Tu el pebre i jo la sal

Núria Fortuny

Fragmento

cap

1

El líquid daurat

Gina

Em vaig despertar en un llit que no era el meu. Instintivament, vaig mirar a sota d’aquell llençol beix de seda que em tapava i vaig comprovar que estava nua, tal com Déu m’havia portat al món. Mare meva! M’envoltaven quatre parets d’un blanc impol·lut, on només destacaven les fotos d’una casa de fusta amb una porxada i una parella d’esquena agafada de la mà, una porta mig oberta on es podia intuir el que semblava una banyera rodona a l’estil Pretty Woman i un mirall de cos sencer. L’únic element que desentonava era la meva roba, escampada per terra. Era evident que allí hi vivia algú que nedava en l’abundància.

Quan vaig aixecar el cap per buscar alguna pista de la raó de la meva presència en aquella habitació, vaig notar un martelleig insuportable que em maltractava el cervell. De sobte, em van aparèixer imatges a tall de flaixos davant dels ulls: llums de colors, una ampolla de cervesa a les mans, un paio de cabells castany i d’ulls foscos, un ascensor, un petó… Vaig sacsejar el cap per fer fora aquells estímuls. Començava a recordar…

Realment havia passat! M’havia deixat portar! Vaig girar-me lentament amb por de trobar uns cabells castanys al meu costat. I… allà els tenia! Vaig comprovar orgullosa que la quantitat d’alcohol ingerida no afectava el meu bon gust: braços forts, mandíbula marcada i nas gros. Els seus músculs em van transportar a la nit anterior: el bar Tramuntana, els xarrups de tequila i jo, la decepció, la traïció, ell i el seu somriure… Quin somriure!

Em vaig incorporar i vaig seure al llit, desconcertada. De cop, va sonar la notificació d’un missatge de mòbil que vaig reconèixer. Vaig donar un cop d’ull per l’habitació i vaig localitzar el meu telèfon damunt la tauleta de nit.

XÈNIA

On coi ets?

GINA

No en tinc ni idea…

Què?

Vaig mirar l’hora a la pantalla: dos quarts de nou del matí! Em vaig aixecar escopetejada, em vaig mal vestir i vaig fugir. Vaig baixar amb ascensor, un espai que em va resultar familiar, i vaig posar un peu al carrer sense ni tan sols saber on era. Vaig mirar a banda i banda i vaig descobrir gratament que era prop de casa.

XÈNIA

Però què ha passat?

GINA

No ho tinc gaire clar…

Collons, Gina!

Què? Tot és culpa del líquid daurat…

I del malparit de l’Adam!

Vaig a casa a dutxar-me i vinc

Al cap de vint minuts em vaig aturar davant del mirall i em vaig arreglar els cabells curts i rebels. No tenia temps per eixugar-me’ls, així que vaig intentar allisar-los amb els dits. Em vaig vestir amb el primer que vaig trobar a l’armari: uns texans gastats, una samarreta i una dessuadora enorme de color negre. La moda i els colors alegres no eren el meu punt fort.

Vaig agafar la bossa de mà i vaig sortir esperitada de casa per arribar a l’hora. Aquell era un dia important, començava a treballar al restaurant un xef nou. Podia ser una gran oportunitat o un calvari, però la veritat era que no em venia gens de gust que algú altre remenés la meva cuina, encara que fos el germà de la mestressa. Me l’havia de menjar amb patates, m’agradés o no. No tenia opció. La Rut, l’anterior xef, havia plegat i la Sol havia aprofitat l’ocasió per incloure el seu germà dins del negoci, el qual, fins aleshores, no havia estat un negoci familiar.

Vaig baixar les escales de casa saltant els graons de dos en dos, i en un dels salts em vaig fer mal en un turmell. Falsa alarma, no era res greu, tot estava bé. I en menys de trenta segons ja tenia els peus a fora. Des del meu pis, situat al carrer Verdi, fins a l’Insòlit trigava un minut, aproximadament. La plaça de la Virreina, en ple barri de Gràcia, era un bon escenari per a un restaurant que començava a despuntar.

XÈNIA

Espavila! Que no arribes!

GINA

3, 2, 1…

Vaig entrar per la porta de l’Insòlit. Eren les nou en punt del matí i tot l’equip estava pul·lulant pel local mentre arribava el superxef.

Havien passat més de quinze minuts i el que a partir d’aquell dia seria el qui em manaria dins de la meva cuina encara no havia fet acte de presència. La Sol no parava d’anar d’un cantó a l’altre de la sala. Es fregava les mans i mirava el mòbil constantment.

—Em sap greu, nois. No sé què li pot haver passat. Li he trucat, però no agafa el telèfon. —La Sol em va mirar—. El mataré!

—Potser per a ell això no és tan important… —vaig deixar anar.

—És clar que ho és! Alguna cosa li deu haver passat.

—No siguis dolenta —em va xiuxiuejar la Xènia a cau d’orella.

—Ostres! Si jo tingués una oportunitat com aquesta t’asseguro que no faria tard —li vaig contestar.

—Ja… I si haguessis tingut una nit mogudeta com la teva? —La Xènia es va posar a riure.

Vaig decidir entrar a la cuina a comprovar que tot estigués net i endreçat; no volia començar amb mal peu amb el xef.

Quan m’estava assegurant que l’oli de la fregidora fos net, vaig sentir xivarri a la sala. Vaig anar cap a la porta de vaivé blanca que donava entrada a la cuina i la vaig empènyer per sortir. De sobte vaig sentir un crit greu a l’altra banda i em vaig aturar en sec. Aquell tros de fusta lacada continuava movent-se endavant i endarrere. No gosava tocar-la per si de cas. De cop i volta, algú la va agafar i la va mantenir oberta, i aleshores vaig comprendre la magnitud de la tragèdia: tenia davant meu un paio molt elegant, amb els ulls tancats, una ganyota de dolor i les mans tapant-se el nas. Ràpidament vaig deduir que li havia estampat la porta en tota la cara.

—Ostres! —vaig cridar.

Molt temia que el propietari d’aquell nas era el nou xef. «Comencem de puta mare!», vaig pensar.

—Gina! —va cridar la Sol.

—Ho sento! —vaig exclamar—. Em pensava que éreu a la sala i per això sortia de la cuina. Estàs bé? —vaig preguntar al xef, que, ben segur, ja m’havia agafat un pèl de mania.

—Tranquil·la. No és greu —va respondre ell, encara amb les mans a la cara.

La Sol el va fer seure i se li va posar al davant per examinar-lo.

—Porta gel! —em va ordenar ella, visiblement nerviosa.

Vaig dirigir-me cap al congelador a la recerca de glaçons, però un crit em va aturar.

—No cal!

—Que tossut que ets! —va exclamar la mestressa.

—I tu, que pesada! Que no ets ma mare!

L’home va apartar la Sol i va fer un pas endavant.

—Hola, Gina. Soc el Kai, el nou xef —va dir ell somrient.

Quan vaig aixecar el cap i vaig mirar els seus ulls foscos, em van tornar els flaixos de la nit passada: el bar, la cervesa, l’ascensor, el petó, els cabells castanys… i aquell somriure etern que tornava a tenir davant meu.

—Tu?! —vam exclamar tots dos a la vegada.

2

Quina probabilitat hi havia?

Kai

Ella? Em vaig quedar de pasta de moniato. Quina probabilitat hi havia que en una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants m’emboliqués amb ella? Un nombre ridícul, molt petit. Casualitat? Destí? Mala sort? En menys d’un segon, el meu record, inevitablement, em va transportar a unes hores abans.

Estava sola, asseguda en un tamboret de la barra amb una cervesa a la mà. Des de la modesta alçada que li proporcionaven aquelles quatre potes, cantava i es movia al ritme de la música que sonava, una cançó de Buhos. Duia posada una mena de boina de color negre i de les orelles en penjaven uns grans cèrcols platejats. Portava un jersei gris, jo diria que d’unes talles més grans que la que li pertocava, uns texans i vambes. Jo l’observava des de l’altra punta de la barra. Ella no es va adonar de la meva presència fins que m’hi vaig apropar. Els meus peus van cobrar vida pròpia. No ho vaig poder evitar.

—Et convido a una birra —li vaig proposar.

—Per què? —em va deixar anar ella sense ni tan sols mirar-me.

—Perquè em ve de gust? Perquè la cervesa que tens a les mans ja està calenta? Perquè soc un paio generós?

—Doncs te la pots estalviar, paio generós.

—Estàs rebutjant un regal?

—Avui no tinc un bon dia.

—Tens ganes de parlar-ne? Soc tot orelles!

Per primer cop ella es va girar i em va mirar. No m’equivocava, era preciosa: tenia una cara rodona i uns ulls foscos incansablement brillants. De la boina negra s’escapaven uns cabells rossos i curts que li espetegaven a les galtes, que es mostraven ben rosades. Aquella dona tenia alguna cosa que la feia especial, i jo estava decidit a esbrinar què era.

—Amb tu? Estàs de conya? —va exclamar ella.

—És una oferta sincera —em vaig oferir.

—Millor que em deixis sola. Avui no vull res que vingui d’un home.

—Ja hi som! Evidentment, els homes som els culpables de tot! Sempre i sense cap mena de dubte!

—Tu ho has dit! —em va engegar.

—Ni tan sols pots acceptar una conversa?

—Ja t’he dit que era un mal dia. Estic emprenyada i amb la ferma intenció d’emborratxar-me. Sola.

—Aleshores t’anirà bé aquesta cervesa —li vaig dir mostrant-li l’ampolla.

Ella em va tornar a mirar i va somriure. Jo vaig entendre aquell gest com una treva i vaig seure en un tamboret al seu costat.

Havia de reconèixer que de seguida m’hi havia sentit fascinat; era natural, espontània, i estava emprenyada amb el món sencer, o més aviat amb els homes. Era clar que feia poc algun energumen li havia jugat una mala passada, i amb la ràbia que destil·lava ens ficava a tots al mateix sac.

M’havia provocat una enorme tendresa amanida amb uns tocs de misteri. Em delia per abraçar-la i acaronar-la en la mateixa mesura que em moria de ganes d’emportar-me-la al llit i esbrinar l’enigma que amagaven els seus ulls negres.

—Tu ets el xef nou? —em va preguntar la Gina amb uns ulls enormes que em feien aterrar de nou a la cuina de l’Insòlit.

Jo vaig assentir amb el cap. Ella es va anar posant cada cop més vermella.

Vaig mirar al meu voltant sabent el que m’esperava. La cara de la Sol tenia dibuixada una infinitat d’interrogants: Que us coneixeu? De què? De quan? D’on? Com és?…

—Ostres! Com si no hi haguessin bars a Barcelona! —va exclamar la Gina, sense sortir de la seva perplexitat.

—A veure… em podeu explicar què passa aquí? —va preguntar la Sol esbossant un gest estrany a la cara.

—Res d’important. La Gina i jo ens vam conèixer ahir en un bar —vaig respondre.

—I? —va voler saber la Sol.

—I… res més! —vaig dir donant per acabada la conversa.

De sobte, la Gina em va mirar intentant escrutar-me dins dels ulls el perquè d’aquella mentida. No va gosar dir res, tan sols es va posar els cabells darrere de les orelles mentre entonava una lleugera raspera.

—No m’agraden els embolics amorosos entre treballadors. Sempre acaben afectant la feina. —La Sol va fer una pausa, ens va mirar i va continuar parlant—: Doncs si ja us coneixeu encara serà més fàcil… —va sentenciar.

La meva germana va començar a moure’s per la cuina mentre m’explicava mil coses. Vaig deixar d’escoltar-la en el moment que vaig adonar-me que la Gina s’anava acostant a mi fins que la seva mà va fregar la meva. Intentava dissimular la seva estratègia d’apropament cap a la meva orella.

—Què coi fas? —va murmurar.

—És una mentida pietosa —li vaig respondre en veu baixa.

—Però no deixa de ser una mentida.

—És per evitar-nos problemes. Creu-me, conec ma germana —vaig insistir.

—Jo també la conec i no hi he tingut mai cap problema.

—I així continuarà si no li expliques la veritat.

—Segur? —em va preguntar amb cara d’incredulitat.

—Segur.

—Que passa res? —va preguntar, de sobte, la Sol.

—No, no. No passa res —vaig respondre ràpidament.

La Sol em va mirar durant uns segons. Estic segur que si hagués tingut un polígraf a mà me l’hauria endollat allà mateix encantada. No sé si es va fiar de la meva paraula o simplement va simular-ho, però ella va continuar amb el seu monòleg sobre el funcionament del restaurant i de la cuina. No li interessava indagar en el tema perquè podia comportar-li la pèrdua d’una bona cuinera o d’un gran xef, però tenint en compte la nostra relació familiar, havia de ser realista: la posició que corria risc era la de la Gina. Així que havíem de mantenir aquella mentida.

—La Sol no suporta les històries amoroses entre treballadors. Va tenir una mala experiència fa uns anys i ho té molt clar. Si s’assabenta de la veritat, la teva feina corre perill —li vaig explicar a cau d’orella.

—I per què és la meva feina, la que penja d’un fil? —em va preguntar la Gina.

La vaig mirar en silenci, els meus ulls ho deien tot. La cara li va anar canviant de gest fins que es va posar tan vermella que semblava estar a punt d’escopir foc per la boca. Suposo que no li va fer gens de gràcia, aquell cop de realitat.

—D’acord, entès! —em va etzibar de mala manera. Es va quedar palplantada al meu costat, de braços plegats i amb cara de pocs amics—. Però que consti que això és tràfic d’influències.

Vaig somriure sense adonar-me’n; en la seva cara de disgust vaig retrobar-me la noia que havia conegut la nit anterior, asseguda en un tamboret a la barra del Tramuntana, queixosa, indignada i emprenyada amb el món.

3

Una personalitat inoportuna

Gina

No m’ho podia creure! Quina refotuda casualitat! Una de les ciutats amb més bars per càpita i havíem de coincidir al Tramuntana la mateixa nit. Que no hi havia més homes al món o què?

Sentia de fons les veus del Kai i la Sol com un murmuri. No les escoltava, em perseguia la idea obsessiva que m’havia ficat al llit amb el meu cap… Mare meva! Quin panorama que se’m presentava! Tenia el cervell embotit… Impossible pensar o verbalitzar res sensat. «I ara què?», em deia.

La Xènia es va apropar a mi i em va donar un cop de colze que em va fer sortir d’aquella abstracció.

—Què coi passa aquí? —em va dir analitzant la meva cara—. Millor dit, què coi va passar ahir a la nit?

—Buf! —va ser la meva resposta.

—Suposo que el Kai no té res a veure amb el fet d’haver passat la nit fora de casa i de no saber on t’has despertat aquest matí, oi?

Se’m va escapar un riure ridícul que responia als nervis que se m’havien apoderat de les cordes vocals, de la coordinació dels moviments i de la, ja de per si, reduïda capacitat de raonament.

—Que exagerada que ets, nena! El que passa és que m’he despertat una mica desorientada, res més —li vaig engegar.

—I una merda! Si d’una cosa puc presumir és de conèixer-te com el si t’hagués parit jo mateixa. Tinc un màster en les aventures i desventures de la Gina. Podria escriure’n un llibre.

—Insinues que soc un desastre?

—Dona, una mica sí… —va gosar dir sense cap mena de sentiment de culpa.

—No ho has dubtat ni un moment.

—Te’n fots o què?

—No, la veritat és que no… Jo no tinc la sensació de ser una desorganitzada conductual.

—Desorganitzada conductual? Hòstia, Gina! Aquest és un altre neologisme dels teus?

—Que no t’agrada?

—Tens un do ampliant el vocabulari de la nostra llengua.

—Això és un intent d’elogi? —vaig voler saber.

—Mmm… No, no era la intenció. Només evidenciava un fet —va dir la Xènia quedant-se més ampla que llarga.

—Ja m’estranyava a mi…

Em vaig girar cap als fogons buscant la silueta del Kai i me’l vaig quedar mirant. Quina gran cagada! Quina espifiada!… Però que guapo que era el paio! I això que aquell vestit que duia li tapava la major part dels seus encants. Involuntàriament, se’m va escapar un somriure trapella en pensar que jo els coneixia a la perfecció.

—Aquesta cara de bleda que poses respon la meva pregunta —em va dir la Xènia a cau d’orella amb un to poc amable.

—Quina pregunta? —vaig deixar anar intentant esquivar el sermó que s’aproximava.

—Ostres, Gina! T’has follat el teu cap! —va respondre la Xènia, que coneixia els meus mètodes d’escaqueig verbal.

—Però què dius?! —No tenia ganes de sentir l’esbroncada.

—Conec cada gest i expressió de la teva cara. I conec la teva manera de ser tan inoportuna.

—Estàs dient que tinc una personalitat inoportuna?

—Personalitat inoportuna? Això existeix?

—I jo què sé!!! —vaig exclamar.

La vaig mirar i vaig abaixar el cap.

—Va, dispara! —em va dir la Xènia acostant-se a mi.

—En la meva defensa he de dir que no sabia qui era. Ens vam conèixer ahir a la nit al Tramuntana i…

—Collons, Gina! No t’hauria d’haver deixat sola —em va interrompre ella.

—Jo només volia estar tranquil·la i desconnectar de la meva vida, bé, del que havia descobert feia tan sols unes hores, però la veritat és que el tio va saber atraure la meva atenció… —vaig dir esbossant una rialla.

—És culpa meva! —es lamentava ella.

—No t’amoïnis! He de confessar que m’ho vaig passar de conya!

—No tens remei! I ara què?

—Ara res!

—T’agrada?

—Només ha estat una nit i els dos havíem flirtejat massa amb la cervesa.

—Ho sap la Sol?

—No! No li hem dit la veritat. No permet que hi hagi cap relació amorosa entre els treballadors, i el Kai diu que és molt estricta en això.

—Relació amorosa? —va insistir la Xènia amb una mirada trapella.

—Ja m’entens, coi!

—Jo tenia raó… Sí que ets una desorganitzada conductual —em va etzibar ella, rient—. Realment podria escriure una novel·la amb les teves anècdotes: «Una cuinera en problemes».

—Ha, ha, ha. Ets molt graciosa.

—I què tal és aquest Kai?

—Al llit molt bé… Com a cap ni idea —vaig deixar anar abaixant la veu quan em vaig adonar que la Sol i el Kai s’apropaven a nosaltres.

La Sol va agafar la Xènia pel braç suaument i la va posar al davant d’ell.

—Aquesta és la Xènia, una de les cambreres de l’Insòlit —va dir la Sol—. Ell és el Kai, el nou xef.

—Encantada —va dir ella fent-li dos petons.

La Xènia el va mirar amb cara de pocs amics, però, evide

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos