Parla Isaac Albéniz

Duc al cor, com un gran regal, les estones passades amb el mestre Pedrell. No només el seu mestratge —sempre eficaç i amorós— i la rectitud i l’amor a la feina que amaraven les seves lliçons, sinó també tots els amics que vaig fer gràcies a ell, els condeixebles que assistíem a les seves trobades i discutíem sobre l’art, la música, la filosofia, els llibres, els pintors… En vaig aprendre moltíssim, del meu professor, i també de les converses amb altres estudiants.

Qui no sap el que és estudiar música, i més amb el millor professor, com ho és el mestre Pedrell, no pot saber el que sentim els que hem compartit els anys i les fatigues d’estudiants. Ens hem acompanyat, hem vist com els companys superaven els esculls, i també ens hem ajudat entre nosaltres. Arribem a tenir, al llarg dels anys, un sentiment de germanor. És com si fóssim tots fills espirituals del mestre i, per tant, d’alguna manera, germans, si no de sang, de creixença en l’art.

Ja se sap, que la sang no es tria. Hi ha persones que no estimen la família. Si tot va com toca, respecten els pares, però no són capaços d’apreciar els germans amb qui comparteixen la carn que els ha donat vida.

En canvi, els amics amb els quals creixes mentre estudies són, d’alguna manera, els germans triats. I a Pedrell li tinc devoció, no només per tot el que he après d’ell, sinó pels companys de creixença que vaig fer en aquells anys en què vaig estudiar amb ell.

Per exemple, tinc molta estima per la Matilde Escalas. Tenia uns vint anys, era menuda i, sense ser especialment guapa, aquella cara de nina i la seva rialla deixaven embadalit més d’un i més de dos. Era inquieta, molt bona compositora, amb un sentit especial per extreure de les melodies més senzilles un gran lirisme.

A més, era una persona amb una gran conversa, però alhora no era gens pedant, cosa que ja agraïa en aquell moment, tot i que, a mesura que he anat madurant, he vist cada vegada més com n’és, d’important, sobretot per al sexe dèbil. Massa sovint les dones intenten mostrar que són capaces exhibint una erudició que els és sobrera, estèril, com qui vol fer-se espai a cops de colze en un lloc massa estret.

Ara que han passat tants anys, em vaga de recordar els moments anònims, les estones que semblaven poc importants. No sabíem, en el moment de viure-les, que serien les que endolcirien els anys de maduresa.

Aquesta tarda enteranyinada que fa avui m’ha fet present un dia de tardor en què vam sortir de l’estudi del mestre i em vaig oferir a acompanyar la Matilde un tros de camí. Començava a fer fred i ens vam aturar a comprar castanyes a una vella grassa i despentinada, que ens en va donar una paperina a cadascú. Ella se la va posar a la butxaca de l’abric. «Així tenc les mans calentes», em va dir somrient, i em va semblar una noia deliciosa.

Amb quina naturalitat discutíem sobre harmonia i sobre instrumentació mentre pujàvem carrer amunt. Les fulles dels plataners encatifaven l’empedrat, hi havia aquella llum esmorteïda de principis de novembre, i ella tenia la pell molt blanca i les galtes enceses. Tanco els ulls, i és com si encara la veiés: estava molt contenta, perquè el mestre havia comentat la Serenata española que estava escrivint i l’havia felicitat. Jo també ho vaig fer.

—Moltes gràcies, Isaac —em va dir amb aquell somriure franc—. Venint de tu, m’afalaga molt aquest comentari.

—T’ho dic de debò, és molt encertat, aquest ús del ritme que fas, aquest apropament a la música del poble des d’una vessant culta.

—És que soc dels teus, jo.

—Què vols dir?

—Que jo tampoc no entenc per què la música culta ha de separar-se del que canten a les places dels pobles. —Parlava mirant fixament la castanya que estava pelant, i li quedaven les mans totes negres. Encara ara em fascina aquella facilitat que tenia per dir coses tan solemnes en moments tan quotidians, i deixar-nos als altres embadalits—. Per què als salons de concert no hi pot sonar una jota o un pasdoble?

—Bé, algun pianista se’t queixarà —li vaig dir— que aquests ritmes que hi ha a la música popular no són gens fàcils d’escriure amb la grafia clàssica, ni tampoc de desxifrar i molt menys de tocar.

—No ho diràs per tu.

Es va aturar de caminar. Mirava tota concentrada la castanya. Jo l’observava. Tenia el nas vermell, els ulls brillants i els llavis mascarats del carbó de la castanya.

—Per què ho dius?

—Home, don Isaac Albéniz —sempre deia el meu nom complert, quan em volia fer un compliment—, tu ets un pianista excepcional. —Ara vaig ser jo qui vaig somriure, no per l’afirmació, sinó per l’entusiasme amb què ho deia—. Hi tens molt guanyat, aquí.

—Què vols dir?

—Que tu pots escriure tots aquests ritmes, tota aquesta sonoritat —parlava gesticulant, movent la mà tancada amb les restes de les castanyes—, coneixes l’instrument i les seves possibilitats millor que ningú. Escriure-ho, no ho sé, però tocar-ho, si no ho pots fer tu, no ho podrà fer ningú.

—Dona, tu també ets bona pianista.

—No te pensis. A ca nostra, la bona pianista és la meva germana, na Catalina. —Quan va veure que no la ubicava, m’ho va aclarir—: Catalina Escalas, la dona de n’Antoni Pol.

—Ah! Ets cunyada d’Antoni Pol? El musicòleg i folklorista? —va assentir amb el cap mentre jo acabava la frase—. Família de músics, doncs.

—Bé, tots tocam qualque cosa, sempre hi ha hagut molta música, a la família. Mon pare importa pianos, i a la possessió que tenen a Mallorca hi fan moltes soirées. Però la meva generació som els primers que mos plantejam fer d’això no un entreteniment, sinó una manera de viure.

La vaig mirar amb tendresa, però ella va mal interpretar la meva expressió, i va protestar:

—No m’agrada com me mires.

—…?

—Estàs pensant que som una altra joveneta que vull destacar tocant el piano a les vetlades i fer un bon partit amb qualque fill d’un fabricant de roba que quedi fascinat, enamorat de la meva sensibilitat, i que me pugui mantenir mentre jo li vaig fent fills i, entre un i altre, vagi tocant balades amables.

—I ara!

Ella em va mirar, ara sí, seriosa. Es va aturar per llençar la pell de la castanya a un arbre. Es fregava inútilment les mans, totes brutes. Li vaig oferir un mocador i ella el va agafar. Va humitejar-lo amb la llengua per acabar de treure’s el carbó de les mans, i a mi em va torbar una mica el seu gest.

—Sé que ho tenc difícil. Perquè jo no som pianista. Jo som compositora. —La seguretat amb què parlava em sorprenia en una noia tan jove—. I si és difícil viure de tocar el piano, viure d’escriure música és encara pitjor. I més sent una dona.

—Però tens condicions, Matilde, estic convençut que podràs fer-ho. El mestre Pedrell t’ha felicitat.

—Isaac, no t’ho prenguis malament, però tu… —va semblar dubtar, abans de continuar—, tu ets diferent. Vares ser un nin prodigi, has viatjat molt, i a més… —va acabar la frase amb un deix de resignació—, ets un homo.

—I què vols que sigui? Una cafetera?

Ara sí que va riure, i alhora que ho feia em va tornar el mocador.

—No m’entens, i supòs que no ho entendràs, perquè no saps què és ser una dona. Que te diguin que ho fas bé… tot i ser una dona. Que ta mare trobi que això de la música és un bon… —cercà un instant la paraula— complement, una destresa que t’ajudarà a trobar un bon partit, a brillar en les ocasions socials en què queda bé que l’al·lota toqui el piano.

—Però mira’t! —la vaig interrompre—, ets aquí, i estudiant amb Pedrell.

—Sí.

—I avui t’ha felicitat —va fer un somriure ampli mentre jo continuava—, pensa en això. Qui sap, em sembla que estan arribant grans canvis en molts sentits, des de la concepció de l’art fins a la manera d’escriure música i de relacionar-nos tots plegats. A l’època de Mozart no hi havia dones que estudiessin composició, i ara en sou unes quantes, a l’estudi del mestre: hi ha la Narcisa Freixas, l’Eugènia Domènech…

Ella es va encongir d’espatlles.

—Vols dir? A quantes d’aquestes que m’has anomenat recordaran, d’aquí a cinquanta anys?

—No ho podem saber.

—Si tenguéssim una finestreta per llegir la premsa del futur i saber si es toquen les seves peces a les sales de concerts…

—Si tingués una finestreta per llegir la premsa del futur, jo la faria servir per mirar el número de loteria! En compraria uns quants números, i quan fos ric, em retiraria!

Ella va riure amb el meu acudit.

—Vols dir que te retiraries? —Com a resposta, vaig callar, i ella va continuar—: Jo no deixaria d’escriure música mai. Si no fos compositora, no seria jo.

—Aquesta és l’actitud, la vocació. —Vaig caminar una estona en silenci, i després vaig concloure—: Suposo que no, que tampoc em retiraria.

—Ara t’escolt!

—Potser escriuria amb més tranquil·litat, això sí.

Ella va assentir, complaguda, i de seguida va tornar al tema:

—Tampoc podem saber si a l’època de Mozart hi havia dones compositores. Per ventura sí que n’hi havia, però ara s’han oblidat.

El fatalisme amb el qual parlava em va sobtar.

—Mira, jo només et dic que continuïs escrivint com ho fas. Si amb la teva edat escrius així…, se’n parlarà, de tu.

—No t’equivoquis, Isaac —em va dir mentre s’aturava davant el portal de casa seva—. Jo no escric perquè me recordin d’aquí a uns anys.

—No?

Parlava amb una seguretat i un apassionament que em corprenien.

—No escric música per fer-me famosa, ni per sortir a les enciclopèdies del futur, ni per fer-me rica. Jo som compositora perquè, de totes les coses que puc fer, és lo que me fa més feliç de tot. Jo escric perquè, quan ho faig, el temps no compta, i només som jo amb la meva obra, i no puc descansar fins que no aconseguesc trobar lo que vull que sigui, i no hi ha cap altra cosa que me faci sentir més jo, més a lloc… No sé com dir-t’ho. La música és la meva manera d’estar al món. La més d’acord amb lo que jo som.

—Doncs aquest és el camí.

Es va encongir d’espatlles i abans de girar-se i entrar a la porteria, va rematar, fent un saltiró com si fos una nena que ha trobat una petxina a la platja:

—I el mestre Pedrell m’ha felicitat!