1

La vida abans de tenir fills

La Dolo tenia la mà dreta ficada a la butxaca del darrere dels texans d’en Joan quan van entrar en aquell pis del barri del Poblenou de Barcelona seguint la noia de la immobiliària.

—Apujo les persianes ràpidament perquè pugueu veure quina preciositat —els va dir.

L’apartament feia olor de tancat i se sentia l’eco dels seus passos. Ells, escèptics després d’haver vist deu pisos que estaven molt lluny del que buscaven, no esperaven que aquest els agradés.

A mesura que la noia apujava les persianes i obria finestres i portes, el pis s’anava transformant en un lloc lluminós que deixava al descobert espais grans i agradables que la Dolo ja anava omplint dins el seu cap.

—Uau! —va exclamar en Joan—. Quanta llum!

La Dolo li va treure la mà de la butxaca i va començar a moure’s per aquell apartament com si fos una nena descobrint un lloc màgic; passava d’una habitació a una altra sense fer gaire cas del que la comercial els explicava sobre el propietari, la comunitat..., fins que a la noia li va sonar el telèfon.

—Ups, em truquen. Doneu-me un segon.

Va sortir al replà per contestar i va deixar en Joan i la Dolo sols en aquell pis per primera vegada.

—Joan, és aquest. Ho sento, ho noto.

—De debò? La veritat és que és preciós. El millor que hem vist fins ara.

—M’encanten la llum, les vistes, els espais... Has vist que alt que és el sostre? No t’agrada?

—Sí, m’agrada. De debò que sents que és aquest?

—Sí. I tu?

—Ja saps que no soc tan bruixot com tu, però m’agrada i... sí, ens veig aquí.

—Per fi!

La Dolo se li va llançar al damunt i li va fer una abraçada de celebració d’una cosa que encara no sabien si podien celebrar. La noia de la immobiliària va tornar quan encara estaven abraçats i es feien un llarg petó d’aquests que, si haguessin pogut, hauria acabat en sexe. La comercial va estossegar una mica per delatar la seva presència i els va parlar de les condicions del contracte.

Al cap de menys de tres setmanes, la comercial els va donar les claus del primer pis que llogaven junts.

—Això d’aquest pis és una mica com el que em va passar amb tu, Joan —li va dir la Dolo en sortir de la immobiliària—. Els primers dies que vam passar junts vaig sentir que era com ser a casa, que em veia amb tu tota la vida i que volia despertar-me cada dia al teu costat.

—T’entenc, soc molt guai!

—Tu el que ets és molt burro! —va exclamar la Dolo, rient.

—Ho sé... —En Joan va somriure—. No, ara de debò, jo vaig pensar el mateix el primer dia que et vaig veure en aquell supermercat, fent la compra en ple confinament. No em preguntis què va ser, però vaig saber que eres tu. Tenies com un imant que m’atreia cap a tu... Com aquest pis quan la comercial ha apujat les persianes. —Es va aturar en sec—. T’estimo.

—I jo a tu. Serem feliços, aquí? No pot ser tan bonic... Alguna pega deu tenir! —va dir ella.

—Esclar que serem feliços... I què insinues, que jo també tinc alguna pega, que no puc ser tan perfecte?

—Home, alguna en tens, que ja les conec...

Es van apartar, i ella li va donar un cop al cul.

—Però què coi fas? —es va queixar ell.

—Però no són pegues, són peguetes que accepto amb amor. Potser amb els anys et passaran.

—Ui, no ho sé... Diuen que passa just el contrari, així que no et facis il·lusions!

—Bé, jo també en tinc algunes —va dir la Dolo, somrient—. Poques i menys que tu, esclar, però alguna sí.

—Vols dir a part dels pets que et tires? —En Joan es va posar a riure, i ella se li va llançar al damunt i el va escridassar: «Mentider».

En Joan i la Dolo s’entenien de meravella. La seva relació havia estat de focs artificials des del primer dia, i seguien al·lucinats de veure com de bé que estaven junts. Tot i així, sempre hi havia alguna fricció. Feia un temps, a en Joan li havia molestat que la Dolo trigués a presentar-lo als seus pares. «Però si ni tan sols tinc gaire relació amb ells... Per què t’importa tant?». També de tant en tant el posava gelós la relació que la Dolo tenia amb una ex i la seva parella. Sí, ella havia tingut una dona de parella feia anys i seguien sent bones amigues. «Si estic amb tu és perquè vull», li deia ella perquè es tranquil·litzés, però a en Joan li costava assimilar que una dona tan potent i guapa com la Dolo volgués estar amb ell.

Ella també tenia les seves mogudes, per descomptat: quan notava que ell es mostrava dependent o molt efusiu i enamorat, a estones s’aclaparava. Sentia que, si ella ho era tot per a ell, tenia més probabilitats de decebre’l, igual com havia decebut els seus pares, i no volia que això passés. Però malgrat algun moment de davallada que cadascú tenia amb la seva part més fosca, en general els semblava que la seva relació era de deu. S’ho passaven bé, feien escapades de cap de setmana de les quals tornaven encara més enamorats, gaudien d’un sexe ple i feliç, i es cuidaven i mimaven tant com podien.

Després de rebre les claus del pis, es van passar les dues setmanes següents arreglant-lo. La primera cosa que hi va entrar va ser un matalàs vell per tombar-s’hi i fer l’amor entre pots de pintura, caixes i alguna persiana a mig arreglar.

Eren dies feliços.

COM SOM: MADURS O NO TANT?

Aquest llibre l’escriu una dona de quaranta-set anys, i encara que em sento més jove que mai, no ens enganyem: la canalla al carrer em diu «senyora». Els porto tan bé com puc , però, des de l’etapa en què em trobo ara, m’adono que encara que la majoria de nosaltres ens pensem que ja som madurs quan comencem a tenir relacions de parella, en realitat no ho som tant. A les edats en què les relacions comencen a formalitzar-se, són molts els que encara no han mirat enrere ni han encaixat les peces del seu passat: com els van criar, què els va ferir, què esperaven d’ells, quins patrons de casa seva van integrar amb el temps, quins tipus de relacions hi havia a la família i com els van impactar...

Per tant, arribem a les relacions plens de creences, patrons, ferides sense guarir i carències sense resoldre, que, encara que al principi sembli que no hi són, sí que hi són. I vaja si hi són! Arribem amb un dolor que hem intentat tapar com hem pogut, i de vegades ho hem fet tan bé que hem pensat que no existia, que havia desaparegut. De cap manera!

El que passa és que els inicis de gairebé totes les coses són engrescadors, i les relacions amoroses encara ho són més, perquè hi ha el nostre cos, les nostres hormones i les nostres necessitats inconscients d’afecte i amor per pintar-ho tot de color de rosa. Entrem en una mena de núvol, ens enamorem fins al moll de l’os i ja no podem pensar amb claredat. Encara que la nostra parella faci coses qüestionables, si n’estem enamorats, les maquillarem perquè ens acabin semblant fantàstiques. En aquesta etapa no ens adonem de gairebé res. L’oxitocina, les endorfines, la dopamina i altres hormones que segreguem quan fem l’amor s’ocupen d’anar vinculant-nos i de fer-nos sentir profundament connectats amb la persona que tenim davant.

Enamorar-se és genial. Ho vaig viure i va ser meravellós i estressant a la vegada per la intensitat de les sensacions i les emocions que aquest sentiment va desfermar en mi. Per sort, un dia el suflé comença a baixar, i això no significa que no estiguis enamorat, sinó que finalment ja pots pensar una mica i adonar-te de coses, com, per exemple, que res no és perfecte, tampoc la teva parella ni la relació que esteu gestant. I aquí arriba un polsim de maduresa, en adonar-nos que la perfecció no existeix, que som humans, i que, si volem que la relació funcioni, ens tocarà arremangar-nos i parlar de temes potser una mica incòmodes, trobar maneres de funcionar com a parella que ens satisfacin a tots dos i arribar a acords. Ja no només som un, sinó dos, i això porta mooolta feina.

Perquè si ja és difícil entendre’s un mateix, aguantar-se i sostenir-se, imagina’t haver d’entendre’t amb una persona que és diferent de tu, que té un altre bagatge de vida, que carrega amb una motxilla que no és la teva, que ha estat criada per uns altres pares, que ha viscut altres experiències i ha tingut altres vivències, etc. El que passa és que molts cops ens fa mandra arremangar-nos i adonar-nos de segons què. Sovint ens és més fàcil acomodar-nos en dinàmiques que portem a la nostra motxilla.

MOTXILLES INVISIBLES I DINÀMIQUES DE PARELLA

Vaig trigar molts anys a saber quina era la motxilla invisible que jo carregava en les meves relacions de parella. Fins llavors, per a mi només hi havia la motxilla de roba que m’emportava als viatges. Després, quan vaig ser-ne conscient, vaig flipar per no haver-la vist abans, sobretot perquè era molt pesant... Però suposo que és normal: ets jove, t’enamores i creus que, si alguna cosa s’interposa entre tots dos, serà una altra persona, no dues fucking motxilles invisibles. I t’asseguro que, la majoria de les vegades, allò que no permet avançar en una relació de parella o el que fa que aquesta s’acabi són justament les motxilles que carreguem, encara que apareguin terceres persones. Però tornem al tema, que, sense voler, em desvio.

Quan som petits, la primera relació de parella que veiem i integrem com a bona és la que vivim a casa, en general, la dels nostres pares. No importa si és tòxica o si comporta dinàmiques absolutament abusives o manipuladores. Per a un nen, és una relació, i si és la que mantenen els seus pares, ha de ser bona, o sigui que la integra. Encara que no estiguem parlant de relacions tòxiques, en cada parella es donen unes dinàmiques que els nens veuen cada dia i les prenen com a exemple per a les seves futures relacions. Això no succeeix de manera conscient, per descomptat. Sovint he estat amb persones que m’han dit: «De jove em vaig prometre a mi mateix que mai no tindria una relació de parella com la dels meus pares i després m’he adonat que és just la que he tingut jo».

Normalitzem el que hem vist a casa: és el que ha de ser, també en les relacions de parella. Sense adonar-nos-en, tendim a reproduir el que hem viscut; és el que ens resulta familiar, i al cervell li encanta el que coneix. Només podem canviar aquelles coses de les quals som conscients, i si la motxilla és invisible ens costarà actuar com si no la portéssim a l’esquena.

Te’n posaré un exemple inventat que potser et sonarà o que potser l’hauràs vist més d’una i dues vegades. Posem que l’Anna és una dona sensible i empàtica que ha viscut en una casa on hi havia una mare cuidadora i afectuosa que dirigia la llar i se n’ocupava, i un pare força absent, zero corresponsable, però a qui ningú no li deia mai res sobre el seu comportament. Si l’Anna no és conscient dels desequilibris en la relació que mantenien els seus pares, potser tendirà a repetir el patró, perquè haurà integrat que aquest és el seu paper en la parella. És probable que s’ajunti amb algú que també estigui força absent, delegui molt en ella i esperi les seves atencions.

L’Anna i en Pere, per exemple, podran funcionar més o menys bé durant un temps, cadascun amb la seva motxilla a coll, simulant que és una relació de parella madura en què tot va sobre rodes, però les càrregues hi són, i si no se n’adonen i, per tant, no hi fan res, si alguna vegada decideixen tenir fills, és molt probable que les motxilles acabin rebentant.

L’Anna gestarà, parirà i criarà el seu nadó amb intensitat, i bolcarà tot el seu instint maternal i les seves atencions en el seu fill. Per part seva, és probable que en Pere trobi a faltar que estigui més pendent d’ell, que visqui aquesta realitat com una distància entre tots dos, que se senti desplaçat o que fins i tot estigui gelós d’aquest nadó que rep tota l’atenció de la seva parella. Quan l’Anna s’adoni que ha de ocupar-se de tot, com feia la seva mare, i que en Pere està absent i és zero corresponsable, és probable que, en ple segle XXI, digui «fins aquí». El fill no fa que la parella es desestabilitzi, sinó les motxilles que, amb la maternitat i la paternitat, comencen a veure’s una mica més clares, més nítides, i ja no pots seguir fent com si no hi fossin.

De sobte la motxilla que carregues es torna enorme, com la d’una expedició a l’Everest. Qui la descobreix té moltes ganes de deixar-la anar i saber què se sent en viure una vida més lleugera i sense tants lligams amb el passat. Si els dos membres de la parella volen fer aquest camí de redescobriment personal sense aquests vells patrons familiars, socials i culturals, poden créixer junts i transformar la seva relació en alguna cosa més genuïna, més seva i més conscient.

Si, contràriament, un dels dos no ho vol, el futur de la relació dependrà en bona part del que decideixi el que ha començat a veure la motxilla. Hi ha qui es queda en la relació, encara que s’adoni de les desigualtats, els desequilibris i el neguit... Però «què hi farem», pensen, «potser està bé així», «potser no mereixo res millor» o «sort en tinc del que tinc, val més ser agraïts, que hi ha gent que no té ni això...». Hi ha qui, en un gran exercici d’autoestima, creu que mereix viure una relació de parella més plena i conscient, i decideix, almenys, no seguir en una que no ho és. O prefereix quedar-se sol o sola abans que estar en parella, però no sentir-se acompanyat.

Potser penses que amb aquest exemple inventat ho simplifico tot molt, i que les coses no són tan senzilles. Tens raó: no ho són, de cap manera. Per això hem de començar pel principi.

QUÈ HEM VIST A CASA

Deixem de banda l’exemple de l’Anna i en Pere, i anem al que ens interessa: tu. No vull que segueixis sense veure les motxilles, perquè, quan són invisibles, ens posen trampes de les quals després ens costa molt escapar. Per això, arribats a aquest punt, crec que és important que investiguis una mica què has viscut a casa teva. Per ajudar-te, et plantejaré algunes preguntes. Si les tens clares, respon-les ara, o deixa-les reposar i busca pistes que et permetin fer-ho en algun altre moment.

Tanmateix, abans has de saber que no ets mal fill o mala filla per esbrinar que la relació que tenien els teus pares no era gaire respectuosa, equilibrada o amorosa. Que t’adonis d’això no vol dir que els estiguis traint, que no els estimis o que ells no t’estimessin. De cap manera. Són coses diferents i compatibles alhora. Podien estimar-te tant com eren capaços i sabien, i, a la vegada, mantenir una relació tòxica entre ells. Podien ser molt bons pares i, a la vegada, ser molt desagradables entre ells, parlar-se malament o ignorar-se completament. Podien tenir una bona relació familiar quan estaven amb tu i, a la vegada, fer una doble vida, tenir un amant o no estimar-se com a parella.

Si estàs llegint això, vol dir que ets una persona adulta, perquè aquest és un llibre de no-ficció per a adults, així que dono per fet que pots fer aquest exercici madur de comprendre la realitat que et va tocar viure i, al mateix temps, saber que no té res a veure amb la relació que els teus pares mantenien amb tu. Així que intenta allunyar el sentiment de culpa, si és que surt en algun moment. No estàs fent res dolent, només intentes entendre el que vas viure per després comprendre com això es manifesta de vegades en el teu present.

Ara sí, vegem les preguntes que et proposo:

•    Quina relació sents que mantenien els teus pares entre ells? Era amorosa?

•    Recordes si s’estimaven i s’ho demostraven?

•    Creus que hi havia alguna dinàmica una mica tòxica entre ells?

•    Què recordes de la seva manera de comunicar-se?

•    En moments de tensió i conflicte, què feien?

•    Es feien mostres d’afecte en públic?

•    Eres testimoni del seu amor?

•    Vas presenciar baralles entre ells? Et posaven de vegades entremig?

•    Qui s’ocupava de les tasques de la llar? Hi havia corresponsabilitat?

•    Qui portava la responsabilitat i les tasques pròpies de la criança? S’ocupaven de tu de la mateixa manera?

•    Quan feies alguna cosa que no els agradava o que creien que no estava bé, qui t’ho deia? Et castigava algú? Qui?

•    Creus que en la parella un tenia més poder que l’altre?

•    Alguna vegada els vas sentir parlar de sentiments o emocions?

•    Si en algun moment van passar per una crisi, et van explicar de manera assertiva què estava passant?

Totes aquestes qüestions també serveixen si et van criar els teus avis. Si els teus pares són vius, segueixin junts o no, vull llançar-te aquestes dues preguntes:

•    Quan veus els teus pares, encara reconeixes entre ells dinàmiques de quan tu eres petit que perduren?

•    Si tenen una altra parella, detectes maneres de relacionar-se amb ella diferents de com ho feien quan estaven amb el teu pare o amb la teva mare?

Ara et proposo fer l’exercici d’observar la relació entre els teus pares i t’animo a adonar-te de si alguna cosa del que creus que no era del tot sana en la relació entre ells l’has incorporat en les teves relacions. Tant si ara surts amb algú com si no, analitza les teves relacions i fixa’t en si hi ha o hi ha hagut en elles algun dels desequilibris que has detectat que va haver-hi a casa teva.

Trobes algun paral·lelisme entre els teus referents de quan eres una criatura i la teva relació de parella actual o altres que hagis tingut?

Detectar-ho és importantíssim perquè quan reproduïm el patró que vam viure a casa som com els nostres pares, no pas com som nosaltres. És a dir, actuem segons el que vam veure fer en la infància i integrem el que havia de fer-se, sense connectar amb allò autènticament nostre. Qui som quan deixem de reproduir models de relacions i maneres de fer que integrem en la infància? Com ens relacionem amb la nostra parella quan deixem a un costat els patrons i models que hem vist a casa de petits?

Aquests models ens poden influir en negatiu, però, sortosament, també ho poden fer en positiu! Recordo que en la meva primera relació de parella seriosa i més o menys estable notava que hi faltava alguna cosa. Ho vaig sentir durant molt de temps, però no sabia què era. Me n’adonava quan veia la meva mare i el meu padrastre junts. Ells tenien alguna cosa que jo no veia en la meva relació: complicitat, amor incondicional i sense reserves, i anar a l’una com a fil conductor que em mostrava el que jo volia. Sens dubte, desitjava sentir-ho. Si ells ho tenien, volia dir que existia, i si ells havien pogut trobar-ho o crear-ho, per què jo no?

Vaig estar un temps amb aquest malestar dins meu, vivint-ho en silenci i passant-ho molt malament, lamentant-me pel que veia que mai no tindríem. Vaig intentar construir-ho, crear-ho, però no hi havia manera. Pel motiu que fos, era impossible en aquella relació. Es va conver

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X