Aquí no dorm ningú

Xavier Theros

Fragmento

cap-1

Sempre hi ha un primer divendres

Us presento l’Enrique Cazorla: fa vint minuts que seu sota un fanal en un banc del passeig de Gràcia. Són tres quarts de sis d’un divendres trist i ennuvolat, i encara falta una setmana per a Nadal. Llegeix un diari que ha trobat en una paperera. La portada de La Publicitat recull la notícia que l’Hugo Baruch —més conegut pel malnom de Jack Gunner Bilbo—, el lloctinent i guardaespatlles del gàngster Al Capone, s’allotja a l’hotel Terramar de Sitges. Va abandonar els Estats Units quan van engarjolar el seu cap per evasió fiscal. Aquest jueu berlinès està a punt d’instal·lar-se en un xalet, on viurà amb la seva parella actual, una senyora britànica a qui anomenen Billy. La residència ha estat batejada com a Fort Billy, un edifici de línies pures i racionals situat molt a prop del santuari del Vinyet, i tan lluny com sigui possible de Chicago.

Cau la tarda i apareix un taxi, del qual baixa una senyoreta molt atractiva i elegant, amb els cabells castanys pentinats de perruqueria i la mirada fugissera, com si amagués una monstruositat a la bossa. Tanmateix, a mitja vorera somriu i entra radiant al cinema Fantasio. Saluda un senyor que fa cua per treure les entrades. Ell és més alt que ella, li faríeu uns trenta anys. Porta un abric fenomenal, d’un teixit gris marengo. «Segur que és pany anglès», pensa l’Enrique. No pot definir per què, no sap si és pel bigotet retallat a la moda, pels cabells ondulats gràcies a la brillantina o per la corbata d’un blau massa ostentós, només sap que li fotria una hòstia amb la mà oberta. Així, sense remordiments, treu de sota la gavardina una petita càmera Kodak. I aprofitant la il·luminació del cartell envoltat de bombetes, els fa una dotzena de fotografies. Especialment quan —mentre donen les entrades al porter— tots dos es miren un instant i es fan un petó furtiu. Quan s’acaba la cua, es guarda el periòdic i arriba en dues gambades a la taquilla. Busca una moneda mentre l’acomodador xiula la melodia de Los tres cerditos de Walt Disney, una cançoneta que tothom taral·lareja a totes hores des que es va estrenar fa un mes en aquesta mateixa sala.

L’Enrique seu unes files per darrere d’on són les dues persones a les quals vigila. Precisament, avui programen la producció de l’UFA Espías en acción, una bajanada romàntica ambientada durant la Gran Guerra. L’aristocràtica espia italiana que s’enamora d’un col·lega austríac, enemics al camp de batalla però aliats al llit. Tot plegat, una comèdia nyicris sobre l’amor i l’heroisme. L’Enrique hauria preferit anar a l’Urquinaona, a veure Los crímenes del museo de cera, o Calles de Nueva York al Saló Victòria. Però el Fantasio és una sala d’estrena massa refinada per a arguments tan estripats com els que li agraden. Perquè us feu una idea, és un local molt luxós que va obrir només deu dies abans que fos proclamada la República. Aquí les butaques són comodíssimes, té llums indirectes, refrigeració a l’estiu i calefacció a l’hivern, cortinatges de seda, parets de marbre i miralls gegantins, i un sistema que cada quart d’hora polvoritza suaument una dosi de perfum. Sublim!

Entre el públic es pot sentir parlar alemany. La ciutat és plena de gent que fuig per l’arribada d’Adolf Hitler al poder, el gener passat. Quan la llum s’apaga, alguns continuen xerrant, les seves veus es confonen amb la banda sonora, que retruny estrident i melodramàtica mentre surten els títols de crèdit. L’Enrique treu una paperina de tramussos de la butxaca, i quan se l’acaba ja no sap on ficar-se. El film l’avorreix mortalment, acaba distraient-se espiant una noia que seu a la filera del davant. Cada cop que la llum de la pantalla es fa més intensa, el seu rostre resplendeix. Inexplicablement, aquesta cara angelical li dona set, i surt al bar. Té temps de prendre’s un cafè i fer un cigarret abans de tornar al seu seient. Observa una parella que es magreja en la penombra amb inusual discreció. Els amants a qui ha fotografiat són encara més cauts; ella acota el cap sobre l’espatlla d’ell quan —a la pel·lícula—, la protagonista comprèn que el seu amor és impossible.

Acaba la sessió de la tarda, l’Enrique segueix els dos enamorats fins a un taxi, i ell agafa el següent. Un darrere l’altre, tots dos vehicles arriben a un meublé situat per damunt de la plaça Lesseps. Mentre observa com entren a l’edifici, encara té temps de fotografiar-los alguna vegada més. Satisfet, agafa el tramvia i torna cap a casa. Pel color plomís del cel sembla que vulgui nevar. A l’altura del carrer Pau Claris pugen un parell de policies, que li demanen la cèdula personal: Enrique Cazorla Mir, nascut a Barcelona, fill d’un emigrant valencià i d’una minyona catalana originària de Camprodon. És vidu i sense fills, ni la foto li fa justícia. Vist de prop és un homenet baixet i ordinari. Té el nas trencat, producte d’anys de rebre cops. No s’afaita gaire sovint per dissimular una pell picada per la verola. A més d’això, fa ulleres, de dormir malament, cabells foscos pentinats cap enrere i unes orelles que sobresurten i que es posen vermelles quan s’emprenya. Dessota d’aquest rostre vulgar comença una camisa groga molt lletja, una americana fosca i una gavardina a la qual li falta un botó. És un d’aquells individus que passen completament desapercebuts; podria ser sol al mig del carrer i ningú s’hi fixaria. Aquesta és la seva principal virtut: no destacar en res.

Tot i que la cèdula no ho diu, l’Enrique va ser confident de la policia i va treballar ocasionalment per als escamots de trencavagues durant els anys del pistolerisme. Fins i tot va acceptar algun encàrrec de la Banda Negra que dirigia el Friedrich Rudolf Stallmann des de l’agència de detectius BKS (Baró von Köening Services), situada a la rambla de les Flors. Malgrat el seu historial, no us creieu pas que es tracta d’una mala persona. Durant un temps va estar infiltrat en un ateneu obrer, on va fer molts amics. I a partir d’aquella època s’ha acostumat a llegir El Diluvio. Després, quan el general Primo de Rivera va donar el seu cop d’estat, va canviar d’ofici, va passar a ensumar infidelitats i a trobar persones desaparegudes. Primer a l’Agència Tresols del carrer de les Sitges, dirigida per qui havia estat comissari en cap de la policia barcelonina, l’Antoni Lleó Tresols, àlies «el Vinagret». Després, a l’American Office de la Rambla, comandada per l’Antoni de Nait, responsable de l’espionatge francès a la ciutat, ardent republicà i conegut per la premsa com «el Sherlock Holmes català». I ara treballa de detectiu per a la Tastavull i Associats del carrer d’Escudellers.

Quan els policies abandonen el tramvia ja són a la ronda de Sant Pere, i baixa amb ells. La ciutat està panxa enlaire, amb camions dels guàrdies d’assalt i de l’exèrcit per tot arreu. Primer va ser la vaga de transports, a començaments de desembre, amb una violenta onada d’atemptats i explosions. I aquesta mateixa tarda, les autoritats han sufocat definitivament «la Desembrina», la segona revolta anarquista des de principi d’any. La brega va començar divendres passat, i es va estendre per tot el país. Diumenge, el govern republicà va decretar l’estat d’alarma, i unes hores després va esclatar una bomba al tren Barcelona-Sevilla, que va provocar vint-i-tres morts i mig centenar de ferits. En les jornades següents, a la capital catalana s’han multiplicat els enfrontaments armats. Aquesta és la primera vegada en els darrers dies que no sonen trets.

L’Enrique s’atura al cafè Zurich a fer un tallat, en pren més de vint al dia; ho va heretar de la seva mare, que sempre bevia al vespre sopes de cafè amb pa. Es distreu fent-la petar amb el cambrer, partidari d’afusellar tots els vaguistes. L’establiment està mig buit, aquesta nit tothom sembla tancat a casa. Junts escolten les darreres notícies per la ràdio, on anuncien la tornada a la normalitat. El govern controla la situació, i després sona l’Himne de Riego. Quan surt del local observa que a la Rambla estan retirant les barricades i els tramvies bolcats. Però només entrar a l’Arc del Teatre ja veu corredisses. Al quiosc La Cazalla, l’enllustrador i el sereno del barri han d’interrompre la tertúlia i marxar per por que s’escapi un mastegot. Els bars del carrer com l’Abundància, l’Oriental o l’Internacional han plegat abans d’hora. Sol enmig de la vorera, un captaire, a qui falten les dues cames, seu a terra voltat d’estampetes de sants i espelmes enceses que ha recollit al cubell de les escombraries de l’església de Santa Mònica. Il·luminat com un altar en Setmana Santa, sembla un místic de l’almoina.

Igual que les rates quan s’inunden les clavegueres, un grup d’homes escapa a correcuita pel costat de l’indigent. Sense aturar-se, un dels fugitius li llença una moneda. Emboscat dins del portal de la xurreria La Murciana, l’Enrique està a l’aguait dels guàrdies d’assalt que s’acosten. Molt tranquil treu un paquet d’Ideales, una nova marca de cigarrets que recorda la francesa Gitanes. Ell li ha agafat ràpid el gust, ja que hi van divuit molsudes unitats, i de cadascuna d’elles surten tres cigarrets. Sense perdre de vista els uniformats, talla un terç del tabac i el cargola amb un paper de fumar mentre passen de llarg els policies. Només un d’ells s’atura i li demana la documentació, amenaçant-lo amb la porra. Sota la llum del fanal, es mira una estona la fotografia, malfiat.

—Tu de què collons t’amagues?

—Visc aquí al costat, a La Paloma de Valencia —respon impertèrrit l’Enrique encenent un misto—. Torno cap a casa.

—I d’on vens, si es pot saber?

—De pencar, que no ho veus?

—Estàs domiciliat en una pensió del carrer del Migdia i vols que em cregui que tens una feina? —pregunta escèptic l’agent de l’autoritat.

—Treballo a la Tastavull i Associats.

En dir això treu una targeta. El guàrdia se la mira sense gaire interès i la hi torna.

—Per això portes una càmera fotogràfica? —pregunta quan treu l’aparell de la butxaca del detectiu.

—Exacte.

—Camina, però que no et torni a veure per aquí —respon finalment l’home.

—Si vols me’n vaig a viure al Putxet! —replica, conyeta, l’Enrique, que marxa sense pressa carrer avall.

Quan l’agent passa pel costat del pidolaire esguerrat li propina un cop de porra sense aturar-se.

—Deixa pas a l’autoritat, imbècil! —crida el guàrdia, mentre el pobre desgraciat comença a sagnar per l’orella.

En arribar als Quatre Cantons, l’Enrique assisteix a un autèntic pandemònium. Una visió que aconsegueix sobtar-lo, malgrat tractar-se d’un veïnat tan sòrdid com el seu. Veu gent amb les mans al clatell i policies fent una batuda. Aquests no tenen gaires manies, i escorcollen els vianants sense miraments. Es poden sentir els esgarips i les protestes d’hostes i propietaris de les pensions del carrer, mentre treuen emmanillats dues dotzenes d’homenets vestits atropelladament, que minuts abans eren al catre amb una senyoreta. Les putes, repenjades a la paret, criden obscenitats i se’n recorden de les mares dels agents. Abans d’arribar a La Paloma de Valencia, l’Enrique ha d’ensenyar la cèdula dues vegades més. Allí saluda la Maruja «la Portuària», que sempre es posa en el mateix portal. Ella es queixa que cada vegada envien una tropa més baixeta i lletja.

—A aquests no els faria una palla ni amb uns guants de goma! —I esclata de riure satisfeta del seu acudit.

L’Enrique no respon però també riu. Així que entra a la pensió es troba la dona del propietari, la senyora Mercedes, davant d’un braseret, pelant patates. Assegut al costat, amb samarreta de tirants i una manta per les espatlles, hi ha el Perla, el seu amant. Tots dos escolten la ràdio. Distrets, no el saluden i ell prefereix no interrompre. Puja les escales fins a la seva habitació, amb prou feines un llit individual, una cadira de boga, el rentamans amb un mirall, l’armari i la tauleta de nit. Encén el llum i treu el periòdic de la butxaca de la gavardina, que deixa al penjador que hi ha darrere la porta, al costat d’un batí ratat. Després retalla la notícia del guardaespatlles d’Al Capone i la clava a la paret amb una xinxeta. A principis d’any, l’agència Tastavull i Associats es va encarregar de la seva seguretat, els dies que va passar per la capital catalana abans d’anar-se’n a Sitges. Recorda perfectament el gàngster i la seva dona menjant-se un arròs a la Barceloneta mentre ell vigilava a la taula del costat amb la pistola sempre a punt. Donava bones propines i era molt planer en el tracte; es van caure bé des del primer instant. Habitualment, els seus clients no surten a la portada dels diaris.

Molt professional, l’Enrique tapa amb una tovallola la finestra, desenrotlla la bombeta i la canvia per una de vermella. Després, de sota del llit treu l’ampliadora, unes cubetes i uns pots amb líquids. Estén un cordill de paret a paret, omple amb aigua una palangana i revela les fotografies que ha fet una estona abans. En una d’elles es veu aquella senyoreta tan bonica del Fantasio, i en fa una ampliació en què només surt el seu rostre. Es fica al llit amb el cigarret als llavis, mirant-se-la. Amb la llum púrpura entapissant-ho tot, es masturba fins que li agafa el son. El darrer que sent procedeix del carrer, la veu de garnatxa inconfusible de la Pitoña, un transvestit que es dedica a vendre cocaïna, dient el nom del porc als guàrdies que l’obliguen a pujar al camió.

—Assassins! Criminals! Putos feixistes de merda!

Blancs dissabtes congelats

A les nou del matí ha començat a nevar; el Tibidabo aviat ha quedat blanc. Al centre de la ciutat hi ha diversos accidents de trànsit i moltes relliscades. Cauen grans volves que enfarinen les voreres i alguns iaios es trenquen la crisma, llei de vida. Tanmateix, al Districte Cinquè l’activitat no decau. El dissabte és el millor dia, en aquest forat de Barcelona. Malgrat la borrufada, els seus tuguris aviat s’omplen de gent decent que aprofita la jornada per treure el nas i tocar culs amb impunitat. Les noies es deixen fer, que la vida està cara i d’alguna cosa s’ha de viure. I així tothom sembla trobar el que busca; tots contents. Al carrer del Migdia no es nota pas cap rastre de la batuda del dia anterior; aquí sempre sembla que no hagi passat mai res. Els bars que ocupen els baixos de quasi tots els edificis s’alternen amb un drapaire, una xurreria, un estanc i una modesta botiga de queviures. Mentrestant, a totes les finques, per damunt del primer pis, funcionen mitja dotzena de pensions barates i diversos prostíbuls dividits en dues categories: els de preu assequible i els de preu miserable. Tots plens i amb les escales ocupades per homes que fan cua, espolsant-se la neu de les espatlles. Faci el temps que faci, dissabte sempre és festa major al Barri Xino.

Són les onze del matí quan se senten uns cops a la porta de l’Enrique. El Perla el crida, té una trucada telefònica. Encara amb lleganyes, surt al passadís vestit amb una bata molt vella de colzes gastats i una cigarreta als llavis. Entre estossecs, arriba a entendre que, a l’altre costat de l’aparell, una veu l’informa que ha de ser a l’agència en trenta minuts. Tres quarts d’hora més tard baixa al carrer i entra a un bar a prendre’s el primer cafè del dia. El crim no descansa mai, però els detectius sí. Abans d’arribar a la feina compra un número de la rifa de Nadal; l’etern cop de sort que mai no arriba. Què us he de dir!

A la Rambla, la nevada comença a transformar-se en un fangar brut i negre. Quan puja a l’agència es troba la porta oberta, i a la senyora Maria Cristina Tastavull, Martina a casa seva, llegint uns papers darrere la taula del seu despatx. Sembla emprenyada, però aquesta senyora sempre està de mala gaita; això no vol dir res.

—I bé? —remuga sense mirar-se’l—. Què em porteu?

—Podeu dir al senyor Brotons que la seva muller li posa unes banyes com les d’un dels vostres trofeus. —En dir això, l’Enrique assenyala, amb el sobre que duu a la mà, les parets entapissades amb caps dissecats de cérvols, cabirols i cabres salvatges—. Aquí teniu el meu informe i les fotografies. Els vaig seguir fins a la Casita Blanca, la resta us la podeu imaginar.

—Esplèndid —respon la propietària del negoci traient-se les ulleres—. Tinc una altra feina per a vostè.

La Tastavull és una dona de mitjana edat, de grans ulls grisos i cabells rossos recollits discretament en un monyo, que conserva encara tota la bellesa de quan era jove. Una senyora de dretes que sovinteja els confessionaris i les tertúlies a la terrassa de l’hotel Colón, on es reuneixen els conspiradors monàrquics de la Penya Ibèrica, camuflats com a seguidors del RCD Español. Des del mateix instant que el pocavergonya del Borbó va fotre el camp, van començar a intrigar per arrossegar els militars cap a una insurrecció que acabés amb la República. Entre altres accions, s’han acostat al govern de Benito Mussolini, que els ha promès el seu suport. La Martina dedica una petita part del seu temps a això.

—Quina feina? —pregunta l’Enrique mentre s’asseu en una cadira.

—És un assumpte molt reservat, m’ha de garantir la màxima discreció.

—Sap que pot comptar amb mi.

—Veurà —comença la Tastavull traient del calaix un sobre beix amb dues mil pessetes—. L’altre dia vaig ser en una cacera, a la finca d’uns coneguts de la meva família. Allí vaig coincidir amb l’advocat Ignasi Pallerols. Un amic seu, un alemany instal·lat a Barcelona, busca el seu fill. És un cavaller de bona família, i vol confidencialitat absoluta. El noi va desaparèixer fa un mes i no n’han sabut res, com si se l’hagués empassat la terra.

—I no l’ha buscat per les cases de barrets?

—No sigui groller! Estem parlant de gent acomodada!

—Que no van de putes, ells?

—Si el nostre client cregués que el seu primogènit està de sarau, no s’hauria pres les molèsties de contractar els nostres serveis.

—Llavors, sospita que li ha pogut passar alguna cosa lletja?

—Això és a vostè, a qui pertoca esbrinar-ho.

—Molt bé —afegeix l’Enrique—. Per cert, necessito una mica de benzina per als meus informants.

Sense dir res, la Tastavull es posa dreta i va fins a una caixa forta que hi ha darrere d’un bodegó de caça.

—En tindreu prou amb deu grams?

—Segurament.

Ella treu unes paperines i les posa dins del sobre.

—Miri-s’hi, en aquest cas, i li prometo una bona gratificació.

—He de saber alguna cosa més?

—Potser sí —rondina ella—. Vaig preguntar entre els amics del nostre client. I, segons vaig esbrinar, el seu fill podria ser marieta.

—Podria ser?

—Quasi segur.

—Si és així, serà molt fàcil de localitzar.

—I això?

—Amb una mica de motivació, trobaré algun colom coix que li hagi fet una mamada a aquest xicot i ens dirà on és.

—Bé, li deixo els detalls desagradables a vostè.

—I quan el trobi, què faig?

—Porti’l a casa seva. Aquí dins trobarà l’adreça del seu pare, dilluns l’espera a primera hora de la tarda. Ell li’n donarà els detalls. No oblidi demanar-li una bona fotografia del noi.

—D’acord —diu l’Enrique agafant el sobre i ficant-se’l a la butxaca.

—Quan surti tanqui la porta, si us plau.

La Martina és una dona estirada, molt pagada de si mateixa, i membre de la Societat Protectora d’Animals. Té amistats perilloses, i molt bones connexions polítiques. És aficionada a la caça, les armes, els gossos i les conxorxes, per aquest ordre. I a més de caps dissecats, té un retrat dedicat d’Alfons XIII presidint el seu despatx. Paga bé, i no regateja. L’Enrique la va conèixer per casualitat, quan treballava per a la competència. Es va assabentar que el seu marit havia contractat l’agència American Office, en la qual ell treballava, a fi d’esbrinar si ella li era infidel. I en comptes d’espiar-la, va preferir demanar-li un lloc de feina més ben remunerat a canvi de fer els ulls grossos. Dos mesos després d’aquell episodi, la Tastavull i Associats el va contractar com a detectiu. I des de llavors, a la patrona cada vegada li fa més patxoca el seu empleat. No ho vol reconèixer públicament, però li agraden els homes bàsics i amb un passat ben fosc.

Al migdia deixa de nevar i el cel queda immaculat, net de núvols. L’Enrique marxa a la seva oficina, una tauleta situada al fons del bar El Tritón del carrer de l’Om. Cada dia s’hi pren un cafè amb sifó i gel, d’aperitiu. Allí rep els seus confidents, una barreja de meuques sense dents, sodomites amb poca feina, actors retirats, senyores que venen tabac pel carrer i un representant d’estilogràfiques falses que coneix a tothom. Paga amb cocaïna facilitada per la Tastavull després d’obtenir-la de partides decomissades per la policia. La seva estratègia és fàcil: no afluixar la mosca sense confirmar prèviament la informació. L’experiència li diu que, si desembutxaqués per cada delació, tindria aquests toxicòmans cada dia fent cua oferint-li històries inversemblants.

Avui la qüestió és la mateixa per a tothom: on podria estar amagat un marieta jovenet de bona família? Les respostes són igual de lacòniques: segurament no gaire lluny. A Barcelona, quan algú vol esmunyir-se acudeix al Barri Xino. Aquí hi ha infinitat de pensions i cases d’hostes que no fan preguntes. Fins i tot hi ha veïns que lloguen els colomars que rematen els terrats, lluny de mirades indiscretes i bocamolls. Feu-me cas, si algun dia us voleu perdre, aquest és el vostre lloc. Potser per això l’Enrique s’hi troba tan a gust. Quan llegeix que El Diluvio demana aterrar les cases i foragitar-ne els habitants, a fi de sanejar i ventilar la zona, es posa de molt mal humor. A ell ja li està bé aquest guirigall de crits i blasfèmies, de parelles cardant sorollosament i nens amb el nas ple de mocs, que s’arrosseguen per les voreres sense sortir mai del perímetre del barri, com nosferatus que no poden veure la llum del sol. Els carrerons foscos, els caus llòbrecs, els drapaires que comercien amb objectes robats, les tavernes despullades i llardoses, els prostíbuls en permanent activitat, els colmados flamencs que fan pudor de vi ranci, els cabarets ronyosos i d’un altre temps, els caus de bohemis tronats i passats de moda, i les orxateries que visiten les coristes del Paral·lel, amb els seus plomalls que fan olor de talc i de suor. Ell estima aquest món d’elegància estripada i exquisida pobresa, de mariners de totes les nacionalitats i meuques de tots els preus, de criminals i falsos poetes que no s’aixequen de la cadira per por de caure desmaiats a terra.

L’Enrique va néixer al carrer de Joaquim Costa, una via que, tot i ser plana, per a ell feia baixada. Sense adonar-se’n, sempre acabava rodolant fins a arribar a Robadors o a les Tàpies, observant el moviment dels altres, aprenent el llenguatge ocult de la gent. Com en un tango, amb el nas enganxat als vidres dels cafès es va formar en la feixuga escola de la vida. No pretenia ser un bon home, ni quan es va casar amb l’Antonieta. Durant uns anys va ser feliç, més del que poden demanar la majoria dels mortals. Però un mal lleig es va emportar la seva dona. Si li va guardar el dol és una cosa que no sap ningú, i que a ningú importa. Per motius ignorats, va abandonar el pis on vivia i es va instal·lar a la pensió La Paloma de Valencia, on el tracten com si fos de la família. No se li coneixen aficions ni vicis, tampoc cap virtut. Treballa de detectiu, com podria fer-ho d’assassí a sou o de macarró. La moral és un luxe a l’abast de pocs; la resta només ens comportem per por de les conseqüències.

Surt d’El Tritón a quarts de dues i es troba amb la Pitoña, que porta un ull a la funerala i el vestit tot estripat.

—Ja t’han deixat anar? —pregunta l’Enrique—. Ahir et vaig sentir mentre se t’emportaven.

—Rutina, li vaig fer una feineta al comissari i aquest matí m’ha deixat marxar. Amb la Gandula, les noies modernes ens passem el dia entrant i sortint dels calabossos.

—Parlant de tot, a Cal Pitoño heu tingut hostes nous, darrerament?

—Hostes nous?

—Algun noi jovenet?

—Què més voldria jo! —respon ella tota burleta—. Allí sempre som les mateixes, quatre velles marietes i uns quants captaires que ja no serveixen ni per pidolar.

—Si arriba algú així, m’avisaràs?

—No passis ànsia, xato. Ja saps que faria el que fos per tu.

—Gràcies, pagaré qualsevol informació que em puguis donar.

—Me’n vaig a casa, a afaitar-me, que dec estar feta una mamarratxa!

Abdó Huertas, àlies «la Pitoña», és un transvestit amb un rínxol que li cau permanentment damunt del front. Ronda els quaranta anys, massa tard per escapar del barri. Li diuen així perquè fa molt de temps que viu rellogat a la pensió de Cal Pitoño, al carrer del Migdia, davant mateix de La Paloma de Valencia. En la joventut es va sindicar i va provar de crear una secció d’homes que es vesteixen de dona. Però la direcció de la CNT no va acceptar la seva idea brillant, van dir-li que eren molt poques per constituir-se en assemblea. Tanmateix, sempre ha sigut massa cabuda per deixar de burxar les seves companyes. Va ser ella qui les va mobilitzar, fa unes setmanes, en una marxa de protesta des del camp de les Carolines, al Paral·lel, fins a l’urinari de la rambla de Santa Mònica. Dues dotzenes de gallimarsots vestits de dol s’hi van presentar per deixar-hi unes flors. Havia sigut un lloc de flirteig per a les de la seva pell, però ara l’han retirat amb l’excusa del seu estat de conservació. La Pitoña creu que el pas següent ha de ser fer-se visibles, sortir del barri i escandalitzar la societat fins que es reconeguin els seus drets. A més de guanyar-se la vida amb la cocaïna i dedicar-se a l’agitació revolucionària, freqüenta les festes que s’organitzen als reservats d’alguns hotels, on les filles de la vergonya fan companyia a marietes de bona família que paguen la gresca. També és coneguda als locals del carrer del Cid, on entra de franc perquè escalfa l’ambient. Amb l’Enrique són vells amics, encara no ha renunciat a trobar-lo un dia d’aquests amb la guàrdia baixa i acabar la nit plegats. Adora els homes tristos, i no es pot estar d’insinuar-se-li cada vegada que se’l troba.

—Que tinguis sort! —diu ell.

—Sort farà la que t’enxampi a tu, guapoooooo. —I la darrera vocal rebota pel carrer mentre ella s’allunya.

Cada dia, després de dinar, l’Enrique va a fer la becaina a La Mina, un establiment molt espaiós, amb accés pels carrers del Cid i de l’Arc del Teatre. És un client de la casa, i sap que si es queda adormit damunt la taula, ningú li robarà la cartera. Aquesta taverna, d’una austeritat monacal, només s’embelleix amb grossos tonells amuntegats contra les parets, i un gran rellotge que presideix el menjador. És un dels pocs locals que no tenen la ràdio tot el dia posada, un lloc venerable de converses en veu baixa, on conspira o dormisqueja el pitjor de cada escala. Aquí la fa petar una estona amb els parroquians, que sempre fan safareig de les darreres novetats. I es troba sovint amb el Moreno i els seus homes, els tafurs del joc de les tres cartes, que treballen a cada cantonada del barri.

—On és la puta d’oros? On és la puta d’oros? —diu l’homenot, amb una rialleta—. Mai falta el panoli que s’hi deixa la setmanada i que torna a casa fet un ploricó.

—Sou gentussa! —riu el detectiu.

—En absolut! —protesta l’estafador, de bon humor—. Els nostres clients creuen que ens poden guanyar, i nosaltres els donem el gust de comprovar-ho!

—Els buideu les butxaques sense cap mirament!

—No som responsables que es vulguin deixar els diners en una juguesca! No obliguem pas ningú!

—Aquesta ensarronada no és cap joc, els aixequeu la camisa de mala manera!

—Doncs no cregui que dona pas gaires beneficis, moltes nits acabo dormint aquí al damunt. —I, en dir-ho, el Moreno assenyala cap al sostre—. Així de magres les passem.

La Mina disposa d’un pati interior, on s’encabeixen els modestos dormitoris de Cal Jaume i Cal Ventura. Allà s’hi pot passar la nit, en una sala amb altres vint-i-cinc o trenta catres, per només seixanta cèntims, vuitanta si vols llençols nets. Si, pel que sigui, aquell dia l’Enrique no pot tornar a casa, sempre acaba dormint en un dels dos. La seva feina no és fàcil, sovint té problemes amb gent perjudicada per les seves recerques, que el busca per esbudellar-lo. A vegades els conflictes són amb delinqüents armats, a vegades fins i tot amb la policia. Quan es troba en una situació així, desapareix uns dies. I si encara no és segur, puja a Montserrat i passa una temporada en una cel·la del monestir.

Avui tot sembla en calma; l’Enrique ha tret una entrada per al teatre Espanyol, va a veure el vodevil Aquesta és la que fa tres, de la companyia del Papitu Santpere. I abans de retirar-se pensa prendre’s el darrer cafè al quiosc El Retiro, un local tan petitó que amb la cafetera ja s’escalfa. Des de la barra es pot seguir el moviment del tram més canalla del Paral·lel. Conegut com El Peñón, forma una placeta voltada per l’Espanyol, la sala de ball El Tropezón, el cinema Arnau i el cabaret Pompeia. Allí es reuneix cada dia un eixam de carteristes, xarlatans, venedors de mistos i de cupons d’una suposada loteria benèfica, nois que fan xapes i estafadors, que igual venen rellotges d’or fets de llautó que flors robades al cementiri, serveis sexuals o il·lusions de fer-se ric.

—Ni cinc! Ni quatre! Ni tres! Ni dos! Per una sola pesseta! Una pesseta! Els ofereixo un remei per a les hemorroides només per una pesseta! I de regal, aquest raspall de dents! Per una pesseta, senyores i senyors! Per una sola pesseta!

Com una gran universitat a cel obert, allí s’ensenyen un ampli ventall d’arts per guanyar-se la vida de la manera més deshonesta possible. A l’Enrique el fascinen aquestes coreografies, i a vegades pren apunts i tot. Fa anys que té l’ambició d’escriure una enciclopèdia del món del crim.

No m’agrada ballar el diumenge

Finalment, la nit d’ahir es va allargar més del previst. A El Recreo va conèixer una puteta avorrida i la van passar junts. L’Enrique arriba a la pensió que s’està fent de dia. Abans d’anar-se’n a dormir, es cola al bany comunitari de la planta baixa i es dutxa. Amb els ulls tancats, encara pot veure el cul d’aquella meretriu. Ni el fet que ha estat un coit furtiu en una escala fosca ni els diners que ha demanat ella en acabar la cosa poden esvair la sensació romàntica que ha experimentat. Des que va morir la seva dona, qualsevol abraçada el fa sentir novament a la llar. Llavors, sense avisar, el subministrament d’aigua calenta s’acaba. I salta de la porcellana sanitària espavilat de cop per un inoportú raig de líquid gelat. Tremolant, s’embolica amb la tovallola i puja de puntetes fins a la seva habitació. Dorm fins a quarts de sis de la tarda, tapat fins al nas amb una manta.

Diumenge s’ha presentat fred i rúfol, un desagradable matí d’hivern. Per sort, quan l’Enrique es lleva ja s’està fent fosc. Es vesteix i surt a menjar alguna cosa. Després s’acosta al carrer del Cid, que a hores d’ara és ple de gom a gom. Passa pel costat de la cua que hi ha per entrar a La Criolla, i li ofereixen cocaïna mitja dotzena de vegades. Els transvestits que es dediquen a aquest negoci mai són els mateixos, i alguns no el coneixen. Ell prefereix anar just davant, a Cal Sacristà, que també està a petar de gent. Així que s’interna en el local ja veu la barra farcida d’assedegats, i la major part de les taules ocupades. Les parets les va decorar un pintor aficionat, amb vaixells de vapor i paisatges caribenys que semblen copiats d’una capsa de galetes. A la pista de ball, les parelles es mouen al ritme de l’orquestra. Mariners i obrers que aprofiten el seu dia de festa, gent de mala vida i unes quantes noies que ballen a canvi que les convidin a beure. Ell demana un cafè americà i seu en un racó.

Per la pista passen les celebritats del barri, com la transformista Mirko, que imita la Pastora Imperio i la Merceditas Serós; és una artista famosa perquè en acabar la funció es treu la perruca i resulta que és un paio. La seva principal competidora és la Derkas, un noi filipí molt bufó —fill d’un procurador dels tribunals de Manila—, que s’assembla a la Bella Chelito. Aquesta tarda també visita la sala el Llorenç Torres, el director de la popular Demon’s Jazz, que xerra amb el saxofonista Sebastià Albalat i amb el Jaume Planas, el creador de la banda dels Discos Vivientes. Llavors, els músics de l’orquestra anuncien un descans. Però abans de marxar, ataquen amb ¿Quién teme al lobo feroz?. I el públic es posa a aplaudir.

L’Enrique odia el ball, només li agrada venir a aquest lloc per observar. Fantasieja provant d’endevinar les peripècies de tots aquests desconeguts. Quina tragèdia s’amaga darrere de cada ballador, quins deuen ser els seus somnis, les seves vergonyes. És una de les sales més populars del Districte Cinquè, coneguda per la seva permissivitat, amb una clientela heterogènia i extravagant. Quan ensenyen la ciutat als forasters, després del Tibidabo, la catedral i el Paral·lel, sempre acaben aquí. Per això, sovint s’hi veuen turistes relacionant-se amb la canalla més abjecta de Barcelona. És un indret ideal per examinar tipus característics de biografia intensa, capaços de despertar la seva curiositat de detectiu. Així, fent el tafaner, reconeix la senyora Mercedes i el Perla. Ells també el veuen i van a seure a la seva taula.

—Quina gràcia trobar-lo, estimat senyor Cazorla! —diu ella—. No sabia pas que li agradés ballar!

—I no m’agrada —respon ell.

—Llavors, que hi fa, aquí?

—Faig el cafè.

L’acompanyant de la senyora Mercedes crida amb un gest el cambrer. Demana una cervesa i una llet amb grosella. El Joaquim Piferrer, àlies «el Perla», és un home de molt bon veure. Va ser militar durant un temps, amb la pega de trobar-se al Rif en el moment del desastre d’Annual, i d’acabar a la malaurada fortalesa de Monte Arruit. Ell va ser un dels pocs supervivents d’aquella carnisseria. Repatriat a Barcelona, va arribar a la conclusió que els herois s’han guanyat el dret a no treballar. Per dissimular, figura com a editor d’una petita publicació pornogràfica. Però, des que va tornar del nord d’Àfrica, viu amb l’esquena dreta.

Pel que fa a la Mercedes Guardans, era una dona de bandera quan es va casar amb un valencià, l’Herculano. Amb els anys no sembla haver perdut el seu encant, potser està més grassoneta i les mans ja tenen les primeres arrugues, però encara conserva intacte el seu atractiu. Hi ha qui sospita que l’ocell que va donar nom al negoci familiar —La Paloma de Valencia—, era ella. Però en data indeterminada el seu marit va començar a fer-li un fàstic insuperable, i es va amistançar amb el Joaquim. És un adulteri pacífic i civilitzat, ja que tots els implicats estan al dia de les seves respectives situacions, i ho accepten. Ell també té la seva enamorada, la Dolors, a la qual ha posat un piset al carrer de la Unió. El matrimoni viu amistosament separat, compartint la recaptació de la pensió i del bar que hi ha als baixos.

—Vostès tenen hostes alemanys, oi? —pregunta de sobte l’Enrique.

—Darrerament n’hi ha a totes les pensions del barri —li respon el Perla—. Busca un estranger?

—Ja sap com és la meva feina.

—I com es diu?

—Això ho desconec —aixeca la veu el detectiu, perquè l’orquestra ha tornat a l’escenari i toquen un foxtrot molt animat—. Només sé que és un noi de bona família, que va desaparèixer de casa seva fa unes setmanes i que possiblement és marieta.

—Possiblement?

—És tot el que li puc dir!

A la taula del costat, un noi espigolat i brut, que no acaba de parlar ni català ni castellà, sent la conversa i es gira cap a ells.

—Marieta? Jo marieta!

Els dos homes se’l miren i continuen amb la seva conversa, però ell torna a l’atac.

—¿Se la chupo, señor? —diu el desconegut fent un gest obscè amb la mà tancada—. Bon preu. Una xarrupada?

L’Enrique s’hi fixa millor. És un jove d’uns vint anys, francès si ens atenim a l’accent. Vist de prop, no sembla gaire ben alimentat. Porta els llavis pintats barroerament de vermell, una brusa rosa i una faldilla merdosa per damunt dels pantalons.

—Jo poc d’argent, barat.

—Com et dius? —pregunta l’Enrique.

—Jean, senyor —respon amb un somriure—. Tu satisfet, no penediràs pas.

—Té i ves a menjar alguna cosa, abans no t’agafi una anèmia —li diu allargant-li dues pessetes.

—Merci! —exclama el noi per damunt de la cridòria de l’orquestra.

L’Enrique es fixa que el gavatx no va sol, l’acompanyen uns captaires estrangers que té vistos del barri. Junts entren als bars a acabar-se els culs de cervesa esbravada que queden a les taules i a recollir puntes de cigarret. Viuen en els magatzems abandonats que hi ha per les faldes de Montjuïc, a la Terra Negra. Malauradament, el Jean ha interpretat malament l’almoina rebuda, i han d’aturar-lo quan ja és a sota la taula provant de descordar els botons de la bragueta al seu benefactor. A qualsevol lloc de la ciutat, tanta insistència hauria acabat amb aquest foraster apallissat i detingut per la policia. Però Cal Sacristà és un lloc freqüentat per invertits, aquí ningú s’esvera per una cosa així. Malgrat que la llei que acaben d’aprovar, anomenada de vagos y maleantes —la Gandula, col·loquialment parlant—, amenaça amb la clausura del local.

—Au, maco, ves a fer un tomb —li diu l’Enrique—. Els grans hem de parlar.

—Que fotis el camp cagant llets, cony! —exclama el Perla, veient que el puto francès no entén el que li diuen.

El Jean finalment copsa la situació i marxa decidit cap a la barra, acompanyat dels seus col·legues.

—Escolta! —Senten que crida al cambrer—. Tres cerveses fredes, s’il vous plaît!

—Així dieu que hi ha alemanys a la pensió? —aventura l’Enrique reprenent la conversa.

—A casa tenim el Mika —li respon la senyora Mercedes amb ganes de col·laborar—. Ell coneix molts paisans seus.

—Si vol, puc dir-li que parli amb vostè —proposa el Joaquim.

—Em faria un gran favor.

—Quan el vegi l’hi enviaré, segur que ell pot donar-li un cop de mà.

Dues hores després, l’Enrique abandona el local. Abans de sortir, localitza el Jean mig adormit en una taula. L’ha vist discutir amb els seus amics, i al final s’ha gastat les pessetes en beguda. Són quarts d’una i el carrer del Cid sembla més concorregut que mai. Tot i ser diumenge, fa l’efecte que ningú dels presents hagi de treballar l’endemà. Els més rics i els més pobres són els únics que no matinen mai.

Dilluns, alemanys

Comença la setmana i no queda cap rastre de la revolució, els escombriaires han deixat les voreres netes com una patena. Quan l’Enrique surt de la pensió es creua amb la Mari Pau, una dona morena i vistosa que també es fa dir «la Maruja», d’intensos ulls blaus i cara rodona, que li torna la mirada desafiant. Vista de dia no resulta tan atractiva, camina trontollant penjada de dos mariners. Per la melopea que porta, és evident que encara no ha acabat la nit. Els diaris l’han batejada com «la Reina del Barri Xino», per una sarsuela del mateix nom que van estrenar fa sis anys al Paral·lel. Incapaç de captar la ironia, està tota ufanosa del títol. Avança amb aires de superioritat per damunt la porqueria, malgrat estar alcoholitzada i enganxada a les drogues. Si està de bones, treu els retalls de premsa on surt el seu nom i els ensenya orgullosa als incauts que recull pel carrer. La Mari Pau no treballa a cap prostíbul, va per lliure. I encara no ha nascut el macarró que s’atreveixi a gestionar el negoci que duu entre les cames. Llàstima que, amb les trompes que agafa, no s’ha fixat que totes les notícies tenen a veure amb les seves detencions per robatori, o amb les baralles que regularment protagonitza. Corre la brama que està marcada amb més de vint cicatrius per tot el cos, i que a la bossa carrega una arma; no aclareixen si blanca o de foc.

—Tu què collons mires? —li planta ella, sense aturar-se.

L’Enrique defuig la mirada i se’n va a esmorzar. Són les deu del matí i la ciutat està en dansa. Els Quatre Cantons i la seva rodalia formen un immens mercat a l’aire lliure. S’ofereix fruita i verdura de rebuig, i el peix més barat possible, que els revenedors van a buscar al mercat del Born per omplir les seves misèrrimes paneres. Als carrers del Migdia, del Cid, a l’Arc d’en Cirés i a l’Arc del Teatre, les paradistes anuncien a crits les bondats dels seus productes, mentre criatures espellifades carreguen cistells o espitgen carretons amb mercaderies. El soroll d’aquestes transaccions l’acompanya a totes hores, i la pudor de putrefacció que deixen anar les seves escombraries —diàriament arraconades a la paret quan pleguen— el segueix a tot arreu.

Només travessar la Rambla, l’Enrique ja es troba en un altre planeta. El carrer d’Escudellers és conegut per les botigues, les sastreries i els grans magatzems La Casa de los Saldos. Per la moderna cocteleria Au Pingouin i la seva pista de ball, pels pollastres rotatoris de Los Caracoles i per l’antic Cafè Torino, avui rebatejat a la moda americana com Grill Room. Pel Menjador Bar Popular —«el més gran i econòmic de Barcelona»— i pel popular bar restaurant Cosmos. També hi ha moltes pensions i dones de la vida, i algun bar de nyiguinyogui ple de borratxos, però és un viral més endreçat i tranquil que els de l’altre costat del passeig. Aquí es troben les oficines de la Tastavull i Associats, al mateix replà que les de la mutualitat La Comtal.

Actualment la feina de detectiu està en alça, i Barcelona disposa d’un munt de consultories que es fan la guitza entre elles. A finals del segle passat ja n’hi havia, d’establertes a la ciutat, però eren poques i amb una metodologia força elemental. En la darrera dècada això ha donat un tomb, i cada vegada és més abundant l’agenda de clients que estan disposats a pagar per informació comercial, per dur a terme tasques de vigilància, sigui per a empreses d’assegurances o per a despatxos d’advocats, per descobrir infidelitats

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos