Liceu Septem 1 - Els talents ocults

A. Quintas Garciandia

Fragment

Pròleg

Pròleg

Si algú observés aquesta escena des de fora, veuria un adolescent qualsevol, ajagut al seu llit, llegint un llibre a l’atzar. Però en Kai no és a la seva habitació llegint ni tampoc és un noi qualsevol. És un presoner.

Està tan acostumat a sentir les passes dels guàrdies que gairebé ni se n’adona. Això sí: ha après a diferenciar si estan nerviosos o no. Ara pot notar com es mouen pel pis de sota i també apreciar que s’han relaxat. Pot ser que sigui perquè ja fa unes quantes setmanes que el vigilen i saben que els ha causat pocs problemes. O pot ser que sigui perquè no deixa de llegir, i això no pot ser mai perillós, oi?

—El talentum de la ment fa que necessiti llegir —els va dir de seguida.

Se’l van mirar amb sorpresa, però al final hi van accedir.

Potser pensen que no hi pot haver res de dolent, en el fet que un estudiant de tretze anys passi els dies llegint, per molt que aquest sigui el seu talentum. És com si es demanessin en quin moment el noi que custodien va deixar de semblar un estudiant innocent per esdevenir l’amenaça que tots diuen que és, però no s’ho acabessin de creure.

—Penseu tenir-me tot l’estiu aquí tancat, o què? —va preguntar en Kai, mirant de gratar una mica d’informació.

Els vigilants es van mirar entre ells, però no li van respondre. Això el va animar a provar una cosa. En Kai està aprenent a poc a poc que, si para bé l’orella, la seva intuïció no s’equivoca gairebé mai.

Els que el vigilen són quatre i van vestits de negre, la qual cosa segurament no és gaire original per a un cos de guàrdia, però no serà pas en Kai qui els ho digui. Molts dels mestres del Liceu també van sempre vestits de negre, però no se’ls assemblen gens.

No cal dir que els guàrdies no li han revelat quins talentum tenen. Han pres les seves precaucions, és clar.

Es lleva lentament. Sap que si camina amb molt de compte no el sentiran. Ha tallat una mica el ble de l’espelma, procurant que la flama sigui petitona i no es pugui veure per l’escletxa de la porta.

No farà res de prohibit.

Té ploma i tinta perquè les ha robat. Torna a parar l’orella. Fins i tot les veus dels seus vigilants s’han apagat, a sota. Un d’ells sol quedar-se adormit damunt la calaixera del racó. L’altre se n’anirà a dormir d’aquí a poc i, per sort, acostuma a fer-ho al pis de sota. És per això que ha decidit començar a escriure aquesta nit. Aquests dos normalment no apareixen pel pis de dalt, de manera que tindrà la calma que necessita.

Fa girar la ploma entre els dits. Les paraules de l’Oliver, el seu professor, li venen al cap, com també l’olor dels llibres antics de la biblioteca. Últimament hi pensa molt, en això.

«És necessari saber d’on venim, Kai. El passat forma part del talentum dels sentits perquè és igual d’important que el futur. No te n’oblidis».

«Important per a què?», li havia preguntat en Kai. Ell sempre havia volgut oblidar d’on venia. Per què hauria de voler recordar allò que hi va haver abans del lloc que tant adorava?

«Per coneixe’ns nosaltres mateixos. No és això el que tots intentem? Que se sàpiga de què som capaços? Acostumem a voler mirar cap endavant, a controlar allò que passarà. Però de vegades es tracta de donar sentit a les coses que ja ens han succeït, i aleshores podem controlar les que encara no ens han ocorregut».

Sempre parlava així, amb frases profundes que el seu alumne de vegades no entenia gaire bé, tot i que ha après que solia tenir raó, com a mínim en les coses importants. En Kai havia d’admetre que, la majoria de cops, li produïa ràbia i frustració a parts iguals, amb aquell estil tan críptic. Però també havia de reconèixer que els últims dies, tancat en aquesta casa, fins i tot el trobava a faltar. Les darreres setmanes ha donat moltes voltes al que ha passat. Com pot començar a explicar tot el que ha succeït en només un any? Com ho pot traslladar de la ment al paper?

És clar que ho recorda perfectament. No és això el que l’amoïna. La seva memòria mai no ha estat un problema; ans al contrari. Els records no l’abandonen mai.

Es concentra. Sent com, al seu interior, el talentum de la ment es prepara, i afronta el nou repte que li ofereix. És un sentiment semblant al que tenia quan memoritzava pàgines senceres de llibres a la biblioteca, encara sense saber que allò que li passava no li passava a tothom. O quan a classe resolia les endevinalles més difícils en qüestió de segons; a classe abans d’anar al Liceu, òbviament, abans de ni tan sols saber que el Liceu existia.

Per primera vegada des que va acabar el curs al Liceu i se’l van endur presoner a aquella casa, va desitjar que aquella nit fos llarga. I és que en Kai té moltes preguntes per resoldre i massa coses per explicar.

Il·lustració d’un llibre obert

Capítol 1

(Un any abans…)

Estava segur que en aquella ocasió el càstig era injust. Altres vegades l’havia assumit sense gaire problemes, perquè era molt conscient de quan feia res mal fet. Però, aquell matí? Ni parlar-ne. S’havien passat. Pensava deixar-ho molt clar tan aviat com algú tornés a entrar per la porta.

Malauradament, en Kai coneixia massa bé les golfes de l’orfenat. Cada cop que un dels nens desobeïa o feia cap trapelleria, els cuidadors l’enviaven allà dalt sense miraments i li prohibien sortir-ne durant un dia o dos. Li duien menjar i li permetien tenir els llibres d’estudi i els deures, però poca cosa més.

Aquella era la cambra més avorrida del món: un llit petit de fusta, llençols desgastats, unes cortines llises que tapaven l’única finestra i cap altre moble, tret d’una tauleta de nit amb una espelma al damunt i una banqueta. El terra estava sempre fred, i l’únic entreteniment era comptar les esquerdes de la pintura de les parets (setze) o les bigues recobertes de fusta del sostre inclinat (tretze).

En Kai havia passat tant de temps en aquella cambra que ja res era capaç d’entretenir-lo.

No és que la resta de les habitacions de l’orfenat fossin cap meravella —per alguna raó era un orfenat—, però com a mínim hi havia baguls amb joguines de fusta, desgastades per la quantitat de nens que les havien agafat, i també alguna pilota. Amb dotze anys, en Kai ja era massa gran perquè el divertissin, però la seva millor amiga, l’Ava, encara era petita, i jugar amb ella sí que li agradava.

Es va llançar damunt del llit, enfurismat amb el món, però, sobretot, amb ell mateix. Un dia sencer de càstig era un dia que l’Ava passava sola.

«Espero que estigui bé…», va pensar.

L’Ava tenia vuit anys i en feia tres que havia aparegut a l’orfenat; a diferència d’en Kai, ella sí que havia conegut els seus pares. La van abandonar tan aviat com els metges els van dir que els seus problemes de visió no tenien cura i que segurament, quan arribés a l’adolescència, ja seria del tot cega. L’Ava no parlava quasi mai dels seus pares, i ningú no en sabia res, ni tan sols si vivien a la mateixa ciutat o eren de molt lluny; tot i que això no era gaire important, perquè mai més no s’havien tornat a preocupar per la seva filla.

En Kai, que no s’avenia amb cap dels altres nens, no havia trigat gens a sentir afecte per l’Ava. L’ajudava en tot allò que necessitava, de nit li llegia en veu alta els seus contes preferits, i junts somniaven a descobrir que els talenti existien de veritat i que ells, dos talenti amb dons extraordinaris, serien capaços de travessar qualsevol frontera i descobrir nous mons. En Kai sempre seguia la veta a l’Ava amb aquelles fantasies, per molt que les històries sobre els talenti fossin només xerrameques i contes per espantar la mainada, com els fantasmes o els monstres de sota del llit.

Però per la nena podia fingir una estona. Si ho preguntaven a en Kai, l’Ava, amb la seva veu dolça i la seva incapacitat per enfadar-se ni tan sols amb els qui la tractaven fatal, era la persona més especial del món.

La tarda anterior, mentre feien les feines de neteja que els encarregats de l’orfenat els manaven, un dels nois més grans s’havia posat a rondinar en veu baixa perquè la nena no estava netejant. Ella l’havia ignorat pacíficament, com sempre, però en Kai se’l va anar mirant malament. Aleshores el noi es va situar davant de l’Ava i va començar a agitar un drap brut quasi a tocar de la seva cara. Els ulls de la nena, és clar, no podien enfocar ben bé aquell objecte. Tot el que devia estar veient era una ombra molt borrosa que se li movia davant.

—Què passa? Que no saps el que tens al davant? —se’n va riure el noi—. Potser és el berenar!

La nena va intentar agafar el que fos que tenia a l’abast de la mà i, òbviament, el noi l’hi va enretirar de pressa. Era massa innocent. Sempre queia en aquells paranys. Va posar-se a moure les mans al seu voltant, gairebé com si provés de caçar algun insecte invisible. Uns quants nois de l’habitació es van afegir a la mofa i van començar a imitar-la. Va ser llavors quan en Kai no va poder amagar més el seu enuig.

Va estar a punt de llançar una galleda d’aigua bruta al cap del noi del drap, però just en aquell moment va passar per allà a prop un dels vigilants de l’orfenat. De sobte, tots van afanyar-se a tornar a les seves feines, més silenciosos que mai. En Kai va aprofitar la calma per ajudar l’Ava a tornar a seure, va adreçar una mirada enverinada a la resta dels seus companys i va decidir que no deixaria passar aquell incident.

Per sempre més, aprendrien que ningú no se’n reia, de la seva amiga.

De cap manera.

És a dir que no, no es penedia gens ni mica del que havia fet aquell matí. L’altre noi s’ho havia merescut. Del que sí que es penedia era que l’haguessin enxampat.

Van trucar a la porta. Es va sobresaltar. Tot i que a les golfes no hi havia cap rellotge, estava segur que encara no era l’hora de dinar. Es va posar dret just abans que la porta s’obrís i entressin dues persones. Una era la seva cuidadora preferida, l’Esme; l’altra no l’havia vist mai.

Li va cridar l’atenció l’actitud nerviosa de l’Esme. Acostumava a ser l’única cuidadora que tenia paciència amb ell, però ara semblava angoixada.

—Kai. —Li va saber una mica greu que no li fes una de les seves abraçades, no ens hem d’enganyar. No ho reconeixeria mai, però les seves mostres d’afecte li agradaven—. Aquest és el senyor Foster.

—Oliver, si us plau —va somriure el desconegut. Era un home jove de cabells foscos i vestit amb roba elegant. Tenia una veu amable, tot i que hi havia alguna cosa en ell que a en Kai no li encaixava.

—Hem estat parlant amb la directora. L’Oliver està molt interessat a… bé, a endur-se’t amb ell. Diu que et vol adoptar, Kai.

L’Esme va pronunciar aquestes últimes paraules com si fos la cosa més estranya que havia dit en la seva vida, i en Kai no l’hi podia tenir en compte.

Tan aviat com va sentir-ho, va pensar que de ben segur era una broma. Però, després, en veure l’expressió de la cuidadora, no va tenir més remei que creure-s’ho una mica.

—Adoptar-me? —va repetir amb incredulitat—. A mi?

No cal dir que a aquell orfenat arribaven moltes més noies noves de les que en sortien adoptades. I els casos d’adopció eren sempre iguals: venia alguna parella rica que volia tenir fills però que no podia, i només demanava veure els nens més petits. Els de la seva edat no interessaven mai a ningú, i si per casualitat algú hagués volgut adoptar un noi de dotze anys, en Kai hauria sigut la darrera de les opcions.

Tanmateix, aquell Oliver el continuava mirant amb un somriure ampli. De fet, era una mica inquietant.

—O sigui que aquesta és la cambra dels càstigs? —va preguntar, amb un to foteta.

L’Esme es va regirar, incòmoda.

—Bé, com la directora li ha explicat…

—… la conducta d’en Kai no ha estat gaire exemplar. Sí, ja ho entenc, tot i que allà d’on vinc no es tanquen els estudiants que no fan bondat. —Va semblar que reia d’una broma que només ell coneixia—. Li sap greu deixar-nos una estona sols? Vull explicar bé al noi qui soc i quines són les meves condicions per treure’l d’aquí.

L’Esme va dubtar uns segons, però hi havia alguna cosa en l’Oliver i en la seva amabilitat que feia difícil negar-li res, de manera que va sortir i va tancar la porta darrere seu.

En Kai es va quedar mirant cap on feia uns instants hi havia hagut la cuidadora, mentre sentia els seus passos que baixaven les escales i s’allunyaven. Trobava fatal que l’abandonés així. I si resultava que l’home era un segrestador de nens? O un assassí en sèrie? Aquella armilla de persona rica li semblava sospitosa. Segur que hi tenia un ganivet amagat en alguna de les butxaques.

Sense perdre el somriure, l’Oliver va seure a la vora del llit i va allargar la mà per convidar en Kai a fer el mateix. Van quedar cara a cara: l’home amb una postura elegant, el noi amb les cames encreuades i les celles arrufades.

—Què ha vingut a fer?—li va etzibar, d’entrada—. No em crec això que diu que em vol adoptar.

A l’Oliver no va semblar que el disgustés, la seva impertinència.

—Oh, encara rai. Perquè no ho penso fer. I no em parlis de vostè, si us plau. Els estudiants no ho fan mai.

No tenia ni idea de què havia volgut dir amb allò últim, però no ho pensava preguntar. Hi havia coses més importants; coses que, de fet, el molestaven.

—Doncs no hauries d’anar dient a la directora i a l’Esme o a qui sigui que sí que em trauràs d’aquí. Ells deuen estar encantats pensant que tenen l’oportunitat de perdre’m de vista i… bé, jo no, però hi ha altres nois que podrien haver-se fet il·lusions. Tots els nens desitgen sortir d’aquest lloc, ho entens? —Pensava en l’Ava. A la nena li hauria trencat el cor haver cregut que algú la podia voler com a filla, i després descobrir que era mentida.

L’Oliver va fer que no amb el cap.

—Efectivament, no t’adoptaré, però això no vol dir que no et tregui d’aquí —va aclarir, a poc a poc, i després va fer una pregunta molt desconcertant—: Què en saps, dels talenti?

En Kai va rebufar.

—De veritat m’estàs preguntant sobre els talenti? —va dir, pensant que devia ser una broma de mal gust. Però l’Oliver continuava somrient com si res—. En sé el mateix que tothom. Que fa milers d’anys s’enduien els nens per convertir-los en monstres. Que tenien poders horribles i sempre apareixien el setè dia del setè mes a la recerca de nens. Contes per anar a dormir, bàsicament.

Ho va dir en to de burla. Però, en part, mentia.

—Potser hem començat malament —va dir l’Oliver amistosament. A en Kai ja l’inquietava una mica la lleugeresa d’aquell home, però no va tenir temps de respondre—. El meu nom és Oliver Foster, això sí que és cert… i soc professor d’un dels liceus Septem, les escoles del món dels talenti. Soc aquí perquè és hora que tornis a casa, Kai.

Capítol 2

En Kai es va posar a riure.

—Sí, és clar. Molt bona, aquesta.

Però l’Oliver el va mirar molt seriós.

De sobte, els sons dels nens que jugaven a fora, dels treballadors de l’orfenat al pis de sota i, fins i tot, de la seva pròpia respiració es van aturar. En Kai va quedar absort escoltant les paraules d’aquell home estrany, que encara continuava parlant:

—En necessites proves? D’acord. Un desconegut que diu que et va trobar abandonat en un bosc a prop de la ciutat et va dur a l’orfenat una nit d’hivern. Mai no se’n va saber el nom, ni va tornar a aparèixer per aquí. Com molts dels altres nois, no tens ni la més mínima idea de qui po­dien haver sigut els teus pares, ni del dia exacte que vas néixer ni de si tens més parents. Tot el que coneixes és en aquest edifici. Però, és clar, això m’ho podria haver explicat la directora, o la mateixa Esme. —Arribats a aquest punt, a l’Oliver li bril

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos