon en mà, emetia un missatge per la megafonia de la sala simfònica.

—Si us plau, romanguin en calma i evacuïn la sala ordenadament. Si us plau, romanguin en calma i evacuïn…

—Dani! —va interrompre la directora general—. Tanca els llums sobre el penjat! No vull fotos!

—Massa tard! A hores d’ara, això ja ho ha vist tot Cristo a les xarxes!

—Fes-ho!

—Que no podem, Maribel! Hauríem de tancar tots els llums de la sala. I com en sortiria la gent? Eh? No pots deixar-los a les fosques. Què vols? Encara més merder?

La Verdejo va mirar-se el Daniel Mañaricúa amb desconcert. Després d’uns breus instants, va fer una ganyota d’impotència. Tenia raó, hòstia. El director tècnic va correspondre amb una mirada condescendent.

Regla d’or de tot càrrec de direcció: rodejar-se de gent que porti la contrària quan calgui i mantenir-se ben lluny de llepaculs que diguin amén a tot.

Des de l’escenari, el mestre Víctor Alemany, sol i més elevat que ningú al costat del faristol, mirava el drama al pati de butaques des d’una posició privilegiada. Aquell no era pas el seu debut somiat al Palau de la Música Catalana. Homes que passaven per sobre de nens, dones que empentaven ancians, gent amb cadira de rodes deixada a l’estacada. El tumult a la sala simfònica era màxim. Una fiblada creixent li burxava l’espinada sense pietat. Va necessitar una bona dosi de voluntat per dominar la por, que venia acompanyada de suor freda i el cor a tota pastilla. De ben segur que la cocaïna que li corria per les venes no hi ajudava. La dantesca imatge del penjat que presidia la nit, tampoc. El veia d’esquena. Inert. De vint-i-un botons. Per què algú havia maquinat tal bogeria?

El Víctor era famós. I ric; en egolatria, però també en diners. Tenia una fortuna coneguda de quaranta milions d’euros. La desconeguda era sota la càlida manta de l’opacitat a les illes Caiman, Bahames i Belice. Millor no saber-ne la procedència. El coco, traïdor com ell sol, no parava de mortificar. De donar pel sac. De fer suposicions a mansalva. I si, i si, i si…

L’ombra del segrest es bastia amb força dins el caparró del mestre. Si volien calés, el voldrien a ell. Si volien donar un escarment, també. Pel passat, pel present, pels secrets, pel mal infligit. De motius, n’hi havia per triar i remenar. Tots igual de menyspreables. Cadascú se sap les seves coses. Puta farlopa.

Per penjar algú en ple concert calia, com a mínim, un parell de coses: un bon pla i tenir-los molt ben posats. En un acte instintiu, va ajupir-se a poc a poc rere el faristol. Empetitint-se davant aquell desgavell de Maria Santíssima; un caos mai vist abans.

Sobre l’escenari, els músics de l’Orquestra Filharmònica de Barcelona s’arremolinaven al fons amb el terror esculpit als rostres. Hi ha situacions en què saps com has de reaccionar, però, simplement, no pots. Amagat rere el tambor, el nano tancava els ulls amb força com la criatura que amaga les pors sota un llençol.

Al peu del gran orgue, atemorits, el Jaume Muntaner, el primer violí, i el Samuel Ros, el clarinet, es miraven l’un a l’altre. Tot esperant que algú agafés les regnes.

Tots dos van veure la soprano, la Nàdia Abad, i el tenor, el Marc Pombo, entre el públic de la platea mentre fugien cap a la sortida.

El primer violí i el clarinet es van tornar a mirar i van assentir alhora. El Jaume, finalment, va entrar d’una revolada darrere els bastidors per la porta lateral de l’escenari. El Samuel el va seguir cames ajudeu-me. Tots dos van tancar-se al camerino i van bloquejar la porta amb taules, cadires i bancs. Atrinxerats.

Passats uns minuts, la sala simfònica s’havia buidat. Els crits van ser substituïts per un murmuri decreixent que va anar agonitzant fins a morir.

La calma, d’allò més postissa, aparentava haver tornat. Va ser aleshores quan el Víctor, agotzonat rere el faristol, va aixecar lentament el cap com si fos un tímid periscopi. El mestre va aconseguir incorporar-se. D’un salt va baixar de l’escenari a la platea. El cor li irradiava potents martellades que li ressonaven per cada racó del cos.

Va començar a caminar pel passadís central amb passes pausades. Com si el terra fos de cristall, com si es pogués esfondrar en qualsevol moment. A poc a poc, avançava per aquell camp de batalla. Hi havia alguna bossa, programes de mà, ulleres, trossos de vidres de colors i un cabàs de pertinences escampades per aquí i per allà. El Víctor va avançar, lent, per la platea fins als peus del penjat. Va alçar la vista i els ulls se li van amarar de terror. Havia reconegut la persona que penjava de la destrossada claraboia modernista. Amb desesper, en va cridar el nom.

5

La cantant —afrodescendent, cabell com una escarola i aire boho chic— feia un concert acústic per a unes quaranta persones en un terrat del barri Gòtic. Amiga d’una amiga de no-sé-qui. Ben portada podria fer una pila de calés en això de la música, i qui sap si arribar a ser una estrella. No necessitava gaire per lluir: una guitarra, un tamboret, un micròfon, un doll de veu i aquell talent amb què els déus toquen els escollits.

And so Sally can wait

She knows it’s too late

As we’re walking on by

Her soul slides away

But don’t look back in anger

I heard you say

At least not today

No miris enrere amb rancúnia. Com a mínim, avui no. Tinguem la festa en pau. Difícil no portar rancúnia a la motxilla amb tot allò viscut. Ni que sigui una miqueta.

Cervesa en mà, la Martina tenia el cap, rapat al zero, recolzat sobre el de la Irene. Nas amb nas, front amb front. Desinhibides, cantaven amb complicitat. Alhora que es feien un petó d’aquells de cine, els assistents a la festa aplaudien el final de la cançó. Encabat, totes dues van unir-se a un grup que xerrava animadament. Batalletes, rialles, tafaneries. Diuen, diuen, diuen. De fons, arrencava una versió acústica de Born to Run.

—Te’n vaig a buscar una —va dir la Martina, tot alçant una mitjana.

La Irene, a qui li queia la bava mentre repassava la seva nòvia, va seguir-la amb la mirada mentre agafava una cervesa d’un cubell ple fins a dalt de tot de glaçons i ampolles.

Que bé que pot arribar a posar-se una birra segons amb qui te la prenguis.

La Irene va veure com la Martina treia el mòbil de la butxaca. Després de mirar la pantalla, el seu rostre rialler va esdevenir, de cop, seriós. El que hi veia va fer-li esbatanar els ullassos blaus com dos grans finestrals. Ja havia observat aquell canvi de rictus altres vegades. Mala peça al teler. Passi-ho bé, festa. No pateixis, d’aquí a poques hores seré a casa. Ja la coneixia, aquella cançó. Totes dues sabien que era una mentida, potser pietosa, però una mentida al cap i a la fi.

La Martina va ensorrar el mentó al palmell de la mà. Pensava. Amb la vista fixada en un punt indeterminat d’aquell terrat decorat amb garlandes de llums. El que fos era gros.

La Martina va apartar-se a una banda amb el telèfon enganxat a l’orella. Uns minuts en què va escoltar molt i va parlar poc. Assentia cada dos per tres.

Després de penjar, va fer una darrera consulta al mòbil. Aquell esguard augurava el pitjor. La festa a la merda. Hauria pogut fer la sorda i no respondre. Fet i fet, per un dia, tampoc passaria res; però quina mena de poli seria si no agafava el telèfon? Una bona poli no les feia, aquestes coses.

Amb passes pesades i la cervesa encara freda va acostar-se a la Irene, que l’esperava amb una pregunta de la qual ja en sabia la resposta.

—Marxes, oi?

La Martina va assentir amb un pes a l’estómac; el tenia tancat com un puny. La culpabilitat, segurament. La feina era la feina, però la vida era primer; però sense feina no hi havia vida. Si més no per a ella. Les dues coses convivien en perfecta harmonia tot i els sacrificis com el d’aquella nit.

—Hòstia, Martina, és el meu aniversari…

La Martina va tirar d’allò que una imatge val més que mil paraules. El fet cert era que aquell cop era ben veritat. I per una vegada que ho era, doncs va aprofitar-ho. Sense dir res més, va fer una cerca al mòbil, va allargar el braç i va mostrar un compte d’Instagram al qual la Irene va prestar tota la seva atenció.

Del telèfon, en va sortir la potent veu del Marc Pombo que interpretava «Nessun dorma» amb un complet domini de l’escena. De sobte, una explosió, un penjat cau a plom des del vitrall del sostre del Palau de la Música Catalana deixant una estela de crits de pànic. La Irene, poc avesada a segons quines coses, va badar un pam de boca i després va tapar-se-la amb la mà.

—Hòstia… I ho han filmat?

—Avui dia la gent filma fins i tot quan va a cagar. Ni t’explico si va a un concert del Víctor Alemany.

—Però quin tarat fa una cosa així?

—Precisament això és el que he d’esbrinar.

Un gruny va ser l’única resposta que la Irene va ser capaç d’articular.

—Passa-ho bé mentre enxampo els dolents… Que després ja t’enxamparé jo a tu a casa. Seran només unes hores.

La cantarella de sempre. La Irene va exterioritzar un somriure entremaliat i va lliscar una carícia galta avall de la Martina fins a les arracades d’anella talla XXL que li penjaven de les orelles. Després es va acomiadar amb un petó d’aquells de ves-amb-compte-Déu-ens-guard-que-et-passés-res.

Mentre caminava pels carrers mal il·luminats del Gòtic, la Martina sentia les seves passes que ressonaven en la nit. Superiors policials, superiors polítics, soroll mediàtic. True crime retransmès en directe. Barrinava en el fangar que l’esperava pocs carrers més amunt. Plaça Sant Jaume, carrer del Bisbe, Pont del Bisbe, plaça de la Catedral, via Laietana i Palau de la Música Catalana; l’epicentre del merder. Allà havia quedat amb el seu equip: l’Aran Bosch i el Fede Marín.

Els caporals l’esperaven al peu de Carmela, l’escultura del Jaume Plensa just davant del Palau de la Música. El carrer estava inundat de cotxes patrulla i ambulàncies que tenyien la nit amb estroboscòpiques llums blaves de sirena.

—La sergent, puntual com sempre.

—Vinga, Fede, no siguis així. És l’aniversari de la Irene. Deu haver fet un polvet ràpid i deu ser de camí… I tu què? Quin pla tenies aquesta nit?

—He deixat l’Imma sopant a casa amb els meus sogres.

—Uaaau…

—Sí, tu.

—Vaja, que el circ aquest t’ha anat de pebrots.

Un somriure murri del Fede Marín va corroborar la suposició de l’Aran Bosch.

Els dos caporals eren la nit i el dia. L’Aran, amb la trentena acabada d’estrenar, cabells curts, veu asexual, estatura mitjana, vestia sempre roba folgada. Els seus trets corporals externs no tenien un gènere definit. Un dia podia semblar un home, i un altre dia, una dona, sense deixar el més petit dubte. No hi havia millor manera de definir una persona andrògina. Amb una carrera meteòrica dins el cos, recentment havia ascendit de rang.

A la llunyania, els caporals van veure la Martina Roca que s’apropava. La xerrameca s’havia acabat. La sergent va mostrar la placa i un agent del cos dels Mossos d’Esquadra va aixecar el cordó policial. Va acostar-se al peu de Carmela, on l’esperaven els dos caporals.

—Què? El dissabte nit a prendre pel sac, no? Vinga, som-hi.

6

La Martina Roca, el Fede Marín i l’Aran Bosch van entrar per la porta principal del Palau de la Música Catalana, després de mostrar les plaques, per descomptat.

Al luxós vestíbul, la por ho havia arrasat tot. Hi havia un munt d’objectes per terra que la multitud, presa del pànic, havia deixat enrere en la fugida: bosses, programes de mà, ulleres, jaquetes i un fotimer de patracols més escampats per aquí i per allà. Curiosament, cap telèfon mòbil. Ni així la gent el deixava anar.

Al pas dels investigadors, un infermer cosia la cella d’una dona amb el vestit esquitxat de sang. Seixantina i ben conservada, aguantava cada puntada amb una ganyota de dolor, però sense deixar anar ni un ai per la boca.

Els detectius van deixar enrere la dona i les seves carotes de patiment. Mentre pujaven per la gran escalinata doble que conduïa al primer pis —barana de pedra tallada, grans fanals i sostre de ceràmica ornamentada—, el Fede va posar al dia la Martina.

—El penjat és el Toni Guasch, trenta-set anys, membre de l’Orquestra Filharmònica de Barcelona. Minuts abans de començar el concert l’han trobat a faltar. L’han buscat per tot el recinte, però no l’han trobat. A l’acostar-se l’hora d’inici, han posat un substitut al seu lloc.

—Hi ha més víctimes?

—No, gràcies a Déu. Diverses persones amb talls pels vidres que s’han desprès del sostre a causa de l’explosió i algunes lesions per les aglomeracions, però cap més víctima. Un miracle.

—L’escena està preservada?

—Sí, sergent. La científica ja hi treballa.

El Fede —cabell esclarissat, tap de bassa, indumentària de missa de diumenge— va emmudir en arribar al primer pis, on hi havia la porta d’accés a platea. Els investigadors, de nou, van haver de mostrar la placa a un agent. Ara, per entrar a la sala simfònica.

Ja a dins, amb caminar pausat, van avançar pel passadís de la platea observant cada detall al seu voltant. El rastre del caos era present per tot arreu. Una legió de membres de la policia científica —monos, peücs, guants i mascaretes— feia anar les turund

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos