Vermuts i barbuts

Magda Minguet

Fragmento

1. Foodie Match

1

Foodie Match

Estic en un moment de la vida en què obtinc més plaer del menjar que no pas del sexe. Sé que d’entrada sona molt fort, i quan ho dic en veu alta primer tothom riu, després se’ls congelen les faccions i finalment em diuen: «Ai, sí, jo també». De fet, només parlaria de restaurants. De les vieires amb foie que ens vam menjar en aquell far de la Costa Brava, del lobster roll que em va fer posar els ulls en blanc en el darrer sopar d’amigues o d’aquell japonès amagat al Born, del qual no direm el nom perquè no es massifiqui.

M’al·lucina descobrir nous llocs i que em recomanin els plats imprescindibles de cada casa. Tinc un xat de Whats­App amb mi mateixa amb una llista de llocs pendents que no para de créixer, i per això m’agradaria que la meva futura parella gaudís del menjar tant o més que jo. Que no sigui el típic ranci que, si demano el plat més car de la carta, em miri pensant que li surt més a compte quedar-se a casa. De fet he anat a cites on m’ho he passat molt bé veient la cara desencaixada del meu pobre acompanyant quan veu que demano el peix del dia amb el preu més terrible possible: p. s. m., «preu segons mercat». La sorpresa ja ens la trobarem amb el compte, facin les seves apostes. He quedat amb algun pobre desgraciat que ha decidit llegir la carta començant per la columna dels preus i que ha acabat sopant el pa de coca amb tomàquet de quatre euros. Per favor, calla, menja i diverteix-te. Demana el filet de vedella, demana el llobarro. Tinc molt clar que els diners d’aquesta vida els vull per viatjar, per llegir i per a un bon dinar maridat amb vi de la terra. I l’herència? Ups, me l’he menjat.

Des que em vaig divorciar he estat molt activa en el món de les aplicacions de cites i, sincerament, el que més m’il·lusiona quan quedo amb algú és saber quin serà el lloc escollit per al sopar. Un bon àpat és clau per decidir si acabarem al llit, i hi ha molts llocs a Barcelona que em desfan com un coulant. M’imagino primeres cites en terrasses amagades del Gòtic, restaurants italians que fan olor de llimona i de Costa Amalfitana o menús degustació que acaben amb una copa en un rooftop.

Però aquest tipus de trobades no arriben. Us juro que la gent de les aplicacions té una nefasta cultura gastronòmica, i això em pertorba, em desespera. Em trobo amb situacions surrealistes, veritables insults a la cuina de tradició i de picada, ja us ho podeu imaginar. La més habitual? Em volen portar a sopar a una cadena italiana de parets vermelles i pa d’olives. Amore, no conec cap major d’edat que pugui passar-s’ho bé menjant d’una font gegantina d’espaguetis que tenen el mateix gust exacte aquí que a Segòvia. Fi de la cita.

Encara n’hi ha de pitjors, els que diuen que coneixen un lloc boníssim amb un pop per morir de plaer. De debò? O sigui, de debò em vols portar a un lloc on m’arribarà una pota de pop sobre un llit de parmentier de patata? Bloquejat, unfollow, mort per asfixia de tentacles. És que no puc més. Com han pogut sobreviure els restaurants de Barcelona sense pops, tàrtars i coses trufades? Em moro d’avorriment davant d’aquestes cartes clòniques que comencen amb una croqueta i acaben amb un pastís de formatge desfet. Estic atrapada en un etern dia de la marmota en què totes les cites són més que previsibles. Si el sopar comença amb unes braves, ja et pots imaginar que acabarà amb un mis­sioner al llit. Què pots esperar d’algú que ni tan sols s’esforça a sorprendre’t amb un bon restaurant?

També descarto directament les cites mandroses que et diuen: «Tria tu, a mi m’agrada tot. Qualsevol lloc em va bé». O la pitjor frase que em poden dir: «El menjar és el que menys importa». Si ja d’entrada vol que faci jo la reserva del restaurant, després també voldrà que sigui jo la que pensi les vacances, triï la sèrie de la nit o compri el regal de Nadal de la seva mare. Un altre d’eliminat.

La cosa s’ha complicat tant que després de donar-hi moltes voltes he decidit crear jo mateixa una aplicació de cites en què el match es fa amb el plat i no amb el paio. Fins al dia que ens desvirtualitzem no sabem com som físicament perquè a l’aplicació només hi publiquem fotos de plats, productes, localitzacions i begudes. Arriscat? Què voleu que us digui, em sembla que m’agrada més veure la intensitat de colors d’un poke bowl que segons quines cares. Si hem de veure carn, que sigui a baixa temperatura i amb una bona reducció de porto.

L’app es diu Foodie Match i potser queda fatal que ho digui jo, però és la bomba. Tots els que passem dels quaranta anys ja tenim el perfil actiu i fins i tot els poquíssims matrimonis fidels que conec també se l’han descarregat. Com pots renunciar a conèixer algú que et proposa un arròs cobert de tàrtar de gamba? Amor, portem mitja vida junts, deixa que em descarregui la Foodie Match, que hi ha vida més enllà del restaurant de menú tancat on em portes els diumenges. Si hi ha aplicacions per anar d’excursió o per jugar al Trivial, per què no una app de cites gastronòmiques? A més, la Foodie Match no et compromet, d’entrada, a res més que a gaudir de la vetllada. Si amb les copes finals la cosa va a més, aquí ja no m’hi fico. Però la idea és compartir taula amb un desconegut del qual només has vist què li agrada menjar. Llepafils del món, absteniu-vos-en.

Us prometo que entrar a la Foodie Match em fa salivar com un gos de Pavlov. Clico la icona vermella del telèfon amb moltes ganes de veure les fotos d’emplatats, de llocs idíl·lics i de cels ataronjats acompanyats de copes de colors amb els marges ensucrats. El funcionament és tan fàcil com enamorar-te d’una mortadel·la amb festucs i clicar la reserva del perfil per saber si aquell usuari té disponibilitat.

Al començament les meves amigues no van veure clar això de quedar amb algú sense saber-ne res concret, però l’èxit de les cites ha fet que l’app vagi de menys a més, i qui es baixa l’aplicació acostuma a ser algú agosarat i a la vegada enginyós. Voilà, això és el que volia. Homes que em sedueixen el cervell i que em posen a cent sense ni tan sols tocar-me.

Ramon, 43 anys de maduració. Producte de proximitat. Recepta tradicional però amb un toc canalla.

Víctor, 26. Del mar a la taula en menys de vint-i-quatre hores. Fresc i disponible per menjar en cru.

Helena, 52. Soc com el bon vi. Aroma afruitada i molt potent en boca. No deixis que m’escalfi en excés.

Ja us imagineu que ara la Foodie Match és un exitàs. Un revulsiu total, la novetat que tots estàvem esperant perquè eleva de manera definitiva el món de les cites més enllà dels claus puntuals del món 2.0. És evident que aquells a qui els agrada menjar bé també gaudeixen d’una bona sobretaula, d’allargar la conversa i de comentar els ingredients de cada passi. És gent que és capaç de recórrer centenars de quilòmetres per anar a un lloc on serveixen un plat excepcional i que organitzen els seus viatges en funció de la reserva dels restaurants. Les activitats culturals i les visites a museus només ens serveixen per fer temps fins al proper àpat.

Per fi hem eliminat els pretensiosos que es creuen que per demanar un parell d’ostres ens tindran rendides als seus peus i als seus llits. Ara, per fi, anem a grans cites que potser no acaben en res però on tots gaudim com mai. Des de la copa de cava de l’aperitiu fins al carretó de les postres. Vetllades en què escuro el plat amb pa de massa mare i oli d’oliva verge extra. Faig stories de fumates blanques i tinc petits orgasmes quan veig arribar a taula una acurada selecció de formatges.

Sé que ara mateix et mors de ganes de baixar-te l’aplicació, i segur que ja tens al cap el plat amb què et presentaràs. És el mateix que li passa a tothom i, sincerament, no m’ho esperava. Pensava que la comunitat de friquis apassionats dels restaurants era més petita, i resulta que la gent té fam de bones experiències i de sopars memorables. Després de tants anys malvivint de periodista, escrivint textos miserables i anant a cites desastroses, ara per fi m’ha arribat l’èxit amb una app per a gent que prefereix menjar abans que el sexe.

Aquesta és la meva història, aquestes són les meves cites. Per cert, soc la Gemma.

2

Guineus i pastanagues

No és estrany que m’hagi inventat una aplicació de cites a cegues, perquè quan era petita ja tenia molta imaginació.

No parava de fer diàlegs pujadets amb les Barbies, es­crivia redaccions que haurien guanyat tots els premis de la Coca-Cola del món, i si quan explicava una anècdota no era prou bona, me la inventava. La qüestió era ser contínuament el centre d’atenció, dir coses gracioses, exagerar. Sempre m’he avorrit quan parlen els altres. Quan vaig començar l’escola, era la típica repel·lent que llegia en veu alta a classe i que ho sabia fer tot.

Fins que va arribar un dia que la senyoreta Laia va repartir una fitxa de conjunts i interseccions que jo no sabia fer. Una activitat impossible que no hauria resolt ni el més llest de la classe, que segur que ara seria un alumne amb altes capacitats, però que abans només era llest i amb això n’hi havia prou. Em vaig començar a angoixar i a tocar-me la bata blau cel de ratlles amb nerviosisme. No ho sabia fer.

Només tenia cinc anys, però vaig veure clar que aquella fitxa a mi no em sortiria. Tot i ser tan petita, vaig notar el primer brot d’ansietat, perquè el cor m’anava a mil i el cap em traslladava al pitjor escenari possible i m’anticipava catàstrofes com ara acabar l’última de la classe. O encara pitjor, haver de dir en veu alta les terribles i humiliants paraules «no ho sé fer». Abans morta. Bé, morta no cal.

Necessitava un pla B. Vaig optar per emmalaltir de cop abans d’haver de caure al pou dels fracassats. Em vaig acostar a la «senyu» i amb la meva cara de pa de pagès i veueta angelical vaig dir-li que tenia molt mal de cap i que volia anar a casa.

No es va qüestionar en absolut que jo, l’alumna perfecta de cinc anys, estigués mentint per escapolir-me de fer la feina. Tenia més credibilitat que la Lisa Simpson. De seguida van trucar als meus pares i em vaig adonar que sortir-me amb la meva era fàcil, molt fàcil. Aquell dia vaig aprendre que era més de lletres que de ciències i que mentir era una via d’escapament senzilla i neta. Per això recordo molt bé la meva primera mentida.

Després van venir totes les altres.

Una de les coses que més em va marcar de l’adolescència va ser anar tota sola de colònies a l’estiu. I això que sempre em posava nerviosa davant les situacions noves i també m’angoixava bastant marxar molts dies lluny de casa. Però un dia la meva mare va venir molt il·lusionada amb un fullet d’unes colònies d’anglès i m’hi va apuntar sense dir-me’n pràcticament res més. I quan va arribar la primera setmana de juliol, doncs hi vaig anar.

M’hi va acompanyar ella en un tren de llarga distància i em va deixar allà tota sola, vint-i-un dies amb altres nens randomíssims d’arreu de Catalunya. Alguns també hi anaven sols i a l’aventura. D’altres, amb algun amic. Recordo que passava les tres setmanes de colònies comptant el temps que em quedava per tornar a casa, només em faltava fer palets a la paret com en una cel·la estil «Gemma was here». Fins i tot tenia comptats els capítols de Dallas que em perdria i que la meva mare em gravaria cada dia en una cinta de vídeo beta.

Sempre que anava de colònies hi havia algun company desertor que no suportava la distància i que durant la primera setmana de l’estada ja el venien a buscar. «Oh, pobret, és que s’enyorava». I tota la resta sentíem dins nostre una petita victòria pel fet de ser més valents, més independents i més madurs que el pobre nen recollit i deportat de nou al seu niu. Reconec que els primers dies els patia, però després em feia a la situació i al grup i m’ho acabava passant molt bé.

Molt bé es queda curt. M’ho passava més que bé. Total, que a les colònies d’estiu hi vaig anar cinc anys seguits i sempre sola. En algunes ocasions eren campaments d’anglès, i en d’altres, camps de treball, on, en teoria, anàvem a fer algun servei a la comunitat. L’estiu dels meus quinze anys vaig triar anar a un campament d’arqueologia a la zona d’Esterri d’Àneu. El primer drama és que cada matí d’agost calia pujar un desnivell horrorós per arribar al campament base, on fèiem la recerca arqueològica d’un presumpte castell. El segon drama va ser que el castell era inexistent.

El primer dia vam arribar a un terreny àrid i desangelat, on el sol petava de ple i on només hi havia quatre pedres que no arribaven ni a semblar un mur. I el castell? Doncs aquesta era la gràcia del camp de treball, trobar-ne les restes. O sigui, que el castell l’havíem de desenterrar els diferents grups d’adolescents acneics que ens apuntàvem amb la innocència de treballar amb un pinzellet i descobrir fòssils i ossos d’homínids. Que voleu convertir-vos en Indiana Jones? Doncs pic i pala. Amb una mica de sort, d’aquí en traurem un castell.

I jo que sempre he estat mandrosa de mena, em situava en una zona discreta i lluny dels monitors i allà asseguda passava el matí. Si algun monitor em mirava o s’acostava, remenava la sorra fent veure que feia alguna cosa però no. Sempre he tingut clar que no cal que faci el que poden fer els altres i, per tant, em passava el matí dissimulant mentre els meus companys s’esforçaven a fer aparèixer restes me­dievals i murs del segle XI del no-res.

I us deveu preguntar què hi feia jo, en un camp de treball, si ni soc de camp ni soc de treball. Que per què m’hi apuntava. Doncs hi havia una cosa que em fascinava i que m’agradava moltíssim. Començar de zero. Era un lloc on ningú em coneixia i on ningú m’etiquetava. Podia caure bé, no sabien res de mi, ningú jutjava ningú i tothom estava obert a fer amics. Tenia tres setmanes per crear un personatge ideal, fer una colla, fins i tot tenir una millor amiga. Tot està per fer i tot és possible. Tothom és conscient que a les colònies no faràs amics de per vida, serà una colla efímera que després de tres setmanes s’acabarà.

És curt però a la vegada és molt intens buscar amistats gairebé a contrarellotge, crear aliances i fer créixer la complicitat. I el que passa en qualsevol institut es trasllada a les colònies d’estiu, on també es forma el grup de populars, el de marginats i algunes parelletes. De sobte podia tenir una nova amiga a qui explicar el que volgués i inventar-me qualsevol cosa que em fes interessant.

Per exemple m’agradava molt fer veure que tenia els pares separats perquè als noranta aquesta situació era atípica i cridava l’atenció. Tornava de la saleta de la casa on hi havia el telèfon i deia coses del tipus: «He parlat amb el meu pare, que el pobre es queixa que fa temps que no sap res de mi». També m’inventava un nòvio ardent que es moria de ganes que jo tornés dels campaments per rebre’m i morrejar-me com em mereixia.

Era tan patètica que una nit fins i tot vaig anar a la cabina de telèfons del centre d’Esterri a trucar al meu nòvio imaginari perquè em moria de ganes de parlar amb ell. Us ben juro que vaig posar-hi fins i tot monedes i vaig estar deu minuts ben bons parlant sola, somrient i assentint amb el cap. Ara penso que, ja que era allà, podria haver trucat als meus pobres pares i donar-los conversa, hauria semblat més real. Però no, jo vaig optar per fer el meu teatret ridícul perquè tothom es cregués que era prou guai per tenir una parella a qui trucar a les nits i enyorar molt fort.

Amb el temps m’adono que segur que em tenien calada. Segur que l’Eli i la Neus, les dues noies que em van acompanyar a la cabina aquella nit d’estiu, sabien del cert que no parlava amb ningú i que era així de pel·liculera. És que penso en el meu jo del passat i em caic malament a mi mateixa. Quina necessitat tenia d’enganyar dues noies que tot just feia una setmana que coneixia? Per què amb la gent amb qui començava de zero i que no em jutjava tampoc podia ser del tot sincera? Era molt més fàcil dir: «Hola, soc la Gemma i no, no tinc nòvio». Sempre havia de ser més que les altres, i si per cridar l’atenció calia inventar-me una història rocambolesca i falsejar una escena en una cabina telefònica, doncs ho feia. Sense escrúpols.

Una d’elles sí que va gosar preguntar-me: «Segur que has parlat amb ell?». I jo tossuda, assegurava que sí, que havíem parlat molta estona i que es moria de ganes de veure’m. Amb els anys sé segur que per molt que jo intentés afegir una mica de suc a la meva vida normalíssima i explicar mil anècdotes de merda, tothom tenia clar que era un frau. Crec que en el fons el que volia és que la gent em veiés prou bonica per tenir parella. Tenia l’autoestima per terra, però la presència d’un nòvio enamorat validava que jo no era tan lletja, ni tan grassa, ni estava tan sola com la gent veia. Quantes de nosaltres hem volgut tenir parella per raons tan equivocades com aquesta.

Els companys no sé del cert què van arribar a pensar de mi, però un monitor sí que va tenir-ho clar. Una nit vam fer una rotllana i cadascú havia de pensar en un animal que permetés identificar la persona que seia a la teva dreta. Per exemple, si seies al costat d’algú molt simpàtic podies dir que et recordava un gos o un os. Si era algú molt dormilega, doncs marmota. Coses així, típiques dels jocs de nit de les colònies que explicades en fred i amb la distància no tenen cap sentit, però que mira, suposo que alguna cosa havies de fer amb un grup d’adolescents enmig de la muntanya. I si et proposaven relacionar companys amb animals, doncs ho feies i llestos.

Quan va tocar definir-me a mi, el nen que seia al meu costat es va quedar pensant. «Aaaaaa... la Gemma? Espereu que penso. Buf, no se m’acut res». I el monitor, que era gras i semblava molt líder, va dir: «Doncs jo amb la Gemma és amb qui ho tinc més clar, és una guineu».

Guineu no era bo. Guineu sona a falsedat, sona a traïció. Em veien com una guineu. Jo que només buscava afecte i encaixar a les colònies, allà tampoc ho vaig aconseguir. No era el meu lloc. Quina merda ser una guineu i no una abelleta laboriosa, un gos fidel o un lloro xerraire. Em va saber molt greu, aquell comentari. No l’entenia, però tampoc vaig preguntar-ne els motius. Vaig riure, que és el que fem totes quan ens fan un comentari punyent.

Ara penso que tant de bo la gent fos més conscient que quan et deixen anar alguna cosa feridora no només et fan mal en aquell moment. Aquelles paraules te les endús a casa i a casa et segueixen fent igual de mal o més. També et remouen quan te’n vas a dormir i fins i tot quan les recordes l’endemà. Hi dones voltes, inventes rèpliques al teu cap i tens la resposta perfecta al que hauries hagut de dir. Que enginyosos i precisos som tots en contestar hores després o fins i tot dies més tard el dard punyent que ens han clavat. Sempre tenim la resposta concisa i les paraules encaixen com el pal del Tetris, llàstima que la peça arriba tard, quan ja tens la partida perduda. Tenim infinitat de converses preparades «per si em torna a dir alguna cosa» que es perden en el mateix forat negre que els mitjons i les gomes dels cabells. A quin lloc deuen anar a p

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos