La deessa de tres caps (Percy Jackson i els déus de l'Olimp 7)

Fragmento

Carta de l’autor

Carta de l’autor

Estimat lector mortal,

He jurat pel riu Estix presentar aquest llibre com una obra de ficció.

No existeix cap noi que es digui i sigui en Perseus Percy Jackson. Els déus grecs no són res més que mites antics. Definitivament no han tingut descendència amb humans mortals al segle XXI, i tampoc no existeix cap lloc anomenat Turó Mestís, un campament d’estiu per a semideus a l’est de Long Island. En Percy no ha viatjat mai en un pegàs ni en el llampant carro d’Apol·lo. I tampoc no va haver de recórrer els Estats Units per salvar la seva amiga Annabeth i la deessa Artemis, obligada a ocupar el lloc d’Atles sota els cels.

Dit això, us he d’advertir que, abans de començar a llegir aquest llibre, us ho rumieu dues vegades. Si noteu que se us regira alguna cosa mentre llegiu, si comenceu a sospitar que aquesta història podria descriure alguna cosa de la vostra pròpia vida, DEIXEU DE LLEGIR INMEDIATAMENT. No vull que em facin responsable de les conseqüències.

Que els déus de l’Olimp (que evidentment no existeixen) us protegeixin.

Salutacions cordials,

Rick Riordan

Escriba principal

Turó Mestís

Membre Honorari del Consell d’Ancians Ungulats

Coper de la Cort de Posidó

Etcètera, etcètera

www.rickriordan.com

1

Tinc un accident al despatx de la directora

Octubre. El millor mes hagut i per haver.

L’aire era fresc i sec. Les fulles canviaven de color a Central Park, i la meva paradeta de menjar preferida, la del carrer 86, servia burritos de carabassa amb espècies.

A més, últimament no havia tingut CAP problema relacionat amb el món mitològic. Cap déu no havia trucat a la meva porta per exigir-me que li fes els encàrrecs. Cap monstre no havia intentat matar-me.

Durant tres setmanes d’allò més plàcides, havia estat un estudiant normal de l’últim curs d’institut. I quan ets un semideu fill de Posidó, ser normal resulta molt agradable... fins i tot quan va acompanyat de deures i classes de recuperació els caps de setmana.

Potser us pregunteu: «Com pot ser que un semideu poderós d’últim curs necessiti una ajuda tan humana com les classes de recuperació?»

Potser és que no em coneixeu. Per començar, tinc dislèxia i TDAH. Certes accions quotidianes, com llegir o estar atent, em costen més que saltar per la finestra d’una aula i lluitar contra un senglar amb alè de foc, per posar un exemple. I per estrany que pugui semblar, el professorat no t’apuja la nota per matar porcs monstruosos.

Per si no fos poc, havia faltat a classe tot el tercer curs arran d’uns afers que ara no explicarem (Hera), provocats per uns déus amb ganes d’interferir (Hera) a causa de temes relacionats amb una apocalipsi còsmica (Hera).

Allà em teníeu, doncs, a l’institut Alternative, l’únic lloc on em deixaven acabar els estudis a temps per entrar a la universitat el mateix any que la meva xicota. I si volia recuperar totes les assignatures que m’havia saltat per causes alienes a mi (Hera), havia de fer classes extra els caps de setmana.

Els dissabtes tenia un curs d’espanyol de doble acreditació amb el professor Hernandez a l’escola universitària del Districte de Manhattan. Els diumenges feia una assignatura de química en línia. Els dilluns al matí, quan hauria donat el que fos per descansar una mica, arribava ensopegant a l’institut amb un mal de cap horrorós i intentava seguir el curs regular sense que el cervell se m’escapés per les orelles.

De tant en tant, la meva orientadora, l’Eudora, sortia un moment del seu despatx i em felicitava aixecant els polzes: «Ho estàs fent molt bé!»

Però en general em deixava en pau. Era una nereida d’incògnit que treballava per al meu pare. Crec que la meva presència la posava nerviosa. O això, o li feia por preguntar-me com portava el tema de les cartes de recomanació per a la universitat.

Jo ja havia fet una missió per a Ganimedes i havia aconseguit que em signés una carta, però encara necessitava el suport de dos déus grecs més si volia entrar a la Universitat de Nova Roma. I no el rebria a canvi de res, és clar.

La data límit per a la presentació de sol·licituds s’acostava i tot estava molt tranquil.

Massa. Tan tranquil, de fet, que em vaig adormir a classe de literatura i no me’n vaig adonar fins que la professora se’m va posar al davant i va dir:

— Percy?

Em vaig despertar d’un bot. Per sort, no vaig desembeinar l’espasa.

— El tema! — vaig cridar, perquè era la pregunta que m’havia estat preparant abans de començar a pesar figues —. El tema és el lliure albir contra el destí.

La senyora Foray va arrufar les celles. La resta d’alumnes es van aguantar el riure.

— La teva tia és al despatx de la directora. — La senyora Foray em va donar una nota —. T’ha vingut a buscar.

Això plantejava diversos problemes. En primer lloc, em feia semblar curt de gambals que em vingués a buscar un familiar quan era perfectament capaç d’agafar el metro. Fins i tot m’havia tret el carnet de conduir, tot i que agafar el cotxe a Nova York feia molta més por que la majoria de missions en què havia participat.

En segon lloc, sortir de l’institut abans d’hora suposaria haver de fer més deures per compensar-ho i tenir el professorat de morros.

En tercer lloc, jo no tenia cap tia. Almenys, no per la part humana de la família...

Vaig murmurar una disculpa a la senyora Foray, em vaig eixugar la baveta de la galta i vaig anar cap al despatx. Alguna cosa em deia que encara podria aprofitar aquella resposta del lliure albir contra el destí. Semblava que era el tema de la meva vida.

Quan vaig passar per davant del despatx d’orientació, l’Eudora va treure el cap un moment, amb cara de sorpresa.

— Hola — vaig dir —. Tu saps res de...?

— Xxxt! No hi soc! — I va tancar la porta.

Em va semblar una mica estrany, fins i tot venint d’ella. Vaig preguntar-me si les nereides eren com les marmotes. Potser si veien la seva pròpia ombra quan treien el cap fora del cau, se’n tornaven a hivernar sis setmanes més.

Quan vaig arribar al taulell de recepció, la secretària estava petrificada, amb la mirada fixa a l’infinit. Va assenyalar el despatx de la directora i va murmurar:

— T’esperen.

Una secretària encisada. Probablement no era un bon senyal.

Vaig trucar a la porta del despatx de la directora. Es va obrir amb un cruixit. A dins, la professora Samuels seia immòbil darrere del seu escriptori, amb els ulls vidriosos. Al seu costat, a peu dret, hi havia una dona de mitjana edat que portava un vestit llarg i fosc, sense mànigues. Una cadena de diamants li brillava al voltant del coll. Els cabells eren un garbuix de blens negres, coronats amb una aura de foc verd.

Cabells en flames. Definitivament, no era un bon senyal.

— Ah, perfecte — va dir la dona de negre. Va mirar un moment la directora —. Ja pots marxar.

La professora Samuels es va aixecar, va sortir com d’esma i va tancar la porta. Vaig suposar que l’equip directiu de l’institut aviat començaria a atipar-se que els éssers mitològics els prenguessin la feina. Primer, l’Eudora s’havia convertit en la meva orientadora. Ara aquella dona de negre es traslladava al despatx de la directora. Un dia d’aquests descobriria que el professor d’educació física havia estat substituït per un drac que escopia verí... tot i que, ben pensat, no estic segur que ningú s’adonés de la diferència.

La dona de negre es va instal·lar a la cadira de la directora. Va passar les mans per sobre els reposabraços com si estigués avaluant el seu nou tron. Va semblar que el trobava satisfactori. Abans que es posés a riure com una llunàtica o a fer un monòleg per dir que ara l’escola era tota seva i només seva, vaig decidir que era millor parlar.

— Hola — vaig dir. Tinc un do per trobar la paraula justa.

— No cal ni que seguis, Percy Jackson. — Va passar amorosament els dits per l’escriptori de fòrmica escantellada —. Estic segura que enllestirem de seguida.

Vaig intentar no entretenir-me pensant en les moltes maneres en què em podia matar a l’instant.

— I vostè és...?

No volia semblar maleducat. De vegades, els déus simplement no pensen a presentar-se, i començava a sospitar que aquella senyora entrava a la categoria de deessa de les coses superpoderoses i empipadores.

Els ulls d’ònix li van brillar. Es va inclinar cap endavant i va entrellaçar els dits; aquell gest li atorgava més aspecte de directora del que havia tingut mai la meva directora de debò.

— Em pots anomenar la portadora de les torxes, la que camina entre estrelles, la que vaga per la nit, la que pertorba els morts, la filla de Perses i Astèria, la Triple Deessa!

— Ah — vaig dir. Continuava completament perdut.

Probablement ara pensareu: «Percy, si fa anys que tens tractes amb els déus grecs. Com pot ser que no la coneguis?»

Bé, el que passa és que els immortals canvien l’aparença cada dos per tres. I hi ha centenars de déus grecs. A més, tenen la mania de no contestar-te de manera directa. No és mai: «Hola, soc Zeus.» Sempre és: «Soc el que fa tronar, el patriarca paranoic, l’adúlter celestial, el que té llamps a les calces, el rei dels productes de luxe per a la barba.»

Allò de «Triple Deessa» em sonava d’alguna cosa, però el país dels mites grecs és ple de deesses triples. Les Parques. Les Germanes Grises. Les Fúries. Destiny’s Child. No els podia seguir la pista a totes.

Vaig esperar que la deessa s’expliqués una mica més. Semblava el més segur.

Va arrufar les celles. Potser estava irritada perquè no em prostrava davant seu o cremava una ofrena o alguna cosa així.

— Soc Hècate — va dir, amb veu lenta i clara —. La deessa de la màgia, les cruïlles, la nigromància?

La llengua se’m va convertir en sorra. No havia conegut mai Hècate cara a cara, però sí que coneixia la seva obra. La recordava de grans èxits com «em vaig unir a Cronos durant la Batalla de Manhattan (però després vaig canviar de bàndol)» i «vaig ajudar la teva amiga Hazel a lluitar contra un gegant (però només després de saber que els gegants perdrien)». Semblava que Hècate tenia grans habilitats de treball en equip... sempre que estigués segura de quin equip seria el guanyador.

— D’acord — vaig dir —. Senyora Hècate.

No semblava contenta pel fet que jo continués sense prostrar-me. Bé, doncs s’hi hauria de posar fulles. No era el meu estil.

— Suposo que has pogut descansar unes quantes setmanes, oi? — va preguntar —. Els altres déus t’han deixat tranquil, com els vaig demanar?

— Sí... Un moment. Com els va demanar?

Va fer un gest amb la mà com si apartés fum.

— Els vaig dir que no se t’acostessin. No em podia arriscar que prenguessis mal o et matessin abans d’emprendre la meva missió!

Vaig tancar el puny amb tanta força que em vaig clavar les ungles al palmell.

Em vaig recordar d’una cosa que la meva nòvia, l’Annabeth, m’havia dit una vegada: «Compta sempre fins a cinc abans de dir alguna cosa a un ésser diví quan estàs enfadat.» En teoria, això reduïa les meves probabilitats de quedar convertit en una pila fumejant de briquetes de carbó.

Vaig aconseguir comptar fins a dos.

— Hi havia altres déus que em volien encarregar missions?

— Ah, sí. Uns quants.

— I vostè els va dir...

— Que no se t’acostessin. Et necessitava fresc aquesta setmana!

Vaig renegar per dins en grec antic.

Només em faltaven dues cartes de recomanació i, pel que semblava, a hores d’ara ja les podria tenir totes dues, si no fos que Hècate s’havia encarregat d’impedir-m’ho.

Aquest cop vaig comptar fins a tres abans de contestar. Anava millorant.

— I aquestes altres missions haurien estat...?

— Indignes de la teva atenció! — va insistir Hècate —. Anar a buscar una capsa de magdalenes de luxe per a Afrodita. Fer esquí nàutic amb Hermes. Massa fàcil!

Esquí nàutic i magdalenes. Vaig decidir no posar-me a xisclar, perquè si Hècate feia prou por als altres déus per haver aconseguit que es mantinguessin allunyats de mi, volia dir que feia POR amb majúscules.

— I la seva missió és... digna de la meva atenció.

— I tant! La teva tasca serà...

— Un moment. — En el fons de la meva ment, hi pampalluguejava una llum vermella. Un avís, un record? Una cosa que m’havia dit l’Eudora. Ah, sí...—. La meva orientadora m’ha dit que havia de demanar la doble acreditació abans d’emprendre una missió — vaig dir —. Així, per exemple, si mentre la compleixo he de fer favors a qualsevol altre déu, també em poden escriure cartes de recomanació.

— Cap problema! — Hècate va obrir generosament els braços.

— Fantàstic.

— Perquè no hi haurà altres déus implicats en el que et demanaré que facis. Per tant, serà igual!

Em va mirar tota satisfeta, com esperant que li donés les gràcies.

— De què tracta la missió? — vaig rondinar.

— De cuidar-me les mascotes.

— Perdoni?

— Cuidar-me les mascotes! Des d’aquesta nit i fins divendres al vespre, t’estaràs a casa meva i em vigilaràs els animals. Com ja saps, aquesta època de l’any és important per a mi.

— Perquè... ah, divendres. Halloween.

Tenia sentit que la deessa de les coses esgarrifoses tingués aquella data encerclada al calendari. L’únic problema era que els meus amics i jo teníem plans per a divendres.

— Ai... — va sospirar Hècate —. Els meus dies sagrats solien ser al final de cada mes. Viatjava pel món recollint els regals que els meus fidels em deixaven al llindar de la porta. Durant aquests darrers segles, les ofrenes han estat minses. Però l’últim dia d’octubre, la gent encara em recorda! Per tant, he de viatjar pel món i fer saber la meva presència. Mentre sigui fora, has de vigilar la meva gossa infernal i la meva fura.

Hi havia molt contingut per processar en aquella frase. La principal idea era que Hècate aniria a buscar llaminadures pel món, jugant a «crit o confit». Semblava creure que el Halloween s’havia inventat només per a ella.

D’una banda, això era narcisisme nivell déu.

De l’altra, qui era jo per ficar-me entre una deessa i els seus caramels coberts de xocolata?

— Llavors, les mascotes... — vaig dir —. De gossos infernals en sé una mica. Però de fures... mengen pinso per a fures? Hi ha res que hagi de saber?

— Moltes coses. — Hècate va fer una rialleta —. Però en parlarem més endavant.

Va treure una targeta de visita negra, que va fer lliscar per sobre de la taula. Escrita a l’anvers, de color vermell viu com la sang fresca, hi havia una adreça: «La Mansió. Gramercy Park West.»

— Vine quan es pongui el sol — va dir —. Repassarem les normes per tenir les meves mascotes sanes i felices.

— Quan es pongui el sol... avui.

— Que tens aigua a les orelles? — va dir, arrufant les celles —. Sí. Avui. Pots portar aquells amics teus... l’Anna i en Groverbeth.

«Encara s’hi ha acostat prou», vaig pensar.

— D’acord, ho faré — vaig dir, perquè quina alternativa tenia? De tota manera, no devia sonar gaire il·lusionat.

Hècate es va aixecar de l’escriptori.

— Percy Jackson, t’ofereixo l’oportunitat d’obtenir una carta de recomanació meva, una deessa principal, la portadora de torxes...

— La que camina entre estrelles, sí, ja ho entenc. Només és que m’hauré de reorganitzar l’agenda...

Hècate va aixecar els braços. La foscor es va desprendre dels plecs del seu vestit i va omplir el despatx amb una boira negra com la tinta.

— Serà un encàrrec fàcil, Percy Jackson. Si te’n surts, t’estaré agraïda. Però si em falles...

El seu cos va llambrejar i es va allargar. De sobte, em vaig trobar mirant tres deesses diferents, connectades pel tors com tres gemmes incrustades en un sol anell. A l’esquerra, una nena de pell blanca com la llet i cabells rossíssims em clavava una mirada penetrant que deia: «Estira’m les trenes, si t’atreveixes.» Al mig hi havia l’Hècate amb qui havia estat parlant: una senyora de mitjana edat amb l’expressió de mare més desaprovadora que havia vist des de l’última vegada que havia anat a un brunch a casa d’Hera. A la dreta, una vella arrugada amb els cabells cendrosos em mirava enfadada, arrufant les celles. Francament, no sabia quina cara em feia més por.

— Soc la Donzella — va dir Hècate en un cor de tres veus —. Soc la Mare. Soc l’Anciana. Soc totes les fases de la vida d’una dona, tot el seu poder, i no toleraré que cap home em contrariï.

Un estremiment em va recórrer tot el cos. Les cames em feien figa.

Però ella encara no havia acabat. Va tornar a canviar. Les tres cares es van convertir en caps d’animal. A l’esquerra, un cavall palomino renillava enfadat. Al centre, una lleona rugia i ensenyava els ullals. A la dreta, un gos de caça grunyia i salivava, amb els ulls en flames.

— Soc el cavall que corre, fort i audaç — va dir, amb les mateixes veus d’abans —. Soc el lleó que ronda, sigil·lós i pacient. Soc el gos que vigila, ferotge i lleial. Soc la deessa de les cruïlles, on s’entrecreuen totes les possibilitats. Devoro els que dubten davant meu.

Vaig tenir la sensació que em buidava per dins, i les cames em van quedar cobertes d’una substància calenta, humida i desagradable. Era com si els budells se m’estiguessin escolant dins els texans.

Finalment, la foscor del despatx es va aclarir. Davant meu hi havia Hècate en una sola forma, igual que al principi.

Em va fer un somriure tibat, segurament perquè veia que m’havia arribat el missatge.

— Fins aquesta nit, doncs — va dir —. Adeu-siau.

Amb un esclat de foc verd, va desaparèixer sense deixar cap rastre, tret de l’olor de pèl d’animal cremat.

Em vaig quedar mirant els diplomes de pedagogia de la professora Samuels que penjaven de la paret.

Tan bon punt les cames em van tornar a respondre, vaig sortir fent tentines del despatx. Havia d’acabar les classes del dia. M’havia de posar en contacte amb l’Annabeth i en Grover. Però primer havia d’anar al vestidor del gimnàs i canviar-me els calçotets.

2

En Grover s’infla de cafeïna

— Una dada curiosa — va dir en Grover —: Sabíeu que la paraula «trivial» ve del nom romà d’Hècate, Trivia? Tres-vies, tres camins! Té gràcia, oi?

— Potser sí que és curiós — vaig dir —. Però no té gràcia.

— Au, va! Que tens una missió! És una notícia boníssima!

En Grover saltava i ballava per la vorera davant meu. Quan refrescava a l’octubre sempre es posava content. I de seguida que li vaig esmentar la trobada amb Hècate, es va animar encara més.

Aquell dia portava uns pantalons plens de butxaques que li cobrien les potes peludes del darrere. Les peülles de cabra li quedaven més o menys amagades dins d’unes Crocs carabassa customitzades (per allò de passar desapercebut). Les banyes li apuntaven entre els cabells espessos i despentinats. La dessuadora blau fosc amb caputxa portava estampada la paraula HUMAN.

Jo no havia entès mai les normes dels sàtirs per camuflar-se en el món dels mortals. Normalment, intentaven disfressar-se de persones, però sense esforçar-s’hi gaire. Era com si la majoria confiessin que la Boira, el vel que confonia la vista dels humans, els faria tota la feina. Però quan en Grover optava per Crocs carabassa i una dessuadora on deia HUMAN, jo no podia evitar preguntar-me per què s’hi molestava. Potser intentava fer explotar cervells humans.

— A tu el que et passa és que et fan il·lusió les mascotes — vaig deduir.

En Grover va fer un somriure tan ample que va semblar com si tingués més dents del compte, generades per intel·ligència artificial.

— Si la gossa infernal d’Hècate s’assembla ni que sigui una mica a la senyoreta O’Leary, m’encantarà!

— Jo no m’hi jugaria res.

— I la fura... — En Grover va fer una pausa —. De fet, no estic segur d’haver-ne conegut mai cap. Però estic disposat a fer amics. Som-hi!

Es va posar a trotar per l’avinguda Lexington.

Havíem quedat a l’estació de metro del carrer 103, el nostre punt de trobada habitual després de les classes. Anàvem a veure la meva mare al seu cafè preferit, on intentava acabar d’escriure el seu nou llibre. Normalment no l’hauria interromput mentre treballava, però vaig pensar que era millor explicar-li la missió per a Hècate al més aviat possible, perquè se suposava que havíem de començar a fer de cangurs de les mascotes aquella mateixa nit. A més, a en Grover li agradava veure la mare. I per damunt de tot, li agradaven les pastes de la cafeteria. Tothom hi guanyava.

Nova York és una ciutat estranya en el millor dels sentits. Pots anar passejant per l’avinguda, plena de bancs i farmàcies i botigues de mòbils, amb la sensació que està feta amb el mateix patró que tants altres indrets. Llavors gires a l’esquerra i de cop ets en un carrer secundari on els antics casalots de pedra vermella s’han convertit en apartaments bohemis, els arbres estan il·luminats amb garlandes de llumetes tot l’any i les botigues són una barreja de bugaderies holístiques, locals de tarot, centres de teràpia de crioxoc i cafès amb personalitat pròpia.

I el millor cafè de tots? The Cracked Teapot.

No tinc res en contra de la gent que passa l’estona a Starbucks escrivint guions o el que sigui. Però si el que vols és inspirar-te, només cal que trobis un local únic i singular com The Cracked Teapot.

Era com si totes les garlandes de llums del carrer emanessin del porxo del cafè, com una teranyina festiva carregada d’electricitat que ningú no s’havia molestat a treure i ara cobria tot el barri.

Vam baixar els graons fins al jardí i, a través d’una porta amb una cortina de granadura, vam entrar a un laberint acollidor de racons i saletes. Sonava una música suau i etèria (una arpa celta, potser?). Del sostre penjaven nines que representaven fades padrines. A tots els ampits disponibles on tocava el sol hi havia gats adormits, cosa que ves a saber si contravenia les normes d’higiene municipals, però jo no pensava denunciar-ho. Per tot el cafè hi havia prestatges plens de (qui ho hauria dit) les teteres esquerdades que donaven nom al local. N’hi havia d’or i porcellana, de coure, de ceràmica de tots els colors. De la majoria en sobresortien animals de peluix traient el cap.

Darrere el taulell, un paio alt i cepat amb barba i un tutú rosa feia cafès. La vitrina era plena a vessar de magdalenes, galetes, pastissos i brioixos.

Hi podria haver escrit una novel·la, jo? De cap manera. Deixant de banda el fet que no seria mai capaç d’escriure una novel·la enlloc, aquell local estava massa ple de distraccions. Suposo que això demostra que el TDAH em ve de part de pare. A la mare, en canvi, li encantava treballar allà. Era a pocs carrers del nostre pis i, ara que havia de tenir la criatura, notava la pressió del termini d’entrega del segon manuscrit. Era una cursa entre el nadó i el llibre, i de moment el nadó anava guanyant.

En Grover i jo vam demanar begudes i alguna cosa per picar al ballarí del tutú. Després vam trobar la mare a la taula de costum, on els raigs de sol entraven de gairell per una finestra en forma de mitja lluna i escalfaven un gran gat negre que jeia a l’ampit mentre alhora es refractaven per dotzenes de cristalls penjats que em recordaven una mica massa la deessa Iris.

La mare s’havia recollit els cabells en un monyo per evitar que li caiguessin a la cara mentre escrivia. S’inclinava cap endavant, il·luminada per la claror de la pantalla del portàtil com si es volgués capbussar al món que estava creant. Portava una faldilla negra elàstica que se li adaptava a la panxa i una de les samarretes del meu padrastre, una de negra amb un dibuix d’un paio tocant el contrabaix sota el nom CHARLES MINGUS.

Al costat tenia una tetera fumejant, probablement amb infusió de melissa, perquè des que s’havia quedat embarassada havia substituït el cafè per aquelles herbes. Poques vegades menjava allà (com que es feia les seves pròpies coques i pastissos, suposo que no hi veia el sentit), però el personal del cafè estava encantat amb ella igualment. No es queixaven mai si els ocupava una taula tota la tarda.

Jo patia per si arrufaria les celles quan ens veiés acostar-nos, perquè tècnicament li interrompíem la jornada laboral, però ens va somriure alleujada.

— Nois! — va dir.

— Perdó per aparèixer així — va dir en Grover.

— No, i ara! — Va donar uns copets a la cadira del seu costat —. Salveu-me d’aquest diàleg, sisplau. Crec que em vol matar.

En Grover es va esmunyir al seu costat. Jo vaig seure a l’altre costat de la taula. Sempre vaig amb compte de no mirar la pantalla de la mare quan escriu, perquè a) sé que la posa nerviosa; b) les paraules flotants em fan rodar el cap, i c) no puc evitar preguntar-me si s’ha basat en mi per crear algun dels personatges. Potser semblo egocèntric, però la idea que algú escrigui un llibre sobre mi em posa superparanoic.

— I doncs? Què passa? — em va preguntar —. Tens una nova missió?

— És com si em coneguessis de tota la vida.

— Explica-m’ho tot — va dir, rient.

Devia estar amoïnada. Durant els últims disset anys li havia fet passar un estrès de mil dimonis, però ella havia adquirit molta traça a mantenir un to de veu despreocupat i fer-me costat. Francament, no sé com s’ho feia. L’única feina més dura que ser un semideu era ser la mare d’un semideu.

Li vaig explicar la visita al despatx de la directora/deessa. En vaig obviar uns quants detalls no estrictament necessaris, com ara l’espectacle esgarrifós dels tres caps i el posterior canvi de roba interior. Just havia acabat de posar-la al dia quan el senyor Ballarina ens va portar la comanda: un batut de nabius per a mi, i un cafè amb llet amb doble de cafè i una magdalena de maduixa per a en Grover.

Vaig mirar el meu amic de reüll. Hi ha dues coses que li provoquen un atac d’hiperactivitat. Una és el cafè. L’altra és qualsevol cosa amb gust de maduixa.

— No em passarà res — em va prometre quan va veure que el jutjava —. Després d’això aniré corrent fins al parc i recolliré material per a aquesta nit. Cremaré tota l’energia extra!

Em vaig preguntar quina mena de material podia recollir a Central Park. Me’l vaig imaginar presentant-se a la casa d’Hècate amb un cistell d’esquirols.

— I aquest lloc, la «mansió» — va dir la mare —, on és?

Vaig treure’m la targeta de visita amb la inscripció vermell sang i l’hi vaig donar.

En llegir l’adreça, se li va desfer el somriure.

— Oh — va dir.

— Oh? — vaig preguntar.

Va contemplar el gat que dormia a la finestra com si la pogués aconsellar.

— Res. Fa molt temps que no vaig a Gramercy Park. T’he explicat mai...? — Va dubtar, replantejant-se el que estava a punt de dir —. No. No passa res. Promet-me que aniràs amb compte.

«No passa res» i «ves amb compte» són dues afirmacions que no queden gaire bé juntes, sobretot quan la que parla és la teva mare. A més, va dir «Gramercy Park» igual que jo dic «Tàrtar». No estava segur de si s’ho volia guardar perquè era un mal record, perquè m’acompanyava en Grover o totes dues coses.

La mare no havia de patir per si en Grover ens sentia. Estava obsessionat amb el cafè i la magdalena. Quan entrava en mode endrapador, l’únic perill que hi havia era que podia devorar tot el que hi havia a la taula, incloent-hi el meu batut, la tetera i el portàtil de la mare.

— Intento anar sempre amb compte — li vaig prometre —. Una altra cosa és que ho aconsegueixi.

Vaig esperar per si volia dir res més.

En veure que no obria la boca, vaig prendre nota mental de tornar a treure-li el tema més endavant. La mare i jo ens entenem: ella no em pressiona mai per parlar d’un tema si no hi estic preparat. Jo intento tractar-la amb el mateix respecte.

Mentrestant, en Grover anava escurant les últimes molles de la magdalena amb la punta del dit. Pràcticament vaig notar com es posava a vibrar.

— Hauríem d’anar passant! — va dir —. Hi ha molt per fer! He d’anar corrents al parc, i tu has de fer la bossa per a aquesta nit! Quedem quan es pongui el sol, d’acord?

Vaig fer que sí amb el cap, encara centrat en la mare.

— Vols que m’esperi al pis fins que arribis a casa? — li vaig preguntar. Pensava que podria sopar amb ella i en Paul, donar-li una altra oportunitat per explicar-me per què Gramercy Park l’amoïnava tant.

— No, no, no passa res. — Va aconseguir reconstruir el somriure cautelós —. Passi el que passi, serà una experiència de Halloween memorable. Hècate és la deessa dels fantasmes, oi?

— I de la màgia! — va afegir en Grover —. I de la nit! I de la manipulació de la Boira!

Vaig arrufar les celles. Hècate m’havia recitat tot el seu currículum mentre m’espantava amb flames i caps d’animals, però això de la Boira s’ho havia deixat. Em vaig preguntar per què. Ara que hi pensava, la meva amiga Hazel havia dit alguna cosa sobre el tema... sobre com la deessa l’havia animat a aprendre aquella habilitat.

La mare va estirar el braç per sobre la taula i em va estrènyer la mà.

— Hauria de mirar d’escriure una mica més. Tingue’m informada, si pots. I recorda’t de posar el raspall de dents a la bossa, d’acord?

Passaríem la setmana de Halloween a casa d’una deessa terrorífica, i l’única cosa que feia patir la mare era la meva higiene dental. Suposo que s’havia de centrar en tot allò que pogués fer per ajudar.

— I tant — vaig dir —. D’això... sort amb l’escriptura.

Em vaig adonar que gairebé ni havia tastat el batut de nabius, o sigui que me’l vaig endur. En Grover anava fent bots al meu costat, divagant sobre les seves estratègies per fer-se amic de mascotes divines.

Vaig fer una última mirada ràpida a la mare. Estava concentrada en la pantalla de l’ordinador amb les celles arrufades, però dubtava que pogués escriure gaire cosa més aquella tarda. Més aviat buscaria Hècate a Google. Em vaig preguntar què tenia Gramercy Park per haver-la trasbalsat d’aquella manera. Tenia la sensació que aviat ho descobriria...

3

La meva xicota em porta al cementiri

Després de passar per casa i agafar la meva bossa amb els essencials del semideu (raspall de dents inclòs), vaig anar cap al centre a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos