1

Unes setmanes després

Victoria

—Que ets sorda, nena?

No, però estava fins als nassos d’aguantar les seves idioteses.

La Victoria va intentar no perdre la paciència. De debò que ho va intentar. Si no se’n sortia, acabaria fotent una safata pel cap a aquell maleït client, i el seu maleït encarregat observava la situació des de la maleïda barra.

Allò de mantenir el somriure en situacions de tensió… no havia sigut mai el seu fort, la veritat. Els psicòlegs no deien que ignorar els problemes els empitjorava? Qui era ella per portar-los la contrària?

Tant de bo pogués aplicar aquella filosofia als clients malparits que no sabien ni què demanaven. El que tenia al davant n’era l’exemple perfecte: feia petar els dits per cridar-la, li parlava com si tingués cinc anys i una gominola enganxada al bulb raquidi… Un exemplar perfecte de tot el que no rutllava a la societat. Com a mínim, quan es treballava de cambrera al bar decadent del final de l’avinguda.

Però necessitava aquell sou, o sigui que es va empassar la tirallonga d’insults i va agafar més fort la safata.

—Senyor —va dir amb dolçor, tot i que va sospitar que devia semblar una assassina somrient—, ha demanat un Manhattan i és el que…

—Si volgués aquesta merda, em quedaria a casa.

Tant de bo.

En realitat, qui havia demanat el còctel era la dona de l’idiota. Estava asseguda davant d’ell amb les galtes sufocades com un perdigot. La petita copa vermella continuava al centre de la taula, com si qui la toqués primer fos qui tingués la culpa del malentès.

—Ha demanat un Manhattan i és el que he portat, senyor —va contestar la Victoria sense immutar-se—. Whisky amb vermut vermell.

—Si et demano una cervesa, també me la portaràs en aquesta merda de got?

—Les cerveses poden anar en gots o gerres. Com que és una beguda forta, el Manhattan es recoma…

—Una beguda forta? —va repetir en un to burleta que va fer trontollar l’expressió neutral de la Victoria—. Què n’has de saber, tu! L’has tastat mai? Segur que no ets ni major d’edat.

Li estava dient que era una criatura? Perquè ella s’hi podia tornar dient-li vell idiota.

En aquell moment, tenia els dits tenyits de vermell i els nusos, de blanc. No suportava que la tractessin com una criatura. Tenia vint anys!

Mentre el conflicte s’allargava, altres taules començaven a impacientar-se. La Victoria sabia que una dona al fons li feia senyals per demanar el compte, i que n’hi havia d’altres que la seguien amb la mirada intentant establir-hi contacte visual. Com si fos ella la culpable de no poder fotre el camp! Va mirar de reüll amb l’esperança que la Daniela o la Margo, les seves companyes, poguessin ajudar-la. Però no va tenir sort. Estaven tan atrafegades com ella.

—És la mida estàndard —va insistir en to pacient—. Si ho prefereix, li puc portar una altra beguda que se serveixi en un got més gran.

—He demanat això.

—Què li agradaria que fes, llavors?

—M’encantaria que tanquessis la boca d’una vegada. No serveixes per a res.

—Amor… —va xiuxiuejar la seva dona, avergonyida.

—No et posis de part seva només perquè és una nena. Ha d’aprendre a treballar!

Paciència. Un cop de safata semblava divertit, però la garjola no tant.

—Li puc oferir una beguda més gran, senyor —va repetir la Victoria—. A la carta trobarà una àmplia varietat d’opcions.

—Llavors, això no ho hauré de pagar?

—Bé…, no ho puc tornar. És el que ha demanat.

—Però quina mena de tracte al client és aquesta? —va escopir, furiós—. També penses cobrar-me per respirar l’aire d’aquest puto bar?

—Sisplau, no aixequi la veu. Hi ha fotos a la carta, senyor. Si no li agradava la copa, podria haver demanat una altra cosa.

A dins del seu cap, tots i cadascun d’aquells «senyors» eren un «puto amargat».

Ell va fer un bot, com si acabés d’electrocutar-se amb la seva puta amargor.

—Ara resulta que és culpa meva, per no haver mirat la carta?

Sí, puto amargat.

—No, senyor.

—A tu et paguen per opinar o per servir begudes?

A la Victoria se li va començar a inflar una vena del coll. Estava gairebé segura que, si continuava aguantant-lo, li explotaria. El seu únic consol era que, com a mínim, explotaria a la cara d’aquell amargat.

—Sens dubte —va remugar—, no em paguen per discutir sobre la mida d’un got.

—Com t’hi atreveixes?

—Vol canviar la beguda o no?

—Mi-te-la! Ets una maleducada! No m’estranya que aquest lloc estigui mig buit.

—Millor buit que no ple de clients que no saben el que demanen.

—Perdona?

—Hi ha unes fotos precioses per a la gent que no ha demanat un còctel en sa vida, senyor.

Devia entendre que aquella última paraula la pronunciava com un insult, perquè es va posar com un pebrot en un temps rècord. Si a la Victoria no li explotava la vena, a ell li explotaria el cap.

—On és l’encarregat? —va exigir, furiós.

—Amor… —va tornar a intervenir la dona.

—Que vingui l’encarregat ara mateix!

La Victoria volia demanar-li que abaixés la veu, però llavors va notar un braç per sobre les espatlles. Es va quedar molt quieta. L’Andrew, l’encarregat i propietari del local, la va estirar cap a ell. Tenia un somriure dibuixat a la cara, però era un somriure molt tens.

Merda.

—Que hi ha cap problema? —va preguntar amb aquell to apegalós habitual.

L’agafava tan fort que la Victoria no podia veure res més que el Rolex daurat que li havia plantat davant de la cara. Es va preguntar si només tenia aquell i el lluïa cada dia. Ni tan sols funcionava; el feia servir per presumir. A qui volia enganyar?

La Victoria també es preguntava on el devia haver robat.

—Sí —va engegar el client, i la va fer tornar a la realitat—, i tant que hi ha un problema. La teva cambrera m’està faltant al respecte.

—La meva Vicky, faltant-li al respecte a un client? Impossible.

Ho va dir en un to tan sincerament sorprès que gairebé va enredar la Victoria. Però aleshores ella va recordar que li havia tornat a dir Vicky, sobrenom que detestava, i va fer una ganyota.

—Doncs la teva Vicky ha portat aquesta merda quan li hem demanat un Manhattan.

L’Andrew el va contemplar amb una cella aixecada.

—Sí, ja veig que l’ha portat.

—Ha vist la mida d’aquest got?

—El mateix que surt a la carta, sí.

—Llavors, és culpa nostra per haver-lo demanat?

—M’alegra que es respongui vostè mateix, senyor. Fa que la conversa sigui molt més fluida.

El client es va quedar amb un pam de boca oberta, superofès. Tot seguit, va deixar anar un renec i es va aixecar. La seva dona el va seguir de pressa, tot i que va xiuxiuejar una disculpa quan va passar pel seu costat. I, per descomptat, ningú no va pagar res.

Quan van desaparèixer, l’Andrew va fer petar la llengua amb desaprovació i la va deixar anar.

—He intentat controlar-lo jo sola —va assegurar-li la Victoria en veu baixa.

—Ai, Vicky, Vicky, Vicky… Què en faré, de tu?

Li va voler dir que no era culpa seva, però no pagava la pena.

—Al meu despatx —li va ordenar en un to menys simpàtic—. Primer neteja la taula, això sí. I agafa el còctel.

Un cop ho va haver dit, se’n va anar directe cap a la porta que hi havia a l’altre extrem de la barra. La Victoria va agafar el drap que portava al davantal, frustrada, i va començar a netejar la superfície tacada de líquid vermell. Amb l’altra mà, aguantava aquell coi de Manhattan.

Caleb

Amb tantes opcions a la família…, de debò havia de treballar amb l’Axel?

Estava assegut al seu costat, al seient del copilot. Aquella manera de respirar seva tan sorollosa el treia de polleguera, per no parlar del soroll que sortia del bar que tenien al costat. Els estímuls dels clients eren tants i tan sorollosos que necessitava un respir. Va abaixar la finestreta, impassible davant l’aire fred de la nit, va encendre una cigarreta i va expulsar el fum cap enfora.

—Es pot saber què hi fotem, aquí? —va preguntar l’Axel amb impaciència.

En Caleb, que continuava observant el local, no li va respondre. Era un bar petit i força tronat. Uns quaranta anys, pel cap baix. Havia viscut temps millors. Les taules de fusta estaven esquerdades; les ampolles del fons, plenes de pols —i d’aigua—; els llums feien pampallugues, i les cambreres s’hi passejaven amb expressió d’abatiment.

—Des de quan ens dediquem a mirar fixament per la finestreta? —va insistir l’Axel.

En Caleb va observar les dues cambreres: una de pèl-roja parlava amb uns clients, una de rossa estava ajupida al costat de la barra. En podia ensumar una tercera, però havia desaparegut darrere la porta que feia pudor de tabac i de substàncies psicotròpiques. Distret, va exhalar a poc a poc una altra glopada de fum.

—Hola? —El pesat de l’Axel no es donava per vençut—. Saps mantenir una conversa, com a mínim?

—Sí.

—I em pots explicar què hi fotem, aquí?

En Caleb ni es va dignar a mirar-lo.

—Estàs pencant, o sigui que concentra’t.

—Doncs a mi no em sembla que…

—El que em sembla a mi és que et paguen per això, de manera que limita’t a treballar en silenci. Si has de contemplar un bar, ho fas i t’estàs calladet.

No estava pendent de la seva reacció, però va deduir que a l’Axel se li havia escapat un mig somriure. Sempre ho feia. Tenia un estrany sentit de l’humor suïcida que en Caleb no entenia. Tot i que, pensant-ho bé, no entenia gairebé cap sentit de l’humor.

—Només deia —va insistir el seu company— que podrien aprofitar millor les nostres habilitats.

—Tu només fes el que ens han demanat.

—Però digue’m què coi fotem davant d’un bar, com a mínim.

—Esperar que es buidi.

Va continuar observant la gent. La cambrera pèl-roja s’havia acostat a la barra i, després d’intercanviar una mirada amb la rossa, semblava que volgués entrar per la porta per la qual havia desaparegut la tercera. Al final va brandar el cap i va continuar treballant.

—Ei —va protestar llavors l’Axel—, no et comportis com si en Sawyer t’hagués donat a tu el poder. Aquí estem en igualtat de condicions.

—Què hi deuen fer, allà dins? —va murmurar en Caleb.

—Passes de mi o què?

—Calla!

—O què?

—O faré la volta al cotxe, trauré el que tenia preparat per al nostre objectiu i ho faré servir amb tu.

No li va caldre aixecar la veu. L’Axel es va quedar uns segons en silenci, com si no sabés què dir, i llavors va riure entre dents.

—No t’hi atreviries.

En Caleb va deixar anar el fum, va tancar els ulls un moment i finalment es va centrar en el bar altra vegada. Tot i que va continuar fent-se el dur, l’Axel no va tornar a badar boca.

Victoria

El despatx de l’Andrew era una mena de cova que feia una pudor fastigosa i amb les finestres sempre tancades. La Victoria es va asseure en l’única cadira disponible a banda de la d’ell i va reprimir les ganes d’estossegar.

El propietari del bar ja estava assegut a l’altre costat de la taula, i revisava uns papers. Va agafar el còctel sense ni tan sols mirar-la i se’l va empassar d’un glop. La Victoria va respirar fondo. Tractar amb l’Andrew en un dia normal ja era difícil, però quan s’emborratxava era impossible.

Va observar el seu voltant per distreure’s: les cortines estaven tancades, els prestatges, plens de pols, i la catifa del terra acumulava anys de brutícia. No deixava de trobar-hi cendrers plens de burilles. Ah, i uns trofeus de bitlles horribles que l’Andrew havia guanyat anys enrere. Una vegada, completament pet, els havia omplert fins dalt d’alcohol i s’havia continuat emborratxant. El van haver de treure al carreró del darrere abans que comencés a esbatussar-se amb diversos clients.

Després de gairebé cinc minuts de silenci, l’Andrew es va reclinar sobre el respatller de la cadira. Amb els braços encreuats, li va dedicar un somriure.

—Penses explicar-me què ha passat?

La Victoria l’hi va explicar tal com havia succeït. Quin sentit tenia dir-li una mentida? Ell la va escoltar en silenci, mirant-la fixament.

—… i llavors has aparegut tu —va acabar—. Però de debò que he intentat solucionar-ho jo sola.

—Mmm.

No era una reacció gaire esperançadora. La Victoria va ajuntar amb força els genolls sota la taula.

—Puc pagar jo la beguda —es va atrevir a oferir.

—Ai, angelet… Què en faré, de tu? La setmana passada et va caure un got, uns clients es van queixar perquè t’havies negat a servir-los… Últimament, em dones més problemes que solucions.

Allò del got ho havia provocat el mateix Andrew en tocar-li el cul, però no l’hi podia dir. I els clients a qui no havia servit? Anaven tan borratxos que la Victoria els va dir que era millor que no seguissin bevent. I s’ho van prendre fatal.

Tot i així, tenia les de perdre. Ho va veure en l’expressió empipada de l’Andrew.

—No et donaré més problemes —va assegurar en veu baixa.

—I per què t’hauria de creure?

—Perquè… t’ho prometo.

—Ah, m’ho promets! De què em serveix la teva paraula si ets una inútil?

—He intentat que canviés la comanda —va insistir ella, tossuda—. És el que ens vas aconsellar que féssim en casos així!

—Però no te n’has sortit, i ara tinc un client menys per culpa teva.

Per com sospirava, qualsevol hauria dit que l’Andrew s’avorria. Es va regirar la butxaca i, en adonar-se que ella ni s’immutava, va deixar anar un crit d’impaciència. La Victoria es va afanyar a buscar un encenedor. Un cop el va haver trobat, li va encendre allò que es volia fumar, fos el que fos. Tenia l’altra mà amagada rere l’esquena, tancada en forma de puny.

—I després t’atreveixes a demanar-me contractes… —va remugar l’Andrew després de la primera pipada.

Va expulsar el fum pels narius.

—Ja n’estic fart, de veure’t —va deixar anar llavors—. Au va, marxa.

—Però… em vas dir que el contracte…

—Quan milloris, ja en parlarem. I avui, angelet, et quedes tu sola a netejar les taules. És el mínim que pots fer.

La Victoria va abaixar a poc a poc el braç de l’encenedor.

—Algun inconvenient? —va insistir l’Andrew.

—… No.

—Així m’agrada.

La Victoria va deixar anar l’encenedor sobre la taula amb una mica més de força de la necessària. Encara no havia arribat a la porta quan el va sentir escurar-se el coll.

—I no t’oblidis de netejar això.

Sense ni tan sols prevenir-la, l’Andrew li va llançar el got buit del Manhattan. La Victoria el va caçar com va poder i, enfurismada, va abandonar el despatx.

Caleb

—Coneixes aquella noia?

La pregunta d’en Caleb va fer que el seu company tornés a concentrar-se. S’havia distret una estona amb un joc molest i sorollós del mòbil.

Va seguir la direcció de la seva mirada. Quedava molt poca gent, o sigui que era fàcil identificar-la. Era l’única que continuava darrere la barra, i fregava un got com si el volgués fer miques.

—No —va dir l’Axel, molt confós—. L’hauria de conèixer?

—No.

—Llavors, per què m’ho preguntes?

En Caleb va desviar de seguida el tema.

—L’objectiu és dins del local. Darrere d’aquella porta.

—N’estàs segur?

—Sí.

—O sigui que la rateta està amagada… No li servirà de res.

—Les cambreres comencen a marxar —va observar en Caleb.

—Hi entrem per darrere?

No li va caldre respondre, perquè tots dos ja sortien del cotxe. Van creuar el carrer per la zona més allunyada possible i, sense cap mena de pressa, van entrar al carreró que vorejava el local. Un cop amagats en la foscor, en Caleb es va concentrar a escoltar. Escoltar i saber quanta gent quedava a dins. Mentrestant, l’Axel es va treure la pistola de la jaqueta. Ja tornava a somriure.

Victoria

Si a ella li tocava la pera haver-se de quedar, a la Margo semblava que li fotés molt més. Quan ho va sentir, va estampar el drap contra la barra.

—I una merda. Em quedo amb tu.

—L’Andrew s’enfadarà encara més amb ella —va assenyalar la Daniela—. Tot i que podríem intentar…

—Val més que no intenteu res —va intervenir la Victoria, que era l’única que encara portava el davantal posat—. Marxeu a casa, no passa res.

La Margo es va plegar de braços. La Dani la va continuar mirant amb poca convicció.

—Entesos —va dir la primera—, envia’ns un missatge pel grup quan surtis d’aquí i un altre quan arribis a casa.

—D’acord, mama.

—Mi-te-la que graciosa. —La Margo va fer un gest a la Daniela, que al final es va separar de la barra—. Ens veiem demà, Vic.

—Fins demà! —se’n va acomiadar la segona—. Avisa’ns si necessites res, d’acord?

La Victoria les va observar amb impotència. Un cop van haver desaparegut, va sospirar i va començar a col·locar les cadires sobre les taules.

Caleb

Va obrir els ulls. Les veus de les cambreres començaven a desaparèixer carrer enllà. Dins del local, només hi havia el moviment d’una persona.

—Han marxat —va informar en veu baixa.

L’Axel va somriure d’orella a orella.

—És a dins?

—Sí. Movent… mobles.

—Doncs anem a donar-li un cop de mà.

Victoria

Després de quedar-se fins a la mitjanit, a la Victoria no li venia de gust acomiadar-se de l’encarregat del local. Va acabar d’escombrar darrere la barra, va buidar la pala a la paperera i després va preparar les bosses per, ja de camí cap a casa, llençar-les als cubells del carreró. Es va treure el davantal, va comprovar que ningú no li havia escrit res al mòbil i va enviar un missatge a les noies.

Grup: les tres mosqueteres

Va deixar el mòbil i el davantal sobre la barra. Mentre anava a buscar la jaqueta, es va preguntar per què sempre li tocaven els pitjors clients. La Daniela tenia els adolescents, que, sí, d’acord, eren una mica insuportables, però no li plantaven cara mai d’aquella manera! La Margo s’encarregava dels grups nombrosos i de vegades la molestaven, però sabia fer-se respectar.

I després hi havia la Victoria, que tenia tota la resta: solitaris, malhumorats, parelles que havia d’esperar que es desenganxessin per poder-los preguntar… Els que hi havien entrat per casualitat i passaven de tot…

Havia demanat a l’Andrew que redistribuís les taules o que, com a mínim, fossin rotatòries. No va obtenir el resultat que buscava, evidentment. L’Andrew apreciava la Margo per la seva capacitat amb els números i perquè de tant en tant li donava un cop de mà amb els comptes, i tenia una petita predilecció per la Daniela, o sigui que no la volia posar amb els paparres.

Traducció ràpida: als oblidats els tocava l’oblidada.

Més d’una vegada havia tornat plorant a casa —més per la ràbia que per una altra cosa—, però tampoc no tenia altres ofertes de feina. Allà dins se sentia relativament segura, i l’Andrew, tot i que era un idiota, no la fotria al carrer. A més, les propines estaven bé.

Just quan es cordava la jaqueta, li va semblar sentir un soroll a la part del darrere del local. Juraria que era la porta, però era impossible; ja l’havia tancada amb clau.

Espera… Un altre robatori?! Ja els havien atracat dos cops en un mes!

Més furiosa que espantada, es va ajupir per amagar-se sota una de les taules que tenia al costat. Si havien entrat a robar, no es jugaria el coll per cent dòlars que ni tan sols eren per a ella. Que s’espavilés solet, el malparit de l’Andrew.

Allà sota, va parar l’orella molt atenta per determinar si era una paranoica o si calia ocultar-se encara millor. Uns segons després, es va decantar per la primera opció.

Tot i així, un soroll sec i sobtat la va deixar paralitzada al mateix lloc. Algú acabava d’obrir el despatx de l’Andrew d’un cop de peu, un cop de peu tan fort que la maneta de la porta havia sortit volant fins a l’altra punta del local. Mentre la porta ressonava contra la paret, la Victoria va contemplar com la maneta lliscava fins a quedar al costat de la seva taula.

Es va tapar la boca instintivament, perplexa i espantada. Què…?

—No! Espera!

La veu de l’Andrew va fer que es tapés la boca també amb l’altra mà.

—Calla!

Aquella veu era nova, baixa i tenebrosa. La Victoria es va arraulir, es va dur els genolls al pit i va recordar que havia deixat el mòbil sobre la barra. No podia sortir a buscar-lo.

Just en aquell moment, dues figures van passar per davant seu. Sense gaire esforç, van acabar estampant-ne una tercera —l’encarregat del bar— contra una de les taules que hi havia al costat de la barra.

La superfície del seu amagatall li tapava la meitat de la imatge, de manera que només podia veure les figures de cintura en avall. Vestien pantalons i botes de color negre. Una tenia una pistola a la mà. Un calfred li va recórrer l’espina dorsal, i va haver de lluitar contra les ganes que tenia d’emetre algun so.

Caleb

L’objectiu estava plorant i encara no l’havien ni tocat.

Seria una d’aquelles nits. Quin cansament.

Després de girar els ulls en blanc, el va aferrar pel coll de la samarreta i el va immobilitzar contra la superfície de la taula. Amb una mà en va tenir prou. El paio en qüestió era poca cosa: uns quaranta anys, complexió anormalment prima, roba vella, galtes enfonsades, el tou dels dits groguenc, ulls injectats en sang… i l’olor, és clar. Un perfil molt comú entre la gent que demanava calés al seu cap i no els hi tornava quan tocava.

Va mirar de reüll l’Axel. A ell no li interessava analitzar els objectius, només assegurar-se que ningú no els veiés. El seu company va tancar els ulls amb força i, en obrir-los, en Caleb es va adonar que se li havien tornat de color negre. L’Axel va sentir un sol cop.

Bé. Des d’aquell moment, si algú passejava per fora del local, veuria una sala buida.

—Saps qui som —va preguntar en Caleb a l’objectiu—, oi?

L’home es va limitar a ploriquejar, cosa que li va encantar, a l’Axel. En Caleb va desviar la mirada, força més avorrit, i va recórrer el bar amb els ulls. No era gens especial, però una olor poc habitu…

—T’hem fet una pregunta —va insistir l’Axel—. Saps a qui li deus calés?

—No… n-no tinc…!

—Que no els tens? Oooh, quina pena més gran!

—En Sawyer necessita que li tornis els diners —va resumir en Caleb.

—No els tinc aquí! —va insistir l’objectiu—. Els… eh… els he invertit i n’estic esperant els beneficis! Si em deixeu uns dies…

De manera automàtica, en Caleb li va agafar un braç i l’hi va retorçar en un angle molt concret. L’home va cridar desesperat, però ell ni tan sols va parpellejar.

—Si-sisplau… —A aquell paio li queien uns llagrimots per la cara—. Només… només em calen uns dies…

—Uns dies? —va repetir l’Axel amb un riure cruel—. De dies, te’n vam donar de sobres i el meu cap continua sense els calés.

—Sisplau, tinc família! —va insistir l’objectiu, amb desesperació. Li va fer un salt el cor—. He de mantenir…!

La seva frase va quedar interrompuda per l’estrebada d’en Caleb. No va fer servir prou força per trencar-l’hi, però, de mal, n’hi devia fer. El crit en va ser un bon indicatiu.

—No ens diguis mentides —li va advertir en veu baixa.

—N-no dic mentides!

L’estrebada següent va ser més brusca. Altra vegada, fregava la fina línia del trencament. L’objectiu va tornar a cridar.

—Jo no intentaria mentir davant del gosset —el va avisar l’Axel, divertit—. T’enganxarà de seguida.

—Necessitem els diners —va insistir en Caleb amb calma.

—Si no marxem d’aquí amb els calés, haurem de marxar amb una altra cosa que t’agradarà molt menys. Però som tan bona gent que et deixarem triar.

El paio va remenar el cap, i en Caleb es va apartar just a temps perquè l’Axel hi intervingués.

Mentre aquest feia la seva part, en Caleb es va girar i, encara pendent dels batecs per si l’objectiu mentia, va revisar el local amb la mirada.

Hi havia una olor que no li encaixava.

Hi havia un mòbil i un davantal a la barra. Va recollir el primer amb curiositat. L’olor no era desagradable, com la de l’objectiu. Va ensumar el davantal, encuriosit. Li resultava familiar. I encara estava calent. Algú l’havia fet servir, a tot estirar, cinc minuts abans. Les cambreres se n’havien anat, de manera que només podia elaborar teories.

Llavors va reconèixer aquella olor. Una espècie de sabó d’espígol. Ja l’havia notada abans, però no recordava quan.

Va tancar ben fort els ulls i va provar de concentrar-se. El riure maníac de l’Axel i els crits de l’objectiu el distreien, però va aconseguir ignorar-los. I, finalment, l’olor se li va fer present.

En obrir els ulls, els va clavar en una taula del fons del local.

Victoria

Unes nàusees violentes es van apoderar d’ella, però no podia vomitar. Estava aterrida. Els crits de l’Andrew, cada cop més desesperats i inhumans, li van omplir els ulls de llàgrimes. Va treure’s les mans de la boca i es va abraçar a si mateixa amb totes les seves forces. Serrava tan fort les dents que li feien mal i tot.

Per cada esgarip, un calfred li recorria tot el cos i li agafaven ganes de sanglotar. No havia sentit mai una persona patir tant. Era… cruel. Es va clavar les ungles als genolls, angoixada per trobar algun consol fins que allò acabés, i va tancar els ulls.

Qui eren aquell parell? Quants calés volien? La Margo havia esmentat una vegada un prestador, però la Victoria no se l’havia pres seriosament. Potser l’Andrew… Oh, no. Sisplau, que no fos allò. No se l’estimava gaire, el seu cap, però no volia presenciar el final d’aquella història tan trista.

Un altre crit va omplir l’habitació, i ella es va encongir bruscament sobre si mateixa. Va estar a punt d’arraulir-se encara més, però llavors algú es va acostar al seu amagatall.

Ni tan sols estava segura de com l’havia trobat, però just al davant tenia un dels delinqüents. Esgarrifada, va retrocedir fins que va tocar amb l’esquena el suport de la taula.

Unes cames enfundades en uns pantalons foscos, unes botes robustes…, una mà que sostenia una pistola. I tot, davant de la seva cara.

Amb la vista entelada per les llàgrimes, va lluitar contra la desesperació d’una manera molt diferent de la de l’Andrew. La mà de la pistola va tirar amunt i el so li va indicar que l’havia deixada sobre la taula. Tot seguit, va tornar a aparèixer, aquest cop buida. El noi va tensar i destensar els dits amb tranquil·litat. Cada segon que passava, ella estava més angoixada.

Va ser llavors quan ell es va posar a empènyer la taula sense fer soroll.

La Victoria es va quedar quieta, plorant i abraçant-se els genolls, mentre ell s’anava revelant a poc a poc. La samarreta era del mateix color que els pantalons, i la jaqueta oberta, també. Tenia una caputxa, però no la portava posada. Li va veure la pell morena, els cabells foscos, la mandíbula tensa, els llavis premuts, el nas recte… i els ulls negres. No opacs; negres.

Durant uns segons, va ser incapaç de reaccionar. Estava paralitzada. Si no hagués sigut pel crit de l’Andrew, segurament s’hauria quedat en la mateixa postura molta estona més.

Per sort, l’instint de supervivència va fer que es tornés a centrar. Va esperar i esperar, petrificada i sense parar de plorar. El noi la va observar sense pressa o reacció. La seva mirada no semblava hostil, però la ment d’ella divagava pel terror. La matarien?, la torturarien com a l’Andrew?

Havia estat en silenci tanta estona que, sense adonar-se’n, va deixar de respirar. Quan estava a punt de rendir-se i demanar-li que no li fes mal, el noi, per fi, va reaccionar.

Quan va moure el braç, ella va estar a punt de tirar-se encara més enrere. Però no. Ell no va fer cap gest per fer-li mal. Es va posar un dit als llavis i li va indicar, sense emetre cap so, que es quedés en silenci.

La Victoria va parpellejar entre les llàgrimes i es va quedar perplexa en adonar-se que ell recol·locava la taula, recollia la pistola i, tot seguit, girava cua per tornar al costat del seu company.

Estava tan estupefacta que es va permetre respirar i, per fi, eixugar-se les llàgrimes amb les mans.

Error. Terrible error.

La mà li va picar contra una pota de la taula.

Collons!, no es podia creure que moriria en aquella merda de bar.

Caleb

Quan va sentir el soroll, es va quedar molt quiet. L’Axel s’havia girat amb els ulls ben oberts i els va clavar en la taula on la noia s’amagava.

Ell ho havia intentat.

Va recular, va apartar la taula de cop i va ignorar els gemecs desesperats de la noia. La va agafar pel braç i, d’una estrebada, va fer que s’incorporés al seu costat.

No tenia un interès especial a fer-li mal. Al cap i a la fi, no tenia res a veure amb l’objectiu. Però, tot i això…, quin remei li quedava ara que l’Axel l’havia vista?

—Sisplau… —suplicava ella, movent el braç en va—. Sisplau, no he vist res, us ho prometo!

Aquest últim crit va anar acompanyat d’una estrebada forta. En Caleb, molt desprevingut, va estar a punt de deixar-la anar. Sorprès, va fer el que feia sempre quan algú intentava escapar-se: li va estirar el colze amb força, la va forçar a fer mitja volta i es va enganxar l’esquena de la noia al pit. Amb l’altre braç, li va envoltar el coll i la va immobilitzar. Ella intentava forcejar, però era inútil. La tenia ben agafada. Amb l’altra mà ja alliberada, encara subjectava la pistola. La noia se’n devia adonar just en aquell moment, perquè es va quedar glaçada.

Quan va notar que ella ja no forcejava, la va deixar anar una mica, però no va dir res. No semblava que calgués. Va abaixar els ulls. Els seus cabells castanys feien olor d’espígol. Un altre misteri resolt.

Va començar a caminar i la noia va obeir, tremolant de cap a peus. Tenia les dues mans ben agafades al braç que li encerclava el coll, però no intentava apartar-lo. Ni tan sols li va clavar les ungles o va provar de mossegar-lo, cosa molt habitual.

Si s’hagués quedat quieta…

L’Axel es va separar de l’objectiu. Ara, era ella qui li interessava.

—Mira què hi tenim, aquí —va comentar amb un gran somriure.

L’encarregat del local es va quedar estirat, mig inert. L’Axel, amb esquitxades de sang i un ganivet a la mà, mostrava una imatge que difícilment oblidaria cap dels presents.

—On t’havies ficat? —va recriminar a la noia, com si parlés amb una nena petita—. Deus ser molt bona amagant-te, perquè ni el meu col·lega t’havia sentit.

Potser la noia no sabia res d’ells, però el seu instint la va encertar; quan l’Axel se li va acostar, ella es va enganxar encara més a en Caleb. Ho va fer amb tant d’ímpetu que ell va haver de fixar els peus a terra per no bellugar-se.

Aleshores es va amagar la pistola en una de les butxaques. L’Axel va arrugar el front.

—Què fots?

—No es mourà.

Ho va dir amb tanta convicció que no li va caldre que la noia li donés la raó. Tot i així, ella va assentir desesperada. Va suposar que, en comparació amb l’Axel, apostar per ell semblava sensat.

—Pobre de tu que ho facis —li va advertir l’Axel, i llavors va semblar que recordés per què hi havien anat—. Per cert, he trobat un regalet per a en Sawyer. Creus que li agraden els Rolex?

En Caleb va alçar una cella. L’objectiu ploriquejava. Tenia un braç ple de talls i blaus, i el seu company aguantava el rellotge d’or que acabava de pispar-li.

—És or —va confirmar en Caleb—. Vell. Mínim, vint anys. No cobreix el deute.

—Ah, d’acord —va comentar l’Axel amb ironia—. Almenys, avui li serveix per salvar-se. Només em queda un dubte…: què fem amb la nostra amigueta ploramiques?

La noia es va encongir contra en Caleb, que ni es va immutar.

—Sense morts —li va recordar.

—Quina bajanada.

—Ordres d’en Sawyer.

—Però ens han vist la cara! L’imbècil aquest de la taula no dirà res, però ella?

—Tampoc no ho farà.

—Ets el seu advocat o què? A més, qui coi és? La seva nòvia?

L’Axel es va girar cap a l’objectiu i li va clavar uns copets a l’esquena; davant d’aquell gest, l’encarregat del bar es va posar a sanglotar en veu baixa.

—Creus que li hauríem de donar una lliçó a la teva nòvia, perquè no obri la boca?

—És una cambrera —va replicar en Caleb amb calma—. Òbviament.

—Algun cop has fet cridar una cambrera?

—No.

—Doncs avui descobrirem…

—He dit que no.

L’Axel podia ser moltes coses, però en cap cas era obedient. Ni sensat. Sempre havia sigut un gelós patològic molt ambiciós, i en Caleb sabia que, en donar-li una ordre, s’estava arriscant molt.

El seu company, ara sense somriure, va començar a obrir i tancar els punys.

—Tu no manes, aquí —li va recordar.

—Tu tampoc.

—Cada cop que t’hi neguis, afegiré una mica més de diversió al que faré amb ella.

En Caleb havia sortit molt poques vegades amb l’Axel, però sabia de quin peu calçava. I hi havia límits que ni ell creuaria. No volia començar un conflicte al mig del bar de l’objectiu, però tampoc no toleraria aquell comportament.

—Ves amb compte —li va advertir, encara amb un to calmat.

L’Axel va sospesar les seves opcions durant uns segons. En Caleb podia sentir com de ràpid li bategava el cor. Quan es va saltar un batec i va fer per acostar-se-li, no va dubtar ni un segon. Va tornar a treure la pistola i, en un moviment igual de ràpid que el del seu company, l’hi va apuntar al centre del pit.

Victoria

Va contemplar l’escena amb perplexitat. No entenia res. El noi que la subjectava estava apuntant al dels cabells blancs. Aquest últim s’havia quedat molt quiet, i va deixar de semblar tan amenaçador. Fins i tot va aixecar una mica les mans.

—Què fots? —li va preguntar, perplex.

—Potser jo no mano aquí, però tinc més potestat que tu. Si tornes a renegar d’una ordre, serà l’última vegada.

Malgrat l’amenaça, la Victoria va notar que el braç que l’empresonava estava relaxat. Fins i tot semblava tenir el pols tranquil. Tenia la pistola congelada a la mà. Cap mena de tremolor. Era… antinatural.

El dels cabells blancs, per cert, va esclafir a riure i va abaixar les mans.

—Només li volia donar una lliçó. Penses abaixar la pistola d’una puta vegada?

A la Victoria la va sorprendre que el noi dels cabells blancs no es defensés. Potser el que la subjectava l’intimidava una mica. Allò la va tranquil·litzar força. Era un desconegut, sí, però no semblava tenir la més mínima intenció de fer-li mal. No tant com l’altre, almenys. Veient quines eren les seves possibilitats, no podia aspirar a gaire res millor.

—Fes dues passes enrere —li va indicar el noi dels cabells negres.

Tenia una veu greu i ronca, una d’aquelles que segurament no han pujat mai ni un decibel, però que aconsegueixen emmudir una sala sencera.

Sens dubte, va fer callar l’altre noi, que va actuar com li ordenaven.

I, llavors, el que la retenia es va posar a parlar en l’idioma més estrany que havia sentit en tota la seva vida. L’altre va llançar una mirada plena d’odi a la Victoria abans de contestar-li en el mateix idioma. Van intercanviar quatre paraules, i el dels cabells blancs la va tornar a mirar. Aquest cop, feia pinta de voler pegar-li. Però no ho va fer. Simplement, li va passar una mà pels cabells i va enfilar cap a la sortida.

L’altre, que continuava agafant-la, la va deixar anar i va fer la volta per plantar-se-li al davant. La Victoria va haver de tirar el cap enrere per poder-lo veure. Aquells ulls estranyament negres es van creuar amb els seus en aquell mateix moment.

—Si expliques una sola paraula de tot això a algú, sigui qui sigui —li va advertir en un murmuri—, et trobaré.

Ella no va respondre. N’era incapaç. Ell tampoc no n’esperava una resposta, sinó que va marxar darrere del seu amic i, just abans de sortir del local, la va mirar de reüll. Va ser una mena d’advertència. Quan van haver marxat, la Victoria va tenir la vaga sensació que no era la primera vegada que la mirava.