1
La senyora Culdolla omple el vàter de vespes

Imagina’t com ha de ser viure al costat d’un parell de culs d’olla tocats de l’ala.

O si, ves quina mala sort, tinguessis com a veïns uns culs d’olla que no paren de fer SOROLL. Gentola d’aquella que no pot tocar el trombó més horrorosament fins a les quatre de la matinada, o que es posa a foradar les parets quan volies fer una becaina.

O imagina’t vivint al costat d’uns culs d’olla TAFANERS, que t’espien per damunt de la tanca del jardí o xafardegen per la finestra de casa mentre berenes.

O si uns culs d’olla d’allò més DESENDREÇATS vinguessin a viure a l’edifici del costat i omplissin la casa de porqueria i el jardí de carraques velles i atrotinades.

O, pitjor encara, si tinguessis de veïns uns culs d’olla PUDENTS. O uns culs d’olla carregats de MALA BAVA. O uns culs d’olla ESPANTOSOS que li fan les mil i una al teu gat o que apareixen de sobte, tat!, vestits de pallasso, sense solta ni volta, per darrere de la tanca del jardí.

Cadascun d’aquests paios ja serien difícils de suportar. Però, i si resulta que a la casa del costat tinguessis uns culs d’olla que no paren de fer SOROLL, TAFANERS, DESENDREÇATS, PUDENTS, carregats de MALA BAVA i ESPANTOSOS, tot alhora? Que potser n’hi ha, de gent tan esgarrifosa com aquesta?

Doncs, per desgràcia, sí. Són el senyor i la senyora Culdolla, i ara mateix te’n parlarem. Agafa’t bé a la cadira.

El senyor Culdolla té una cara que fa pensar en l’aixella peluda d’un senglar, amb, si fa no fa, la mateixa personalitat. Hi ha moltes coses repugnants que el caracteritzen, com ara aquelles botes llardoses de l’any de la picor que sempre porta, o els cabells mateix, que semblen el niu de l’ocell més deixat del món. Però el que fa més fàstic del senyor Culdolla és la barba, amb un pèl aspre i gruixut com les cerres dels raspalls per a les sabates. I, encara pitjor, és tota plena de trossets de menjar que hi queden enganxats quan el senyor Culdolla endrapa el dinar execrable o el sopar repulsiu. Grumolls de crema agra de fa dies i engrunes de puré fermentat que s’endinsen entremig dels bigotis de crin de cavall. I quan li ve de gust anar picant entre àpat i àpat, el senyor Culdolla només ha de treure la llengua bavosa a passejar pel sotabosc de la barba a la recerca d’un aperitiu saborós.

Bé, potser que parem un moment. És massa fastigós pensar-hi més d’uns quants segons seguits sense patir un atac de feridura. Però no s’acaba aquí la cosa, no. Ara no fa gaire hem esmentat les seves botes llardoses, oi? Doncs, ja que parlem de rampoines, és hora de fer una repassada a la senyora Culdolla.

La senyora Culdolla és un compendi malagradós i esborronador de monstruositat absoluta. Té la cara arrugada com una pansa i va vestida amb una mena de sac que, ja al final del segle XVIII, no vivia el seu millor moment. Si per ventura li arribessis a veure les ungles dels peus, sortiries corrents cap a casa a buscar la mama plorant com una criatura, ni que ja fossis granadet. La senyora Culdolla, per cert, és aficionada a escridassar els mixos i a fer jerseis de mitja per a gossets. Ara bé, un cop els té fets no els els dona pas, no, sinó que fa que els cadells la mirin mentre els cala foc. Aquesta és la mena de coses que fa la senyora Culdolla per entretenir-se.

El senyor i la senyora Culdolla viuen en una casa que es van fer ells mateixos, i quan comença aquesta història, al costat, no hi tenen cap veí, cosa que no és gens ni mica estranya. Vull dir, imagina’t que vius vora una parella com aquesta, o vora una casa com aquesta, posem per cas. És fosca i llòbrega, perquè la van construir sense finestres per impedir que els mirés ningú ni per casualitat. El jardí és ple de plantes espinoses, com ara cards i ortigues, i està voltat d’una bardissa alta d’esbarzers recargolats i de punxes esmolades per mantenir-ne tothom allunyat.

La raó de tot plegat és ben senzilla: al senyor i a la senyora Culdolla no els agrada l’altra gent. Ni tan sols s’agraden ells dos l’un a l’altre. De fet, la llista de coses que no agraden als Culdolla és llarga com un dia sense pa. Hi figuren, com hem dit, l’altra gent, però també que l’altra gent els miri, parlar amb altra gent, tenir altra gent com a veïns, ells mateixos —que no se suporten—, fer dissabte…

Així doncs, QUÈ COI els agrada, al senyor i a la senyora Culdolla? Aquesta llista sí que s’acaba aviat. I està encapçalada per això que ve ara: fer-se la PUNYETA de MALA MANERA l’un a l’altra. I en aquest punt és on comença precisament la nostra història.

Era un matí de primavera fresquet i maco. Acabava de sortir el sol, que tenyia de daurat el gran arbre mort que s’aixecava en una clariana d’un dels costats del jardí dels Culdolla. Aquell dia, la senyora Culdolla ja estava en dansa de bon matí i anava amunt i avall entre els cards amb una galleda grossa tapada amb un drap, que engrapava amb les urpes d’una mà plena de berrugues. Anava tota malgirbada amb una bata molt gastada, i se li dibuixava un somriure pervers a la cara. Això s’explica perquè era a punt de fer una mala passada al carallot del seu marit, una d’especialment cruel que feia dies que planificava. Estava de tan bon humor, que fins i tot cantussejava una cançoneta alegre, si bé a molts de nosaltres no ens hauria sonat gaire alegre, tot s’ha de dir; ni tan sols ens hauria semblat cap cançoneta. Era, més aviat, com el grinyol que fa una frontissa rovellada.

—On sou, bufones? —va grallar la senyora Culdolla, amb l’esquena boteruda que li espetegava mentre s’ajupia a buscar no sé què entre les ortigues. Quan es va aixecar, sostenia un pot de melmelada ple a vessar de vespes enfurides i brunzents.

El dia abans, la senyora Culdolla havia fet tot de foradets a la tapa d’uns quants pots i hi havia abocat una mica de mel al fons. Així és com es fan els paranys per caçar vespes: aquestes s’hi esmunyen a dins per arribar fins a la mel, però després no saben manegar-se-les per sortir pels forats. Amb cura, la senyora Culdolla va desenroscar la tapa d’aquest primer pot, va abocar les vespes a la galleda i la va tornar a tapar de seguida amb el drap. Després, va anar a collir el parany següent. Al cap de mitja hora, la galleda de la senyora Culdolla era plena de vespes fins dalt. N’hi devia haver centenars. El somriure se li va fer més ample i encara més pervers.

La senyora Culdolla va obrir la porta de davant de la casa molt a poc a poc i es va esquitllar cap a l’interior. Com ja et pots ben imaginar, l’interior de la casa dels Culdolla era tan desagradable com l’exterior. Miressis on miressis, tot era un desastre dels grossos. Les cadires s’havien florit, les escales eren plenes de pols, el forn era tot greixós i el vàter… Bé, de seguida en parlarem. Però no n’esperis pas res de bo.

La senyora Culdolla va travessar la sala d’estar i la cuina, vigilant de no fer soroll, i se’n va anar cap al bany. I, ara, et demanem perdó pel que ha de venir tot seguit. Perquè no s’ho mereix ningú, veure què s’esdevé al bany del senyor i de la senyora Culdolla, però per desgràcia forma part de la història, de manera que haurem de fer el cor fort. Com ja et deus imaginar, és una de les pitjors sales de bany de tot el planeta. Per començar, com ja sabem, no té finestres. A més a més, no s’ha netejat mai. Mai de la vida. Ni un sol cop. Si us plau, mira la imatge de la pàgina següent només si fa més de dues hores que has menjat, perquè, si no, ho trauràs tot, i aquestes pàgines no són pas tan absorbents com sembla. Què, doncs? Som-hi?

No diguis que no t’havíem avisat, eh? És la cosa més horrorosa del món o no? Però el senyor i la senyora Culdolla no ho pensaven pas. El que ells dos no suporten són les coses netes i lluents; per tant, aquesta cambra fosca, humida, bruta i llefiscosa era una de les seves preferides. Cada matí, tan bon punt es llevava, el senyor Culdolla se n’anava de dret al bany escales avall i s’hi passava una hora assegut al vàter, llegint el diari.

—Afanya’t, caganer del dimoni! —acostumava a cridar la senyora Culdolla tot picant a la porta amb el bastó que sempre carretejava. (No és pas que el necessités per caminar, sinó que el feia servir per anar donant cops de bastó a tort i a dret).

—Deixa’m tranquil! —se sentia que deia la veu sorruda del senyor Culdolla des de darrere de la porta tancada—. Estic llegint el diari!

—Que em pixaré a sobre! —bramava la senyora Culdolla.

—Doncs t’aguantes! —responia el senyor Culdolla, somrient maliciós—. Encreues les cames i avall que trona!

Després d’anys i panys havent de suportar la mateixa comèdia cada matí, a la senyora Culdolla se li havia acudit FINALMENT la manera de venjar-se’n. I avui era el dia indicat per fer-ho. Un cop va haver entrat de puntetes al bany, va aixecar la tapa del vàter i hi va abocar ràpidament la galleda. Les vespes, cansades d’estar allà engarjolades, van aprofitar l’avinentesa per sortir al món lliure, i van baixar vàter avall. Abans no s’adonessin de l’error que havien comès, la senyora Culdolla els havia tancat la tapa a sobre amb una rialla que semblava un lladruc.

—Això t’ensenyarà a no estar-t’hi tres hores, tros de fregall sarnós!

Des del pis de dalt, li van arribar tot un escàndol d’estossecs i esbufegades, cosa que volia dir que el seu marit s’havia despertat. Va sentir com grinyolaven les molles del vell llit desmanegat mentre es llevava, i després el trepig de les botes que anaven cap a l’escala.

La senyora Culdolla es va escarxofar en un balancí llardós de la sala d’estar, disposada a gaudir del sarau.