Tota la bellesa perduda

Fragmento

cap

El blanc i el negre

Aquell divendres de finals de novembre ja feia fred. I més si t’acostaves al Sena. Quan Laurent i René es van trobar a un quart de vuit del matí a la boca del metro, la humitat amarava l’avinguda de Iéna i tots dos manobres caminaven cap a l’Exposició Internacional amb les solapes de la jaqueta ben alçades. Calia protegir-se les orelles de l’avantguarda d’un hivern, el del 1937, que seria llarg i gèlid per a molta gent.

Laurent, més acostumat al fred pels seus orígens pirinencs, caminava més dret, podríem dir que més valent, però René, fill d’una illa caribenya coronada per un volcà sovint actiu, avançava encongit i clavant a terra uns ulls que, només molt de tant en tant, alçava cap al cel amb l’afany de descobrir-hi una lleu entrada de sol entremig de l’atapeïment de núvols.

El capatàs Le Bris els havia citat a l’entrada del pavelló hel·lènic, allí on hi havia l’estàtua del déu Posidó amb gest de llançar el trident i amb tots els seus atributs —ben humans, per cert— a l’aire fresquet del matí parisenc.

Quan Laurent i René van arribar al punt de trobada, ja hi havia una cinquantena de treballadors esperant que els assignessin una brigada de demolició. Le Bris, un bretó de Locronan que no estava per romanços, els va col·locar a la mateixa quadrilla perquè sabia que el blanc i el negre, com els anomenava quan els triava, eren inseparables a l’hora de la feina i, malgrat la xerrera que sempre duien, trescaven més junts que separats.

Seguint el cap de colla, els dos manobres van avançar per una renglera de pavellons. René s’ho mirava amb ulls atònits.

—I tot això ha d’anar a terra? —va preguntar en veu alta.

No va respondre ningú. Llavors va mirar el seu amic Laurent i va dir-li, ara en veu baixa, que els blancs construïen molt de pressa, però que encara eren més ràpids destruint.

Després de travessar un parell de pavellons força sumptuosos, van arribar a un edifici bastant més senzill que els del voltant. Rectangular, també quadrat, quadriculat en segons quins llocs, molt racional. Laurent va comentar al seu company antillà que li semblava que era el d’Espanya. Allí, com en la resta de pavellons, van veure-hi un munt d’operaris recollint, embolicant i retirant amb més o menys cura les peces d’art, les pintures, les escultures, les fotografies, els cartells…, i els va cridar l’atenció un quadre molt gros amb un bou i un cavall esverat sota un llum encès i tot de gent morta per terra. Tota l’operació es feia sota el guiatge d’uns senyors amb barret i abric fosc que semblaven manar molt, almenys als ulls dels dos manobres, que pel seu compte havien començat a enretirar cadires i taules a fi de poder desmuntar els falsos terres i les tarimes de fusta que s’alçaven per damunt del sòl dels jardins del Trocadéro, envaïts durant els sis mesos de l’Exposició per les últimes ocurrències tècniques dels països més acomodats del món.

A primera hora de la tarda, Laurent i René ja havien desballestat tots els empostissats, havien carregat en camions tot el mobiliari i el pavelló quadriculat havia quedat lliure de manaires amb barret i de totes les obres que s’hi havien exposat. Va ser llavors quan el capatàs Le Bris va passar a fer repàs i, després de revisar la planta baixa i els dos pisos del sofert edifici, va donar l’ordre.

—Foteu-lo avall —van ser les seves paraules precises.

Laurent va alçar la mà, i quan el capatàs li va preguntar, amb cara de pitbull, quina mosca li picava, el manobre pirinenc li va assenyalar tot un pany de paret on hi havia un curiós mural pintat de colors vius amb una mena de capgròs, bastant grotesc, però que inspirava tendresa i alhora compassió.

—Què en fem, d’aquest pobre pagès? —va dir.

—Què cony vols que en fotem? —va replicar el bretó—. Si no s’ho han endut és que tant se’ls en fot. Agafeu dos malls, tu i el moreno, i que no quedi res dret, i de pressa, que és tard i vol ploure.

Quan Le Bris se n’havia allunyat prou, René va retreure a Laurent que sempre tingués ganetes de fer-se veure. El manobre caribeny no volia que li agafessin més mania de la que ja li tenien per ser negre. Després, sense esperar-ne resposta, es va acostar al mur i, decidit, va alçar el mall. Just abans que René hi etzibés el primer cop, però, Laurent el va aturar, es va acostar a la paret i va tocar el material. Eren uns plafons prefabricats, més aviat tous, i si començaven a picar per baix, tot aquell mur de fireta els cauria al cap. Caldria una bastida, i allò feia prop de sis metres d’altura. Va ser llavors quan, contra la voluntat de René, que li repetia que els pagaven per tirar parets i no pas per tenir idees, Laurent va parlar amb el xofer d’un dels camions que recollien runa i rebuig.

Al cap de dos minuts, el camió maniobrava marxa enrere cap al mur pintat i l’empenyia amb prou força perquè s’enfonsés com un castell de cartes. Llavors van veure que la paret s’havia trencat en sis trossos més o menys iguals, quadrats, de prop de dos metres cadascun, i que havien quedat pràcticament sencers perquè el material era prou tou per no partir-se amb l’envestida. René, encara esparverat per la iniciativa de Laurent, va començar a recollir els plafons de terra i a llençar-los dalt del camió, abans que el capatàs bretó s’assabentés dels innovadors sistemes d’enderroc del seu company. Laurent es va mirar un dels trossos amb ulls indulgents i va dir al xofer:

—Sembla un pallasso trist… Aquest, guarda-me’l a la cabina, que me l’enduré quan pleguem i el penjaré a l’eixida.

Ella

—Què vols?

—Conxo, ja veig que estem de bon humor.

—És que truques a unes hores, mama!

—Nena, són les set de la tarda i a Barcelona encara és de dia.

—Doncs ara ens enganxes sopant, aquí a l’octubre es fa de nit de seguida i fa un fred que pela.

—Ja trucaré més tard…

—No, no. Ara ja m’he aixecat de taula. Què volies?

—Saber com estaves, res més.

—Doncs molt enfeinada, mama. Tenim la Buchmesse d’aquí a tres dies i està tot empantanegat. Això del rigor alemany és una mica mite.

—Encara recordo quan vaig ser a Frankfurt per primer cop. Vaig anar-hi un divendres i vaig tornar amb el vol del dilluns. Em vaig passar els tres dies de fira al pavelló del Kunstbuch, clavada a l’estand de Franco Maria Ricci. Quins llibres, nena, quina meravella…

—Mama, no ens enrotllem gaire que, si no, en Hansi, com que no caça el català, voldrà que l’hi tradueixi tot.

—Com us va, per cert? Encara et diu Magtina?

—Ai, mama, quan tu parlis l’alemany com ell l’espanyol, podràs criticar.

—Per aquí no em trobareu. Me’n vaig matricular a la universitat i sortint de la primera classe vaig haver d’agenollar-me a secretaria perquè em canviessin a portuguès.

—Va, mama, què volies?

—No res, ja t’ho he dit. Com que fa tres dies que no respires, doncs t’he trucat jo, com sempre.

—Ja hi som, no te’n pots estar. La senyora Constança ha de renyar la nena, si no, no seria la senyora Constança, és clar. Mira que arribes a ser corcó, eh, mama?

—Vigila el que dius, que et costarà de traduir.

—Va, digues.

—Només volia parlar dos minuts amb tu. Sense que ens baralléssim.

—Perdona, és que estic una mica xof. Baldada, nerviosa per la fira… Tinc ganes d’agafar el llit.

—Ahir em va trucar.

—No fotis, mama! Suposo que el vas engegar, no?

—Es va desfer en excuses i disculpes.

—I tu t’ho vas empassar, és clar! Et comportes com una adolescent, mama, que no veus que aquest tio només vol presumir de dona potent? Si és un… Com en dius tu, mama, quan et funciona el cervell?

—Xitxarel·lo.

—Això, un xitxarel·lo, un ninyato acabat que només vol lluir de professora amb els seus amiguets de la Play. Però si em vas dir que volia cereals per esmorzar!

—Vaig penjar.

—Ben fet. Ja t’he dit mil cops que, tot i que està molt bo, no fa per a tu… Vas penjar, de debò?

—Sí.

—I què va dir?

—Com vols que ho sàpiga si vaig penjar?

—Vull dir abans, mama, quan s’excusava i et venia la moto.

—Que ho havia dit en un rampell, que estava nerviós i que no volia dir el que va dir.

—Ja, et diu mala puta i resulta que no ho volia dir.

—Jo abans li vaig dir machito alfa i sí que ho volia dir. En el fons, l’Èric és una criatura, es va picar perquè amb l’Albert del departament sempre riem molt i xerrem de mil coses, i quan sortim junts, com que la dona de l’Albert tampoc no té gaire conversa, doncs només parlem nosaltres dos, i l’Èric es va emprenyar com una mona i la cosa va anar pujant de to.

—Perquè és burro, mama. Quantes vegades t’ho he dit? És que encara no sé per què t’hi vas embolicar. Si és un xulo de fitness, ja em diràs què coi t’agradava, d’aquest tio.

—No t’ho explico perquè ho traduiries.

—Mama, ostres, calma’t una mica, que ja en tens cinquanta-dos.

—És clar, ja estic perquè m’enterrin, oi?

—Saps de sobres que, per edat, l’Èric faria més per a mi que per a tu.

—Gràcies, filla, sort que sempre saps dir el que necessito escoltar.

—Va, mama, que n’hem parlat molts cops. Ets una dona colossal, intel·ligent, atractiva, que pot enlluernar qualsevol tio. Si quan anem juntes pel món els homes només et miren a tu! Però has de buscar un tio que faci per a tu, no aquest… salsitxero.

—Xitxarel·lo.

—Això; és igual, mama. Tu et pots enrotllar amb qui vulguis, no cal que t’ho digui jo, però mira, no vull ser crua, eh, però digue’m què faries d’aquí a un cert temps amb un paio com l’Èric, guapot i disset anys més jove que tu.

—Em vindria a veure a la residència.

—Mama, que no faig broma. Que el pitjor que podem fer les dones és el ridícul.

—Altre cop t’haig d’agrair el teu tacte exquisit.

—Va, no t’enfadis amb mi, però pensa-hi, en tot això. I digue’m si no tinc part de raó.

—Potser la tens tota, filla, aquest és el drama. Mira, contestaré quatre correus i em faré una truiteta per sopar. Les velletes, ja se sap, sopem poca cosa.

—Si vols xucrut, te n’envio pel WhatsApp, comedianta.

—Envia’m algun bon dia, de tant en tant. Digue-li guten Abend a en Hansi i petonets.

—De part teva. I cuida’t, mama, que em fas patir.

Mentidera, has sortit a ton pare, va pensar la Constança Boada amb un somriure resignat després de penjar. La relació amb la seva filla Martina, tot i que forçosament distant, era prou cordial. Totes dues havien signat un pacte de confiança i s’explicaven totes les coses explicables i algunes que no ho eren tant. El 2013, deu anys després de la mort per accident del seu marit, la Constança rebia una segona destralada familiar, aquesta, per descomptat, no tan tràgica, però també dolorosa: la Martina havia decidit quedar-se a viure a Frankfurt perquè a la riba del Main havia trobat un xicot austríac, estudiant com ella, que li havia fet prou patxoca per buscar una feina, llogar un apartament a mitges amb ell i començar una nova vida ben lluny de casa.

Cada cop que parlava amb la filla, la Constança no podia evitar de veure-hi el retrat del seu marit, físicament i sobretot de caràcter. Aquella personalitat forta, aquelles ganes, per a ella exagerades, de menjar-se el món, una ambició que convertia en secundaris tots els propòsits dels altres. L’únic que la Constança esperava era que la Martina no li foradés l’ànima. Tal com havia fet el seu home, el doctor Ramon Maria Antich, una jove eminència de la pneumologia que un dia se’n va anar a un congrés a Itàlia i va tornar dins un taüt.

La Constança va fixar la vista a la pantalla del portàtil i va reprendre el que feia abans de trucar a la seva filla. Havia presentat un bon projecte i finalment ho havia aconseguit. Una bossa de diners que li permetia oblidar-se dels estudiants d’Història de l’Art durant uns mesos i dedicar tot l’esforç a la seva gran passió: la investigació. El seu objectiu —i aquest cop potser l’ambiciosa era ella— seria elaborar un estudi sobre un seguit de grans obres de la pintura universal que, segons es creia, havien estat destruïdes o havien desaparegut per sempre més sense deixar cap rastre.

Evidentment, no seria la primera estudiosa que abordés el tema, però es veia amb prou forces i entusiasme per aportar novetats sobre unes obres d’art de valor incalculable la pèrdua de les quals estava envoltada de misteri, inexactituds i contradiccions.

Tot havia començat feia sis anys, coincidint amb la marxa de la Martina de casa, o potser precisament per això, perquè la Constança volia omplir-se el cap de cabòries noves i no haver d’anar rosegant drames familiars que només feien que burxar. Va llegir a les notícies de la BBC que s’havia trobat una fotografia d’una obra perduda de Van Gogh, un quadre de la important sèrie dels gira-sols d’Arle, pintat l’estiu del 1888, i que havia desaparegut el 1945 com a conseqüència de la guerra del Pacífic. La gran novetat era que la imatge trobada era en color, ja que fins aquell moment l’única referència gràfica que es tenia de la pintura era una fotografia en blanc i negre. La Constança, que adorava l’obra del neerlandès pèl-roig, va començar a qüestionar les versions oficials, a imaginar-se noves possibilitats i, sobretot, a fer-se preguntes, moltes preguntes.

Ara, en la solitud del seu pis del passatge Bocabella, es posava de fons Il trittico de Puccini i començava a recopilar tota la informació que havia aconseguit de llibres i xarxes.

El quadre en qüestió havia anat a parar, l’any 1920, a mans d’un empresari del tèxtil japonès, Koyata Yamamoto. El que la Constança no havia pogut aclarir era si la pintura havia estat adquirida per desig propi de Yamamoto o per calmar la fal·lera del seu amic escriptor Saneatsu Mushanokoji, un mestre fent novel·les, drames i haikus, un entès valorant el postimpressionisme europeu, però un desastre administrant la seva esquifida economia a causa del seu idealisme utòpic.

Fos com fos, el quadre de Van Gogh lluïa a la sala d’estar de l’industrial cotoner, al seu domicili d’Uchide, prop d’Osaka, com demostrava una fotografia del 1938 en què Yamamoto i Mushanokoji seien al sofà del saló amb la natura morta del gerro i els cinc gira-sols a la paret del darrere, això sí, amb un marc tan grandiós com horripilant. La compra dels cinc gira-sols —que de fet n’eren sis perquè un de petit sortia de la tija del cinquè i queia inert damunt una taula lilosa— va ser gestionada des de París, i Yamamoto va haver d’afluixar als propietaris suïssos del quadre vint mil iens de l’època, que ara serien un milió i mig d’euros, tot i que qualsevol subhastador recomanaria a qui actualment en fos l’amo que no es deixés entabanar per menys de cent vint milions de dòlars.

La Constança, com feia sovint quan es documentava, va alçar-se de la còmoda butaca on llegia i va anar cap a la cuina a preparar-se un te verd amb gingebre i llimona. Només amb una mà. Sense deixar ni els apunts ni la lectura.

La ruta que havia seguit el Van Gogh des que va sortir de França era prou coneguda. El 21 de maig de 1920 la pintura es va embarcar a bord del Binna, un vapor correu que com a bon servei postal devia fer escala a diferents ports, perquè no va arribar al Japó fins al 12 de desembre. Tot i així, sembla que el Binna va complir la seva obligació i els cinc gira-sols van ser rebuts per Yamamoto i el seu amic escriptor sense cap estropell.

I aquí van començar els problemes. No pas per causa del quadre, sinó del marc ominós, que, a més de ser lleig com un pecat, pesava com un mort. El març del 1921 va exposar-se sense excessives pegues ni gaire interès a Tòquio, però a finals de novembre d’aquell mateix any Osaka va acollir una mostra de pintura europea i, allí, l’obra de Van Gogh va obtenir un èxit espectacular, que hauria estat l’orgull de Yamamoto si el quadre no s’hagués desclavat de la paret i no hagués caigut sorollosament a terra per l’extraordinària pesantor del marc. Com que, a més del ridícul propi d’aquests fiascos, el marc en qüestió va patir danys, tant l’industrial com l’escriptor, copropietaris de facto de la pintura, van decidir no exhibir-la mai més davant del que consideraven una incompetència flagrant dels organitzadors d’aquells certàmens artístics.

La Constança va fer veure que no sentia el mòbil quan a la pantalleta hi va aparèixer un número llarguíssim amb tota la ferum d’oferta de telefonia. Això sí, va molestar-li moltíssim que la trucada intempestiva la distragués de la lectura.

Fins a la fotografia en blanc i negre del 1938 no se’n sap res més, dels gira-sols. Se’ls suposa penjats en aquella sala de Yamamoto i contemplats únicament pel seu cercle d’amistats, naturalment amb l’escriptor Mushanokoji al capdavant. Però vet aquí

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos