Introducció

Per què escriure sobre l’adolescència

Començo a escriure aquestes línies una tarda de diumenge en ple mes d’agost, una d’aquelles tardes tan caloroses que conviden a no fer absolutament res més que no sigui buscar un lloc mínimament fresc i deixar passar les hores fins que el sol afluixi. Torno de passejar el gos, una tasca que plogui, nevi o faci sol s’ha de fer, tot i la mandra que ens fa a tots dos moltes vegades. Aquesta, però, ha estat una sortida profitosa, ja que abans de fer-la tenia intenció d’acabar el dia de manera totalment improductiva, el que normalment ens ve de gust a la majoria de nosaltres qualsevol tarda festiva d’estiu.

Mentre passàvem per un dels dos parcs que comprèn el nostre ritual de caminades, he presenciat un fet que ara m’obliga a començar a escriure, un d’aquells moments dels quals ets testimoni casual i que t’encenen la llumeta de la inspiració, i aquí em teniu, redactant aquestes línies, començant a escriure un llibre sobre l’adolescència.

El primer que he pensat és que avui el parc estava inusualment ple de gent. Els diumenges calorosos d’estiu, els carrers i parcs del meu poble acostumen a estar buits fins al capvespre, en general, ja que no es pot caminar pel carrer de la calor que hi fa. Quan m’hi he fixat una mica més, he vist que sota l’ombra hi havia un grup de nois i noies amb motxilles per terra i que xerraven animadament. Primer he pensat que estaven a l’inici d’alguna sortida tipus colònies d’estiu, però de seguida he vist que era ben bé al contrari: acabaven d’arribar de les seves colònies i s’estaven acomiadant. Han fet una rotllana perfecta i una noia una mica més gran que la majoria —suposo que una monitora— ha tret el mòbil i ha començat a gravar l’escena. Els nois i les noies s’han agafat les mans i les han encreuat per formar un cercle perfecte de persones entortolligades entre elles mentre cantaven És l’hora dels adeus. Per això he sabut que era el final de la seva aventura estiuenca.

En acostar-m’hi una mica més, he observat les seves cares, algunes de cansament, d’altres amb llàgrimes que amenaçaven de sortir i que aguantaven sense gaire èxit, alguns d’ells mal pentinats i probablement amb una necessitat imperiosa d’una bona dutxa després de ves a saber quants dies dormint en tendes de campanya o albergs, però tots somrient i sense ganes evidents de córrer cap a les seves famílies, que esperaven pacientment a bastants metres de distància. He somrigut perquè aquesta és una de les característiques dels adolescents: entren en aquella edat en què els pares com més lluny millor, perquè no volen deixar el seu grup d’iguals. Aquests adolescents en particular tenen la sort de poder comptar amb uns pares que esperen pacientment a una distància prudencial i que observen com fan els seus primers assajos de l’edat adulta: passar dies fora de casa, estar amb gent de la seva edat prenent les primeres decisions tots sols, conèixer aquella persona que desperta sentiments amorosos i sexuals que fins ara eren desconeguts. La família pren aquest paper de distanciament convenient —que permet les primeres passes autònomes d’aquell fill o filla que fins fa poc temps no volia sortir de darrere les cames del pare o la mare—, però que ara vigila, acull i recondueix tots els errors i passos en fals que inevitablement cometrà aquest aprenent d’adult.

L’escena m’ha traslladat a l’escenari de la meva pròpia adolescència —perquè aquest és un mal que tots hem patit un moment o altre— i a l’actual adolescència del meu fill gran, a banda de l’imminent esclat adolescent del segon, que ja està a punt de manifestar-se. I si comparo totes dues adolescències, les seves —amb els temps que corren, havent viscut l’esclat de la tecnologia i la seva inevitable interferència en les seves (i les nostres) vides, havent sobreviscut una pandèmia i tot el que n’ha cuejat, en què els adolescents han estat els grans perjudicats i oblidats— amb la meva —ja fa gairebé quatre dècades (com passa el temps!)—, tenen moltes coses en comú i algunes diferències. I de tot això em proposo parlar en aquest llibre: del fascinant període de la vida d’una persona que hem anomenat adolescència.

Qui em coneix em deu haver sentit dir moltes vegades que m’encanta treballar amb adolescents. I sovint qui ho sent es pensa que faig broma, que és una ironia de les meves. Però ben al contrari, és totalment cert. Per a mi, ser part de l’adolescència d’una persona és tenir accés privilegiat a un període fascinant, entretingut i intensíssim de canvis constants orientats a convertir un nen en un adult. Sabem que durant els tres primers anys de vida d’un bebè els pares tenim una importància enorme a l’hora d’ajudar-lo a formar una personalitat definida i segura, a relacionar-se correctament amb el món que l’envolta i a acompanyar-lo en el seu creixement físic i psicològic. Tot això ho fem creant vincles amb els nostres fills, vincles de seguretat que permetran l’adquisició de nous hàbits i coneixements que li serviran per moure’s pel món on li ha tocat viure. L’adolescència és una segona oportunitat per formar aquests vincles i per acompanyar els nostres fills a viure la resta de la seva vida com a adults autònoms i capaços de valdre’s per si mateixos. Poder formar part de la vida d’un adolescent és tenir el privilegi i la sort de ser testimoni de la formació d’aquest aprenent d’adult i tenir-hi un paper. I que no és fascinant, això?

En la meva feina sovint em trobo en el dilema professional (i personal, per la meva manera de ser) de trobar el punt exacte entre ser directiva i activa en els problemes que els meus pacients presenten i promoure l’autonomia necessària perquè ells mateixos els solucionin. Ben mirat, la qüestió no és veure-ho com un dilema, sinó com una situació en la qual he de jugar entre dues bandes, de vegades més orientada cap a dirigir i acompanyar activament i d’altres exercint d’animadora i fomentant l’autonomia personal i la presa de decisions de la persona que em demana ajuda. Jo veig el paper dels pares i les mares d’adolescents de la mateixa manera: han de saber bellugar-se entre dos pols aparentment oposats segons el moment i els requeriments del seu adolescent, han de poder veure quan és el moment de fomentar llibertat, autonomia i presa de decisions —encara que de vegades pensem que són males decisions—, i quan és el moment de tenir un rol més directiu, quan cal posar límits estrictes i no permetre que acabin en situacions complicades.

Si com a psicòloga tinc molt clara la importància del meu propi benestar a l’hora de poder ajudar els altres amb les condicions personals que es mereixen, també veig que els pares i les mares dels adolescents requereixen les mateixes habilitats i els mateixos estats mentals per poder-los acompanyar tal com es mereixen. Potser, vist així, tots podem entendre per què l’adolescència és una època tan temuda pels pares i les mares: perquè ens posa a prova a nosaltres mateixos com a adults i perquè ens obliga a gestionar situacions que no sabem si podrem encarar amb èxit, i això ens fa aflorar estats emocionals que no sempre som capaços de reconduir correctament. Amb aquest llibre em proposo ajudar tots els pares i les mares precisament en aquestes pors, dubtes i recances que apareixen, explicar què implica aquest moment tan important de la vida d’una persona, que és l’adolescència, i donar pistes, eines, trucs o fins i tot ànims als adults que acompanyen les persones a transitar de la infantesa a la joventut.

Hi ha una altra raó personal per voler escriure un llibre sobre l’adolescència adreçat als adults, i el seu origen es remunta als temps de la meva formació en psicologia d’emergències, una de les meves especialitats professionals. Quan em preparava per adquirir les habilitats necessàries per poder exercir aquesta feina que m’ha regalat tants aprenentatges, recordo que un dels formadors va dir alguna cosa com ara: «El privilegi de treballar en psicologia d’emergències és que estàs intervenint en la vida d’algú just en el moment en què el trauma es pot instaurar en el cervell d’una persona que ha viscut una situació emocionalment impactant. Tenim l’única oportunitat que hi ha de dur a terme una bona intervenció i promoure que l’esdeveniment traumàtic que aquesta persona acaba d’experimentar comenci a elaborar-se correctament i no esdevingui, en el futur, un trastorn d’estrès posttraumàtic o qualsevol altra complicació derivada de l’experiència que acaba de viure».

Poder intervenir en el moment exacte abans que es formi un trauma, poder contribuir al fet que el cervell d’una persona integri de la millor manera possible tota la informació que acaba d’experimentar perquè no esdevingui un problema en el futur, em va semblar un concepte fascinant. Que potser no és un privilegi, posar el teu petit gra de sorra en tot això? Doncs bé, per a mi l’adolescència és aquesta mateixa oportunitat que tenim els psicòlegs d’emergències; entre els deu i els divuit anys, aproximadament, el cervell d’una persona canvia de manera espectacular, per acabar al final d’aquesta etapa havent construït una nova persona adulta, molt diferent del nen que anava creixent durant la infància. I els pares, les mares i els educadors que estem en contacte amb aquesta persona —que està deixant enrere la infància i acabarà esdevenint un adult— tenim una oportunitat única d’incidir en aquest canvi per tal d’ajudar que tingui un creixement físic i emocional correctes. Si durant la infància els adults som la base del desenvolupament bàsic del nen o la nena, durant l’adolescència podem acabar de fer aquesta feina d’acompanyament i marcar el camí que aquest futur adult seguirà per sempre. És una oportunitat d’or per refer el que no vam saber fer bé durant l’etapa infantil, o per consolidar tot allò que ja vam començar a ensenyar durant el creixement de l’infant.

Uns mesos després d’haver començat a escriure aquestes pàgines, llegeixo una nota editorial a La Vanguardia, del 7 de gener de 2024, que diu:

Un país que no aposta pels seus joves és un país sense futur. Aquest és el nostre cas. La majoria dels indicadors econòmics i socials posen en relleu, des de fa anys, els problemes que travessen les noves generacions. Ja és hora de posar el focus de les polítiques públiques, socials i empresarials en el col·lectiu juvenil per ajudar-lo a afrontar amb èxit el seu desenvolupament personal i professional. Probablement les generacions actuals estan més protegides pels pares que les anteriors; en canvi, s’enfronten a dificultats pràcticament irresolubles amb el seu propi esforç.

La nota editorial continua tot seguit parlant de les dificultats per entrar al mercat laboral i el difícil accés a l’habitatge que afronten els joves en l’actualitat, dos temes tan importants que requereixen un abordatge polític i social molt més enllà del que podem tractar en aquestes pàgines. Però em crida l’atenció el fet que es destaca la protecció dels pares d’avui envers els seus fills joves i adolescents, afirmació que subscric plenament. I no és pas en negatiu, que m’ho miro, ja que penso que la consciència de ser pare o mare ens fa voler fer-ho millor, cosa que va a favor de la construcció personal de l’adolescent. Aquest és, doncs, un altre motiu per voler escriure el llibre que teniu a les mans: poder donar la mà a tots els adults que volen exercir un acompanyament més consc

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X