Un cel ple d'estrelles

Carme Martí

Fragmento

cap

 

I totes les flors el contemplaven des de la terra,

i totes les estrelles des del cel.

G. K. CHESTERTON,

A Christmas Carol

I quan arribava el matí de Nadal, ¿com els ho podies explicar, i dir-los que el Pare Noel només deixava regals als nens rics, i que no sabia res dels que eren bons nens?

JOHN CHEEVER,

Christmas Is A Sad Season For The Poor

Junt amb les nits de sentinella sota

l’estrellada negror del campament,

penso que del meu temps enyoraré

tot el que no es comprava.

JOAN MARGARIT,

Record militar

Veta d’or aquests records.

I ara t’hi arribes com un miner

amb la llum al casc. És ric

qui somriu en recordar.

MANUEL FORCANO,

El tren de Bagdad

Els rituals són temps extrets del temps. Si es fan bé, tenen efectes psicològics profunds.

JEANNETE WINTERSON,

Christmas Days

Cada minut que passa, una mil·lèsima de llum de les estrelles ruixa cada racó d’aquesta terra, esquitxant els bous i l’hort, la cantera, el prat i el rierol. Quina petita part d’aquesta mil·lèsima m’arriba als ulls i galtes i braços, empolsinant-me i embolcallant-me com si fos un núvol de partícules, bategant i acaronant-me com les onades?

ANNIE DILLARD,

Pilgrim at Tinker Creek

Esa estrella qué quiere.

IDEA VILARIÑO,

Esa estrella

No li feia res la foscor, ni els grills, ni tan sols les corredisses dels ratolins, en el fons, li agradava pensar que tenia les estrelles allà mateix, a l’altra banda d’una finestra oberta.

MARILYNNE ROBINSON,

Lila

Portadeta capítol 1, imatge decorativa

Un sopar corrent

El Nadal començava amb un suplici. El viatge de Figueres a Vic era insuportable. Anys seixanta, un Sis-Cents gris, un pare que no tenia paciència per conduir i que s’enfadava, una mare que es carregava de paciència, tres germanes embotides al darrere, els marejos de la petita i les parades tècniques per vomitar o menjar o fer pipí o per avaries. Necessitàvem unes tres hores i mitja per recórrer noranta quilòmetres de distància. Quan arribàvem a Vic, tan bon punt ens atansàvem a casa dels avis, m’asserenava: la il·lusió de veure arbres de Nadal il·luminats bategava sobre tota la resta.

La segona gran il·lusió era la rebuda de la família: el caliu dels avis materns, dues ties solteres i la casa sencera. Al rebedor hi havia el pessebre damunt una caixa de núvia. Era modest, però amb unes figures de terracota meravelloses. La tia Pilar decorava la casa amb garlandes d’avet i boles. Jo m’endinsava al pis resseguint les cistelles que havien regalat a l’avi, que era advocat i les rebia de clients. Les deixaven tal qual arribaven: amb l’espumilla, paquets ben embolicats, llaços i coses brillants. N’hi havia al passadís, al menjador i al despatx de l’avi. El que m’impressionava no era l’abundància de menjar, sinó pensar que havia de ser un home important i bo per rebre tantes cistelles.

A la tarda amb l’avi visitàvem pessebres. L’àvia estava atrafegada a la cuina. El fred, en comparació amb Figueres, era terrible, i anàvem abrigadíssims.

El sopar de la nit de Nadal era corrent, però el sopar corrent que ens preparava l’àvia era el que més m’agradava del món. Primer sopàvem nosaltres, després els grans. Hi havia la taula parada, però cadascú havia d’anar a buscar el seu pitet al calaix de l’office, i a mi això de tenir office em semblava sofisticat. Amb tovalloles blanques velles, l’àvia havia fet un pitet per a cada net, amb una franja de roba blau cel i el nostre nom brodat amb punt de cadeneta. És que m’encantava. A taula, amb el pitet cordat, ens posava el plat de pa amb tomaca i una truita. La gràcia és que servia el pa tallat amb les tisores en quadradets fent una muntanyeta, i tot plegat era una delícia.

Després de sopar assistíem a Missa del Gall a l’església de Sant Just i Pastor, que era la que ens queia més a prop. La tia Enriqueta era la fundadora i directora de la Coral Canigó, i el repertori i el cant de nadales era espectacular: sobretot catalanes, però també castellanes, franceses, alemanyes…Tot tan bonic… Després era sagradíssim adorar el nen Jesús i fer-li el petó al peu.

En tornar a casa, fèiem el ressopó. Hi havia xampany per als grans, i era el moment de desfer cistelles i encetar paquets de neules i torrons. Cantàvem nadales i dormíem compartint llits i capicuats.

El despertador del dia de Nadal era l’avi. «Ja és nat! Ja és nat!», cridava per tota la casa. «Ja és nat! Ja és nat!». El matí era un bullici de cuina, de parament de la taula i d’obrir la porta i fer abraçades als familiars que anaven arribant: el germà solter, la germana vídua i la cunyada també vídua de l’àvia.

El menú de l’àvia era cada any el mateix.

De primer: sopa torrada amb pilotilles. Feia el caldo amb gallina trufada i hi afegia unes llesques finíssimes de pa torrat que venen a Vic i pilotilles petitones, diminutes, centenars de pilotilles que elaborava ella mateixa, en cada plat quinze o vint, i tots repetien. Jo odiava aquella sopa. Per a mi en preparava una de macarrons amb formatge ratllat, una altra delícia.

De segon: fiambres freds de la gallina trufada i de llom farcit amb pebrot, olives i ou dur tallats a màquina; acompanyava els fiambres amb escarola.

De tercer: capons farcits, que li regalaven a l’avi clients de cases de pagès. L’àvia els farcia amb prunes, pinyons, salsitxes, orellanes i ceba.

De postres: pinya o macedònia, torrons i neules.

A la tarda anàvem a veure Els Pastorets amb l’avi. L’àvia es quedava a casa, suposo que endreçant, i l’endemà sant tornem-hi, que arribaven els tiets i els cosins i era com un segon Nadal.

No fèiem cagar el tió, l’àvia hi estava en contra. Deia que els nens de seguida se n’adonaven, i també haurien descobert qui eren els Reis, i això ho volia preservar. Amb el pas dels anys, l’avi es va començar a guanyar més bé la vida i regalaven diners a cada fill. Era un xec generós que escrivia l’àvia i el ficava en un sobre reciclat de les eleccions. A partir de llavors, la consigna va ser: «Aquest any tornem a votar?». I unes bones rialles.

Quan germanes i cosins ens vam fer grans, hi vam portar les parelles i després els fills. Només vaig faltar-hi un any, el Nadal dels meus vint-i-tres anys, que ens vam quedar a Figueres amb els pares. Vaig ingressar a l’hospital la matinada de Nadal i la Clara va néixer el dia de Sant Esteve.

Érem d’una mútua i vaig parir en una clínica privada. Després d’hores i hores de contraccions, la Clara va néixer per cesària, filmada en blanc i negre, que seguien per televisor des d’una sala el Paco, els pares, la meva germana Mariona i el cunyat. La retransmissió en directe del miracle els va deixar molt impressionats.

Vam continuar celebrant el Nadal a casa els avis sense fer cagar el tió, votant cada any; per als nets i parelles hi havia regals de parament de la casa, i per als besnets l’àvia-besàvia va instaurar una nova tradició: disfresses per al dia de Nadal, que les joguines ja les portarien els Reis. Eren una cucada de disfresses fetes per la modista: d’arlequins, de japoneses amb quimono, de xarleston amb boa de plomes… Deu besnets, va conèixer l’àvia. Quantes alegries! Però impregnades de tristesa: l’àvia va sobreviure molts anys tant l’avi com el tiet —que va morir als cinquanta-un anys— i la mare —als seixanta-nou.

Jo em vaig fer devota de la sopa torrada amb pilotilles i, amb els anys, la vaig instaurar al menú de Nadal a casa meva. Vaig arribar a fer quatre varietats de sopa de primer: la tradicional, una de colada amb pasta i pilotilles, una amb pasta sense gluten i una de vegana; i això que tinc només tres fogons, una bogeria que em portava una feinada de por i que he acabat simplificant. El regal que em va fer il·lusió de l’àvia, quan jo era adolescent, va ser el pitet amb el meu nom brodat en punt de cadeneta. El seu pa amb tomaca en quadradets continua sent l’àpat que m’evoca més felicitat, i també el vaig instaurar per als de casa meva: primer filles i després nets. Com m’agradaria sentir el mateix de l’avi quan cada Nadal cridava: «Ja és nat! Ja és nat!».

ROSA GELI ANGLADA

(Barcelona, 1957)

Portadeta capítol 2, imatge decorativa

Sembrar il·lusions

Tinc un germà més gran i un de més petit. Ser el del mig, ni que soni a tòpic, m’ha portat a anar a la meva. La mare explica que no he necessitat atencions. Em deixava al capdamunt de la sala assegut a l’escala amb un parell d’olles i passava l’estona tan tranquil, cosa que els altres dos no sabien fer.

Som de la generació dels vuitanta i just començar els noranta: no teníem aparells digitals i jugàvem a l’aire lliure estiu i hivern, ens sabíem els números de telèfon de casa de tots els amics de memòria, utilitzàvem roba de segona mà de germans i cosins, ni vèiem ni sentíem parlar de residus, per la revetlla de Sant Isidre s’aprofitava per cremar el que ja no feia servei i llestos. Som de pagès i ser de pagès ha representat coses diferents segons l’època de la vida. De petit —en grup i no de manera personal—, et feien sentir que ser de pagès era pejoratiu, se’ns menystenia. De gran, el sentiment és d’orgull d’una forma de fer i de ser brutal i noble: pagès i en majúscules.

Al Soler de n’Hug, per Nadal il·luminàvem un avet del davant de casa unes hores a la nit. Veure’l encès em transmetia l’emoció del Nadal, des de fora il·luminant la casa i des de dins il·luminant la quintana. Les nits de Nadal, Cap d’Any i Reis podíem deixar els llums encesos tota la nit.

Muntàvem el pessebre a la sala, al costat de la barana de l’escala. Fèiem muntanyes amb soques i molsa. Els clicks eren les nostres figures preferides. Recordo, en especial, un pessebre en què vam posar el circuit del tren i tot el que teníem: l’estació, l’escola, l’església i, esclar, la granja i tot de bèsties.

El dia de Nadal per esmorzar teníem xocolata desfeta amb pa torrat, més algun tall de llonganissa i de fuet que també queia. Després anàvem a missa a Santa Eulàlia de Pardines, la parròquia de les cases de pagès on ens aplegàvem els veïns d’unes quinze masies. El menú de Nadal de l’àvia Pili eren canelons i vedella, tot boníssim, com tota la seva cuina, i cuinava sempre. Fèiem cagar el tió cap al vespre, després de munyir les vaques i abans de sopar. El nostre tió era i és una gran soca. Desarrambàvem la taula del telèfon i la posàvem darrere del tió perquè cagués més bé. Teníem tres malls de fusta de tres mides diferents, que ens van fer especialment per picar el tió, i sortíem a l’eixida a resar per a cada cagada. Els regals habitualment eren petits: mitjons, espardenyes, pijames, jocs. Els Reis els celebràvem a casa dels avis de la Roca.

Els records dels regals més memorables de tots tres són grans i van sobre rodes. L’Abel: la moto als catorze anys. A pagès, esperes amb delit complir els catorze anys per tenir una moto i poder transitar legalment amb llibertat. Per a mi —tot i que no era per a mi— el regal del Nadal dels onze anys, quan vam fer cagar el tió a l’era i la cagarada va ser espectacular: sota les mantes hi havia un tractor, el Deutz-Fahr. El Pep: la bicicleta als cinc anys. Un cop que la va tirar a terra, el pare es va enfadar i ell li va rebatre: «No passa res, que és del tió!». La resposta del pare va ser: «Una merda!». I així va perdre la fe, que és com en diem de deixar de participar en la mentida.

Un Nadal, al Pep el tió li va cagar la PlayStation; no hi vam jugar mai. El que ens encantava era jugar amb els cosins. Els nostres jocs preferits eren anar en bicicleta, jugar a futbol, fer cabanyes amb tot de trastos vells que trobàvem, passar hores en una muntanya de sorra, fer-hi carreteres, jugar-hi amb màquines i tractors i muntar botigues: una pastisseria amb tots els productes fets de fang, una floristeria amb una bona varietat d’herbes i flors silvestres. Només hi venia a comprar l’àvia Pili.

Quan tots havíem perdut la fe i la infantesa quedava enrere, en plena adolescència vam redescobrir la nit més màgica de l’any, que no és familiar, és de poble. Vam començar a fer de patges reials i vam continuar fent de Reis per a la cavalcada. A Prats de Lluçanès és espectacular, pel que té de màgic compartir la il·lusió dels infants, preciós a la recepció i molt bèstia a dins de les cases, i per la dedicació i complicitat de la Comissió de Reis, que compta amb la participació de gairebé cent persones implicades en la cavalcada en una població de poc més de dos mil cinc-cents habitants. Per Sant Esteve celebrem un Bingo Reial multitudinari que permet recaptar diners, a les botigues també es venen llumets per rebre els Reis i en cada cavalcada es crea decoració nova per a les carrosses. Durant trenta anys, el Deutz-Fahr, la nit de Reis, el que sembrava eren il·lusions.

A casa tenim terra per al farratge i bèsties, llavors, el Nadal, com la Festa Major i com tot a la vida, era amb intermitències. De petits teníem vaques, ovelles, porcs, gallines i conills, que mengen cada dia. Però el més lligat són les vaques; cada dia del món, a les sis del matí i a les sis de la tarda, toca munyir-les. De petits només les munyíem a les tardes i les tardes amb els amics quedaven trencades. Entre fer-les passar a la sala d’espera, després munyir i netejar cal dedicar-hi una bona hora i mitja. Als sis anys ja escombrava els passadissos de les granges de porcs, n’escurava les corts i acostava el menjar a les vaques. El que em va agradar molt, als onze anys, quan vaig arribar als pedals, va ser conduir el tractor.

El 1996 la mare va obrir botiga amb els productes elaborats de les nostres bèsties i encara hi havia més feina. Havíem ajudat a desfer el porc, fer botifarres, despatxar clients, netejar…La mare recorda, vivament, el dia que em vaig plantar i li vaig preguntar malhumorat: «És possible un dissabte sense treballar?». Em va contestar: «Estudia la manera o has de triar una altra casa».

Vaig triar casa meva, vaig estudiar Sociologia i ho vaig complementar amb estudis d’hisenda i temes de col·laboració publicoprivada. Vaig continuar treballant per casa, vaig fer de manobre, de tècnic de joventut, vaig col·laborar en diverses entitats del poble i vaig triar la via política. Quan m’aturo a reflexionar-hi, m’adono que el que faig és cultivar el que han sembrat a casa: els passos de l’avi i del tiet, que van ser regidors de l’Ajuntament, i l’esperit de servei, implicació i compromís de l’àvia. D’una manera natural, el seu llegat i exemple són el que em van portar a ser regidor i després alcalde del meu poble, i a acceptar un càrrec públic com el de director de l’Agència de Residus de Catalunya.

Respecte als residus, el canvi de paradigma que hem viscut des de la nostra infantesa, quan tot era aprofitable i el plàstic no havia conquerit les nostres vides, ha estat passar-se de frenada. Haurem de fer prevenció i preparar-nos per reutilitzar. Com a societat ens cal avançar cap a una economia circular, ens cal tendir al residu zero. El millor residu que no tenim és el que no es genera.

Mai he deixat el fil d’ajudar a casa quan cal, per a l’esquilada, l’ensitjada, la botiga i el que convingui. De manera que, entre una cosa i l’altra, continuo sense saber què és un dissabte sense treballar, sovint tampoc un diumenge. La filosofia pagesa no diferencia entre vida i ofici. No és que treballis, vius; vida i ofici són el mateix. I nodrits d’aquesta filosofia i amb la voluntat de continuar sembrant, hem aixecat un nou projecte familiar. Els tres germans hem liderat la rehabilitació de l’antiga païssa. A les activitats que ja fèiem: visites —escolars, familiars i tècniques—, tallers, presentacions, xerrades, espectacles…, hi afegim un espai que hem pensat i empès com a centre de reflexió de l’entorn rural. D’alguna manera es tracta de visualitzar tot el treball i donar-hi valor. El centre també té obrador i botiga, però el cor és l’Aula, que duu el nom de l’àvia: Pilar Pujols Argerich. Hi som gràcies a ella.

Fa anys que la filosofia pagesa també l’apliquem als regals i procurem regalar vida, que de vegades és un gest petit, com comprar bolquers, o aparentment només logístic, com portar els nebots a l’escola o reservar una tarda a la setmana per a ells.

D’uns anys cap aquí, el regal estrella de Nadal de la família és un calendari de paret per a cada unitat familiar. La gràcia és que té una fotografia de cadascun per a cada mes i cada any el fem temàtic. Ens n’encarreguem el Pep i jo. Algunes temàtiques: mudats, amb animals, fent llengotes, de petits, en moviment… El 2023 no vam demanar fotos, va morir l’àvia Pili i vam dedicar tots els mesos a rememorar-la.

El regal estrella del Pep i meu és marxar cada any de l’1 al 4 de gener amb els nebots d’ençà que la Iraida té set anys i l’Hug, cinc. Hem anat a la Corunya, Madrid, Londres, el Matarranya… El Nadal de la pandèmia vam anar al teatre, museus i exposicions a Barcelona. La impressió de passejar per la ciutat gairebé buida és de les que queden. No recordo ben bé com va anar que l’Abel i la Judit ens van fer aquesta enorme confiança, però els estarem agraïts de per vida. Com tampoc recordo com va ser que, de petits, vam decidir que el dia de Sant Esteve deixaríem dormir els pares i, a les sis del matí, nosaltres tres munyíem les vaques.

ISAAC PERAIRE SOLER

(Prats de Lluçanès, 1985)

Portadeta capítol 3, imatge decorativa

El pessebre

Hi havia una vegada un jove anomenat Giovanni di Pietro Bernardone, que nosaltres coneixerem com a Francesc d’Assís, que era fill d’una noble i d’un ric comerciant i vivia una joventut daurada llegint i celebrant la vida amb amics benestants. Arran de la guerra entre Perusa i Assís, el van fer presoner durant un any i després va caure malalt. Conta la història que formava part de l’exèrcit papal contra els germànics fins que va sentir una veu que li deia que tornés a Assís. La crida, la trobada amb un captaire i l’experiència de conviure amb leprosos el van canviar. Es va fer ermità, va reconstruir una capella, es va vendre mercaderies del pare, va ser rebut amb pedres al seu poble, el pare el va encadenar en un calabós, la mare el va alliberar, requerit per les autoritats eclesiàstiques per retornar els diners al pare, va entregar la roba que duia als jutges, el bisbe el va cobrir amb el seu mantell i va sortir amb la decisió d’agafar un nou camí abraçant la pobresa. Es va dedicar a reconstruir esglésies, a predicar l’Evangeli, a treballar humilment per monestirs i granges… Aplegava deixebles, va sol·licitar audiències a papes de Roma per tal que li aprovessin les regles que proposava i va ser el fundador de l’orde dels franciscans. Tornava de Roma amb l’aprovació de la regla dels framenors quan va fer parada i fonda a Greccio. Faltava poc per Nadal i va tenir un desig, que se celebrés la Nativitat amb una representació del naixement de Jesús a la cova de Fonte Colombo. Hi van dur un bou, un ase i el pessebre: la menjadora dels animals amb palla i fenc que va ser l’humil llit del nen Jesús. La nit de Nadal del 1223 s’hi va celebrar la missa solemne amb la participació de frares i gent del poble, que van passar davant de l’escena il·luminant-la amb torxes. Fins i tot conten que algú va veure el nen Jesús. En qualsevol cas, va ser una nit de Nadal memorable per a molts. Existien recreacions del naixement en pintura i escultura, però l’escena de Greccio es considera la primera representació del pessebre. No tenia figures, els qui s’hi van congregar encarnaren l’adoració del nen.

L’escenificació del pessebre es va estendre per Europa. Eren pessebres monumentals, vivents o escultòrics, que servien com a element de divulgació de la doctrina cristiana al poble. Consta que a la ciutat de Nàpols s’hi va fer el primer amb figures, semblant als que coneixem ara, l’any 1330.

Pel que fa a Catalunya, la tradició pessebrística ja era important al segle XVIII. El 1786 hi ha una menció documental de la Fira de Santa Llúc

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos