1

En un moment en què semblava que ningú no li parava esment, Bernat va alçar la vista cap al nítid cel blau. El sol tènue de final de setembre acariciava els rostres dels seus convidats. Havia invertit tantes hores i tants esforços en la preparació de la festa que només un temps inclement la podria haver deslluït. Bernat va somriure al cel tardorenc, va abaixar la vista i el gest se li accentuà en sentir el xivarri que regnava a l’esplanada de pedra que s’obria davant de la porta dels corrals, de la planta baixa del mas.

La trentena de convidats estava exultant: la verema d’aquell any havia estat esplèndida.Tots, homes, dones i criatures, havien treballat de sol a sol, primer recollint el raïm i després trepitjantlo, sense permetre’s una jornada de descans.

Fins que el vi no estava disposat per bullir a les bótes i no s’havia emmagatzemat la pellofa per destil_˙lar aiguardent durant els tediosos dies d’hivern, els pagesos no celebraven les festes de setembre. I Bernat Estanyol havia triat aquells dies per contraure matrimoni.

Bernat va observar els seus convidats. S’havia hagut de llevar a trenc d’alba per recórrer a peu la distància, en alguns casos con

Any 1320

Mas de Bernat Estanyol Navarcles, Principat de Catalunya siderable, que separava les seves masies de la dels Estanyol. Xerraven amb animació, tal vegada del casament, tal vegada de la collita, tal vegada d’una cosa i l’altra; alguns, com un grup on hi havia els seus cosins Estanyol i la família Puig, parents del seu cunyat,van esclatar a riure mentre se’l miraven amb picardia.Bernat va notar que s’enrojolava i va eludir la insinuació; ni tan sols es volia imaginar què provocava aquelles rialles. Escampats per l’esplanada del mas, va distingir els Fontanies, els Vila, els Joaniquet i, per descomptat, els familiars de la núvia: els Esteve.

Bernat es va mirar de reüll el seu sogre, Pere Esteve, que no feia altra cosa que passejar aquella immensa panxa, somrient als uns i dirigint-se tot seguit a d’altres. Pere va girar el seu alegre rostre cap a ell i Bernat es va veure obligat a saludar-lo per enèsima vegada.Aquest va buscar després amb la mirada els seus cunyats i els va localitzar, barrejats entre el convit. Des del primer moment l’havien tractat amb un cert recel, per més que Bernat s’hagués esforçat per guanyar-se’ls.

Bernat va tornar a aixecar la vista al cel. La collita i el temps havien decidit acompanyar-lo en la seva festa. Mirà cap al seu mas i de nou en direcció a la gent i arrugà lleugerament els llavis.Tot d’un plegat, malgrat l’enrenou regnant, es va sentir sol. No feia ni un any que havia mort el seu pare; Guiamona, la seva germana, que s’havia instal_˙lat a Barcelona després de casar-se, no havia respost als encàrrecs que li havia tramès, tant que li hauria agradat a ell tornar-la a veure. Era l’únic familiar directe que li quedava d’ençà de la mort del seu pare...

Una mort que havia convertit el mas dels Estanyol en el centre d’interès de tota la contrada: matrimonieres i pares amb filles núbils hi havien desfilat constantment.Abans ningú no els anava a visitar, però la mort del seu pare, a qui els arravataments de rebel˙lia havien fet merèixer el malnom d’«el boig de l’Estanyol», havia tornat les esperances als qui desitjaven casar la seva filla amb el pagès més ric de la contrada.

—Ja ets prou gran per casar-te —li deien—. Quants anys tens?

—Vint-i-set, em penso —contestava.

—A aquesta edat ja gairebé hauries de tenir néts —li recriminaven—. Què faràs tot sol en aquest mas? Et cal una dona.

Bernat rebia els consells amb paciència; sabia que indefectiblement anaven seguits de l’esment d’una candidata, les virtuts de la qual superaven la força del bou i la bellesa de la posta de sol més extraordinària.

El tema no li resultava nou.Ja el boig de l’Estanyol,viudo després del naixement de Guiamona, havia mirat de casar-lo, però tots els pares amb filles casadores havien sortit del mas deixant anar imprecacions: ningú no podia fer front a les exigències del boig de l’Estanyol sobre el dot que havia d’aportar la seva futura nora. Així doncs, l’interès per Bernat va anar decaient. Amb l’edat, l’ancià va empitjorar i els seus desvariejaments de rebel_˙lia es van anar convertint en deliris. Bernat es va abocar al treball de les terres i a atendre el seu pare i, de sobte, als vint-i-set anys es va trobar sol i assetjat.

Ara bé,la primera visita que va rebre Bernat quan encara no havia enterrat el difunt va ser la de l’algutzir del senyor de Navarcles, el seu senyor feudal. «Que en tenies de raó, pare!», va pensar Bernat en veure arribar l’algutzir i uns quants soldats a cavall.

—Quan em mori —li havia repetit el vell milers de vegades en els moments en què recuperava el seny—, ells vindran; llavors els has d’ensenyar el testament. —I assenyalava amb un gest la pedra sota la qual hi havia, embolicat amb cuiro, el document que recollia les últimes voluntats del boig de l’Estanyol.

—Per què, pare? —li va preguntar Bernat el primer cop que li va fer aquella advertència.

—Com saps prou bé —va respondre ell—, tenim aquestes terres en emfiteusi,però jo sóc viudo i,si no hagués fet testament, en morir jo,el senyor tindria dret de quedar-se la meitat dels nostres mobles i animals. D’aquest dret se’n diu d’intestia; n’hi ha molts d’altres a favor dels senyors i els has de conèixer tots.Vindran,Bernat,vindran a emportar-se el que és nostre,i només si els ensenyes el testament te’n podràs deslliurar.

—I si me’l prenien? —va preguntar Bernat—. Ja sabeu com són...

—Encara que ho fessin, està registrat als llibres.

La ira de l’algutzir i la del senyor van córrer per la zona, bo i fent encara més atractiva la situació de l’orfe, hereu de tots els béns del boig.

Bernat recordava prou bé la visita que li havia fet el que ara era el seu sogre abans de començar la verema. Cinc sous, una màrfega i una camisa de lli blanc; aquell era el dot que oferia per la seva filla Francesca.

—Per què vull jo una camisa de lli blanc? —li va preguntar Bernat sense parar de remenar la palla, a la planta baixa del mas.

—Guaita —va respondre Pere Esteve.

Recolzant-se en la forca, Bernat va mirar el que li assenyalava Pere Esteve: l’entrada de l’estable. La forca va caure sobre la palla. A contrallum va veure Francesca, vestida amb la camisa de lli blanc...A través d’aquesta se li oferia el seu cos sencer!

A Bernat li va venir una esgarrifança. Pere Esteve somreia. Bernat va acceptar l’oferta.Ho va fer allí mateix,al paller,sense ni tan sols acostar-se a la noia, però sense apartar-ne els ulls.

Va ser una decisió precipitada,Bernat n’era conscient,però no podia dir que se’n penedís; allí tenia Francesca, jove, bonica, forta. Se li va accelerar la respiració.Avui mateix... Què devia pensar la noia? Podia sentir el mateix que ell? Francesca no participava en l’alegre conversa de les dones; s’estava callada al costat de la seva mare, sense riure, acompanyant les bromes i riallades dels altres amb somriures forçats. Les seves mirades es van creuar durant un instant.A ella se li van encendre les galtes i va abaixar la vista, però Bernat va observar com els seus pits reflectien el neguit. La camisa blanca de lli s’alià de nou amb la fantasia i els desitjos de Bernat.

—Et felicito! —va sentir que li deien des de darrere mentre li donaven uns bons cops a l’esquena. Se li havia acostat el sogre—. Cuida-me-la bé —va afegir seguint la mirada de Bernat i assenyalant la noia, que ja no sabia on amagar-se—. És clar que si la vida que li has de proporcionar és com aquesta festa... És el millor banquet que he vist a la meva vida. Segur que ni el senyor de Navarcles no pot gaudir d’aquestes menges!

Bernat havia volgut complimentar els seus convidats i havia preparat quaranta-set fogasses de farina de blat; havia evitat l’ordi, el sègol o l’espelta, corrents en l’alimentació de pagès. Farina de blat candial, blanca com la camisa de la seva esposa! Carregat amb les fogasses, se’n va anar al castell de Navarcles per coure-les al forn del senyor pensant que, com sempre, amb dues fogasses n’hi hauria prou per pagar el permís de coure-les totes. El forner va badar uns ulls com uns salers en veure el pa de blat i tot seguit li van quedar com unes escletxes inescrutables. En aquella ocasió el pagament va pujar a set fogasses i Bernat va sortir del castell renegant contra la llei que els impedia tenir forn per coure pa a casa... i farga, i albarderia...

—Segur —va contestar al seu sogre, apartant-se del cap aquell mal record.

Tots dos van observar l’esplanada del mas. Potser li havien robat part del pa, pensava Bernat, però no pas el vi que ara bevien els seus convidats —el millor, el que havia trafegat el seu pare i havien deixat envellir durant anys—, ni la carn de porc salada, ni l’olla de verdures amb un parell de gallines, ni, per descomptat, els quatre xais que, oberts en canal i lligats en pals, es rostien a poc a poc sobre les brases, espetarregant i deixant una aroma irresistible.

Tot d’una, les dones es van posar en moviment. L’olla ja estava i s’anaven omplint les escudelles que els convidats havien portat. Pere i Bernat es van asseure a l’única taula que hi havia a l’esplanada i les dones s’hi van acostar a servir-los; ningú no es va instal˙lar a les quatre cadires que quedaven.

La gent, dreta, asseguda en fustes o a terra, va començar a atacar el tiberi amb la vista clavada en uns xais vigilats constantment per alguna dona, mentre bevia vi, xerrava, cridava i reia.

—Una gran festa, sí senyor —sentencià Pere Esteve entre cullerada i cullerada.

Algú va brindar pels nuvis.Tothom s’hi va sumar a l’acte. —Francesca! —va cridar el seu pare, alçant el got cap a la núvia, que era entre les dones, al costat dels xais.

Bernat va mirar la noia, i ella va tornar a amagar el rostre.

—Està nerviosa —l’excusà Pere, picant-li l’ullet—. Francesca, filla! —va cridar altre cop—. Brinda amb nosaltres! Aprofita-ho ara, perquè d’aquí a poc ens n’anirem... gairebé tots.

Les riallades encara van atordir més Francesca. La jove va alçar a mitja altura un got que li havien posat a la mà i, sense provar el vi, donant l’esquena a les rialles, va tornar a fixar l’atenció en els xais.

Pere Esteve va fer xocar el seu got contra el de Bernat i amb això en va saltar un xic de vi. Els convidats els van imitar.

—Tu t’hauràs d’encarregar que li passi la timidesa —li va dir amb veu potent, perquè el sentissin tots els presents. Les riallades van esclatar altre cop, acompanyades en aquesta ocasió de picardiosos comentaris, als quals Bernat es va estimar més no parar esment.

Entre riures i bromes els reunits van fer bon forat al vi, al porc i a l’olla de verdures i gallina. Quan les dones començaven a retirar els xais de les brases, un grup dels convidats va callar, bo i desviant la mirada cap al límit del bosc de les terres de Bernat, situat més enllà d’uns extensos camps de conreu al final d’un suau declivi del terreny que els Estanyol havien aprofitat per plantar part dels ceps que els proporcionaven aquell excel˙lent vi.

En uns segons es va fer el silenci entre els presents.

Entre els arbres s’albiraven tres genets. Seguien els seus passos uns quants homes a peu, uniformats.

—Què deu fer aquí? —va preguntar Pere Esteve entre dents. Bernat va seguir amb la mirada els homes que s’acostaven donant la volta als camps. Els convidats murmuraven entre ells.

—No ho entenc —va dir a la fi Bernat, també en un xiuxiu—, mai no havia passat per aquí. Aquest no és el camí del castell.

—No m’agrada gens aquesta visita —va afegir Pere Esteve. La comitiva es movia lentament. A mesura que s’acostaven aquelles figures, el riure i els comentaris dels genets substituïen l’esvalot que havia regnat fins aleshores a l’esplanada; tots els podien sentir. Bernat va observar els seus convidats; n’hi havia que ja no miraven i mantenien el cap cot.Va buscar Francesca, que era enmig de les dones. La veuarra del senyor de Navarcles va arribar fins allí. Bernat notava que la ira s’anava apoderant d’ell.

—Bernat! Bernat! —va exclamar Pere Esteve sacsejant-li el braç—. Què hi fas, aquí? Corre a rebre’l.

Bernat es va aixecar d’un salt i arrencà a córrer per rebre el seu senyor.

—Sigueu benvingut a casa vostra —el va saludar, bleixant, quan va ser davant seu.

Llorenç de Bellera, senyor de Navarcles, va estirar les regnes del seu cavall i es va aturar enfront de Bernat.

—Tu ets Estanyol, el fill del boig? —va preguntar secament. —Sí, senyor.
—Hem estat caçant i, de tornada al castell, ens ha sorprès aquesta festa.A què es deu?

Entre els cavalls, Bernat va entrellucar els soldats, carregats amb diferents peces: conills, llebres i galls fers.

«És la vostra visita la que necessita una explicació —li hauria agradat contestar-li—. O és que el forner us ha informat del pa de blat candial?»

Fins els cavalls, quiets, amb aquells grans ulls rodons encarats cap a ell, semblava que esperessin una resposta.

—Al meu matrimoni, senyor.
—Amb qui t’has esposat?
—Amb la filla de Pere Esteve, senyor.

Llorenç de Bellera es va quedar en silenci mirant Bernat per sobre del cap del seu cavall. Els animals van piafar amb gran soroll.

—I? —bramà Llorenç de Bellera.
—La meva esposa i jo mateix —va dir Bernat, intentant dissimular l’enuig— ens sentiríem molt honrats si sa senyoria i els vostres acompanyants es dignaven a ajuntar-s’hi.

—Tenim set, Estanyol —va fer el senyor de Bellera a tall de resposta.

Els cavalls es van posar en moviment sense necessitat que els esperonessin els cavallers. Bernat, amb el cap jup, se’n va anar cap al mas, juntament amb el seu senyor. Al final del camí s’havien congregat tots els convidats per rebre’l; les dones amb la vista clavada al terra, els homes, descoberts. Una remor inintel_˙ligible s’alçà quan Llorenç de Bellera s’aturà davant d’ells.

—Vinga,vinga —els ordenà mentre descavalcava—,que continuï la festa.

La gent va obeir i va girar cua en silenci. Uns quants soldats es van acostar als cavalls i es van fer càrrec dels animals. Bernat va acompanyar els seus nous convidats fins a la taula on havien estat asseguts Pere i ell. N’havien desaparegut tant les escudelles com els gots.

El senyor de Bellera i els seus dos acompanyants s’hi van asseure. Bernat es va enretirar uns passos mentre aquests començaven a xerrar. Les dones hi acudiren prestes amb gerres de vi, gots, fogasses,escudelles amb gallina,plats de porc salat i el xai acabat de fer. Bernat va buscar amb la vista Francesca, però no la va trobar. No era entre les dones. La seva mirada es va encreuar amb la del seu sogre, que ja era amb els altres convidats, i aquest li assenyalà amb un moviment del mentó cap a les dones.Amb un gest quasi imperceptible, Pere Esteve va fer un cop de cap i mitja volta.

—Continueu amb la vostra festa! —va exclamar Llorenç de Bellera amb una cuixa de xai a la mà—.Vinga, vinga, endavant!

En silenci, els convidats es van anar acostant a les brases on s’havien rostit els xais. Només un grup es va quedar quiet, a recer de les mirades del senyor i els seus amics: Pere Esteve, els seus fills i uns quants convidats més.Bernat va entreveure el blanc de la camisa de lli entre el grup i s’hi va acostar.

—Fora d’aquí, estúpid —va dir el seu sogre amb un ronc. Abans que pogués dir res, la mare de Francesca li va posar un plat de xai a les mans i li va dir fluixet:

—Atén el senyor i no t’acostis a la meva filla.

Els pagesos van començar a atacar el xai, en silenci, mirant de reüll la taula. A l’esplanada solament se sentien les riallades i els crits del senyor de Navarcles i els seus dos amics. Els soldats reposaven, apartats de la festa.

—Abans se sentia com rèieu —va cridar el senyor de Bellera—, tant que fins i tot heu espantat la caça. Rieu, maleït sia!

Ningú no ho va fer.

—Bèsties rústegues —va dir als seus acompanyants, els quals van acollir el comentari enriolats.

Tots tres es van atipar amb el xai i el pa candial. El porc salat i les escudelles de gallina van quedar arraconats a la taula.Bernat va menjar dret, un pèl apartat i mirant de cua d’ull cap al grup de dones on s’amagava Francesca.

—Més vi! —va exigir el senyor de Bellera, aixecant el got—. Estanyol —exclamà tot d’una, buscant-lo entre els convidats—, la pròxima vegada que em paguis el cens de les terres, m’hauràs de portar vi com aquest i no pas el beuratge amb què m’ha estat enganyant el teu pare fins ara. —Bernat el va sentir al seu darrere. La mare de Francesca s’acostava amb la gerra—. On ets, Estanyol?

El cavaller va clavar cop a la taula en el moment en què la dona hi acostava la gerra per omplir-li el got. Unes gotes de vi van esquitxar la roba de Llorenç de Bellera.

Bernat ja se li havia acostat. Els amics del senyor reien de la situació i Pere Esteve s’havia posat les mans a la cara.

—Vella estúpida! Com goses vessar el vi? —La dona va abaixar el cap en senyal de submissió, i quan el senyor va fer com si la volgués bufetejar, s’apartà i va caure a terra. Llorenç de Bellera es va girar cap als seus amics i esclafí de riure en veure com la vella s’allunyava de quatre grapes. Després va recuperar la seriositat i es va adreçar a Bernat—:Vaja, ets aquí, Estanyol. Mira què aconsegueixen les velles maldestres! Què pretens? Ofendre el teu senyor? Tan ignorant ets que no saps que és la senyora de la casa qui ha d’atendre els convidats? On és la núvia? —va preguntar, passejant la mirada per l’esplanada—. On és la núvia? —va cridar davant del seu silenci.

Pere Esteve va agafar Francesca del braç i es va acostar a la taula per lliurar-la a Bernat. La noia tremolava.

—Senyoria —va fer Bernat—, us presento la meva dona, Francesca.

—Això ja està més bé —va respondre Llorenç, examinant-la de dalt a baix sense cap mena de reserva—, molt més bé.Tu ens serviràs el vi a partir d’ara.

El senyor de Navarcles es va tornar a asseure i va aixecar el got cap a la noia. Francesca va agafar una gerra i s’afanyà a servir-lo. La mà li tremolava en intentar abocar el vi. Llorenç de Bellera li va agafar el canell i l’hi va mantenir ferm mentre el vi anava caient en el seu got. Després li va estirar el braç i la va obligar a servir els seus acompanyants. Els pits de la noia van fregar la cara de Llorenç de Bellera.

—Així se serveix el vi! —va exclamar el senyor de Navarcles mentre Bernat, al seu costat, premia els punys i serrava les dents.

Llorenç de Bellera i els seus amics van continuar bevent i exigint a crits la presència de Francesca per repetir, una vegada i una altra, la mateixa escena.

Els soldats se sumaven a les rialles del senyor i dels seus amics cada cop que la noia es veia obligada a inclinar-se sobre la taula per servir el vi. Francesca mirava de contenir les llàgrimes i Bernat notava que la sang li corria ja pels palmells, ferits per les seves pròpies ungles. Els convidats, en silenci, apartaven la vista cada cop que la noia havia d’abocar el vi.

—Estanyol —va cridar Llorenç de Bellera,posant-se dret amb Francesca agafada del canell—. Fent ús del dret que com a senyor teu em correspon, he decidit jeure amb la teva dona en la seva primera nit.

Els acompanyants del senyor de Bellera van aplaudir sorollosament les paraules del seu amic. Bernat es va acostar a la taula amb un salt, però abans no hi va arribar, els sequaços, que semblava que estaven borratxos, es van alçar bo i acostant la mà a les espases. Bernat es va aturar en sec. Llorenç de Bellera se’l va mirar, va somriure i després va deixar anar una riallada. La noia va clavar la vista en Bernat, suplicant-li ajut.

Bernat va fer un pas endavant,però va topar amb l’espasa d’un dels amics del noble a l’estómac. Impotent, es va tornar a aturar. Francesca no va deixar de mirar-lo mentre l’arrossegaven cap a l’escala exterior del mas. Quan el senyor d’aquelles terres la va agafar per la cintura i se la va carregar a l’espatlla, la noia va començar a cridar.

Els amics del senyor de Navarcles es van tornar a asseure i van continuar bevent i rient mentre els soldats s’apostaven al peu de l’escala per impedir-n’hi l’accés a Bernat.

Al peu de l’escala, enfront dels soldats, Bernat no va sentir les riallades dels amics del senyor de Bellera; tampoc els sanglots de les dones. Ni tan sols es va adonar de les burles dels soldats, que intercanviaven gestos amb la vista fixa a la casa: només sentia els udols de dolor que venien de la finestra del primer pis.

El blau del cel continuava resplendint.

Després d’una estona, que a Bernat li va semblar interminable, Llorenç de Bellera va comparèixer, e